VII

La processó del Corpus lluïa aquell dijous festiu de l’any més joiosa que altres anys. Els primers anys després de la guerra resultava empobrida per diversos motius, el més important dels quals era la manca de nens i nenes acompanyant el Sagrat Cor. D’ençà els últims anys l’ambient s’havia modificat, la majoria d’homes ja havien tornat dels hospitals o dels camps de concentració, i la gent del poble, sobretot les dones, s’havia apropat novament a la religió, tot i que els creients de soca-rel mai no se n’havien allunyat. Com era habitual en aquelles dates feia un sol esplendorós, i la calor donava una sensació d’emoció intensa que es barrejava amb les olors de les flors i del fum de l’encens i de l’espígol dentat que remarcaven el sentiment místic i festiu de la processó.

El petard feia una estona que havia esclatat al cel de Bregues, avisant que el Sagrari ja sortia per la porta gran de l’Església, i l’acompanyament havia iniciat la caminada pels principals carrers del poble. Tot i això, n’hi havia alguns de tan estrets que als que desfilaven els costava caminar entre la munió dels que miraven a peu dret, ja que les cadires no cabien a les voreres, la qual cosa molestava a les autoritats que es veien immergides en un magma poc grat, i per alguns perillós.

Obria la marxa una banda de la Creu Roja vinguda de Móra d’Ebre, seguida pel Sant Crist Fumat, que encaixava el pal vertical de la creu en una corretja gruixuda a la cintura d’en Farriols, a qui li feia companyia un congregant que s’hi alternava. A uns metres caminava mossèn Joaquim, precedit per sis escolans amb casulles de mig cos blanques i emmidonades, esguardat per quatre guàrdies civils d’aire marcial, empolainats, amb els tricornis de gala i els fusells a l’espatlla. El mossèn portava degudament tapat el Sagrat Cor, agafat amb les dues mans, mentre amb un gest del cap beneïa a tots els assistents. Tot seguit caminava una corrua de nenes i nens que havien fet la primera comunió, amb els llibres i rosaris a les mans; ells vestits, la majoria, amb pantalons curts i americana i altres de mariners, i elles de blanc, com unes verges, amb vels que els cobrien els cabells. Rere seu una formació de músics tots de blau amb la jaqueta creuada i gorra de plat blanca, tocava motius religiosos, després tres senyores vestides de negre, amb una banda morada amb borla que els travessava en diagonal el pit en què es declaraven filles adoptives de la Verge Blanca, amb grans mantellines i tacons alts, a les que seguien en una llarga corrua les altres dones del poble, amb vels o mantellines al cap, llevat de les vídues de guerra i mares del bàndol republicà a qui els marits i els fills no els havien tornat i que s’havien quedat a casa. Com a punt final caminaven en línia les autoritats civils, amb vestits de gala: l’Alcalde Poquí, embotit en un jaqué amb pantalons a ratlles i un bastó distintiu del seu càrrec; el tinent Gálvez de la Guàrdia Civil, amb corretges blanques de xarol, l’espasa que li baixava del maluc esquerre i el tricorni en safata al braç dret; i en Maldonado, amb camisa i corbata blau fosques, americana blanca creuada i les ulleres fosques preceptives dels feixistes.

Tancava la desfilada un militar sobre un cavall enarborant una gran bandera nacional amb l’àguila imperial.

Rere la processó, dos mossos de la neteja recollien en uns grans cabassos, un els paperets i serpentines que havien llençat sobre els nens els seu familiars, i l’altre el fems que de tant en tant deixava caure el cavall.

En Maldonado mirava tothom amb un mig somriure pretensiós i menyspreador, quan de cop una guspira de terror va traspuar-li dels ulls. Ningú l’havia avisat que havia tornat, i no gosava girar-se per verificar-ho. Els va veure. Eren els Pujades. Els de Cal Roig. En Francesc i la Carme. Ell estava repenjat a la cantonada del Carrer General Mola, abans Carrer Major, amb la Plaça de la Vila, ara Plaza del Caudillo, i ella vora seu sense parlar.

En Francesc estava prim com un secall, descolorit de pell, amb uns pantalons de pana, temps ençà potser de color marró, i una jaqueta estreta i mal cordada. Ho rematava tot una gorra gris fosca amb visera. De tan blanca i endurida de faccions, la cara tenia l’aspecte d’haver estat esculpida en marbre. No mirava la processó i en Maldonado no li veia els ulls, això no obstant sabia que el miraven a ell. Fixament. Va sentir una esgarrifança que li pujava peus amunt mentre la cara se li empal·lidia sobtadament. Per què havia tornat i no l’havien advertit? Al capdavall l’altra vegada ell havia consentit, un cop va assabentar-se que el Cardenal Pla i Daniel hi havia intercedit, que el perdonessin i no l’afusellessin. Degut a la seva insistència, el van empresonar novament, però va iniciar-se una discussió entre alguns estaments militars sobre el temps que havia de passar entre reixes que ben mirat el va posar en evidència. Si l’haguessin avisat, amb les seves influències no hauria consentit que tornés tan aviat. I tremolava al pensar que si en Pujades havia tornat del captiveri, la previsible tempesta viatjaria amb ell.

En prendre consciència de la situació en què es trobava va ennuegar-se. Va fer una llambregada a l’entorn i va concloure que ningú no se n’havia adonat de res a desgrat que per a ell la processó havia finalitzat abans del petard final, ja que un mal averany el feia témer el pitjor.

Seguia caminant enravenat tot i que realment el seu cap s’havia quedat endarrerit, just a l’instant que va veure en Francesc, i ja no el seguia, d’ençà que els pensaments anaven pel pedregar. Va pensar en el temps passat, quan els seus van entrar a Lleida i Tarragona, i tots els pobles de l’entorn van caure com un castell de naips. I en el que va aconseguir a Bregues i a altres pobles del voltant on amb l’Utset, en Farriols, el notari Domènech i els de la Guàrdia Civil, havien format un bon equip, mitjançant el qual havien expropiat gran quantitat de cases i terres abandonades, o no, pels seus propietaris, alguns morts i altres fugits, en ambdós casos amb família al poble, i als que seguien al poble, els hi havien agafat sota amenaces de denunciar-los per antics rojos catalanistes, o altres xantatges escadussers.

Amb el vist i plau del notari, que pujava una vegada a la setmana, havien escripturat masos amb unes extensions considerables, per revendre’ls més tard obtenint uns guanys sucosos que els autèntics propietaris, si eren vius, no s’havien atrevit a disputar-los, o si ho havien fet havien rebut les conseqüències immediates.

Només havien tocat os amb els de Cal Roig. Van tractar d’eliminar aquell maleït Pujades i evidentment no van sortir-se’n. De nou va pensar que el que val sempre és el primer pensament, en aquest cas quan va moure cel i terra perquè els marroquins se l’enduguessin al seu país, seguint una concessió especial que els havia fet el Caudillo com agraïment als ajuts rebuts durant la guerra, però no hi va ser a temps. Aquestes accions es van dur a terme en els mesos posteriors al final de la guerra. Més tard, tot just un any i escaig després, ja no era el moment, des que aleshores els únics marroquins que quedaven a la península eren els de la Guardia Mora de Franco. Amb en Pujades a la presó van decidir malmetre la Carme, malgrat que no comptaven amb el factor humà, que els va trair. Era evident que ni se’ls hi havia passat pel cap comptar-hi i encara menys amb el tinent Gálvez, sempre amb les dues estrelles refulgents com si fossin noves.

El ressò del batec del cor a les temples continuava martellejant al passar davant de casa seva on la dona i el fill l’aplaudien. Els va saludar a desganes amb un somriure teloner. Ara no estava per orgues, ans al contrari, estava convençut que durant el vespre, enllestida la processó, hi hauria esdeveniments desagradables tal com ho palesava la presència d’aquell rebel d’en Francisco Pujades; ell sempre havia rebutjat rebatejar-lo com a Francesc, tot i que en la inscripció natal figurava amb el seu nom en català. «Francisco. Como debe ser, coño!».

Set anys enrere, quan la Carme va saber que portava un altre nen al ventre va sentir que l’alegria de portar una nova vida s’entenebria per la manca de menjar i el turment que li provocava que en Francesc romangués presoner a Barcelona d’ençà sis mesos.

* * *

Sort n’he tingut de la padrina Mundeta i de l’àvia Tereseta, la llevadora, que m’han ajudat en l’últim tram del part. Encara sento com un ressò els meus gemecs, i algun renec que altre, mentre m’esqueixo per dins, amb els consells de la Roser que em diu: «fes força, noia, fes força» i després el primer plor de la criatura i l’esclat alegre de la meva sogra exclamant: «un nen, tens un altre nen. Caram amb els de Cal Roig! Té els ulls del teu pare!».

Un altre nen, Déu meu. Estic tan adolorida que no puc pensar en res més. No puc moure’m del mal que em fan l’esquena i el ventre i ni tan sols sé si em baixarà la llet. Pobra criatura. Demà faré esforços per llevar-me i pensar com haig d’anar a Barcelona a fer-los llàstima a fi que em deixin visitar a en Francesc. Ara no tinc prou esma per treballar al Mas, després del que ell s’hi ha arribat a esforçar, i no sé ni com ens en sortirem sense el meu home.

La setmana passada va venir a veure’m en Maldonado per oferir-me un lloguer per l’explotació del Mas. En Francesc va deixar-me ben clar què li havia de respondre si m’oferia aquest tracte, cosa que n’estava ben segur que faria, i així mateix li vaig comunicar: «després del treball d’en Francesc me’n faré càrrec jo sola de l’oliverar i dels ametllers». Ja prou que vaig adonar-me que no li havia agradat la resposta. Va fitar-me abans d’acomiadar-se, tot dient:

—Vamos a hablar de nuevo cuando nazca tu bebé. Es un favor que quiero hacerte.

Aquest Maldonado havia arribat al poble procedent de Toledo els darrers temps de la dictadura de Primo de Rivera, i uns mesos abans de la guerra va començar a circular vestit de falangista. Hi havia algun veí que l’havia vist a Móra d’Ebre en una desfilada dels camises blaves amb el braç alçat cantant cançons feixistes. Al poble treballava com a funcionari de l’Ajuntament, a la secció d’arxius i registres de la propietat, cosa de la que temps més tard se’n lucraria. Durant la guerra va desaparèixer i no ha tornat fins que va acabar i ho ha fet amb aires de vencedor perdonavides. Ha aplicat sense pal·liatius revenges insubstancials només per palesar la seva autoritat ideològica, fins que ha ordit un pla substanciós d’expropiacions i venda de propietats.

Pel que fa als masos intervé en tot, en les collites, en la producció de l’oli a la Cooperativa i en la venda de les ametlles, i pel que fa a la política, en els cants matiners del Cara al Sol de la mainada a l’escola, alguns d’ells matusserament castigats per ser fills dels vençuts a cantar al pati durant els mesos de gener i febrer amb una bata a ratlles, i evidentment en el funcionament de l’Ajuntament. Els primers temps després de la guerra amb pocs homes al poble es passeja tot el dia vestit de falangista pels bars i la Plaça de la Vila. Fins i tot, a vegades, a cavall.

Abans d’ahir va etzibar-me:

—Mira quien está aquí, la mujer de Francisco Pujades, no?

—Ja ho saps que sí —li vaig respondre.

—Donde está tu marido?

—Al Mas. Treballant.

—Háblame en la lengua del Imperio.

Vaig quedar-me tan embadocada que no vaig saber què respondre-li. Ell va rematar:

—¿No sabes hablar en cristiano, o qué?

I girant l’esquena va deixar-me amb la paraula a la boca.

Encara no fa un any d’ençà que ha finalitzat la guerra i la majoria dels homes del poble ja han tornat, uns dels hospitals, altres dels camps de concentració i altres de les presons. També ha tornat el meu Francesc, malgrat que el trobo decebut, malmès, arraulint als ulls una tristor inaudita degut a que no pot exercir de mestre i aquesta prohibició l’ha acabat d’enfonsar, però s’esforça dia a dia per endegar les feines del Mas.

Per la seva part en Maldonado ens ha insistit manta vegades que li venguem o li cedim el Mas, la qual cosa hem rebutjat sense dubtar ja que ara per ara és la única sustenta que tenim. Estem segurs que no cedirà en el seu empeny i la prova és que li ha fet saber a en Francesc que li convé arribar a un enteniment a les bones, ja que a les males hi té les de perdre.

Quan ha vist que amb raonaments lícits no hi ha res a fer ha encetat una tàctica escadussera. Així doncs, després d’un any i escaig d’acabada la guerra, quan tot pareix haver tornat a la normalitat, han vingut a casa uns militars en un cotxe, i s’han endut en Francesc detingut. Emmanillat. Després de molt insistir m’han dit el motiu: l’han denunciat per catalanista d’esquerres i ha de repetir el servei militar que ja va fer durant la República, però ara jurant una nova bandera. Això no obstant no ha entrat a l’exèrcit sinó que l’han tancat a un calabós del Castell de Montjuïc de Barcelona, on hi romanen tancats molts presoners polítics, a fi de jutjar-lo del primer càrrec.

Només me’l deixen veure de tant en tant, i sense en Cesc en braços, ja que al Castell no es permet l’entrada de nens de bolquers.

Durant els darrers mesos en Maldonado no s’ha acostat més a casa. Tan sols si el veig pel carrer m’etziba un somriure maligne. Em fa vergonya demanar feina per netejar, tot i que ho haig de fer si vull queviures pels nens. De moment netejo a casa del senyor Alcalde i de mossèn Joaquim, però no en tinc prou pel que necessitem. En Cesc ja l’he tingut malalt dues vegades i tan petit com és no es refà. A mi la llet se m’ha enretirat i sort en tinc d’una dida que conec de sempre que m’ajuda a alletar-lo. El problema són els diners. El Mas s’està marcint ja que amb els nens petits i la manca de diners no m’hi puc dedicar i cada cop són menys els que em fien, ja que se’ls allarga la llista dels meus deutes. Ja no sé què més haig de fer. Em sento més endurida, com una dona que estigués revestida per una crosta. Vulnerable per dins, tanmateix dura, molt dura per fora, com l’escorça d’una olivera. Però començo a tenir por de defallir.

Avui la senyora Maldonado em demana si vull fer les feines de sa casa tres dies a la setmana. Naturalment accepto sense pensar que en entrar-hi em fico a l’abast de l’obsés del seu marit. Tan punt em clissa li surten les urpes, com es fa evident en comunicar-me:

—¿Sabes que a tu marido le harán un juicio militar y que van a pedir la pena de muerte?

Em poso a plorar i tot sanglotant li faig:

—Per què un judici militar? Ell no és pas cap militar. Què puc fer, jo?

Em mira i em parla significativament.

—Tal vez podamos ayudarte.

—Qui? —la veu em brolla feble.

—Tengo buenos amigos en la Guardia Civil y creo que lo podríamos arreglar. Necesitarás un abogado y dinero.

—Com l’haig de pagar?

—Tal vez deberías garantizar el pago con el Mas o con tu casa. Tal vez con ambas a la vez. No te preocupes, yo mismo hablaré con el teniente Gálvez para que hable con el oficial de la defensa, un buen amigo suyo. Ya te diré cómo quedamos.

Camino pel Carrer dels Munts i noto les cames encarcarades. Al cap i a la fi potser perdrem la casa, del Mas no en vull ni sentir parlar, malgrat tot, si serveix per salvar la vida d’en Francesc no m’importa. Trobo en Masip, un bon amic de quan érem petits, que em mira sorprès en veure’m l’aire desballestat. Em pregunta:

—Carme, què et succeeix?

—M’acabo d’assabentar que en Francesc serà jutjat per un jurat militar i que és probable que el condemnin a mort.

—Qui t’ho ha dit?

—En Maldonado.

—Ves a veure a en Francesc el més aviat que puguis i tranquil·litza’l, que jo faré unes gestions pel meu compte.

Hem vingut a Barcelona amb la padrina Mundeta a visitar a en Francesc. Penso en allò qu li ve a sobre i el trobo tranquil. Ens diu que no ens preocupem. Li explico la proposta d’en Maldonado i em respon que amb el jurat militar no hi ha res a fer. Que tot és perdut abans de començar. Que l’oficial de la defensa és un titella, i que sobretot no doni el Mas per res del món. Que aquest és el millor actiu que va deixar-nos el pare i un dia tornarà a donar-nos guanys. Que ell morirà confortat sabent que tots estem bé, per Catalunya i per amor a la llibertat. No vol que plorem, ens prega al final.

De tornada al poble em sento tan resseca que fins i tot se’m figura que els pits són com dues andròmines de cartró.

L’endemà m’espera en Maldonado per explicar-me que ja ha parlat amb els del quarter que s’avenen a ajudar-me. Quedem que havent dinat hi aniré amb les escriptures de la casa i del Mas. Vaig a casa d’en Masip i li ho explico tot. Em diu que el seu pare ja ha fet una gestió amb el cardenal Pla i Daniel, que el que ara cal es esperar els esdeveniments, que malgrat tot no haig de perdre la confiança i que respecte al Mas he de fer el que m’ha ordenat el meu marit.

Estic desfeta i trec forces del més endins. Poca llet que teníem a taula i no l’he pogut tastar. Millor així perquè els nens n’han pogut repartir més. No sé pas què faré si no trobo la manera de donar de menjar als meus. No podem viure només de l’almoina del veïnat. Ni de crostons de pa sec sucat amb oli com menja en Manel. En Cesc necessita llet i pastetes. És massa petit per rossegar pa. El veig tan prim i menut que em fa la impressió que no té ni esma per plorar. Si no vaig em compte se’m morirà. Sentir-me així em té desesperada.

A la caserna em fan entrar a una sala presidida per una gran bandera espanyola i la fotografia de Franco. Amb en Maldonado hi ha un jove oficial que em mira detingudament i que d’alguna manera me’l recorda, al General. Fa cara de sorprès.

Parla en Maldonado:

—No veo que traigas ningún papel. Acordamos que vendrías con las escrituras. ¿En tu situación crees que puedes perder el tiempo o hacérnoslo perder?

A l’oficial se’l veu tens sense badar boca.

—En Francesc m’ha dit que no toqui el Mas per res del món. Ni tan sols si a ell l’afusellen.

En Maldonado s’ha alçat i m’ajupo instintivament des que li endevino tota la intenció d’etzibar-me un mastegot. L’oficial, però, l’atura amb un gest.

Ara és ell qui parla amb una tonalitat seca i determinant. Em torna a recordar en Franco, baixet, el cap enlairat com un gall, ulls negres penetrants, l’ombra d’un bigotet i la veu delicada i cridanera. Fa:

—Nuestra intención era ayudarte. Como no hay contrapartida no hay trato. ¡Cabo!

Atenent el crit entra un caporal amb el tricorni posat que es quadra, mostrant un galó vermell a la màniga del braç. L’ altre li ordena:

—Acompañe a esta señora a la calle.

Ho ha dit com qui llença un drap brut al carrer.

Retornem per un corredor tètric. Són dos o tres minuts de caminada, els suficients perquè el caporal em digui:

—¿Necesitas comida, verdad? Yo puedo ayudarte. Si vienes más tarde te tendré preparada alguna cosa. Ven a las siete. Espérame en la esquina de la fuente e intenta que no te vea nadie.

Em quedo tan sobtada que no dic res de res, però m’hi presento a les set i em dona un paquet amb un pot de llet en pols, dues pomes, un tros de pa negre i un fuet. Amb idèntic sigil em diu.

—Mañana vuelve a la misma hora pero espérame en la otra esquina que está más oscura.

No crec que això em surti de franc. Però no sé com li pagaré ni que sigui una quarta part. Que potser voldrà…? Esbandeixo el cap per defugir els mals pensaments. Em fa la sensació que és una bona persona, tanmateix ningú no fa res per no res. De ben segur que en porta alguna de cap.

Tot el que m’ha obsequiat ho embolico amb el mocador de cap i camino com qui ha fet una malifeta pels carrers més obscurs per no trobar-me a ningú. Tot entrant a casa explico a la padrina Mundeta, que s’ha quedat amb els nens, el que m’ha passat i ella em commina a no tornar-hi si no vull convertir-me en la mantinguda del poble. Marxa amb un gest desencisat sense ni tan sols voler tastar el que m’ha donat el caporal. Però abans de sortir es gira i m’etziba una frase lapidària: «Qui vol oli s’ha d’untar els dits».

Quant temps feia que els nens no menjaven tant i tan bé! Arran de l’empresonament d’en Francesc que no els havia vist tan tips i contents. Sobretot en Cesc, pobrissó. Els meus vestits sempre foscos, el mocador negre de cap, el calçat que cau a trossos, les mitges fins a mitja cama foradades, són un exemple dels temps miserables que hem de viure.

El que succeirà demà no m’importa, veure els fills que moren de fam és el pitjor que pot succeir-li a una mare.

Abans de ficar-me al llit em miro tota nua. El meu cos un dia provocatiu i amb tots els contorns ben marcats ha esdevingut ara una tija seca i aspra. Tampoc la cara amb la pell escardada, ni els cabells de panís, de cop estirats i descolorits, ni les mans farcides de penellons ajudarien a una dona que volgués presumir del seu cos. Només els ulls desprenen una foguerada personal. No puc creure’m que el caporal em demani el cos que el mirall em retorna com a pagament dels seus favors.

No dormo amb placidesa, ja que em sento assetjada per uns malsons esfereïdors. En un d’ells veig els nens com s’ofeguen al riu i jo no els puc treure.

Enguany hi ha restriccions i si la cantonada on ens hem de trobar ja és fosca de per sí, avui ho és encara més ja que no ens arriba cap claror de la llum de la plaça. Quan arribo ell ja m’espera amb el paquet a les mans. No sé què haig de fer. Segurament ambdós pensem el mateix. Se m’apropa i em diu:

—Puedo darte comida cada dia pero quiero tu cuerpo.

—Sisplau —li dic— pensa en els meus fills i el meu home. No m’obliguis a fer-ho.

—Lo siento pero la guerra la habéis perdido vosotros. No voy a coger nada que no pueda pagar. Si quieres comer dame lo que te pido. ¡Ahora!

De cop em prem contra la paret i m’alça la falda. Tanco els ulls i penso en els nens. No oposo resistència. Sento els seus dits que m’obren el sexe i com em penetra profundament. Es mou a un ritme regular mentre la respiració sota les meves galtes s’accelera. No sento el meu cos. No vull sentir res. Estic aïllada de tot i de tots, com si fos morta. Sento com s’agita amb moviments ràpids i com s’enretira; tot seguit em mira sospitós i fuig entre la foscor.

M’ajupo i recullo la meva roba i el que m’ha dut, sense voler pensar en el que he fet, ni en el dolor que sento, d’ànima més que de cos. Em rento a la font del racó i m’apresso a casa. Baixant pel Carrer del Ravalet m’ha paregut veure una ombra. Tot són ombres. Em sento vigilada arreu encara que no vegi ningú. En arribar a casa destapo el farcell i veig que conté el doble de menjar que el dia precedent.

No puc comptar els dies que dura aquesta relació. Potser vint? Trenta? A vegades ho fem dies seguits, altres, alterns. El contacte sempre és el mateix. Com a màxim dura deu minuts, i jo em comporto com una cosa més que com una persona, però tinc el rebost a vessar i els nens totalment refets.

Avui no s’ha presentat. L’he esperat quinze minuts llargs. Després d’aquest quart d’hora no sé què pensar. Ni tan sols penso si hi tornaré o no.

L’endemà tampoc no es presenta. S’ha acabat aquest malson, doncs? I ara què?

Una setmana més tard m’arriba una citació per presentar-me al quarter de la Guàrdia Civil. Hi vaig el dia i l’hora que em diuen i em rep el tinent Gálvez, aquella cosa tímida i petita amb la veu de gall, que em fa:

—Supongo que estás sorprendida.

No li contesto. Me’l miro de lluny esperant el proper aclariment. Alço les espatlles en un gest d’ignorància.

—Tenim el caporal aïllat en una cel·la.

Ara sí que em quedo palplantada tant en sentir-lo parlar en català com pel que em diu. Suposo que la meva cara és un poema.

Segueix:

—Sóc de l’Aragó. De la franja de Ponent. Parlo el mateix que tu, encara que en públic ho tinc prohibit. El caporal ens ho ha contat tot. És un no ningú. A mi d’ençà que vaig veure’t vas agradar-me i no t’he pogut oblidar. Et contractaré perquè em facis la neteja. Vindràs a casa, aquí a la caserna, i et donaré el que necessitis, fins i tot diners si vols, però vull tenir-te per a mi sol.

—Perdoni però jo no sóc una meu…

Es porta els dits als llavis demanant-me que calli. I em diu, amatent:

—Ja sé com ets, jo. Una gran dona.

Em quedo embadocada com si em parlés en xinès. El veig tan nyicris, amagat rere el tricorni i la pistola, que no sé què dir-li.

El tinent Gálvez em dóna diners i menjar, la qual cosa ens ha tret a tota la família el ventre de penes, malgrat que a ulls del poble ja m’he convertit en una dona senyalada per tots. La meva relació és un secret a veus. Qui no ho sap ho suposa. Fins i tot m’acusen de confraternitzar amb els vencedors. I jo com a contrapartida em reafirmo en el que faig. Com si volgués reptar-los. I presumeixo del que no sóc. Allò que puguin pensar tant se me’n dóna. A mi tots ells em fan pena, i els odïo, però no puc estar-me de reconèixer que aquest homenet m’estima. Veu en mi una dona que no existeix. Si jo no m’estimo a mi mateixa com pot haver-hi un altre que ho faci? Quan em llevo la roba veig en els seus ulls una admiració vers el meu cos que si més no em realça en contra de mi mateixa. Li agrada passejar-hi les mans i em diu contínuament que al ser pèl-roja el tinc captivat. A vegades li enxampo una mirada tan agraïda que no sé si em mira com a dona o com a mare. Tampoc m’importa, és clar. El que ell pugui sentir per mi, m’és absolutament indiferent.

Jo no m’esforço gens ni mica en agradar-li i en tot moment em sento humiliada i indigna pel que estic obligada a consentir. El seu complex d’inferioritat el fa engrandir-se en obtenir el meu cos, no els meus favors. Potser li agradaria posseir-ne més, de coses, però és el màxim que obtindrà de mi. Només el meu sexe entretant jo m’aïllo i penso en altres assumptes. A vegades em conta coses personals que a mi ni m’interessen ni les vull saber, com un dia que m’explica que a la caserna en que el seu pare havia servit com a guàrdia civil tots eren republicans, i en Franco la va esporgar tal com també ho havia fet amb un reguitzell de casernes farcides de guàrdies civils defensors de la República.

A tot això s’hi afegeix que la padrina no vulgui saber res de mi i no vingui a casa tan sovint com abans. Fins i tot en Maldonado em mira amb un distanciament rabiüt, d’ençà que aquesta relació l’ha deixat en fora de joc. És com si m’hagués esmunyit del seu control.

Avui entretant faig la feina els sento parlar als tres, a en Maldonado, al notari Domènech i a en Gálvez. Paro atenció i els escolto dir coses com «Mas d’en Gifré», i «la Casa de la Lluïsa de Can Roures». De poc que no em veuen al marxar. Decidida entro al despatx d’en Maldonado i sobre la taula veig un munt de documents i escriptures sense desar.

Remeno sense saber què fer, quan tot d’un plegat trobo tres fulls escrits a màquina, i en un d’ells s’hi detallen els masos i cases expropiats, amb notes internes, no tan sols del poble sinó d’altres de les rodalies, amb el nom de l’antic propietari, amb una creu al costat si és mort, el nom del nou i la constatació de la data i número del registre amb l’anotació: Domènech. Notaria Reus. En altres escriu: Domènech. Notaria Móra. En un altre: Actuación Gálvez. En una línia de negre sobre blanc hi ha escrit el nostre: Mas de Cal Roig. Propietario: Francisco Pujades. Sin adjudicar de momento. Hablar con Santiago Domènech para registro notarial urgente. Insistir Gálvez sobre acción familiar.

En els altres dos, un original i la copia amb paper carbó, veig el títol subratllat: 23 de Agosto de 1943. Resumen de la reunión. Asisten: Isidoro Gálvez, Tomás Farriols, Pere Utset, Santiago Doménech y T. Maldonado. El començo a fullejar, és un text llarg i feixuc que ara, nerviosa com estic, no puc llegir detingudament, tot i que em sembla força important.

M’amago tots els papers a la regatera i me’n vaig.

Com és habitual, la tornada a casa la faig entre les mirades iròniques dels vianants, en especial de les dones, i els gestos fastiguejats dels vells.

Quan arribo a casa el dia em té reservada una sorpresa que no per inesperada és menys satisfactòria. En Masip em fa saber que a en Francesc li han commutat l’afusellament per tres anys de servei militar, i ara el que m’explica és que tinc permís per anar a visitar-lo abans que el traslladin a la seva unitat de destí.

Quan el veig em costa mirar-lo als ulls, però faig el cor fort i se’m figura que entotsolat amb les seves dèries ni tan sols adverteix els meus neguits. Em dóna un tros de carta que va començar a escriure al saber que l’havien d’executar i volia que els nens la llegissin de grans. Ens acomiadem amb una certa fredor, o potser m’ho sembla a mi, pel que haig d’amagar.

Els tres darrers anys han passat tan lentament que si miro enrere no els reconec. Tan llargs, tan feixucs, tan difícils, tan inesperats, i tanmateix tan substancials en tots els sentits. M’he sentit tan sola i desvalguda que aquell tros de carta que va donar-me en Francesc ni la vaig llegir ni l’he trobada mai més.

Fins ara la meva ha estat una vida definitivament estroncada, dura com el ferro, aspra com la pedra d’esmolar. Això no obstant, no vull estar-me de resumir els esdeveniments que he hagut de viure durant aquest temps i que han dut un canvi radical a la meva vida.

Quan en Maldonado va adonar-se de la desaparició dels seus documents va venir a casa enfurismat a cercar-los. Estava sola. Em vaig fer la despistada i, naturalment, ni els vaig tornar ni molt menys li vaig confessar que els tenia jo. Al contrari vaig jurar per Déu i tots els sants que no sabia de quins documents parlava. Quedar-se amb la incertesa de si era cert que no els tenia, era pitjor que imaginar-se que els havia perdut. Va mirar-me amb ràbia, remugant paraules inintel·ligibles, però degut a que estava amistançada amb el tinent no va gosar posar-me la mà al damunt ni acomiadar-me de sa casa, però des d’aleshores el seu despatx va romandre tancat per sempre.

Malgrat tot, van venir tres guàrdies civils a registrar tota la casa. Van regirar-ho tot, fins i tot picaven les rajoles i les parets per trobar un so buit que els indiqués un amagatall. No van trobar res, perquè no van buscar davant dels seus nassos, sota la trona en la què en Cesc estava assegut sopant.

La següent vegada que vaig anar a feinejar a casa seva van encerclar-me tots tres. En Maldonado estava fora de sí i va amenaçar-me amb quines coses em faria a mi o als meus fills si no li tornava els documents. El tinent va acusar-me d’haver-los traït i em va dir que no s’ho esperava de mi, i el notari va amenaçar que tot això ho pagaria també en Francesc. Vaig repetir que no sabia de què parlaven. I quan el primer, incontenible, va agafar-me pel braç retorçant-lo per estovar-me, el tinent ho va impedir dient-li que no em toqués. Es van contemplar de ben aprop amb intensitat. Un, gran com un Sant Pau, l’altre rabassut i petit com una baldufa. El que menys s’esperava el falangista era que el tinent defensés un embolic sentimental com el que en aquell moment s’evidenciava, per sobre dels seus negocis. Allò li va soscavar una part del seu ambiciós edifici. Si hagués pogut assassinar-me ho hauria fet.

Precisament en aquesta època vaig quedar-me embarassada del tinent.

Més morta que viva li vaig comunicar la segona falta i va quedar-se com qui veu una visió. Tal vegada en el fons dels ulls va semblar-me veure-li un llampec triomfal. Com si es demostrés ser més home. Sense perdre temps en raonaments balders va asseverar que havia d’avortar ja que un fet com aquest li podia costar la carrera. Va concloure que el més adient seria ficar-nos en mans d’algú de confiança que ens ajudés. Evidentment no podíem acudir a la llevadora ni encara menys al doctor Vidal, «un rojo separatista», segons el va definir en Maldonado, així doncs, l’únic que quedava era el senyor Claver, el farmacèutic, que, segons ells, per aquest afer podia ser tan bo com un altre.

Aquest senyor Claver regentava la farmàcia del poble d’ençà que jo era petita i a vegades recomanava cures com si fos el metge. Políticament sempre havia estat partidari dels que manaven: de la Dictadura de Primo de Rivera, de la República, i al moment present de la Dictadura franquista. Fins a l’extrem que ran de la victòria dels nacionals havia desplegat a la façana una bandera franquista enorme. Un autèntic botifler.

Primer va obligar-me a que m’empassés una infusió fastigosa d’herbes que van provocar-me vòmits, però no van resoldre el problema. Llavors, uns dies després, va optar per una solució més dràstica.

M’hi van acompanyar tots, els impresentables Maldonado, Domènech i el tinent; fins i tot dins del seu cotxe en Farriols i l’Utset. Suposo que més d’un del poble que no fos cec se’n deuria adonar.

Mentre en Maldonado vigilava, nosaltres vam endinçar-nos a la rebotiga de la farmàcia on el senyor Claver va fer-me seure en un selló. Quan vaig fitar que preparava dues agulles llargues com les de fer mitja, el cor se’m va encongir. Van alçar-me les cames i mentre en Gálvez i en Domènech em sostenien pels braços, el senyor Claver va furgar amb una agulla el meu úter. Vaig proferir un xiscle agut i ofegat ja que el dolor físic que em va causar fou terrible, pitjor que un part. I el moral no cal mencionar-lo. Vaig sentir que expulsava una cosa tova i petita barrejada amb una glopada de sang que m’empastifava per sota. Les cames em tremolaven descontrolades mentre el farmacèutic m’entaforava unes gasses premudes amb una compresa a les calces. Van posar-me dempeus, malgrat que no podia caminar de tan feble i humiliada com em sentia. Em van dir que em quedés asseguda una estona fins que pogués caminar. Quan marxaven encara vaig veure les cares d’en Maldonado i d’en Domènech que em clavaven una darrera mirada malèvola. A poc a poc vaig refer-me, fins que tota sola vaig veure’m amb cor d’anar-me’n a casa. Van tractar-me pitjor que als animals.

Uns dies després el tinent va citar-me a la caserna, va lliurar-me un munt de diners perquè no el denunciés i va oferir-me que si en necessitava més que els hi demanés, però també va concloure que mai més no em volia tornar a veure i que els dos havíem d’oblidar-ho tot. També va prohibir a en Maldonado que em maltractés físicament i psicològicament.

Aquí va acabar-se momentàniament la meva relació amb aquests individus. Però jo vaig sentir que alguna cosa havia deixat d’existir dintre meu.

D’ençà d’aquests fets, si alguna vegada m’havia trobat el caporal o el tinent pel poble ambdós fèiem veure que no em coneixíem. El meu mal nom ja s’havia escampat arreu, però. La gent del poble m’havia girat l’esquena i jo vaig haver d’agegantar-me pels meus fills. Potser a resultes d’aquests actes no vaig donar-los l’estima que les altres mares donaven als seus, però tot i que em frenava una mena de culpabilitat, o embrutiment, tanmateix la meva ombra sempre els vetllava.

Amb els diners del tinent vaig comprar un carro i un ruc, i vaig endegar el Mas pagant els temporers per les collites de les olives i les ametlles. I la Cooperativa va tornar a premsar-me l’oli. L’oli de Cal Roig.

Sé que aquests darrers anys m’han convertit en una dona eixuta, sense amistats, rebutjada arreu, tot i que tinc dos fills fantàstics, un de vuit anys i un altre de cinc recent fets. Com em recalcaria el pare dec tenir el cos retorçat com el tronc d’una olivera, que se’ns presenta de fora estant com ressec i enfonsat, però rau viu i fogós per dintre.

I avui en arribar a casa he tingut la més gran sorpresa de la meva vida, des que no m’havia dit res en la seva última carta. En Francesc al menjador, jugant amb els nens, tot esperant-me. Me’l miro i no m’ho puc creure. Sé que la dona que té al davant no té res a veure, en tots els sentits, amb la que un dia va conèixer. Tinc encara no quaranta anys i n’aparento cinquanta, o més. Em poso a somicar, estúpidament, tot el que no he plorat en els darrers anys d’ençà que ell va marxar. M’estreny entre els seus braços i a mi se’m fa impossible dir-li que l’estimo. L’odi que m’envolta pertot ha colgat els meus sentiments d’amor i ja no poden brollar.

Quan en Francesc va tornar al poble el primer que va fer va ser anar a sa casa i en no trobar ningú es va apropar al Bar de la Plaça a beure una cervesa. Allà va saber que l’oli de Cal Roig tornava a rajar i va sentir algú que parlava amb sornegueria de la Carme. Va girar-se de cara a qui havia parlat i li va fer:

—A Bregues mai no hem parlat de les nostres dones al bar, ni tan sols hem citat el seu nom. Si passa alguna cosa surt a fora i m’ho expliques.

L’altre va plegar veles i va respondre que no tenia res a dir, tanmateix a ell li va quedar un neguit desconegut.

Va anar-se’n a casa i va creuar-se amb la seva mare, que arribava amb els nens de l’escola. També li va trobar una alegria per l’encontre, forçada. I quan va veure la Carme i la va sentir parlar va saber que el neguit se li faria indigest. Alguna cosa greu havia succeït que els concernia a tots dos i ho hauria d’esbrinar.

Va temptejar-la perquè li contés fil per randa tota una vida trencada, sense ell. No va ser gens fàcil, però ho va acabar vomitant.

La Carme va trigar dos nits i un dia sencer en explicar-li tot, tal com ell volia, sense oblidar res. I quan van llevar-se el segon dia, mentre esmorzaven unes torrades amb oli, trossos de sang amb sofregit de ceba i tomàquet, i una tassa de cafè, ell va exclamar amb fredor, amb els ulls clavats a l’infinit:

—Els mataré a tots. Juro que els mataré!

En aquell moment van presentar-se dos agents de la Brigada Social i se’l van endur una altra vegada a la presó, ara a la Model de Barcelona. S’hi va estar un any més, sense que ningú de forma oficial els expliqués els motius. Un temps més tard un veterà de cel·la de la primera galeria, la dels polítics, va informar-lo que sabia d’una font fidedigna que l’ordre d’empresonament havia sortit d’un prebost del poble.