III

En JP juga a escacs amb el doctor Meyer assegut a la taula del saló modernista, malgrat que avui no se sent concentrat. Sap que ha arribat l’hora de prendre una determinació i que també és hora de veure’s les cares amb el responsable de l’assassinat de l’Ives, que pel que sembla és el mateix que havia desfermat tota la cacera prèvia, el que havia assetjat la Carme fins els darrers moments, i el que ara rau burxant als nois a fi que lliurin els documents.

El doctor ha fet un escac al rei decisiu amb el moviment de l’alfil que, combinat amb la torre, l’ha obligat a sacrificar la reina. Està perdut. S’ho agafa com un símptoma de la seva situació. El fastigueja donar-se per vençut però tomba el rei.

Ara el doctor Meyer l’observa encuriosit, tractant de llegir els seus pensaments ja que la jugada ha estat un error de principiant impropi d’en JP. Aquest és un joc en què no s’hi val a badar i el seu contrincant és un jugador d’alçada, força difícil de vèncer.

Encuriosit l’adverteix:

—Se ve de lejos que no está concentrado en el juego. ¿Que le preocupa?

En JP li respon, neguitós:

—Haig de prendre decisions importants i no sé per on començar.

—¿Puedo ayudarle?

—No voldria involucrar-lo en els meus afers.

—Le recuerdo que ya lo estoy, i bien enfangado por cierto —rebat el metge.

En JP sacseja negativament el cap com si volgués dissipar un pensament neguitós.

—No me’n refio d’aquest Almendros. Ell és el principal culpable de la mort de l’Ives i de les meves ferides, també el que més va burxar a la senyora Leblanc i ara fa el mateix amb els nois.

—Debería intentar mantenerse al margen —fa el doctor amb cautela.

—Del tot no puc. Com diu en Manel, potser sí que és millor acceptar que el passat és passat, però no toleraré que els faci res als nois, sobretot a en Cesc —insisteix.

El doctor Meyer no vol embrancar-se en disquisicions absurdes sobre allò que cal fer. Moure’s en el terreny de les hipòtesis negatives ho considera mentalment perniciós. Ell per sobre de tot enraona dels actes i les seves causes, encara que si s’ha de fer una predicció diria que si en JP es posa en nous mulladers els esquitxarà a tots. En el fons tenir-lo tancat mentre es refeia de les ferides no havia estat tant un acte de caritat com de seguretat.

En Casio i el catedràtic s’han trobat per dinar al Finisterre, aprofitant un viatge d’aquest als seus parents de Barcelona. L’inspector li exposa fil per randa el curs de les investigacions, intercalant de tant en tant alguna idea nova a desenvolupar. Ahir mentre repassava el contingut de les darreres entrevistes va advertir que del gegant no se’n parlava, tot i que li constava que havia resultat ferit i no podia haver desaparegut així com així. Només una vegada li va preguntar a en Cesc per ell i li va semblar endevinar un canvi en la seva expressió mentre li responia que no el coneixia. Aquesta era una pista sobre la que hauria d’aprofundir. D’altra banda l’opció d’entrar a la vivenda a sang i fetge tampoc no s’hauria de descartar.

Quan li ho explica al catedràtic aquest emfatitza que incideixi en la qüestió d’en JP ja que si es donés el cas que hi estigués connectat seria un bon argument d’intercanvi.

—¿Del padre no sabemos nada y de este supuesto gigante un poco? Entonces concéntrese en él, no puede haber desaparecido, y mucho menos si es tan grande como usted dice, y además estando herido. ¿Miraron en todos los hospitales? En cuanto a la opción de acceder a la casa usando la fuerza queda descartada, porque no creo que sean tan tontos para tener los documentos en la caja fuerte, y además nos descubriríamos. Y ese no es mi estilo. Debemos huir de las acciones fuera de control. Aquí no vale cometer excesos —rebla sever.

Encara roman uns segons amb els seus pensaments abans de prosseguir:

—¿Cómo son ellos?

—Ambos son altos y…

—No, no, quiero decir como personas —el talla.

—Ah! Pues Manel, el mayor, es una persona centrada en su trabajo. Debe tener unos veinticinco años y ya ejerce de director de Leblanc y Savall. Serio y constante. Fue expulsado de la Facultad de Químicas de la universidad, y tampoco pudo acabar la carrera en el IQS. De carácter bastante introvertido no se abre fácilmente. Se le nota, y hace ostentación de ello, que pertenece a la clase alta de Barcelona. En lo que se refiere al pequeño es totalmente opuesto, más abierto i emotivo, debe contar unos veintidós años, trabaja en Radio Miramar como técnico de sonido y en los estudios de doblaje donde le dan algún papel que otro. También lo expulsaron de la Facultad de Derecho por el asunto de su padre en Bregues. De los dos es el que tiene más asumido su rol de descendiente de Cal Roig. No lo expresa pero se le nota que se siente orgulloso de su padre. Frecuenta los ambientes artísticos y bohemios. Hace un tiempo rompió con su novia de siempre y ahora creo que sale con otra.

—Es muy joven —observa el catedràtic tallant novament la torrentada verbal de l’inspector.

—Sí, pero a pesar de ello no se deja manipular.

—Esta palabra no me complace. A esta edad no debería ser un personaje difícil de convencer. Parece lo mismo pero no lo es. La diferencia recae en razonar antes de hablar —li diu, mentre esbossa un somriure.

En Casio pensa si són del tot adients aquestes frases al seu entendre absurdes. En Cesc és jove i el que cal és trobar el seu punt flac. No rebat, però, al catedràtic de l’Opus, ans al contrari sacseja el cap assentint, tot manifestant un entusiasme que no sent.

—¿Entonces? —li pregunta.

—El tiempo empieza a ser un elemento crucial. Vuelva a acercarse al más joven y juegue bien sus cartas —conclou el catedràtic.

El pas del temps es deixa sentir i en JP ja no pot més. Romandre a casa com un reclús se li fa massa feixuc. Ha d’escampar la boira o explotarà. Les ferides les té més que curades i assegut amb en Manel i en Cesc al saló comenta la seva situació.

—Haig de marxar a Marsella urgentment ja que els meus negocis van a mal borràs. Hem de trobar un mètode que em permeti fugir sense aixecar sospites.

En Manel es mira primer al seu germà i tot seguit a en JP abans d’enraonar:

—L’únic sistema que se m’acut és que te’n vagis amb un camió de transports. No vull dir amagat a la caixa, sinó a la cabina com a ajudant del conductor. Jo crec que amb les meves coneixences ho podria arranjar.

—És prou segur aquest sistema? —pregunta en JP desconfiat.

Va assentir amb una aparent convicció.

—O aquest o fugir a peu tot travessant els Pirineus. Evidentment els transports públics no te’ls aconsello. Altrament jo també considero que has de marxar. No perquè ens molestis, que no és el cas, sinó perquè aquest inspector el tenim tan a sobre que et pot acabar descobrint —judica en Manel.

Intervé en Cesc, tothora implicat en la causa d’en JP:

—Aquest migdia m’ha trucat per exposar-me el següent: «Le voy a hacer una propuesta que no podrá rechazar. Le cambio los documentos por el sobreseimiento de las causas judiciales de su padre y de este amigo suyo gigantón, al que hemos identificado a través de las huellas dactilares del fallecido delante de la Clínica Mater, y propietario del Gordini con matrícula de Marsella. Le daré la copia por escrito, con los membretes del Ministerio de Justicia y de la Dirección General de Seguridad. Amnistia total para que haga las observaciones que precise. Los dos perdonados por la contrapartida de unos papeles».

—I tu que li has respost? —li pregunta en Manel amb prevenció.

—Si ell sabia on parava el pare.

—Tu no hi toques! Quina dèria! I ell què t’ha dit? —salta en Manel indignat.

«Ya veo que me ha entendido».

—Res més?

—Exacte.

Tots tres han quedat silenciosos, cadascú bastint les seves avaluacions personals.

En Cesc torna a agafar la paraula:

—Ja és hora que llegim aquests documents, i si són el que penso, jo ho faria.

—Tu creus que són els que al poble es rumoreja que la mare va endur-se de casa dels Maldonado, oi? —diu en Manel.

—No en tinc cap dubte, i més sabent com va obrar abans de morir amb els masos i cases robats, però el més adequat és que els desenterrem i ho comprovem ràpid, i si només són aquests, ço és, que allò que li interessa és la llista de noms, jo li diria que ens mostrés els originals, res de còpies, de les cartes degudament signades de l’amnistia abans de donar-li res —respon en Cesc.

—Ja ens va bé que ens mostri les còpies, jo no crec que et mostri els originals si no té la seguretat de que li darem els documents. Aleshores en JP…? —insisteix en Manel.

—No caldrà córrer cap risc —remata en Cesc.

Mentre presencia aquest diàleg fraternal, els ulls d’en JP no han parat de moure’s de l’un a l’altre.

—De quant temps parlem? Jo el que vull és enllestir d’una vegada aquest sojorn. No disposo de massa temps —els diu en JP encès.

—Menys d’una setmana —fa en Cesc, que segueix—: Ara mirem els documents, i si són els que pensem demà mateix el truco per explicar-li la nostra decisió.

En Casio ha parlat amb el catedràtic per exposar-li la proposta d’en Cesc. Ras i curt, si volen els documents han d’exculpar a tots els efectes a en Francesc i a en JP, i han de permetre que ells siguin novament acceptats a la universitat per acabar els seus estudis. Creu que la negociació és seriosa, és a dir, que si vol concloure aquest tema haurà d’obtenir les dues cartes que li demanen. El catedràtic li ha preguntat:

—¿Cuantos días le ha dado?

—No se ha hablado de días —li respon en Casio, que seguéix—: Si las cartas las tenemos mañana, es un decir, los documentos los podemos tener pasado mañana.

—¿Podemos confiar? —ha insistit el catedràtic, que dubtós li diu—: ¿No lo ve aún poco maduro para afrontar un compromiso de esta envergadura? Piense que si nos mintiera las consecuencias serian terribles —ha conclòs amoïnat.

—El acuerdo es con los dos hermanos. Yo confío al ciento por ciento —ha reblat en Casio, que ha continuat—: Usted consiga las cartas que de los documentos me encargo yo. Pero sin jugarretas eh? Si es necesario hable con Carrero o con Muñoz Grandes.

El professor, que l’observa fredament, concentrat, li ha dit:

—No cite nombres. Mejor preocúpese de los Leblanc que de Madrid me responsabilizo yo.

La transacció es va dur a terme tres dies després al domicili dels Leblanc.

En Manel i en Cesc assessorats pel Serafí Riera, un advocat criminalista amic d’en Manel, van acceptar els dos salconduits exculpatoris definitius de’n JP i de’n Francesc i una carta de la universitat convidant-los a seguir els seus estudis al punt on els havien deixat. Ells en contrapartida van lliurar-li a l’inspector el sobre amb els documents. Aquest se’ls va remirar pel davant i pel darrere amb un interès creixent i se’ls va guardar a la cartera de mà amb un sospir evident de satisfacció.

Semblava que aquí s’havia acabat aquesta mena de col·laboració, quan ja dempeus, tot emprenent el camí de sortida, en Casio mirant-los de gairell els va preguntar:

—Ahora que por fin todo ha terminado a entera satisfacción por ambas partes, pueden decirme dónde ha estado todo este tiempo el señor Jean Paul?

—Más cerca de lo que usted se imagina —va respondre-li en Cesc, que en observar l’estiravot de l’agent, va continuar:

—Podría encontrarle frente a la puerta de la calle.

—No me asuste —va exclamar en Casio escampant la boira amb un somriure esprimatxat.