V

—He trucat a la Lluïsa per dir-li que aniré a sopar avui dissabte i que li duré a en Manel la seva caixa, a més d’unes joguines als nens. —Havent sopat, durant la sobretaula, els hi explico el descobriment de l’amic del pare. Es queden estupefactes i quan en Manel reacciona em retreu que no li he explicat res abans.

—No m’ho retreguis. Aquest abans són només tres dies. Si he vingut a sopar ha sigut per explicar-vos-ho. Total ho vaig esbrinar el dimecres i el dijous vaig anar a parlar amb en Garméndia.

—I què penses fer? —em pregunta en Manel, encara col·lapsat per la sorpresa.

—Anar a Muxia la setmana que ve. Ja tinc els tiquets d’avió, Barcelona-Madrid-La Corunya. Intueixo que aquesta vegada puc estar sobre una bona pista.

Intervé la Lluïsa, que fa una estona que hi vol posar cullerada:

—Et noto desmillorat. Tens els ulls enrogits. Que no descanses prou?

—No massa.

—Deixa aquest tema ara, Lluïsa —li demana en Manel, que continua dirigint-se a mi:

—T’adones que pots trobar-te amb una altra decepció? En suma, que pot ésser un altre sacrifici estèril.

—Estèril? No ho crec. Per a mi seguir la recerca del pare mai no em suposa cap mena de sacrifici.

—Molt bé nano, doncs ja em diràs el què. Truca’ns si necessites alguna cosa —respon, esquerp, amb una manca de sensibilitat, i d’estil, absurda.

De nou s’interposa la Lluïsa:

—Manel sisplau, modera’t. Cesc ja saps que nosaltres sempre et donarem el nostre suport per tot el que facis. Per cert, fa uns dies em vaig trobar la Cèlia i va preguntar-me per tu.

—Suposo que li vas dir que vaig fent —puntejo amoïnat.

Amb la Cèlia no tinc la consciència tranquil·la per com ho vaig acabar, i defujo parlar-ne.

—Doncs, mira, no. Li vaig dir que et veia amb un ritme baix. Encara no sé per què ho veu deixar. Ella encara t’estima —remata la Lluïsa amb suavitat.

—Coses nostres —li responc, fugint d’estudi.

—No vull que pensis que et controlo o que em poso en la teva vida, però…

—Sisplau Lluïsa deixem-ho córrer. És aigua passada —reblo insegur.

—Et mereixes trobar la felicitat Cesc. Romandre sense cap dona al costat, i continuar a la ràdio amb els problemes de salut que tens tampoc et compensa.

El cert és que amb aquests problemes dels que parla la Lluïsa i amb la ruptura de la Cèlia, que encara no he superat, estic completament desorientat. Penso que vaig fer bé en deixar córrer la nostra relació ja que m’havia arribat a quedar adormit davant d’ella en plena conversa a la taula. En aquests casos ella mai va fer-me cap retret, ben al contrari em premia les mans i em preguntava dolçament si volia anar una estona a estirar-me, o no em deia res i deixava que dormís dos minuts. Quan obria els ulls em notava desorientat i, sobretot, avergonyit.

Vaig explicar a la Lluïsa:

—El doctor Meyer va aconsellar-me que anés a veure un psiquiatre amic seu ja que estava convençut que no era tant una narcolèpsia com un trastorn puntual.

—I hi vas anar?

—Sí, el doctor Obiols. Va dir-me que de narcolèpsia res, que tot obeïa a dues causes, o una, vaja, que dormia a deshores i que ho feia malament perquè les figures del pare i la mare no deixaven de neguitejar-me. Allò ja va quadrar-me més, la feina és poc grata, l’horari vull dir, però la causa de les meves afeccions és una altra. Almenys, amb el diagnòstic vaig deixar de sentir-me tan desorientat.

Va intervenir en Manel, rampellut:

—Potser t’interessaria deixar un temps la feina i concentrar-te en la descoberta que has fet del pare. A mi també m’interessa, i perdona si abans no m’he expressat bé, però per a tu forma part de la teva existència. És com si et cridés del més enllà. Dedica’t a allò que més pot omplir-te ara per ara com és aquesta recerca, ja tornaràs a la ràdio. Demana uns dies de vacances, o els hi dius que no et trobes bé, o els hi demanes una excedència. Econòmicament parlant no és que la necessitis la feina. Podria ser que per fi estiguessis en una via encertada. El viatge a Muxia pot aclarir-te la pregunta que no et deixa viure.

Li responc, sorprès pel caire que ha agafat la conversa i per la seva manera de resoldre el que m’ha diagnosticat el psiquiatra:

—Ara no se m’ha acut res que respondre’t. No puc concebre la meva vida sense el tipus de feina que desenvolupo, però tens raó. Són el neguit del pare i l’horari els que hem desballesten i no hem permeten combatre l’ insomni. Tan sols de pensar en deixar un temps la feina ja m’allibera d’una part d’aquesta càrrega interior que no em deixa viure.

Aturo la perorada i mirant la Lluïsa respiro fondo i li pregunto:

—Amb la Cèlia vaig equivocar-me, oi?

Veient com la Lluïsa sacseja el cap lentament, de dalt a baix, prossegueixo:

—Va donar-me mostres de sobres de que m’estimava. L’hauria de trucar i disculpar-me —faig.

—No la truquis tan sols per disculpar-te després de tant de temps. Digues-li que voldries enraonar. Aquest és el punt més important. Si creus que t’has de disculpar ho fas, però estic segura que ella no t’ho demanarà. Tots dos sou unes grans persones i us mereixeu una nova oportunitat. Dubto que trobis una altra dona que t’estimi i et comprengui tant com ella.

Entenc que el que la Lluïsa tracta d’expressar és un pensament, que té per objecte el convenciment de que s’ha de donar un sentit mínim a la vida amb un sentiment reconfortant.

Entre una cosa i l’altra se’ns ha fet tard. M’incorporo i abans de marxar els beso cordialment. Quasi a punt de sortir, la Lluïa encara rebla:

—Cesc, tingues cura amb el que fas i no t’oblidis del que t’he dit de la Cèlia. I pensa que tots t’estimem.

Ja ho sé prou jo que tots m’estimen, però em sento massa sol per lluitar amb els recods dels pares. Encara no interpreto en Manel quan veig que s’ho agafa tan distant, tan neutre. O la processó va per dins o té una capacitat d’oblit envejable.

En Tomàs Farriols fill, a qui tant els amics com els de casa li deien Maset, abreviatura que van fer els germans del Tomaset amb que l’anomenaven els pares, havia arribat a Barcelona dos anys ençà procedent de Madrid amb el títol d’advocat de l’estat a la cartera, i s’havia incorporat a la Diputació de Barcelona com a secretari del president. A part tenia el seu bufet particular.

D’aquell jove fatxenda i presumptuós amic d’en Maldonado no en quedava gairebé res. El pas del temps l’havia transformat en una persona assenyada, de tarannà agradable, disposat a progressar amb la seva família —tenia tres nens petits—, políticament compromès amb un ideari de justícia social democràtica allunyada de qualsevol isme de dretes. El responsable d’aquest canvi havia estat en part en Dionísio Ridruejo, un gran falangista i franquista de la primera època, fins i tot voluntari a la División Azul, ço és, integrat a l’exèrcit alemany vestint el seu uniforme, manat per oficials nazis i combatent prop de Novgorod, que havia iniciat una difícil travessa del desert fent via cap a una democràcia irrenunciable, amb períodes curts d’aïllament a Madrid al fundar el partit Acción Democrática, i el posterior desterrament a França, Sant Cugat i Alella. En Maset el va escoltar en una conferència abans de l’exili francès i el va visitar amb un altre company al seu habitatge d’Alella, on els va recitar alguns dels seus poemes més reconeguts i els va parlar del llarg camí autoexigit cap a la democràcia. Més tard llegiria d’amagat el seu llibre publicat a Buenos Aires, Escrito en España, que circulava pels cercles intel·lectuals de mà en mà, o per dessota els taulells, i que el va convèncer definitivament.

Quan va saber que seguint ordres del govern la fiscalia havia retirat els càrrecs contra el presumpte assassí del seu pare, va quedar molt sorprès i sense entendre un borrall. El fet era que un assumpte tan cabdal s’havia tancat a pany i forrellat d’ençà que havia aterrat sobre la taula del dictador, entre altres assumptes que van esgrimir-se durant la lluita de poders en el si del govern, que al final havia guanyat l’Opus Dei. Un bon amic de promoció, gent important de l’Obra i amb bufet madrileny, li va suggerir que s’oblidés del tema, ja que el nom i cognom del seu pare sortien en uns documents per males pràctiques a Bregues i algún embolic no massa clar a Barcelona.

L’assassinat del senyor Farriols havia trastocat mentalment a la seva dona, que al final va parar boja fins a morir, i durant els darrers anys les dues morts havien pesat sobre els records dels fills. En especial en Maset els havia plorat molt, tant que, com es diu vulgarment, gairebé se li van assecar els ulls. El senyor Farriols havia estat un bon pare i ell no podia acceptar amb facilitat que algú hagués acabat amb la seva vida d’una forma tan cruel. I de retruc amb la seva mare, una gran dona a la que havia estimat amb deliri.

Els primers temps, durant les visites d’en Maset a la comissaria, només van informar-lo que havia estat obra d’un individu, que l’ordre de recerca seguia el seu curs i que ja havien abatut a trets al seu company de maleses. Van donar-li una sensació de deixadesa tan inesperada que va demanar pel comissari en cap, el qual davant les seves preguntes incisives va encaminar-lo cap a Madrid a l’encontre de l’inspector Almendros, malgrat que aquest tampoc no va poder aclarir-li res, ja que tot d’un plegat el cas s’havia tancat. Secret de sumari, van judicar els del Ministeri de Justícia.

A Barcelona el fiscal que havia substituït al seu pare havia estat un bon amic i un estret col·laborador del senyor Farriols, i va aconseguir-li una còpia de l’atestat que, mecanografiat amb un lèxic il·legible, no deia res que no sabés. Aleshores va adonar-se que no tenia cap altra alternativa que esperar un temps o oblidar-se’n, i la sensació que li va quedar va ser la d’una soledat exasperant. En contra dels seus ideals de present, l’assassinat dels seus pares, per molt que s’hi entestés, no el podria oblidar.

No obstant això el temps que va viure a Madrid el seu amic va confirmar-li que el nom del seu pare, amb els fets que ell obscurament coneixia de Bregues, havia estat un de tants dels que havien sortit durant l’estira i arronsa pel poder del Pardo, i que el millor que podia fer era deixar-ho tal com estava i oblidar-ho tot. No podria oblidar, va repetir-se, però després de donar-li moltes voltes va decidir seguir el consell de l’amic i de moment ho va ajornar. De tot aquell desgavell, però, li va quedar un nom, el d’en Cesc. Perquè l’homicida era un francès amic d’aquell Gerard marit de la Carme, mare d’en Cesc, a qui havia assassinat en Maldonado. De tota la cadena, l’únic que quedava viu era en Cesc, per tant ell era l’únic que podia explicar alguna cosa.

No havia sabut res més d’ell quan anys més tard va trobar-se’l a l’Aeroport Muntades prest a agafar l’avió cap a Madrid. Entre tants executius i funcionaris vestits de gris o negre amb camisa blanca i corbata que anaven a la capital, la vestimenta d’en Cesc destacava per la seva informalitat: pantalons de pana de color beix, jersei vermell sobre una camisa de quadres i una caçadora marró. A les mans una bossa esportiva.

Superada la sorpresa inicial van saludar-se educadament.

La Cèlia d’ençà del desengany de la ruptura amb en Cesc, s’havia immergit en la seva feina de redactora de la secció de cultura d’El Noticiero Universal i de la revista Fotogramas, refusant les invitacions a sortir que li oferien els amics. No li venia de gust sortir amb cap company i la majoria de caps de setmana se n’anava a Palafrugell a veure els seus pares, i si romania a Barcelona sortia amb la companya de pis al cinema o al teatre. Havia de passar el dol abans de tornar a la seva vida anterior, però aquest es perllongava en excés i va començar a pensar en donar un tomb a la seva vida. Com li repetia aquesta amiga constantment, no tot s’acabava amb en Cesc i el que havia de fer era no pensar-hi més, tenia molts anys per endavant per dedicar la seva vida a la memòria d’un amor perdut. El consell era raonable i de fet era el mateix que ella es donava a si mateixa, però de moment no es veia amb cor de seguir-lo.

El dia que va trobar a la Lluïsa carregada amb unes bosses pel Passeig de Gràcia, totes dues van alegrar-se sincerament de veure’s després de tant de temps i van asseure’s a prendre un cafè al Salón Rosa. No van poder evitar parlar d’ell i quan la Lluïsa li va explicar que no estava bé va raure contreta i pensarosa, però el més seriós fou que allò que pensava que començava a vèncer va reeixir de nou. Les brases que semblaven mig apagades van revifar de bell nou i va estar temptada de trucar-lo, però es va desdir en convèncer-se que no podia humiliar-se fins aquest extrem. Potser escriure-li una postal? Tampoc. Llavors la va trucar ell. Una trucada dissabte de bon matí que la va deixar amb l’ànima en suspès.

Va atabalar-se tant a l’escoltar la seva veu, que al penjar va haver de repassar tota la xerrada fil per randa per memoritzar i comprendre tot el que havien enraonat.

Posteriorment, fins i tot va pensar si era possible que el so del telèfon hagués sonat diferent, perquè quan el va despenjar va tenir el presentiment de que podia ser en Cesc. Va sentir la seva veu inconfusible:

—Hola. Que dormies?

Va quedar-se uns segons en silenci, que van fer que ell repetís:

—Potser és massa d’hora, oi? Jo fa tot just una hora que acabo d’arribar i he pensat que més tard potser no et trobaria.

—No, no, ja estava desperta —va mentir.

—Ah! Bé. Què tal estàs?

—Jo? Com sempre —va fer, amb veu clara, refeta de l’ensurt.

—No hem coincidit enlloc d’ençà l’última vegada que vam parlar.

—No surto gaire —va respondre cauta perquè li advertia un punt d’abatiment o de malfiança.

—És clar, així… de fet jo surto només per qüestions de feina —va resumir.

—Tens molta feina, encara? —va preguntar per no preguntar com es trobava.

—Déu n’hi do. Ara el meu programa de matinada és com el de l’home orquestra. Poso música, parlo una mica i fins i tot dono alguna notícia. Surto a l’aire de dues a sis, però m’hi poso a les onze per preparar-lo, seleccionar els talls musicals, escriure’m un esbós de guió etcètera. Ja veus.

A la fi es deixava anar. La Cèlia li va repreguntar:

—I de tota la resta, com et trobes?

—Hi ha dies que molt bé, però no me’n refio. Penso que haig d’assumir la situació —va fer neguitós.

—Que potser estàs desanimat?

—No, no, estic bé. De fet t’he trucat perquè volia saber si t’agradaria sortir a fer una cafè, o potser a dinar.

Va somriure en veure la manera tan rebuscada de demanar-li allò que ella estava desitjant.

—Ah! Molt bé —va acceptar.

—Quedem per dinar? Avui et vindria bé? —va prosseguir en Cesc insegur.

—Sí, sí. Molt bé, digues-me on.

—Què et sembla el Tropeziens?

—Fantàstic! A quina hora?

—A les dues?

—D’acord, a les dues al Tropeziens.

—Entesos, fins llavors doncs.

La Cèlia va començar a donar voltes pel pis sense saber què fer. Va sortir a comprar els diaris del matí, però quan va asseure’s a llegir-los no es podia concentrar. Va acabar La Vanguardia i en girar la última pàgina va advertir que no havia copsat més del noranta per cent del que s’hi deia. Va mirar el rellotge. Encara no eren les onze. Va voler entretenir-se pensant en que es posaria. Va mirar l’armari i va començar a descartar. El vestit negre ni pensar-hi, la falda beix amb el jersei vermell encara menys, potser una falda negra amb una brusa blanca? No. La mateixa falda amb el jersei gris? Ni parlar-ne. Va apropar-se al llit indecisa. Va pensar que al final se li faria tard, quan faltaven més de dues hores! Va fer una llambregada als pantalons. «Ja n’hi ha prou de prejudicis, em posaré uns texans amb sabates de taló alt amb el jersei porpra, i com qui no vol la cosa un mocador de seda del mateix color dels texans al coll», va decidir, així el sorprendria amb les formes ben ajustades. El temps era fresc. «Doncs em posaré la gavardina, va pensar». S’ho va emprovar i es va avaluar, un altre cop insegura. «Potser s’atabalarà si em veu massa atractiva».

En aquell moment va entrar la seva companya de pis, que fent un xiulet va exclamar:

—Qui és el mortal que avui se’t menjarà?

—He quedat amb en Cesc.

—Bravo! Estàs irresistible. No podrà apartar els ulls de les teves…

—Vinga ja! No diguis bestieses —va fer somrient.

—Cèlia, ets preciosa. Vols que et faci una predicció? No resistirà ni mitja hora a demanar-te que sisplau el tornis a estimar, és a dir, que us n’aneu al llit.

La va fer riure un moment, malgrat que un tel dubtós de desaprovació la va neguitejar.

—Vols dir que no vaig massa cridanera?

—Però què dius? Vas de caramel pujat. Vols que t’ajudi a maquillar-te?

—Només m’ho estava emprovant. Encara m’he de dutxar.

—Sublim. Per fi un home a prop! Oh, que bé vestir-se per ser desvestida. Dutxa’t, posat una llenceria que l’impressioni i perfuma’t a dojo. I com t’he dit si vols t’ajudo amb el maquillatge.

—D’acord. Si et necessito ja t’avisaré.

Quan va entrar al Tropeziens va veure’l al fons com aixecava el braç. Amb els ulls baixos per ignorar les mirades lascives dels que estaven palplantats a la barra, va aproximar-s’hi pel llarg corredor estil tramvia, somrient. Van fer-se dos petons i es van acomodar.

En un minut, com a màxim, el va avaluar: el trobava més prim, el cabell el tenia tan negre com sempre però més llarg, i els ulls blaus, evidentment, no havien canviat. Total, que estava guapíssim. Sentia el seu cor que li bategava incontrolat i va haver de fer un esforç titànic per evitar les tremolors: les de les mans, les de les parpelles i la del llavi superior.

Va demanar un got d’aigua per asserenar-se.

No volia precipitar-se, però no es va retenir quan li va dir:

—M’ha sorprès que m’hagis trucat.

—Necessitava parlar amb tu. Deixa’m dir-te primer de tot que et veig molt bé.

—Gràcies. Tu tampoc estàs malament.

De cop li sortien aquelles frases típiques que tan odioses li resultaven. Haurien de recomençar de zero si no volia acabar amb una frase del tipus: «si no tens res millor a fer». Així que li va preguntar:

—Què et sembla si demanem la carta?

—Molt bé. Jo ja ho tinc decidit: uns ous remenats i una cervesa. Els fan molt bons.

—Doncs per a mi el mateix.

En Cesc va pensar: «no sé si ens en sortirem, la noto molt tensa».

Va fer un nou esforç i com qui no vol la cosa va dir:

—Abans d’ahir vaig llegir a Fotogramas el teu article sobre el cinema americà. Estava ben escrit i ben documentat. T’agrada treballar en una revista de cine?

—Sí que m’agrada, sí. I a més a més els col·laboradors com en Terenci Moix, en Jaume Figueras o la Maruja Torres en saben molt. Quan ens trobem m’ho passo força bé amb ells.

—I al Ciero, com et va?

—També n’estic contenta. És una gent de molta vàlua amb la qual aprenc tot el que cal saber del periodisme.

—Vas encertar-la al canviar la Soli pel Ciero.

—Ni t’ho imagines. Allà era com treballar a les catacumbes. A la redacció la majoria feien cara d’amargats. T’ho censuraven tot. Un dia no van publicar-me un article sobre moda i no en vaig treure l’aigua clara de per què no me l’havien publicat.

Van començar amb el remenat i la cervesa. A mesura que parlaven l’ambient s’assuavia.

En Cesc li va dir:

—Escolta, a mi m’agradaria parlar de nosaltres. D’ençà que ho vam deixar no he fet res de profit. He pensat en trucar-te un munt de vegades i sempre m’ha semblat que o bé tindries una altra relació o tal vegada no voldries parlar amb mi. El cas és que ho he anat ajornant.

Va aturar-se i la va mirar per si volia interrompre’l. Va pensar que estava tan atractiva i tan pendent de les seves paraules que resultava commovedora. Era com abans, que quan estaven junts els altres es feien invisibles. No va dir res, però, i va continuar:

—Cèlia, vaig equivocar-me i et demano disculpes. No et demano que tornis amb mi si no vols. Ja ho sé que conviure amb mi és complicat. Només vull que sàpigues que em reca el mal que vaig fer-te i que t’estimo.

Ella li va allargar la mà dreta per apressar-li la seva esquerra, que ja no la va deixar, i li va dir:

—T’agraeixo les disculpes però no les necessito. Mai no he deixat d’estimar-te i en el fons pensava que un dia tornaríem a estar junts —va eixugar-se una llàgrima i va seguir—: L’errada que vas cometre va ser pensar que jo no t’acceptaria amb els teus problemes. Jo t’estimava i t’estimo, i sempre vaig pensar, i encara ho penso, que si em vols al teu costat, junts podrem lluitar contra tots els impediments.

El cambrer va apropar-se per oferir-los les postres i en Cesc, com la cosa més natural del món, va demanar dos tallats i el compte.

Ambdós estaven inclinats endavant i les cares els quedaven a dos pams. Va remenar el cap com qui diu no i va esclafir a riure.

—De què rius? —va dir ella.

—Recordava la nit que en Juli quasi ens enxampa a la peixera i tu vas amagar-te sota la taula.

Envermellida i somrient, ja més relaxada, li va proposar:

—Anem-nos-en, vols?

Havien fet l’amor amb una tendresa extrema, com si tots dos volguessin assaborir cada minut i cada pam retrobat del cos de l’altre. Com en la paràbola del fill pròdig, l’amor retrobat passa per sobre de tot el que es coneix, i la realitat de l’instant supera allò que s’ha memoritzat de l’altre i que s’escapa amb el temps. Tot el que els era conegut ara els semblava un miracle tornar-ho a tenir.

S’havien quedat endormiscats i la Cèlia va explicar:

—La primera vegada que vas demanar-me per sortir jo em sentia molt insegura. Era una noia de poble acabada d’entrar a una feina desconeguda, amb baixa autoestima. Jo ja estava platònicament enamorada de tu i el que menys m’imaginava era que em convidaries. Aquell vespre vaig estar tota l’estona tremolosa de l’emoció i mai podràs imaginar-te el que més et vaig agrair: que no em portessis a ballar i que no em donessis cap petó a la porta de casa. Això no obstant, més tard, al llit estant, vaig convenir que no hi havia res que desitgés més que sentir-me als teus braços i que em besessis sense parar.

En Cesc li va fer un petó a un mugró i es va alçar per quedar assegut al llit de cara a ella.

—Sinceritat per sinceritat, jo el que t’agraeixo és que no m’hagis preguntat res del que he fet aquest temps que hem estat allunyats. Ni tan sols quan estàvem junts m’havies preguntat res de la meva vida anterior.

—Explica’m el que vulguis.

—T’ho explicaré tot —va decidir ell.

Durant gairebé una hora, amb la veu a estones trencada, va enraonar del poble, del pare i els fets del Corpus, de la mare i els fets de Barcelona, de la seva mort i de la d’en Gerard, de la Eulàlia i el seu abandó, d’en JP, del doctor Meyer i del doctor Obiols, d’en Garméndia i de la pista d’en Suso. Per damunt de tot, però, hi surava la memòria del pare. Finalment s’havia arrencat un làtex invisible que el recobria de cap a peus i ara es mostrava despullat, de cos i ànima, exhaurit el malestar, lliure de neguits estranys, i tal com se sentia de debò, és a dir, eteri i connectat amb la memòria del seu pare per un tel indestructible o un fil conductor d’una finor inimaginable. Si ella no hagués tancat els ulls, esgarrifada, hagués vist com a mesura que ell li despullava l’ànima, els seus ulls variaven imperceptiblement de color, agafant diferents tonalitats blavoses, i al front, entre les celles, s’hi reflectia una mena de transparència celestial.

Quan va acabar, la Cèlia estava en un estat de xoc emocional, un deliri de sentiments que se li presentarien de matinada desperta sota la intimitat dels llençols, al costat d’ell, on davant d’actes tan inversemblants s’hi barrejaven el sentit de la pena pels fets de Bregues, la incomprensió per l’enuig de l’Eulàlia, el rebuig pel grup d’en Maldonado, l’esgarrifança per la revenja de la Carme, sentint-se solidaria, però; i per sobre de tot l’amor encara més profund per ell, pel que havia lluitat, en contra de les seves conviccions, per salvar en JP, pel que havia sofert amb la desconeguda narcolèpsia i per l’amor incondicional, el record universal, vers el seu pare.

Fascinada pel que havia escoltat d’aquell món tan desconegut, que fins aleshores intuïa tot i que desconeixia la intensitat amb que formava part de la vida d’ell, no sabia ben bé que dir, només va atendre a obrir els braços com si es disposés a crucificar-se, i quan ell s’hi va aixoplugar, va exclamar amb un sentiment de lliurament total, tot estreyent-li l’esquena:

—Vida esgarrapada!

Es van besar vehements, i quan va sentir l’embranzida que s’obria pas pel camí de la vida, va sentir també al seu interior la comunió de sentiments.