ALARMA

La Mont truca a la Muntsa el dia de l’aniversari de l’Edu i li pregunta què han de portar.

—Ai, no res… porteu-vos vosaltres mateixos…!

Però la Mont insisteix:

—No, va, no, tu, va, de veritat, va, no, va, què portem?

I al final queden que cava (ni vi blanc ni vi negre; cava), que va bé amb tot, perquè la Muntsa encara no sap què farà. Potser ho encarrega, eh?, perquè l’única cosa que té comprada és el pastís, un braç de gitano de crocanti.

—Tens les espelmes, Muntsa? —li pregunta la Mont (que ho guarda tot, i remenant per casa en trobaria si calgués). I sí. Sí que les té, les ha agafades a la mateixa pastisseria, però l’hi agraeix.

La Mont li voldria preguntar per allò de la darrera vegada, però no s’atreveix, així en fred. No vol que sembli que està ansiosa. Perquè no n’està en absolut.

Va ser a l’apartament de Tamariu (el comparteixen; ells es fan molt). Van jugar a «La piràmide de l’amor» i quan eren a l’estadi cinc van haver de contestar la pregunta: «Faries un intercanvi de parella amb els teus companys de joc?». Són coses que es diuen. Es diuen per dir.

Però al matí s’ha depilat. Li ha dit a l’esthéticienne que anava a la piscina (mentida) i s’ha deixat el pubis en forma de rectangle molt, molt estret, en lloc del triangle equilàter en forma d’avís de la grua que duia abans.

I a última hora tria roba interior blava de maduixetes i tarongetes partides per la meitat, d’una marca que es diu «Colors of the country», conjuntada, ni massa de mudar ni massa senzilla. No, no. No creu que acabin fent res, però vol anar preparada per si de cas juguen a l’estrip-pòquer.

* * *

La Muntsa no diu res tampoc, és clar. No pot pas dir-li: «Per cert, ara que m’ho preguntes: allò de l’intercanvi que vam dir… va endavant o no?». No pot pas deixar-li anar això.

No creu que facin res, evidentment. Són coses que es diuen.

Elles van contestar de seguida que sí, i ells en canvi que psè, per no comprometre’s. Se’n recorda que totes dues s’agafaven la panxa, cargolant-se de riure, i van proposar: «Per l’aniversari de l’Edu ens emborratxarem i ho farem». I ells al final van acabar dient, encara incrèduls: «Per mi d’acord». El regal que li fan a l’Edu és per caure de cul, no es podrà pas queixar. El seu home (que també es diu Edu) té una empresa d’instal·lacions d’alarmes, i com que l’Edu de la Muntsa sempre li demanava un pressupost (d’amic) l’hi faran de franc (la idea ha sigut d’ella).

Es posarà un vestit lila i rosat, ample però curt i molt escotat, que els nens li van fer en un taller de tints. I es traurà les ulleres i s’engominarà els cabells, que li queden molt macos amb aquest vermell granatós que s’ha fet. No creu que facin res, però es posa uns sostenidors blancs molt transparents per si de cas juguen a «Veritat o Acció».

* * *

El regal el fa caure de cul, realment.

—No t’ho esperaves?

—No, no, no en tenia ni idea! Qui s’ho havia de pensar! —menteix, perquè ja es va ensumar alguna cosa quan l’últim cop l’Edu (l’altre Edu, el que no és ell) va començar a caminar fent gambades pel menjador (i era que prenia mides).

Mentre les dones paren taula a la terrassa ells dos es miren la casa, que es veu que té molts accessos desprotegits. És clar que no són tan importants els metres quadrats com la distribució, pel que sembla.

—Si no hi ha envans pel mig —va dient l’Edu instal·lador amb una cervesa (mexicana) a la mà— cada detector cobreix una zona de deu metres quadrats per deu metres quadrats.

I es grata el pit perquè abans de venir ha decidit que aniria sense samarreta (encara que la camisa li piqués) i ara li pica. Una camisa texana d’un vermell ungla que troba que li queda molt bé. I uns pantalons també texans de color lila amb els seus 750 rentats a la pedra (no n’està segur de si combina el lila amb el vermell, però la Mont avui li ha dit: «t’espaviles»).

I mentre l’altre Edu li suplica que li cobri ni que sigui un preu simbòlic, ell va dient que ni parlar-ne, però no està pel que li diu i rumia. Rumia que segur que no faran res. Tot i així s’ha posat molt de desodorant per si de cas a la nit diuen de jugar al «Barri-Xino».

* * *

Durant el sopar (amb un vent que fa a la terrassa, però mira) parlen compulsivament d’alarmes i es fan rialletes.

L’Edu instal·lador, content —adora parlar d’alarmes—, explica que el detector ha d’anar al distribuïdor, perquè el lladre hipotètic hi hauria de passar per desplaçar-se d’una habitació a l’altra.

—Però no és millor al dormitori, que és on hi ha els diners i les joies?

I es veu que no, que no cal que sigui a les cambres amb objectes valuosos, sinó als llocs de pas.

El que sí que hauran de pagar és la quota de manteniment, que val unes 25.000 pessetes l’any. Això ho sabien?

—Sí, és clar —menteix l’Edu (el que fa anys), ja s’ho imaginaven i pensa que car que li sortirà el maleït regal.

A la tarda ha canviat dissimuladament els llençols del llit i les fundes dels coixins (ha suposat que ho farien allà), i després ha pensat que en realitat necessitaven dos llits.

—Muntsa! —ha cridat—, trobes que hem de preparar les coses com si ho anéssim a fer?

I ella s’ha emprenyat:

—M’agradaria que no semblessis tan ansiós, Tete.

Però després li ha dit que a l’armari de l’habitació de convidats hi havia deixat llençols nets expressament.

No creu que facin res, però per si de cas juguessin a les «penyores sexys» s’ha posat una samarreta grisa, com de roba de xandall, que li queda bé, i uns calçotets de castellers i anxanetes que només va fer servir un dia.

* * *

En acabat de sopar (ja han bufat les espelmes i han menjat braç de gitano) es preparen copes; elles gintònics molt carregats i ells whisky amb gel i un dit d’aigua (tots han llegit Raymond Carver). La Muntsa va un moment a dins i treu una capseta de fusta (de quan van anar a Tànger, als seixanta).

—Fem un porret? —suggereix, mentre ja desfà una cigarreta al palmell—. És xocolata de la bona, me la va dur un amic de la cunyada de la germana de la Concep, la dona de l’Edu; un company de la feina.

Al cap d’una estona tots diuen «m’ha pujat molt, no se què em faig».

L’Edu (el que no és instal·lador, el que fa anys) vol entrar a dins perquè té fred.

—Però si no en fa —diu el mascle de l’Edu instal·lador.

—Per tu potser no, però pels que hem tingut un accident de moto i tenim tres claus a la cama (aquí, aquí i aquí) és una mica diferent.

I mentre la Mont, interessadíssima, l’hi passa la mà per si es nota, ell explica que els claus tenen menys temperatura que el seu cos i sempre, la cama, es refreda per dintre.

* * *

I entren, de fet les cadires de la terrassa ja fa estona que els torturaven els culs. S’asseuen al sofà raconer (de color blau) que contrasta amb la paret (groga) i posen la porno del canal de pagament, per entonar-se, diuen.

Se la miren atents perquè tots quatre esperen veure, ben aviat, el micròfon de girafa que es diu que sempre hi ha per damunt dels caps dels actors de les pel·lis porno. Estan amatents a veure si surt i en el fons es deceben perquè la pel·lícula no sembla tan mal feta. Per sort els actors es fan mamades els uns als altres mentre miren sempre endavant, i la Muntsa que és ajudanta de realitzador de televisió (i està escrivint un guió; el té tot al cap) els diu que és perquè així escolten les instruccions del director.

—Ah sí? —pregunta la Mont fent-se la innocent.

—Sí —fa ella, fent-se la que ha viscut—. En aquestes pel·lis no es coneix el significat de la paraula raccord.

—Quan dius raccord…! —fa l’altre Edu (el que no és el seu). I el seu no diu res, perquè l’ha sentida mil vegades explicar-ho. S’està posant calent, perquè els pits de les actrius (que no valen res de cara) són grossos i plens. La seva dona, en canvi, té pits d’estudiant de dansa de l’Institut del Teatre. O de model (dels anys vuitanta). O de Càndida Eréndida.

* * *

Fan broma sobre la pel·lícula.

—Si no hi ha el Penetrator a mi no m’agrada. —Això ho diu la Muntsa, i ho diu perquè és l’únic actor porno que coneix.

—Qui és el Penetrator?

—És un actor porno.

Tot i així se la miren. L’acció passa en un porno-circ i el protagonista, que va vestit com de porno-mim (o de porno-arlequí o porno-pierrot, com se li vulgui dir), pateix tota mena de vexacions sexuals. És violat pels pallassos i sodomitzat pels tres germans domadors. L’actor, a part d’estar molt ben dotat, treballa molt bé perquè quan se’l follen, en lloc de cridar, s’espolsa les mans tot obrint molt la boca i es treu un clavell del tanga. Després, al moment del clímax, es posa les mans al cor i fa veure que li batega.

La dona barbuda i l’angelical trapezista (i com ha de ser una trapezista, sinó angelical?) fan un trio amb ell fins que se’n cansen. L’epíleg potser és una mica fort, amb el mim tot desfigurat i de cos present, mentre els altres fan l’orgia final.

—Jo me’n vaig a dormir —fa la Muntsa sense moure’s—, només us demano que demà us aixequeu abans de la una, que ve la dona de fer feines.

I posa el cap a la falda de l’Edu (que no és el seu). Ell llambrega la seva dona; la veu xiuxiuejar i riure sense soroll amb l’altre Edu que té els cabells grisosos i molt curts i fa sempre uns ulls perduts, amb molt de blanc, com si s’estigués permanentment a punt de córrer. El veu com li agafa la cara amb les dues mans i li estreny, com si s’hagués quedat atrapada a les portes del metro.

Aleshores fa veure que juga amb els botons de l’escot de la Muntsa, justament sota el vestit lila se li endevinen unes mamelles immenses i dures. Unes mamelles com les de la robot d’una sèrie de dibuixos animats de quan eren petits, que als pits hi tenia dos míssils. Es fan petons als ulls i a les mans.

La seva dona ja s’ha assegut, cama ací cama allà, a la falda de l’Edu. Ara ja es besen a la boca, però breument, com els amics que es tenen confiança.

El sofà es fa petit per tots quatre, segur que els recorda les festes de quan feien Filosofia, on les tres més guapes sempre acabaven follant amb els quatre més ben plantats.

* * *

L’Edu (el de l’aniversari, el dels cabells grisos) no es mou fins que veu que la seva Muntsa i l’Edu instal·lador s’aixequen sense desenganxar-se. Tots quatre pleguen un moment. Procuren no mirar-se.

—Mont, on vas? A quin llit vas? —xiuxiueja ell.

—Al nostre, on vols que vagi?

«Quina gràcia —pensa ell—, la senyora ha decidit que se’n va al llit de matrimoni i els altres ens fotem amb el futon dels convidats». Li ve una glopada d’odi, que procurarà canalitzar sexualment d’aquí a no res.

Se’n van a les habitacions sense dir-se bona nit.

* * *

La Muntsa i l’instal·lador s’ajeuen al llit de convidats i ella (que sexualment és molt creativa) diu que vol encendre unes espelmes perfumades (de vainilla). Després es despullen l’un a l’altra i la Muntsa l’abraça, fent molta força, fins que aconsegueix de col·locar-lo al seu damunt. Li anuncia que li farà una cubana, però ell no sap què és. Una palla amb els pits, li explica.

—Una cubana és una palla amb els pits —i afegeix rient—: suposo que no te’n deu haver fet gaires, la teva dona.

L’Edu s’hi mostra disposat, i fa força fins que ella torna a ser al seu damunt. És que primer ell li vol fer un francès (també, no sap per què, intueix, mira tu, que el seu home no l’hi fa massa sovint). Molt bé, la Muntsa es deixarà fer un francès (i la paraula francès serveix per a les dones?), però abans, li ha de permetre que li faci un massatge eròtic (el nota molt tens). Li han fet mai un massatge al penis amb les pestanyes (és una vella tècnica oriental)? No. No l’hi han fet mai (de fet té els seus dubtes sobre si es deu notar alguna cosa). Doncs ara n’hi farà un. I li diu que es relaxi i que es deixi endur. Són les tres i trenta-un minuts.

* * *

En canvi, l’Edu que no instal·la i la Mont són a la fase dels preliminars (aquesta fase que els homes que no són l’Edu tendeixen a oblidar tant i tant).

* * *

La Muntsa s’inclina cap al penis de l’Edu instal·lador. Comença a obrir i tancar els ulls molt de pressa, com si jugués al mus.

—T’agrada?

—M’agrada molt.

—Segur?

I ell ha de mormolar:

—Ho trobo… tan erògen… —Però li posa la mà al cap, dolçament, perquè s’aturi. No vol ser un masclista de merda que es deixa fer i no pensa a satisfer la seva parella ocasional—. Em deixes treure la teva part més morbosa? —li suplica. I va a buscar l’espelma de vainilla (que fa estona que l’està marejant) i un fulard dels de la seva dona.

* * *

La seva dona en aquells moments és als preliminars (aquesta fase que alguns folladors ignorants —entre els quals no hi ha l’Edu, per descomptat— massa sovint enllesteixen en un tres i no res).

* * *

—Puc tapar-te els ulls? —pregunta l’altre Edu, el que ha fet anys i no instal·la, amb un fulard d’àncores i timons a la mà. I ella li diu que sí, és clar, que els hi tapi. L’Edu comença a llençar-li cera al damunt, que no crema, però és calenta—. Deixa’t fer —li recomana.

El que passa és que al cap d’una estona de deixar-se fer ella es treu el mocador dels ulls i l’embolica a l’entorn de la seva mà com si agafés paper de vàter.

—M’ha agradat molt això que m’has fet, però et pots girar que t’ho faig jo?

L’Edu calla uns instants i rumia.

—Preferiria no fer-ho —diu finalment, amb el mateix to trist i inapel·lable que feia servir Bartleby l’escrivent.

La Muntsa se’l mira fastiguejada com es miraria un mim palpant una paret imaginària.

—Espera’t, no és el que et penses —aclareix de seguida l’Edu—, no sóc un repugnant inhibit ple de tabús… —I l’hi explica—: Des que vaig tenir l’accident i em van posar els claus sóc molt sensible als canvis de temperatura… El ferro és conductor i amb l’espelma se m’escalfarien.

La Muntsa respira alleugerida. Per un moment no sap què s’havia pensat…

* * *

La Mont també respira al compàs de l’instal·lador de l’Edu perquè són en aquesta fase, que homes com el famós actor porno Penetrator, per posar només un exemple, se salten per anar de cara només a ficar-la.

L’Edu, que es troba realitzant-li en aquell moment dos o tres preliminars, fa força fins que la Mont és a sobre seu. Tots, quan follem, volem tenir sempre els altres a sobre nostre.

* * *

A l’altra habitació, la Muntsa explora i descobreix.

—Puc fer aflorar la teva part femenina? (suposo que deus tenir part femenina) —li demana dolçament. I ell, l’altre Edu (una mica espantat), diu que sí, que la té, que la té. Com vol que no la tingui?—. T’han introduït mai un fulard de seda que després la teva parella estira suaument al moment del clímax? —L’Edu empassa saliva, perquè sens dubte adora la idea.

Ella, doncs, agafa el mocador i l’hi comença a introduir com un supositori. A mig camí, l’Edu, suat, l’interromp.

—Espera’t… —i es grata dissimuladament l’esfínter, no se’l nota, el té com adormit i li fa terror que se li escapi una llufa sense adonar-se’n.

—M’agrada molt això que fas… Però deixa’m treure la teva part més submisa (que per cert tots tenim). Puc penetrar-te amb un plàtan (pelat)?

Ella somriu beatíficament. Quines preguntes absurdes li fa l’Edu instal·lador: evidentment que pot penetrar-la amb un plàtan (pelat). Sempre i quan li permeti primer a ella de fer-li una palla (amb els cabells).

—I tant. —L’Edu sempre havia desitjat que li fessin una palla (amb els cabells) tot i que ho veu difícil perquè la Muntsa els porta curts i engominats.

Tot i així, pobra, refrega la closca al sexe d’ell com els gossos petaners amb les cames dels seus amos. Com que l’Edu no diu res li comença a donar cops de cap, rítmicament.

—Ai… —se li queixa.

—T’agrada, oi?

I a l’Edu li encanta, realment, però és que no ho pot consentir.

Abans ell farà veure que és un esclau capturat per ella i es deixarà violar.

—M’imagino que deus haver tingut aquesta fantasia.

I com que lògicament l’ha tinguda li contesta que d’acord, sempre i quan, primer, ell es deixi omplir el sexe de nata que ella es menjarà com si fos una criatura.

—M’apassiona la idea —declara l’Edu—, però tinc una idea perquè no tenim nata.

Quan la té falten vint-i-quatre minuts per les set del matí.

—Mira —diu—, com que és tard i ara ens haurem de llevar perquè ha de venir la dona de fer feines… —«Ai, sí, la dona de fer feines!»—, he pensat que ni per tu… ni per mi… —Ella l’ha entès, somriu, quina bona idea.

I pacten, esgotats, un cunnilingus.

—Però tu estaràs a baix…

—No, de cap manera, tu, tu. Tu estaràs a baix…

* * *

I xiuxiuegen, alhora que la Mont i l’altre Edu, el no instal·lador, a l’altra cambra, són a la fase, tan important, dels preliminars. Uns preliminars plens de fantasia, de llum i de color.

* * *

La Muntsa s’aixeca abans que els altres i fa una cafetera. Para la taula procurant que les tasses siguin de conjunt.

El soroll de la cafetera desperta el seu Edu, o potser ja estava despert.

—Bon dia —la saluda fluixet—, ja estàs llevada?

—Em sembla que sí. —I el veu com comença a recollir la taula.

Se’l mira amb tristesa. No s’ho pot creure. No entén com és capaç de no explicar-li com ha anat. Ell, però, va recollint com si res no hagués passat i de tant en tant pessiga trossets de formatge.

—Què? Hi ha gana, eh? —li retreu emprenyada, i ell se la mira amb un posat dolgut però no deixa de mastegar. I a ella què? Com li deu haver anat? Deu haver arribat a l’orgasme? Quantes vegades ho deuen haver fet?

—Com ha anat, Cari? Has arribat a l’orgasme? —li pregunta al final amb tota la naturalitat de què és capaç. I la Muntsa, la Cari, li diu que no sigui cínic, que faci el favor, perquè li sembla mentida que li pregunti amb aquella innocència com ha anat, quan anit feia uns crits com si l’estiguessin apallissant com un mim qualsevol.

—Tenia l’esperança que ara em llevaria i em diries, «mira amor, ens hem passat la nit parlant però no he pogut fer res».

I el seu Edu es llepa una ferida de l’interior del llavi de sota. Ell també tenia aquesta esperança. Es va mossegar sense voler i se li va inflar. Com que no li feia mal va anar estirant la pell amb les dents i la va fer més grossa, és inevitable. Segueix recollint la taula. Ara és com si hi tingués una sangonera de color blanc i tova, deu ser la mena de crosta que es fa en un lloc sempre mullat. Sap que hauria de dir alguna cosa. Se la llepa contínuament. Però què pot dir? Fa un gust difícil de definir. Un gust bo, metàl·lic, com de llepar els dos pols d’una pila per saber si està gastada. A la seva dona li brillen els ulls, d’aquí a un moment plorarà. Ha llegit que la llengua està dividida en zones i que la punta correspon al gust salat, i els contorns a l’àcid. Si és així, la ferida és àcida perquè el gust s’incrementa si la llepa amb els contorns.

—Ets un merda i un fill de puta, però això ja ho sabia quan em vaig casar amb tu —la cosa va pujant de to—. El que no sabia és que fossis tan cínic. Que fossis tan cínic. Això no.

D’aquí a uns dies la ferida haurà cicatritzat, serà una petita esquerda plana i amb gust de res. Li serà impossible recordar aquest sabor precís d’ara.

* * *

La Mont apareix encara amb olor de llit i va només amb les calcetes liles.

—Hi ha confi, no? —Vol dir «confiança», li agrada abreujar les paraules, és timidesa, una manera de treure importància al que diu alhora que hi posa èmfasi. I la Muntsa odia la paraula confi.

—Si després del que ha passat no n’hi ha… —contesta amb una ganyoteta que vol ser alegre. Però li dóna un barnús blanc que té llànties marrons, de cafè, perquè es tapi—. Això és cafè, eh? És cafè —li aclareix. I no sap ben bé què s’hauria de pensar l’altra que és. Prova d’interpretar el paper de la còmplice amb ella. Procura que no sembli que acaba de discutir amb el seu home.

—Vols esmorzar o esperem el teu Edu? —i l’altra somriu, se la veu relaxada.

—Que ens esperen, ells, algun cop? —i es posa a riure quan a la frase encara li falta molt per acabar-se, és una broma sexual. «Ha ha», riuen dèbilment els altres dos.

—I què, heu passat bona nit amb el meu home? —no es pot estar de demanar la Muntsa—. T’ho pregunto com a amiga, eh? Tu pensa que te l’he deixat amb tota confiança… —i riu mentre li mira els dos bonyets ridículs que li fan les metes contra el barnús, que petites, però segur que el seu home les ha trobat encantadores. No vol parar de parlar, no suportaria que ells dos fessin referència a alguna cosa que ella desconeix.

—Doncs molt bé, és molt sa de tant en tant airejar-se i canviar —fa l’altra, mentre nota com un corrent d’aire al cor—. Però això vosaltres. —L’hi diu amb naturalitat, massa naturalitat. Procura no mirar-li les mamelles de vaca que gasta.

—Sembla que només hagin follat dues persones, i que jo sàpiga han sigut quatre —(en realitat no, ningú no ha follat, ells s’han adormit quan havien decidit qui es posaria a dalt i els altres no han passat de la fase, tan important, dels preliminars).

Ho diu de broma o ho diu de veritat? La Muntsa diria que ho diu de veritat. Ho està dient de veritat. Sí.

* * *

La Mont omple una cullera de sucre i el mulla una miqueta amb el cafè. A poc a poc es va tornant marró, menys en alguns puntets que es queden blancs i aïllats. El llepa. Intenta recordar de qui va ser la idea de fer el que han fet i li sembla que del seu home, que deu fer temps que olora la puta aquesta, com un gos en zel. L’odia, amb un odi com una bola. Se’l nota amunt i avall del coll.

Se sent el timbre, deu ser l’assistenta. Se’n recorda que durant el sopar van estar comentant quin era el dia més pràctic perquè vingués, i l’Edu —el seu no, l’altre— deia que si venia diumenge i divendres la casa durava més (i volia dir neta). La Muntsa ha anat a obrir i torna a la cuina. No diu res.

I l’Edu apaga el foc, estava escalfant llet i ha vessat tota, quin merder, és impossible de saber quan bullirà, i veu com el semental de l’altre Edu fa la seva aparició.

—Hi ha una dona… —crida. I per què crida? La seva Mont se’l mira amb fàstic, amb els seus calçotets ajustats i amb els cabells mullats, que se li veuen més foscos que quan els té secs (el molt imbècil s’ha dutxat?).

—Hola amor, què tal? —el saluda tota cordial.

L’altre Edu sent una glopada d’odi per aquella melena d’instal·lador d’alarmes. I a sobre, la melena s’asseu sense dir bon dia.

—Bon dia, no? —fan els altres.

—Eh? No? Bon dia!

I ell somriu i explica que encara està mig adormit. Es mira la seva dona. Fa aquella cara de relaxada que feia quan ells dos feien l’amor al principi de conèixer-se, quan li agradava tant fer-ho amb ell i sí que arribava a l’orgasme amb la penetració. Aquella cara de putona satisfeta que fotia. Recorda com es posava de quatre grapes. Com li agradava que li llepés el cul, això la torna boja. Li sembla insuportable que ho hagi fet amb un altre. N’està segur que l’intel·lectualet de l’Edu no ha parat de dir-li porqueries mentre se la tirava. El que a ella li agrada i ell no fa mai, vaja. Perquè no li surt, de parlar mentre folla. Quan ella li diu «digues cosetes» ell li diu «maca». I ja està. Pensa en l’alarma. Per descomptat que no li pensa instal·lar. L’hi diu o no? Respira.

—Mira Edu, m’ho he pensat bé i em sembla que no et podré instal·lar l’alarma.

—Doncs mira, Edu —replica l’altre Edu—, en el fons me n’alegro perquè jo no he volgut mai una alarma, em nego a viure en un estat policial, m’entens?

Aleshores és la seva dona la que s’emprenya.

—Ah, no vols una alarma? I ahir sí que la volies? I què ha canviat?

—Doncs ahir la volia. Però ara ja no. —I ja crida.

Aleshores són els altres tres els que s’encaren amb ell.

—Això es diu ahir. Ahir es diu això!

La seva Muntsa també crida i la cosa puja de to.

—Quantes altres coses no em deus haver dit només perquè no m’enfadi… —li retreu, i els altres quan poden troben que sí, en veu alta, que quina hipocresia—. O et penses que no he vist que et posaves els calçotets d’anxanetes?

L’altre Edu es posa dret i l’agafaria per les solapes, però va despullat. Per fer alguna cosa dóna un cop de puny a la taula, que és de brocanter. L’Edu no instal·lador s’hi encara:

—Em sembla perfecte que t’emprenyis, però la taula et recordo que és meva.

—Mira, de propietats val més que no en parlem —li replica ell.

—Ets un primitiu —li retreu la seva dona amb les ganyotes prèvies al plor—, i no et perdonaré mai.

La Muntsa vol que se’n vagin, no veure’ls més. Però tampoc no vol veure més el seu home. Cap d’ells no vol més els altres tres. D’una revolada, l’Edu que feia anys tanca la porta perquè la Concepción, que és la senyora que neteja, no els senti discutir. Però de fet se senten igual.

La senyora tot just ha començat a fer l’habitació de matrimoni. Endreça calces, i peces de roba escampades per terra. Ja hi està acostumada. Va per collir un fulard d’àncores i timons que és de la senyora. L’agafa i l’ensuma dissimuladament.

—Collons, tu! Diria que fa olor de cul.

FI