EL BENEFICI DEL DUBTE

Piiiiip. «Hola, sóc l’Oriol Prisachs… no sé si te’n recordes de mi… vam estar parlant l’altre dia d’un projecte que estem preparant un grup de gent i… m’agradaria parlar amb tu per què… bé… necessitaria saber una cosa avui mateix i… perdona, m’estic fent un embolic… si us plau, si pots, truca’m aquest vespre a casa, el telèfon és el 331 36 93 amb el 93 davant… Bé… Moltes gràcies… Adéu».

Piiiiip.

No he arribat ni a asseure’m; tan bon punt he premut el botó de «guardar» el missatge, la meva ment s’ha llançat a la recerca del plaer que em provoca dubtar…

No tinc clar si el conec o no, si l’he vist o només he parlat amb ell per telèfon… No puc definir una fesomia, però una imatge borrosa d’algú felicitant-me per la meva feina i proposant-me’n una de nova m’apareix de forma intermitent… No aconsegueixo recordar amb nitidesa si és alt o baix, o mitjanament alt o més aviat baixet, si és jove o… molt jove… o… gens jove, si és moreno… o… ros… o… tenyit, si és… panxut… o… oh… prim… o… ohh… grassssonet… o… un secall, si és solter… o… oh… oh!… casat… oh!… ooohh! ajuntat!!… oh!… separat!! oh! oh!! divorciatttt!!! si té… si… si… té fills… ooooohhh no!! ohhh! oohhh!!! en té, però no són «legítimament» els seussss!!!! si és… és… oh!… ooohh!… hooomosexual… oh… Oh! déu meu… Ooooh!! bisexuuuallll…! Ooohhh!!! Heterosexua… a… ah… ah!!! aaaaahh!!! aaaaaaahhhhhhhh!!!!!! aaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!

PRIM. ALT. MORENO. JOVE.

* * *

Jugo amb les paraules i quan una imatge, fins aleshores dubtosa, se’m comença a definir, lluito pel meu plaer, l’intento avançar, desvio el record, l’amago i me’l dono.

Ho vaig descobrir un any enrere en un restaurant mentre sopava amb un grup d’amics, exalumnes de l’escola, amb qui ens trobem cada cinc anys, sempre en la mateixa data, a la mateixa hora i al mateix lloc per reexplicar-nos les vivències i intentar reconèixer, d’entre les esgarrinxades que la vida fa a cada ànima, aquella persona diminuta que va fer l’EGB al pupitre del costat. Ho fem cada cinc anys perquè si ho féssim més sovint tampoc sabríem ben bé què dir-nos… i així, un cop trenquem el gel, ve el moment d’esbarjo dels records, hora del pati per a les repeticions, tothom s’esvera, es trepitja per parlar, rectifica la nitidesa del record i tots repetim una i altra vegada les mateixes anècdotes.

L’avantatge de fer-ho cada cinc anys és que no perdem la gràcia evocant aquell ressò de nosaltres mateixos…

Aquest any passat jo volia recordar una anècdota nova davant els meus «detectors del pas del temps». Ho volia fer per introduir nous esveraments al sopar i també per gaudir d’aquell moment de protagonisme, aquell silenci que es produeix quan tu comences a explicar i tothom, callat, busca en el cervell l’espurneta que li llança el mirall on es veurà reflectit divuit anys enrere. Després ve aquella explosió de frases curtes, cridades i ofegades per alguna rialla, estossegant el bocí de pa que tot just havíem introduït a la boca o refrenant el glop de vi que acabava de mullar-nos la llengua, que fa que els protagonistes del record es vagin donant pas com en una cursa de relleus, on tothom que tingui la gràcia necessària és pujat al pòdium de la nit.

La meva nova anècdota parlava d’una sortida de l’escola, d’un moment de grup i d’en Joan convidant-me a pujar a la vespino blava del seu germà. Fins aquest moment el silenci va ser general, però en Joan va saltar dient que no, que la moto era de color verd. Van aparèixer opinions a favor i en contra de cada una de les versions escampades damunt les estovalles i de mica en mica jo vaig anar callant. Vaig corrugar les celles una contra l’altra, buscant l’enfocament correcte del meu record, i vaig deixar que, dins les conques, les ninetes donessin la volta i comencessin a buscar, en l’arxiu d’imatges del passat, el color d’aquella maleïda vespino! Era… blava?… verda?

El meu peu dret va començar a moure’s nerviosament… La cama dreta descansava encreuada damunt l’esquerra i vaig començar a sentir el brogit de les veus dels companys cada vegada més llunyà i de forma intermitent… Blava o verda… Blava… o… verda… Buscava en el record i no aconseguia delimitar clarament el color d’aquella moto… Dubtava… Vaig deixar de sentir les veus dels companys… Un buit a l’estómac em va pujar a la boca, m’eixamplava per dins… Se’m van eriçar els pèls del clatell, com si una mà me l’hagués acaronat… Vaig notar un petit calfred que baixava lentament per la meva columna vertebral… Curiosament no volia que aquesta sensació s’aturés i m’empenyia jo mateixa a no tornar a la realitat. Blava… o… ohh… verda, blava… ohhh… verda… Notava el regalim d’una gota lliscant de vèrtebra a vèrtebra, baixava lentament… jo arquejava l’esquena suaument, acompanyant-la en el seu descens cap a l’escletxa que separa les natges, les vaig estrènyer, se’m va escolar una petita contracció al sexe i em vaig notar mullada… Llavors em vaig inclinar lentament cap endavant i vaig fer que la contracció s’allargués uns segons… Tenia els colzes damunt la taula i el cigarret a flor de llavi. Vaig fer una pipada profunda per ofegar el petit gemec vergonyós que esvalotat se m’escapava tràquea amunt… Blava o… oh… ohhh!… Verdaaa! Blaaavaa… oh… oh… ohhh verrr… daaah!!! Blavaaahh! ohh… ohhhh… déu meu… oh… oh!! ohohhhh!!!!!… oooooooohhhhh!!!! ooohh… ooooooooohhhhhhhhhhhh!!!!!! oooooooooooohhhhhhhh!!!!!!!… i vaig deixar anar el fum amb una tensió controlada i el color clar: VESPINO VERDA.

De petita, a casa, sempre m’havien dit que els «cagadubtes» no arribaven mai enlloc, que eren uns desgraciats, que no eren feliços i que mai no assolirien res perquè mai sabien amb certesa què volien. Dubtar no era una eina per viure. Calia tenir les coses clares, les futures i les passades, aleshores series feliç. Quan era petita, doncs, m’ensenyaren que «dubtar» era pecat, no sé si mortal o venial, però pecat.

Vaig anar creixent i guanyant-me a pols l’etiqueta de «tossuda». Sabia amb certesa quins regals de reis volia i no dubtava entre la Nancy blanca o la negra: sabia que aquest any volia la blanca i el que ve la negra. Sabia si les llibretes m’agradaven més de quadres que de ratlles o llises. Sabia si volia una faldilla de color blau o verd, un jersei groc o carbassa, uns sostenidors blancs o negres… i així, a cops de colors i peces de roba, m’anava passant el temps i amb ell la vida a banda i banda, sense que jo tingués el més petit impuls de tombar el cap i permetre’m el luxe de dubtar.

Vaig triar sense el més petit bri d’angoixa si volia fer Ciències o Lletres. No perdia minuts, ni tan sols segons, per triar les sabates, la roba, el lloc de vacances, les pel·lícules, els llibres, els plats que volia menjar, el vi que volia beure… La conjunció «o» no formava part del meu vocabulari, en tot cas era la «i» la que regnava.

Va ser, doncs, ara fa un any que vaig dubtar per primera vegada: no recordava amb nitidesa el color d’una vespino que circulava pel meu passat. És curiós que una petita confusió, un dubte inesperat, m’hagués provocat aquell plaer concentrat i recolzat en aquesta conjunció que em permetia divagar i allargar el dubte i, amb ell, l’orgasme.

De tot això, no en vaig ser conscient la nit del sopar, però dins el meu cervell hi havia alguna cosa que estava canviant.

Ho vaig saber unes setmanes més tard, quan vaig anar a prendre una copa amb un company de feina. La meva, un gin-tònic de Beefeater amb un raig de llimona natural, dos glaçons i tres quarts de tònica.

Primer gin-tònic. Me’l vaig prendre mentre xerràvem de llibres, pel·lícules, feina… i va anar acompanyat de la dansa dels ulls, aquella que es conjuga amb la melodia dels gestos, els silencis de les baixades de parpelles i aquells petits encontres «sense voler» d’un braç amb una espatlla…

Segon gin-tònic. Sabia que volia anar al llit amb ell, i volia que fos a casa meva i no a la d’ell. Sabia amb certesa com em faria l’amor. De fet aquestes trobades eren per això, semblaven casuals, però jo no en tenia cap dubte, de la seva practicitat. M’estava acostumant a aquests encontres sense continuïtat. Em sentia dona liberal, autosuficient, solitària, segura i maniàtica. Era l’evolució d’aquella petita tossuda.

Tercer gin-tònic. Vaig començar a mirar el meu partenaire buscant un reflex de mi mateixa. Els meus tres gins eren els seus cinc JB’s, i llavors ell va començar a parlar dels seus dubtes i vaig veure com les seves armes de seducció es fonien, com els glaçons dins les begudes, i davant meu s’obrien la malenconia i un manyoc de confessions d’un home de trenta-vuit anys, una mica massa begut, una mica sol, una mica espantat i molt perdut… Dubtava si la seva feina era la que volia, si la seva casa era la que volia, si la seva dona era la que volia, si jo era la que ell volia, si… Dubtava.

Primer jo l’escoltava i la meva ment processava i donava les respostes clares a les seves angoixes, però de mica en mica vaig notar que ell no les volia, no sabia què fer-ne. Ell només volia xerrar, divagar sobre la seva existència, donar-se el permís de qüestionar-la, somiar altres possibilitats i demà al matí seguir fent el que s’havia de fer. Volia dubtar.

Vaig començar a callar i a mirar-me’l de lluny, de molt lluny. No puc dir que l’escoltava, perquè no ho feia. El primer que vaig pensar va ser que ja ho havíem espatllat, que la inversió en alcohol no es traduiria en una nit de sexe, boja, passional i possessiva.

Vaig demanar-me un altre gin-tònic que no volia beure. Només volia una àncora que donés sentit al meu ancoratge en aquell tamboret. Només volia un lloc on la meva mà descansés i jugués, un objecte físic que em recordés que érem en un bar i que davant meu tenia un amic que… amic?!… o era un company, o un amant… o una màquina sexual…? Oh, Déu meu!, ara no podia definir quina era la nostra relació…! S’estaven modificant els nostres lligams? En teníem?! Els volia?!

Ell no callava, tenia els ulls humits, no havia perdut el seu encant i no parava d’obrir capsetes del seu passat per ensenyar-me-les.

Jo només buscava com definir la nostra relació. S’havien saltat els límits i jo vaig començar a dubtar… Els ulls oberts com plats, la meva mà aferrada al got llarg i fred on les bombolles de tònica espetegaven, preludi de la meva explosió, com petits focs d’artifici.

Vaig començar a sentir un tremolor a l’estómac, «amic, ara és un amic», vaig pensar… i em vaig aixecar de cop. Ell va mirar-me sobtat i em va agafar la mà… «company, és un company!», cursa de relleus en el pensament… La seva mirada va canviar, la seva boca va callar i em va somriure. Per a ell començava de nou la nit. La seva mà va recórrer la meva cintura i va baixar acaronant-me les natges… «amant?», divagacions, motors calents i sorollosament engegats… Em va acostar als seus llavis i em va besar de cop, sense preàmbuls. Mossegada al plaer físic. M’estrenyia contra la seva boca i em revoltava amb la seva llengua… «màquina sexual?». Les meves calces començaven a rebre la humitat del sexe però, curiosament, no era ell qui me la provocava, era el fet de dubtar el que m’excitava.

El vaig apartar, me’l vaig mirar i vaig somriure demanant una treva a la seva passió. Necessitava fugir del petit cercle que els seus braços dibuixaven. Volia buscar els límits al cercle de la passió que venia de dins… Què érem? O què no érem?… El tremolor s’havia engrandit i ell se n’havia fet l’amo sense ser-ho. Ara era jo la que volia divagar, qüestionar la meva existència, donar-me el permís per somiar altres possibilitats i demà al matí seguir fent el que s’havia de fer… La diferència és que jo no necessitava un cos present que m’escoltés o que ho fes veure.

Vaig tornar a somriure, em vaig desfer de la llaçada física i vaig anar al lavabo. Em sentia perseguida per mi mateixa, les meves passes eren nervioses, m’entrebancava amb el meu propi desig que s’instal·lava en el meu sexe i me l’ocupava. M’avergonyia dels meus mugrons eriçats i tenia por que se’m veiés a la cara aquella barreja estranya de nerviosisme i plaer… me n’amagava, abaixava el cap i això m’excitava encara més… Què érem?… Amics o… amants?… Cop de porta. Vaig mirar-me al mirall. No era jo. No em veia com sempre, hi havia bombolles de plaer envoltant-me… Dubtava… Jo mateixa m’acariciava els pits, em mullava els llavis… Un somriure se’m dibuixava als ulls, reconeixia aquell regalim a la meva columna com un preludi de felicitat… Algú va obrir la porta. Em vaig inclinar de cop. Vaig mullar-me els canells i les mans i aquestes van anar a humitejar el clatell massa tens. No volia que ningú més m’interrompés. Vaig entrar al bany. Balda tancada. Només jo i el dubte. No em calia despullar-me, només deixar volar la ment. Ella jugava, imaginava tot el que podíem ser, com ens podíem anomenar, jo reia i em deixava posseir. Vaig obrir les cames. Em vaig repenjar a la paret. Moviments ràpids i concrets. Un ventall de possibilitats davant i dins meu, i jo retardant el moment d’escollir la manera de definir la nostra relació, la paraula justa, no volia que s’aturés el plaer que el dubte em provocava… Quan semblava que ja sabia el mot, donava importància a un altre matís, allargava el plaer, li donava amplitud.

El meu sexe bategava, es contreia… no calia que la meva mà li marqués el ritme, eren els dubtes els que ho feien… Els pits estaven inflats, durs i erectes. Vaig descordar-me els sostenidors i se’m va escapar un esglai. No sentia cap soroll, les orelles s’havien clos demanant, exigint intimitat. La meva espatlla estava enganxada a la paret i la meva cintura dansava, lliure, a banda i banda… al davant i al darrere… amunt i avall… Les dents mossegaven els llavis, la llengua els mullava. Les mans premien els palmells contra la paret. Suava. Els ulls, girats dins les conques, veien la dansa del plaer, la humitat del dubte… Notava que no podia allargar gaire estona més el preàmbul del meu orgasme. No volia trobar el mot. Volia retardar la definició de la nostra relació i de fet, ara ja, era el que menys m’importava, volia aconseguir el meu gemec, el meu clímax, el meu buit.

Les parets del meu sexe s’obrien i es tancaven. La meva vagina s’eixamplava per rebre al dubte, es contreia per sentir-lo. El ritme era més lent i més profund, o… més lent i més intens, o… més… lent i més… ooohh… més, i més! oh… oohhh… ooohh! més, més, més, ohhoooohh!!!!! més, més, MÉS!!!! oooooooohhhhhh!! oooooohhhhh!! ooooooooooohhhhhhhhhh…!!!!!!!! OOOOOOOOOOHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!

No volia obrir els ulls, no calia tornar tan de pressa. Estava esgotada. Vaig inspirar profundament i lenta per acompanyar les parpelles en el seu recorregut ascendent. Cortinetes que s’obriren i em mostraren el blanc de la rajola del davant, la fredor de la realitat d’un lavabo d’un bar.

Els braços, caiguts a banda i banda, necessitaven una ordre d’alts comandaments per cordar allò que havia estat descordat. Vaig sortir del lavabo, em vaig mirar al mirall, vaig respirar, vaig rentar-me les mans, vaig eixugar-me-les, vaig mirar-me altre cop, vaig somriure’m, vaig pentinar-me una cella esvalotada i vaig deixar anar: DESCONEGUTS.

Aquest darrer any ha estat un laberint d’emocions, un petit món de meravelles per descobrir, un festeig amb el dubte.

Els primers dies, setmanes, mesos, el joc del dubte era la meva principal distracció. Després va ser el meu al·licient i ara és el meu preuat tresor, aquell que només obro quan no vull perdre l’encís de transgredir la imposició, és el meu petit acte de rebel·lió, i m’agrada tant retardar el moment, allargar-lo, buscar totes les possibilitats, inventar-ne de noves… Espero, respiro, imagino, deixo córrer les sensacions per la meva pell, esquena avall, sexe endins…

Dubtar ja no és pecat, ni mortal, ni venial, o potser ho és, però forma part d’aquest infern quotidià com a joc per ampliar-lo.

—Digui?

—Hola, Oriol? Soc Lluïsa Tarrés, m’has deixat un missatge…

—Ah, sí! Hola! Mira… no sé si te’n recordes de mi…

—Sí, sí…

—Bé… doncs… mira, és que hauríem de saber avui mateix si acceptaries que poséssim el teu nom en el projecte i…

—Aha… No ho sé… a veure… et puc dir alguna cosa demà?

—Demà…?

—Sí… a primera hora… o… oh… potser m’aniria millor a la tarda… oh… ohh… mmm… no pateixis… demà et trucaré…

Mmm… avui toca, tresor. Avui toca gaudir del benefici del dubte.