EL PRIMER CONY

De vegades ella sabia coses que els altres ni podien imaginar. Per això quan va entrar en aquell restaurant va tenir la certesa que algú l’esperava. Com cada dimarts, ella i el seu marit dinaven en un petit restaurant que era al mateix carrer del banc on ella treballava. Ell parlava. No suportava el silenci. Cada cop que ella el mirava fent com que l’escoltava, els seus ulls es desviaven cap a una noia que seia al costat d’una finestra. L’acompanyava un noi que vestia una samarreta groga amb unes balenes dibuixades a l’esquena. Un ecologista, va pensar. Deu ser un noi conscienciat. No com el seu marit. Per a ell tots els col·lectius eren una colla d’imbècils amb esperances. Ella no hi estava d’acord i sovint discutien sobre les colles d’imbècils que havien canviat el món. Mentre pensava en tot això la noia la mirava amb una curiositat infantil, descarada. Què podia mirar tant? El seu vestit? No es tractava de la típica curiositat femenina per la indumentària dels altres. La noia portava uns pantalons texans i una samarreta de cotó per fora. Menjava amb ganes una amanida verda i es posava els trossos de tomàquet sencers a la boca. Tenia unes mans fortes i segurament molt calentes. Això no ho sabia, però s’ho va imaginar. En canvi ella sempre les tenia gelades, fins i tot durant l’estiu. Com si la sang no li arribés a les mans. Potser no tenia cor. Era el que deia el seu marit.

La noia anava fent que sí amb el cap i somreia amb la boca plena de tomàquet i enciam al noi de les balenes mentre ell xerrava. Es va imaginar que li quedava un petit mapa verd sobre una dent i que reia i que el noi l’hi treia amb un dit i després el mapa quedava arrugat en un tovalló de paper. Tenia les dents molt blanques, com les ales d’un àngel. Com es devia dir? Àngels, va suposar. Durant el dinar les dues mirades es van trobar entre els caps de la gent, entre les passejades ràpides dels cambrers, entre el monòleg estúpid del seu marit sobre una catàstrofe aèria i una caixa negra que en realitat era vermella. El color de la caixa semblava força important. La nit abans havien passat unes imatges esgarrifoses per la tele i ella s’havia excitat una mica. Això no era gens normal. Ho sabia.

Després de demanar el cafè la noia es va aixecar. La mirava als ulls com si li volgués transmetre un missatge telepàtic que ella no va entendre i, per un moment, va tenir por que se li acostés per preguntar-li si era tal presentadora de televisió. L’hi havia passat moltes vegades. S’assemblava molt a una presentadora del Telediario. Però en l’últim moment la noia va desaparèixer en direcció al lavabo. Podria ser que la noia es volgués trobar amb ella al lavabo? Però, per què? Què li diria? Què volia, exactament, aquella desconeguda? De cop la cambrera estava al seu costat i preguntava per tercera vegada si li venia de gust un cafè. Va fer que no amb el cap. El seu marit descrivia un tronc humà negre i vermell com un nino de carbó tacat de sang que havia vist a l’accident. Va decidir aixecar-se per anar al bany i trobar-se amb la noia. No hi havia res de sospitós en la seva conducta. No.

Les parets senceres eren cobertes de miralls i el terra era verd fosc. Hi havia un lavabo d’acer que brillava sota una llum blavosa. Tot plegat semblava un quiròfan. Un lloc fred i esterilitzat ideal per deixar aquest món, va pensar. El vàter quedava darrere d’una porta que era tancada. La noia devia ser a dins però no se sentia cap soroll. Estava morta? No. La podia imaginar asseguda al vàter. Era de les que s’ensumaven les calces? Calces de cotó blanc amb olor de suavitzant, segur. En canvi a ella li agradaven les calces negres i una mica altes de cintura. Amb les mitges negres i transparents, de les que porten la costura al darrere. Però aquestes eren les mitges de follar. Follaria la noia amb mitges negres? Tenia pinta de ser més aviat de les que es despullen del tot abans no comencen. La podia veure asseguda al vàter amb unes petites ales fetes de cartró i boles de cotó fluix, com aquella pel·lícula. Un àngel amb calces de cotó blanc.

De cop es va obrir la porta. No va sentir abans el soroll de la cisterna i la va agafar de sorpresa. S’havia masturbat en comptes de fer pipí? No. Si s’hagués masturbat hauria estirat la cadena. Ni que fos per dissimular. L’Àngels va somriure sense ensenyar les dents i es va treure un paper d’una butxaca dels texans. Ella el va agafar sense saber què dir. Gràcies? Què és això? Realment no hi havia cap frase feta per aquella situació. En un banc se n’aprenen moltes, de frases fetes, però no en trobava cap per aquell moment. Així que no va dir res. La noia no es va rentar les mans i va marxar corrents. Quan es va quedar sola va ensumar el paper profundament, fins que els pulmons no van poder acollir més aire, amb l’esperança que l’Àngels s’hagués masturbat i quedés un insignificant rastre de l’olor del seu cony. Aquell paper només feia olor de paper. L’havia doblegat i a dins hi havia unes lletres escrites amb bolígraf blau. Podia sentir els batecs del seu cor mentre intentava descodificar aquelles paraules però no n’era capaç. L’excitació li impedia concentrar-se en el que l’Àngels li volia dir. Llavors va entrar una senyora amb una nena i va decidir tornar a la seva taula. I què podia fer amb el paper? El seu vestit no tenia butxaques i no volia que el seu marit el descobrís. Es va amagar el paper a les calces. La nena la va observar mentre la seva mare li abaixava les calces fins als peus. A l’avió hi viatjaven unes quantes nenes, va recordar. Els seus cossos esquarterats encara devien ser entre la ferralla demanant que algú els descodifiqués, igual que aquell paper que ara duia entre les calces.

El seu marit menjava pastís de xocolata. En el moment de demanar el compte va viure un segon de pànic. La presència d’aquell paper l’excitava fins al punt que va témer que s’esborrés i les paraules blaves es perdessin per sempre entre les seves calces xopes.

El camí de tornada a la feina es va fer etern. No podia esperar més. Un cop asseguda davant del seu ordinador va treure el paper i se’l va posar al nas. Ella sí que era de les que s’ensumaven les calces. Una barreja de perfum i cony llisquívol li va fer obrir instintivament les cames sota la taula de vidre. Desitjava treure’s les calces i deixar que el primer que passés li mengés el cony a quatre grapes mentre ella l’observava a través de la taula transparent. Volia llegir el paper però també disfrutava amb aquell temps de patiment i impaciència. Allargar l’agonia per obtenir una recompensa. Ho feia sovint. Això tampoc no era normal. Ho sabia.

Va obrir l’agenda i va desplegar el paper damunt d’un dia ple de cites i números de telèfon que no significaven res. En canvi el paper estava carregat de continguts. Era una perversió, un desig que s’expressava en quatre ratlles que acabaven cap amunt. Símbols que ocultaven una clau secreta. Com la llista de noms de dones i números de telèfon que el seu marit amagava entre la roba de l’armari. S’excitava pensant en aquelles dones que sempre despenjaven el telèfon amb una veu dolça de llavis banyats de sang. Sang? Per què havia pensat en la sang, ara? No, els llavis de les dones banyats de saliva. Així era com els imaginava sempre, els llavis. Un dia ella havia trucat a una d’aquelles dones i havia quedat amb ella, pagant, és clar. Li va agradar que fos una puta, que el seu marit anés amb putes. S’havia posat molt calenta però no va ser capaç de menjar-li el cony tal com tenia planejat. Li havia demanat que anés a rentar-se però tot i així no el va tastar. Pensava en infeccions i en l’olor de colònia de supermercat. Es va limitar a deixar-se fer i a imaginar el seu marit follant-se aquella dona pel cul mentre ella li llepava els pits i es masturbava alhora. Quan se’n va anar, la dona tenia una mica de sang als llavis. Amb diners tot s’arregla, s’havia disculpat donant-li uns bitllets. Era una frase feta que utilitzava al banc.

Ara mateix t’agafaria i et lleparia tota, t’estiraria dels cabells, et mossegaria els braços, et masegaria els pits i acabaria com una boja entre les teves cames. Sóc una puta. La teva puta. Et follaré com no t’han follat mai.

El llegia una vegada i una altra. No podia parar. Notava com el seu cony llefiscós palpitava i s’hi va posar dos dits entrant i sortint entrant i sortint fent un recorregut ràpid per tots els racons. De tant en tant se’ls llepava. Gairebé no podia pensar. Tant li feia que algun dels seus companys passés per allà i la descobrís. Les imatges desfilaven desordenadament per dins dels seus ulls tancats: la noia del restaurant asseguda al vàter escrivint en aquell paper; les seves calces de cotó amb una taca blanquinosa molt gran; les dents brillants que deixaven veure una llengua rosada i, de cop, una taca de sang esquitxant una paret groga empaperada de balenes. Ja està. Es va aguantar la respiració uns segons i va cridar una mica. Amb la mà lliure es va tapar la boca però no va servir de res. L’última imatge era la del seu marit convertit en un nino de carbó sense cabells crucificat entre les ales metàl·liques de l’avió estavellat. Àngels estimada.

Va haver d’insistir al seu marit una mica per aconseguir dinar al mateix restaurant l’endemà. Aquest cop s’hi va apuntar la secretària del seu marit, la Maribel. El telèfon particular de la Maribel també era a la llista de dones amagada a l’armari. Ella li havia trucat algun cop, de matinada, per insultar-la. Hija de perra. Després penjava. Una vegada en comptes d’insultar-la li va dir que feia olor de formatge grec. Quan la Maribel li va reconèixer la veu va començar a plorar espantada i va intentar disculpar-se per haver-se follat el seu marit durant tres anys. Però no la va perdonar. La va obligar a quedar per anar al cine, les dues soles. Si no, li explicaria al seu marit que ho sabia tot i llavors l’acomiadarien. Quina pel·lícula vols veure?, havia preguntat la Maribel intentant fer una veu tranquil·la. Tant era, la pel·lícula, estúpida. Renta’t les dents abans de venir. Ara, la Maribel era al seu costat i el seu marit seia davant. Podia veure l’Àngels perfectament: era sola en una tauleta que hi havia al costat de la porta. On era el noi de les balenes? La Maribel no volia parlar de l’accident d’avió: era massa sensible. Li feia gràcia recordar la Maribel agenollada a la moqueta estampada de taques de semen d’una sala X veient-la ara: agafava olives tímidament. Tampoc no li va menjar el cony a la Maribel. És clar que ella tampoc no ho va fer molt bé perquè era la seva primera vegada i es notava que li feia fàstic. Això ja ho sabia abans d’anar a la sala X amb ella.

L’Àngels duia els mateixos texans del dia abans però la samarreta era de tirants i no portava sostenidors. Els seus pits eren grans però no li queien. No podia apartar la mirada dels mugrons mentre notava com els seus es posaven durs com trossos de vidre sota la camisa. L’Àngels devorava un entrecot de vedella poc fet. El tallava a trossos grans, de manera que per mastegar-los havia d’obrir la boca. Sucava pa en la sang que quedava al plat: semblava que tenia molta gana. Mentrestant el seu marit protagonitzava un altre monòleg i la Maribel reia de tant en tant tapant-se la boca amb una mà perquè tenia unes dents grogues i petites, com de llet. Per què reia tant? Ella mai no havia trobat graciós el seu marit. Si la Maribel hagués sospitat que el que més desitjava ella en aquells moments, a part de menjar el cony a l’Àngels al lavabo, era clavar-li una forquilla enmig de la cara, segur que no riuria tant. I si ho fes? No, amb tot l’enrenou no es podria follar l’Àngels. Un altre dia.

L’Àngels no parava de mirar-la. Fins i tot li va dedicar un somriure radiant just abans que un matrimoni se li acostés amb una impertinència domesticada. Perdoni, vostè es la presentadora del Telediario, oi? La veiem cada dia i ens encanta com ho fa. Ella es va limitar a fer que no amb el cap mentre el seu marit es molestava a donar explicacions sense sentit. Com si s’hagués de disculpar per la seva mala sort: assemblar-se a una presentadora, a un tronc buit. Potser la presentadora tampoc no tenia cor? La Maribel tornava a somriure nerviosa però no va dir res. Millor. Mai havia fet un comentari afortunat, la bocamolla. Va agafar una altra oliva i es va empassar el pinyol. El seu marit semblava amoïnat: que no et trobes bé? No. Havia d’anar al lavabo un moment. Quan es va aixecar, la Maribel es va bellugar incòmoda en la seva cadira perquè es quedaria sola amb el seu amant. Canviaria la seva conversa casual radicalment o per contra continuarien representant el seu paper? Es toquejarien discretament? Faria olor de formatge grec el seu marit quan arribessin a casa? Un altre dia aquelles preguntes l’haurien mantingut entretinguda una estona, però l’Àngels s’havia aixecat i sentia la seva presència seguint-la entre les taules camí del lavabo. Ja ho pensaria més tard.

Al lavabo, l’Àngels es va rentar les mans amb sabó. Segurament dissimulava perquè hi havia una dona gran arreglant-se els cabells. En canvi ella amb prou feines podia ordenar el ritme de la seva respiració. Les paraules del paper tornaven al seu cap de manera insistent. Et follaré com no t’han follat mai. I si després tornava a ser com sempre? I si, un altre cop, era incapaç de menjar-li el cony? L’única cosa que desitjava de debò. La dona gran va sortir després de dir adéu educadament, com si notés que feia nosa al quiròfan. L’Àngels es va mullar la cara i després es va agenollar per besar-li les mans amb força, com si se les volgués menjar, xuclant-li els dits. Llavors ella va agafar l’Àngels pels braços, la va arrossegar pel terra cap al vàter i va tancar la porta. Agenollada a terra, l’Àngels li va aixecar les faldilles. Sentia l’escalfor de la seva boca i l’ansietat d’una llengua impacient per trobar un camí directe cap a l’infern. La va obligar a aixecar-se estirant-la pels cabells i després li va arrencar els texans i les sabates alhora. No hi havia calces de cotó. No hi havia calces. Només un cony rosat i tou que havia eclosionat sota els pantalons feia estona. L’Àngels va somriure orgullosa de mostrar el seu cony: era una medusa adormida. Per un moment va pensar en les infeccions i en els paràsits però de seguida va bandejar aquella idea del seu cap. Es va relaxar imaginant que allà dins tot estava esterilitzat. Un quiròfan asèptic.

L’Àngels es va obrir de cames per convidar-la i va exhalar un alè tebi i salat. I si posava el cap entre les seves cames, què faria després? Intentava imaginar el seu propi cony i el recorregut de les seves mans quan es masturbava… Ho faria així: primer el grapejaria una mica per orientar-s’hi i finalment, quan estigués suficientment calenta, li menjaria el cony. Es va alegrar que el primer cony de la seva vida fos el de l’Àngels. Suava una mica i l’olor vinagrosa de la noia es barrejava amb la del seu perfum. Fem bona parella, va pensar. Parella? Si el seu marit fos al lavabo ja li hauria menjat el cony a l’Àngels. I si anés a buscar-lo? Ho feia millor que la Maribel. Amb els dits de la mà dreta feia cercles precisos sota els llavis de l’Àngels, que respirava sorollosament amb els ulls tancats. El pit s’inflava i deixava anar l’aire i els mugrons es movien compassadament. Va ficar la mà esquerra per dins de la samarreta per acaronar-li els pits. Es va adonar que tenia el cos gran i fort com una pedra caiguda d’una allau. Tenia tota la mà mullada i per un moment va pensar que si l’Àngels tingués un forat més ample hi podria ficar el braç. Li volia llepar els pits i aquesta idea va fer que una onada de saliva li arribés a la boca des de no sabia on. Li va abaixar la samarreta fins a la cintura però en comptes de xuclar-li un mugró va anar de cap al cony de l’Àngels. Finalment, el va besar com si fos una boca, intentant trobar una llengua receptiva en l’altra boca. I va trobar moltes llengües amagades en racons infinits. Una boca generosa. Un sabor que tenia un regust familiar. Una ànsia carnívora. S’hi hauria volgut banyar sencera. Ficar-hi el cap fent el camí d’un nadó que al part decideix recuperar el paradís. Introduir-li la mà per la boca del cony fins a palpar les seves cordes vocals com fils de xocolata. Menjar-se-les.

Les mans fortes i calentes de l’Àngels la van apartar agafant-la pel cap. Feia un minut que no respirava: de vegades li passava. Deixava de respirar per sentir més plaer. Tot el cos li tremolava a causa de l’excitació. Tenia la cara i fins i tot els cabells xops dels líquids de l’Àngels. S’estava dissolent? Es va colpejar fort el clatell amb la tassa del vàter però no li va fer mal. El soroll sec li va provocar un cert plaer desconegut fins aquell moment. Li agradava que el vàter fos petit i la idea que l’oxigen es podia acabar la va excitar més encara. Mig estirada al terra amb el clatell recolzat a la paret es deixava grapejar mentre mirava de recuperar la respiració. L’Àngels, agenollada entre les seves cames, li menjava el cony de dalt a baix entrant i sortint rítmicament amb la llengua. Notava la fredor del terra del lavabo a les cames i al cul i tenia la pell de gallina però això multiplicava la seva excitació. Quan l’Àngels se li va posar al damunt i va començar a refregar-li el cony per la cara va treure la llengua buscant el forat i quan el va trobar la va agafar pel cul i la va empènyer per poder-li ficar la llengua fins al fons. Ho feia bé. L’Àngels cridava embogida. Et follaré com no t’han follat mai.

Va notar un cop sec a la boca i un líquid calent que li rajava dels llavis. Notava les comissures seques i ardents. Havia passat molt de temps. No se sentia res. L’Àngels somreia i ara sí que ensenyava les dents blanques. Però ja no eren blanques sinó negres i punxegudes com petites estalactites afilades. Feia una estona mastegava un tros de vedella mig crua i ara li llepava la sang com si li volgués treure l’ànima del cos. Una vegada havia llegit que el dimoni treia les ànimes fent un forat al clatell. Es va imaginar que l’Àngels no tenia llavis, que li havien retallat deixant a la vista les genives vermelles i unes dents gegants. S’ho imaginava? La va intentar besar per comprovar-ho però l’altra li va clavar una mossegada a la galta. També ella la va mossegar amb totes les seves forces. La sang de les dues es barrejava i queia a terra però no s’estenia sinó que la seva viscositat l’obligava a quedar-se allà en forma de taques perfectes. Blop. Blop. Blop.

Tenia el cos entumit del fred. Hi havia un soroll viscós, com de vísceres vives corrent les unes entre les altres. El dia de la primera comunió ella havia esperat que aquella forma blanca i sagrada esdevingués un tros de carn i sang a la seva boca. Era pecat mossegar-lo però ella ho havia fet amb totes les seves forces. Res. Ara tenia aquesta sensació. Era el que havia estat esperant tota la vida. Veia el que tenia al davant incapaç d’entendre-ho. L’Àngels tenia tot el cos cobert de dents negres. El cony, ara sí, era una boca custodiada per dents, prou gran com per ficar-hi el braç i el cos sencer. Ho faria. Era tot el que desitjava. El cos blanc i sagrat de l’Àngels era ara com les restes humanes calcinades que fumejaven a la televisió. I el seu propi dolor, la seva agonia mentre es dessagnava, donaria pas a la recompensa final. Sempre havia estat així. L’Àngels es va obrir de cames convidant-la a entrar-hi un altre cop. Ara ja sabia com fer-ho. Mai sortiria d’aquell lavabo. Això també ho sabia.