X, Y, Z

Tot va començar una tarda de tempesta, la tarda en què X i jo vam decidir separar-nos. X va fer la maleta precipitadament, va dir que tornaria a buscar la resta de coses i se’n va anar amb un cop de porta. En aquell moment va sonar el telèfon i recordo que vaig contestar gairebé amb un crit.

Sí?

Susanna…, va dir una veu a l’altre costat.

Sí, sóc jo…, li vaig contestar, més tranquil·la. Qui ets?

Tu no em coneixes, però jo t’he vist moltes vegades. Volia parlar amb tu… Potser t’he interromput…

Però qui ets, tu?

No sé per quina estranya raó no vaig penjar el telèfon i el vaig deixar que parlés. Suposo que em va agradar aquella veu. Era ronca i profunda. Semblava com si traspués força i escalfor. A més, escoltar-la em permetia pensar i relaxar la meva fúria contra X. Per què m’havia deixat manipular per ell tant de temps? No suportava que sempre volgués manar, que es fiqués en les meves coses, que em critiqués en tot, i també estava farta de les seves gelosies injustificades, de les seves sospites absurdes, de sentir-me culpable sense raó. Ja en tenia prou, d’aquella religiositat seva, barata i new age, que havia acabat amb la part física i el plaer de la nostra relació, mentre ell es convertia en una mena d’aiatol·là arrogant i sense cap gràcia. Però aquella veu del telèfon… Tenia una nota insinuant. Potser era simplement un d’aquests porcs que deixen missatges obscens als contestadors… Per què sabia el meu nom? On m’havia vist? Estava boja, li hauria d’haver penjat, què feia parlant amb algú sense saber qui era?

Escolta, li vaig dir de sobte, tu què vols?

Res d’especial, va riure. Només parlar una estona amb tu. Si vols, et puc trucar més tard. I, si et canses, m’engegues a la merda i no t’empiparé més.

No ho sé, li vaig dir. No sé què vull. És un moment una mica estrany. Estic desconcertada…

Va dir que em trucaria més tard. Vaig penjar i una altra vegada em va envair la fúria d’abans. Vaig treure maletes i bosses i les vaig anar omplint amb coses d’X. Hi vaig ficar la seva roba, hi vaig guardar els seus llibres, tots aquells llibres estúpids de pregàries i de pseudofilosofia, les seves músiques místiques, les seves escultures preferides. Ho guardava tot amb una barreja de ràbia i satisfacció i, al final, vaig apilar les bosses al lloc dels mals endreços. Després, tot i el cansament, vaig canviar els mobles de la sala, vaig arrossegar el sofà fins a una posició que, de cop, em semblava molt millor, vaig treure’n tot el que m’havia deixat d’agradar, vaig posar-hi una catifa africana que X detestava i, en acabar, suant, vaig anar a dutxar-me.

Sota la dutxa vaig tornar a pensar en la veu. Em semblava que no havia sentit mai una veu com aquella. Era especial. Baixa i murmurosa. Elèctrica. Imaginava uns braços forts que m’envoltaven amb aquella veu. Era una veu morena, fosca, fantàstica. M’agradava. Una veu amb braços. Volia que em tornés a trucar. Només volia pensar en allò, no volia pensar en X, ni en el passat, en la vida limitada i absurda que havia fet els últims dos anys. Volia canviar d’escenari, de sons, d’olor.

Quan vaig sortir de la dutxa estava molt cansada. No tenia ganes de sortir, ni de vestir-me. Ja no plovia, però encara feia olor de terra mullada. Em vaig posar un quimono i vaig fer un te, tot i que ja era fosc. Vaig encendre el televisor, però no em podia concentrar. Vaig tancar la porta amb clau i la vaig deixar al pany, perquè X no pogués entrar si canviava d’idea. Vaig posar un disc que X no suportava, un disc sensual, perfecte. Se’m va acudir que trucaria a alguna amiga per explicar-li que em separava. I aleshores va sonar el telèfon. Era una altra vegada aquella veu, el meu nou amic telefònic.

Al cap d’uns minuts, em va preguntar com anava vestida. Vaig riure.

No sé si t’ho vull dir.

Però l’hi vaig dir. No, no duia res a sota. Sí, anava descalça, era al sofà. Tot allò era absurd, i fins i tot perillós. Com m’atrevia a parlar amb un desconegut i dir-li aquelles coses? Podia ser un violador, un psicòpata. Però també m’havia adonat que estava excitada i no ho podia evitar. Feia tant de temps que no em passava… Amb X ja ni tan sols ens tocàvem, ni ho volíem. De sobte, tant me feia tota la resta. A més, qui podria jutjar-me? M’havia alliberat d’aquella consciència equivocada que em perseguia com una ombra, i tenia ganes de fer alguna bogeria, alguna cosa censurable. L’hi vaig dir.

Em va dir que ho entenia. Em va jurar que mai no havia fet res semblant. Va repetir l’oferta de penjar, de deixar-me en pau. Em va prometre que no em buscaria, que no em molestaria, que només parlaríem per telèfon. I després va tornar a començar amb les preguntes. Deia que no podia deixar de pensar en mi. Em va demanar que li descrivís el meu cos. Em va explicar com em veia. Em va dir com s’imaginava els meus pits, la cintura, els malucs. El tacte de les cuixes. Jo tenia la sensació que em coneixia. Molt després em va demanar que m’obrís més el quimono, i que em girés i me l’aixequés, com si em pogués veure. Era absurd i em feia riure, però ho vaig fer. Em vaig col·locar en totes les posicions que em va suggerir. Em vaig acariciar i li anava explicant com ho feia. Va sentir la meva respiració i va saber quan tenia un orgasme. Jo també el sentia, a ell. Vam tornar a començar. No podíem penjar. No volíem. Quan, finalment, vaig deixar anar el telèfon, era molt tard. Aquella nit també va entrar als meus somnis, com una mena de febre de telèfon i de cossos humits, interrompuda de tant en tant per molestes aparicions d’un X policíac, que em vigilava i descobria la meva traïció telefònica, que m’amenaçava.

A partir d’aquell moment ja no vam parar. Em trucava totes les nits i de vegades a la tarda, quan jo tornava de la meva feina al museu. La trucada de la tarda era més curta, perquè ell havia de treballar, però a la nit era molt millor. Quan sortia, mirava d’avisar-lo, i em passava el temps desitjant tornar per estar-me una altra vegada amb ell, lligada a aquell apèndix negre que em connectava amb el meu personatge misteriós. M’agradava imaginar que el fil telefònic era el cordó umbilical que m’unia al món. De vegades li parlava d’X, li explicava com havia estat la meva vida amb ell, totes les coses que em molestaven. L’interessaven les seves gelosies, les sospites, la manca de confiança. Deia que no ho entenia. Que a ell no li faria res, no se sentiria traït, al contrari, el fascinava imaginar-me amb un altre, només em demanava que, quan arribés el moment, l’hi expliqués, que traís l’altre i li expliqués a ell tots els detalls, que fos fidel per descriure-li les brutícies, com deia, per excitar-se més.

Jo no li preguntava res que no tingués relació amb mi. Durant un cert temps vaig preferir que les coses anessin així. Volia imaginar-me’l sense saber res més, simplement escoltar aquella veu morena i ronca, que podia ser jove o no tan jove, amb la vaga sensació d’uns braços forts que sorgien de la veu, d’uns llavis que deixaven un alè càlid sobre el telèfon. En algun moment em va dir que era advocat, però jo no el vaig escoltar; no en volia saber res més. Aquella sensació d’algú, tan irreal i alhora tan física, exclusivament sonora i imaginària, m’emocionava. De vegades pensava que, gràcies a aquella veu, havia pogut superar la separació sense sentir-me sola. I, en aquell moment, tampoc no hauria suportat començar una relació normal. La veu era una possibilitat intermèdia. Ell m’escoltava, i gairebé només parlàvem de mi. La seva veu m’acariciava. Em gronxava, em bressava en aquella excitació especial, egoista, limitada. Era exactament el que jo necessitava.

De vegades tenia la sensació que tot allò era mentida. Em preguntava si realment existia algú concret, o si tot devia ser una mena de broma. Però no em preocupava gaire saber la veritat, només volia que tot continués igual, indefinidament.

No sé quant de temps vam continuar així. Quantes tardes i nits em va trucar, allà on fos. Quantes vegades vam canviar de joc per excitar-nos amb el so de les veus i les imatges que anàvem inventant. De quantes maneres em vaig vestir i desvestir, quantes postures i quants experiments vaig fer, seguint instruccions seves o inventant-les jo mateixa. Al llit o al sofà, només havia de separar les cames mentre ell descrivia com anava pujant, amb les mans i la boca, i les meves mans havien de substituir un alè que cremava el cos. Sessions combinades de telèfon i mirall, on la febre creixia des que començava a descordar-me, a tocar-me mentre l’hi explicava, m’ho explicava. Recordo que em vaig fer una sèrie de polaroids en gradació, cada vegada amb una peça de roba menys, i les vaig escannejar d’amagat, al museu, per enviar-les a una adreça de correu electrònic, l’única que m’havia donat, amb una certa por que algú estrany les hi trobés, amb l’estremiment de qui s’exhibeix nua en un balcó, imaginant un públic invisible. Ell m’enviava objectes de sex shop, sempre amb algun missatge imprès, mig de broma, a un apartat de correus. Objectes que s’integraven als nostres jocs telefònics. De vegades m’enviava adreces d’internet, amb fotos pornogràfiques o missatges ocults que jo havia de descobrir, imatges fragmentades del seu cos. Uns ulls molt foscos, que miraven amb ferocitat sota les celles negres. Les mans, morenes, venoses, que vaig imprimir i retallar, per provar de posar-me-les, rient, sobre les cuixes mentre parlàvem. Les cames, els peus, el penis. Trossos de cos, entre el fetitxisme, l’humor i la tristesa d’un exvot. Membres que jo mirava d’unir en un puzle sempre impossible. Però ni tan sols estava segura, per la seva manera de parlar, que tots aquells fragments fossin realment seus.

Tenia tots els meus números. Em trucava al museu i m’assaltava amb les seves frases obscenes. La seva veu tenia la capacitat d’abstraure’m fins al punt que una vegada em vaig sorprendre panteixant sense adonar-me que hi havia un conserge al costat i, un altre dia, la bibliotecària va treure el cap pel meu despatx i jo vaig apartar bruscament la mà, que acariciava un pit. Duia un mòbil que sonava en qualsevol moment, enmig del carrer, als seients del darrere de l’autobús o davant la cambra frigorífica d’un supermercat solitari, i la seva veu em desafiava a tocar-me i a imaginar el seu penis erecte entre les seves cames, la seva boca entre les meves, les seves mans fosques i ardents als meus pits blancs i frescs, el seu alè al meu clatell o la meva llengua baixant lentament des del seu melic. Una tarda, el meu gemec en arribar a l’orgasme, al tren de Sarrià, va fer que una vella s’aixequés a demanar-me si em trobava bé. Era com si el so d’aquella veu esborrés tota la resta i no em fes res escandalitzar ningú, lliurada a aquell vici compulsiu i secret que només existia a través del mínim voltatge del fil telefònic, com un xip connectat a la zona més sexual del meu cervell.

Al començament, quan X encara em trucava, o quan va venir a buscar les seves coses, el record de la veu anònima em donava forces, em permetia mirar-me X des d’una terapèutica distància. És curiós, em va dir X un dia amb un to de queixa, com has pogut canviar tant en tan poc temps. Estàs tan lluny… Jo sabia molt bé per què, però no l’hi pensava dir. Potser és que, en realitat, no em coneixies, li vaig dir. Però jo mateixa estava sorpresa. Naturalment, no tot venia d’aquella estranya relació telefònica, però sense allò, res del que estava passant no hauria existit. Jo havia redescobert muntanyes de petits plaers solitaris. Posava la música que em venia de gust, sempre que volia. M’organitzava millor amb els diners. Llegia més. Anava a córrer als matins, abans de treballar. M’havia apuntat al gimnàs, i hi anava a les tardes. Anava al cinema i només veia les pel·lícules que triava jo mateixa. Ningú no em deia què estava bé i què estava malament, i cuinava únicament quan em venia de gust.

A la nit, la meva cita telefònica consolidava la meva reconciliació amb el sexe masculí, sense cap dels inconvenients de les relacions. De vegades pensava que només tenia ganes de parlar, que aquella nit no hi hauria res físic. Però m’equivocava: al final, quan l’escoltava, encara que no em digués res d’especial, m’excitava. Pel que em deia, vaig deduir que vivia sol, i sabia que també anava a un gimnàs. Quedaven molts misteris, però jo estava contenta que les coses es mantinguessin així, sense veure’ns, amb aquella relació virtual, i sense saber gairebé res d’ell.

Fins que alguna cosa va canviar dins del meu cap.

Una nit, no va trucar. Jo vaig arribar a la tarda, i em vaig trobar un missatge al contestador. Deia que no em podria trucar aquella nit ni l’altra, que seria fora durant uns quants dies. Però també em deia que tenia ganes de tocar-me, d’enfonsar el cap entre les meves cuixes i refrescar la calor d’aquell racó. Deia que, quan arribés, em demanaria que em girés d’esquena, inclinada sobre una taula o algun moble, amb una faldilla que em trauria lentament, perquè ell pogués enfilar-se a poc a poc per les meves cames, fins que, quan ja no poguéssim resistir-ho més, arribaria amunt. Deia que tenia ganes de refugiar-se en l’olor del meu cos, d’enterrar-s’hi, d’entrar-hi. Vaig escoltar el missatge moltes vegades. No deia quan tornaria.

De sobte em vaig adonar, amb un cert vertigen, que no tenia cap manera de localitzar-lo. Si no em trucava, jo mai no podria buscar-lo. No havia volgut saber-ne res, fins i tot havia preferit inventar-li un nom, Z, en lloc de demanar-li el seu. I ara, de cop, me’n penedia i renegava d’aquella estranya actitud meva. El necessitava. No podia ser que desaparegués. No sols era això: ja no en tenia prou amb la seva veu, el volia veure. Volia tocar-lo, necessitava arribar fins al final. Tant me feia l’aspecte físic que pogués tenir, que fos lleig o gras. Per a mi, sempre estaria impregnat d’aquella electricitat especial.

Les hores, els dies de l’espera van ser terribles. Casa meva semblava submergida en un silenci absolut. Quan sonava el telèfon i no era ell, jo inventava pretextos per penjar de seguida. Durant un moment vaig pensar que desapareixeria per sempre, que havia estat una revenja d’X, que ho havia fet d’acord amb un amic seu. Però la idea era absurda, X passava absolutament del sexe i era incapaç d’una estratègia així: me’n vaig oblidar.

El tercer dia, quan vaig sortir del museu, vaig anar al gimnàs per calmar els nervis i posar-me a prova, allunyar-me del telèfon. A més, tenia l’esperança de trobar-me un tipus que hi anava sovint, l’únic guapo d’aquell lloc. Feia temps que li havia parlat d’ell, a Z. Tenia fantasies amb ell, i l’havíem integrat al nostre joc telefònic. Imaginàvem escenes on jo seduïa aquell efebus fort i atlètic que havíem batejat «Y», i d’altres en què era ell qui m’atacava, en situacions molt diverses, però sempre en aquell gimnàs petit i solitari. De fet, havia començat a mirar-me’l més, però mai no m’havia decidit a fer cap més gest, tot i que Z sempre m’animava a fer-ho. Probablement Y havia percebut el meu interès. O potser em mirava espontàniament. O bé al gimnàs no hi havia ningú més per mirar. Però, per a mi, la possibilitat de veure’l s’havia convertit en un al·licient per anar-hi. Ell sempre s’estava a les sales de màquines o a la piscina, però mai a la sauna. A la sauna no hi havia mai ningú, tret d’un parell de noies que, de vegades, sortien just quan jo hi arribava, amb les quals havia coincidit rarament a dins, i només per uns minuts. Per això, aquell dia gairebé em vaig espantar quan la porta es va obrir i hi va entrar ell. Jo era asseguda en aquell recinte hermètic de fusta, envoltada d’aire calent i olor d’eucaliptus, només amb la part de sota del banyador, sobre el banc, amb les cames doblegades i els genolls junts. Em va saludar i va seure davant meu, gairebé a tocar. De sobte, no m’atrevia a mirar-lo, i se m’havia accelerat el pols. Després d’haver-hi fantasiejat tant, em semblava com si estigués somiant. Vaig resistir allà, suant i bategant, durant un temps indefinit, menys del que era habitual, però més del que podia suportar. En sortir, vaig reunir forces per mirar-lo un moment. Fora, hi havia dues dutxes. Quan era sota l’aigua el vaig sentir que venia. Va entrar sense dir res, es va acostar, mirant-me d’una manera insuportable. Tenia un cos perfecte, no era virtual, i em va agafar per la cintura. Ens vam besar i tocar, de primer sota l’aigua, fins que l’aigua va deixar de rajar. Després de tant temps sola amb la veu telefònica, la pressió d’aquell cos sobre el meu, l’olor de la pell, el gust dels seus llavis, la seva llengua que entrava a buscar la meva, tot era irresistible. Recordo els ulls que em miraven fixament, hipnòticament, quan es va agenollar sobre els llistons de fusta mullada del terra per acariciar-me, i recordo que, quan finalment va entrar, tot va ser estranyament sincrònic, com si ens haguéssim conegut de sempre, tot i l’espai reduït d’aquella cabina de dutxa.

Després, secs i vestits, ens vam trobar al bar del gimnàs per prendre alguna cosa, i vam riure mentre intentàvem una mena de postpresentació mútua. Li vaig donar el meu telèfon i l’adreça, perquè era l’única manera que em deixés marxar, i jo necessitava allunyar-me, deixar-lo de veure una estona per poder pensar.

Z em va trucar aquella nit i vaig descobrir que estava furiosa amb ell. Li vaig dir que estava farta, que el volia veure, que no volia continuar només per telèfon. Em va intentar convèncer i, aleshores, li vaig explicar l’escena amb Y. No es va enfadar, però semblava afectat d’alguna manera. D’una banda, l’excitava, volia saber exactament com havia estat, cada detall. Però jo dubtava, no sabia si volia explicar-l’hi, i això l’empipava. De sobte, era com si jo m’hagués allunyat. Si li descrivia alguna cosa, jo mateixa tenia la sensació que era una revenja de la seva absència. I si no, callava. De vegades em semblava com si Z ja ho sabés tot. Però Y ja era molt més concret, em tocava, jo podia tocar-lo, i començava a sentir que ja no necessitaria la veu de Z. El vaig pressionar perquè ens veiéssim. Volia decidir alguna cosa, però tampoc no sabia gaire el què. Z no volia trobar-se amb mi. Potser temia decebre’m, no agradar-me tant com m’havia agradat la seva veu. O potser hi havia altres raons. Em va semblar que feia una veu estranya, forçada. Ara tenia un rival de carn i ossos.

Quan vaig penjar el telèfon, va trucar Y.

Sóc aquí baix, al costat de casa teva, em va dir. Puc pujar?

Va ser aquella nit, a terra, quan de sobte, amb la cara amagada entre els meus cabells, Y va dir el meu nom amb una veu més ronca que abans. Vaig notar una acceleració del pols, i la idea va començar a fer-se camí ràpidament dins meu, amb el ritme de les envestides d’Y. Aquella veu era… Ets tu, li vaig dir, quan vam parar. No m’ho volies dir…

Aleshores va confessar. Era ell. Y era Z, però havia portat el joc tan lluny que ja no sabia com desfer-lo. Va suportar bastant bé el meu interrogatori, però de vegades, en lloc de respostes, em tapava la meva boca amb la seva, em forçava i em feia riure. Des del començament, havia jugat amb trampes: vivia molt a prop, a l’altre cantó del carrer. Des de casa seva es veia la meva i feia temps que m’espiava. M’havia seguit des del gimnàs. M’havia vist moltes vegades, tota sola o amb X. Havia mirat el nom a la bústia, havia buscat el telèfon, havia fet tota una recerca, però no s’atrevia a acostar-s’hi. I el dia que X se n’havia anat amb la maleta, m’havia trucat. Havia desaparegut del telèfon quan va decidir abordar-me al gimnàs. I, després, no sabia com dir-m’ho. Tenia por que m’enfadés, que tot acabés malament. Tot plegat era una bogeria: en alguns moments, quan havíem parlat d’ell mateix com si fos un altre, el seu jo telefònic havia arribat a sentir-se gelós del seu alter ego físic. I a l’inrevés.

No he deixat que Y s’instal·lés a casa meva, però ve pràcticament totes les nits. De vegades també sortim a sopar o a passejar. M’agrada que sigui tan jove, em fa sentir desvergonyida, i provocar un cert escàndol quan sortim. És molt diferent d’X, no pretén organitzar-me la vida ni imposar-me res, però s’interessa per les meves coses i compensa el temps que li falta en el món amb un instint sorprenent, cert sentit crític i bastant humor. Potser em deixarà algun dia, però jo he decidit aprofitar el temps que duri. Tot es tan físic i tan alegre que les altres coses s’esborren. Y sempre està disposat a jugar, a experimentar o a repetir indefinidament, i la seva manera d’oferir-se és absoluta, sense necessitat de demostrar res, sense la ridícula masculinitat autoritària i puritana d’X. La seva imaginació generosa, buscant maneres de complaure’m, m’ha fet tornar generosa a mi també.

De vegades, encara em truca com abans. És estrany sentir la seva veu canviada ara que el conec, però tornem al nostre vell joc telefònic i, sovint, amb el mateix plaer de sempre. Haig de fer un esforç per no sortir corrents a buscar-lo i tocar-lo, però sóc incapaç de negar-me completament a les seves sol·licituds.

És veritat que hi ha algun misteri en la seva història d’espionatge i mentides, en els seus jocs. De vegades encara m’imagino que Z existeix al marge d’Y, o que tots dos es coneixen i estan d’acord, o fins i tot que X està implicat en aquesta conspiració. Potser és la meva imaginació insegura, que em traeix o em fa jugar, incapaç d’acceptar del tot la meva sort, i m’obliga a buscar com una ombra al darrere, la raó secreta que l’ha portat fins a mi.