AMBULÀNCIES

Si aquell atac de pedra m’hagués agafat el 97, en lloc del 96, res del que em va passar després hauria estat possible. A vegades m’he preguntat per què la pedra va decidir posar-se en dansa aquell dia, en comptes d’esperar a fer-se més gran i a morir a mans d’ultrasons, però òbviament mai no he aconseguit trobar la resposta. Potser perquè, tot i que em reconec excèntrica, sé que mai no podré pensar com una pedra, ni comprendre les seves intencions.

En tot cas, allò va passar l’estiu del 96, l’any dels Jocs d’Atlanta, enmig d’un càlid i ardent mes d’agost.

M’havia quedat a Barcelona perquè els diners de les vacances me’ls havia gastat en roba i en un vídeo nou. Aquest havia estat l’original càstig que m’havia imposat després del meu últim fracàs sentimental. No és que pensi que comprar vestits, samarretes i un vídeo estigui malament, però és innegable que dedicar-hi quatre-centes mil pessetes és una exageració que només pot respondre o a una falta total de responsabilitat, que no és el meu cas, o bé a un profund desig de fustigar-se.

Però bé, tot això és purament anecdòtic, i només ve a il·lustrar l’estat d’autoestima zero, amb l’armari ple, això sí, en què em trobava el matí en què un dolor intens a l’esquena em va despertar.

Com que el 92 i el 94 ja havia tingut el primer i el segon còlic de la meva vida, de seguida vaig saber que allò no ho curava cap massatgista, així que després de dutxar-me vaig aconseguir vestir-me, cosa fàcil amb l’armari ple a rebentar, i vaig agafar la cartilla de la seguretat social de dins d’un calaix.

El pas següent era trucar a algú perquè em vingués a buscar i m’acompanyés a urgències. De primer ho vaig provar amb la Pina, la meva millor amiga, que aquell estiu estava prenyada, però va saltar el contestador. Més tard vaig saber que estava recollint una ecografia dels bessonets.

Després vaig trucar a la meva germana, però tampoc la vaig trobar, perquè se n’havia anat a l’aeroport a acompanyar els meus pares, que se n’anaven a Toledo a un casament.

Si tot això hagués passat un any després, les coses haurien estat molt diferents, ja ho he dit. Més que res perquè el 97 cap parent dels meus pares es va casar a Toledo, i la meva germana no els hauria hagut d’acompanyar enlloc. D’altra banda, un any més tard els bessonets de la Pina estaven a punt de fer un any, així que s’haurien pogut quedar amb una cangur. I finalment, el 97 jo ja tenia nòvio. Si la pedra s’hagués esperat 365 dies més a empènyer per poder sortir, el Jep m’hauria portat a la Vall d’Hebron amb la furgo.

Però bé, el cas és que allò era el 96, i que aquell era un dia en què es repartia butà. Va ser per això que la senyora Maria, l’única veïna que compartia amb mi un edifici gairebé buit, gràcies a les vacances, em va picar a la porta. «Nati! Que no vols butano, nena?!».

Un moment abans d’obrir, vaig témer espantar la senyora Maria amb la meva posició de Geperut de Notre Dame, d’altra banda la més suportable quan et flagel·la el ronyó, però el cas és que la senyora Maria s’ho va prendre prou bé, perquè després d’aconseguir-me dues bombones, que va pagar ella perquè jo no podia recordar on era el meu moneder, va trucar a una ambulància.

A vegades encara li retrec íntimament que s’obstinés a passar les dues bombones per davant del meu còlic, però després la perdono, perquè aquell agost no van tornar a passar els repartidors, i els veïns que van arribar de la platja abans del setembre es van haver de dutxar amb aigua freda durant sis dies.

Com em van baixar fins a l’ambulància gairebé no ho recordo. El que sí que recordo perfectament és que un cop em van estirar damunt la llitera i van tancar les portes, un noi molt simpàtic li va dir a la senyora Maria: «Ara li prendrem les constants vitals», i em va tapar tot el cos amb una manta.

Després he sabut per la meva cosina, que és metgessa, que quan et fiquen en una ambulància, sigui hivern sigui estiu, et tapen amb una manta de cotó.

Ofegada i aixafada vaig intentar desabrigar-me, però la senyora Maria no em va deixar. El noi, que va resultar ser metge, li havia dit que em tapés, i ella s’ho va prendre amb tanta il·lusió i tossuderia com s’havia pres el tema del butà. Ni al Sàhara no he tingut la por d’asfixiar-me que vaig tenir aquell dia.

Amb les constants vitals van ràpid. El noi metge em va prendre el pols, la tensió arterial i la temperatura abans d’arribar al segon semàfor, i automàticament em va punxar un Nolotil al cul. Per un moment vaig pensar que almenys aquesta part del cos em quedaria a l’aire, però la senyora Maria me la va tapar amb eficàcia, i després va mirar somrient el noi metge, tot esperant un senyal d’aprovació, que va obtenir, és clar.

Sota la manta que jo imaginava elèctrica, amb la senyora Maria i el noi metge al costat, i amb el soroll de la sirena bategant dins les meves orelles, el dolor va començar a remetre, però va deixar pas a una molesta sensació de mareig.

Vaig intentar relaxar-me, però la visió de dues caixes vermelles a la paret, i de les bombones d’oxigen als meus peus, no feien sinó augmentar el meu malestar, perquè les veia per duplicat.

Aleshores vaig tancar els ulls. Molt millor. Sentia la senyora Maria explicant-li al noi metge que em deia Nati, que estava soltera i que treballava a casa perquè era correctora. Atabalada vaig tornar a obrir els ulls i els vaig fixar en una ampolla d’aigua oxigenada.

Ja no hi veia doble, perquè l’ampolla del costat era de iode, i vaig respirar fondo. L’aire em va entrar als pulmons i va baixar fins a l’estómac, però en lloc de tornar amunt per sortir, vaig sentir que lliscava ventre avall.

És com la primera vegada que et toquen els pits. Quan et comencen a descordar els botons de la camisa sents que un globus que tens entre les cames s’ha començat a inflar.

Després vénen els sostenidors, que cauen distrets mentre tu et preguntes si dins la pelvis hi haurà lloc per a aquest globus que s’està fent gran, fins que en lloc de rebentar, deixa anar el seu contingut amb parsimònia, just pel lloc indicat. Sembla ben bé que d’entremig dels llavis et treguin una cinta de seda. Estirant molt a poc a poc.

Bé, dit d’una altra manera, que m’estava excitant com si tingués quinze anys i el noi més guapo de la classe hagués accedit encantat a descobrir què s’amagava sota el meu jersei de coll de cigne.

Vaig treure les mans de sota la manta per comprovar que en un atac de bogeria transitòria no m’estigués masturbant, i va ser només veure-les que vaig notar que el clítoris se m’inflava, i que el plaer era tan intens com una vegada que em vaig estirar damunt la taula del menjador perquè el Salvador, un amant que vaig tenir el 89, em fes una llepada. El Salvador deia que a menjar, a taula. Bé, encara ho deu dir.

No cal que expliqui que la senyora Maria va aprofitar que em tapava les mans per tapar-me també el coll, però a mi la calor ja no m’importava.

La sirena de l’ambulància acompanyava els batecs cada vegada més ràpids del meu clítoris, i una parella de rotlles de gases, que trontollava al costat de l’alcohol, em recordava les meves cuixes, que s’estremien compassadament per augmentar aquell plaer tan intens, que creixia, s’engrandia i pujava.

I aleshores em vaig córrer. Entre crits i esbufecs que la senyora Maria i el noi metge van atribuir al còlic, vaig tenir el meu primer orgasme a dins d’una ambulància, i sense mans.

No va servir de res que després del plaer jo respirés fondo i fes cara de felicitat. El noi metge em va punxar un altre Nolotil al cul perquè es va imaginar que l’efecte del primer ja m’havia passat, i vaig quedar tan sedada que crec que fins i tot em vaig adormir, perquè el primer que recordo després de tot això és el cuny que la senyora Maria intentava col·locar-me sota les natges perquè fes un pipí. Em deia que el noi metge li havia dit que m’havien de fer un cultiu. La sirena ja no sonava. De fet, algú m’havia canviat la roba per una bata sense botons, i m’havia tret de l’ambulància per deixar-me amb la senyora Maria en una petita habitació d’urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

La pedra la vaig fer al cap de dos dies, entre dolors salvatges, i a casa. Vaig prendre antibiòtics durant una setmana, i mai més no me n’he tornat a sentir. És clar que a vegades penso que si he patit del ronyó el 92 i el 96, l’any 2000 són els Jocs de Sidney. I mai se sap.

En tot cas, vaig optar per no explicar a la Pina que m’havia corregut dins d’una ambulància. A la Pina l’hi puc explicar gairebé tot. De fet, sap allò de la taula i el Salvador, i per això sempre vol que sopem a la tauleta de la sala, però em va semblar que si li deia que havia tingut aquell orgasme al ritme d’una sirena, i estimulada per capses d’esparadrap, em contestaria que de segur que havia estat un orgasme fals. Així, doncs, vaig fer meva la resposta imaginària de la Pina. En realitat tot havia estat un efecte secundari del Nolotil.

El fet que després d’aquell orgasme m’oblidés completament del meu recent fracàs amorós i l’autoestima em pugés a 10.000 també ho vaig atribuir al Nolotil. La investigació farmacèutica és una ciència en constant evolució. Ho diuen els qui hi entenen.

Avui agraeixo a la meva intuïció que no se m’acudís relatar a la Pina la meva experiència, perquè al cap de pocs dies la meva amiga va anar de part dels bessonets a la Ronda Litoral, un divendres a la tarda, amb la ciutat col·lapsada per la sortida del pont de la Mare de Déu d’agost.

Feia set minuts que estàvem aturades sota el Moll de la Fusta, repassant enriolades la llista de coneguts que voldríem veure en tanga, quan la Pina va fer un crit.

«Contraccions!», va cridar espantada, i va començar a suar i a somicar neguitosa, fins que va trencar aigües i aleshores es va posar a plorar directament.

Jo buscava el mòbil i li preguntava on podia trucar al Manolo, el seu marit.

Però, potser perquè era divendres a la tarda i aquell era el seu primer part, ella no semblava gaire interessada en el Manolo. De fet, només feia que queixar-se de la mullena que acabava d’escampar damunt el seient, i em preguntava què faríem, amb la ronda col·lapsada, les contraccions accelerant la seva freqüència i els bessonets insistint a saludar-nos des de fora el ventre de la seva mare.

«Nati, truca a una ambulància!», em va ordenar. I jo vaig notar clarament que els mugrons se m’endurien.

«Però primer hauria de treure el cotxe d’aquí el mig, no creus?». Em sentia culpable pel pessigolleig que començava a sentir entre les cames.

La Pina no estava per històries. Em va arrencar el telèfon de les mans, i entre plors, va trucar ella mateixa, mentre jo, traient un mocador blanc per la finestra, arrambava el cotxe a la paret del túnel, i sortia per anar donant pas als conductors.

Quan era petita i em tocava, em deia a mi mateixa que passaven les formiguetes per donar-me gust. En aquell moment, concentrada a solucionar l’insolucionable problema de les cunetes a les rondes, i a comptar les contraccions de la Pina, les formiguetes que feia un instant havien arribat no havien desaparegut, ni de bon tros, però sí que s’havien desviat una mica.

Clar que només veure, molt lluny, les llums intermitents de l’ambulància que s’acostava, les formiguetes van tornar, i no precisament d’una forma pacífica. La mullena que es va obrir pas pel meu entrecuix em va inquietar per un moment, perquè vaig tenir por que rellisqués delatorament per les meves cames suades.

Però no va relliscar, al revés. Es va anar fent mestressa del meu sexe, i va acompanyar el moment excitant en què em vaig asseure dins l’ambulància, al costat de la llitera on estava estirada la Pina, i vaig fregar-me ansiosa contra el seient.

Quan ens vam posar en marxa, amb la sirena a tot volum que ens donava pas entre tota aquella pila de cotxes, jo em vaig tornar a encarregar de comptar les maleïdes contraccions.

Darrere l’ambulància hi anàvem soles, la Pina i jo. Feia molta calor, així que, arriscant-me a ser una mala infermera, no com la senyora Maria, li vaig deixar treure la manta que el voluntari li havia posat eficientment al damunt.

La Pina no parava de cridar, de maleir i de plorar, i no es va adonar que jo, amb una mà sostenia el rellotge amb cura, però amb l’altra em tocava, per sota la samarreta, el pit esquerre.

Davant el nerviosisme de la Pina, que s’intensificava com el nombre de contraccions, vaig recordar que a les pel·lícules aconsellen a les parteres que respirin, així que, en un atac de responsabilitat, em vaig treure la mà del pit, vaig tocar el front de la Pina i li vaig dir: «Carinyo, respira».

Em va fer cas. Respirava amb la boca entreoberta, suada i vermella. I jo feia el mateix, sense poder evitar que cada sospir simultani excités més i més el meu desig.

L’ambulància, accelerant entre fileres de petits cotxes que ocupaven els carrers una tarda d’estiu, i la Pina i jo respirant sincrònicament. Ella a punt de parir, jo a punt de corre’m.

Ocupada com estava fregant-me a cops de maluc, tocant-me de nou el pit, i respirant voluptuosament, vaig descomptar-me de les contraccions. Clar que, de fet, això no va importar. Just en el moment en què una maniobra brusca de l’ambulància ens recordava que anàvem d’urgències, vaig clavar els ulls en la taula de reanimació que descansava, groga i llampant, al costat de la llitera. I aleshores, acompanyant els crits de la Pina, que començava a parir la Nurieta, em vaig córrer intensament. Amb avarícia, gairebé diria. Perquè vaig quedar xopa com si jo mateixa hagués trencat aigües, i va ser tan gran el plaer que aquell orgasme em va provocar, que espontàniament en vaig tenir un altre. Just en el moment en què la Pina estirava la Nurieta per sota els bracets, i la treia perquè deixés veure el món a l’Estevet.

Des d’aquell dia, la Nurieta i jo hem tingut una relació molt especial. A vegades em pregunto què li diré quan sigui més gran i em pregunti com és que ens entenem tan bé. No sé si li he de dir que és perquè en el moment en què ella naixia jo em vaig córrer dues vegades, sense mans i amb la llengua sensualment enganxada a les dents. Ja m’ho pensaré.

L’episodi del naixement dels bessonets a l’ambulància em va obrir els ulls definitivament, i vaig haver d’acceptar que aquells orgasmes eren massa esplèndids perquè els atribuís a l’efecte del Nolotil. No hi havia volta de full. Les ambulàncies em posaven calenta.

Pot semblar estrany, però no vaig preocupar-me amb excés. He sentit tot tipus d’històries sobre els llocs estranys on a la gent li agrada excitar-se o follar directament, i la veritat és que descobrir que m’escalfaven les ambulàncies tampoc no em va semblar res de l’altre món. De fet, pujar en una ambulància és per definició posar-se en una situació extrema. Que produeixi excitació dels sentits no es cap cosa rara. O en tot cas, no és més estrany que desitjar tirar-se una tauleta de nit o una calaixera. Que és una possibilitat que crec haver llegit en algun lloc, i que d’altra banda deu tenir el seu morbo…

Bé, el cas és que els bessonets van néixer amb tres quilos cadascun, i que la Pina i jo ens vam passar una bona temporada rient mentre recordàvem l’odissea que vam viure per rebre els seus fills, d’altra banda els meus fillols, en aquest món de mones.

Estic del tot convençuda que la Pina no es va adonar de res del que jo vaig fer aquell dia. Crec que va pensar que la meva respiració era senzillament solidària, mai sexual. Si m’hagués preguntat pel mullader que hi havia al seient, jo hauria respost que era suor. De tota manera, ja he dit que era impossible que ho advertís, perquè per molt neta i endreçada que sigui la Pina, aquella tarda el merder gros el va fer ella. I ben bonic que va ser.

Tot plegat que després del meu tercer còlic i del doble orgasme en ambulància, vam arribar a finals d’agost.

Continuava fent una calor insofrible, i no venia gens de gust sortir al carrer. De fet, jo només sortia o per anar al cine, que té aire condicionat, o per anar a veure els bessonets.

Bé, el cas és que aquella era una tarda de la darrera setmana del ja famós a hores d’ara agost del 96. Recordo perfectament que tot just acabava de dinar, quan em vaig ajeure al sofà amb les cames ben obertes i els braços aixecats, tot esperant que l’aire que es filtrava per la persiana abaixada em refresqués, encara que fos una mica.

Hi ha una cosa que és certa, i és que la meva hora del sexe sempre ha estat la de després de dinar. Ho dic perquè això explica en part el que va passar aquell dia, tot i que no es pot imputar a la meva hora preferida tota la responsabilitat de l’esdeveniment.

Però bé, en tot cas, només faltava que fos la meva hora. Perquè estava espaterrada al sofà, i amb una samarreta de Tintin al Tibet posada, quan em vaig treure les calcetes.

«Ara et tocaràs», vaig pensar. Per allò que acabes de dinar, fa caloreta, estàs de vacances i anar mig despullada de sempre que t’ha fet venir ganes de sexe.

I ja hi vaig ser.

Per aquell temps, el 96, vull dir, solia recórrer a una fantasia turística per masturbar-me. Consistia en una platja nudista on de cop i volta tota la gent que hi havia es posava a follar, en grup o en parella, tant era. Jo m’excitava molt, i em feia amiga d’una parella de brasilers, un noi i una noia guapíssims, que en un portuguès melós em demanaven si m’ho volia fer amb ells. Tenint en compte que era una fantasia sexual, jo acceptava encantada —en la vida real sóc més tímida—, i fins i tot permetia que un noi amb una càmera aparegut de no sé on (potser feia un reportatge d’aquests típics que fan a l’estiu quan no hi ha notícies), gravés la nostra mini-orgia des de tots els angles possibles. Ara penso que mai no he demanat al Jep que gravem un clau, i crec que m’agradaria. Demà ho faré.

Tot plegat que aquella tarda, amb la samarreta i sense calces, ja tenia la fantasia vacacional començada quan, sobtadament, la parella de brasilers es va convertir en dos voluntaris de la Creu Roja. Per un moment, i a causa de la sorpresa, vaig deixar de friccionar-me, i vaig intentar tornar a la platja plena de gent en pilotes. Però no vaig tenir gaire èxit, perquè la càmera que ho gravava tot es va convertir en un desfibrador damunt l’espatlla d’un metge amb bata blanca, que em mirava libidinosament.

Em vaig incorporar i vaig obrir els ulls. Estava molt i molt mullada, i em continuava acariciant els llavis rítmicament, però en lloc de repetir-me fluixet: «Folla’m» (que era el que tenia per costum fer), de la boca em sortia un «ni-no-ni, ni-no-ni» tan eròtic que si no m’arribo a aturar, em corro allà mateix amb l’única visió d’una enorme furgoneta Mercedes Benz obrint-se pas impetuosa per una Diagonal tan plena de cotxes com els dies que el Barça guanya una copa.

Necessitava una ambulància. Aconseguir un orgasme al sofà de casa, en aquell desfermat estat d’excitació, no hauria estat res més que una traïció a mi mateixa i a la meva sexualitat. Era qüestió de vida o mort. Aquella correguda l’havia de fer estirada a la llitera.

Tocant-me els engonals gairebé fins a arribar al cul, vaig intentar pensar.

«Vas calenta, però no estàs prou boja per inventar-te que tens un atac d’apendicitis. Pensa on hi ha una llitera amb barres metàl·liques».

I aleshores em vaig recordar del centre mèdic que hi ha sota casa. És un centre d’aquests de barri, un d’aquests que fan anàlisis de sang i que tenen un podòleg que visita totes les tardes de quatre a vuit.

Quan me’n vaig adonar ja m’havia tret la samarreta i m’havia posat un vestit curt de color blau cel. Les calcetes i els sostenidors no calien.

Vaig baixar i vaig obrir la porta amb un afany desmesurat de veure una capsa de tirites, una caixa de supositoris, una ampolla d’alcohol o la creu blanca que fa tant de dispensari. Alguna cosa que acompanyés el meu desig fins a la llitera ansiada, però em vaig haver d’acontentar amb l’olor de desinfectant que feia la sala d’espera.

No hi havia ningú. Penjat en una porta interior, de vidre opac, hi havia un paperet escrit a mà que deia: «Torno d’aquí a deu minuts. El podòleg».

Per un moment vaig pensar a masturbar-me allà mateix. Potser no assoliria la llitera, però com a mínim estava envoltada d’un ambient certament antisèptic, que era part del que desitjava en aquell moment.

Però aleshores, del carrer i blanc com el paper, va entrar aquell noi. A vegades he pensat que potser si en lloc de ser el 96 hagués estat el 95, ell no hauria tingut mai aquella lipotímia, perquè hi ha la possibilitat que el 95, en lloc de fregir-se a Barcelona venent aspirines (sempre he pensat que era visitador mèdic) el noi hagués estat fent vacances a Menorca.

Però bé, el que són les coses, que era l’estiu del 96 i que va quedar estès a terra, víctima d’una baixada de pressió.

Crec que era aproximadament la primavera del 91 quan la meva cosina, la que ara és metgessa però que llavors estudiava medicina, em va explicar que si un dia estàs pel carrer i una iaia cau a terra i es queda inconscient, has de trucar a l’ambulància.

Era la meva oportunitat. Només havia d’encreuar els dits perquè el podòleg no tornés abans d’hora. Era tan senzill com treure el mòbil que el noi portava a la butxaca, trucar al 061 i demanar que vinguessin a buscar un home de cinquanta anys (n’hi vaig afegir uns quinze per fer-ho més creïble) que havia caigut a terra sense sentit, víctima d’alguna mena de coma.

Estic segura que en realitat l’ambulància no va tardar gaire a arribar, però jo estava tan amoïnada intentant que el noi no tornés en si i em deixés irremissiblement sense ambulància, que aquella estona em va semblar una eternitat.

Les formigues no havien parat de fer rotllanes al voltant del meu clítoris, i de calenta ja hi anava i molt, però he d’admetre que quan l’infermer va estirar el noi damunt la llitera i el va cobrir amb la manta, les rotllanes es van estrènyer amb tanta força que vaig tenir la sensació real que la boca carnosa del Salvador (no sé per què vaig pensar en ell just en aquell moment) em succionava amb desfici.

Vaig oferir-me per anar al darrere amb ell. Si el noi tenia nòvia, espero que m’hagi perdonat. No era res personal. Només era que estàvem a l’estiu del 96, i que jo estava totalment decidida a col·locar-me entre el noi i la manta per dur a la realitat una fantasia que sabia del cert que si no realitzava, em podia acabar trastocant. O potser exagero, i en veritat només intentava justificar davant de mi mateixa una nova afició sexual. Ho dic perquè jo no sóc de mena espantadissa, ni hipocondríaca, així que mentiria si afirmés que estava amoïnada.

Però bé, sí que vull aclarir que jo calenta sí, però homicida no. Per això m’ho vaig pensar abans de descordar-li els pantalons. Li podia fer mal un clau? Decididament no. Jo he tingut una pila de lipotímies a la meva vida. Al metro, en un concert i fins i tot en un examen. I sé del cert que no et mors per desmaiar-te.

Ja li havia trobat la verga, endurida gràcies a les meves arts manuals i a un acte reflex que només li puc agrair a ell tot sol, quan un altre pensament em va assaltar. Jo cachonda sí, però suïcida no. Em calia un condó urgentment. Vaig fer una llambregada a la farmaciola i a la prestatgeria de les gases, però no en vaig veure cap. L’ambulància circulava a tota llet per carrers esclatants al sol de la tarda, i vaig haver de prendre una decisió. No follaríem.

Sota la manta i amarada de suor, em vaig girar al revés i vaig deixar caure suaument el meu cony damunt la seva boca. El seu alè era com una brisa damunt els meus llavis, i reconec que tot i que cada vegada em cridava més l’orgasme, no vaig gosar encastar-me damunt d’ell. Jo no sóc mala persona, i mai no m’ho hauria perdonat si accidentalment l’hagués ofegat.

De tota manera, crec que una llepada tampoc no m’hauria agradat tant com aquella respiració suau en el meu sexe.

Pobre noi. No sé si realment se’n va arribar a adonar del tot, i potser no era la primera vegada que ell tenia un orgasme simultani, però va deixar anar una lleterada tan gran dins la meva boca que jo, mentre em corria cridant i pensant en les voltes que feien els llums vermells de l’ambulància, no em vaig poder estar d’imaginar que segurament feia força temps que no s’ho feia amb ningú.

Condons no n’hi havia, ja ho he dit, però mocadors de paper sí. Per això quan vam arribar a urgències els zeladors no es van adonar en absolut del que acabava de passar, perquè la meva boca estava impecable.

El noi s’havia despertat, i em mirava al·lucinat, amb els ulls oberts com dues taronges.

Enmig de la confusió, i mentre el metge de l’entrada s’entestava a preguntar al noi què li passava, jo vaig recordar que havia sortit de casa sense roba interior.

Mai no he sabut si al noi li van fer un electroencefalograma per una simple lipotímia. Depèn de quant de temps li durés l’estat de xoc. En tot cas espero que m’hagi perdonat, i ara parlo d’ell, no de la seva nòvia. No només pel seixanta-nou que vam fer dins l’ambulància, sinó també pel fet que em fes fonedissa per sempre més i sense ni demanar-li el número de telèfon.

A la porta de l’hospital vaig aturar-me per decidir què havia de fer, tenint en compte que anava sense calces i que no portava diners al damunt.

Quan ja havia pres l’única decisió possible, baixar xino-xano fins a casa, una ambulància va venir directa cap a mi.

Em vaig aturar expectant. Tornarien les formigues? Em delatarien els mugrons erectes? Aconseguiria el «ni-no-ni» que humitegés el lòbul de la meva orella amb el dit índex acabat de llepar?

No. La resposta era no. L’ambulància va passar com un esperit pel meu costat. Em va regalar una ventada que va escabellar-me si encara podia escabellar-me més, i va aixecar perillosament el meu vestit. Però no em va excitar.

Aleshores vaig respirar fondo i vaig agafar l’avinguda de l’Hospital Militar avall. Les ambulàncies havien deixat d’estimular-me sexualment, i jo m’havia de posar unes calcetes ja.

Ara estem al 98. Els bessonets ja han fet dos anys, la senyora Maria continua encarregant-se del butà, i sort en tinc, i el Jep sap com fer que les formiguetes juguin en el meu clítoris com si aquest fos un parc d’atraccions. Va costar una mica, perquè al Jep de sempre que li ha agradat molt el meu cul, i costa treure’l d’entre les galtes per fer-lo anar una mica més amunt. Però la veritat és que ara ens ho passem molt bé.

La Pina sempre busca excuses per no pujar a la furgo del Jep perquè un dia li vaig explicar que a vegades l’hi llepo mentre condueix, però malgrat això, i malgrat la taula del menjador, en la qual continua entossudida a no menjar, la Pina continua sent la meva millor amiga.

Parlant de la taula, a finals del 97 em vaig trobar el Salvador pel carrer. Em va fer molta il·lusió i el vaig trobar molt guapo, però me’n vaig estar d’explicar-li el que m’havia passat amb les ambulàncies. El Salvador segur que ho hauria entès, perquè en aquestes coses som igual d’imaginatius, però vaig tenir un atac de timidesa i vaig callar. Si l’hivern del 99 me’l torno a trobar crec que l’hi explicaré.

De tota manera, ahir em vaig posar molt calenta a l’autobús. Estàvem parats en un semàfor i jo m’havia cansat de fullejar El Jueves, quan un cotxe de la guàrdia urbana se’ns va aturar al costat.

A dins hi havia un noi moreno, amb la camisa blau cel i els pantalons blau marí damunt els quals descansava una porra negra.

Les formiguetes treballadores van aparèixer alegrement com si fessin una excursió per la meva muntanya preferida, i jo vaig pensar que havien arribat cridades per la visió de la porra.

Però quan ens vam posar en marxa i la humitat em va travessar els pantalons em vaig preguntar si no m’havia posat calenta escoltant la sirena que de cop i volta fugia esperitada, carrer enllà.