INCONFESSABLE
Després de dirigir un càndid somriure de comiat al pare Roberto, la Tània va tancar la porta de la seva cel·la amb cura (i va córrer al lavabo a veure si tenia compreses, perquè notava que estava regalimant feia estona). Ja en tenia ganes, de fer aquell retir espiritual. D’aquí a un mes exacte seria el gran dia. Els preparatius del casament l’havien deixat exhausta, tant anar amunt i avall de compres amb la mamà, i per postres els exàmens de final de curs i a sobre la Selectivitat. El vestit era preciós: ja se l’havia emprovat dimarts per als retocs finals, i aquella nit no havia pogut dormir de l’emoció. En Borja sí que n’era, de tranquil; tant, que no se li havia acudit altra cosa que anar-se’n a Montmeló a veure les curses. El seu promès li havia assegurat que almenys vindria al monestir per a la missa de diumenge, que tocava confessió comunitària. Per al creient, el matrimoni era una vocació tan important com la del sacerdoci, els havia dit el pare Roberto, i calia estrenar-se en aquest camí amb entrega total i sense màcula. Amb aquest motiu s’havien concentrat en aquell encontre un grup de joves parelles a punt de llançar-se a un abisme definitiu: un cop feta la bugada dels improbables draps bruts, els serien revelats els misteris de la vida conjugal.
Vaja, precisament ara que es disposava a fer la prova del cotó a la seva ànima li havia de venir la regla, cinc dies abans d’hora. (No tenia compreses! Sort que, un cop casada, ja podria utilitzar tampons. Com seria ficar-se el dit allà per primera vegada? Va resignar-se a tapar la taca de les calcetes amb un bon gruix de paper de vàter rosa, i aquella sensació d’humitat enganxosa que trobava tan desagradable, de sobte li va recordar vagament alguna altra cosa).
La Tània ho tenia fàcil. Per començar, la noia era verge, això segur, i n’estava orgullosa. La qual cosa no volia dir que no s’hagués de confessar de res; o sí? Avorrida davant la perspectiva d’aquell parell d’hores de reclusió, es va disposar a ser obedient un cop més. Feia dos dies havia fet el que esperava que seria l’últim examen de la seva vida, i ara faria examen de consciència, ja no li venia d’aquí. A veure: es pot pecar de pensament, paraula, obra o omissió.
Pel que fa a les temptacions de la carn, l’obra l’havia de descartar, en principi. Hi havia hagut, és cert, un episodi inexplicable, que havia fet esforços per oblidar. Feia tercer de BUP El profe de lite castellana era un home gras, que no parava de suar mentre parlava amb aquella veu esgarrifosa, i vestia de pena: com hauria dit la mamà, no tenia gens de charme. Ella no entenia quasi res a classe, i a sobre li estava prohibit llegir La Celestina i La Regenta, de manera que l’aprovat es presentava com un problema. Un dia es va armar de valor per demanar una entrevista al doctor Márquez.
Per què l’havia citat tan tard? En aquella hora, els estudiants de les últimes classes ja feia estona que havien deixat buit l’immens edifici de l’institut, i a la Tània el passadís que donava als despatxos dels professors li va semblar sinistre. Quan per fi la va fer passar, l’home li va dir que tanqués la porta del despatx, i quan ella li explicava nerviosa el seu cas, ell la va interrompre per dir-li que tenia un nom molt evocatiu, de cabaretera. Però jo què sabia? Jo no el vaig provocar, no va ser culpa meva. Les males accions sempre responen a una voluntat de fer-les, però jo em vaig desmaiar.
(No li va agradar la seva mirada, rere les ulleres entelades. L’home suava més que mai quan li va dir que s’acostés, que les noies preuniversitàries ja no amagaven la pitrera abraçant-se a la carpeta. «Ets prou grandeta per acostar-te al món del coneixement amb una actitud més oberta, és indispensable si vols arribar lluny», continuava mentre li descordava la brusa amb poca traça. «Entendràs mitjançant una demostració pràctica els anhels més íntims de la Regenta sense haver-la de llegir…». Què estava passant? Mai no l’havien tocat així. Naturalment, a en Borja ni se li hauria acudit, i ella tampoc no ho hauria permès. Aquell dia va saber que els seus pits podien fer delirar un home. Tenia les mames, com en deia la seva ginecòloga, l’única persona al món, llevat d’ara el professor, que les hi havia vist —i palpat—, lleugerament divergents, força erectes malgrat el volum, i allargades com peres, cosa que, segons li va mormolar el de lite de manera entretallada, quasi inintel·ligible, els conferia una qualitat pornogràfica idònia. Idònia per què? Feia estona que l’home devia tenir pipí, va pensar la Tània, perquè no parava de passar-se la mà pel penis, com nerviós. I estava tan inflat, Verge Santa! Un dia ella havia vist el del seu germà sense voler, però aquella mena de ditet ridícul no tenia res a veure amb la barbaritat ciclòpia, titànica, immensa, mitològica, que pugnava per obrir-se pas entre els seus llavis serrats).
Allò, aquell episodi que ara, en evocar-lo, li fa pressionar la mà contra el paper de vàter de l’entrecuix, vés a saber per què, havia estat un mal menor: sens dubte un notable o un excel·lent li hauria costat molt més car. Per tant, es va dir, era innocent als ulls de Déu. Però la raó de pes que la Tània va esgrimir davant la seva consciència entre avergonyida i humitejada pel record (quan va recuperar el coneixement era ajaguda al terra gèlid del despatx i tot el cos li feia mal) va ser una altra: gràcies a allò va poder mantenir la promesa de no llegir dos llibres fastigosos que potser li haurien desfermat la imaginació, induint-la a cometre qui sap quines atrocitats. I això sí que era important.
(«Això sí que és extremadament important», li deia l’oncle Frederic al seu germà Fabian, de tretze anys, mentre li feia uns estranys massatges, abraçant-lo per l’esquena, «cal que això sigui el nostre secret»). A veure, pecar per omissió és deixar de fer alguna cosa que s’ha de fer. Hauria hagut d’explicar als papàs el que va veure per casualitat feia alguns estius als vestidors de la piscina dels oncles?
(El noi gemegava, però no era com quan ella li feia la guitza. No).
La Tània no li veia la cara, des d’on era amagada espiant l’escena, però li va semblar que no s’ho passava malament, que aquell gemec tenia un to, no sé, diferent, i aquesta intuïció encertada la va fer desdir-se d’intervenir. Era estrany veure l’oncle, un home gran i entenimentat, tan entusiasmat jugant a muntar a cavall. La Tània es va haver d’aguantar el riure per no ser descoberta: comprenia perfectament que l’oncle es volgués amagar per fer criaturades amb el seu nebot preferit. «Més de pressa, més fort!», el secundava en Fabian, que per donar més realisme al seu paper de cavall indòmit s’havia abaixat els pantalons. El germà de la mamà, al seu torn, feia uns curiosos moviments circulars amb el cul, per no caure de la cavalcadura, mentre cridava enfervorit: «Ja veuràs, noi, quina correguda, ja falta poc!». De sobte es va parar en sec i tots dos es van separar. Figurava que, fos on fos que anessin, ja havien arribat. Hauria hagut de fer l’odiós paper del delator? No ho creia. Quin mal hi havia a divertir-se? La Tània no entenia per què, d’un temps ençà, els papàs estaven tan disgustats amb el seu germanet. L’altre dia es van passar hores sermonejant-lo, tancats tots tres en conciliàbul a l’estudi del papà. No era just. Quan per fi el van deixar sortir i ella li va preguntar què passava, ell li va contestar, amb llàgrimes als ulls, que tenia un amic. De vegades, la Tània no entenia els grans. A ella, precisament el que més li agradava d’en Fabian era que estimés tant els seus amics. Que era un invertit, li havia semblat entendre proferir a la mamà; el papà era inversor, no pas invertit. El seu germà un invertit?, i respecte de què? Paciència, va dir-se, bo i confiant que quan fos una dona casada ja en trauria l’entrellat, de tot plegat.
I el pecat de paraula? En la penosa capbussada pels racons de l’ànima a la recerca d’una màcula, el record transporta la Tània uns mesos enrere, a la torre de Vilassar. A hores d’ara encara no té clar el veritable sentit de la seva intervenció en aquella conversa entre la mamà i les seves amigues, mentre preparaven juntes el dinar.
—La teva filla sembla la Lucy de Dallas: la mateixa cabellera rossa, la cara rodoneta, la mateixa dotació generosa que cap jersei ample no pot dissimular. No ho sé pas, noia, si fos filla meva em faria patir, tan bonica i amb el poc seny que gasta… —deia la immensa senyora Tutusaus, mentre pelava amb gran desimboltura unes pastanagues desnerides.
—Sí, sí que s’hi assembla, si no fos que la Tània és massa recta per fer certes coses… Per això en Víctor i jo hem accedit que es casi, ja que no serveix per estudiar; per cert, que un dia d’aquests haurem de tenir una conversa amb ella —deia la mamà quan la Tània va entrar a la cuina. La noia, en sentir que parlaven d’ella, es va enrojolar.
—Us puc ajudar? —que diu ella.
—Doncs sí, mira, comença a pelar aquests cogombres, que d’aquí a poc hi tindràs la mà trencada i en Borja t’ho agrairà, nena. Hi ha una certa gastronomia que es presta a les combinacions més agosarades —exclama la senyora Deulofeu, i les altres vinga a riure.
—Això em recorda una vegada que un jardiner de casa, que em va enxampar canviant-me el banyador al cobert de les eines, em va obrir un solc als melons amb un botifarró de poble enravenat com una serp verinosa, que també hi ha qui se les menja —intervé la senyora Cunillera, que, amb un davantal sobre el biquini xop, intervé circularment en la massa d’un pastís—. Va arribar un punt en què jo ja no podia més, i li vaig pregar que fiqués el seu embotit en la meva carn rostida, abans no li socarrimés amb la meva llengua de porc(a) les seves cireretes com melons, que jo li estava xuclant amb fruïció. Sense deixar ni per un moment de calibrar el punt de maduresa dels meus melons, l’home estava entestat a elaborar un plat amb dues salses a base de cruspir-se’m la patata… Al final, vam barrejar la meva figa seca, les patates i l’embotit, amb cireres i melons, tot plegat sense ordre ni concert, com raptats per una inspiració culinària divina, i per un moment vam córrer com uns esperitats per jardins prohibits i paradisos terrenals, i locus amoenus, i no vam deixar-nos ni un dels tòpics de les millors receptes. En va sortir una crema consistent, ben lligada, d’aroma delirant, de sabor picant, tant, que des d’aleshores només m’alimento de l’hort exquisit del meu jardiner… Has entès res, Tània, bufona?
—Deixeu-la, lloques indecents —va dir la mamà enriolada—. Filla, sempre havia volgut preguntar-te, d’això, si sabies…? Bé, que quina és la teva verdura preferida…
—Els carbassons gegants per fer-ne sopes… —va fer la Tània. Doncs és veritat, què passa? M’encanten els carbassons, ratifica la noia en el seu fur intern tan a les fosques, sembla; no hi veig la gràcia; és clar que, ben mirat, no faria cap lleig a una pastanaga, si és ben condimentada. Què devien entendre que vaig dir? Què vaig dir en realitat? Són això, les metàfores? Llàstima que ja no li pugui demanar al de lite cap més favor…
Encara quedava una estoneta abans de baixar al refectori a reunir-se amb els altres per pregar. Entre tant cavil·lar i la menstruació, li havia agafat somnolència, i la Tània es va deixar caure al llit de la seva cel·la, amb un filet de bava que li penjava de la comissura. Quan dormia, encara ho feia amb el polze a la boca. Si estava nerviosa, el xuclava amb força, ben ensalivat, prement els llavis en la justa mesura per ensenyorir-se’n plenament, i aquest moviment rítmic l’ajudava a agafar el son. Ho tenia comprovat. La Tània sabia perfectament que, per respecte a ella mateixa i al paper per al qual, com a dona, s’estava preparant per fer dins la societat i l’Església, hi havia certes parts del cos que no s’havia de tocar. I ella sempre se n’havia guardat prou. Però des de l’incident torbador amb el professor, aquelles mamades íntimes al dit gros havien deixat de tenir la placidesa que caracteritza la satisfacció fisiològica despreocupada i innocent més pròpia dels bebès. La Tània començava a fer-se preguntes. Era això, potser, l’anomenat pecat de pensament? (Per què ja no es podia llepar el dit com abans? D’on li venia aquella necessitat d’evocar el gran dit del professor? Semblava ben bé tenir vida autònoma, perquè no era ella qui en convocava la imatge goluda, almenys al principi. Durant un temps, va intentar lluitar contra aquell assalt desconsiderat, per sorpresa. I després ja no en va poder prescindir. Podia aparèixer a la dutxa, o mentre lluitava contra un restrenyiment pertinaç amb supositoris de glicerina o lavatives que li feien perdre l’oremus, però sobretot de nit. El membre del professor va aprendre a provocar-li un pessigolleig tan intens al contorn dels llavis i el paladar que se li encomanava a la intocada resta del cos, la feia suar i estremir-se tota, fins que notava una sensació difícil d’explicar, sense nom, que la Tània només podia comparar als efectes cataclísmics dels laxants). Era això, doncs, pecar de pensament? La Tània no ho creia. Es peca de pensament quan es té la intenció de fer una malifeta que no s’arriba a dur a la pràctica. Com quan de nena —i no tan nena— desitjava que es morís el papà, que de nit feia mal a la mamà. Però ella no tenia cap intenció que anés més enllà del fet mateix de llepar-se el dit. En tenia prou d’acontentar-se d’aquella pràctica en la qual excel·lia. D’altra banda, confessar-se’n la posaria en un compromís, perquè hauria de dir grolleries, i aleshores sí que pecaria, però de paraula. I ella mai no havia ofès ningú. «Que total!», es va dir, «estic neta de culpa». «Quina il·lu, quan serem a Bali, en Borja diu que em farà tot de coses que m’agradaran molt, que s’ha entrenat a fons. No recordo com ho va fer anar: que tenia el motor ben engreixat. És per això que ha anat a veure les carreres? Va, deu ser només una metàfora».
—Tània, afanya’t, que només faltes tu —la va instar el pare Roberto amb veu mel·líflua des de darrere la porta.
La Tània va canviar-se el paper rosa de les calcetes i va baixar al refectori corrents. Estava radiant. D’aquí a un mes exacte, la Tània es casaria immaculada per dins i per fora. Salvant l’inconvenient que tindria la regla. Però, si no es deixava els tampons, no tindria per què tacar-se i no ho sabria ningú.