CONTE MACABRE 2

Si no hagués estat per l’obsessió que li va agafar de triomfar en el món de l’espectacle, la Reparada i jo hauríem viscut en harmonia la resta dels nostres dies.

Però comencem pel començament. La Reparada i jo érem més que germanes: vam néixer siameses i això comporta uns lligams difícils d’entendre per a la gent. Estàvem enganxades des del coll fins al sexe i acabàvem en tres cames, cosa que mai va representar cap conflicte de motricitat i encara menys estètic. El cert és que vivíem en la més absoluta felicitat amb dos caps, quatre braços, quatre pits, les tres cames i el nostre petit tresor: allò que s’amaga més avall del pubis i ens fa volar de tant en tant. Només en teníem un, de sexe, perquè entre la segona cama i la tercera no hi havia res, però ja ens estava bé, perquè sabíem que el plaer té molt a veure amb el cervell, i com que en teníem dos els estímuls els rebíem per duplicat. Era fantàstic arribar juntes a l’orgasme. Perquè, això sí, érem com un rellotge i sempre anàvem sincronitzades.

La Reparada i jo vam ser ben precoces, en això del sexe: una nit —devíem tenir uns deu anys— vam coincidir amb la mà allí baix sense haver-nos dit res ni saber què passaria. Des d’aquell moment vam establir un torn perquè ens toqués treballar un dia a cadascuna; si no, ella, de mena més mandrosa que jo, s’hauria fet la desmenjada més d’una nit, i jo no estava disposada a quedar amb el dit arrugat com una pansa.

El temps va anar passant. Creixíem fortes i sense cap mena de complexos i ben aviat ens vam independitzar de la família. Una tarda vam invitar un amic a prendre el te a casa i al cap d’una estona ens vam trobar rebolcant-nos tots tres pel sofà. El noi es tornava boig amb les nostres dues boques bavejant i tantes mans al damunt que no paraven de masegar-lo. Amb les tres cames l’estrenyíem com un pop mentre ell ens penetrava i ens feia sentir per primer cop allò que amagàvem tan endins. Però el moment més divertit va ser quan es va girar de cap per avall i vam experimentar les meravelles del 69. De fet, ell jugava amb avantatge, però va saber mantenir-se al seu lloc fins que les dues alhora vam fer l’últim sospir. La festa va acabar amb unes quantes coses trencades i el sofà tacat. Però havíem descobert les infinites possibilitats del sexe a tres bandes i ens vam adonar de la ganga que era, per a un home, passar una estona amb nosaltres. A partir d’aquella tarda, el sofà es va convertir en un collage de taques de diferents formes i intensitats de colors, segons l’ordre d’aparició.

Cal dir que no ens hi vam guanyar mai la vida, en aquell sofà. Nosaltres érem les primeres que hi disfrutàvem i hauríem trobat de molt mal gust que algú ens hagués parlat de diners. Vivíem de renda, o el que és el mateix: l’Estat ens considerava incapacitades per treballar i rebíem un subsidi vitalici. ¡Si hagués vist, l’Estat, tot el que érem capaces de fer! Havíem tret partit de les nostres possibilitats, que és la millor manera de passar per aquest món.

Vam viure així durant uns quants anys —els de la dolça joventut—, fins que la Reparada va començar a agafar manies. Sospito que tot va venir d’una revista que algun dels nostres amants es va deixar oblidada damunt del sofà i que ella llegia cada cop amb més interès. El seu procés de transformació es va iniciar amb una certa tendència a arreglar-se més que jo. Al principi es pintava abans de sortir de casa i aviat va posar objeccions al vestuari. Al cap d’uns dies es va tornar primmirada amb el menjar, cosa que mai no havíem controlat. Vaig pensar que eren rareses momentànies, fruit del pas dels anys i de la primera arruga. I no n’hi vaig fer cas. Però una tarda la vaig enxampar depilant-se l’aixella amb una gilet que no sé d’on va sortir. Veure la fulla lliscant per la pell tan tova i arrabassar aquells pèls finíssims em va fer esgarrifar molt. Però no ho podia impedir, perquè eren els seus braços. En canvi, vam tenir algunes disputes quan ella insistia a depilar-se també les cames, fins que n’hi vaig cedir una totalment. Des d’aquell dia li treia el borrissol i la hidratava amb una fe cega; l’altra cama, la que en teoria era de les dues, la cuidava a mitges perquè jo no deixava que es passés ni un pèl més enllà del que li tocava. La cosa es va complicar quan la vaig veure amb la temible gilet a punt d’atacar el pubis. I allí vaig saber que entre la Reparada i jo començava a créixer un abisme.

Per contrarestar aquestes manies de bellesa vaig decidir fer-li boicot, abandonant-me totalment. Menjava a deshora i d’una manera exagerada, em rentava just per no fer pudor i sempre duia unes grenyes que feien pena. La Reparada es posava frenètica quan em veia amb un pastís de xocolata a la mà; em cridava si no agafava la pinta i si no m’entretenia, com ella, davant del mirall. Inevitablement, vam començar a engreixar-nos perquè podia més jo amb els meus plats de patates i guisats de carn que no ella amb el seu trist suc de llimona.

Una nit em va proposar que per què no ens dedicàvem al músic hall. I vaig comprendre totes les nostres desgràcies. No van caldre gaires explicacions al meu rotund rebuig: em va semblar que només assenyalant-li les tres cames en tindria prou. Però ella va insistir que això era original i que semblava mentida que, a hores d’ara i a la nostra edat, em vinguessin els prejudicis. Em va desarmar, però jo no estava disposada a cedir.

Hi va haver un temps de reflexió. Les orgies al sofà encara continuaven, però els nostres orgasmes eren descompassats. La Reparada trigava molt més que abans —cal dir que jo també anava més de pressa: el meu abandonament físic se’m va encomanar al cervell i la mateixa deixadesa em portava a un alliberament total dels sentits. Aquest canvi en el nostre comportament sexual va ser fatídic per a les dues. Jo anava com una moto molt abans que el nostre amant ens penetrés, mentre que ella devia somiar truites —o el que és el mateix: devia planificar la millor estratègia per aconseguir pujar als escenaris. Moltes vegades jo feia estona que havia acabat i el pobre amant s’esforçava a complaure la meva veïna, que, els ulls clavats al sostre i amb cara de lluç, segurament ballava la dansa dels set vels al Covent Garden.

Els meus apassionaments augmentaven: el deliri per tenir un home al damunt es va convertir en una obsessió. Hauria sortit al mig del carrer per endur-me qualsevol esbirro a casa i abatre’l damunt el sofà. Però el desmenjament de la meva germana traçava una línia entre les dues cada cop més marcada. Fins que va passar el que va passar. Però el procés per arribar a aquest final va ser llarg i dolorós. Les discussions eren contínues i cada vegada més fortes perquè no coincidíem ni en els hàbits més elementals. Ens passàvem el dia tancades al lavabo amb les seves potingues i de tant en tant ella assajava alguna pirueta amb la cama que li tocava i part de l’altra, que cada cop es feia més seva. Cantava en els moments més impensats i glopejava líquids repugnants per aclarir-se la veu. Es va tenyir de rossa i es va deixar créixer les ungles, una cosa que ens havia provocat sempre molta angúnia. Jo continuava portant homes a casa, però ella, al final, deixava fer, i mentre jo em moria de gust la Reparada llegia una revista de modes o es feia la manicura, i tot se n’anava a rodar per què el meu amant es distreia. Una nit ens vam barallar tant que em va clavar les ungles a la cara. La sang em rajava coll avall, però ens vam quedar les dues immòbils, ella amb els ulls oberts com taronges, mirant-me fixament; jo amb la mà a les ferides, sense saber com reaccionar. Les dues panteixàvem, però no ens vam dir res. L’endemà va estar tot el dia neguitosa, em feia anar amunt i avall i s’amagava coses sense que jo tingués temps de veure res.

El tall va ser net i precís. Devia esperar que el meu son fos ben profund i ni tan sols va encendre l’espelma que de vegades deixàvem tota la nit. Vaig fer un xiscle i en el moment que la destral ens separava vaig obrir els ulls i vaig tornar d’un somni escabrós: un home amb un davantal blanc esquitxat de sang ens lligava de cap per avall amb els tres turmells ben subjectats en un ternal que corria. Al nostre costat hi havia animals penjats com nosaltres: xais que belaven i bous amb els ulls tristos i un cavall amb la boca plena de bromera. Tots seguíem la cadena fins a una filera d’homes; també duien el davantal brut de sang, i les mans, i la cara… Estaven drets, esperant-nos. Un es pintava els llavis, l’altre llegia una revista de modes, l’altre es crepava uns cabells embullats i el del final es netejava les ungles amb la punta d’un ganivet afilat. Del moment d’obrir els ulls només en recordo la foscor i una humitat que molt ràpid va amarar tot el llençol. Després em vaig desmaiar.

Ara sóc en un llit d’hospital. Estic sola. El meu cos és ple de tubs i l’únic que puc controlar és el cervell. Una cosa sí que veig ben clara: m’he quedat les dues cames. El que no sé és qui s’ha endut el sexe.