ELS FRUITS DE LA PASSIÓ

Octubre

El dia 11 d’octubre de 1874, ara fa prop de quaranta anys, vaig fer l’amor amb una síndria madura a la platja de l’illa deserta on havia anat a parar feia tres mesos.

El doctor Hoffman m’ha demanat que comenci aquest relat des d’aquesta data, que marca l’inici d’un comportament sexual que, segons diu, pot ser de l’interès de tots vostès. També m’ha demanat que intenti ordenar cronològicament els esdeveniments per tal que es puguin fer una idea de la meva evolució, diguem-ho en el seu llenguatge de metges, com a pacient.

No serà fàcil, perquè quan algú s’està tant de temps en una illa deserta, perd fàcilment la noció d’aquesta cronologia que, a les ciutats, ens ve donada pels esdeveniments, per les coses que passen i de què som testimonis. En la meva illa deserta, situada a l’oest de les Carolines, de les quals podríem considerar que forma part, els canvis de clima eren febles, i l’activitat humana, ja no dic social, es reduïa a la d’un home sol que lluita per sobreviure.

Si he estat tan precís a l’hora de donar-los la primera data és, senzillament, perquè vaig néixer un onze d’octubre, i en aquella ocasió feia el meu trentè aniversari. Aclarit tot això, vostès em perdonaran si erro l’ordre de la narració i els porto a conclusions també errades sobre el meu cas. Però intueixo que seran petites relliscades, perquè des del fet de la síndria fins a aquest moment, i pel que fa a la meva vida sexual, unes coses em porten cap a les altres en una mena d’evolució pròpia de qualsevol aprenentatge que vagi des de les beceroles al virtuosisme.

Em sembla que el doctor Hoffman m’ha demanat una exposició més freda i objectiva que la que faré, però vostès han d’entendre que per parlar de sexe també he de parlar de sentiments i de moltes altres coses, i que en tot cas els toca a vostès, que es dediquen a descobrir els secrets de la ment, de separar el gra de la palla.

I ara tornem a la síndria, que no era exactament una d’aquestes síndries de pell verda i carn vermella que tenim al sud d’Europa, sinó un fruit igualment esfèric i carnós que es fa en una planta enfiladissa del tròpic. Aquella mena de síndria era, ja ho he dit, madura. I jo era un jove de trenta anys, ben constituït, que fins al meu naufragi havia dut una vida sexual més aviat afortunada i sense mancances. Vivia gairebé sempre a l’estranger, fent d’advocat i fent els meus propis negocis als ports holandesos d’orient, des de l’índia fins a les Moluques, i no em faltaven amors i aventures amb dones europees o amb noies del país. Molt rarament recorria a la prostitució, i mai a cap perversió de mariner o de pagès solitari, amb homes o animals. De manera que si no hagués naufragat i hagués hagut de viure prop de cinc anys a la meva illa, possiblement ara no els podria distreure o il·lustrar amb el relat de les meves aventures. I jo, i això és el més important, no hauria estat tan feliç en aquest món.

A l’illa, el recurs de la masturbació de seguida se’m va fer insuficient, per més que considero que aleshores tenia cert domini del tema, resultat de viatges mariners que de vegades duraven mesos, i penso que pot ser gairebé tan variada i imaginativa com fer l’amor amb dones. Però per a mi la masturbació anava sempre lligada a una fantasia, a una història breu que tenia sempre alguna cosa d’insòlita o d’impossible: la persona amb qui m’imaginava fent l’amor, la manera de despullar-la, o les posicions que adoptàvem durant l’acte sexual. I tanta fantasia seguida, quan és obligada perquè et sembla que no hi ha res més, t’acaba fastiguejant.

La síndria va ser la primera temptativa de proporcionar-me una companyia més física, més tangible i menys imaginària. En aquella època encara ensumava, mossegava i tastava tots els fruits i totes les verdures de l’illa, i aquella mena de síndria havia estat, precisament, el motiu d’una enorme decepció, perquè la seva carn sucosa tenia un gust amarg i absurd per a una fruita, com de roba bruta i humida.

Aquell dia havia descobert un indret de la platja on les sindrieres eren especialment abundoses, i era tal la quantitat de fruits madurs estesos sobre la sorra que era fàcil de pensar, quan en veies dos de junts, en les natges turgents d’una noia ajaguda a terra. Centenars de noies ajagudes, cul enlaire, esperant-me.

Aquest pensament em va horroritzar. El doctor Hoffman ha insistit que res del que digui davant de vostès em serà tingut en compte, i que per indecent que a mi em sembli, vostès no hi veuran cap transgressió a la moral ni als bons costums, però el fet és que quan em vaig imaginar fornicant com un foll amb dues fruites, vaig pensar que en ben poc temps havia perdut els costums de la civilització i que aviat esdevindria un salvatge sense moral. De manera que vaig travessar aquell camp de culs disposat a renunciar a la temptació de buscar un substitut tàctil i tangible dels cossos de dona que enyorava, i vaig córrer fins al mar per remullar-me i apagar el foc d’una erecció que em semblava bestial, bruta, decididament impròpia d’una persona civilitzada.

Després vaig jeure a la sorra i em vaig adormir. Quan em vaig despertar, el sol ja es colgava, la sorra era vermella, i les síndries, fosques, semblaven culs de mulates i negres meravelloses. En un instant, vaig capgirar els pensaments d’abans i vaig decidir que no era pas gaire més edificant masturbar-se amb imaginacions d’una obscenitat inenarrable, i que no penso explicar, o d’una moralitat dubtosa, com és ara veure’s fent l’amor amb les dones o les filles dels amics, que llançar-se al simulacre de l’amor amb una síndria. Al capdavall, vaig pensar, mentre fos conscient que la síndria era una síndria, no perdria el senderi.

Novament trempat, vaig furgar entre dues fruites juntes per assegurar la força de l’erecció, tal com feia amb el cul de les meves companyes, i quan la vaig tenir ben dura em vaig imaginar que la síndria parlava i deia, cridava, gemegava que la penetrés, que me la folles, que l’omplís. Aleshores hi vaig fer dos forats, simulacions de la vagina i de l’anus, i vaig penetrar-la pel primer mentre introduïa un dit dins del segon.

Durant molts dies, la síndria va ser un cul fantàstic que jo premia contra el meu cos, i només era un utensili, un simulacre, una substitució. Vull dir que, amb els ulls tancats, i com quan em masturbava, somiava que feia l’amor amb alguna de les meves amigues, especialment amb les que eren més properes a aquesta fesomia de cul tibat i prominent: una espanyola de Jaén, una negra de l’Havana i la filla d’un soci meu de Bengala.

Com a succedanis de conys eren una meravella, perquè la polpa interior, humida i oliosa, feia de receptacle perfecte per al meu sexe. Però ara em fa fins i tot vergonya d’haver-les tractades, ni que fos per poc temps, com a purs objectes de plaer. Després de les síndries van venir els cogombres, les llimones, els mol·luscs. En aquella època encara pensava, suposo que com vostès i com tothom, que ficar-me un cogombre al cul per donar-me plaer, o introduir el membre en un forat obert en una fruita sucosa, no era res més que fer servir instruments, bocins de natura morta, per gaudir dels plaers solitaris.

Però van ser les síndries, des de la seva tossuderia silenciosa, tan difícil d’explicar als qui no en tenen l’experiència directa, les qui em vàren ensenyar a estimar-les. Les síndries, generoses com cap altra fruita, em van obrir les portes a un món ple de tendresa i d’afecte. En ben poc temps, potser quan feia un any que hi era, la meva illa va esdevenir, tota ella, un organisme ple de vida, capaç de fer-me viure amors apassionats, de satisfer-me i d’omplir de sentit la meva existència.

Jo, senyors, puc estimar un cogombre. Sé estimar el cogombre que creix, encorbat, dur. Sé escoltar-lo i sé que no és al món només perquè ens el mengem. Sé que, amb més dignitat encara que quan és menjat, un cogombre pot ser feliç penetrant el cul d’un home o d’una dona que sospira, que gemega, que rodola sobre la sorra de la platja amb el fruit trempat clavat entre les cames.

Sé estimar un cogombre i em sento estimat per ell. Si saps escoltar-lo, si saps entendre’l, si saps el que t’està demanant, sabràs que un cogombre té tantes ganes d’entrar al teu cul com tu de rebre’l. Nosaltres, vull dir els fruits, les verdures, els mol·luscs i jo, ens escollíem lliurement, ens estimàvem lliurement. Jo he vist un coco solitari damunt d’una llenca de terra, vora el mar, i he sabut que em desitjava. Me l’he endut a la meva cabana, li he fet un trau just on ell em demanava —no pas amb paraules, no es pensessin pas que al·lucinava i sentia veus, com s’ha dit de tants nàufrags solitaris—, l’he penetrat, l’he satisfet i li he fet companyia.

Amb els cogombres i les síndries, amb les llimones i amb els mol·luscs, hi ha hagut amor i hi ha hagut desencís. També hi ha hagut dubtes: he vist un altre coco llaminer quan el primer ja m’havia donat tot el plaer, he canviat de parella i he amagat les meves aventures per no fer patir cap fruit de la terra, que ens necessiten tant com ens necessiten les dones, i com els homes les necessitem.

Però, per sort, fruits i mol·luscs són més donats que els animals humans a compartir l’amor d’un home o d’una dona. Sovint plorava de gratitud en veure que ni les síndries, ni els cogombres, ni la mena de melons que vaig descobrir després, ni els cocos, ni els enormes mol·luscs que sabien xuclar-me el sexe com ningú, no tenien gelosia, ni defallien mai, ni els importava compartir-me, conscients que formaven part d’una entitat superior que m’integrava a mi mateix. Si més no, ens integràvem entre nosaltres, gairebé sempre a la platja i a l’hora de la posta. Podia, alhora, besar una flor sucosa, penetrar una síndria, ser penetrat per un nap negre, deixar-me pessigollejar els collons per tres llimacs, tocar pits de papaies, xuclar mugrons de mangos, mossegar xirimoies, fer que un plàtan acompanyés el cogombre dins la mateixa cavitat, i estimar-los tots. Arribàvem, junts, a un orgasme que era l’orgasme de tota l’illa, de les ones tendres a la platja, del vent càlid als cocoters, de les anguiles al riu, dels ocells de colors a les branques del ficus enorme que creixia davant de la meva cabana. Cridàvem junts mentre el sol es colgava, i ens adormíem junts, i ens despertàvem junts, bon dia, i ens tornàvem a estimar mentre als arbres començava l’absurda cridòria dels lloros i dels micos, que em recordava la xerrameca buida de tantes converses humanes, tan allunyades de les nostres emocions sense paraules.

He dit emocions, no pensaments. No sóc pas tan burro de creure que els cogombres o les pastanagues siguin capaços de construir conceptes, d’elaborar teories, de discernir entre opcions, de concebre els nombres o les figures geomètriques, d’analitzar la posició dels astres o de filosofar. Però sí que crec que allò que anomenem intel·ligència també està fet de sentiments i d’emocions, i que un cogombre és capaç d’emocions molt més pures, clares i profundes que l’enorme majoria dels humans, que emmascaren la seva personalitat a base de paraules, de trucs i de fantasies i oculten la seva part de cogombre, el que tenen de verdura, el que tenen de ceba, de musclo, de petxina, de cosa essencial i pura.

Quan una síndria desitja, desitja. Quan vol complaure, complau. I les síndries de la meva illa eren capaces d’endevinar, d’intuir, d’encertar el pensament d’un home que, de tant en tant, pensava en dones i enyorava els seus cossos, les seves veus, els llavis, els pits. Ja he dit que, ben aviat, el meu amor per les cloïsses gegants o per les fruites havia deixat de ser un succedani. Però també és cert que sempre enyorem el que no tenim, i per més que els pits de les papaies o la carn sucosa dels mangos m’agradessin per ells mateixos, també recordava els pits de la Dolors o els llavis sempre humits de Nurpa, la meva amiga bengalí.

Costa de creure: de vegades l’illa sencera decidia complaure’m i ser, per unes hores, la meva amiga Nurpa. Les ones representaven els plecs dels llençols de seda. Els puntets de llum de les lluernes simulaven la claror trencada de la gelosia. I allí fora es bellugava la selva. Un coco pelut, a tocar dels llavis, era el sexe de la noia, que regalimava el seu suc dolç i perfumat. Una vintena de llimones representaven els mugrons de la meva estimada en tots els estadis possibles: més prominents, més tímids, francament ocults, decididament erectes i infinitament dolços. Nurpa era feta de síndries, a tall de natges; de melons com a pits; de raves que compartien el forat del cul amb pastanagues, amb naps, amb rels d’api inflades com punys; de llimacs que m’acariciaven l’esquena, les espatlles; d’algues i de fulles carnoses que feien de cos, de cames, de cuixes; d’herbes que feien de cabells; i d’una immensa cloïssa de porcellana rosada que em xuclava la polla.

Però més enllà d’aquestes representacions, en què l’illa sabia evocar, amb flors, la tendresa dels llavis de Nurpa, o l’olor del seu sexe, tan semblant a la de les ostres vives, també era immensament feliç fent l’amor amb un món de vegetals i d’animals senzills que se m’oferien tal com eren. Un dia, l’illa era Nurpa, però l’endemà un coco i jo ens estimàvem tal com érem, sense fantasies, sense teatre: un fruit pelut, carregat de suc, i un home jove amb una polla de pam. Com en l’amor amb una dona, els simulacres, el teatre i la imaginació eren un estímul més, necessari de tant en tant, com disfressar-se, lligar-se al llit o simular un canvi de personalitat, una violació finalment consentida, un atac per sorpresa 0 una penetració sobtada, feta a corre-cuita a la llotja d’un teatre.

L’illa també tenia la seva pròpia manera de fer l’amor, i jo hi corresponia i em deixava fer. De la mateixa manera que ella, de tant en tant, simulava ser una dona, jo cedia i esdevenia un objecte de plaer fet a la mida dels raves i les xirimoies, de les cloïsses i les síndries. Era una bogeria, perquè la noció del temps i la durada del plaer i de l’orgasme eren tota una altra cosa. Aleshores l’acte de fer l’amor durava dies, setmanes, de vegades mesos durant els quals era permanentment follat, estimat, acariciat, dolçament torturat pels mateixos vegetals, per les mateixes petxines que m’alimentaven. Era legítim, en aquell món de sensualitat increïble, menjar-se l’ostra dins la qual m’acabava d’escórrer. Era legítim que un rave picant passés del cul a la boca i fos mossegat, menjat, cagat. Durant dies i nits, em deixava fer, em deixava alimentar, i em limitava a rodolar per la platja sobre els meus propis excrements i pixats, que allí prenien la mateixa dimensió natural que tenen les pellofes d’una fruita o les fulles que rebutgem d’un enciam.

Vostès poden pensar que tot plegat són il·lusions, deliris provocats per la solitud, la mala alimentació, la manca d’una vida social i, en definitiva, la desesperació. Jo els asseguro que tot això, molt sovint, s’esdevenia sense que jo en fos la part activa. Quan l’illa volia fer l’amor jo, naturalment, podia renunciar-hi. No estic pas dient que la natura em violés. Ben al contrari, tal com ja he dit, era un acte consentit lliurement entre tots dos. No es pensin que jo em muntava la meva paradeta de verdures i fruites, de cloïsses i llimacs, i m’abandonava a un deliri de setmanes.

Jo, senzillament, em deixava fer, com es deixa fer a qualsevol home que es desperta al matí amb els llavis tendres d’una noia al voltant del seu membre. Perquè els llimacs de l’illa també tenien la saviesa d’una llengua, i hi havia mol·luscs que superaven amb escreix qualsevol cony a l’hora de contraure’s, de tancar-se i obrir-se al voltant de la polla. Però, a més, hi havia plaers insòlits, que només trobaries si vint dones, trenta, potser quaranta, es poguessin dedicar al teu cos i et llepessin a l’hora les orelles i els narius, les aixelles i els ous; et penetressin i es deixessin penetrar, t’acariciessin cada racó del cos, et fessin massatges als cabells, a les natges, a les plantes dels peus. Les ones m’aixecaven i em deixaven caure lentament sobre un coco verd, clivellat, obert com un entrecuix impossible, i m’allargaven el plaer hores i hores mentre les boquetes dels peixos em mimaven, em cuidaven, em petonejaven. Després la sorra m’escalfava, m’arrebossava, em perfumava amb olors d’alga i mineral, i era l’hora de les cloïsses: només calia penetrar la terra càlida i humida per trobar-ne alguna d’amagada al seu cau, tendra i receptiva. Només calia treure la polla d’un forat i fer-ne un altre per trobar una altra qualitat, un altre tacte, una altra forma sucosa que em rebia, fins que tota la platja quedava follada, foradada, eixarrancada.

Però si la natura és generosa, l’home no ho és tant, i és capaç de les més terribles perversions. S’equivoquen els qui pensen que l’home fóra pur en un estat natural. En el meu cas, la perversió no va ser provocada per la imitació de cap mala conducta humana, perquè jo era sol a l’illa, i només em podia imitar a mi mateix. Devia ser, doncs, el resultat de cedir al que deu ser propi de la nostra raça i que, en societat, evitem amb els càstigs i les penes que ens imposem a través de la justícia. Sóc advocat, conec la llei que ens hem donat als països més civilitzats, i sé que les meves culpes serien pagades amb mil extradicions, amb mil anys de presó, i amb mil vegades la forca anglesa o el garrot vil espanyol. I tanmateix, sóc innocent. Injustament innocent, perquè la llei no protegia la meva illa del malvat que sóc.

Devia córrer el meu segon any a l’illa quan la insatisfacció i l’avorriment van començar a envair-me i a fer de mi un home torturat i neguitós que demanava més i més a la natura. El desig esdevenia malaltís: de sobte no en tenia prou amb les síndries més madures, amb les carbasses més fetes. Veia les fruites més tendres, a la planta, i tenia unes ganes immenses d’arrancar-les, penetrar-les i esqueixar-les amb la polla. Me n’estava, conscient que aquesta mena d’actes serien una traïció al meu amor per l’illa, al meu estat de puresa, però hi somiava. Em seduïen els cocos menuts i verds que encara eren als arbres. Em tornava boig per aquells racons de natura que mai no havien participat als nostres actes sexuals: pels conys diminuts dels pardalets femella, pels orificis dels peixos i per les boques de granota. Durant setmanes, potser mesos, vaig vèncer la temptació. Però el neguit tampoc no em deixava complir el meu deure amb l’illa com un home sencer. Vaig viure, per primer cop a la vida, la tristesa de la impotència, la desgana, l’ensopiment del desig.

De vegades em semblava que tota l’illa s’havia acomodat a una existència sense sorpreses, a una monotonia de dona urbana, casada amb un vell i carregada de fills amb bigotis incipients i de noies barroeres. I mentre prenia cos aquesta idea del sexe adotzenat, repetit, fet d’esma, també creixia en mi la idea que l’illa m’oferia, amb el seu batec de vida salvatge, les enormes possibilitats dels amors més perversos.

Un dia vaig cedir, i va ser com obrir una clivella en un embassament: tot jo vaig cedir, i la perversió va inundar la meva vida a l’illa. Recordo perfectament el meu primer acte pervers: vaig arrancar el mugró d’una llimona i vaig furgar amb la verga dins del fruit fins que el vaig esberlar. Ja no em vaig poder fer enrere. Ja no m’esperava que creixessin els cogombres humils, encara tendres, amb la flor a l’extrem: me’ls endinyava al cul de cinc en cinc mentre penetrava el cony de seda d’una carbassa menuda, i m’escorria amb el plaer immens de robar-los la vida i de negar-los la maduresa. Com més joves i tendres fossin les fruites, com més infantils i dolces, més em convidaven a arrancar-les de la planta i fer-me-les meves, a desvirgar-ne les pellofes fines i a rebentar-ne les carns tendres. De les cloïsses més grans vaig passar a les xiques: les furgava, les obria, les esqueixava amb el membre com qui rebenta el tel virginal i els llavis closos d’una nena. Amb herbotes i lianes amarrava els cocos i les síndries foradades i els penetrava fins a podrir-los per dins. Sentia plaer a rebotir els llimacs que m’havien llepat amb més tendresa, a pixar-me dins dels melons, a rebentar a cops de pedra els mangos besats i les xirimoies follades.

M’excitava fer mal, i em començava a excitar que me’l fessin. Abocava sorra dins del forat de les síndries, i hi fregava la polla fins a fer-la sagnar. Imagineu-me torturat, punxat, travessat per centenars de puntes de garota; imagineu-me pessigat pels crancs i per les valves de centenars de musclos que em cultivava entre les cames, i tindreu una idea de l’estat lamentable en què vaig caure durant aquesta època. Em feia penetrar per una anguila viva que em remenava les entranyes, em feia torturar lentament per les formigues vermelles, i m’agradava endinyar-la dins del sexe coriaci, dur com un bec de cacatua, de les tortugues gegants a les quals tallava el cap per tal de gaudir dels estremiments que els produïa la mort.

Després d’un any de deliris, vaig caure malalt. Mal alimentat, ple de pústules, infectats els llavis i els collons, i amb l’anus sagnant, vaig sobreviure damunt del meu llit d’algues menjant cocos i poca cosa més.

Quan em vaig refer, la meva illa m’havia abandonat. Com una dona que se sap traïda i es gira d’esquena a la primera carícia d’amor, l’illa sencera em resultava esquerpa i em passava comptes. Ja no sentia els cogombres. Les síndries no eren res més que síndries. Els llimacs em feien fàstic. Em resultava absurd besar una flor o furgar amb el membre dins d’una carbassa. L’illa m’havia deixat d’estimar, i eren inútils tots els meus esforços per fer-li veure que el meu amor tornava a ser tan generós 1 decidit com al principi de la nostra relació.

Per primera vegada era un nàufrag solitari en una illa deserta. Per primera vegada estava sol damunt d’un bocí de natura salvatge perdut en la immensitat del mar. Per primera vegada vaig saber el que són les hores lentes, els dies iguals, els mesos implacables. Dos anys de càstig, sense paraules, sense respostes, sense percebre cap altra sensació que la del rebuig.

Els tripulants de la nau que em va rescatar de l’illa van trobar-hi un home enfonsat, tristíssim, que els acollia sense cap il·lusió. Perquè jo no hauria volgut anar-me’n mai. El que volia jo, el que vaig desitjar durant els meus dos darrers anys d’estada a l’illa, és que se’m tornés a oferir. Que ens tornéssim a estimar.

Mentre el bot em portava cap a la nau encara vaig sentir, per última vegada, el sentiment de desengany que naixia a cada racó de l’illa: el desengany dels cocoters, de la selva, de la vida entre les roques, el desengany de cada fruita, de les lianes, les anguiles, la sorra, del vent entre les fulles. I sobretot, més callat, més amarg encara, el desengany de les síndries.

El vaixell em va portar fins al sud de l’índia des d’on, per tal de no temptar mai més la sort, vaig decidir-me a tornar per terra al meu país, on he viscut des d’aleshores. Vaig tornar a fer d’advocat, em vaig casar, tinc sis fills, i faig una vida que a mi em sembla ben normal.

A vostès, ara que saben el que vaig viure a l’illa, no els ha de semblar gens estrany que, als primers temps, ja a Barcelona, intentés de buscar plaer en síndries i carbasses, en cogombres i melons. Ho vaig fer, i sempre amb una enorme decepció. Des que l’illa em va deixar d’estimar, m’han deixat d’estimar totes les fruites i les coses d’aquest món, llevat de la meva dona, que em satisfà enormement i a la qual, crec, continuo fent feliç fins i tot en la meva edat provecta.

Quinze anys després del meu retorn a Barcelona vaig tractar, com a advocat, amb un marxant de fruites que tenia interès a introduir un nou producte al país, i vaig tenir l’ocasió d’endur-me cap a casa un petit carregament de fruites tropicals que no havia tornat a veure des dels meus temps de viatger. No cal dir que, en la intimitat de la cambra de bany, vaig buscar-hi aquell plaer tan enyorat. Quan ja ho havia provat amb totes les fruites, i ja m’havia resignat a ser rebutjat, no només per la meva illa, sinó per tots els vegetals del món, vaig descobrir una última fruita oculta entre la palla de la caixa. Es tractava de la fruita que anomenem de la Passió. El nom li ve del fet que, tallada en vertical, des de la tija que l’uneix a la branca, mostra clarament una creu, feta de grana. El nom, doncs, li ve del color moradenc i de la creu, però també li podria venir d’una altra cosa. Aquesta fruita, senyors, és plena de passió amorosa. Aquesta fruita, senyors, no se’m feia esquerpa. No em castigava pels meus actes delirants. Aquesta fruita em va demanar, des del primer moment, que me la folles. I des del primer moment vaig sentir que l’estimava.

El negoci del marxant de fruites no va prosperar, perquè els intents de cultivar fruits tropicals a les nostres latituds van fracassar, i el transport encara resulta massa car. Però, de tant en tant, des d’aleshores, he aconseguit que me’n faci arribar una caixa. No me’n puc estar: de tant en tant faig el salt a la meva dona amb un fruit de la Passió. Hi ha sexe, molt de sexe, però també hi ha, ho he de reconèixer, un amor profund, viscut, sòlid. Un amor que deu venir de lluny. Que ve, possiblement, de l’illa, on ja potser n’hi havia i no els vaig saber veure. On potser ja ens havíem vist i ens havíem desitjat sense saber-ho.

I ara, senyors, deixem les paraules. Perquè a aquestes alçades, dubto que atorguin crèdit al que dic si no els en porto proves. Crido, doncs, a fer de testimonis, aquest grapat de fruits de la Passió que duc a les butxaques. No intentin escoltar-los: no parlen. No intentin saber en què estan pensant o en què somien, perquè ni pensen ni somien. Intentin, només, saber què senten. I, pel que fa a vostès, deixin que els sentiments i la passió vencin la raó. Aleshores s’hauran de creure el meu relat. I sabran el que és estimar.

Els deixo dotze fruites damunt la taula.

Moltes gràcies.