LA MEVA NÒVIA DE MAIG

Maig

El maig de 1937 van passar moltes coses. Cario Monte, tafur famós per la seva potra, se’n va a Montecarlo amb la intenció explícita de fer saltar mitja dotzena de banques de bacarà. Fa dues temporades va anar als casinos de Split, que l’any següent no van obrir. La temporada passada va anar a Biarritz, i aquest any Biarritz no ha obert ni les ostres. Genève: la Societé des Nations expulsa del seu si el Japó, en protesta per la invasió de Manxúria. Tots els països membres de l’organització voten a favor de la mesura, tret d’Alemanya i d’Itàlia —per afinitats electives— i Mònaco —que confiava en l’exèrcit japonès per detenir Cario Monte a la frontera monegasca. Circulen rumors que Ribbentrop i Molotov han fixat les bases per un pacte de no-agressió Alemanya-URSS. Aquest pacte es faria efectiu el 1939, però amb aquest protocol secret de 1937 les dues potències es comprometen a reduir la seva violència verbal. Així, per exemple, en el discurs del Primer de Maig, Stalin es limita a anomenar a Hitler «pinxo», mentre que en el discurs del Segon de Maig —Diada del Treballador Ari, que se celebra amb una jornada laboral de 34 hores—, el Führer qualifica Stalin de «txitxarel·lo». Conflicte racial als EUA: durant un partit de beisbol, Dum-Dum Washington, llegendari batedor de la Lliga Negra, bat tan fort una pilota que arriba fins a un estadi en què es juga un partit de la Lliga Blanca. Pius XII sorprèn el món amb una epístola en què, per primera vegada, i de manera decidida, aborda el tema de les lleis antisemites alemanyes. En el primer paràgraf del text papal, el Pontífex confessa que no sap un carall d’alemany, per la qual cosa coneix el tema només d’oïda, de manera que per a ell aquestes lleis són, epistemològicament, comparables a altres conceptes que coneix sense haver-los vist mai, com ara la Santíssima Trinitat o els portalligacames. Els 124 paràgrafs restants són una meditació sobre els portalligacames, que finalitza amb una exhortació a la castedat i les dutxes fredes com a única via per la salvació. La Casa Reial espanyola, exiliada a Roma, atorga el Toisó d’Or i el premi González-Ruano de periodisme a Pius XII per —sic— «la senzillesa i veritat meridiana amb què s’aborda i il·lumina la confusió d’aquest segle XX, cambalache i traïdor». El govern de la República Espanyola emprèn el mes de maig dues grans realitzacions. En primer lloc, enllesteix, per fi, els plans ultrasecrets de la gran i definitiva ofensiva militar amb què pretén encerclar i derrotar les forces feixistes. En segon lloc, inaugura el Pavelló de la República al recinte de l’Exposició Internacional de París. A més del Gernika de Picasso, de la Font de Mercuri de Calder o d’El Pagès Català i la Revolució de Miró, al Pavelló es pot veure exposat el mapa de la fucking ofensiva ultrasecreta dels collons. Amb marc dissenyat per l’inigualable Gargallo. A Calanda, d’altra banda, el Consell del Baix Aragó, format per cenetistes, com jo, ocupa l’ajuntament i proclama des del balcó la Comuna, l’amor lliure i l’abolició de la propietat privada. Vuit hores més tard, i després d’una acalorada assemblea, el Consell Revolucionari torna a sortir al balcó i retira això de l’amor lliure, a la vista de les dificultats de les mosses per poder sortir de casa sense que se’ls llanci algú al damunt. Sí, en efecte, tot era extraordinari i confús el maig de 1937. I més si es pensa que jo era jove i que la joventut és un espectacle extraordinari, confús i salvatge. Tot era confús el maig de 1937. I més si es pensa que era primavera.

El maig de 1937, en fi, va finalitzar un dels hiverns més bèsties de la meva vida i va començar una primavera efectiva i espectacular. La sensació era que ningú sabia què fer amb la seva vida i que la terra tampoc sabia què fer amb tanta força, de manera que la terra, a la seva manera, també proclamava la Comuna de Calanda i l’amor lliure vegetal, i feia germinar faves tendres i flors. «Les flors inviten a creure en Déu», ens deia un capellà a escola. Suposo que, almenys, ens fa creure en el Déu de les Flors. Estava en això quan vaig veure que s’acostava a la trinxera un company en bicicleta. Duia una flor als llavis. Era gras i la seva aparença resultava tan divertida que, per un instant, vaig pensar que era el Déu de les Flors. Em va dir que li havien dit que em digués que tenia un mes de permís i, en efecte, em va donar un paper en què vaig llegir: «Aquest company té un mes de permís, tal com afirma aquest paper, en el qual s’assegura que aquest company té un mes de permís, així que, durant un mes, posem trenta o trenta-un dies des de la data, el company està de permís. Milícies de la FAI. Baix Aragó. Salut i Anarquia i cada nit una tia». El company i els seus missatges parlaven, en efecte, amb profusió de voltes i repeticions, que és com parla el Déu de les Flors, que fa tantes flors podent fer-ne només una. El company em va saludar amb el puny i, per un moment, va fer l’efecte que m’anava a dir alguna cosa important —una consigna política, una sentència, una moralina sobre el meu permís; o que, en veritat, era el Déu de les Flors. Però em va somriure i em va dir: «Nano, tens més potra que Cario Monte. Un permís. I en primavera. T’atiparàs de faves». I se’n va anar pedalejant. A una certa distància, es va aturar i em va cridar: «A la primavera totes les dones estan bones, fins i tot la meva!», i va seguir proclamant la primavera en bici.

Anàvem en tren. Cent, dos-cents homes feliços, d’una edat perplexa, en una època perplexa i en l’estació més perplexa —l’estació de l’any, no pas la del tren, que tenia un rètol grandiós. Semblava que el Déu de les Flors ens havia tocat el cap amb la seva mà, i que se’ns havia esquerdat el front i ara hi vèiem clar. Fos per això o no, ens rèiem de la Lluna i cantàvem cançons verdes. Quan vèiem una noia per la finestreta, fèiem merder i no paràvem de dir-li coses divertides que segons abans de pronunciar-les ignoràvem. Elles ens donaven la mà o una fruita. Moments abans de donar-nos una mà o una fruita, ignoraven què ens donarien. Les noies estaven formidables, aquella primavera. Tenien el riure fàcil i totes, absolutament totes, tenien un tret que et feia comprendre que la vida és meravellosa i que les dones són diferents. Normalment, en temps de pau, aquests trets que et commouen són coses com una carrera a les mitges, una ferida al dit o un jersei que els ve gran. En guerra, els trets que et commouen són més atroços i, per tant, més torbadors: una cama amputada, una cicatriu a la cara, uns ulls que, malgrat el somriure, no poden amagar que han vist una cosa terrible. Quan veus una noia preciosa, avançant indiferent a la carrera que té a les mitges o a la cama que no té on hauria de tenir la cama, veus que una carrera a les mitges o una cama amputada tenen, consegüentment, una cosa en comú: patenten la força de la vida per damunt de les dificultats. Aquesta força és una cosa semblant a la primavera. I tot plegat convida a pensar que una carrera a les mitges i una amputació són, bàsicament, el mateix. Si més no, per al Déu de les Flors que, com tots els déus, se m’estava confirmant per moments com un déu de l’Antic Testament.

Sí, les noies són diferents. En cada període vessen un got de sang. Possiblement amb aquesta sang és amb el que el Déu de les Flors fa això, és a dir, les flors. No ho sé pas. En tot cas, alguna cosa uneix les noies a la primavera. Potser els fruits. Ja m’entenen: el Déu de les Flors intenta pensar en una noia amb una carrera a les mitges o amb una cama menys i, apa, li surten unes quantes tones de faves tendres en tot el planeta. Bé. El ferrocarril s’acostava a Barcelona. Els fruits i les noies estaven cada cop més a la vora. Vam travessar Barcelona en ferrocarril fins a l’estació del Passeig de Gràcia. Cerdà va dissenyar aquesta ciutat de carrers tan amples perquè els ferrocarrils poguessin travessar-la sense molestar els veïns. Cerdà creia que la primavera la proclamarien els ferrocarrils, no pas els passatgers. I que no emprenyaria. Els passatgers baixàvem, proclamàvem la primavera i fèiem cua davant la taula del nostre sindicat, una mica emprenyats. Quan em va tocar a mi, em va atendre un tipus que em va donar dos papers. En un es llegia: «El posseïdor del present bo té dret a pernoctar i rebre tres àpats diaris a les Casernes Lénine. CNT Comitè Local». L’altre paper era més lacònic i inquietant. Deia textualment, amb exactitud primaveral: «Val per una nòvia. Comitè de la CNT». Guau.

Em vaig quedar en silenci. Era evident que, després de la lectura d’aquell text tan precís, havia de preguntar alguna cosa precisa, però no sabia ben bé què. Sabia, en tot cas, que era una pregunta en lògica primaveral. En el dubte, vaig acabar formulant una pregunta primaveral a l’atzar: «A les Casernes Lénine hi serveixen faves tendres?». El tipus que tenia a un pam del nas em va donar també una resposta, segons com es miri, molt en la lògica del desordre primaveral: «Jo què sé», i posteriorment: «Que ens donin pel cul a tots plegats». Quan vaig abandonar l’estació, se’m va acudir quina era la pregunta que havia d’haver formulat a l’estació. Era, exactament, aquesta: «On pebrots haig d’anar a buscar la nòvia que em toca?».

Vaig començar a passejar a la bona de Déu —de les Flors— pel Passeig de Gràcia. El Passeig de Gràcia és un passeig sobre un pla inclinat, de manera que les noies que hi deambulen imprimeixen sobre les seves natges un estat d’ànim especial. Sempre havia estat així, però ara ho era més. Estàvem en guerra i això augmentava l’ànsia de vida. Jo podia morir en qualsevol moment. I també —els bombardeigs sobre la ciutat havien començat feia un parell de mesos, el febrer— les noies que passejaven les carreres a les mitges sobre el pla inclinat. Vaig pujar pel Passeig. Les voreres estaven plenes de parades de faves tendres. Eren unes faves estranyes, semblaven molt pensades i millorades. O igual és que també els esqueia molt bé estar sobre un pla inclinat. Al final del Passeig, a la font que hi ha als Jardinets, vaig veure una colla de nens banyant-se en pilota picada. Vaig pensar que la Revolució era maca. Em vaig posar tonto i vaig pensar que la Revolució era una espècie de primavera, un estat de gràcia primaveral que possibilitava que els nens fessin el brètol en una font, que ubicava les natges sobre un pla inclinat, que feia que poguessis comprendre la perfecció d’una fava o que sabessis que la vida és formidable perquè després, patam, la dinyes. La Revolució, en fi, era sensacional perquè t’esquerdava el front i obrava el miracle senzill d’aconseguir que poguessis deambular pel carrer amb un val per una nòvia a la butxaca. Em sentia únic i submergit en un procés històric imparable, que rebia el nom de Primavera. Va ser un moment èpic, que va desaparèixer ràpidament: de cop em va venir al pensament la idea que era possible que tot el món, i durant tota la vida, hagi deambulat pel carrer amb un val per una nòvia a la butxaca. Que, potser, una regió molt important de la vida consisteix a passejar pel carrer amb un val per una nòvia a la butxaca. I que tot plegat és un procés històric cruel, injust i imparable, que segueix rebent el nom de Primavera. I, després, estiu. I, després, tardor. I així.

Per descomptat, és més fàcil saber com procedir amb una nòvia que no pas amb un val per una nòvia. Què havia de fer amb el val? M’acostava a una possible nòvia i li oferia el val? M’acceptaria? Em trencaria la cara? Em faria menjar el val? Li hauria de fer entendre que estàvem vius i que, potser, demà estaríem morts, i que el millor que podríem fer era utilitzar el val? Oferir el val a una possible nòvia, que te l’acceptin, que et trenquin la cara per això, que et mengis el val, saber que l’endemà podies morir… no és el que havia passat sempre al Passeig de Gràcia i, ja posats, a Lima? Em sentia desorientat. Vaig decidir anar al Comitè Local de la CNT, no tant per orientar-me, sinó més aviat perquè m’orientessin sobre com fer valdré el meu val per una nòvia. Vaig baixar un altre cop pel pla inclinat. Nens en pilota picada, noies, faves tendres, etcètera, i jo, un senyor que l’única cosa segura és que un dia es morirà. I, a aquest pas, es morirà amb un val per una nòvia intacte a la butxaca.

El Comitè Local estava ubicat a l’edifici de Telefònica, a la Plaça Catalunya, davant per davant del local del Partit Comunista. Al local del Partit Comunista hi havia un gran retrat de Stalin i un altre de Lénine. Sota cada retrat, més cartells amb frases d’aquests grans ideòlegs —sota el de Lénine es podia llegir: «Tot el poder per als soviets», quan hauria quedat que ni pintat «Punyeta, m’estic quedant calb». A l’edifici de Telefònica hi havia una gegantesca bandera cenetista i un cartell enorme que feia: «Telefònica. Locutoris. Milicià, aquí pots parlar gratis amb la teva nòvia». Això era el que volia. Vaig travessar la Plaça Catalunya pel mig, perquè la meva nòvia em veiés venir des de lluny. Quan era al centre de la plaça, per tots els carrers que hi desemboquen van irrompre cotxes de l’Exèrcit. Alhora, des del local del Partit Comunista, van començar a sortir ràpidament milicians armats que es van posar a disparar contra l’edifici de Telefònica. Els de l’edifici de Telefònica tornaven els trets. Jo era al mig. Al costat meu van caure morts un parell de passejants, amb un val per una nòvia, de paper o no, existent o inexistent, a la butxaca. El més probable és que jo també moriria. Amb un val per una nòvia a la butxaca. Com tothom.

Com vaig poder, en un cop d’inspiració, vaig arribar fins als urinaris subterranis de la plaça. Estaven buits. Vaig seure a l’escala fins que em va passar el tremolor. Em vaig tranquil·litzar estripant a trossets diminuts el val per una nòvia. Una nòvia primaveral que, molt probablement, no coneixeria mai, perquè uns metres més amunt, a la superfície, s’estava acabant la primavera per la via expeditiva. Quan vaig estar més tranquil, vaig notar una olor estranya, que no corresponia pas a un lavabo. Algú cuinava faves tendres al lavabo. Per un moment vaig creure que m’havia mort i que era al cel del Déu de les Flors, un déu que, si tant li és confondre una carrera a la mitja amb una cama destrossada, bé podria decorar el seu cel com un palau o com un lavabo públic. Em vaig acostar al fons del subterrani. Allà, amagada sense amagar-se, hi havia una noia cuinant faves tendres en una fogona. Feia l’efecte que les faves se sentien felices que les cuinés ella, i que la meva irrupció a la sala havia tallat una conversa entre la noia i les faves. La noia tenia una carrera a les mitges i una ferida cicatritzada a la galta. La ferida semblava una rosa, però no era una rosa. Em somreia, però els seus ulls no podien dissimular que havien vist coses terribles. Aquella noia, abandonada al seu propi temps, la ferida de la cara, la ferida de la mitja que feia que aquella cama fos com la cama d’un cadell, em va commoure. Vaig notar la força de la vida, que flueix per damunt de les dificultats petites, com una carrera a la mitja o un tiroteig mortal. Vaig saber que érem fràgils i que algun dia moriríem. Vaig saber que mentre no ho féssim, teníem més potra que Carlo Monte. I vaig saber, al moment i pel mateix preu, que aquella noia era la meva nòvia. La meva nòvia va obrir la boca, la boca que no trigaria a menjar-me a petons:

—Vols menjar amb mi?