MOBLES

Març

S’ho havia demanat moltes vegades. Però, després de molt rumiar-hi, ho va deixar córrer perquè no n’havia tret l’aigua clara. Tampoc no sabia del cert com havia començat tot, només aconseguia recordar alguns instants d’anys remots: una cadira al corredor de casa seva, una calaixera en una botiga de mobles, una taula-braser a la residència de monges on tenien la tieta Veva.

No n’havia parlat amb gairebé ningú. En tota la vida, només l’hi havia revelat al director de l’escola on va anar abans de l’acadèmia. Molt anguniat, l’hi va anar desgranant sense amagar res i en acabat el director només va dir: «Això és repugnant». Se’l va mirar de dalt a baix entre nerviós i sever i el va acomiadar sense badar boca. Només va esbossar un gest sec amb la mà i es va tombar desdenyós. En sortir, va veure a través de la vidriera com el director es deixava caure a la butaca mentre murmurava «Déu meu», amb una mica de saliva a la comissura dels llavis, blanca i escumosa com una mocada de lluç, que no va saber si atribuir al fàstic o a una certa excitació.

Des de llavors, el director el saludava de lluny amb un somriure glaçat i, segons com, l’evitava. Una tarda van coincidir a l’ascensor de l’escola i el director es va refugiar en unes llibretes amb cobertes d’hule negre, bastant gastades. Fins i tot la seva mare ho va comentar a taula una mica estranyada: «No ho entenc, el director s’ha girat com una mitja; me l’he trobat en sortir de la rectoria i gairebé no se m’ha aturat». Va témer, durant uns dies, la delació del director i el càstig sempre rigorós del seu pare. D’entrada li pegaria, dos o tres mastegots. Després el tancaria a l’habitació dels armaris, tota la tarda, sense televisió, i es perdria Flipper. Però malgrat això, no ho lamentaria del tot, es va dir. Només imaginar-se els armaris amb les làmines d’aglomerat a cada banda i els calaixos tan suaus, els adorns de llautó brillant, va trempar. Va posar-se vermell com un perdigot, sobretot el gland. Va alçar-se de taula i es va tancar al lavabo, es va masturbar amb ràbia, s’imaginava ell i els armaris sols en una illa deserta de la Polinèsia envoltats de cadires de reixeta. En escorre’s, va tacar el sostre.

Durant les setmanes següents, s’allunyava tant com podia de la seva mare, amb el convenciment que d’un moment a un altre rebria una bufetada o un calbot. Però no li va pegar més de l’habitual i va continuar cuinant arròs a la cubana tal com a ell el tornava boig, amb la banana socarrimada. Fins i tot una tarda els va deixar veure a ell i a la seva germana gran El oso Ben sense tenir els deures acabats. No ho dubtava gens, la seva mare ho ignorava del tot. Perquè el director de l’escola estava obligat pel secret de confessió.

Un dilluns, va entrar un «hermano» a la classe de Física i, enmig de la llei de Boyle-Mariot, va dir el seu nom ben alt, el director el reclamava amb urgència. Es va alçar esverat, els altres alumnes el miraven amb un avorriment secular, sense sospitar les raons de la seva angoixa. A la saleta, el director va estar enraonant més d’una hora amb els ulls clucs sobre el desig sexual i com durant els anys d’obrir-se a la vida i conèixer el món s’havia d’estar atent al risc de les desviacions. Va esmentar alguns escrits de sant Agustí, sant Anselm i el doctor López Ibor sobre la sensualitat i la continència. A continuació, va esmentar un cas d’un antic alumne, un xicot molt normal, del carrer Cruz de los Canteros, que va començar a masturbar-se amb una terrina de mel i això el va dur a la beguda. Tot seguit va detallar molt neguitós com aconseguia les terrines d’amagat d’un colmado del Barri Xino, es tancava a les golfes, s’abaixava els pantalons, obria la terrina i se la col·locava contra el membre, havia de sacsejar amb suavitat però també amb rapidesa, abans que no es vessés tota la mel. De vegades mig tancava els ulls i s’imaginava una actriu de cinema o una cantant estrangera de Galas del sábado. Mentre, la mel anava regalimant. Si hi hagués arribat, ell mateix se l’hauria escurat dels replecs més recòndits. Va persistir durant anys en la seva actitud i no va aconseguir acabar la carrera d’enginyeria tècnica. De vegades se’l trobava begut al bar de l’estació de metro de Parlament. A la butxaca de l’abric, hi guardava una terrina de mel resseca i mig podrida. Tot això l’hi va dir el director de l’escola, molt excitat, i va tornar a veure, per un moment, la mateixa saliva escumosa a la comissura dels llavis, amb uns pics grocs, el director havia tingut angines.

Molt greu, va callar un instant i va deixar caure una mà sobre el seu genoll, brut i esgarrinxat, encara vestia pantalons curts, els últims. Pròxim, una mica untuós, va mirar d’interrogar-lo sobre la seva conducta aberrant i s’hi va encarar una mica enravenat, no sense una certa vergonya deguda a la naturalesa d’una matèria tan íntima i delicada: l’altre dia, s’ho havia inventat tot allò del tamboret de cuina, oi? Li havia gastat una broma?, insistia el director dissimulant una agitació creixent. «Jo també sóc de la broma», va dir. «De tant en tant també m’agrada riure, com a tothom». Que s’ho prengués tan de broma costava una mica de creure. Perquè durant l’entrevista anava retirant del seu abast, molt discretament, la tauleta baixa del mig de la sala. Per si de cas.

Malgrat les preguntes insistents del director, ell es va negar a contestar. Va callar tota l’estona avergonyit i incòmode, amb la mirada buida. Ja no tornaria a explicar res en tota la seva vida a un sacerdot, s’havia promès abans d’entrar, només els diria mentides i falsedats, com ells. Perquè aquell cap de setmana havia perdut la fe. Dissabte, s’havia llevat d’hora i mentre esmorzava torrades amb mantega s’havia qüestionat l’existència d’un Ésser Superior creador de tot l’univers. Havent esmorzat, la resurrecció de Jesucrist. Mentre es rentava les dents, el tercer miracle de Fàtima. A mig matí, tot jugant a futbol amb els amics del carrer, ja no hi creia. Van guanyar per tres a dos.

Per això, va serrar les dents i no va respondre a les preguntes del director de l’escola, que s’atabalava més i més. Tota la vida seria un desgraciat si seguia els seus instints, l’advertia. No s’havia de deixar caure en els vicis i en els delits del cos, acabaria begut en una estació de metro, assegurava amb convicció. Desgraciadament, ell no hi seria per recollir-lo del fang. A més a més, va insinuar, es condemnaria i la seva mare tindria un gran disgust. «Creu-me, algun dia et casaràs i les cabòries et fugiran. Au, vinga, confessa’t i no en parlem més». Però ell no va donar el seu braç a tòrcer. Durant tota l’estona, va estar mirant sense bellugar-se gens el retrat del general Franco. Tot seriós, semblava un segell.

El director el va tornar a cridar diverses vegades, a la mateixa saleta, cada vegada més alterat i també una mica més revellit. A la conversa següent, la tauleta baixa del mig de la sala ja no hi era i tampoc el revister amb tot de fullets de Càritas Diocesana. Però no va aconseguir doblegar-lo i ell, setmana rere setmana, va aguantar la mirada interrogant del director sense ruboritzar-se. Al juny, el van suspendre de geografia i de formació de l’esperit nacional. A la pregunta «¿A qué región pertenece la provincia de Lérida?», no va escriure la resposta correcta: «A la Depresión del Ebro».

Des de llavors, el director no hi va tornar, el va deixar estar i l’últim dia dels exàmens de setembre el va acomiadar amb un deix de tristesa. Però, en la seva mirada evasiva i nerviosa, hi va entreveure una certa curiositat, un interrogant silenciós i tàcit entre ells dos. Anys més tard, el director es va morir d’una feridura mentre es cordava les sabates. Segons van dir els alumnes més grans, l’havien enterrat amb la sabata dreta descordada, en senyal de respecte. Per tant, mort el director, ningú més no sabia el seu secret, l’anhel més íntim, la raó amagada de les seves cabòries i els seus neguits.

El curs següent la seva mare el va inscriure a una acadèmia del carrer del Conde del Asalto. També havia de cantar el «Cara al sol» cada matí i s’havia de saber de cor tots els rius d’Espanya. Però ningú no sabia el curs dels seus pensaments. Tot i així, si algú hi hagués estat atent, els hauria arribat a descobrir. Perquè, en tornar de l’acadèmia, travessant l’avinguda del Marqués del Duero, el seu desig recòndit sortia a la llum. Solia tornar a casa amb un company de la seva edat, anaven tots dos comentant el gol del Rexach a l’últim minut contra el Castelló. Però, en un moment donat, mentre l’amic alçava els ulls i mirava les cuixes mig cobertes amb un serrell de lluentons d’una vedet del teatre Apolo, ell mirava de reüll, a l’altra banda, El Imperio del Mueble.

De vegades l’amic s’aturava un moment amb l’única intenció d’observar millor la vedet, Tania Doris, una dona gegantina envoltada de dos homes escarransits, Luis Cuenca i Pedró Pena. Ell també s’aturava i la ullava sense saber gaire què dir. «Quin mamellam!», exclamava l’altre amb entusiasme. De vegades, a causa de l’excitació del moment, l’amic el tirava a terra amb una clau de kung-fu, rodolaven tots dos i es pegaven amb ganes, el seu amic una mica més fort. «Algun dia hi hauríem d’entrar i veure la funció», acostumava a dir, després de llegir els cartells penjats a la façana del teatre: «Vodevil arrevistado»; «Divertidísima»; «Risas, risas y más risas»; «Le dolerá el esternón de tanto reír». Assegurava molt excitat que havia sentit dir a un guarda d’un garatge com de vegades sortia un mugró del vestit o s’arribaven a veure els rissos de sota, que, segons els havien dit els alumnes més grans, semblava com si les dones tinguessin el cap d’un negre entre les cames. L’amic cisava un duro cada setmana del moneder de sa mare, amb la intenció de, tard o d’hora, veure la sessió de les sis del teatre Apolo, ¡Vaya noche, amigo! Però ell tenia un altre deler. Tot sovint, s’encantava davant dels aparadors d’El Imperio del Mueble, l’atreien tots els mobles col·locats en un seguit de sales d’estar, menjadors, dormitoris, estudis, rebedors. Tant l’excitava el moble anglès com el moble funcional. Els gerros xinesos l’endinsaven en la sensualitat oriental; un puf de cuiro negre amb tatxes, en els plaers vedats d’un cert sadomasoquisme. Fins i tot, una vegada, mentre dormia, va tacar els llençols per primera vegada somiant una butaca de skai giratòria. Al matí va sentir com la seva mare comentava a una veïna: «Aquesta nit el nen ha fet el mapa de França».

Una tarda, l’havien deixat tot sol a casa seva, la seva germana encara no havia tornat del curs de mecanografia avançada i els pares havien anat al cinema a veure Aborto criminal. Mentre, ell s’havia assegut davant del televisor amb un sandvitx de formatge. Per la televisió retransmetien la Demostració Sindical del primer de maig. Al començament van sortir tot de gent de les regions i van ballar algunes danses folklòriques. En acabat, van sortir tots els gremis i van evolucionar davant del Caudillo amb cintes vermelles i grogues i també uns cèrcols. Fastiguejat, es va alçar de la butaca amb la intenció d’anar a la nevera a buscar un suc Vida i va ensopegar amb el bufet: negre, lluent, ben brunyit amb cera, l’havia tingut durant anys davant i no s’hi havia aturat mai. S’hi va acostar i se’l va mirar sense ni una ombra de vergonya: la lluna entre els dos cossos de vitrina, els dos calaixos dalt de tot, en un hi desaven les estovalles i a l’altre, les molles i el ganivet del pa, l’armariet a sota amb tot de licors com ara Parfait Amour i Cynar. Tenia uns tiradors daurats amb relleus i brillaven molt gràcies a la traça de sa mare amb el netol. Hi va acostar els dits i va resseguir el caire del marbre. A l’acte, va sentir un pessigolleig a tot el braç i va retirar la mà. Es va mirar a la lluna i va somriure tímid, conscient de la gravetat del moment. Entre els setrills i la sucrera, s’hi va veure pigat, amb acne, un borrissol ros a les galtes i, per somriure, un rictus entre adolescent i babau. Va mirar l’hora al rellotge de sobretaula i va calcular la tornada dels seus pares; encara trigarien, l’Aborto criminal segurament no havia acabat. La seva germana s’entretindria amb les amigues en alguna granja. Es va descordar i s’hi va acostar suaument. Va acariciar un calaix i es va estremir, va tenir una sensació suau i envernissada, un vaivé al cor, els dits tremolosos. S’hi va acostar més, amb tota la sang bullint a dins de les venes i les artèries, circulant exactament com va descobrir Miguel Servet i ell havia estudiat la tarda abans a l’Enciclopèdia Sopena. Però la sang una mica més obscura, més densa, més encesa.

S’havia tret la tita, com encara anomenava el seu sexe, i la tenia entre els dits, afuada i oliosa, calenta com un botifarró de sang acabat de coure, una mica refregit i tot. La va acostar amb decisió, la va encastar contra el bufet, entre els dos calaixos, va començar a bellugar-se convuls, suava i s’aferrava tot ell als cossos de les vitrines, els retrats dels avis trontollaven, els rams secs, els cendrers amb l’escut del Barça dibuixat, la sucrera, les setrilleres dringaven excitades.

Quan va esclatar, va tacar una mica l’envà. Durant dues o tres setmanes, hi va tornar sovint i els veïns del costat van arribar a tenir humitats. Ningú no ho entenia gaire, les canonades tenien el baixant a l’altra banda de la casa. Van cridar un lampista i va examinar les humitats amb una llanterna, més d’una hora, agenollat al racó, amoïnat, sense acabar d’aclarir-ho. Al moment d’anar-se’n, no els va cobrar, ja que no havia descobert l’origen de la substància grogosa.

Després del bufet, va venir la consola. Dies més tard, unes prestatgeries molt envernissades on tenien la gramola, amb tot de discos ben arrenglerats i alguns llibres regalats per la caixa d’estalvis. Alguns discos van caure a terra i es van trencar; un disc de Sardanas de nuestro Ampurdán es va escantonar i només s’escoltaven les tres últimes sardanes. També una cadira del rebedor amb la reixeta bastant segada i un paraigüer amb tot de paraigües plegables. Encara, un llit abatible, una cadira de boga, un costurer corcat, l’armariet de les sabates, un tamboret de tisora, un balancí. Va tenir algunes tardes inoblidables amb un galant de nit. Per arribar a l’aranya de la sala d’estar, havia d’anar a buscar l’escala. Per encaixar en un banc baix del rebedor, s’havia d’estirar a terra tan llarg com era. Enamoradís, va prometre fidelitat a una tauleta de nit. Durant algunes setmanes, va conèixer la felicitat al seu costat, una existència sense sobresalts, amorosida pels tendres sentiments que ell i la tauleta es professaven. Però la va acabar enganyant amb una cornucòpia. No s’hi havia pogut resistir, l’havia descobert al saló de casa de la tieta Veva abans que la duguessin a la residència i desllogués l’entresòl del carrer Còrsega. Se les havia enginyat amb l’excusa dels exàmens, va anar a estudiar tot sol al saló, una estança grossa amb cortinatges ratats, tenebrosa. Va tancar les vidrieres amb clau i va agafar la cornucòpia amb les dues mans, tota daurada, amb el vidre gravat amb arabescos, i se la va fer.

Una vegada, s’hi va clavar una estella. Va anar a urgències de l’Hospital Clínic i el van atendre sense fer preguntes incòmodes. El van estirar en una llitera i es va estar més de vint minuts amb la polla escorada a la dreta i una estella de faig en un cantó. La metgessa va agafar el gland entre els dits i va tocar l’ase. Ell no sabia gaire què dir, la situació l’anguniejava una mica; ella tenia agafat el seu gland entre l’índex i el polze i encara no s’havien presentat. Mitjançant unes pinces argentades, va intentar extreure’n l’estella, sense aconseguir-ho. Estava clavada molt endins. Ell no ho va trobar gens estrany, havia tingut una trobada casual amb un moble nòrdic. De vegades havia d’exercir una certa violència. Per sort, no gaire sovint. Quan la metgessa va haver tret l’estella, va alçar els ulls i el va observar intrigada, encara amb una mà al seu membre, distreta. Si l’hagués sacsejat una mica, l’hauria masturbat. Però això no entrava entre les prestacions de la Seguretat Social. Es va acomiadar, una mica alterada, i es va tombar un moment des del llindar, tenia uns trenta anys, els ulls verds, havia arribat l’estiu i sota la bata no s’hi endevinava res. Ell també la va mirar, es va acalorar una mica, darrere de la metgessa hi havia un moblet blanc de fòrmica molt excitant.

No ho va dir a ningú, tot plegat. Va creure que el prendrien per boig. Una vegada l’hi va intentar revelar al seu amic de l’acadèmia, però no va gosar. El seu amic encara estava aplegant els diners necessaris per anar a veure la funció del teatre Apolo. Cada dia sabia més sobre la funció, els números, les vedets, el cor. L’hi havia anat revelant un guarda d’un magatzem de llegums: a la segona meitat, hi havia un número d’una tuna cantant «El Ebro guarda silencio». Fins i tot això l’excitava una mica. Se la remenava als autos de xoc de les Atracciones Apolo, la mà amagada sota la trenca. No l’hi va dir, no l’hauria entès. Per tant, tot va continuar igual. Quan tots dos miraven un número endarrerit i rebregat del Paris Match i s’aturaven als anuncis de cremes hidratants, viatges al Carib o calmants vitaminats, ell s’afegia d’esma als comentaris entusiastes de l’amic. Com de costum. Només que, mentrestant, acariciava molt discretament els braços de la cadira.

Anys més tard, va deixar l’acadèmia i es va acabar casant amb una noia de la secció de telegrames per telèfon. Tots dos treballaven a Correus i es van acostumar a dinar plegats en un bar del passeig Colom. De seguida es van entendre. Coincidien en els gustos i tenien la mateixa visió del món; a tots dos els agradava la sèrie Starsky y Hutch. Per estar bé, no havien de dir-se res. Tampoc no haurien sabut gaire què dir-se. Ella era una dona més aviat callada i vivia amb la seva mare i una tieta subnormal en una casa arrebossada amb ciment al cantó de Magòria. Una nit, la va dur a veure les fonts lluminoses de Montjuïc. Una altra, els miralls oblics i distorsionadors del Museu dels Autòmats. Van riure molt, sobretot davant d’un mirall normal, llis i sense distorsions. L’un al costat de l’altre, es van veure baixos i amb les mans grosses, les orelles vermelles, tots dos amb la clavícula una mica massa sortida, el somriure tort. Havent dinat, van pujar a l’avió del Tibidabo; ella no havia anat mai en avió i va tenir una mica d’angúnia. Al moment d’enlairar-se, va dir angoixada i bromista.

Es van casar a l’església de Sant Just i Pastor. La núvia no anava de blanc, sinó amb un vestit marró amb reblons daurats. Segons ella, sempre se’l podria tornar a posar en un bateig o en un enterrament. Van baixar del cotxe al carrer de Jaume I i van agafar un carreró fosc, molt humit. A les escales de l’església, ella es va tombar i el va veure dret davant d’un obrador d’un restaurador de mobles. Mirava amb atenció una calaixera del segle XVIII de caoba amb incrustacions de nacre. Amb el moble de gairell, el restaurador tenia els cinc dits dins del secret de la calaixera i n’adobava la molla del mecanisme. Furgava amb traça, una mica ressuat, arribant amb un dit a un revolt del secret, molt endinsat, i això el va excitar. Se la va sentir contra la franel·la dels pantalons. Durant tota la cerimònia, va estar lluitant contra la seva erecció. Per sort, només se’n va adonar el sacerdot i va somriure tàcit; sens dubte, ho va considerar un bon auguri. Al sermó, va concloure convençut: «Desitjo als nuvis tota ia felicitat del món i estic segur que l’aconseguiran, perquè aquest matrimoni es construeix sobre una base sòlida». Durant el convit, mentre servien l’arròs una mica covat o bé a l’hora de la macedònia, la núvia va recordar diverses vegades la lluïssor encesa dels seus ulls davant d’una calaixera a mig restaurar. De tant en tant el mirava de reüll. En més d’una ocasió el va veure resseguint la taula amb el tou dels dits, sota les estovalles. Dinaven en una taula de roure allargassada, amb travessers de ferro forjat, a la manera del segle d’or. Tenia els llavis humits i oscil·lava la cadira endavant i endarrere, amb un ritme creixent. Quan els cambrers van entrar el castell de canyes de nata, va mig aclucar els ulls. Sota la taula, els dits s’aferraven nerviosos a un travesser mentre s’esquitxava. Però ningú no ho va advertir i ell, fingint estranyesa, va atribuir la taca a una canya de nata que havia rodolat pels pantalons.

Havent dinat, uns cosins d’ella del Pallars van començar a picar de mans i a cridar divertits: «Que s’estimen! Que s’estimen!». Molt engavanyat, ell es va aixecar i la va mig abraçar, sense gaire encert, es va esgarrinxar una mica amb un rebló. Va acostar els llavis als d’ella, va tancar els ulls i la va besar amb la llengua un pèl arronsada. Per contra, ella s’hi va abocar amb energia i va resseguir amb delit, suaument, una càries. Era una càries negra, una balma estellosa i endinsada, gairebé deixava veure l’arrel de la dent, la llengua s’hi encallava un moment i la fregava escumosa. Alguns dies, hi trobava restes del dinar, una pellofa de cigró o un gra aixafat de blat de moro. Si fos d’algú altre, s’hauria enretirat amb fàstic, però era una càries del seu marit i se l’estimava.

Durant tot el dia del casament, la núvia el va veure una mica aliè, distant, enderiat. Al moment d’anar-se’n, tot d’una el va trobar abraçat a un canterano. Ella havia recollit els abrics al guarda-roba i l’estava buscant, ningú no en sabia donar raó. En un corredor del restaurant, el va entreveure amagat en una raconada amb les mans dintre dels calaixets del canterano, els pantalons mig abaixats, tot el cos contra el moble i gemegant una mica rogallós. Però no s’hi va amoïnar gaire, ho va atribuir a l’alegria del moment. Als casaments, la gent comet moltes ximpleries, es va dir assenyada. Alguns nuvis acaben vestits dins d’una bassa i a d’altres se’ls ha trobat borratxos als lavabos d’una discoteca. Per això, en sentir el seu marit xiuxiuejant arran del canterano «Així, així» i també «Amor meu» o «Ara, ara», no en va fer gaire cabal. Ja l’havia advertit la seva mare: «No t’hi trenquis el cap, els homes són molt seus».

La nit abans del casament, havien anat amb tot d’amics del cos de Correus en un bar, havien brindat exultants i els havien regalat un consolador. Però ell es va acomiadar de la seva vida de solter abraçat a un canterano. Des de llavors no es va tornar a mirar els mobles amb el delit d’abans. A més, es va estimar més no explicar-li res a la seva dona. No l’hauria entès, l’hauria cosit a preguntes, hauria insistit a dur-lo a la consulta d’un metge dels nervis. Per això ho va deixar estar i amb els anys el desig va minvar. Algun vespre, mentre la dona s’estava a la cuina, ell admirava les cadires de faig, la taula ben envernissada, el moble de calaixos on guardaven les estovalles. Si la dona sortia de la cuina de sobte i el trobava abstret, amb els ulls clavats a la llibreria grisa, s’afanyava a preguntar: «En què penses?». Llavors, ell somreia i gosava dir, sense faltar gens a la veritat: «Ho admeto, és una bestiesa. Però ara mateix m’agradaria fer-ho al menjador». Tot seguit la dona el renyava, la seva tieta era al corredor i els podria sentir. Per assossegar-se, encenia un cigarret o bé mirava Informe semanal. Molt de tant en tant es deixava endur per la nostàlgia i rememorava alguns moments intensos amb una taula de billar o una carícia fugaç a una otomana en una botiga d’antiguitats. Però cada dia menys.

A l’estiu van anar uns dies en un càmping de Salou. Al segon any, els va néixer una criatura. Durant els Jocs Olímpics, l’altra. Per Sant Josep, la seva dona feia crema. Cada any, sortia de la cuina amb una plàtera de crema amb un tronc de canyella sobresortint i la cremava amb el cremador roent, com si es tractés d’una cerimònia. Deixava el sucre ben socarrimat, tal com els agradava. Havent dinat, ell s’aixecava i besava la seva dona a la galta, cada any fingia un entusiasme renovat davant d’una crema excel·lent i alhora una mica monòtona.

Però un dia l’hi va dir un company de la secció de cartes urgents. Segons l’hi havia comentat algú de la secció de burofaxos, la seva dona l’enganyava amb un enllaç sindical. Un home gros, moreno, sense dos dits a la mà dreta i que s’entrebancava una mica a l’enraonar. D’entrada, ell es va resistir a creure-s’ho, es devia tractar d’alguna altra dona, insistia. Però algú els havia trobat als vestidors, darrere d’uns armariets, ella la tenia tota dins i ell acariciava els seus cabells tenyits amb alquena; els havien sorprès durant la mitja hora de lleure negociada als últims convenis laborals. De sobte, va entendre l’interès del sindicalista en els descansos breus però seguits durant la jornada de treball. Fugaçment, va recordar una missiva del sindicat enviada unes setmanes endarrere a tots els treballadors de Correus amb la signatura de l’enllaç: «Debemos celebrar los logros obtenidos en el área de ocio y descanso en beneficio de todos los trabajadores».

«Tota dins de la boca, amb els collons i tot», va aclarir l’amic, no sense amagar una certa admiració envers la traça de la dona de l’altre. Ell va girar els ulls, s’hauria estimat més ignorar-ne els detalls. Però el company va continuar: «Després el cabró va engrapar la xona de la teva dona per darrere i l’hi va arromangar, com si diguéssim, la va tirar contra un banc i la va ensetrillar. Una cosa així més o menys; l’altre dia m’ho van contar a la secció de telègrafs».

Tot seguit va afegir amb ràbia: «Tard o d’hora, els sindicalistes te l’acaben fotent, els malparits».

Però ell no badava boca, havia abaixat els ulls i els havia clavat en un tros de sòcol mal collat, se sentia els batecs més endins del cor, el cervell bullint, la sang a totes les artèries. Va alçar la mirada i va observar el seu amic amb ulls agraïts, l’altre ho va atribuir a l’amistat existent entre tots dos. Es coneixien des dels vint anys, havien anat d’excursió amb les dones a Montserrat molts diumenges. Per començar anaven als Degotalls, després visitaven la Moreneta i en sortien a veure les pageses amb les parades de matons i ramets de farigola. De vegades, s’arribaven a Collbató i algú acostumava a dir: «Això de les coves té la seva cosa. Tan endins, tan endins, ningú no sap què s’hi cria».

Va continuar callant i l’altre hi va insistir: «No dius res?». No es va moure, tot seriós, amb una tristesa amarga a la gola. L’altre l’hi va dir sense embuts: «L’has d’estovar». El va mirar incrèdul i l’amic hi va insistir: «Encara que et sàpiga greu». Passats uns segons, va tornar a dir encara una vegada més: «Li has de pegar, encara que et faci mal». Havia d’arribar a casa abans que els nens no tornessin de l’escola i l’havia d’estomacar. Sobretot, no havia de deixar blaus. Ell, va aclarir, s’embolicava el puny amb un rus.

Va seure dues hores llargues en un banc del passeig de Colom, tot sol. Al seu darrere, hi havia el bar on havien dinat plegats tantes vegades. Es va tombar i hi va veure la gent escurant els llagostins, les gambes, la closca dels musclos amb fruïció. Com ell, abans.

Va arribar a casa seva molt decidit; va dirigir-se a la cuina sense treure’s la caçadora, sentia l’olor de la crema acabada de coure i les llimones ratllades, la canyella damunt la taula, la galleda de la brossa, va entrar a la cuina i es va fregar les mans amb un davantal, d’esma, s’hi va acostar molt agitat, ningú no l’hauria aturat, va agafar el tamboret de cuina i se’l va follar.

Per un moment, es va imaginar la dona amb l’enllaç sindical darrere els vestuaris, cardant, suats, esbufegant, i va tenir una glopada de ràbia. Però alhora també sentia una estrany agraïment que ningú no sabria. Mentre es descordava la bragueta, agafant amb força el tamboret, va rememorar tots els anys de casat envoltat de mobles, les cadires més sensuals, els armaris amb els tiradors tan suaus, els calaixos del trinxant, la taula plegable al sol de la galeria. Tan càlida.