INGRÀVID

Juliol

Dimarts, 12 de juliol

Avui, finalment, he sentit una veu humana (amb cert deix cibernètic, és clar). Feia dos dies que no parlava amb ningú, que no sentia cap altre so que aquest mmmmmmmm que fan les màquines quan estan engegades i prou. Ni tan sols he sentit, amb prou feines, la meva veu. Quan estic sol, no penso en veu alta: bado o escric. I cantar, rarament. La meva cosina Hanna, de petita, no parava callada mai. Necessitava testimoniar amb la veu la seva sola presència, de forma constant. Quan jo tenia dotze anys i ella nou vam anar a jugar a les golfes de cal meu oncle, a Minsk, i li vaig ensenyar el penis, sense dir res abans, a la meva manera, i ella, després d’esbatanar els ulls, va començar a parlar sense treva, pels nervis, suposo, i va començar a descriure el meu penis amb tot luxe de detalls, com si fos una bestiola exòtica, una mena de rèptil arronsat i amatent. Després el va tocar amb un sol dit, va posar cara d’angúnia i va marxar mig enriolada. Quan vaig tornar al saló, avergonyit, ella parlava amb els meus oncles, però els explicava altres coses, de l’escola o d’una cosa així.

La veu que he sentit per ràdio era jove i severa, castrense; era la veu d’un tècnic de la base que em donava instruccions per revisar l’antena nord i m’enviava records fraternals de tot l’equip. «Ànim, Serguei Ivanovitx —em deia—. Tot va bé; dues setmanetes de no res i et portarem cap a casa». Dues setmanes! Fa deu dies que suro aquí dalt. Encara no sóc a mig camí. Es massa d’hora per un compte enrere, massa d’hora per esborrar els dies que falten en el calendari.

Callo, reiteradament. Les hores passen, mandroses i silents, tan a poc a poc que sembla que el temps suri en l’atmosfera reclosa del mòdul. A la fi, m’aclareixo la gola, produint un so abrupte que retruny per cada racó. A partir d’un cert moment, suo, i els plecs del vestit antitèrmic m’incomoden, em donen una sensació com de claustrofòbia interna, i em forcen a bellugar-me de forma contínua. Malgrat això, tinc els testicles mal posats, i un mitjó arronsat em neguiteja.

He tret el nas per l’escotilla, buscant en el paisatge exterior algun element nou en què fixar la vista i en què capficar-me. Res de res: l’univers és la cosa més avorrida del món.

Dimecres, 13 de juliol

Res a explicar de la missió. Tot és rutina, com tot el d’ahir i tot el d’abans d’ahir, si és que un vol orbital té res de rutinari. Els meus actes són d’una novetat caduca, d’una perícia maquinal. Són a la vegada els actes d’un pioner i d’un funcionari. Aquest experiment, diguem-ho d’entrada, no necessitava un heroi. No s’hi exigia valor ni sang freda. Volien un pilot serè i amb fama de contemplatiu, com jo mateix. Sóc un pilot fred i discret, visc sol, comparteixo poc i encaro les dificultats amb escepticisme. Callo. El meu informe deia: Desarma l’angoixa amb paciència i sentit comú. Quan el meu pare va morir, en temps de les purgues, vaig callar. «No penses dir res?», em retreia la meva mare. I em deia que plorés, que no era moment de fer-se l’home. Però només els actors saben plorar d’improvís, quan algú els ho demana. «No penses dir res?», em va dir també la Hanna, uns anys després, una nit de juliol com aquesta. Havíem fet l’amor, malament, com sempre, i en acabar m’havia etzibat, sense canviar de to, que no ens podríem veure més, que no anàvem enlloc, que es casaria amb un enginyer de camins deu anys més gran que ella. «No penses dir res, Serguei Ivanovitx?». I no pensava dir res, com sempre, i no és que m’ho guardés tot, sinó que pensava que no havia de dir res i aquest sol pensament es menjava els altres. Vaig acotar el cap esperant la seva reacció compassiva, i tot seguit m’hi vaig abraonar amb fúria, per penetrar-la de nou, encara que el que més em venia de gust era matar-la a cops. Aleshores sí, va anar bé. Era un coit inesperat, violent 1 executat sense miraments: no ens hi jugàvem res, era l’últim. Em va deixar amb un somriure als llavis, però sense recança.

La nau ha tornat a completar una òrbita. M’acosto a un altre rècord absurd. El meu pla de treball diari està mal concebut: l’he exhaurit en dues hores i mitja. La resta, és tot per mi i per als meus silencis. No havia estat tant de temps tancat en un mateix espai des que era molt jove. Al meu primer any a l’acadèmia em van arrestar quinze dies per insubordinació reiterada. Un militar ha d’aprendre a orientar la seva agressivitat, em van dir. Guardi els cops de puny per l’enemic. «Amb el degut respecte, tinent, crec que un militar també ha de saber mantenir estalvi el seu honor». Dos companys de guarnició m’havien espiat a les latrines, mentre me la pelava. Els vaig estovar i els vaig dir maricons davant de tothom, però els altres els van fer costat: «Deixa de pelar-te-la, Serguei Ivanovitx —em deien—. Ets com un mico en zel». Després em van dur al psiquiatre de l’acadèmia, un coronel, em sembla, i em va dir que fos més sociable, que em comuniqués amb la resta de la tropa, que masturbar-se amb tanta freqüència era insà i anormal. «Què vol, que em torni maricó, també?». Un cop a la cel·la de càstig, me la vaig pelar tres i quatre cops al dia, durant quinze dies. Quan vaig sortir-ne, no tenia esma ni per caminar, i els meus companys em miraven la bragueta i reien per sota del nas.

Per l’escotilla, s’hi veu un tros de l’Àfrica central. Jovenetes bantú sacsejant els pits, frenèticament, al ritme dels timbals.

Dijous, 14 de juliol

L’espai exterior és la nit sense matisos. La foscor, la solitud i el desconcert. La negror hi és més negra. Els estels, que des de la Terra tenen una vivor màgica, són aquí petits punts mats, esmorteïts, com esquitxos de pintura blanca. Sense els peus arrapats al terra, sense el sol que m’amara de llum, em sento com abandonat. L’espai és una cosa sense sud ni nord, sense dalt ni baix. I sense cap interès.

El mòdul és minúscul. El meu penis és enorme. Ric. Aquí al mig, no hi ha magnituds. Res no és notori. Em sento tan innecessari, tan desapercebut com un ermità que no hagi sortit mai de la seva cova. Havia de descobrir nous mons, la frontera definitiva; només he evidenciat els marges mesquins de la meva pròpia solitud. Jo aquí enmig, i fora de l’escotilla, la Terra, una bola de bitlles. Quants milers no hi estaran follant, ara mateix? Imagino el gran gemec col·lectiu. Voldria penetrar el planeta sencer, agafar-lo amb les dues manotes, sucar el penis a les aigües tèbies del Carib i fer-lo lliscar amb parsimònia. Com ho faria un déu de l’Olimp.

Tota la vida he pagat per fer l’amor. Gairebé diria que no ho sé fer d’altra manera. Les mancances es paguen; les necessitats es resolen amb transaccions. Així funciona tot. Però madame Karla, al final, em regalava algun clau, si estava de bones, perquè s’havia encaterinat de mi. Era l’únic del regiment que encara l’empaitava, a la seva edat, i la feia sentir bonica amb dolces mentides a cau d’orella. Li parlava de vostè, en to polit, com a les amigues de la meva mare. Faci’m això, llepi’m aquí, si li plau, li deia. Ella reia de la meva fatuïtat i la secundava amb sorna i reverències. Si és servit, em deia tota ufanosa, després d’escorre’m. Tot sovint, però, si em veia trist, em deia de tu, petit Serguei, i em feia seure a la seva falda, m’enclastava el cap al bell mig del seu pitram i em bressolava, mentre me la pelava.

Un dia em vaig escapar de l’acadèmia per anar-la a trobar. Però no hi era. Les noies del bordell, en veure’m el neguit a la cara, es van posar a riure. La mama ha hagut de tocar el dos, bufó. Es a l’hospital, em va dir una. Massa tragí, per la seva edat. Qui t’acotxarà, avui? Li vaig fotre una nata que la va fer rodar per terra, la meuca. No em van deixar entrar més al bordell. I de madame Karla, no en vaig tenir més notícies. Segur que es va recordar de mi, abans de morir.

Dissabte em toca practicar la ingravidesa durant dues hores. Des de la base m’han dit que hauré d’estar atent a totes les meves respostes fisiològiques. Hi estaré. No dubti, Serguei Ivanovitx, que vostè és un privilegiat, m’han insistit. Per què? Al cap i a la fi, qui no està ingràvid? Qui no està extraviat i sol, surant al mig del no-res?

Divendres, 15 de juliol

Missatge enregistrat per a Ràdio Moscou Internacional. «Bona nit, estimats compatriotes. Us parlo des del mòdul que acaba de batre el rècord de recorregut orbital. Estic content de poder-vos saludar des de l’avançada de la conquesta espacial. D’aquí estant, la Mare Rússia llueix gran i bonica com ens l’havien mostrat en els mapes. Moscou i Leningrad es fan notar per la llum. Friso per tornar a la meva llar, i donar-vos les gràcies en persona. Mentrestant, em sento orgullós de ser al capdavant d’aquesta aventura que projecta el geni rus més enllà de les seves fronteres terrestres. Bona nit». Silenci. No m’han deixat tocar-hi ni una coma.

Em van dir que John Glenn, en dirigir-se als nord-americans per ràdio des del Mercury, va parlar de Déu. Ignoro si també portava el text escrit, com jo. Però crec que Glenn parlava de cor, perquè és un creient enfervorit, com la major part dels seus compatriotes, d’altra banda: In god they trust. L’aventura de l’espai era, doncs, per ells, una missió encaminada a obtenir respostes. Una visita de cortesia al Déu omnipotent.

Glenn, com els antics, veia l’obra de Déu en la immensitat inexplicable, en el tot sense causa. Jo, en aquesta mar buida i hostil no hi veig altra cosa que caos i atzar. Percebo, gairebé complagut, que el meu destí no importa i que el destí de la Terra, la gran bola de bitlles, és una estupidesa tan gran com el destí de qualsevol altra bola de bitlles.

El desemparament, però, no m’angoixa, sinó que m’allibera i m’embriaga, sí, em sento com ebri de llibertat per no estar sotmès a cap cadena universal de fets i de símptomes. M’excito. De fet, no deixo d’estar excitat. A la base de llançament, el vestit antitèrmic va cobrir una erecció gens modesta, que no ha defallit mai, ni abans de dormir, ni en despertar-me, ni en fer els càlculs orbitals, ni després d’orinar dins la sonda. És un fet físic, una bravata purament orgànica, animal, com lligada al zel, més que a la solitud i a la forçada abstinència. No espera estímuls del cervell: els genera. Ha esdevingut autosuficient. El penis és el meu centre vital, el centre de l’univers, i tota la resta no fa sinó orbitar. El palpo i el sento glatir com una bèstia furiosa per la forçada reclusió.

Surant en un paisatge anodí, que no genera imatges ni alimenta records, em costa suggestionar-me. Però m’excito igual, per la pura sensació compacta que m’envia el meu llimac de ferro.

Dissabte, 16 de juliol

A les 03.35, inici del període d’ingravidesa. L’objectiu inicial és romandre-hi durant dues hores ininterrompudes. Des de la base m’han recomanat prudència: la missió ha estat un èxit, Serguei Ivanovitx, no cal arriscar-se. Consideren els experts que la ingravidesa persistent, en un cos humà poc avesat, podria ocasionar importants seqüeles. Per això tinc l’obligació de controlar cada cinc minuts les meves constants vitals, i el dret a interrompre l’experiment si ho considero oportú.

Quan succeeix, noto un sotrac, se’m tapen les orelles i, instintivament, continc la respiració: la sensació és d’estar submergit. De seguida, però, m’hi aveso. Llastimosament, el mòdul és massa petit per gaudir totalment d’aquesta sensació de levitat i independència. Quedo encaixat en un angle del sostre, mentre l’aire es col·lapsa de petits objectes flotants: el llibre de codis, la llibreta, el bolígraf, el pot de píndoles per la tensió, el termòmetre, l’anemòmetre, l’ampolla d’aigua, el paquet de sondes per l’orina, els guants. Cap d’ells no topa amb els altres; sembla que surin de forma coordinada, confegint un estrany cerimonial.

Faig força amb les mans i em separo del sostre. Després m’estiro tant com puc, per fer-me espai, i aconsegueixo surar del tot, sense tocar res, a la deriva. M’oblido de les meves constants vitals. Em trobo tan bé, que em sembla estrany no haver estat ingràvid la resta de la meva vida. Tinc una vaga sensació incorpòria que no recordava des de feia molts anys, des d’un dels primers cops amb la Hanna, en un vagó-llit. Res no pesava, em sentia com si no l’estigués tocant, com si no la tingués sobre meu. El llibre de codis ha aterrat suaument sobre el turonet que dibuixa el vestit antitèrmic sobre el meu penis, fent-lo bategar. Disculpeu, control, però ho he de fer. No obris el vestit si no és indispensable, Serguei Ivanovitx: és perillós. Però no ho ha de ser, no pot ser d’altra manera. El llimac busca la superfície. Arrenco la sonda d’una sotragada, em trec el guant esquerre, hi entaforo la mà i el faig sortir. Fimbreja d’excitació, gairebé somriu, convida la meva mà a acariciar-lo. A poc a poc, a poc a poc. No tanco els ulls, no em cal per veure la vagina calba de la Hanna, l’escletxa suada entre els pits de madame Karla. Sóc al centre de l’univers. Quatre, tres, dos, u, ignició: petites volves blanques, petits mons de semen, surten per ensenyorir-se de l’aire. I romanen allí, lleus, densos, complaguts, sostinguts al meu entorn com la nova Via Làctia, un sistema de satèl·lits albins.

Respiro fondo, somric sense moure’m, i el pes del plaer m’acosta, dolçament, al sòl metàl·lic del mòdul.