EXPERIÈNCIES BOLÍGRAFES

Juny

Aquest relat narra una experiència meva de COU, ja fa uns quants junys. Quan m’hagi d’esmentar, ho faré com a Martinell, com el jugador d’hoquei sobre patins. Trobo que és un cognom sonorament perfecte (ho pots provar, lector, pronunciant «Martinell» deu vegades seguides o més: és música).

La Judit Fuster, l’anomenaré així perquè era clavada a la Jodie Foster. Des que vaig començar BUP, vaig tenir clar que era la dona de la meva vida, però ella no considerava els nois tan prioritaris com els estudis; per tant, jo, alumne també aplicat, m’hi vaig aproximar mitjançant una tàctica de desgast. Preparàvem els exàmens junts, compartíem apunts i ens ajudàvem en els treballs. De tant en tant, parlàvem de les nostres coses, però mai de les nostres coses mútues. Després de gairebé quatre anys, tot el que havia aconseguit d’ella era algun «m’encanta estudiar amb tu, Martinell».

La Judit Fuster tenia una amiga que es deia… Com l’anomenaré? Candy? Era càndida, però… I molt tímida. Timmy? No. També tenia grans, però no l’hi posaré Granny. Ah, ja ho sé: Laika, com la gossa de l’espai. S’emocionava amb una cançó de Mecano que es deia així.

Jo havia arribat a odiar la Laika fins al punt, ho reconec, de desitjar-li un mal dolent (en el sentit estricte de «mal pitjor que un mal normal»). Odiava haver de compartir la Judit Fuster amb la Laika. Tots dos sols, la Judit Fuster i jo sabíem que darrere d’un logaritme kneperià s’amagava tot un món secret de desig i de passió. En canvi, quan hi havia la Laika, només s’hi amagava un logaritme kneperià. Recordo un munt de vespres d’estudi interminables, exempts de l’encant que els donava raó de ser, amb la Laika repassant per enèsim cop la mateixa lliçó i rosegant com un castor els soferts taps dels bolígrafs Bic.

Però, tres o quatre mesos abans d’aquell juny, em va preguntar: «A tu, la Judit Fuster t’agrada o no?». Vaig entendre que, des d’aquell moment, la Laika cobriria la interlocució impossible entre nosaltres dos. Recolliria aquelles frases que l’absent voldria sentir i les dosificaria fins a obtenir l’únic final feliç possible. Des d’aleshores, la Laika i jo no parlàvem de res que no fos la Judit Fuster. Jo li devia resultar repetitiu i emprenyador, però sempre m’atenia. Sense deixar de maltractar el tap del bolígraf, això sí. Però aquest tic seu, que abans em feia mania, ara em resultava entranyable.

Per preparar la Selectivitat, ens trobàvem tota la colla després de cada sopar en un pis que tenia el pare de la Laika per llogar. Jo estava més centrat que mai en l’estudi, perquè no em veia capaç de suportar un fracàs en la mare de tots els exàmens. Ara no entenc aquesta dèria meva, però la tenia. La tenia fins a la repel·lència. Però un dia, entre les pàgines 56 i 57 d’un llibre de consulta, vaig trobar un sobre on hi posava: «Per al Martinell». A dins, i escrit amb màquina elèctrica, s’hi llegia: «Ens ho hem de dir, i ha de ser demà. No puc esperar més. Quedem a les deu de la nit al pis de la Laika. No hi haurà ningú més, ja me n’he cuidat jo. Fins demà. Judit Fuster».

Es estrany com la durada dels segons es pot alentir de cop i volta. Creia que el temps s’esgotaria d’avorriment, que les deu de l’endemà no arribarien. Si hagués estat d’alguna secta, hauria proposat un suïcidi col·lectiu. Però, contra tot pronòstic, les deu de l’endemà van arribar, just en el moment en què la Judit Fuster, amb una diadema blau marí, una samarreta partidària de salvar les balenes, uns texans descolorits i unes sabatilles amb la cara de l’ànec Donald, m’obria la porta somrient. Recordo amb detall el seu aspecte, perquè per mi ha quedat per sempre com l’aspecte F.A. o de la Felicitat Absoluta.

Tal visió em va provocar una sensació que seria idèntica a la d’un malestar digestiu, si els malestars digestius fossin terriblement agradables. Afectat per aquell sotrac, vaig mostrar-li la nota que m’havia citat, impossible de llegir a menys que la deixés lluny dels meus dits parquinsonians. Ella me’n mostrava una d’igual, escrita amb la mateixa màquina elèctrica, però signada amb el meu nom.

Mira que era fàcil deduir que tot havia estat planejat per la Laika, però jo no ho vaig entendre fins algun dia més tard. M’era igual. Jo veia aquell aspecte F.A. molt a prop meu, més que mai, al mateix sofà, amb les galtes roges de diversió i de nervis, i aquest era el meu univers. Univers que va fer-se cel quan els ulls em van revelar, mentre una rialla de la Judit Fuster li llançava el cap enrere i la diadema contra la paret, que no duia sostenidors.

A partir d’aquí, tot va ser molt ràpid. M’era impossible contenir tants anys d’anhel davant d’aquella visió. El tremolor íntim d’aquella samarreta, la cadència esbojarrada d’aquell bellugueig tou… Era un paradís per al tacte. I una mà, desenganyem-nos, el que vol és tacte. Per tant, li va faltar temps per dirigir-se al paradís.

Però la meva impaciència va frenar de cop l’alegre dansa dels pits. Ella va engrapar el canell traïdor amb força hercúlia i em va mirar, seriosa. Encara tenia les galtes més roges, i jo notava les meves escalivades. Quan la sang ja no m’arribava a les puntes dels dits, ella va alliberar una balena que li quedava sota els pantalons i em va conduir la mà presa a les profunditats dels meus somnis, a la superfície de la seva pell, a l’alçada del seu cor, on aquella mà atrevida va conèixer la glòria. I jo, de pas, també.

La nit següent, la Judit Fuster i jo vam arribar junts a estudiar. Hi vam trobar dos companys nostres i la Laika. Ells ens van acollir amb la indiferència amable de cada dia, però ella es va separar un moment la tapa del bolígraf dels llavis per dedicar-nos un «tot bé?» molt especial. La Judit Fuster va contestar-la fent-me un petó humit a la base del coll. Aquella nit vam plegar abans que els altres. Una platja propera volia veure com ens devoràvem, i a fe que no la vam decebre.

Tot era tan fantàstic que estava convençut que havia tancat definitivament l’apartat sentimental de la meva vida. Però és fàcil deduir que la cosa no acaba aquí, o aquest relat no seria més que una història corrent i, per tant, inconsistent en tant que relat.

Feia una setmana que «sortíem», segons el lèxic de l’època. En plena sessió nocturna, debatíem sobre la filosofia de Kant o sobre Jordi de Sant Jordi (mai ho he pogut recordar amb precisió) quan vaig sentir que alguna cosa em torbava. Saps quan sents que alguna cosa et torba? Doncs això. Era la Laika, que em mirava fixament. Va coincidir amb la meva mirada un sol segon. Després, ella va abaixar la seva.

Destacar aquesta anècdota, lector, pot fer-te semblar que he perdut el criteri, però si ho faig és per alguna cosa. Havia estat una mirada estranyament intensa. La Laika no m’havia mirat mai així. M’havia descol·locat. M’havia clavat els ulls de tal forma que ara era jo qui no podia treure-li la vista de sobre. Perplex, vaig descobrir qualitats insospitades en la manera de rosegar els taps dels bolis. El joc de moviments entre dents i llavis amagava una enorme dosi de sensualitat. Vaig tenir una desconcertant erecció.

A partir d’aquella nit, veure la Laika va esdevenir, mal que em pesés, el gran al·licient de cada jornada. Era tan irresistible com inoportú, donada la proximitat de la Selectivitat, perquè cada personatge que estudiava tenia la cara de la Laika i xuclava la punta de la ploma amb la mateixa avidesa. Les sessions de repàs eren excitants exhibicions secretes. Ningú se n’adonava, però, enmig d’un intercanvi de mirades cada cop més descarades, ella desplegava el seu poderós cabal eròtic en aquell afortunadíssim tap de bolígraf.

Començava apocadament. El boli visitava els llavis amb reticència, amb pudor, quasi amb vergonya. Com si fes exercicis d’escalfament (i, de fet, ho eren, sobretot per mi!). Però finalment, el tap s’hi instal·lava, i aleshores s’aixecava el teló. Rodava ferm, amb lentitud calculada, humitejant-se sense pressa. Ella l’acaronava, el llepava, el palpava, el mullava, l’assecava, el torturava, el besava. O jugava amb l’altre tap, el més petit, adossat a la llengua i recorrent-se lleument els llavis. I quins llavis. Carnosos, molsuts, suaus… Oh, com delia per reencarnar-me en el seu proper Bic Cristal!

Una nit vaig percebre que la festa bolígrafa era especial, perquè els dits de la Laika movien l’envejat aparell escriptor amb una decisió diferent, més agosarada. Sense escapar-se del tronc transparent, el tap es va perdre en els dominis del paladar, atrapat per una llengua viciosa. La mà sencera abraçava ja el Bic. Com a autodefensa, vaig dirigir la mirada a la Judit Fuster. Era absorta en algun moment de la història de l’art egipci. En canvi, jo gaudia d’un moment de plenitud de la història de l’art contemporani. Perquè allò era art.

La Laika em llançava flames amb els ulls, que s’obrien i tancaven a poc a poc, seguint una harmonia sensual. De sobte, les galtes van enfonsar-se. Aferrant el bolígraf com el mànec d’una moto, va introduir-lo entre les dents com un gelat calent, xuclant-lo amb delit, empresonat per aquells llavis melosos. Cada cop més de pressa, més de pressa. El tap, originàriament blau, devia ser ja vermell, o aquell rosa carnós que tots identificaríem. De vegades, es feia notar empenyent les galtes des de dins. A la part interior d’aquells llavis d’anunci s’hi vivia un festival. I a la part interior meva, també. Un festival vertiginós, que em fonia tant com aquell gelat virtual.

No li veia bé l’altra mà; no m’atrevia a mirar-la. La guardava entre les cames. Però diria que s’havia abaixat la bragueta, i que també seguia el compàs frenètic del bolígraf. La imatge era demencialment excitant. El ritme del Bic dins la boca augmentava sense parar, amb bogeria, com el dels batecs del meu cor. Fins que el boli no va poder més. Per aquell orifici superior del tap que tan prudentment van preveure els fabricants, va ejacular un raig esplèndid de tinta blava, acolorint la llengua de la Laika, pintant-li els llavis en un petó líquid i banyant-li els pits amb tot de gotes entremaliades que, lliscant, van allotjar-se al fons dels sostenidors. Va ser el moment més feliç de la meva vida.

Mentre els altres companys, divertits, ajudaven la Laika a netejar-se, jo enregistrava mentalment cada detall d’aquell magnífic espectacle. I encara ara el recupero en la memòria per ajudar-me en els moments de plaer solitari.

Què havia canviat en mi, lector? I en la Laika?

Potser volia una aventura, però no era el seu estil. No n’havia tingut mai cap amb ningú. Només algunes relacions formals, i no gaire voluptuoses. Però la felicitat de la Judit Fuster podia haver-li fet repensar el seu paper. Potser envejava la seva amiga. Potser, fins i tot, s’havia enamorat de mi, i maldava per forçar-me a un canvi de parella.

Si aquesta era la veritat oculta, no m’agradava. La meva situació amb la Judit Fuster no s’havia ressentit gens d’aquest nou entreteniment meu. Certament, m’incomodava una mica la contemplació dels jocs boli-bucals de l’una en presència de l’altra, però m’hi havia acostumat. La tesi de l’enamorament, però, era difícil de sostenir. Perquè les seves insinuacions, en efecte, anaven a més, però la seva amistat amb la Judit Fuster, també. Això volia dir, o que fingia amb ella (improbable, perquè només li calia mantenir la relació, no incrementar-la) o que jugava amb mi. Que les provocacions que em dedicava formaven part d’un joc i no d’altra cosa. N’hi ha que juguen a la botifarra, doncs ella al Xucla-bolígrafs. I també hi trobaríem alguna relació amb la botifarra.

Si el tema era jugar, ja m’anava millor. M’hauria amoïnat haver de decebre una Laika enamorada, després de tot el que havia fet per nosaltres. Tampoc volia enganyar la Judit Fuster amb la seva millor amiga dues setmanes després d’enrotllar-m’hi i una vida després d’aspirar-hi. En canvi, el joc sí que em seduïa. La qüestió era no atabalar-me, no marcar-me fites, no ofuscar-me. Jugar i prou. Com podia renunciar-hi, amb unes regles del joc tan llamineres! El problema dels jocs sempre és qui guanya al final, però això no m’ho plantejava.

El dissabte abans del Gran Examen, als volts de mitjanit, la colla va decidir sortir de copes. La Judit Fuster i jo, còmplices sense premeditació, vam dir que ens quedàvem per repassar algunes qüestions de física. Tots, la Laika i el seu bolígraf inclosos, van marxar amb expressió de «sí, sí, ja, ja, ui, és clar, i tant», però no els mentíem. Des que l’últim va tancar la porta, ens vam dedicar en cos i ànima (sobretot en cos) a repassar algunes qüestions de física, sobretot de física anatòmica. Ens les vam repassar mútuament i moltes vegades.

Un dels exercicis que repassàvem més (i aquella nit també) era els efectes de la introducció d’un òrgan reproductor masculí en una cavitat bucal femenina. Científicament era interessant, i sensitivament, el deliri. Durant un d’aquests experiments, amb la Judit Fuster sense més roba que unes calces ja xopes, amb els meus genitals acomodats en aquells pits memorables, amb els seus dits acaronant-me la virilitat, amb els seus llavis xuclant-la com per absorbir-me i amb la imminència del meu esclat fent-se notar a crits, es va obrir la porta. Era la Laika.

L’escena la va immutar poc. Va posar-se a riure, va dir alguna cosa sobre unes arracades que s’havia deixat i es va apropar, com si ens hagués trobat pelant faves (desafortunat símil; en proposo un altre a continuació), com si la nostra fos l’actitud més natural i casta del món (més entenedor). Lluïa, això sí, l’expressió perillosa que acompanyava últimament els seus tasts boligràfics. I em mirava. I no només als ulls.

La Judit Fuster la va acollir amb idèntiques rialles, sense aturar la mà que em tenia fàl·licament capturat, amunt i avall, amunt i avall. Suposo que jo m’hauria volgut fondre (o, com a mínim, apujar-me els pantalons), però amb aquelles carícies ja en tenia prou a contenir-me. Només em va faltar sentir com la devoradora de bolígrafs, potser animada per la cervesa prèvia, deia: «Apa, que bé que us ho passeu! I no n’hi ha una mica per mi?».

Podia ser una broma. Però la Judit Fuster, èbria de sexe, va contestar: «Ah, si vols… Tu mateixa». I encara podia continuar sent una broma, però la Laika es va ajupir per afegir-se al festí del meu entrecuix, on no hi ha broma possible.

Era una nova Laika. El seu joc s’enterbolia, com la meva ment. I com els meus conductes seminals. Però com abandonar la partida? Com negar-se a ser víctima sexual de totes dues alhora? Com renunciar a participar en una escena digna de ser somiada? I per què? Si la Judit Fuster hi era, i també jugava, i això m’eximia de culpa. A més, la meva opinió no comptava gens. M’ignoraven, lector. Com si no hi fos. Llevat, això sí, del gest de l’amunt i avall, amunt i avall, que persistia, despietat i deliciós. De cintura cap amunt, jo era un espectador privilegiat, i de cintura cap avall, un regal entre amigues. Només havia de disfrutar de la inesperada i tòrrida situació.

Les veia a través de llàgrimes de plaer contingut, allà baix, lluny, com si la Judit Fuster apropés un micròfon a la Laika per entrevistar-la. Però, quan aquella nova i desitjada boca semblava a punt d’acollir-me, va desviar-se, poquíssim, un parell de centímetres, just per ajuntar, un instant, els seus llavis amb els de la Judit Fuster. Totes dues van riure de nou, però la Laika va interrompre les rialles amb una nova besada, molt més llarga i molt més profunda, de llengua calenta, acompanyada d’enèrgiques carícies als pits nus i sorpresos de la Judit Fuster, però mirant-me a mi. Tota l’estona. El meu èxtasi les va esquitxar.

Aquelles dues boques, que tantes confidències havien intercanviat, van separar-se lentament. La Judit Fuster somreia i tremolava. «Però què fas, tia? Estàs sonada».

La Laika també somreia, però no tremolava. «Què passa? Si estàs boníssima… Au, que ara ja sobro. Adéu». La Judit Fuster va quedar contrariada, repetint «està sonada» bastants cops més, però va acabar recordant-ho alegrement, sobretot des que va redescobrir que jo també hi era, i que encara tenia alguna cosa meva entre mans.

Aquella experiència va resultar clau per entendre realment la Laika. No era un joc, no era enamorament, no era degeneració nimfòmana: era generositat. La generositat de què havia fet gala sempre, una generositat extrema que, simplement, l’havia fet passar d’amiga perfecta a amiga plusquamperfecta. L’error era pensar que la Laika s’havia frivolitzat: no, només havia guanyat autenticitat. Des d’aquest punt de vista, tot tenia sentit. I m’explicaré, perquè intueixo que cal.

La Laika, en la seva etapa timidocàndida, havia procurat en tot moment la proximitat feliç entre la Judit Fuster i jo. I això, contràriament al que semblava, no havia canviat. Amb els bolígrafs, la Laika em generava l’excitació, però qui en rebia els càlids efectes era la Judit Fuster. De la mateixa manera, aquell petó de dona contra dona tenia l’única finalitat de proveir-nos de libido i garantir-nos un final de nit ben alt. Per això va marxar immediatament després. Per tant, érem un equip, com sempre. Més engrescat, però com sempre.

Aquesta perspectiva m’havia deixat la consciència a punt per superar la prova del cotó. Podia observar el Show de Laika i els seus Bolígrafs Catxondos amb menys tensió, perquè tot era a fi de bé. Passa, però, que els homes tenim dos cervells, un a dalt i l’altre a baix. I, mentre el de dalt subscrivia tot això que us explico, l’altre havia quedat ressentit del número lèsbic, que havia descartat a última hora la seva participació. I aquest cervell perdona, però no oblida.

La nit abans de les proves. Sessió de tràmit, repàs general. Un mal de cap va fer que la Judit Fuster es quedés a casa per assegurar-se prou lucidesa per l’endemà. El cervell de dalt em va aconsellar que fes el mateix, però el de baix m’ho va prohibir terminantment. I es va sortir amb la seva.

Només érem tres: la Laika, un servidor i el meu amic E., d’Espelma. Parlàvem molt seriosament sobre les matèries que podrien entrar a l’examen. Jo esperava, quasi malaltís, un gest d’ella que ens permetés quedar-nos sols, però només parlàvem molt seriosament sobre les matèries que podrien entrar a l’examen. Parlàvem tant, que ella ni tan sols tenia temps de posar-se el bolígraf a la boca. Estàvem perdent la nit.

Bé, el cervell de dalt creia que l’estàvem guanyant, però no m’ho podia dir, perquè el de baix l’havia emmordassat.

Tot d’una, E. va alçar-se i, nerviós, va dir: «Saps què? Jo foto el camp». Com més parlava, més s’adonava de com estava de poc preparat i, per tant, preferia deixar-ho i anar-se’n a dormir. Jo vaig aplaudir tal decisió, perquè era el millor per ell, evidentment. Així és que, de cop i volta, la Laika i jo ens havíem quedat sense companyia i amb tota una nit al davant.

La situació, però, de tan sobtada, era més angoixant que còmoda. Ella estava tímida, càndida. Era la Laika oblidada, la Laika que va unir la Judit Fuster a la meva vida, la Laika del segle passat. Molt tallada, va optar per continuar parlant de temes escolars, i m’hi vaig afegir, pacient. No gosava fer res que la trasbalsés.

Els minuts distenien l’ambient. Amb comptagotes, van aflorar moments de rialla, que van esdevenir progressivament molt freqüents. En aquest entorn ja més propici, ella va proposar que traduíssim un text llatí. Ho vaig considerar un ham evident, i no vaig dubtar a mossegar-lo. «D’acord, però xuclaràs el bolígraf, oi?». Va riure, juganera. «No, que si se m’escapa la tinta, com l’altre dia…». Aleshores va arribar el meu moment. Heroic, vaig replicar: «Em refereixo al meu bolígraf… De tinta blanca…».

Simultàniament, vaig apropar-m’hi, els pantalons i els calçotets abaixats, mostrant-li submís les meves armes, ben carregades, perquè ella guanyés la batalla final. Ah, lector! Mai sabré per què no ho va entendre així.

Ofesa, va cridar: «Però tu què t’has cregut? Quin fàstic!». I aquella part meva que tant ansiejava el seu contacte, en comptes dels llavis, va haver de tastar una bota de tennis.

* * *

Malgrat tot, vaig aprovar la Selectivitat, i ara estic feliçment casat amb la Laika. Però avui m’he trobat la Judit Fuster, i hem quedat per veure’ns demà. M’ha dit que portarà una samarreta partidària de salvar les balenes.