QÜESTIÓ DE SORT

Desembre

La porta es va obrir i, de sobte, tot va passar com si ho estigués contemplant a càmera lenta. Primer va entrar un quilòmetre de cama dreta, i després l’altra, absolutament idèntica. Mitges negres. Sabates de taló d’agulla. Faldilles de cuiro arrapades fins a mitja cuixa. Va acostar-se al mirall i, durant uns segons, vaig tenir la impressió que em perforava amb la mirada. Era preciosa. Ulls verds, nas diminut, llavis molsuts i incandescents incrustats en un oval perfecte. La cabellera, negra i arrissada, li arribava a mitja esquena. Minúscules gotetes de suor li perlejaven el front. Va sospirar i, reculant fins a la porta, es va treure l’abric de pells i el col·locà al penjador. Es va girar i va tornar a mirar-me. El pols se’m disparà. Duia un jersei blanc, de coll alt, arrapat al cos com un guant de cuina. Les escomeses dels mugrons contra la llana eren dues puntes de baioneta.

—Tss-tss. Què esperes? —vaig xiuxiuejar—. Despulla’t d’una vegada.

Ella no es va fer pregar. Primer, va descórrer la cremallera lateral de les faldilles i va deixar que rellisquessin fins als peus. Entre el final de l’elàstic de les mitges i la blonda negra de les bragues restaven a penes quinze centímetres de cuixa blanca a la intempèrie. Més que suficients per tornar boig a qualsevol home. Vaig haver de mossegar-me el llavi per no cridar. Sí, ja ho sé: el cervell em suplicava que em limités a observar, tal com m’havien ordenat els siamesos Spencer; però feia estona que el comandament de les neurones es trobava a l’exili. Ara, qui prenia les decisions, era la polla amotinada. I la polla va dir: «Genis, xato: dóna’m un motiu més per intervenir i proclamo l’estat de setge. Quedes advertit». Va ser llavors quan la noia es va treure el jersei. A l’instant, vaig comprendre que havia de follar-me-la, encara que perdés la feina.

Naturalment, quan parlo de «la feina», em refereixo a l’única que vaig aconseguir després de sortir de la Model: retrovigilant del torn de tarda en pràctiques a Spencer & Spencer. Però ho entendreu millor si ho explico tot des del començament…

El primer que heu de saber és que sempre he tingut una sort extraordinària. A quart de carrera, el professor titular d’Ètica i semiòtica de l’opinió mediàtica va ser enxampat en plena biblioteca sodomitzant la mascota del bidell d’econòmiques, en horari feiner, i va ser substituït pel meu adoradíssim Ruppert Magnusberger, el mític autor de La revolució de les oïdes: de Tom Waits a la Pantoja.

El primer dia de classe, Magnusberger va pronunciar una frase que marcaria la meva vida:

—Recordeu, camarilla d’imbècils —murmurà, posant els ulls en blanc—, que una bona crítica musical no s’escriu: s’ejacula.

Tres anys després, el director de Músic Guai Magazine em citava a les set en punt del vespre. Volia dir-me tres coses: a) que havia llegit atentament el meu currículum i que era una puta merda; b) que mitja redacció estava de baixa per una epidèmia de grip siberià; i c) que no tenia més remei que donar-me una oportunitat.

—No te’n penediràs, tio —vaig fer—. Daixonseeees… he observat que treballeu amb Mac. No podries aconseguir-me un PC normal, amb processador Pentium II, Word 97 i tal? És que quan t’acostumes a un teclat, ja m’entens.

Per tota resposta, va escopir l’havà contra la moqueta, el trepitjà, obrí la caixa forta i em va allargar una invitació per al concert d’aquella nit de la banda heavy de moda, els logronyesos Paté de Esmegma. Tenia sis hores per portar-li una crítica de setanta-vuit ratlles a doble espai.

Recordo que tan bon punt es va acabar el concert, l’adrenalina em sortia a pressió per les orelles. Després de donar al taxista l’adreça de la redacció, vaig començar a gargotejar la crítica en un kleenex, sense parar de repetir-me la sagrada consigna de Magnusberger:

—Ejacula, imbècil, ejacula!

El taxista va prémer a fons l’accelerador. Vam saltar-nos una dotzena de semàfors en vermell. Al final, es va negar a cobrar-me.

—Té la meva targeta —va dir—. Quan vulguis repetir-ho, truca’m. Bèstia.

El text va sortir publicat aquell mateix divendres. Es titulava així:

«Quina mariconada de concert!».

Per Genis Armadet.

Aquest va ser el meu error. Signar amb el nom autèntic, Sóc l’únic «Armadet» que figura a la guia telefònica, i suposo que als Paté de Esmegma els resultà senzill localitzar-me. Hauria d’haver intuït la tragèdia quan vaig veure cinc Harleys aparcades al portal. Però no.

—Hola, iaietaaaaaaa. T’he comprat iogurts dels teus.

Eren dels bons, amb envàs de vidre, de manera que van petar tots sis quan la bossa em relliscà de la mà a causa de la sorpresa: Manolo «Goliat», el bateria, havia lligat els peus de la meva àvia al ventilador del sostre i en aquell precís instant acabava d’afaitar-la. Ramsés, el vocalista, se’m va acostar amb una fotocòpia de la crítica a la mà.

—Així que, pel teu gust, ens podem fotre al cul els tres discos de platí, perquè en directe sonem com els Parchís, no, capullo?

Vaig fer el que hauria fet qualsevol persona normal en aquelles circumstàncies, però el fiscal va ser molt llest: va esperar a l’últim dia per mostrar les fotos dels cinc cadàvers horriblement mutilats, i el jurat em declarà culpable. És clar que només vaig haver de complir set anys i tres mesos de la condemna, perquè just abans de palmar-la, la iaia Lola va tenir el valor d’avisar els mossos d’esquadra i confessar la veritat: jo havia fugit com un conill només veure els Paté de Esmegma. Penjada del ventilador, totalment indefensa, ella va rumiar: «Coi: i si intento agafar-li la navalla al Goliat?». La resta ja és història.

El cas és que el desembre del 2004 vaig debutar d’expresidiari. No ho recomano a ningú. Truques als amics i sempre comuniquen. La policia t’esbotza la porta i t’interroga virilment cada cop que desapareix algú en misterioses circumstàncies. I sobretot, et costa un ou trobar feina. Tant se val que superis amb èxit dues-centes vint-i-cinc entrevistes de treball. Saps que a l’hora de formalitzar el contracte, quan t’obliguin a exhibir els papers, el cap de personal arrufarà el nas, s’eixugarà la suor del bigotet falangista i somiquejarà: «Vaja… Així que vostè és…? Ho sento: a la meva filla li encantaven, els Esmegma». I torna a començar.

Les úniques excepcions van ser James S. i Helmuth S., els simpàtics siamesos que dirigien la sucursal de Spencer & Spencer al bell mig de la Plaça Catalunya. Mentre em servien ostres amb xampany francès i em convidaven a descalçar-me i posar els peus sobre la taula, van explicar-me que, a diferència d’altres grans magatzems de la competència, ells apostaven per una política d’empresa més tolerant amb la gent marginada. Acte seguit, van guiar-me per les sis plantes de l’edifici, presentant-me un per un cada treballador. Tots havien estat bojos furiosos, exhibicionistes de parcs i jardins, piròmans, lladres a punta de navalla o famosos criminals en sèrie.

Van portar-se molt bé amb mi. Quan els siamesos m’oferiren la plaça de «retrovigilant del torn de tarda en pràctiques», i jo els vaig confessar que no tenia ni la més remota idea de què volia dir allò, els vint-i-quatre retrovigilants titulars es van presentar voluntaris per donar-me classes intensives. La veritat és que no era cap feina complicada. Tots els emprovadors de Spencer & Spencer disposaven d’un fals mirall que s’obria com una porta quan accionaves el mecanisme secret. A l’altra banda, apareixia un espai de mig metre quadrat amb un tamboret al mig. Allí, completament a les fosques, havíem de seure els de la meva categoria, des de les tres de la tarda a les deu del vespre. La missió consistia a observar què feia la clientela a dins de l’emprovador. Si algú intentava passar-se de llest, trucàvem amb el walki als segurates, i llestos.

El primer dia vaig començar amb el peu dret. Només arribar, el recepcionista va anunciar-me, fent-me l’ullet, que em tocava l’emprovador set de la secció «Llenceria femenina». Durant tres hores i quaranta-vuit minuts vaig ser un empleat model. Gràcies a mi, van poder arrestar una monja amb mostatxo que intentava emportar-se dotze parells de mitges ficats a la boca i un perillós terrorista japonès que, des de feia mesos, utilitzava els emprovadors de dona per esquinçar wonderbràs a queixalades.

Però a les sis i quaranta-nou minuts, la porta es va obrir i, de sobte, tot va passar com si ho estigués contemplant a càmera lenta. Primer va entrar un quilòmetre de cama dreta, i després l’altra, absolutament idèntica. Mitges negres. Sabates de…

Però això ja ho explicat abans. El cas és que em vaig descobrir a mi mateix xiuxiuejant:

—Què esperes? Despulla’t d’una vegada.

I ella es va treure les faldilles i el jersei. Vaig haver de mossegar-me el llavi per no cridar. La molt porca duia, precisament, les bragues que a mi m’agraden: negres, de seda, amb originals fantasies de blonda resseguint la diagonal del pubis; i també duia els sostenidors que em tornen boig: negres i amb cassoletes de mitja lluna, d’aquells que només agafen el pit per la base i deixen tot el mugronet a l’aire. Tenia les tetes més delicioses que jo havia vist mai. Morenes de postal caribenca, rodones, ben posades i desafiant amb cada moviment la llei de la gravetat: un parell de volcans agamenònics que sorgien de la vall llisa del ventre. Vaig dibuixar una «O» amb la boca i vaig imaginar que l’anava atansant a poc a poc a aquells mugrons rosadets, corretjosos, punxeguts, mentre ella, la noia, s’estremia de cap a peus amb el frec del meu alè.

Quan t’imagines que et vas a follar algú tot és molt més senzill, com a la sèrie Serenna: sents una veu interior que diu: «Que consti que jo t’havia avisat, xato. Hop, hop. Som-hi». Llavors, t’abaixes la cremallera dels pantalons i surten catapultats a l’exterior els vint-i-dos centímetres del tercer braç en peu de guerra. Prems el mecanisme que obre el mirall i irromps a l’emprovador. La noia obre molt els ulls, diu «Oh. Qui és, vostè? No, sisplau!», i fa el gest de recular. Però tu no li ho permets. T’amorres al primer mugró que trobes. Com una sangonera de noranta quilos. Ella intenta defensar-se. T’estira els cabells. T’esgarrapa l’esquena, els braços i la cara. Crida demanant auxili. Però tu saps que és inútil, que tard o d’hora acabarà cedint. De cua d’ull veus reflectits en el mirall els teus deu dits grapejant-li el cul. Té unes natges perfectes, dures com el bronze. Això et posa a cent. Li arrenques d’una estrebada la cinta de la braga-tanga i obtens el primer round: ella sospira. Però no: només és un estratagema. Quan menys t’ho esperes, et clava un cop de genoll a la mandíbula. Xiscles de dolor, però reacciones ràpidament. Evites que fugi. La bufeteges i es reploma de genolls. Amb el braç dret l’encadenes per la cintura mentre la mà esquerra surt disparada com un míssil terra-aire, s’endinsa a la selva, localitza la base secreta i invoca l’obertura de les tanques de seguretat amb un delicat vaivé del palpis de l’anular. La molt puta torna a sospirar, però ja no te’n refies. Acceleres el ritme de la xuclada, li llepes els mugrons, els pits, li omples de saliva el ventre, el melic, i vas davallant en línia recta fins que els teus sucs es confonen amb els seus.

—Prepara’t. Et follaré com no t’han follat mai, cabrona.

—No, no, sisplau —murmura ella; però el seu to ha perdut convicció.

L’obligues a estirar-se a terra i, abans que pugui reaccionar, t’arrenques els pantalons, la camisa i els calçotets i t’asseus eixarrancat, pèl a pèl, damunt del seu ventre. Li refregues els ous pels pits, pel coll, per la cara. Mentrestant, l’anular de la mà esquerra ha estat devorat completament per l’oceà vaginal i demana reforços per continuar amb èxit la regata. Primer, s’hi afegeix l’índex. Ben aviat, el puny sencer. T’adones que els gemecs d’ella són cada cop més espasmòdics, com si li costés respirar, i que no deixa d’humitejar-se els llavis amb la llengua. Es el moment. Sense deixar de masturbar-la furiosament, amb la mà lliure enxarpes la polla pel tronc, amb força, la sacseges una estona perquè la noia pugui comprovar que, per culpa seva, està com una pedra, i finalment, l’hi acostes a la boca. Ella es resistirà una estona. Dirà que no. T’insultarà. Però en el fons, sap que ha perdut. Que es mor de ganes d’empassar-se fins a la nou del coll aquell ariet salat que només pretén fer-la feliç burxant-li les entranyes.

Bé, en resum: que l’agafes de sorpresa, la fots calenta, ella te la mama sencera, tu te la tires i tan amics. Però això, com deia, només funciona així en un polvo imaginat.

A la realitat, el que va passar va ser molt diferent. Havia començat a abaixar-me la cremallera dels pantalons quan em vaig quedar de moniato. La noia havia entrat a l’emprovador una de les peces de la col·lecció Gold Rain & Fantasy, d’Àgatha Jei: un body de cuiro amb més de quinze obertures, fet a mà. Es tractava d’una confecció exclusiva. Només hi havia tres peces iguals a tot el món. De fet, era l’objecte més car que es podia adquirir a Spencer & Spencer, i suposo que la noia ho sabia. Va trigar tres segons a arrencar el sensor d’alarma amb unes curioses minitenalles; quinze segons a posar-se el body, les faldilles, el jersei i l’abric. I un segon més a sortir xiulant per la porta, deixant-me a mi amb un pam de nas.

Tenia dues opcions. La primera era agafar el walki, prémer el botonet vermell i dir: «Atenció, Fernandes. Aquí Armadet des de l’emprovador set. Ludòpata a la vista. Morena. Tia bona. Abric de pell. Camina a càmera lenta». La segona opció era enviar la feina a prendre pel cul i seguir el rumb que assenyalava el meu cogombre-brúixula.

La vigília de Nadal, la ciutat es transforma en un caòtic terrari de termites. A mitja tarda, en ple centre, s’hi pot amuntegar tranquil·lament mig milió de consumidors compulsius. Per això, quan vaig sortir de Spencer & Spencer, estava convençut que no els tornaria a veure mai més, ni la noia ni el body d’Agatha Jei. Però no em cansaré de repetir-ho: sempre he tingut una sort extraordinària. Havia sortit amb mànigues de camisa i m’estava congelant. Per inèrcia, vaig llambregar el megatermòmetre del Portal de l’Àngel. I allí es trobava ella, cinc o sis metres per sota dels cinc graus centígrads, donant almoina a un acordionista pollós rodejat d’iguanes ensinistrades.

—Es pot saber on collons vas, Armadet? —Eren les veus dels siamesos, cridant-me per megafonia.

No vaig tenir temps de respondre. La noia només devia caminar al ralentí en els interiors. A fora, pràcticament galopava. Divuit cops la vaig perdre de vista, i divuit cops més la vaig tornar a localitzar de pura casualitat. El cor m’anava com una metralladora a les pel·lis del James Cameron. Corria esquivant cotxets de criatura i pares histèrics carregats de regals. Cada carrer era un flamant túnel del terror, un còctel lisèrgic de zombies sense expressió a la mirada, nadales a la màxima potència i llums de coloraines que, filtrats per les meves retines, trasmudaven el desig de bones festes en un imperatiu molt més pragmàtic: «Folla-la, folla-la. Folla-la».

La dinovena vegada que la vaig retrobar, era a la Plaça de la Catedral. S’havia aturat davant d’una parada d’avets de la Fira de Santa Llúcia. Li estava allargant uns quants papers al venedor, un gegant africà disfressat de Pare Noel. Al costat seu, un rètol escrit en sis idiomes proclamava:

«Li portem l’arbre a casa. De franc».

—Perdoni, jove… que li faria res fer-nos una foto amb l’ermita al fons? Perquè d’això… aquí es va casar la Infanta guapa, oi?

Em vaig girar. Una cacatua octogenària amb bufanda de borles i tres dents d’or m’allargava la seva Polaroid. Entre els braços sostenia un pequinès anorèxic o una rata narcotitzada, no n’estic segur.

—D’acord —vaig fer—. Doni’m. Riguin. Lluíííís. Ja. Tingui la càmera.

De seguida vaig maleir aquells quatre segons perduts miserablement. La noia ja no era a la parada. Vaig buscar-la entre la multitud, però aquest cop havia desaparegut de debò. Em disposava a esclafir en plors quan algú em tocà l’espatlla.

—Eiiii. Vols arbre Nadal? Ho, ho, hooooo! —Era el negre disfressat de Pare Noel—. Barato, tio. Portem a casa gratis. On’gonko promet.

Ja ho va dir Hemingway en algun capítol d’A Moveable Feast: les millors idees sempre neixen esperonades per la fam. I jo arrossegava fam des de feia set anys, tres mesos i uns quants dies més. Es normal que, en sentir les paraules d’On’gonko, veiés la llum.

—Espera un segon —vaig exclamar, aferrant-lo per les solapes—. T’ha comprat un arbre, no? La tia bona, vull dir. Tens la seva adreça? —On’gonko anava dient que sí amb el cap—. Perfecte, perfecte. I ara escolta’m: sóc amic seu. Cosí. Sóc el seu cosí germà. La conec de tota la vida, mmm? I vull donar-li una sorpresa. Digue’m quin arbre és i jo l’hi porto. Ah, i hauries de prestar-me la teva disfressa. Demà mateix te la torno. Et sembla bé?

On’gonko continuava afirmant amb el cap i rient d’orella a orella. Va dir:

—On’gonko no gilipolles. Tu, morro te’l trepitges. Vestit Santa Claus val paston, tio. Tu pagues arbre tia bona i vestit Santa Claus o vas prendre pel cul.

Desesperat, em vaig palpar les butxaques buscant la cartera. Havia sortit de casa amb l’uniforme de vigilant. L’uniforme de vigilant no tenia butxaques. No tema la cartera.

Llavors, va arribar-me un crit escardalenc:

—Vostè! A vostè el buscava, jove! —Era la cacatua anciana d’abans. Venia esperitada cap a mi i semblava furiosa—: Quina broma és, aquesta? Li demano que ens retrati i miri, miri quin desastre de foto: només han sortit les cames.

Reconec que no està bé el que vaig fer, però les lleis de la supervivència són implacables: no hi entenen, en consideracions morals. D’una urpada li vaig arrabassar la Polaroid mentre vociferava:

—Entesos. Vol una bona foto, no? Farem una cosa. Vagi fins a l’entrada de l’«ermita». La veu? Allà al fons, a sota l’arc. I un cop allí, aixequi bé el gosset, com si fos una panera. Ho ha entès? Ja l’avisaré quan estigui.

La vella em va donar les gràcies i començà a allunyar-se xino-xano. Quan va ser a uns quaranta metres, vaig girar-me cap a On’gonko assenyalant la Polaroid.

—Trueque?

—Puta mare, tio —va dir ell.

* * *

La noia es deia Susanna i vivia ais afores, en un d’aquells barris de pasta gansa on se suposa que ningú no fa servir mai els transports públics. Ho dic perquè, després de baixar de l’autobús que arribava més lluny que els altres, encara vaig haver de caminar mig quilòmetre amb el fotut avet a l’espatlla. Això, sense comptar que les barbes eren sintètiques i em provocaven urticària. Però valia la pena aguantar, perquè el pla era boníssim: jo trucava a la porta, ella obria, li deia que portava l’arbre, em deixava passar i nyaca. Infal·lible.

Mentre creuava esbufegant els dos-cents metres lineals del jardí de la mansió, vaig veure llum al primer pis. Amb tota certesa, era el dormitori. Una suite amb bany de marbre. La Susanna devia estar fent el que fan totes les putes riques a aquella hora: xarrupar un bloody-mary a dins del jacuzzi. Rodejada de bombolles. Ensabonant-se els pits. El ventre. El cony. Vaig imaginar-me-la tancant els ulls i sospirant i ensabonant-se el cony per fora i per dins amb una enorme esponja en forma d’ànec cilíndric.

Aquella simple idea va passar fugaçment pel meu cap, aconseguint el que semblava impossible: que la bèstia ciclòpia que traginava a sota els calçotets creixés de sobte dos centímetres més, amenaçant de fer petar la disfressa per totes les costures.

No podia més. Vaig prémer el timbre. Una vegada. Silenci. Dos cops més, mantenint l’última nota. Llavors, es van sentir uns peus descalços que baixaven l’escala precipitadament.

La porta es va obrir. Ruppert Magnusberger era al llindar, vestit únicament amb un quimono negre. S’havia engreixat força i ja no portava els cabells llargs i recollits en una cua, però el vaig reconèixer de seguida.

—Ja era hora, hòstia! —va exclamar només veure’m—. Fa estona que t’esperem. Eh, eh, un moment… —El llavi de dalt va començar a tremolar-li com un plat de bateria—: Tu no ets… negre.

Era una observació tan brillant que no vaig saber què respondre. En realitat, em sentia tan desconcertat com ell. Bé: no tant, perquè Magnusberger semblava a punt de tenir un infart.

—Deu… Hi deu haver un error. Susie… la meva dona… m’ha dit que…

—Res d’errors —vaig interrompre’l, amb ganes de fondre’m com més aviat millor—. Ajudo l’On’gonko a la parada. On deixo l’arbre?

És curiós. Sempre que explico aquesta història als amics, i arribo al punt en què Magnusberger em convida a entrar, tanca la porta i em pregunta a boca de canó si sóc heterosexual, tothom es peta de riure. S’obliden que sempre he tingut una sort extraordinària. Una sort com la meva no podia esvair-se precisament la nit que més la necessitava.

—Que si sóc què? Eh, tranqui —li vaig contestar—. No sé de què vas, però te la peles solet. Aquí tens el teu avet dels collons. Jo foto el camp.

Però no ho vaig fer, perquè Magnusberger em va saber convèncer. Va ficar una mà a la butxaca del quimono, en va treure cinc bitllets i va córrer a explicar-me què havia de fer jo si volia guanyar-me’ls.

—Què et sembla?

—Em sembla que estàs com una cabra —vaig dir—. Però som-hi.

Entre la sala d’estar i el dormitori de dalt hi havia dinou graons i tres metres de passadís que es van fer eterns. El meu amfitrió va empènyer la porta i féu un gest amb el cap perquè passés. Ella esperava ajaguda damunt del llit. Duia el body robat, amb totes les cremalleres obertes; mitges negres; sabates de taló d’agulla; les mans i els peus lligats amb cordes a les quatre potes. No podia veure’ns. Li havien embenat els ulls.

Magnusberger s’inclinà com si anés a besar-la. Vaig sentir que murmurava:

—Tu tenies raó, Susie, El fill de puta té una polla gegant. Dura i negra com el carbó. Et moriràs de gust.

La noia va deixar anar un gemec quasi imperceptible abans de recitar la seva part de la pantomima:

—Ah, ja ets aquí? —murmurà teatralment—. Com t’ha anat a la feina, carinyo? —Jo acabava de treure’m els pantalons i els calçotets, per guanyar temps, i anava untant-me de saliva tot el gland. Ella prosseguia—: Espera… Què fas? No. Avui no. Deixa’m. No en tinc ganes, sents? —Vaig seure al llit i, sense més preàmbuls, vaig ficar-li la llengua sencera al forat del cony, d’una sola envestida, mentre li recargolava els mugrons fins a fer-la cridar.

Com a bon crític, Magnusberger es limità a seure a la butaca del racó, disposat a no perdre’s cap detall.