6. CALMA APARENT

Quatre dies més tard en Barret es mudava per sortir cap al teatre del Liceu. Enrere havien quedat dues setmanes plenes de feina i de sobresalts. Havia enllestit el projecte per al Isla del Guanche, s’havia aclarit el sabotatge de les bombes de mà, els seus nous projectes a l’Escola Elemental del Treball havien arrencat i el seu Hispano-Suiza tornava a funcionar. Així que es disposava a passar una bona vetllada al Liceu; gaudiria del Don Cario de Verdi des de la seva llotja i de la conversa amb els amics a la Sala dels Miralls a l’entreacte.

L’endemà de Sant Esteve, el primer que havia fet en Barret en arribar al Vulcano havia estat anar a parlar amb el director. Havia enllestit el projecte d’electrificació del Isla del Guanche i calia que ell li donés el vist-i-plau abans que es posés en marxa. Finalment en Barret havia trobat una solució econòmica per fer passar els cables elèctrics de l’enllumenat: aprofitar les canonades de gas. En els trams rectes el mateix tub faria de contenidor i de protector dels fils elèctrics, on els colzes fossin massa tancats, només caldria treure’ls i aprofitar el camí que ja hi hauria fet. Així no caldria posar homes a fer forats o a modificar la xapa del vaixell. La feina d’un enginyer no consisteix només a dissenyar productes nous, sinó que sovint el que ha de fer és buscar solucions per adaptar o aprofitar millor el que ja existeix.

Al director li agradà la idea proposada per en Barret, sobretot perquè resultava molt econòmica. Donà el projecte per bo i li demanà que l’expliqués als contramestres que havien de realitzar-lo.

Quan ja havien acabat amb el Isla del Guanche, en Barret digué:

—Necessito que em facis un favor personal.

—El que vulguis…

—Vull que em recomanis un home de confiança perquè em vigili els tallers de les Industrias Mecánicas Consolidadas.

—Tens problemes amb els sindicalistes? Ja t’ho deia jo que en aquests temps que corren cal protegir-se…

En Barret anava a aclarir que no era amb els sindicalistes amb qui tenia problemes, però considerà més prudent callar.

—Tinc un home que et servirà —continuà el director—. Te’l faré venir avui mateix.

—T’ho agraeixo.

Mentre tornava al seu despatx amb els plànols sota el braç, pensava si no s’acabava d’embolicar una mica més. Sempre havia estat en contra que patronal i sindicats lloguessin pistolers perquè estava convençut que la violència només engendra violència, però ara la por havia fet deixar de banda les seves conviccions. Es clar, es digué, que també és una convicció meva estar de part dels anglesos i els francesos i el que faig es només defensar-me de les conseqüències que això em pugui comportar…

A la porta del despatx es trobà els dos operaris que l’havien anat a veure perquè intercedís pels seus companys empresonats. En un primer moment no recordà la seva visita anterior, però en apropar-se i veure la cara de satisfacció que feien comprengué que la seva gestió havia estat reeixida.

Ja mudat, en Barret baixà al carrer. Instintivament mirà si hi havia cap rastre del cotxe granat, però no veié res sospitós. El seu Hispano-Suiza s’engegà al primer cop de maneta. S’havia d’apressar si no volia arribar tard a recollir els tres amics que anirien amb ell al Liceu aquella nit.

La qüestió de les granades de mà començava a passar a segon pla en el pensament d’en Barret. El dia abans havia rebut la visita de Mr. Everard Woods, que li havia confirmat que el sabotatge de les bombes de mà consistia, efectivament, a magnetitzar els percutors.

—El més sibil·lí de l’operació —havia explicat Mr. Woods— és que si es prova una d’aquestes granades, explota. Perquè la força que s’acostuma a fer durant una prova o una instrucció és suficient per fer-la explotar. Però quan s’haguessin emprat al camp de batalla, on les condicions són molt més difícils, moltes haurien fallat.

Si no hagués estat per vostè hauríem trigat molt a descobrir-ho.

—Celebro que això hagi acabat —havia dit en Barret.

—Nosaltres també, però no podem abaixar mai la guàrdia. No cal que li digui que hem canviat de taller per fabricar els percutors. M’han promès que d’aquí a una setmana ja tindrem els nous subministraments.

—Espero que aquest cop no hi hagi problemes.

—Hem procurat assegurar-nos-en, però cal estar sempre alerta: els agents alemanys poden tornar a actuar en qualsevol moment —havia acabat Mr. Woods.

En baixar per les Rambles el cotxe d’en Barret s’afegí a la corrua de vehicles luxosos que anava cap al Liceu. Durant el trajecte s’havia iniciat la mateixa discussió de sempre entre els dos amics wagnerians i els dos belcantistes, és a dir, entre els que els agradava l’òpera que havia escrit el compositor alemany Richard Wagner a finals del segle passat i els que preferien les òperes italianes. Cada vegada que anaven junts al Liceu tenien la mateixa discussió. Començaven sempre mig en broma, però de mica en mica s’anaven engrescant i acabaven gairebé a crits. En aquestes ocasions en Barret defensava aferrissadament l’òpera italiana i, quan s’enfadava, acabava afirmant que l’òpera del músic alemany no reflectia res de bo, com ho demostrava la guerra.

Quan entraren al Liceu, tot el que no era l’òpera i els amics era ben lluny de la ment d’en Barret.