3. OBRERS I PATRONS, ALUMNES I PROFESSORS

En Barret sortí del seu despatx a l’Escola Elemental del Treball per donar una volta pel centre i parlar amb diferents professors. Primer va passar per la secció d’electricitat, on ja l’esperava el degà, un home alt, de cabells prematurament blancs i que duia una bata blava sobre el vestit fosc a ratlles. Durant una estona discutiren algunes de les característiques de la dinamo que accionarien amb la màquina de vapor Corliss. Havien decidit que seria una dinamo de 24 kW, però calia encara decidir si es podria incrementar la producció de vapor de la caldera Belleville fins arribar als 600 kg/h de vapor necessaris perquè la màquina de vapor Corliss donés els 30 CV acoblables a la dinamo.

En sortir, en Barret va veure de reüll que a la pissarra de l’aula del taller hi havia dibuixat precisament l’esquema d’una dinamo i que un noi estava explicant, arran de les preguntes del professor, com funcionava. En Barret entrà, saludà el professor amb un gest de la mà que també era una indicació perquè continuessin, i s’estintolà a la paret disposat a escoltar.

Dinamo Planas i Flaquer, núm. 2

El noi anava explicant:

—Aquest eix gira impulsat des de fora per una corretja que actua sobre la politja. Les seves espires giren dins la cavitat on hi ha el camp magnètic que formen les espires de l’electroiman de la part fixa i s’hi produeix electricitat.

—Molt bé —interrompé el professor—. I com en diem de la part mòbil?

—Rotor induït.

—I de la part fixa?

—Estàtor inductor.

—Continua.

—El corrent que es forma és recollit per les escombretes de carbó que freguen el col·lector i surt per aquests fils. Aleshores es pot utilitzar per al que calgui.

—Molt bé, noi. Suposo que el director pot estar content amb tu —digué el professor mirant en Barret.

—Efectivament —digué en Barret—, continua així.

—Ho faré, senyor.

—A reveure.

Després, en Barret va anar a la secció de paletes i capatassos d’obres per veure on volien instal·lar la nova grua i guardar la piconadora que havien decidit comprar després de la promesa d’en Barret feta durant el claustre. Allí es trobà amb en Pere Bachs, el degà de la secció, que era un vell amic seu. Era un home fornit, que en conèixer-lo sorprenia pel contrast entre la pell endurida de la cara i les seves mans i l’amplitud dels seus coneixements. L’home el rebé amb un somriure que li remarcà encara més les arrugues del rostre.

—Hola, Josep. Com estàs? Fa dies que et veig com preocupat… Què et passa?

—Massa feina.

—Mai no t’ha fet por la feina. A tu te’n passa alguna…

—Doncs ja passarà. Venia a veure on volies instal·lar la grua i on volies guardar la piconadora.

Mentre parlava, en Barret veié un catàleg damunt la taula.

—És aquesta la que voleu?

—Sí.

En Barret llegí les característiques tècniques.

—Una piconadora de 110 tones, autopropulsada per una màquina de vapor muntada sobre ella mateixa, 50 CV… Quin monstre! Per on ho faràs anar això?

—Pel carrer de «la llangonissa» i pel davant de l’Escola d’Adoberia. Ah! I per als exàmens he pensat fer una cursa: el teu Hispano-Suiza que agafa els 100 km/h contra la piconadora que agafa els 6 km/h. Que et sembla?

Mentre en Pere Bachs celebrava la seva pròpia broma amb una riallada, en Barret somrigué forçadament.

—Noi, ara sí que veig que estàs fotut —digué en Bachs.

Durant una estona estigueren estudiant les diferents possibilitats d’instal·lació de la grua i decidint quina seria la més segura i avantatjosa. Amb l’aparició de les grues, piconadores i formigoneres accionades per màquines de vapor, les tasques de construcció havien esdevingut menys feixugues. Ja no calia tenir tants manobres a les corrioles o que fileres d’homes pugessin per les bastides de taulons amb cabassos de sorra i morter a l’esquena, ni calia tampoc que un bon contingent d’operaris es dediqués només a pastar i a piconar amb la seva força de sang. De fet, però, només a les grans construccions es feien servir els nous mitjans; quan es construïa una casa o s’empedrava un carrer petit hom encara podia veure-hi els procediments tradicionals. Decidit on instal·larien la grua, els dos homes s’acomiadaren amb una afectuosa encaixada de mans.

Ja gairebé era a la porta del taller de caldereria quan en Barret girà cua i anà cap a la secció d’indústries mecàniques. Sabia que un dels nous professors de màquines-eines havia fet les pràctiques de final de carrera d’enginyer industrial a l’empresa britànica d’armament Vickers-Armstrong, i de cop havia sentit l’impuls d’anar-li a preguntar sobre els percutors de les granades de mà. Amb gest preocupat obrí la porta del despatx dels professors, però no hi havia ningú. Al moment gairebé se n’alegrà. Potser era una imprudència parlar de la seva activitat amb persones que no coneixia gaire bé. Barcelona era un bullidor d’interessos d’un i altre bàndol de la guerra i calia anar amb molt de compte. Tornà cap al taller de caldereria dient-se que li calia tranquil·litzar-se, ser discret i no fer cap pas del qual després hagués de penedir-se.

Les classes de pràctiques de l’especialitat de caldereria i màquines de vapor es feien al taller central de l’Escola. En passar pel mig del passadís que formaven les màquines, capficat com anava, en Barret gairebé se’n topà amb en Jaume Codina, un alumne de disset anys de tercer curs. El coneixia molt bé perquè des dels tretze que treballava a Industrias Mecánicas Consolidadas, l’empresa que ell mateix havia creat a can Tunis.

—Hola Jaume. Com anem?

—Molt bé, senyor Barret.

—Què estàs fent?

—Muntant aquest coixinet en aquest eix.

—I per què servirà un cop estigui muntat?

—Doncs per al mateix que tots els coixinets: perquè l’eix giri sense fregar enlloc i així no es freni, ni s’escalfi, ni es deformi.

—Molt bé! Veig que aprofites els estudis… Per cert! Quan ahir sorties del taller de casa vaig veure que anaves amb la colla d’en Costa i en Martínez…

—No tens res a dir-hi?

—No sé què vol dir, senyor Barret.

—Saps de sobres que aquell parell i la seva colla són de la CNT. No em sembla gens prudent que t’hi barregis. A casa hi tens i hi tindràs una bona feina, aquí a l’Escola t’estàs preparant el futur… Per què has de posar-ho tot en perill anant amb aquesta mena de gent? No t’imagines les complicacions que et poden arribar a portar. Aquest matí mateix…

—Amb tots els respectes, senyor Barret, em sembla que aquí… sou el meu professor.

En Barret es sorprengué de la valentia del noi en tallar-lo. En un primer moment tingué l’impuls d’escridassar-lo, però de seguida pensà que potser sí que tenia raó, que sovint es barrejaven dins el seu cap la seva feina d’enginyer per al Vulcano, el seu càrrec de director de l’Escola Elemental del Treball i el fet de ser l’amo i director de les Industrias Mecánicas Consolidadas. Es va contenir i digué:

—Perquè sóc el teu professor crec que tinc el dret i el deure d’aconsellar-te sobre el teu futur. I al costat dels de la CNT, especialment d’alguns d’ells, no en tindràs cap, de futur. Ets jove i tens capacitat, estudia i treballa fort i arribaràs molt amunt, creu-me.

En Jaume es sentia incòmode, però comprenia que en Barret no anava de mala fe. Al taller havia sentit de boca dels operaris més vells que més d’una vegada havia tret d’algun embolic algun sindicalista, a condició que no fos una persona violenta. Per canviar de conversa, en Jaume prengué un llibre del costat del torn. En Barret reconegué de seguida la portada del Manual Practico del Fogonero y Maquinista.

—Tornant al coixinet. He vist que «el Gironi» diu que tot eix ha de dur coixinets, aquí també ens ho fan fer, en canvi al taller vostè hi ha vegades que ens fa muntar uns anells metàl·lics en lloc dels coixinets.

En Barret acceptà l’enginy d’en Jaume per assuaujar la tensió.

—Es que són d’un nou aliatge vingut de Birmingham que encara que s’escalfi molt no es deforma, per això els podem posar en comptes dels coixinets en determinats casos i ens surt molt més barat. Què et sembla?

—Que és una bona solució.

—Doncs a estudiar per ser capaç de trobar-ne per tu mateix. Fins demà, Jaume.

—Fins demà, senyor Barret.

En Barret s’apropà fins a la taula del professor de caldereria, en Martí Balanyà, un bon mestre industrial que fins feia poc havia treballat amb ell al Vulcano. Reparant el Isla del Guanche havia sorgit un problema amb la pintura vella del carenat, i com que en Balanyà havia intervingut en la reparació anterior, hi acudí per saber amb quina mena de pintura ho havien fet.

Acabada la ronda, en Barret tornà al seu despatx i s’assegué davant la taula plena de papers. El despatx que ocupava tenia un petit secret amagat sota el seu aspecte greu i clàssic. El mobiliari era de fusta noble, fet segons els procediments tradicionals i amb les inicials EET gravades a les portes de l’armari, però el fris de la paret, tot i que a primer cop d’ull semblava de fusta, en realitat era de baquelita, una resina sintètica descoberta pels americans que des de feia uns deu anys s’utilitzava per fer objectes aïllants del corrent i inalterables amb l’aigua. En Barret despatxà la correspondència amb la secretària i, a les nou, marxà cap a casa.

A la porta, l’atzar féu que en Jaume i en Barret es trobessin altra vegada. Es desitjaren bona nit i cada un d’ells, immers en els seus pensaments, emprengué el seu camí.

En Jaume agafa el tramvia per a anar cap a can Tunis, on vivia amb els pares als habitatges modestos per a obrers que s’hi havien construït quan s’instal·laren els Alts Forns i Ferreria de la Mare de Déu del Carme a la platja de can Tunis. Estava esgotat després d’una dura jornada en què havia compatibilitzat el treball i l’estudi. El seu trajecte duraria més d’una hora i es va endormiscar pensant en la Joana, la mossa que havia fet amb ell el camí d’anada amb el tramvia elèctric des de la carretera de can Tunis fins a les Rambles. Mig festejaven. Ella tenia quinze anys i estudiava l’especialitat de modisteria a l’Escola de la Dona, a la ronda de Sant Antoni. Aquells dies, a més, feia un curs de treure taques que impartia la senyora Rosa Sensat, la directora de l’Escola del Bosc. La Joana estudiava contra el parer del seu pare, que considerava que en sortir de la fabrica de teixits on treballava el que hauria de fer una noia decent era anar cap a casa i no cap a l’escola on, deia, li omplien el cap de pardals.

Durant el trajecte, el descuidat tramvia 48 els portava per la llarga carretera de can Tunis, passant pel Morro t arrecerat a la muntanya de Montjuïc, pel passeig de Colom i, pel carrer Conde del Asalto, fins a les Rambles. Els dos joves odiaven aquell paisatge sòrdid i trencat. Hi havia d’haver una altra ciutat, un altre món, i tenien clar que calia lluitar per aconseguir-lo; el problema era el com: els uns els deien que a través de l’estudi i el treball, els altres que a través de la revolució social… I mentrestant ells patien les misèries quotidianes: aquell dia la noia estava molt disgustada perquè a la fàbrica havia tingut problemes amb un contramestre. Havia explicat a en Jaume que l’home li havia insinuat que si no era més amorosa amb ell no la posaria en un teler millor. La noia estava al mateix temps indignada i espantada; en Jaume, si hagués tingut el contramestre davant, li hauria trencat la cara.

Per la seva banda, en Barret es parà al mig de la vorera i aspirà l’aire fresc de la nit. Féu un primer pas cap a la parada del tramvia, però de nou tingué sensació d’inseguretat. Caminà unes passes i prengué un cotxe de lloguer per anar cap a casa seva. Durant el trajecte es girà diverses vegades per mirar pel vidre del darrere i tingué la sensació que el seguia un cotxe de color granat. Quan baixà davant de la porteria de casa seva, en Barret mirà carrer enllà, però no veié cap rastre del cotxe sospitós. Amb un sospir empenyé la pesada porta vidriera de ferro forjat i caminà per l’entrada modernista fins a l’ascensor de fusta noble.