5. NADAL DE CONTRASTOS

El dia de Nadal transcorregué a casa d’en Barret segons la tradició de la família. El pis havia estat decorat amb branquetes de pi, boix grèvol i galceran. Al gran menjador hi havia el pessebre que cada any anava a fer-los un delineant del Vulcano, que era un autèntic artista fent muntanyes amb poblets i salts d’aigua. La vigília havien sortit tots junts per anar a la Missa del Gall i en tornar havien fet el ressopó amb fruita seca, torrons, neules i vi dolç. Al migdia de Nadal arribaren els familiars convidats i a l’hora de dinar segueren al voltant de la taula. L’escudella, la carn d’olla i el gall d’indi farcit, que la cuinera havia començat a preparar dos dies abans sota la supervisió de la mestressa de la casa, foren servits per dues minyones que, per a l’ocasió, duien davantal blanc amb puntes i còfia. El dinar transcorregué alegre i distès. En Barret conversava amb tothom sense pensar ni en el Isla del Guanche, ni en l’Escola del Treball, ni en la guerra, ni en les bombes de mà. Les ampolles de xampany corrien taula amunt i taula avall fent que els comensals es tornessin més loquaços. A una indicació de la mestressa, les minyones retiraren el que havia sobrat del gall d’indi, que era suficient per fer unes bones plates de canelons per al dinar de Sant Esteve. Quan portaren els torrons, els nens que hi havia a la taula recitaren la dècima enfilats a la cadira i després passaren la gorra per recollir la propina dels presents. Tothom estava emocionat i somrient. Començaren a cantar nadales. La preferida d’en Barret era «El rabadà» i s’havia convertit en una tradició deixar-li fer a ell les respostes del rabadà, que feia ben exagerades per provocar la rialla dels nens. Enmig de l’alegria general, una de les minyones s’apropà a en Barret per dir-li que li telefonava el porter d’Industrias Mecánicas Consolidadas i que era urgent. En Barret es disculpà i anà al seu despatx a atendre la trucada.

—Què passa, Miquel?

—Han entrat a la fàbrica!

—Quan, aquesta nit?

—No, senyor. Just fa un moment. Estàvem dinant i m’ha semblat sentir una remor estranya, com si tombessin un bidó. He sortit a fora i, primer, no he vist res, però en girar la cantonada dels despatxos, he vist a través dels barrots de la porta un home que sortia de la portella del semisòtan. Ha pujat a un cotxe on l’esperava un altre home i han fugit carretera del port enllà. He fet una ronda pels tallers però no he vist res d’estrany.

—No toquis res que ara mateix vinc.

—Aviso la policia?

—No! No facis res. Espera’m!

De nou el cap se li omplí de tot allò que havia aconseguit oblidar durant el dinar de Nadal i tornà a sentir a l’estómac la pessigada de la inquietud. Es posà l’abric i la bufanda i baixà al carrer. Feia fresca i no s’hi veia ningú. Anà fins al seu cotxe, l’Hispano-Suiza del 1912. Entrà a obrir l’aixeta de descàrrega de l’oli lubrificant, posà el contacte i baixà a accionar la maneta d’arrencada del motor. Donà diverses voltes amb energia, però el motor no engegà. Ho provà una i altra vegada sense èxit. Quan es decidí a obrir la tapa i fer un cop d’ull al motor, descobrí que s’havia trencat el cable de distribució de la magneto Bosch que ja feia temps que hauria d’haver estat canviada. Es maleí ell mateix per no haver-ho fet i es resignà a anar a can Tunis amb el vehicle que s’havia comprat més per gust que per necessitat: una motocicleta anglesa B.S.A. de tres velocitats i transmissió amb cadena.

El viatge se li féu molt desagradable, tant pel fred com per la inquietud. Es sentia ben estrany i incòmode circulant amb motocicleta per la deserta carretera de can Tunis en un dia com aquell.

En arribar als tallers, veié en Miquel esperant-lo a la porta. Deixà la moto i anà precipitadament al seu despatx. La porta era oberta, però no hi havia cap senyal de violència al pany. Entrà. Tot semblava en ordre. Convençut que allò estava relacionat amb les granades de mà, anà directe a l’arxivador metàl·lic on guardava els plànols i les mostres. Els plànols eren al seu lloc, però les mostres dels percutors havien desaparegut.

—Miquel!

—Digui, senyor Barret.

—De quin color era el cotxe?

—Granat.

Aleshores en Barret s’adonà d’una cosa estranya que destacava sobre la superfície vertical, plana i grisa de l’arxivador. De seguida reconegué que era un percutor. En agafar-lo en Barret comprengué en què consistia el sabotatge: el percutor, efectivament, era perfecte en les mides, però estava magnetitzat. No se n’havia adonat fins aleshores perquè, en estar separats per cartons, els percutors no es posaven en contacte entre ells i no es notava l’efecte magnètic. Però en treure’ls de l’arxivador, n’havia caigut un i havia posat en evidència el seu magnetisme en quedar adherit a la planxa de ferro de l’arxivador. Ara entenia el seu comportament estrany dins la carcassa i com n’era d’enginyós el sabotatge. Aparentment tot era normal i les mides correctes, però en llençar la granada, el percutor quedaria adherit a la carcassa i no actuaria.

Glaçat pel viatge amb moto, en Barret sortí tremolant del despatx. En veure-ho, en Miquel li digué:

—Entri a casa a refer-se, si-us-plau, senyor Barret.

En Barret acceptà la servicial invitació i va entrar a la petita casa del porter. Només hi havia estat quan l’acabaven de construir i ell feia la visita d’obres final. Una diminuta entrada amb un mirall i un paraigüer donava pas al menjador, també petit i amb l’espai just per a la taula, un petit aparador i sis cadires. Hi havia parada la taula de Nadal i al seu voltant seien la dona i les quatre criatures d’en Miquel. Tots es posaren drets en veure entrar l’amo. En Barret, per trencar el gel, preguntà a la canalla si eren ells que havien fet el pessebre que hi havia sobre l’aparador. Era molt senzill: just l’establia amb la sagrada família, el bou i la mula. En Miquel serví a en Barret conyac d’una ampolla que tragué de la cuina. Mentre se’l prenia a glops curts, en Barret veié pels ossos repelats que hi havia als plats que s’havien menjat un pollastre de mida petita entre tots sis. Un dels nens tenia a la mà la barra de torró que havien repartit ansiós que l’encetessin. Se sentia incòmode. S’acabà el conyac i marxà.