2. EL NUEVO VULCANO

L’endemà al matí en Barret es va despertar agitat per un somni ple de mals presagis. Mentre s’afaitava, la satisfacció per haver tirat endavant el seu nou projecte per a l’Escola Elemental del Treball no li treia el malestar que des d’uns dies sentia cada vegada que les bombes de mà li venien a la memòria. Però l’esperaven i no tenia temps d’entretenir-se.

En Barret havia estat enginyer de la plantilla dels tallers El Nuevo Vulcano, una important empresa mecànica i naviliera que tenia les instal·lacions al Moll Nou de la Barceloneta, i encara hi col·laborava i hi mantenia un despatx. De fet, el director de l’empresa no volia prescindir d’un home del seu prestigi i que havia guanyat una medalla de plata a l’Exposició Universal de 1888 amb una màquina naval de vapor de 600 CV i havia descobert una nova fórmula per obtenir acer als cubilots. En arribar-hi pel Moll Nou, tot deixant a llevant la platja de Sant Miquel i a ponent la Dàrsena de la Indústria, hom podia veure un gran cartell que n’anunciava les activitats: «EL NUEVO VULCANO. Grandes talleres de construcción de máquinas, fundición y calderería. Fundición de hierro, cobre y bronce, máquinas de vapor, motores hidráulicos, prensas, calderería, bombas y máquinas varias». El que hi havia darrere la portalada responia perfectament a les expectatives que generava el cartell. Amb la sòrdida majestuositat de l’arquitectura industrial, els tallers d’El Nuevo Vulcano eren edificis que s’estenien ocupant 2.300 metres quadrats i s’aixecaven 17 metres sobre el nivell del terra. En l’aire, la brisa de la mar es barrejava amb la flaire característica de la ferralla, la fusta, el carbó i els olis minerals. Dins els edificis hom es trobava amb l’implacable univers industrial: les màquines de vapor, els embarrats, els torns, les grues, el martell de forja de cinc metres d’alçada i 12 tones de força, el cubilot de 4 metres cúbics per fondre el ferro abans d’abocar-lo als motlles, les petites fargues… I arreu es veia el moviment i la força dels homes: calderers, fusters, mestres d’aixa, fonedors, calafaters, paletes, electricistes, torners, mariners, mossos… Semblava que tot es mogués en un caos inexplicable, però en Barret sabia que darrere l’aparença de desori hi havia un ordre industriós. Un ordre que en aquells anys era regit per les demandes de la guerra: hi havia molta feina a reparar els vaixells mercants que navegaven fent subministres als combatents.

L’edifici on en Barret tenia el despatx era el destinat als caps de l’empresa. Els despatxos dels enginyers, dels delineants i dels comptables eren formats per mampares de fusta envernissada i vidre glaçat. A aquella hora ja hi havia moviment de meritoris anant amunt i avall amb carpetes i plànols a la mà. En Barret entrà al seu despatx, deixà el capell i la gavardina al penja-robes i s’assegué a la seva taula. Féu una mirada ràpida i inconscient al mobiliari, com si volgués assegurar-se que tot era en ordre. Donà encara un cop d’ull per la finestra del seu darrera, des d’on es podia veure la Dàrsena del Dic Flotant, i, finalment, prengué un llapis i es submergí en el plànol que tenia desplegat damunt la taula.

Era la representació en planta i secció del pont de comandament del Isla del Guanche, un vaixell mercant que era propietat de Navegació i Indústria, empresa que posseïa els tallers d’El Nuevo Vulcano. Després d’uns anys en què havia estat emprat com a transport militar entre Màlaga i les presons d’Àfrica, ara es dedicava principalment a fer la ruta de Correus de Cadis a les Canàries. El seu casc d’acer, de 66 m d’eslora i un pes brut de 880 tones, era mogut, des de feia trenta anys, per una sòlida màquina de vapor de 330 CV alimentada per dues calderes amb quatre forns. Agafava els 14 nusos de mitjana i tot ell era un bon representant de les construccions navals que el segle dinou es feien a Anglaterra, el seu país d’origen; perquè el Isla del Guanche havia sortit de les drassanes de Swan & Hunter, a Newcastle-on-Tyne.

Després d’una bona sèrie de viatges sense estar-se a port més que el temps just per carregar i descarregar, ara estava reposant al dic perquè necessitava una reparació del carenat. Amb la navegació, els cascos dels vaixells necessitaven ser carenats, és a dir, netejats tot rascant els cargolins, algues i altres organismes aferrats als folres externs en contacte amb l’aigua de la mar. Netejar i pintar els carenats havia estat sempre la feina més ingrata de les del manteniment dels vaixells, i més quan calia fer-hi alguna reparació extra, com era el cas del Isla del Guanche en aquella ocasió. Per això el vaixell era al dic flotant.

El port de Barcelona estava molt orgullós del seu «dic flotant i deponent», com deia la inscripció de la placa de la porteria del Moll de Catalunya que tancava la dàrsena de la Indústria. El dic flotant era com una immensa U d’acer, capaç de surar i moure’s damunt el mar, i estava format per quatre seccions amb un poder d’aixecada de 2.000 tones cada una. Se’l feia arribar on era el vaixell que calia reparar i aleshores es feia entrar aigua de llast a la doble cambra de les seves parets. El dic es submergia parcialment fins que era capaç de passar per sota el vaixell com si l’engolís dins el seu ventre. Aleshores es buidava l’aigua de llast i el dic tornava a surar deixant el vaixell en sec perquè hom hi pogués treballar fàcilment. A més, el dic de Barcelona tenia la propietat de poder-se inclinar per facilitar la feina dels operaris, per això en deien «deponent». Posat en funcionament feia quinze anys, només des de l’inici de la Gran Guerra europea havia estat utilitzat per més de 800 vaixells.

Aprofitant que el Isla del Guanche era al dic flotant, l’empresa havia decidit fer-hi algunes millores i el que en Barret estava fent era enllestir el projecte d’electrificació dels mecanismes auxiliars i d’enllumenat del vaixell, així com la posada a punt del seu sistema radiotelegràfic. Fins aleshores bastants vaixells com el Isla del Guanche duien un generador de gas acetilè, que s’obtenia posant en contacte aigua i carbur càlcic; el gas anava a un dipòsit i d’allí es feia arribar als llums per les canonades.

Si eren llums exteriors tenien el problema que els cops de vent i de mar els podien apagar malgrat les proteccions que tenien les làmpares; si es tractava dels llums de les cabines, el problema era la pudor, el consum d’oxigen i la brutícia que deixaven. A més, tenir canonades de gas i flames enceses en un vaixell sempre suposava un risc de fuites i d’incendi. La gran solució era instal·lar una dinamo que, amb molt poca demanda de potència, es mogués impulsada per la mateixa màquina de vapor que movia el vaixell i fes arribar el corrent als llums elèctrics a través dels fils. Aquest nou sistema era net, inodor, sa i sobretot segur. A més, permetia disposar d’energia elèctrica on calgués per fer anar petites màquines. La feina d’en Barret havia estat la pròpia d’un enginyer en aquests casos: calcular quina dinamo calia instal·lar per disposar de la potència elèctrica suficient, dissenyar les modificacions necessàries a la màquina de vapor del vaixell per poder transmetre el moviment a la dinamo, decidir per on fer passar els fils elèctrics… Aquesta era la qüestió que tenia encallat en Barret: decidir per on fer passar els fils elèctrics fent el menor nombre possible de forats i modificacions al vaixell, per tal d’estalviar material i temps, que en definitiva eren diners.

Estava en plena feina, quan trucaren a la porta del despatx.

—Endavant —digué en Barret sense aixecar els ulls del plànol.

La porta s’obrí i entraren un parell d’operaris joves vestits amb granotes blaves.

—Senyor Barret —digué un d’ells tímidament—, nosaltres…

En sentir una veu desconeguda, en Barret saltà a la cadira. Després, en reconèixer els dos homes que tenia al davant, s’avergonyí de la seva reacció.

—Perdoneu, estava ben absort calculant una instal·lació…

En Barret recordava els dos homes: li havien estat assignats com a ajudants per fer el peritatge de les causes de l’explosió d’una caldera de vapor d’un vaixell de guerra. La feina havia consistit a anar-se obrint pas entre la ferralla tot examinant atentament cada peça fins arribar a descobrir què havia fallat i provocat l’explosió. La tasca havia estat llarga perquè sovint calia esperar força estona abans que els operaris no havien aconseguit serrar una biga que els barrava el pas o extreure una peça que calia examinar amb detall. Passant tantes hores junts, en Barret havia tingut moltes ocasions per parlar amb els dos operaris. Al principi el tracte havia estat formal i distant, sobretot per part dels dos operaris, que veien en en Barret un representant dels patrons, però de mica en mica el gel es fongué, sobretot quan en Barret els preguntà per la seva situació personal i els animà a estudiar al vespre per poder millorar la seva qualificació. En acabar el peritatge de les causes de l’explosió, la imatge que els dos operaris tenien d’en Barret era la mateixa que en tenien molts dels seus companys: la d’un home estirat i seriós, però bondadós i paternal en el tracte amb els seus subordinats.

—Senyor Barret, nosaltres volíem demanar-li que intervingués en favor d’uns companys nostres que són a la presó sense cap culpa.

—De qui es tracta?

—Són uns veïns nostres de la Barceloneta que els van detenir fa mesos. Les seves famílies passen dificultats i…

—Ep! No es tractarà pas dels sindicalistes de la corda del Noi del Sucre i els altres com ell que van organitzar la vaga general revolucionària de l’agost passat?

—Els van detenir a finals d’agost quan el govern Dato tragué l’exèrcit al carrer. Des d’aleshores que les seves famílies no tenen cap ingrés.

—Però són de la colla d’en Seguí, en Pestaña i en Vidiella o no?

—Sí, senyor, però ells no estan implicats en cap acció violenta. L’únic que van fer fou assistir a una reunió dels piquets; potser sí que els volien convèncer de fer vés a saber què, però estem segurs que ells no estan embolicats en res…

En Barret sabia que les patronals i la policia sovint posaven al mateix sac tots els sindicalistes, però ell, que els havia tractat al Vulcano i a la seva petita empresa, sabia que hi havia moltes tendències: començant pels pacífics i minoritaris sindicalistes catòlics; continuant per la UGT, que al capdavall havia estat molt involucrada en la gènesi i gestió de la vaga general revolucionària de feia cinc mesos; i acabant per la potent CNT que, entre els seus 54.000 afiliats barcelonesos, contenia nuclis anarquistes de la línia radical que no s’estaven d’abatre a trets els pinxos i pistolers de la patronal que se’ls posessin al davant. Preguntà els noms dels empresonats, féu algunes preguntes més per assegurar-se de què tenien entre mans i, aixecant-se, acompanyà els dos homes fins a la porta del despatx.

—Faré el que sigui a les meves mans. Ja us faré dir alguna cosa…

Tornà a la taula, escrigué una nota que clavà en una punxa daurada que tenia damunt l’escriptori i es tornà a submergir en el plànol del Isla del Guanche.

El dia li passà més de pressa del que hauria volgut. Havia continuat treballant en els càlculs de la instal·lació elèctrica i havia anat fins al dic flotant per donar instruccions als contramestres que hi treballaven. Després havia retornat al seu despatx on havia estat reunit amb els seus ajudants. Quan tornà a passar la portalada de la fàbrica per anar cap a l’Escola del Treball ja era fosc. Feia vent de llevant i l’atmosfera era molt humida. Ell sortí caminant enmig de la riuada d’operaris que anaven cap als habitatges de la Barceloneta o cap a la parada del tramvia si vivien més lluny. Sonà un clàxon i la riuada humana s’apartà per deixar pas al cotxe negre del director. En veure’l, en Barret recordà que alguna vegada el director li havia dit que, corrent els temps que corrien, no era prudent anar sol i a peu. Aquell record li retornà el malestar que sentia, però recordà la conversa mantinguda amb els dos operaris al seu despatx i respirà convençut que ell no era al punt de mira dels pistolers.