4. ARMAMENT

En Barret era al seu despatx de les Industrias Mecánicas Consolidadas aixecant-se a cada punt i moment de la cadira per anar a l’arxivador o per entrar i sortir per dir alguna cosa a la noia que tenia com a mecanògrafa i recepcionista. Hi havia uns projectes damunt la taula, però era incapaç de concentrar-s’hi. Estava nerviós i no deixava de manipular unes peces metàl·liques que tenia a les mans. Una era el cos de ferro colat d’una granada de mà i l’altra era el percutor. Aparentment tot encaixava a la perfecció, però la seva intuïció d’enginyer li deia que quan la bomba estigués plena d’explosiu i el soldat la llancés, no funcionaria.

Tot havia començat un any enrere quan va rebre la visita de Mr. Everard Woods, un britànic resident de feia poc a Barcelona. Es presentà com a enginyer químic de Birmingham conegut de l’industrial que li subministrava les peces d’aliatge especial. Amb poques paraules li proposà de fabricar armament per a l’exèrcit britànic, que des de l’any 1914 estava embolicat juntament amb els francesos en una cruel i sagnant guerra contra Alemanya, l’Imperi Austro-Hongarès i Turquia. Espanya era neutral en aquesta guerra, però això no impedia, ans al contrari, que les indústries haguessin rebut moltes comandes de l’estranger, fins a assolir un increment de la producció del 50% respecte de l’any 1913. Això havia suposat una veritable transformació tecnològica per a les empreses que participaven en aquest «boom» econòmic. En teoria, Espanya no podia subministrar armament a cap dels combatents, però molts industrials feien armament i altre material de guerra per a uns i altres amb l’estratagema de fabricar tots els components per separat. El que Mr. Woods proposava era que en Barret fabriqués amb els cubilots del seu taller metal·lúrgic els cossos de ferro colat de les granades de mà; un altre taller de Barcelona, Mecanitzats Poblenou, fabricaria les peces petites (el percutor amb la seva molla i l’agulla, el tap obturador i el passador de seguretat). Les bombes sortirien desmuntades d’Espanya, per no incomplir les normes, i serien muntades a Anglaterra, on els afegirien el detonador i l’explosiu. Periòdicament, per assegurar-se que les peces encaixaven, en Barret rebia una mostra dels percutors i altres peces i comprovava que s’acoblaven sense problemes a les carcasses que ell fonia. Les espoletes venien en uns cartons que evitaven que un xoc entre elles o el contacte amb un objecte extern les deformés i deixessin de ser efectives.

Bomba de mà

Tot havia anat bé durant un any fins que, feia quinze dies, els de Mecanitzats Poblenou no enviaren les mostres. Sense pensar-s’ho dues vegades en Barret es presentà al taller del Poblenou a buscar-les. Sorprès per l’inesperat de la seva arribada, l’amo del taller li donà una excusa poc creïble per no haver-li enviat les peces. Quan en Barret insistí a tenir-les immediatament, l’home les hi donà de mal grat. Un cop al seu despatx, en Barret comprovà que eren idèntiques a les anteriors i que encaixaven perfectament, però un cop posades al seu lloc tenien un comportament estrany que li féu pensar que hi havia algun problema. La qüestió havia estat donant voltes dins el seu cap fins que es decidí a avisar Mr. Woods.

Mentre esperava la visita del britànic voltant inquiet pel seu despatx, en Barret pensava que potser no s’hauria hagut d’embolicar a fabricar armament, que ja en tenia prou fent coixinets de boles per als eixos dels motors d’aviació que la Hispano-Suiza fabricava a milers a la Sagrera per als francesos. Però s’havia sentit temptat per l’enriquiment que la Gran Guerra havia propiciat a fabricants, naviliers i comerciants de Catalunya. I ell, finalment, havia acceptat la comanda de Mr. Woods pensant que si no l’agafava ell ho faria un altre i calia aprofitar els temps que corrien. Ara, però, sentia dins seu la contradicció de fer diners fabricant eines perquè els homes poguessin matar-se els uns als altres i, al mateix temps, sentir-se inquiet per la seva pròpia seguretat.

Trucaren a la porta i en Barret s’aixecà per rebre l’anglès, però qui entrà fou en Jaume Codina.

—Què hi ha, Jaume?

—Perdoni, senyor Barret. Que em podria dedicar uns minuts?

—Estic esperant una visita. Mentre no arribi…

—Es que avui tinc un examen i no entenc gaire bé la màquina de vapor de tres cilindres —digué en Jaume obrint la seva carpeta.

—Es ben senzill, mira. El vapor ve de la caldera i entra al primer pistó i l’acciona. Quan surt, encara té pressió, de manera que encara té energia aprofitable. Aleshores entra al segon pistó i el fa actuar. El mateix procés es torna a repetir altre cop amb el tercer cilindre. Ho entens? A aquesta màquina que tens als llibres, per exemple, el vapor a alta pressió (3 atm), mitjana (1,5 atm) i baixa (1,2 atm) s’expandeix per tres cilindres de diàmetre diferent i connectats a un únic volant. Ho veus?

—Sí. I per què tenen diàmetres diferents els tres cilindres?

—Perquè en ser més petita la pressió, per aconseguir la mateixa força, cal que la superfície sigui…

Els interrompé la mecanògrafa, que obrí la porta i anuncià:

—Mr. Everard Woods és aquí.

En Jaume marxà discretament. Mr. Woods saludà en Barret, es tragué la gavardina i demanà què passava. En Barret li comunicà les seves sospites:

—Miri Míster Woods: tinc la intuïció que els percutors que darrerament surten de Mecanitzats Poblenou tenen alguna cosa rara que farà que no funcionin correctament.

—Què us fa pensar que són sabotejats?

—Les peces noves són idèntiques a les anteriors mida per mida, però hi he observat un comportament diferent quan les poso en els seus llocs a les meves carcasses.

En Barret va muntar les peces amb què havia estat jugant durant tota l’estona.

—Ho veieu?

—Veig que encaixen perfectament… Heu comprovat les toleràncies?

—Sí, i fan la mida justa que han de fer, però llisquen d’una manera estranya. Veieu?

En Barret mostrà a Mr. Woods com les peces es movien amb dificultat en els seus allotjaments.

—I voleu dir que no ha estat sempre així?

—Segur que no.

—No hi entenc prou en aquest tipus concret de bomba de mà per dir-vos si això és correcte o no. M’ocupo de moltes coses diferents alhora. M’emportaré aquestes mostres, consultaré amb Birmingham i us diré alguna cosa al més aviat possible. Mentre, no en parleu més ni amb els de Mecanitzats Poblenou ni amb ningú altre. D’acord?

Quan Mr. Woods marxà, en Barret es sentí un xic més alleugerit, com si s’hagués tret un pes de sobre. Potser finalment tot eren figuracions seves, però si realment hi havia alguna cosa estranya, almenys ja l’havia posat en mans de qui havia d’estar. Era la vigília de Nadal i encara havia d’assegurar-se que tothom a Industrias Mecánicas Consolidadas havia rebut la barra de torró amb què els obsequiava cada any. Després enllestiria quatre coses més i plegaria; es proposava de passar els dies de Nadal i Sant Esteve amb la família sense capficar-se ni en la feina ni en les bombes de mà.