1. CLAUSTRE A L’ESCOLA ELEMENTAL DEL TREBALL

A l’ Escola Elemental del Treball de Barcelona es notava que faltaven pocs dies perquè comencessin les vacances de Nadal. A l’àmplia entrada de volta parabòlica, un cartell guarnit amb unes branques de pi desitjava un bon Nadal i un feliç any 1918. Els alumnes que sortien de les aules i els tallers formaven grups que parlaven animadament. Els professors, alguns d’ells amb exercicis per corregir sota el braç, anaven fent via cap a la Sala de Juntes per celebrar el darrer claustre del 1917. La sala, un espai enorme amb finestrals a l’exterior, parets esgrafiades i mobiliari noble, havia estat inaugurada quatre anys enrere després que la refés l’arquitecte Josep Goday i Casals habilitant un dels espais de l’antiga fabrica de can Batlló. De fet, tot el recinte de la Universitat Industrial havia estat ocupat per la indústria dels quatre germans olotins Batlló i Barrera, que l’any 1868 havien encarregat al constructor Ramon Mombrú el bastiment d’una fabrica cotonera tot seguint els plànols del mestre d’obres i arquitecte valencià Rafael Gustavino. La construcció resultà esplèndida, presidida com estava per la xemeneia octogonal de 62 m d’alçada i ocupant una superfície de 59.225 m2, on s’instal·laren els tallers equipats amb màquines de tecnologia francesa mogudes per catorze màquines de vapor que proporcionaven una potència total de 617 CV i consumien cinc milions i mig de quilos de carbó a l’any. Aquesta força de vapor, en mans de les 2.450 persones que hi arribaren a treballar, produïa anualment 175.000 peces de cotó. Però als pocs anys de començar, l’activitat anà minvant progressivament, fins que la fabrica va tancar el 1889. Durant un temps els edificis serviren d’hospital per als soldats que tornaven de la guerra de Cuba. El 1906 el solar fou adquirit per la Diputació de Barcelona, a 33 ptes/m 2 per establir-hi l’Escola d’Enginyers Industrials i els ensenyaments que impartia l’Escola d’Arts i Oficis que esdevindria l’Escola Elemental del Treball. De mica en mica els edificis fabrils s’anaren transformant en centres educatius; només la vella i esvelta xemeneia es conservà intacta per recordar l’ús inicial del recinte.

Els professors anaven entrant i seient als seus llocs que, com el cor d’una església o els escons d’un parlament, eren a banda i banda de la magnífica taula de la presidència. En aquella ocasió, amb motiu de ser fi d’any, s’havia convidat també a la reunió professors d’altres escoles del recinte, industrials de la ciutat, antics alumnes i altres persones relacionades amb l’Escola. Ja gairebé tothom era al seu lloc quan va entrar el director, en Josep-Albert Barret i Moner. Havia estat nomenat per Prat de la Riba el 21 de març del mateix any tant en atenció als seus mèrits com a enginyer, com en atenció a la seva personalitat, com en consideració als seus vint-i-vuit anys com a professor de matemàtiques i enginyeria. Tenia 52 anys i un tarannà decidit que es manifestava en les seves faccions anguloses i en el seu bigoti. Era catedràtic de coneixement teòric i pràctic de les calderes i màquines de vapor des de 1889 a l’antiga Escola d’Arts i Oficis, matriu de l’actual Escola Elemental del Treball. Saludà els assistents amb un lleuger cop de cap en entrar i va seure al centre de la taula presidencial. Els degans de les cinc seccions (paletes i capatassos d’obres, electricitat, fonedors i modelistes, indústries mecàniques i indústries químiques) ocupaven llocs preferents. El secretari va començar a llegir l’acta del claustre anterior i la mirada d’en Barret es quedà clavada a l’esgrafiat de la paret mentre la seva ment passava llista dels arguments que utilitzaria per convèncer els professors perquè aprovessin el seu projecte.

No feia gaire que havien acabat les obres del que havia estat la seva primera gran actuació com a director: la construcció del taller dels manyans. Recordava que tothom havia volgut dir-hi la seva, però per fi es féu l’estructura de la nau amb peus drets i jàsseres de ferro. A un extrem hi havia instal·lada la màquina de vapor. A través d’una gran corretja, el volant de la màquina feia girar els embarrats, que eren sistemes de cilindres, cor-rioles i volants que s’estenien al llarg del taller travats a les jàsseres; unes altres corretges baixaven de les politges dels arbres a les politges de les màquines, fent així que la força de la màquina de vapor arribés a les màquines on aprenien els alumnes.

Pensant en les politges, la ment d’en Barret sortí de l’Escola del Treball i tornà a la seva indústria: no acabava de comprendre com era que els percutors de les bombes de mà que…

—Director…

El secretari havia acabat de llegir l’acta i reclamava la seva atenció.

Aprovada l’acta, en Barret exposà el seu projecte d’instal·lació i condicionament d’una caldera Belleville per a una màquina de vapor de 30 CV, tipus Corliss de triple expansió, que accionaria una dinamo de 24 kW comprada a l’empresa Planas, Flaquer i Cia. de Girona.

—Es especialment important que reforcem l’ensenyament de l’especialitat de maquinistes conductors de màquines de vapor —digué en Barret— perquè la indústria catalana està vivint un impuls extraordinari i nosaltres hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies oferint als seus operaris la formació moderna que necessiten. Tot i que es comencin a instal·lar turbines de vapor per generar energia elèctrica, encara avui en dia si una indústria no disposa d’una bona caldera i d’una bona màquina de vapor no té res a fer; i si les té, és impossible que en tregui tot el profit si els operaris no saben com fer-les anar perquè donin el màxim rendiment. I aquí és on entrem nosaltres… Els ferrocarrils, els vaixells, les empreses productores d’electricitat, les grans indústries de Catalunya com ara la Maquinista Terrestre i Marítima, El Nuevo Vulcano, la Fabra i Coats, i tantes altres que encara usen el vapor com a font principal o auxiliar, esperen molt de nosaltres i no podem defraudar-los. Per això demano l’aprovació del projecte de compra.

Els diferents degans escoltaven en Barret mentre pensaven en com gastarien a les seves seccions els diners que costaria adobar la caldera, adaptar la màquina de vapor i comprar la dinamo. El primer de parlar fou el degà de la secció d’indústries mecàniques.

—No dubto, director, que calen bons maquinistes al nostre país, però no oblidem que la indústria de l’automòbil està fent un avenç com cap altra. Les indústries que heu citat volen que els formem els seus maquinistes, però n’hi ha d’altres que esperen que els formem els seus mecànics. Només per citar-vos un exemple: no mereixen també la nostra atenció les necessitats de formació d’operaris de motors de cotxe que tenen la Hispano-Suiza o l’Elizalde?

—No dic que no —digué en Barret—, però ells també necessiten maquinistes per a les calderes i les màquines de vapor que mouen els seus martells de forja i les màquines d’estampació metàl·lica. El que proposo és donar prioritat al que és la base de tota la força que belluga les indústries.

El degà d’electricitat tenia la paraula:

—Em sorprèn —digué amb sornegueria— que es proposi ara la compra d’un conjunt com aquest, incloent una dinamo de 24 kW, quan jo en vaig demanar una de la meitat de potència fa tres mesos i no se’m donà.

Un professor partidari de la proposta d’en Barret començà una discussió amb el degà d’electricitat a la qual de tant en tant s’afegia el degà de química, que reclamava nou instrumental per al seu laboratori.

Per defensar el projecte, el professor va posar sobre un faristol un esquema del conjunt i va explicar:

—Això que teniu al davant és el cor de la indústria dels nostres dies. Sigui la indústria que sigui, sempre hi trobareu aquest conjunt. Sé que els meus col·legues em perdonaran si els avorreixo, però m’agradaria que els nostres convidats d’avui es fessin una idea ben clara de com n’és d’important.

El professor esperà que s’esvaís el murmuri que es produí a la sala i continuà.

—A la caldera es crema el carbó, la calor fa bullir l’aigua i s’obté vapor, el qual entra a la màquina de vapor i empeny l’èmbol del cilindre, ara en un sentit, ara en l’altre segons l’acondueix la vàlvula corredera. Aquest moviment de vaivé es transforma en moviment rotatori a través d’una biela i una manovella que fan girar un gran volant d’inèrcia. Ara ja tenim un eix girant i podem fer servir aquesta energia com ens convingui. Al nostre taller de manyans la fem arribar tal qual a les màquines-eines, però hi ha altres possibilitats, i una de cada vegada més generalitzada és la conversió d’aquesta energia mecànica en energia elèctrica per mitjà d’una dinamo. Així obtenim una altra energia més fàcil de conduir i d’aplicar. Aquest procés, com deia, és la base de la indústria actual i és imprescindible que els nostres alumnes l’aprenguin perquè…

Amb el murmuri de fons de l’explicació, els percutors de les bombes de mà tornaren a la ment d’en Barret. Com era possible que tinguessin un comportament tan estrany…?

—Que el director es pronunciï —digué alçant la veu el degà d’electricitat.

En Barret tornà mentalment a la sala de juntes i se situà ràpidament.

—Proposo, doncs, que s’instal·li la dinamo a la mateixa nau que la màquina de vapor per poder estudiar el mecanisme en conjunt, però que la dinamo sigui considerada equipament de la secció d’electricitat i que ells tinguin prioritat a l’hora d’utilitzar-la.

La proposta d’en Barret calmà els ànims i permeté que s’aprovés el projecte. Tot i així, abans hagué de prometre que es destinaria una part del pressupost a la secció de paletes i capatassos d’obres, que deien que la mecanització també havia arribat al seu sector, especialment pel que feia a les grues, formigoneres, piconadores i excavadores, i calia que estiguessin a l’alçada de les circumstàncies.

Acabat el claustre i amb els ànims més calmats, els professors sortiren de l’Escola parlant amicalment. El professor que havia explicat els detalls del projecte digué a en Barret:

—Us trobeu bé? Us veig com preocupat…

—Perdoneu, és que tenia altres coses al cap… Però en tot cas us he de felicitar per la vostra intervenció.

En Barret s’acomiadà del seu col·lega i féu una correguda per agafar el tramvia que, grinyolant, s’havia deturat a la parada.