0. UN ASSASSINAT

Un plugim fi i persistent, que a estones es convertia en aiguaneu, queia damunt Barcelona. Era el dimarts 8 de gener de 1918 i la ciutat havia reprès la monòtona calma de l’hivern després de la bullícia de la diada de Reis. Al carrer Urgell l’aigua feia brillar les llambordes de l’empedrat després de deixar-se veure davant els fars dels cotxes i dels tramvies que hi passaven espaiadament. Quan ho feien, la remor rítmica dels motors i el grinyol metàl·lic de les rodes sobre les vies trencaven el silenci del vespre. El sol ja s’havia post i el fred i la pluja feien que els vianants i els carros procuressin arribar aviat a lloc per arrecerar-se. A la porta de la Universitat Industrial, il·luminats per un parell de fanals de llum groguenca, els joves estudiants de l’Escola d’Enginyers Industrials que sortien del recinte, tots ells amb coll i corbata, es creuaven amb els nois que hi entraven per començar les classes a l’Escola Elemental del Treball.

Un nou tramvia, el 15, que anava a Les Corts, es va deturar a la parada de la cantonada de Còrsega amb Urgell. En baixà un home d’estatura mitjana i d’una cinquantena llarga d’anys, de faccions nobles i anguloses ressaltades per un bigoti canós i retallat. Duia un vestit de colors clars que accentuaven l’elegància i l’elasticitat dels seus moviments. En ser a la vorera, un cop de vent li va aixecar la gavardina i estigué a punt d’endur-se-li el capell. L’home creuà el carrer amb pas viu i es dirigí a la porta del recinte de can Batlló. En ser sota la llum pampalluguejant dels fanals, frenà la marxa com si hagués intuït més que no pas vist alguna cosa que l’alertés. Al mateix moment dues ombres vestides amb gorra i impermeable van sortir d’arran de la paret i s’aproparen a l’home que ara ja era just a la porta. Aleshores tot fou molt ràpid: els homes obriren els impermeables i en sortiren dues pistoles. Els dos primers trets sonaren gairebé al mateix temps. L’home del bigoti i el capell trontollà amb un rictus de terror al rostre. El segon parell de trets el feren caure a terra. Després, cada una de les pistoles encara va descarregar quatre trets més. Sonaren alternativament, com si els dos assassins actuessin amb la seguretat amb què un artesà fa la seva feina.

Els vianants del carrer Urgell quedaren quiets com estàtues en sentir el primer tret i no reprengueren l’activitat fins que els dos homes fugiren corrent carrer avall. Aleshores tot foren crits i corredisses. Un home que duia una cartera i un rotlle de plànols fou el primer a arribar al cos estirat a terra. Li mirà el rostre i el reconegué. Mirà al seu voltant com buscant auxili i veié que carrer amunt pujava un grup de professors. Amb una mà sobre la cara de la víctima, un genoll a terra i l’altre braç estirat cridà:

—Veniu! Han assassinat el director de l’Escola del Treball!

Plànol-vista de la Universitat Industrial el 1919