Quan caminem per Barcelona
sento que, junts, de nit, enmig
dels carrers buits, tota l’estona
caminem junts. (Sento el trepig
quasi silent que els peus ens trena,
i cada pas deixa un esquitx
com d’una pluja que s’estrena
sobre un desert sorrenc. Capritx
o perversió, compto cada una
de les vegades que, entremig
d’aquest trepig, s’hi alça una duna
de desig.)