I corres i sembla
que és jo que t’empaito.
(Mai tinc l’arc a punt,
ni arribo al buirac.)
Vas veure’m i vas
menjar el que et peixava,
i el torrent va omplir-se
d’aigua d’una pluja
poblada de restes
humanes, i tu
ja no hi eres.

* * *

Peülles de bronze i banyes d’or,
jo això ja ho sabia,
i la fletxa (tu no la senties
caure) queia just a.

Poc més que un estrip, net, a la pell;
segur que podries
haver-te escapat, però aquell cel roig
es va acarbassar,
i es va fer lilós, i blau, i fosc,
i em vaig adormir.

Amb gest arrogant, la deessa
va fer-me aturar.
Li vaig dir que no,
que eres meva.
Va riure i va dir-me:
“Te’n recordes
que això que ara et passa
no ho somies?”