Dus un davantal blanc, gran,
i menes una parada
d’un mercat que no conec;
n’escombres el terra.

Se t’atansa una dona.
Li demanes que escrigui el seu nom,
i ella l’escriu
al terra
posant dretes, de costat, ampolles de vidre buides,
i li dius que té roses
al seu darrere
i que un dia en sabrà fer lliris.

* * *

Sento l’aroma d’una por
que no la vull ni anomenar,
sento una pau estranya,
sento que malgrat tot
vols ser el meu àngel de la guarda,
i em véns a veure en somnis,
molt bona nit,
vull que descansis,
que sàpigues que és de tot cor
que et donc les gràcies.