(u)

He sabut que camines
per un carrer desert;
fa fred, fa un aire humit,
camines i desitges
que el passeig no s’aturi,
que puguis fer durar
el camí fins al cotxe,
que puguis descobrir
la manera de fer-ho.

Deixes que l’aire et pentini els cabells,
que l’aire sigui
una mà de consol.
Deixes que et besi l’aire humit,
que et besi i que et mossegui els llavis.
Quan tu hi arribes,
tanques la porta del cotxe i tot calla;
tota la música calla i la lletra
no té sentit.
És un plor despullat.

Fuges a peu, i la cançó et fa caure.

(dos)

T’he vist mirar la plana dels horòscops,
buscar paraules que et revelin, fas
com si tinguessis temps de creuar ponts,
de prendre el sol en illes de l’Adriàtic,
platges de roca i pins.

T’he vist mirar els xiprers del cementiri;
t’he vist, el cap alçat, fent com si sí,
com si sabessis com mirar xiprers.
Tens un moquet aigualit que se’t perd.
T’he vist com te’l miraves, el paleta
que tancava la làpida amb ciment.
Has vist les roses, i el manat d’espígol.
He vist com te’l miraves. I un mar blau.

(tres)

No tornis a tornar-hi, no tornis a venir,
i a venir a rebuscar pels calaixos de sempre.
T’estic veient obrir la calaixera morta;
no t’hi trobaràs res. Ho he amagat tot, i tens
massa pressa, company. No, no la trobaràs;
sé que vols la rajola de xocolata negra,
que te la vols menjar sencera
sota la taula. Sé que te’n mores de ganes,
sé que vols que t’enxampi,
vols que et trobi amb els morros salivant xocolata,
vols que em mori de riure superat per la gràcia
del moment. Vols que et digui
que tens
tota la vida per sorprendre’m.

(quatre)

Què creus que hi fa una llebreta boscana
atrapada en un cotxe que no arrenca?
Què creus que mira,
que pensa, què desitja
que passi al dins d’un cotxe negre
aparcat a un carrer sense veïns?
Què esperes tu que li passi,
a una llebre sense bosc,
ni camp per córrer,
ni herbes d’olor on te refregar-se?

(Perxò hi he calat foc.)

Deixa de remenar les cendres
amb aquest vell estic de hockey. Deixa
d’anar fent voleiar aquest crani
per veure
quants tocs li dons sense que caigui.

(cinc)

Darrera del vidre glaçat de la finestra,
hi papalloneja, insistent, tenaç, buscant-te,
un bell borinot blanc.
Veig com somrius;
saps que és un senyal bo, que et durà sort.
Que tindràs sort. Que tot anirà bé.
(Com pot ser que no sàpigues si et vas enamorar
del vestit verd o de la dona
que el duia?,
com pots no estar segur si t’excitava
l’espatlla descoberta
o la tireta dels sostens?)

All shall be well. El borinot benèfic
se n’ha anat.
(Com pot ser que no sàpigues
si vols el que desitges
o vols el que et permet frenar el desig?)
La resta no,
però aquells cabells damunt la cara,
encara els veus.

(sis)

Us miràveu els peus i tots dos dúieu
sabates grises. Us miràveu
les cames
i tots dos les teníeu estirades. Us sentíeu
el cor
bategar com si fos ximple,
i el miràveu projectat
al mig de l’aire, com
una taca de llum.
I no es va posar a ploure.

El pianista
sent que la vida mor
i que la música
s’escapa.

(set)

Tots aquells aparells
forènsics,
totes les cambres
refrigerades, totes
les tanques
hermètiques, tots els informes
escrits
i arxivats, tot el secret
amb què has creat i sostingut
aquest projecte.

És un èxit brillant, que ningú no podrà
celebrar-te. Ha estat un pla perfecte.

Amb una pega. Que tota
aquesta feinada
per conservar cadàvers ja no
et permet dedicar-te a res més.

(Una altra autòpsia
et tornarà a confirmar el mateix:
ni entendre’ls
ni coneixe’ls bé no els fa reviure.)

Has de buidar-ho tot.

(vuit)

Tanta serenitat. No t’equivoquis.
No estàs tranquil perquè ja tot funciona.
Estàs tranquil perquè ho veus tot perdut.
Vindrà un moment que tornaràs a veure
la possibilitat d’aconseguir
que l’avió s’enlairi i et rescati.

No vols quedar-t’hi més en aquesta illa;
hi fa calor i hi fa molta humitat.
No saps on tens el nord, no tens imants ni brúixoles
i al vespre no recordes per on s’ha post el sol.

No ets un valent serè,
ni ets un covard
simpàtic.

I no fas riure.

(nou)

Sents que quan una dona mor,
la mort és incompleta;
la dona mor, no mor
el vincle.

I sents l’olor de l’aigua d’herbes,
i el fred d’aquest febrer,
i el sol que ha fet tots aquests dies
de dol.

Quan una dona mor,
verd de xiprers, blanc-groc
del marbre,
cel blau.

Milers d’aranyes, gossos, cuques, gats,
milers de grams de pols ben escombrats:

gi-nes-ta

(i una cançó)

una merla de bec groc
ens esguerra la terrassa
ve quan veu que cau el sol
quan pressent que es fon la tarda
busca arrels, busca i rebusca
i esgarrinxa les arrels
i se’ns menja les maduixes
i ens emmerla el terra net
i el foc crema
crema i mor
de les cent disset dreceres
no n’hi ha cap que dugui enlloc
i tu hi ets i no ho vull veure
i el foc crema i es fa cendra
crema el foc
i he de moure’m i no em moc

hi ha una merla que ens visita
una merla de bec groc
i tu hi eres i et tenia
tan
a prop
(tant)

d’aquest foc
del foc que crema
que no ens espera
que crema sol
i es cansa sol
i que es menja les maduixes
i que ens busca
i que ens troba

(vine, va, treu-te la roba)