Notes

^[1] Eimike va portar el secret del seu comportament a la tomba: la nit següent a la seva confessió es va penjar dins el calabós en unes circumstàncies molt inusuals, que amb dret provoquen la sospita que es va tractar d’un assassinat. Alguns investigadors consideren que Eimike era un espia alemany i provocador que no va poder aguantar la prova; segons altres era un delator policial corrent que la policia mateixa va fer desaparèixer perquè representava un testimoni perillós; la hipòtesi presentada per Gul, segons la qual Eimike va perdre el cap a causa de la bella polonesa que no li va voler correspondre, tampoc no es pot descartar així com així. [Torna]

^[2] Durant la instrucció Versckoyles va negar obstinadament que aquell dia fatal hagués dit al comandant del batalló a cau d’orella que els missatges codificats arribaven a Moscou; en aquell moment ell encara no podia saber que davant de l’instructor hi havia l’informe de l’ajudant del comandant en el qual les paraules de Versckoyles, que contenien la sospita perillosa i sacrílega que «la policia secreta soviètica intenta aconseguir les posicions clau en l’armada republicana», hi eren repetides literalment. Una trobada curta amb l’ajudant del comandant en persona Čeljustnikov —a l’estació d’enllaç de Karaganda— va desvetllar el secret: el comandant va revelar la declaració confidencial de Versckoyles al seu ajudant com si es tractés d’un bon acudit. [Torna]

^[3] Mme Récamier et ses ami; La Russie nouvelle; Pourquoi je suis radical socialiste; Lyon n’estplus; Forêt normande; Jadis; Souvenirs; Vie de Beethoven, etc. [Torna]

^[4] «Četyre koni mediani». Segons alguns investigadors ho hauríem de llegir com «quatre icones de bronze». En aquest dualisme lexical nosaltres hi veiem sobretot l’exemple de la confrontació, com també de la mútua influència de dos cultes: el pagà i el cristià. [Torna]

^[5] Čeljustnikov sempre utilitza aquesta paraula. [Torna]

^[6] És conegut que Herriot va tornar d’aquest viatge malalt i que es va curar amb dificultat. Un autor malintencionat va escriure en aquella ocasió a Chirivari que Herriot es va posar malalt a causa d’haver «visitat esglésies fredes i palaus massa caldejats». L’al·lusió va provocar en aquells temps molts comentaris agres. [Torna]

^[7] El diari Esforç va publicar fragments de les memòries de Fedjukin sota el títol de L’altre front (en els números d’agost i novembre de 1964). Aquest esbós autobiogràfic conté per ara només el primer període de les «activitats de rereguarda» de Fedjukin, però temem que, jutjant per aquests materials, en els quals l’interès de la pràctica viva està bescanviat per una exposició excessivament esquemàtica, ni la publicació completa de les seves memòries no descobrirà el secret de la seva genialitat: Fedjukin va ser, em sembla recordar, fora de la vida pràctica, un zero a l’esquerra de la teoria. Ell espremia les confessions seguint les lleis més profundes de la profunda psicologia sense saber que existeixen; es dedicava, doncs, a l’ànima humana i els seus secrets sense saber-ho. Per bé que el més gran interès de les memòries de Fedjukin el susciten ja ara les descripcions de la natura: la bellesa cruel dels paisatges de Sibèria, el naixement del sol sobre la tundra gelada, pluges diluvianes i aigües traïdores que tallen el taigà, el silenci dels llacs llunyans de color d’acer —la qual cosa confirma el seu indubtable talent literari. [Torna]

^[8] La frase de Lav Mikulin amb la qual aquest, un dia durant el transcurs de l’any 1936, va immortalitzar la seva pròpia biografia; una metàfora que es va mostrar menys arbitrària del que sembla d’entrada: Mikulin va morir d’infart a la cel·la d’aïllament de la presó de Suzdal. (Algunes fonts indiquen que va ser escanyat). [Torna]

^[9] «El llibre del Maligne» és només una de les cèlebres metàfores per al no menys cèlebre Talmud. El Anno Domini 1320, el papa Joan XXII ordenà que tots els exemplars d’aquest llibre herètic fossin confiscats i cremats a la foguera; se sap que en aquest temps en l’arxipèlag cristià sencer els soldats de tots els ports duaners escorcollaven caravanes jueves, i remenaven entre les mercaderies de contraban, la seda, el cuir i les espècies, sense donar-hi importància (menys en casos de cobdícia personal), però els gossos Santbernat, que tenien l’olfacte sensible per descobrir el «manuscrit del Maligne», oloraven els kaftans greixosos dels mercaders barbuts i posaven els musells sota les faldilles de les dones espantades, fins que una gran epidèmia de ràbia va provocar que comencessin a mossegar també els mercaders cristians i ficar el musell també sota els mantells dels peregrins innocents, sacerdots i monges que feien contraban amb peix assecat i camembert des de Catalunya, conegut entre el poble amb el nom de «crotte de diable», l’excrement del Maligne. La recerca del Talmud tanmateix no es va acabar; Bernard Gui, anomenat «de ferro», només durant l’any 1336 va confiscar i cremar a la foguera dos carros plens d’aquest llibre criminalitzat; mentre que la seva eficiència anterior i posterior va quedar, malauradament, inaccessible per als investigadors d’avui. Aquest Jean Gui «de ferro», en Fer (com li deien alguns dels seus detractors; inspirats sense dubte per l’associació sonora i per l’enveja, ho pronunciaven, i fins i tot van arribar a escriure-ho, Enfer, l’infern), es va mostrar massa zelós, així que van començar a cremar a més a més del Talmud també altres llibres i també la gent, no citats en l’índex papal; durant un temps va ser sotmès a la pressió del clergat que li tenia molta por i que seguia les instruccions del Papa, i de Déu. Se sap que Jean Gui «de ferro» d’aquesta lluita sagnant en va sortir com a guanyador i que gran part dels seus detractors van acabar a la foguera. Va morir, diuen, mig boig a la seva cel·la monacal, envoltat de llibres i de gossos. (N. de la T.) [Torna]

^[10] Un dels comentaristes moderns (Duvernoy) dóna, a propòsit d’aquesta frase, l’explicació següent: «encara que en els arxius no hi ha cap dada al respecte, ens inclinem per interpretar aquest enunciat de Baruch no només com un intent de retardar l’escena penosa i humiliant del bateig, sinó també com a part integral de la seva astúcia i d’una estratègia: si els seus fills havien aconseguit escapar de la conversió, per al savi Baruch això era una raó prou important per no deixar-se exposar al menyspreu; si havien estat assassinats, la seva decisió estaria reafirmada amb el dolor i la mort li semblaria la redempció». [Torna]

^[11] A la diòcesi de Pamiers els jueus tenien, segons les disposicions del decret d’Arnaud Dejean, l’inquisidor de Pamiers, el dret de viure lliurement; aquest decret del 2 de març de 1298, que prohibia als habitants i als poders civils comportar-se envers els jueus d’una manera «excessivament severa o cruel», demostra com en els temps difícils l’actitud personal i la valentia ciutadana poden canviar un destí que els porucs consideren ineluctable, convençuts que es tracta d’una fatalitat i d’un fet condicionat històricament. (N. de la T.) [Torna]