ELS LLEONS MECÀNICS

Hommage à André Gide

L’homenàs

L’únic personatge històric d’aquest relat, Édouard Herriot, líder dels radicals francesos, president de la comissió d’afers estrangers, alcalde de Lió, diputat del poble, musicòleg, etc., ocuparà aquí potser un lloc massa poc destacat. No perquè, aclarim-ho ja d’entrada, tingués menys importància per al desenvolupament de la història que algun altre personatge no històric, però no per això menys verídic, que surt aquí, sinó simplement perquè dels personatges històrics en tenim a disposició altres documents. Tinguem-ho present: Édouard Herriot va ser autor de llibres de memòries,^[3] polític d’un gran prestigi, la biografia del qual es pot trobar en qualsevol enciclopèdia mínimament digna.

Un testimoni ens dóna aquesta descripció d’Herriot: «Alt, forçut, d’espatlles amples, de cap quadrat cobert d’uns cabells espessos, aspres, amb les galtes com si fossin esculpides i tallades amb l’ajut d’un trinxet, i amb un bigoti curt, espès, aquest home donava la impressió de posseir una gran força. La seva veu, preciosa per si mateixa, es podia adaptar als matisos més subtils i als accents més modulats i amb facilitat s’imposava en qualsevol discussió. Sabia controlar la veu com un gran mestre, de la mateixa manera que sabia controlar magistralment també l’expressió de la cara». El mateix testimoniatge es dóna també en la següent descripció del seu caràcter: «Era un veritable espectacle veure’l a la tribuna, on era capaç de canviar el to seriós per un d’humorístic, o acabar amb tota la pompa un discurs que d’entrada semblava gairebé familiar. Però si sorgia algú que el contradeia, ell acceptava aquesta petita provocació i mentre l’altre exposava els seus principis, el rostre d’Édouard Herriot cobrava un gran somriure —senyal premonitori de la rèplica mordaç que després havia de provocar les rialles i aplaudiments davant d’un contrincant completament confós per haver quedat atrapat. Aquest somriure, la veritat sigui dita, desapareixia de seguida quan la crítica era pronunciada en un to ofensiu. Aquesta mena d’atacs el feien empipar i provocaven que reaccionés excessivament irat, encara més perquè sempre estava a l’aguait —una tal sensibilitat molts la consideraven susceptibilitat».

L’altre

De l’altre participant important en aquesta història, L. A. Čeljustnikov, només sabem del cert que tenia al voltant de quaranta anys, que era alt i una mica geperut, ros, que parlava sense parar, que era afalagador i faldiller i que li va faltar poc per ocupar el lloc de director al diari ucraïnès La Nova Aurora. Jugava d’una manera excel·lent al pòquer i al cau i sabia tocar polques i txastuixques a l’acordió. Els altres testimonis sobre ell són molt contradictoris, per això potser també no gaire importants. Tot i que algunes fonts presenten proves que es tracta de fets inversemblants, jo tanmateix els anoto: que va ser comissari polític durant la Guerra Civil Espanyola i que va destacar en un regiment de cavalleria en unes batalles a prop de Barcelona; que una nit va dormir amb dues infermeres alhora tot i la febrada de la malària; que va enganyar un irlandès sospitós de fer sabotatges i el va fer anar al vaixell de càrrega soviètic Ordzonikidze amb l’excusa que s’havia de reparar l’aparell de radiotelegrafia; que (entre altres coses) va conèixer personalment Ordzonikidze; que va ser durant tres anys l’amant de la dona d’un personatge molt i molt conegut (i que va anar a parar a un camp de treballs forçats precisament a causa d’això); que en el grup escolar de teatre amateur a Voronjez feia el paper d’Arcadi en el drama de l’Ostrovski Bosc.

Els testimonis esmentats desprenen potser una certa desconfiança i inversemblança, sobretot pel que fa a l’últim fet esmentat, però una altra història sobre Čeljustnikov, aquella que fa referència a Herriot, encara que d’entrada sembli fruit de la imaginació, és digna de ser posada sobre el paper. I així ho faig jo, pensant que és difícil sospitar de la seva versemblança; finalment tot indica que algunes històries sobre Čeljustnikov, per molt inusuals que siguin, parteixen de fets verídics. Com a prova més contundent d’això ens pot servir el fet que la història que vindrà a continuació la va confirmar en certa manera Édouard Herriot en persona, i ell era una persona d’una intel·ligència brillant («une intelligence rayonnante»), tal com el va descriure Daladier amb un gran encert. Narraré, doncs, aquesta trobada llunyana entre Čeljustnikov i Herriot tal com més bé sé, alliberat durant uns instants del terrible malson dels documents que ofegarien la història; al lector desconfiat i tafaner, però, li recomano que consulti la bibliografia on podrà trobar les proves necessàries. (Potser hauria estat millor si hagués triat una altra forma de comunicat, un assaig o un estudi on tots aquests documents els hauria pogut utilitzar de la manera habitual. Però hi ha dues coses que em retenen: no és gens convenient utilitzar testimonis vius, orals, de persones fiables com a documents; i per altra banda, no he pogut renunciar al plaer de narrar, un plaer que dóna a l’escriptor la impressió falsa que està creant el món i que, tal com es diu, el transforma).

Telèfon i revòlver

Aquella freda nit de novembre de mil nou-cents trenta-quatre, Čeljustnikov, col·laborador esporàdic d’un diari local, encarregat de qüestions culturals i de la lluita contra la religió, dormia, nu tal com el va portar la mare al món, en un llit majestuós en una habitació càlida situada al tercer pis del carrer Jegorovka. Les seves botes enllustrades de color de gerds estaven ben posades al costat del llit mentre que la seva vestimenta i la roba interior estaven tirades arreu de l’habitació, barrejades en desordre (senyal d’una precipitació apassionada) amb llenceria femenina de seda. A l’habitació es percebia l’olor càlida de suor, vodka i aigua de colònia.

Čeljustnikov somiava (si és que el podem creure) que havia de sortir a dalt de l’escenari, segurament per fer el paper d’Arkadi a El bosc, però no podia trobar enlloc la seva roba. Esgarrifat (en el somni), sent com sona el timbre que el crida a dalt l’escenari, però ell està palplantat com si estigués petrificat, de fet està assegut, nu i hirsut, incapaç de fer moure els seus membres. Tot d’una, com si tot passés a dalt l’escenari, el teló s’aixeca, enmig de la llum resplendent dels focus laterals, que l’il·luminen i el mantenen en el foc encreuat dels seus raigs, observa els espectadors a dalt, al primer pis i a baix, a platea, els caps resplendeixen amb una aurèola violeta. A la primera fila li sembla besllumar els membres del Comitè Regional alhora que entre ells distingeix clarament la calba lluminosa del camarada M., el director en cap de La Nova Aurora, que gairebé no pot contenir el riure i que es mofa d’una manera ofensiva d’alguna cosa que té a veure amb la seva (de Čeljustnikov) virilitat. Però el timbre del camerino continua sonant cada cop amb més insistència, així que a Čeljustnikov li sembla (en el somni) que de fet es tracta de l’alarma de foc i que probablement s’ha encès el teló i que ara mateix tothom començarà a córrer pres pel pànic, però ell s’hi quedarà, a dalt l’escenari, nu tal com el va portar la mare al món, i immòbil, exposat a les flames despietades. La mà dreta ràpidament se li desentumeix i en el llindar entre el son i la vigília l’estén instintivament cap al revòlver que, segons un costum arrelat i convenient, està guardat sota el coixí. Čeljustnikov encén el llum de la tauleta de nit i, fent-ho, fa caure el got amb vodka. En un instant comprèn que ara les botes són més importants que la nagana, hi salta a dins com si saltés sobre una sella. La dona del director en cap de La Nova Aurora parpelleja tot dormint, després, ja desperta a causa del timbre, obre els seus ulls asiàtics bonics, encara que una mica inflats. Tot d’una el telèfon ha deixat de sonar i se senten alleugerits. Comença una discussió pesada a mitja veu. Nastasja Fedotjevna M., confosa i espantada, intenta posar-se els sostenidors que Čeljustnikov li ha tirat des de la pila. Aleshores el telèfon torna a sonar. «Aixeca’t», diu Čeljustnikov en el mateix moment de fixar-se el revòlver darrere el cinturó. Nastasja Fedotjevna l’observa terroritzada. Čeljustnikov s’acosta llavors a la dona trastornada, li fa un petó al mig dels pits exuberants i li diu: «Agafa el telèfon». La dona s’aixeca, Čeljustnikov l’embolica amb el seu abric de pell com un galant. Un instant més tard sent la veu de la dona: «Qui? Čeljustnikov?» (L’home es posa el dit sobre la boca). «No en tinc ni idea». (Pausa). La dona penja el telèfon en sentir que la connexió s’ha tallat bruscament i es desploma a la butaca. «Del Comitè Regional». (Pausa). «Diuen que és urgent».

Dossier

Abans de tornar al seu pis fred de l’avinguda Sokolovski, Čeljustnikov va vagar durant molta estona pels carrers nevats. Va agafar el camí més llarg, al llarg del Dnièper, i així va necessitar una hora sencera per tornar a casa. Es va treure l’abric de cuir, es va servir un got de vodka i va engegar la ràdio. Abans que passessin cinc minuts, el telèfon sonava. Va deixar que sonés tres vegades, després va despenjar. Per un instant va fer veure que una trucada tan tard a la nit l’havia sorprès (ja passaven de les dues), però després va dir que si la cosa era urgent hi arribaria en menys de mitja hora. Només s’havia de vestir, ja que s’acabava de despullar. D’acord, li responen, enviaran un cotxe a buscar-lo, es tracta d’un assumpte urgent. El camarada Pjasnikov li ho explicaria tot personalment.

El camarada Pjasnikov, el secretari del Comitè Regional, va anar directament al gra: demà als voltants de les onze del matí arriba a Kíev el ciutadà Édouard Herriot, líder dels treballadors francesos. Čeljustnikov diu que ja ha llegit al diari sobre la seva arribada a Moscou, però que no sabia que també visitaria Kíev. Pjasnikov li pregunta aleshores si ell, Čeljustnikov, sap la importància que té la visita d’un home com aquest. Li respon que ho sap (encara que no té del tot clar quin és el caràcter d’aquesta visita i quin paper haurà de jugar-hi ell). Com si hagués intuït la confusió de Čeljustnikov, Pjasnikov comença a explicar-li-ho: el ciutadà Herriot cultiva, tot i les afinitats polítiques, alguns dubtes típicament burgesos sobre el desenvolupament de la revolució. Va explicar molts detalls de la vida i l’obra d’Édouard Herriot, va subratllar el seu origen petitburgès, va citar moltes declaracions seves, va esmentar el seu amor per la música clàssica i pels moviments progressistes del món i va subratllar el paper que va jugar en el reconeixement per part de França de la terra dels bolxevics. Al final, Pjasnikov treu del calaix de l’escriptori un dossier i comença a fullejar-lo. «Aquí», diu, «per exemple. Cito: És impossible fins i tot per a un francès ateu (com pot veure, Herriot s’ha alliberat de tots els prejudicis religiosos… si és que el podem creure), fins i tot per a un francès ateu no aixecar la veu en contra de la persecució dels sacerdots» (el camarada Pjasnikov es torna a parar, aixeca la vista i mira Čeljustnikov: «Comprèn?». Čeljustnikov assenteix amb el cap, però Pjasnikov afegeix: «Per a ells els sacerdots continuen sent una mena de vaques sagrades, com per als nostres mugics… d’abans, és clar), ja que això significa també un atac a la llibertat d’expressió. Un atac de totes maneres innecessari… I així continua i continua…», diu Pjasnikov i tanca el dossier. «Crec que ara ho té clar?», «Sí», diu Čeljustnikov i se serveix un got d’aigua. Es va quedar al despatx del camarada Pjasnikov fins a les quatre de la matinada. I a les set tornava a estar dempeus. Fins a l’arribada del tren li quedaven exactament quatre hores.

Les hores i els minuts

Aquest matí important de la vida d’A. L. Čeljustnikov es va desenvolupar, hora a hora, de la manera següent: a les set, el desperta el telèfon. Čeljustnikov s’empassa en dejú un got de vodka, es renta amb aigua freda, despullat de la cintura en amunt. Es vesteix, enllustra les botes. Per esmorzar fregeix ous en un fogonet d’esperit i se’ls menja acompanyats de cogombres en vinagre. A les set i vint minuts telefona al Comitè Regional. El camarada Pjasnikov parla amb la boca plena, excusant-se: no havia sortit del despatx en tota la nit, havia dormit una mica a la butaca de l’escriptori; pregunta a Čeljustnikov si es troba bé; l’ha citat, diu, amb Avram Romanič, el maquillador, al vestíbul del teatre (entrada d’actors) a les quatre de la tarda; que sigui puntual. A les set i vint-i-cinc minuts telefona Nastasija Fedotjevna. Després d’una llarga pausa (a baix ja sent el clàxon del cotxe enviat pel Comitè) sent la veu nerviosa de l’esposa del director de La Nova Aurora. Ella no pot comprendre de cap manera com és possible que ahir l’haguessin buscat a casa seva. Està desesperada. Si M. (és a dir el seu marit) se n’assabenta, ella s’enverinarà. No podrà suportar aquesta vergonya. Sí, sí, s’enverinarà; amb el verí de les rates. Čeljustnikov, amb dificultat, intercala en tota l’allau de paraules, pronunciades balbucejant, quequejant i xiuxiuejant, alguna paraula de consol: que no es preocupi, que tot això és una casualitat, que ja li ho explicarà tot però que ara se n’ha d’anar urgentment, a baix l’espera el cotxe. En el verí de les rates ni pensar-hi… A les set i set minuts s’asseu al cotxe negre que l’espera davant de casa; una mica abans de tres quarts de vuit arriba a la seu del Comitè. El camarada Pjasnikov té els ulls inflats i vermells; es beuen un vodka, després es posen d’acord sobre els detalls i telefonen des de les vuit fins a dos quarts de deu des de dos despatxos diferents per no molestar-se l’un a l’altre. A dos quarts de deu el camarada Pjasnikov, amb uns ulls que semblen els d’un conill, pitja un dels botons de la gran taula d’escriptori de fusta de noguer i la dona de fer feines arriba amb el te en una safata. Durant una bona estona xarrupen el té que crema, sense dir cap paraula, somrient-se l’un a l’altre com ho fa la gent després de fer una feina difícil i de gran responsabilitat. A les deu se’n van a l’estació i comproven la seguretat. El camarada Pjasnikov exigeix que es retiri la pancarta amb la inscripció La religió és l’opi del poble i que es canviï ràpidament per una altra que té un ressò metafísic: Visca el sol, fora la nit. A les onze en punt, quan entra el tren amb l’hoste distingit a l’estació, Čeljustnikov s’aparta de la comitiva de benvinguda i es posa al costat, barrejat entre els oficials de la seguretat que, vestits de civil i amb maletes, representen viatgers casuals i curiosos que esperen amb un aplaudiment espontani l’hoste amic vingut des de França. Després d’haver repassat amb una ràpida mirada Herriot (li va semblar sense caràcter, sembla ser que a causa de la boina), Čeljustnikov surt a fora per la sortida d’emergència i marxa ràpidament amb el cotxe.

Va arribar davant de la catedral de Santa Sofia a les dotze en punt.

El passat

La catedral de Santa Sofia va ser construïda com un record confós dels dies gloriosos de Vladimir, Iaroslav i Izjaslav. És una còpia llunyana del monestir khersonenc que porta el nom de la «ciutat santa» de Kherson o Cherson. La crònica de Nèstor el Savi explica que va ser el príncep Vladimir en persona qui va portar de Kherson, la ciutat on fou batejat, icones i estàtues religioses, com també els «quatre cavalls de bronze».^[4] Però entre aquesta primera pedra per als fonaments de l’església, aportada pel Vladimir que descansa en la glòria, i els fets de Santa Sofia al llarg de les ribes del cèlebre Dnièper haurà de passar encara molta aigua, però també sang i cadàvers. Els antics déus eslaus resistiran molt temps el caprici del príncep de Kíev d’acceptar la religió monoteista cristiana; el poble rus sí que lluitarà amb crueltat pagana contra els «fills del déu Dag», però continuarà considerant que les fletxes mortals i les javelines volen amb l’ajut del vent, que no obstant la nova fe restarà «un fill del déu Stri». La crueltat dels ortodoxos no és, de fet, menys cruel que la crueltat d’una comunitat pagana, però el fanatisme dels fidels a la tirania d’un sol Déu és encara molt més virulent i eficaç.

La gloriosa Kíev, mare de les ciutats russes, tindrà al principi del segle onze prop de quatre-centes esglésies i, segons el testimoni de Dietmar de Merseburg, aleshores esdevindrà «rival de Constantinoble i la perla més bonica de Bizanci». Per posar-se en sintonia amb l’imperi Bizantí i la seva fe, Rússia s’acostarà a través de l’ortodòxia a una civilització antiga i refinada, però el cisma i el rebuig del poder romà l’exposaran a la mercè dels conqueridors mongols i no podrà comptar amb la protecció d’Europa. Aquest cisma portarà també l’aïllament de l’ortodòxia russa de l’Occident; les esglésies es construiran amb la suor i els ossos dels mugics sense saber res de l’elevació de les torres gòtiques i en l’àmbit de les emocions Rússia no coneixerà l’esperit de cavalleria i «pegarà les seves dones com si el culte a la dona no hagués existit mai».

Poc o molt, totes aquestes coses estan descrites a les parets i en les pintures al fresc de la Seu de Sofia a Kíev. Tota la resta només són dades històriques d’importància relativa: va ser fundada per Iaroslav el Poderós (1037) en memòria eterna de la victòria sobre els pagans de Pečenga. I per què la mare de totes les ciutats russes, Kíev, no hagués d’envejar res a Constantinoble es va construir arran del portal de l’església santa la preciosa porta d’or. La glòria va durar poc. Les hordes mongols que venien de les estepes (1240) van aplanar la gloriosa ciutat de Kíev. Però Santa Sofia ja havia estat convertida en ruïna: el mil dos-cents quaranta se’n van desplomar els sostres, al mateix temps que els sostres de l’església anomenada Desjatnaja, i hi van morir centenars d’habitants de Kíev que s’hi havien refugiat per escapar-se de la cruel matança que els havien preparat els mongols. A Descripció d’Ucraïna, publicat l’any 1651 a Rouen, el senyor de Beauplan, un noble normand al servei del rei de Polònia, escriu paraules que semblen un epitafi: «de totes les esglésies de Kíev només dues quedaren dretes per al record de les generacions futures; però les altres no són més que tristes ruïnes: reliquiae reliquiarum».

El mosaic més famós d’aquesta església, La Mare de Déu que beneeix, va ser venerat a Kíev sota el nom de «nerušimaja stená», el mur indestructible —una al·lusió llunyana al dotzè vers de l’himne accadi. Però una llegenda justifica aquest nom d’una altra manera: en enderrocar l’església es van desplomar tots els murs menys l’absis, que va quedar intacte gràcies a la Verge-Mare del mosaic.

Circ a la casa de Déu

Per molt que d’entrada sembli fora del principal fil argumental del nostre relat (veurem, entre altres coses, que aquest allunyament és només aparent), no podem sinó esmentar ara mateix les estranyes pintures al fresc que adornen els murs de les escales de cargol que condueixen al pis de dalt i per les quals accedien prínceps i boiars, els seus hostes, al servei diví sense necessitat de sortir del palau. Aquestes pintures al fresc van ser descobertes el 1843 sota una capa recent, però a causa de les presses i de la curiositat, que és la mare de totes les descobertes i els pecats, la restauració es va fer d’una manera extremadament negligent: a la pàtina antiga, a l’esplendor de l’or i de les vestimentes, s’hi va afegir l’ostentació de la riquesa i del luxe dels nous rics, els boiars. Però a part d’això les escenes van quedar intactes: sota el cel blau de Bizanci, un hipòdrom i un circ, i en primer pla a la llotja d’honor, l’emperador i l’emperadriu envoltats del seu seguici; els aurigues esperen rere la tanca per deixar anar els cavalls aixecats sobre les potes del darrere; lluitadors de rostre dur, armats amb javelines, escortats per la gossada encalcen feres salvatges; acròbates i actors ensenyen les seves habilitats dalt de l’escenari sota un cel clar; un atleta musculós sosté amb la mà un pal llarg per on s’enfila com un mico un altre acròbata; el gladiador armat amb la destral es llança sobre el domador que porta el cap d’un ós.

El llibre de Konstantin Porfirogenet, que retrata les cerimònies a la cort bizantina, ens indica en el capítol titulat Els jocs gòtics quin és el sentit d’aquesta última escena: «Els jocs anomenats ludus gothicus se celebraven d’acord amb la Voluntat de Sa Majestat Imperial vuit dies després de la festa de la Nativitat i en aquesta ocasió els convidats de S. Majestat I. es disfressaven de gots i es posaven màscares o caps de diferents bèsties salvatges».

Fins aquí sobre el passat.

La fàbrica de cervesa

Avui la Seu de Sofia a Kíev amaga sota els sostres alts una part de la fàbrica de cervesa Spartak, l’assecador i el magatzem. Cisternes enormes de vint tones, posades sobre suports de fusta, estan arrenglerades al llarg dels murs, i els pesants barrils de ferro són arreu, entre els pilars, ben bé fins a l’absis. L’assecador ocupa dos pisos de reixes de fusta des de l’altura de les finestres fins als arcs. (La temperatura constant d’11°C és extraordinàriament beneficiosa per a la fermentació dels bacteris escollits per donar a la cervesa la seva aroma específica). A través d’una de les finestres laterals, ara sense vidres, passen tubs d’alumini cargolats com els d’una estufa i connecten l’assecador amb el dipòsit de remull que hi ha en una gran barraca d’un sol pis situada un centenar de metres lluny de l’església. Les bastides i les escales uneixen les reixes, els tubs i les cisternes, i l’olor agre de llúpol i de civada porta entre els murs antics l’olor de les estepes sense fi, molles de pluja. Les pintures al fresc i l’altar són coberts (d’acord amb un decret recent) amb llargs telons de jute que cauen al costat dels murs com una bandera de color gris. Al lloc on abans hi havia (dit més exactament, on encara és, sota el vel gris) la Puríssima, «sorpresa per l’aparició inesperada de l’Arcàngel», ara penja el retrat del Pare de la Nació en un pesant marc daurat: és l’obra del pintor Sokolov, format a l’Acadèmia, un artista emèrit. Enmig d’un remolí de neu, una vella se separa de la multitud i intenta besar la mà del Gloriós, besar-la-hi d’aquella manera com ho fan els mugics, com ho fa el poble. Ell somriu a la vella i li posa la mà damunt les espatlles, com un pare. Els soldats, els treballadors, les criatures, tots observen aquesta escena amb admiració. A sota del retrat, a la mateixa paret, on entre dos trossos de jute penetra la tèrbola llum de dos finestrals, hi ha el diari de paret i els gràfics. Čeljustnikov, amb ressaca i estabornit per l’olor de llúpol, examina el gràfic de la productivitat com si estigués observant, enfebrat, la seva pròpia corba de temperatura.

Una altra restauració

I. V. Braginski, «participant en la revolució, fill de pagesos, bolxevic», l’enginyer en cap de la producció, es treu el barret, es grata el cap, dóna voltes al paper que té a la mà i torna a llegir-s’ho, sembla ser que per tercera vegada, sense dir res. Čeljustnikov mentrestant visita l’interior de l’església, aixeca el cap per veure els sostres alts, mira rere les bastides, calcula quin deu ser el pes de les calderes i les cisternes, ho calcula bellugant els llavis secs. Aquests sostres alts, pintats, li recorden la petita església de fusta del seu poble natal on anava, fa molt temps, amb els seus pares a l’ofici religiós per escoltar el murmurar dels popes i el cantar dels feligresos: un record llunyà i irreal que va morir dins seu, un home nou amb una nova concepció de la vida. Del que va passar aquell dia a la Seu de Sofia en tenim el testimoni del mateix Čeljustnikov: «Ivan Vasiljevič, participant en la revolució, fill de pagesos, bolxevic, ens va fer perdre dues hores de temps valuós amb la seva xerrameca inútil i l’obstinació de demostrar que té raó. Com que considerava que complir la norma de producció de cervesa cada mes és més important que els misteris eclesiàstics, va arrugar l’ordre del Comitè i me la va llançar a la cara. Tot i que vaig ser conscient que el temps passava irremisiblement, vaig intentar convèncer-lo i explicar-li que pel bé comú l’església s’havia de condicionar per a l’ofici religiós. Finalment, sense forces ja davant de la seva tossuderia, me’l vaig emportar al despatx i li vaig confiar el secret de tu a tu, sense dir el nom del convidat. Ni tan sols aquest argument era suficient, com tampoc un grapat de converses telefòniques amb alts dirigents que vaig fer des del telèfon de campanya del seu despatx. Finalment vaig haver de sortir amb l’últim argument: el vaig apuntar amb el meu revòlver. (…) Cent vint presoners van ser portats des del camp de treball que hi havia a prop i sota la meva supervisió van dur a terme una altra restauració de l’església en menys de quatre hores. Una part de l’assecador el vam recolzar a la paret i el vam amagar sota les teles de jute i lones militars que vam tirar per sobre de la bastida com si es tractés realment d’una restauració del mur de l’est. Els barrils i les cisternes els vam portar, fent-los rodolar sobre uns rails de fusta (només amb l’ajut de la força humana, sense cap mena de mitjans tecnològics), al pati de la barraca on hi havia el dipòsit de remull… A tres quarts de quatre vaig pujar al cotxe i puntualment, a l’hora convinguda, vaig ser al vestíbul del teatre, on ja m’esperava Avram Romanič».

Barba i kamilavka

Continuem citant el testimoni de Čeljustnikov: «El camarada Pljasnikov li ho va explicar tot (es refereix a Avram Romanič) i fins i tot li va fer firmar, com em va reconèixer més tard, una declaració amb la qual es comprometia a guardar silenci sobre tot això com si es tractés d’un secret d’estat. Sembla que va funcionar: les mans d’Avram Romanič tremolaven mentre em fixava la barba. La sotana amb el cinturó violeta i la kamilavka la vam llogar al magatzem del teatre i en la carta adreçada a la gerència vam especificar que necessitàvem aquestes coses per als membres de la brigada d’agitadors que s’estava preparant per escenificar als pobles i davant les cooperatives de treballadors obres amb contingut antireligiós. Avram Romanič, doncs, ja no va preguntar res més i es va dedicar completament a la seva tasca; fins i tot les mans li van deixar de tremolar ràpidament. No hi ha res a dir, l’home hi tenia la mà trencada! No només va fer de mi un protojerej, sinó que fins i tot em va posar, per iniciativa pròpia, una panxa postissa. “Ha vist alguna vegada”, va dir, “ha vist alguna vegada, ciutadà Čeljustnikov, un arxiprest prim?”. Una observació amb la qual vaig estar d’acord. Si oblidem tot el que li va passar més tard (no tinc cap intenció d’exposar-ho ara i aquí), considero que Avram Romanič té gairebé els mateixos mèrits que tot hagi sortit bé que jo mateix: em va donar alguns consells valuosos que van representar per a mi, tot i haver tingut ja una certa experiència teatral, una gran ajuda. “Ciutadà Čeljustnikov”, em va dir ara ja sense cap ombra de por i engrescat per la feina que li havia estat confiada, “no ho oblideu ni un instant: la barba, especialment una barba com aquesta, no es porta amb el cap, sinó amb el bust, amb el tòrax. A causa d’això heu de coordinar ara mateix, en aquest poc temps disponible, els moviments del cap i del cos”. Em va donar fins i tot alguns consells útils pel que fa a l’ofici religiós en si i els càntics —un saber que segurament va adquirir al teatre. (O potser fins i tot a la sinagoga, només el diable ho sabria). “Quan se li acabin les paraules, ciutadà Čeljustnikov, murmuri en veu baixa. Murmuri com més millor, com si estigués enfadat amb els feligresos. I giri els ulls com si volgués maleir el Déu al qual serveix, encara que sigui només durant aquests instants. I pel que fa als càntics…” —“Ara no tenim temps per a això”, li vaig dir. “Cantarem més tard, Avram Romanič”».

Les botes de color de gerds

Čeljustnikov va romandre a la sala de maquillatge una mica més d’una hora; un temps relativament breu si considerem la transformació que va patir. A. T. Kašalov, que tothom anomenava simplement Aljoša, el xofer del Comitè Regional, aquell mateix que l’havia portat abans, li va besar la mà en entrar al cotxe. «Es tractava d’una mena de prova general», anota Čeljustnikov, «que em va alliberar completament dels nervis que sentia en el moment de quedar-me sense la supervisió i sense els consells d’Avram Romanič. En el primer moment vaig pensar que Aljoša feia broma, però aviat vaig comprovar que la credulitat humana no té límits: si m’hagués presentat davant seu amb la corona imperial al cap, ell segurament s’hauria tirat a terra amb la cara enfonsada a la neu i el fang. Necessitarem encara molt temps i d’esforç», afegeix Čeljustnikov no sense rancor i vanitat, «per eradicar de l’ànima russa dels mugics els rastres del passat fosc i del retard secular».

(Diguem-ho d’una vegada: Aleksej Timofejič no va reconèixer mai durant el seu processament, ni sota els maltractaments més greus, que aquell dia l’haguessin enganyat. En la confrontació amb Čeljustnikov, que va tenir lloc al despatx de l’instructor quan encara no havia passat ni un mes d’aquest esdeveniment, sostenia tossudament la seva declaració que només volia fer broma amb el ciutadà Čeljustnikov. Tot i que estava físicament esgotat i tenia les costelles trencades, defensava la seva posició amb considerable convicció: com hauria pogut creure que al cotxe hi pujava un protojerej si abans havia portat al teatre el ciutadà Čeljustnikov? A la pregunta: és correcte que aquell mateix dia —21 d’octubre de 1934— va fer a l’esmentada persona eclesiàstica, és a dir al camarada Čeljustnikov, la pregunta: «Què passa amb el ciutadà Čeljustnikov, que l’hem d’esperar o no?». Aljoša hi va respondre negativament. A la pregunta: és correcte que va dir a l’esmentada persona eclesiàstica, és a dir al camarada Čeljustnikov: «Aviat a Kíev serà més fàcil trobar un ren que un sacerdot» també hi va respondre negativament. A la pregunta: és correcte que l’esmentada persona eclesiàstica, és a dir el camarada Čeljustnikov, li va preguntar amb una veu canviada: «Per què els necessita, fill meu, els sacerdots?» i que ell, A. T. Kašalov, va respondre «perquè resin per la nostra ànima de pecadors», l’acusat també hi va respondre negativament).

A dos quarts de sis la limusina negra es va aturar al costat de l’entrada no il·luminada de l’església i el protojerej Čeljustnikov es va aixecar els faldons de la sotana i durant uns instants van resplendir les seves botes enllustrades de color de gerds. «Que ho comprens ara, durák», va dir Čeljustnikov a l’Aljoša, que mirava estupefacte ara la seva barba, ara les seves botes, «que ho comprens ara?».

L’encenser

«El servei religiós va començar uns minuts abans de les set», anota Čeljustnikov al seu escrit, que ens ofereix, entre altres coses, també la descripció detallada de tota la cerimònia. (Una certa necessitat creativa d’afegir, potser innecessàriament, als documents de la vida real els colors, els sorolls i les olors, aquesta decadent trinitat sagrada dels moderns, no em permet reprimir-me per no imaginar tot allò que el text de Čeljustnikov no conté: tremolor i espetec de les espelmes en canelobres de plata portats del tresor del museu de Kíev —i aquí el document torna a entrar dins la nostra escena imaginada; la resplendor de les flames sobre els rostres fantasmagories dels sants al semicercle de l’absis, sobre els plecs del llarg mantell de la Verge-Mare al mosaic i sobre la capa violeta en la qual despunten tres creus blanques; la lluïssor del sutge i dels daurats a les aurèoles i els marcs de les icones, dels recipients sagrats, el calze, la corona i l’encenser que oscil·la en la penombra acompanyat pel xerricar de les cadenes que el sostenen mentre l’olor de l’encens, l’ànima de les coníferes, es barreja amb l’olor agra de llúpol i de civada). «De seguida, quan va entrar el camarada Rilski», continua Čeljustnikov, «i va començar a persignar-se, vaig agafar l’encenser i vaig començar a brandar-lo per damunt dels caps dels nostres feligresos. Feia veure que no m’adonava de l’entrada dels nous fidels, encara que distingia en la penombra i a través del fum de l’encens clarament la calba del camarada M., i els cabells aspres del ciutadà Herriot. Silenciosament, de puntetes, van anar fins al centre de l’església i es van quedar quiets. Els nervis que sentia en veure’ls entrar van desaparèixer de seguida i em vaig encaminar cap a ells brandant l’encenser sense parar i murmurant. El ciutadà Herriot tenia les mans encreuades, però no com si resés, sinó amb el puny clos dins l’altra mà, amb els braços a l’altura de la cintura i agafant fermament la seva boina basca. Després d’haver-los envoltat de fum vaig continuar algunes passes més, llavors em vaig girar: el ciutadà Herriot mirava el sostre, després es va acostar al seu traductor i aquest al camarada Pljasnikov. Després vaig acostar l’encenser cap a Nastasia Fedotjevna, que es va posar de genolls i va acotar el cap embolicat amb un mocador negre. Sense girar-se em va dedicar una ràpida mirada plena de voluntat d’encoratjar-me que va dissipar dins meu els últims rastres de nerviosisme. (Les seves pors matinals no quedaven gens reflectides sobre el seu rostre). Al costat de Nastasia Fedotjevna hi havia de genolls, amb les mans encreuades per resar, també amb un mocador negre al cap, Zelima Čavčavadze, un vell treballador del partit i l’esposa del camarada Pjasnikov, i també la seva filla de divuit anys, Hava, membre del Komsomol. A part d’una vella, a qui no coneixia el rostre i la presència de la qual no em vaig poder explicar ni a mi mateix, totes les altres cares m’eren més o menys conegudes: al costat de la camarada Alje, que aquest matí ens havia ofert el te al despatx del camarada Pljasnikov, hi havia també les editores de la nostra redacció i les secretàries del Comitè, mentre que la part de dones les cares de les quals jo no coneixia eren sense cap mena de dubte les esposes dels camarades de čeka.^[5] Ho haig de reconèixer: tots sense excepció feien el seu paper d’una manera disciplinada i devota. A part de la gent que he esmentat, heus aquí els noms dels altres camarades, ja que considero que, tal com ja he dit, la seva participació en aquest assumpte no era pas menys rellevant que la meva. (A continuació segueix una llista de quaranta noms, acompanyada en alguns casos amb l’observació: “amb la dona”). Juntament amb una vintena de treballadors de la brigada cultural i els seus dos supervisors em sembla que tots junts dóna uns seixanta creients». Després d’haver enumerat els noms, Čeljustnikov acaba: «El camarada Herriot amb el seu seguici es va quedar a l’església uns cinc minuts, encara que a mi em va semblar com se n’hi hagués quedat ben bé uns quinze».

Explicació del circ

L’ofici diví es desenvolupava de ple segons el seu ritual petrificat, com si fos dibuixat en una pintura al fresc —on els creients en el fervor de les pregàries ara abaixen la mirada cap a la terra que és la mare de l’infern, ara l’aixequen cap al cel, el bressol del paradís—, quan Herriot amb el seu seguici va abandonar a poc a poc, de puntetes, la nau central i va anar a mirar les cèlebres pintures al fresc pintades al llarg de l’escala de cargol. La historiadora de l’art, Lidija Krupenik, que va ser cridada per a aquesta ocasió, li va explicar en un francès impecable (per la qual cosa el camarada Herriot la va felicitar de tot cor) la presència d’escenes profanes a la casa de Déu —un misteri que no podia passar desapercebut per a un invitat tan curiós. «Tot i que les escales de cargol estan bastant allunyades del santuari, cosa que el camarada Herriot havia pogut comprovar personalment, formen part integral de la casa de Déu i per això a nosaltres ens sembla que la presència de les escenes de circ en una casa de Déu hauria d’estranyar i ofendre els sacerdots. Mais ce sont là des scrupules tout modernes, continua Lidija Krupenik, aussi êtrangers aux Byzantins du onzième siècle qu’aux imagiers et aux huchiers de vos cathêdrales gothiques. De la mateixa manera com la fe dels vostres avantpassats no s’havia sentit ofesa per les escenes irreverents i a vegades fins i tot obscenes que estan representades en gàrgoles i misericòrdies, la introducció de la pintura profana a les esglésies no tenia als ulls dels nostres avantpassats devots res de sacríleg. Se sap —continua Lidija Krupenik mentre el camarada Herriot sacseja el cap tot mirant les pintures al fresc, especialment interessat pels instruments musicals que s’hi representen— se sap que a Constantinoble durant el regnat dels sobirans iconoclastes les figures de Crist i dels sants van ser substituïdes per una classe curiosa d’escenes satàniques: curses de cavalls i escenes sagnants de caça de feres i de persones». (El camarada Herriot sacseja el cap i dóna voltes a la seva boina com si fos un jove estudiant). «En aquesta comparació tampoc no hem d’oblidar», continua Lidija Krupenik amb una veu graciosa que sembla voler amagar la ràbia, «els altres monuments culturals a l’Occident que fan servir els mateixos motius, com per exemple el sostre de la capella palatina a Palerm, que conté els mateixos motius profans que la Santa Sofia de Kíev: la lluita dels atletes i dels esclaus que toquen la flauta i la gralla. I, finalment, no hem de perdre el record del fet que Santa Sofia de Kíev era, tout comme les chapelles de vos rois normand, una església palatina i que les escales de cargol conduïen a les habitacions dels prínceps; i d’aquesta manera les escenes profanes havien estat pintades al lloc corresponent, n’est-ce pas?».

El camarada Herriot, que tenia fred als peus,^[6] es va mirar les pintures al fresc, sense dir res, i es va submergir en pensaments.

Els lleons mecànics

L’endemà, encara sota les impressions fresques del viatge, mentre seia en el compartiment de lliteres del tren Kíev-Riga-Königsberg, amb febre i embolicat en una manta, Édouard Herriot escrivia al bloc de notes les seves primeres impressions. Un fet (un d’aquells que tenen relació amb la nostra història) n’enterboleix la netedat: la presència de pidolaires davant la Seu de Sofia. Ell formula la seva estranyesa d’aquesta manera: «Aquests pidolaires davant l’església, a vegades xacrosos i vells, però a vegades també molt joves i d’aspecte sa, que ens van envoltar quan vam sortir de la preciosa Santa Sofia, són sens dubte aquella tribu vigorosa dels pobres russos i de retardats il·luminats (íourodivy) que constituïen l’extravagant fauna de la vella Rússia». (Després continuen comentaris sobre les tasques que esperen el nou, jove Estat).

Aquesta mateixa dada sobre els pidolaires (i només per això l’hem recollit) la trobem també als apunts de Čeljustnikov: «Després de sortir d’església vam empresonar un grup de paràsits que van arribar-hi d’una manera miraculosa, probablement atrets per l’olor de l’encens».

Fullejant les notes (de les quals sortien cares, contrades i converses, tot un món, tan semblant i alhora tan diferent d’aquell que havia conegut dotze anys abans quan va anar a Rússia per primera vegada) Herriot va intentar resumir totes aquestes impressions, reduir-les a allò que és essencial. I, amb el pragmatisme i l’esperit que el caracteritzava, va decidir de resumir les seves observacions noves (per ara) d’una manera més senzilla i més eficaç: tornaria a repetir la dedicatòria del seu llibre com fa dotze anys, la repetiria com a senyal que les seves conviccions han perdurat i així tancaria la boca als malpensats. La repetiria in extenso, igual com la va escriure aleshores, el novembre de 1922, i aquesta introducció-dedicació l’adreçaria a la mateixa persona: a Élie-Joseph Bois, l’editor general del Petit Parisien. Aleshores, per comprovar que la decisió era correcta, va treure de la bossa un exemplar del seu llibre enquadernat en pell, l’últim que li quedava d’aquells vint exemplars (Il a été tiré de cet ouvrage 20 exemplaires sur Alfa réservés a Monsieur Édouard Herriot), i va repassar la dedicatòria amb una mirada ràpida (que aquí reproduïm traduïda amb la qual cosa sens dubte perdem molt de l’autenticitat i l’estil de l’original): «Benvolgut amic; quan vaig emprendre el camí cap a Rússia no només els nostres homes més distingidament dedicats a l’insult em van cobrir d’injúries, sinó que em van augurar les pitjors catàstrofes. Els de més bona fe em consideraven la viva imatge d’aquell frare miserable que va emprendre el viatge durant l’Edat Mitjana des de Lió per batejar el khan dels tàrtars. Això era en l’època en què els prínceps de Moscou, per espantar els visitants, amagaven sota els seus trons lleons mecànics que tenien l’obligació de rugir quan i on tocava durant una conversa. Però vostè, estimat amic, estava preparat per comprendre les meves intencions i per creure en la meva imparcialitat. He tornat d’un viatge que s’ha desenvolupat amb una senzillesa ridícula. Arreu m’han rebut de bona voluntat. No van abraonar els lleons sobre meu; he pogut observar-los amb tranquil·litat i lliurement. He redactat les meves notes sense posar l’atenció en si els agradaran o no. I jo les dedico a vostè, en senyal d’atenció: accepti-les. El seu devot, É. Herriot».

Content amb la decisió presa, va guardar el llibre i va mirar un altre cop allò que ell anomenava la melangia del paisatge rus.

(Les conseqüències del segon viatge d’Herriot són de caràcter històric i per això fora de l’interès de la nostra narració).

Post festum

A. L. Čeljustnikov va ser arrestat a Moscou, el setembre de mil nou-cents trenta-vuit, més de quatre anys després de l’assassinat de Kirov (i en relació amb ell) i menys de quatre anys després de l’episodi amb Herriot. Assistia a una projecció al cine quan se li va acostar l’acomodadora i li va dir a cau d’orella que el buscaven per a un assumpte urgent. Čeljustnikov es va aixecar, es va estrènyer el cinturó on portava el revòlver i va sortir al passadís. «Camarada Čeljustnikov», li va dir una persona desconeguda, «el necessiten urgentment al Comitè. El cotxe s’està esperant». Čeljustnikov va maleir dins seu, tot pensant que segurament es tractava d’una altra gran comèdia com aquella que havien escenificat feia quatre anys i que li va comportar una condecoració i la promoció. Va pujar al cotxe sense sospitar res. Durant el trajecte li van prendre l’arma, li van posar les manilles i el van portar a Lubjanka. Li van pegar i el van estar matant durant tres mesos, però no va voler firmar la declaració que havia participat en activitats subversives en contra del govern soviètic, que havia participat en la conspiració contra Kirov i que a Espanya s’havia afegit als trotskistes. El van deixar a la cel·la d’aïllament deu dies més perquè s’hi repensés: o bé firmava la confessió o bé la seva dona seria arrestada i la filla d’un mes portada a un orfenat. Čeljustnikov finalment es va trencar i va signar la declaració, on va afirmar tots els càrrecs de l’acusació, entre altres també que era membre d’un grup de conspiradors conduït per Avram Romanič Šram. Li van tocar deu anys. Al camp de treball va trobar un vell conegut seu, un membre de NKVD amb el qual havia lluitat a Espanya. Va esdevenir un delator. Va ser rehabilitat el 1958. Casat, tres fills. L’any 1963 va visitar amb un grup de turistes Bordeus, Lió i París. A Lió va visitar la biblioteca en honor del famós alcalde i va fer una inscripció al llibre d’impressions: «Admirem l’obra d’Édouard Herriot». Firma: «A. L. Čeljustnikov».