EL CERCLE MÀGIC DE LES CARTES

Per a Karl Štajner

El doctor Taube, Karl Georgijevič Taube, va ser mort el 5 de desembre de 1956, menys de dues setmanes després d’haver estat oficialment rehabilitat i tres anys després d’haver tornat del camp de treball de Noril’sk. (Taube va passar als camps de concentració, sense tenir en compte la presó preventiva, disset anys). Aquest assassinat no va quedar aclarit fins al juny de 1960, quan va ser empresonat a Moscou un tal Kostik Koršunidze, conegut amb el nom de l’Artista o l’Àguila, expert en caixes fortes, el número u, considerat entre els delinqüents el rei de les violacions de domicili. El capità Morozov, que va interrogar Kostik, estava estranyat per la seva conducta: Kostik tremolava! Aquest era el Kostik que en les investigacions anteriors havia parlat amb orgull sobre si mateix i sobre la seva feina, amb la suficiència que pertoca a un capitost del seu calibre. En situacions desesperades era capaç de reconèixer fins i tot coses que ningú no li demanava i no sense orgull: com el robatori (per exemple aquell dels correus de Kazan) comès feia dos o tres anys enrere. Una confessió com aquesta es podia obtenir de Koršunidze fàcilment perquè ell, mestre i home valent de la nit, tenia una debilitat que estava, per molt humana que sigui, aparentment en desacord amb la seva vida: Kostik no suportava els cops. Simplement l’amenaça, l’instructor que aixeca la veu o bé la mà, convertia Kostik-l’Artista, Kostik-l’Àguila, en una desferra humana. Però una desferra, la confessió no es pot esprémer. El capità Morozov, que al llarg de la seva carrera ja havia tingut ocasió de tractar-lo dos cops (una vegada al camp on era delator i una altra vegada, immediatament després, com un espanyaportes), sabia doncs com no s’ha de parlar amb Koršunidze (excepte, és clar, en cas d’una necessitat extrema). Després d’obtenir la promesa que no li pegarien o l’escridassarien (la qual cosa ofèn la seva dignitat i li mata les cèl·lules del cervell), Kostik estava disposat a parlar d’una manera extensa, amb tots els detalls d’algú expert en l’ofici, de totes les seves malifetes. Era un actor nat, un actor inspirat. Durant un temps de la seva vida tempestuosa formava part d’un grup de teatre amateur on havia pogut enriquir el seu vocabulari barroer amb un cert refinament. (Un dels seus sobrenoms, Dantes, testimonia aquesta transformació; Koršunidze en persona el va compondre de Dant i de D’Anthès: també va ser ell personalment qui es va travessar el crani poètic amb una bala i d’aquest cèlebre tret va néixer un expert en caixes fortes no pas menys cèlebre). La seva experiència d’actor la va completar més tard en camps de treball on era membre de la brigada cultural, actor i delator. Sigui dit de passada: Kostik considerava totes les penes de presó part de la feina, igual que els revolucionaris d’abans consideraven les penes de presó una «universitat»; la seva filosofia no estava, doncs, en desacord amb la seva vida: «Entre els dos grans papers (ell ho va dir amb aquesta paraula) hi ha un buit comprensible que cal omplir de la millor manera possible». Cal reconèixer que durant el període dels triomfs més grans de Kostik Koršunidze, entre els anys trenta i els cinquanta, les penes de presó eren per a ell, com per a molts altres lladres de totes les classes, només una continuació de la «llibertat». Una multitud de presos polítics que es comptava per milions estava exposada a tots els antulls i les extravagàncies dels que s’anomenaven els nostres socialment semblants; als camps es van realitzar els somnis més atrevits i fantàstics dels lladres: els senyors d’abans, les datxes dels quals visitaven lladregots de poc pes i els importants espanyaportes, ara s’havien convertit en servents, en «ordenances» i esclaus dels qui abans havien estat expulsats del paradís, i les mestresses de la justícia, les ministres i les jutgesses es van convertir en concubines i esclaves d’aquells que elles abans havien jutjat i que els havien instruït sobre la justícia social i la consciència de classe tot apel·lant Gor’kij, Makarenko i els altres clàssics. Fou, per dir-ho amb una sola paraula, el període daurat dels delinqüents, especialment de tots aquells que van adquirir en aquesta jerarquia l’aurèola de capitost, com era el cas de Kostik Koršunidze, anomenat l’Artista. El rei de la xusma és el veritable rei tot just quan es troba entre els seus; per a ell treballen no només els qui en altres temps eren senyors, sinó que també legions senceres de delinqüents experimentats se sotmeten a la seva voluntat: n’hi havia prou que Koršunidze pronunciés un desig de paraula o fins i tot ho indiqués només amb la mirada, i les botes de color de gerds de l’exčekista Čeljustnikov resplendien posades als peus del nou amo (Kostik), o que fes passar gana, gràcies a l’amabilitat i la benevolència del cuiner, exproxeneta i assassí, a l’esposa de l’exsecretari del Comitè Regional, la pàl·lida Nastasja Fedotjevna M., que va ser portada davant Kostik perquè a l’Artista li agraden les senyores plenes com ella, que és «pàl·lida i tova, com han de ser les nostres dones russes».

Com que Kostik continuava tremolant també després de la seva llarga confessió (tot i que l’instructor no havia aixecat la veu i fins i tot s’havia adreçat a ell com a «ciutadà», per posar-lo de bon humor i alhora ridiculitzar-lo), el capità Morozov va donar instruccions als experts, portat més aviat per una estranya inspiració que no pas per haver disposat d’una indicació d’algun dels seus delators, que comparessin les empremtes de Kostik amb les empremtes que van ser trobades «al rossinyol», l’eina dels espanyaportes, amb la qual havia estat mort quatre anys abans a T’umen un tal Karl Georgijevič Taube. La prova va donar positiu. Així va ser aixecat, si més no parcialment, el vel del misteri d’un assassinat que aparentment no semblava tenir cap sentit.

Les fotografies d’un àlbum

Karl Georgijevič Taube va néixer el 1899 a Esztergom, Hongria. Per molt que les dades sobre els seus primers anys siguin escasses, la grisor provinciana de les petites ciutats centreeuropees del principi de segle es perfila nítidament enmig de la penombra dels temps passats: cases baixes de color gris amb patis que el sol durant el seu lent camí divideix amb una clara línia de demarcació en quadrats d’una llum enlluernadora i en una mena d’ombres humides, cobertes de floridura, semblants a tenebres; les fileres d’acàcies que a la primavera fan una olor trista, com l’espès xarop contra la tos i els caramels per aclarir la gola, l’olor de les malalties infantils; l’esclat fred del barroc a la farmàcia on brillen els recipients blancs de porcellana amb aires gòtics; el gimnàzium llòbrec amb el pati enrajolat (bancs verds de pintura pelada, gronxadors malmesos que semblen forques i els lavabos de fusta pintada amb calç); la seu de l’ajuntament tenyida del groc de Maria Teresa, el color de les fulles caduques i de les flors de tardor que surten en les cançons que als capvespres toca l’orquestra zíngara al parc del Grand Hotel.

Karl Taube, el fill de l’apotecari, somniava, com tants infants de províncies, en aquell dia feliç quan miraria a través dels vidres gruixuts de les seves ulleres per última vegada la ciutat des de la perspectiva d’ocell que donen els adéus, igual com es miren a través de la lupa les papallones esgrogueïdes, assecades, insignificants de l’àlbum amb records dels anys passats a l’institut: amb tristesa i fàstic.

La tardor de mil nou-cents vint va pujar a l’estació Est de Pest en un vagó de primera classe del tren Budapest-Viena; quan el tren es va posar en moviment, el jove Karl Taube va saludar amb la mà un altre cop el seu pare (que desapareixia com una taca fosca en la llunyania amb el mocador de seda a la mà aixecada), després va portar ràpidament la seva maleta de cuir al compartiment de tercera classe i es va asseure entre els jornalers.

Credo

Dues raons de pes ens barren el pas per poder conèixer més bé aquesta època tempestuosa de la vida de Karl Taube: la il·legalitat i els nombrosos pseudònims que feia servir en aquell temps. Sabem que freqüentava els cafès d’emigrants, que col·laborava amb Novski, que es veia no només amb els hongaresos, sinó també i encara més sovint amb els emigrants alemanys i russos i que escrivia sota el nom de Károly Beatus i Kiril Bajc articles per als diaris d’esquerres. Una llista incompleta i mancada de tota fiabilitat de les obres d’aquest període conté unes cent trenta conferències i articles, i aquí en citem només alguns que es poden identificar més clarament a causa d’una certa vehemència d’estil (que representa només una altra expressió per referir-se a l’odi de classes): El capital religiós; El sol roig o sobre alguns principis; L’herència de Béla Kun; Terror blanc i sagnant; Credo.

El seu biògraf i conegut d’aquest anys d’emigració, el Dr. Tamás Ungvári, ens dóna aquesta descripció de Taube: «Quan l’any mil nou-cents vint-i-u vaig conèixer el camarada Bajc a la redacció vienesa del diari Ma, que en aquells temps dirigia l’indecís Lajos Kassák, em va sorprendre la seva, em refereixo a Bajc, modèstia i tranquil·litat. Encara que sabia que ell era l’autor de Terror blanc, de Credo i d’altres textos, no podia de cap manera connectar la duresa del seu estil amb aquest home tranquil i silenciós que portava ulleres de molta graduació que li donaven un cert aire de persona vergonyosa que es torba fàcilment. I és estrany —continua Ungvári— que era més fàcil sentir-lo parlar de problemes mèdics que de polítics. Una vegada em va ensenyar al laboratori de la clínica en què treballava uns recipients de vidre arrenglerats on guardava fetus en diferents estadis de desenvolupament; tots els recipients tenien una etiqueta amb el nom d’algun dels revolucionaris morts. En aquella ocasió em va dir que els fetus els havia ensenyat a Novski i que s’havia literalment marejat. Aquest jove tranquil, que als vint-i-dos anys feia la impressió d’una persona madura, aviat va entrar en conflicte no només amb la policia, que al principi només el vigilava discretament, sinó també amb els seus companys de lluita: considerava que les nostres accions eren poc eficaces, que els nostres membres eren tebis. Després de quatre anys a Viena, decepcionat per la lentitud de la transformació revolucionària, se’n va anar a Berlín, on considerava que aleshores hi havia “la flor i nata dels millors emigrants d’aquesta presó que era Europa”. A partir d’aquell moment i fins a l’any trenta-quatre vam perdre tot el rastre d’ell. En algun article, escrit sota pseudònim, em va semblar, i crec que no m’equivocava, reconèixer alguna frase de Taube que semblava “tenir incorporat un detonador” (tal com una vegada es va expressar Lukács). Se sap que va ser fins al moment de la detenció col·laborador d’Ernst Thälmann. I després vam llegir, l’estiu del trenta-cinc, la seva conferència pronunciada davant el fòrum internacional de Ginebra, on va fer palès tot el terror de Dachau i va advertir el món del perill una altra vegada: Un fantasma recorre Europa, el fantasma del feixisme. Tots els febles que havien quedat meravellats per la potència de la nova Alemanya, dels seus nois de pell colrada i les amazones fortes que desfilaven acompanyats del so de les severes marxes germàniques, es van estremir un instant en sentir les paraules profètiques de Taube. Però només per un instant: en aquella ocasió Taube, provocat per un conegut periodista francès, es va treure la jaqueta i, confós però decidit, es va aixecar la camisa per destapar l’esquena i va mostrar rastres encara no curats de ferides greus. Però com que la propaganda oficial del nazisme va titllar el gest de Taube d’una “provocació comunista”, la gent va oblidar tota desconfiança: per a l’esperit europeu es necessitava persones noves, fortes, que es forgen a sang i foc. Així, aquest mateix periodista, que s’havia quedat per durant un instant corprès per les ferides obertes, va refusar en el seu article totes les sospites i totes les evidències, ja que sentia fàstic de la seva pròpia feblesa i de la sang dèbil de la seva raça llatina, “que ploriqueja tot just sentir esmentar la sang”».

Els llargs passeigs

En passar la frontera lituanosoviètica un dia plujós de la tardor de mil nou-cents trenta-cinc, el doctor Karl Taube esdevenia un altre cop Kiril Bajc, potser amb la voluntat d’esborrar per sempre més els rastres dels sofriments morals i físics als quals havia estat sotmès. A Moscou hi va arribar (segons Ungvári) el 15 de setembre, mentre que algunes altres fonts indiquen una data una mica posterior: el 5 d’octubre. Dos mesos es va passejar Taube àlies Bajc pels carrers de Moscou com un delirant sense deixar-se molestar pels torrents de pluja gèlida i les tempestes de neu que entelaven els vidres gruixuts de les seves ulleres. Els capvespres el veien com rondava agafat al braç de la dona al voltant dels murs de Kremlin, estabornit per l’estranya llum de les grans lletres vermelles que il·luminaven el Moscou nocturn amb els lemes revolucionaris. «Hauria volgut veure-ho tot, veure-ho i tocar-ho, no només perquè era miop, sinó també per comprovar que no es tractava de cap somni», diu K. S. A l’hotel Lux, on s’hostatjava tota l’elit del Komintern i on a ell també li va ser assignat un allotjament, es deixava veure poc i amb els excompanys de lluita de Viena i de Berlín s’hi trobava sense cap entusiasme. Durant els dos mesos de vagar pels carrers de dia i de nit va acabar coneixent Moscou millor que cap altra ciutat en la seva vida; coneixia totes les avingudes, tots els carrers, els parcs, els edificis públics i els monuments, les línies de troleibús i de tramvia; coneixia també totes les inscripcions sobre les botigues i tots els lemes; «aprenia rus», apunta un dels seus biògrafs, «a partir de la llengua utilitzada en pancartes i lemes, a partir de la llengua-acció que ell mateix acostumava de fer servir».

Un dia, però, va adonar-se, i no sense astorament, que a part dels severs funcionaris oficials del Komintern no havia conegut per dir-ho així ni un sol home rus. Aquesta revelació sobtada el va descoratjar profundament. Va tornar del passeig tot enfredorit i amb febre alta.

Segons el testimoniatge del ja esmentat K. S., que va passar uns sis mesos al camp de Noril’sk amb Taube, aquell dia va passar el següent: al troleibús, quan passava pel bulevard Tver, es va asseure al costat de Taube un home amb qui ell hauria volgut començar una conversa; quan l’home es va adonar que estava parlant amb un estranger, es va aixecar ràpidament i va canviar de seient, murmurant una mena d’excusa. La manera com va fer això va afectar Taube com una descàrrega elèctrica i com una revelació sobtada i important. Va baixar a la primera parada i va vagar per la ciutat fins a l’alba.

Durant una setmana no va sortir de la seva habitació al tercer pis de l’hotel Lux, on la dona el curava amb infusions i xarops contra la tos. Va sortir d’aquesta malaltia decrèpit i encara més envellit, i va trucar enèrgicament a la porta del camarada Černomordikov, que estava encarregat de les qüestions personals. «Camarada Černomordikov», va dir amb la veu tremolosa i greu, «jo no considero que la meva estada a Moscou siguin vacances en un balneari. Vull treballar». «Tingui una mica més de paciència», li va dir misteriosament Černomordikov.

Entreacte

El període menys conegut de la vida del doctor Taube pot ser considerat, per molt estrany que pugui semblar, el temps transcorregut des de la seva arribada a Moscou fins a la seva detenció un any més tard. Alguns testimonis indiquen que va estar durant un temps treballant a la Internacional dels sindicats, i que llavors va aconseguir gràcies a la mediació de Béla Kun en persona (que aleshores ja havia caigut en desgràcia) fer de periodista, després de traductor i finalment de corrector al departament hongarès del Komintern. Se sap també que l’agost de 1936 va passar una temporada al Caucas, on va acompanyar la seva dona que s’havia posat malalta. Ungvári diu que es tractava de la tuberculosi, mentre que K. S. afirma que s’havia de curar «dels nervis». Si admetem aquesta data com a bona (moltes circumstàncies ens indiquen que podria ser verídica), llavors ens podríem afigurar que uns sofriments ocults, desconeguts per a nosaltres, torturaven els Taube en aquells temps. Si es tractava d’una decepció o d’una premonició de la catàstrofe que s’estava acostant, és difícil de dir. «Estic convençut», diu K. S., «que per a Bajc tot el que li passava a ell mateix no podia tenir repercussions importants: considerava, igual que tots nosaltres, que es tractava d’un petit malentès pel que fa a ell personalment, un malentès que no tenia res a veure amb el corrent principal i important de la història i que ell era, doncs, sigui com sigui, un home bescanviable».

Una incidència aparentment sense importància que s’acostuma a esmentar en relació amb Taube crida la nostra atenció: cap al final de setembre un jove panteixant, amb la gorra clavada fins als ulls, va sortir disparat d’una cantonada del bulevard Tversk i va topar amb Taube (que estava tornant de l’impremta) d’una manera tan maldestra que a aquest li van caure les ulleres a la vorera; el jove va demanar perdó tot confós i, amb les presses i la confusió, va trepitjar amb el peu els vidres i els va trencar en mil bocins, i va desaparèixer immediatament després.

El doctor Karl Taube àlies Kiril Bajc va ser detingut exactament quinze dies després d’aquest incident, el 12 de novembre de 1936 a les dues i trenta-cinc minuts després de la mitjanit.

Una destral esmussada

Si els camins del destí no fossin atzarosos i d’una arquitectura tan embullada, que fa que els llocs només es deixin intuir i no pas veure, podríem dir que, no obstant el terrible final, Karl Taube havia nascut sota una bona estrella (si malgrat tot admetem la tesi que el patiment temporal de l’existència és més valuós que el buit final del no-res): aquells que en Taube havien volgut matar un revolucionari, aquells a Dachau i aquells a la llunyana Kolima, no van voler, o no van poder, matar en ell un metge, un bruixot. I nosaltres no volem desenvolupar aquí en relació amb això el pensament herètic i perillós que es podria deduir d’aquest exemple: que la malaltia i la seva ombra, la mort, són, especialment en els ulls dels tirans, només una encarnació del sobrenatural i els bruixots una mena de mags: la conseqüència lògica d’una determinada concepció del món.

Se sap que el doctor Taube va passar un temps, a finals de l’any 1936, al camp de treball de Murmansk; que va ser condemnat a mort i que la pena li va ser commutada per la de vint anys de treballs forçats; que durant els primers mesos va intentar una vaga de fam a causa d’haver-li confiscat les ulleres. I això és tot. A partir de l’estiu de 1941 el tornem a trobar en una mina de níquel al nord llunyà. Aleshores ja porta una bata blanca de metge i visita com un justicier els seus nombrosos malalts, condemnats a morir lentament. Dues operacions el van fer famós al camp: la primera la va realitzar amb el seu extorturador de Lubjanka, el lloctinent Kričenko (ara un presoner del camp), a qui va operar amb èxit d’una apendicitis perforada, i també aquella que va fer a un criminal que anomenaven Segidulin; dels quatre dits que s’havia autolesionat amb una destral esmussada amb la intenció d’alliberar-se del terrible patiment de treballar a la mina infernal de níquel, Taube li’n va salvar dos. Interessant va ser la reacció de l’exespanyaportes: en adonar-se que l’autointervenció quirúrgica no havia de tenir els resultats esperats, va amenaçar Taube que el castigaria dignament; que li tallaria el coll. Tot just quan un altre criminal, amb el qual compartia el llit, va deixar circular la notícia que els nostres socialment semblants serien aviat rehabilitats (una notícia que es feia cada cop més tossuda), va canviar d’opinió i va retirar (encara que només temporalment) l’amenaça cerimoniosa: sembla que va comprendre que per poder fer la feina de lladre els dos dits de la mà esquerra li resultarien tanmateix valuosos.

Tractat sobre els jocs d’atzar

Entre el nombre cada cop més gran de testimoniatges sobre l’infern de les illes glaçades continuen sent escassos els documents que descriguin el mecanisme dels jocs d’atzar; aquí no estic pensant en l’atzar de la vida i de la mort: tota la literatura sobre el continent perdut no és de fet res més que una metàfora ampliada d’aquesta Gran Loteria en la qual els premis són rars i les pèrdues representen la regla. Seria interessant que els investigadors de les idees modernes estudiessin la relació entre els següents mecanismes: la Gran Loteria dibuixa els cercles inexorables, com una encarnació del principi d’una deïtat mítica i vil, en una fira amb cavallets demoníacs on seuen les víctimes portades alhora per l’esperit platònic i la imitatio diabòlica que mimen el gran principi de l’atzar: bandes de criminals amb el nom adulador i privilegiat d’els nostres socialment semblants tiraven els daus en el sense fi de les nits polars apostant per tot el que es pot apostar: pels diners, per la gorra amb orelleres, per les botes, per la ració de sopa, per un tros de pa, per un terròs de sucre, per patates congelades, per un parrac de pell amb tatuatge (de la seva pròpia o dels altres), per una violació, per un punyal, per una mica de tabac dolent, per la vida.

Això no obstant, la història de les cartes dels presos i els jocs d’atzar de la nova Atlàntida no ha estat escrita. Crec que no serà sobrer si exposo breument (basant-me en Taraščenko) alguns dels principis d’aquests jocs monstruosos, principis que es barregen d’una manera especial amb aquesta narració. Taraščenko indica moltes de les maneres d’apostar que tenien els criminals que ell havia observat durant els deu anys de la seva estada a diferents llocs del continent submergit (on més, a Kolima) i de les quals potser la menys peculiar és aquella que es juga amb l’ajut de polls; es tracta d’un joc molt semblant a aquell que es jugava a les regions càlides amb les mosques: es posa un terròs de sucre davant de cadascun dels jugadors i s’espera en un silenci devot que la mosca aterri en un dels terrossos i proclami d’aquesta manera el guanyador o el perdedor, tot depenent del que s’hagués acordat. Els polls tenen el mateix paper, però amb la diferència que aquí l’esquer el representa el mateix jugador sense cap altra classe de mitjans artificials que la fortor del seu cos i la «sort personal». Si és que es tracta de la sort, és clar. Ja que sovint aquell que sigui escollit pel poll haurà de complir el deure no gens agradable de tallar el coll a aquell altre que el guanyador havia assenyalat com a víctima. No menys interessant és la llista dels jocs dels presos i la seva iconografia. Tot i que als anys quaranta no era estrany veure en mans dels criminals també jocs complets de cartes (robades o comprades als ciutadans lliures), Taraščenko diu que la manera com es repartia la fortuna amb més il·lusió i freqüència era mitjançant cartes fetes a mà (i, evidentment, marcades), fetes de capes de paper de diari encolades. Es jugaven totes les classes de jocs d’atzar, des dels més senzills com és el cau, el pòquer o la bescambrilla, fins a una mena de tarot misteriós.

El Čortik

El Čortik (diable) o la Matuška representa tota una llengua de símbols i xifres i en molts aspectes s’assembla al tarot de Marsella. És interessant que els criminals experimentats, aquells amb una estada llarga a la presó, utilitzaven aquestes cartes fetes a mà també per a una altra classe de comunicació: sovint podia passar que en lloc de parlar simplement aixequessin una carta i que després d’això, com si s’hagués tractat d’una ordre, resplendís el ganivet, es vessés la sang. El que també es pot desxifrar de la interpretació confidencial d’un assassí que heu aconseguit convèncer perquè us tingui confiança és el fet que en la iconografia medieval d’aquestes cartes s’hi havia barrejat també un simbolisme oriental i el de la Rússia més arcaica. En la variant més freqüent el nombre de cartes de la baralla es reduïa a vint-i-sis. «Mai vaig tenir oportunitat», diu Taraščenko, «de veure una baralla completa de setanta-vuit cartes, encara que el càlcul clarament indica (78 dividit per tres, per dos) que es tracta només d’una baralla reduïda de la combinació clàssica del tarot. Estic convençut que aquesta reducció es va produir simplement a causa de condicions tècniques: una baralla com aquesta resultava més fàcil de fer i d’amagar». Pel que fa als colors (que sovint estaven indicats només amb la lletra inicial), se’n van fixar quatre: el rosa, el blau, el vermell i el groc. Els colls de les cartes, indicats sovint només en els contorns més elementals, són els següents: el bastó (ordre, mandat, cap; o bé amb el significat: el crani esberlat); la copa (mare, vodka, disbauxa, aliança); l’espasa (llibertat, pederàstia, el coll tallat), l’oro (assassinat, tortura, cel·la d’aïllament). Els altres símbols o variants són els següents: la Puta, l’Emperadriu, l’Emperador, el Pare, el 69, la Trinitat, el Poder, el Penjat, l’Anònim (la Mort), els Budells, el Diable (el Čortik, el Čort), la Presó, l’Estrella, la Lluna, el Sol, el Judici, la Javelina (o el Pal Major). El Čortik o la Matuška resulta ser en el fons només una variant d’aquell joc antropocèntric que va arribar fins als nostres dies de les llunyanes regions mítiques de l’Edat Mitjana empeltada amb l’Àsia: el cercle de les cartes tirades del Čort representa la Roda de la Fortuna i té per als fanàtics el poder d’assenyalar el destí. Taraščenko conclou: «La relació que existeix entre els símbols de la quiromància, els signes del zodíac i el tarot europeu no s’ha perdut del tot ni tan sols aquí: els tatuatges sobre el pit, l’esquena o les anques dels condemnats tenen el mateix significat que els signes del zodíac per als occidentals i es poden, seguint el mateix principi, posar en relació amb el Čortik». Terc relaciona aquesta connexió entre els tatuatges i els símbols mítics amb els aspectes metafísics: «Un tatuatge: al davant, l’àguila que amb el bec esparraca el pit de Prometeu; al darrere, el gos en una estranya postura d’aparellament amb una dona. Dues cares de la mateixa medalla. L’anvers i el revers. La llum i les tenebres. La tragèdia i la comèdia. La paròdia de la pròpia supèrbia. La proximitat del sexe i del riure. Del sexe i de la mort».

Els bastards de Makarenko

En la penombra blavosa de la cel·la, on es cargolen núvols de fum, jeuen als catres plens de xinxes, tombats de costat com uns boiars, quatre bandits-jugadors i fan rodar entre les dents esgrogueïdes i escrostonades una tija bruta o bé xuclen tabac dolent cargolat en un gruixut cigar ple de baves mentre al seu costat s’amuntega una multitud bigarrada de seguidors que observen com embruixats els rostres dels famosos assassins, el pit cobert de tatuatges i les mans enormes (ja que les cartes no s’han de veure, la carta és per als capitosts, la carta no s’ha de mirar abans que estigui tirada, si no en vols pagar un preu molt alt). Per bé que ja és una misericòrdia prou gran ser admès en aquest Olimp dels bandits, a prop d’aquells que en un silenci devot sostenen a les mans el destí dels altres que a través del cercle màgic de les cartes pren forma, que als ulls dels seguidors sembla un miratge fet de coincidències i del fat; estar a la seva disposició, posar llenya al foc per a ells, donar-los aigua, robar per a ells una tovallola, esplugar-los les camises o bé abraonar-se, si així ho indiquen, al damunt d’algú de la multitud dels de sota i silenciar-lo per sempre més perquè no molesti més, bé adormit, bé despert, amb els seus deliris i amb malediccions del cel, el transcurs inexorable del joc on no cal res més que l’anònim arcà amb el nombre consecutiu 13, marcat amb el color de la sang i del foc, per tallar i cremar qualsevol il·lusió. Per això és una sort prou gran que siguis a dalt, als catres, a prop dels Déus amb tatuatges d’Àguila, de la Serp, del Drac i de la Mona i que puguis escoltar sense por els seus conjurs i les seves injúries terribles que deshonren amb un gos i amb el diable la mare que els va parir, l’única cosa sagrada dels bandits. Així, doncs, en la penombra blavosa es perfila la imatge d’aquests criminals, els bastards de Makarenko, que es presenten sota el nom mític d’els nostres socialment semblants, des de fa uns cinquanta anys, als teatres de les metròpolis europees; porten una gorra de proletari al cap —però posada en diagonal sobre el front, com s’escau a un rufià— i un clavell vermell entre les dents; ara, el ballet La dama i el bergant el fa, doncs, la xusma i la coneguda pirueta d’aquesta obra converteix els bandits en trobadors, en xais que dòcilment beuen l’aigua de la mà.

La Mona i l’Àguila

Sostenint les cartes amb el monyó dels dits de la mà esquerra (característica que a partir d’ara farà fàcil de reconèixer el cèlebre bandit mentre que en els dossiers policíacs faltaran misteriosament les empremtes del dit índex i del mig), Segidulin, nu de la cintura en amunt, amb el pit sense pèl, on té tatuada una mona mascle que es masturba, observa amb els ulls sanguinolents el capitost Koršunidze, tot preparant una venjança. Durant uns instants es va imposar un silenci violent, allà a dalt dels catres, entre els criminals, i allà baix, entre aquells que havien estat condemnats per un delicte cent vegades més perillós —el pensament. Els seguidors van contenir la respiració, no respiraven, no movien els ulls, no es bellugaven, sinó que fitaven el buit, petrificats, amb la burilla que espetegava entre els llavis però que no s’havia d’escopir, no s’havia de moure ni el cap ni els llavis, no s’havien de tocar els pits hirsuts per on es passejava un poll. I a baix, entre els presoners del camp mig morts, esgotats, que fins ara havien murmurat, tot de sobte s’imposa el silenci: alguna cosa passa, el bandit és perillós quan calla, la roda del destí s’ha parat, la mare d’algú aviat es lamentarà. I això és tot el que saben, tot el que haurien pogut saber, ja que a part d’aquest llenguatge odiós de silencis i d’injúries no saben res del parlar xifrat dels bandits, i aquí no els fan cap servei ni tan sols les paraules que tenen un significat conegut, ja que en aquest argot dels bandits els significats canvien, Déu significa el diable i el diable significa Déu. Segidulin espera que el capitost obri les seves cartes, li toca a ell. Kruminš i Gadjašvili, els dos altres contrincants, els noms dels quals la història de la xusma també ha retingut, van deixar les cartes i ara observen, sentint una agradable esgarrifança, el duel de la Mona i de l’Àguila. (Segidulin és l’excapitost el lloc del qual, mentre ell havia estat a l’hospital, havia estat ocupat per Koršunidze, anomenat l’Artista i per als amics l’Àguila).

A baix hi ha excitació: el silenci sobre els catres dels bandits ja fa massa temps que dura; tots esperen o bé un crit o bé una injúria. El duel es desenvolupa entre dos capitosts, el d’abans i el d’ara, i les regles del joc són una mica diferents: primer de tot se sent la llengua de competició i de provocació. «Finalment», diu l’Àguila, «Mona, podràs, si més no, posar la mà esquerra a les butxaques». Van passar alguns segons abans que Segidulin, l’excapitost i el cèlebre assassí, respongués a la terrible ofensa: «Àguila, d’això en parlarem més tard. Ara ensenya’m les cartes». Va tossir una miqueta, sense dubte havia d’haver estat un dels dos contrincants, qui si no s’hauria atrevit a fer-ho? «Amb la mà esquerra o amb la dreta, Mona?», pregunta Koršunidze. «Et dic, Ocellet, ensenya’m les cartes encara que les hagis de sostenir amb el bec». Durant un instant es va sentir com el catre va grinyolar, després el silenci.

A continuació Koršunidze va insultar terriblement la mare esguerrada, l’única cosa sagrada dels bandits. Tots ho van comprendre, fins i tot aquells que no comprenien la llengua dels bandits: el capitost va perdre, la mare d’algú es desfarà en lamentacions.

La gossa

Probablement no se sabrà mai qui va notificar confidencialment al doctor Taube com va acabar la cèlebre partida de cartes en la qual havia estat pronunciada la seva pena de mort i en la qual la Mona espavilada, ajudada per la sort, va derrotar l’Àguila reial, el capitost Koršunidze. La hipòtesi més convincent és que algun dels bandits delators, en un dilema igual al malson de decidir si exposar-se a la ira dels governants o a la dels seus, es va decidir, jugant-se el seu destí, finalment per la protecció aparent i traïdora dels seus amos temporals, i va comunicar l’assumpte a l’administració del camp. Taube, que gaudia fins a un cert punt de la gratitud del director del camp, un tal Panov, conegut per la seva crueltat, va ser traslladat amb el primer transport cap a Kolima, a uns tres mil quilòmetres cap al nord-est. La hipòtesi que defensa Taraščenko em sembla molt acceptable: Taube va ser informat mitjançant els súbdits de Segidulin; i igual de lògica em sembla també l’explicació d’aquest comportament de Segidulin: la Mona va voler humiliar l’Àguila. Aquell a qui havia abandonat la sort i que havia pres el compromís formal —de liquidar Taube, en nom del vencedor Segidulin— va haver de portar durant molt temps, a causa d’haver-se vist impossibilitat de dur a terme la seva sagrada promesa, el sobrenom infame de gossa. I ser una gossa vol dir ser exposat al menyspreu de tots. Una cosa inadmissible per a un excapitost.

Koršunidze, anomenat l’Artista o l’Àguila, va començar a arrossegar-se i a udolar com una gossa leprosa l’endemà mateix quan en tornar de la mina (on havia obtingut el lloc de supervisor de la feina i de fuetejador dels presos) es va assabentar-se que Taube havia marxat amb el transport. «Aquell en qui tu t’havies fixat s’ha casat amb una altra», va dir Segidulin amb la seva veu xiuxiuejant de nou capitost. «Menteixes, Mona», va respondre Koršunidze, pàl·lid com la mort, però el seu rostre segur que devia delatar que s’havia cregut les paraules de Segidulin.

«El rossinyol»

Koršunidze, l’àguila plomada, l’abans cèlebre espanyaportes, l’excapitost, es va arrossegar durant vuit anys amb l’esquena corbada com una gossa leprosa, amagant l’àguila que li picotejava el fetge, alternant camps de treball i hospitals penitenciaris, on li havien extret de l’estómac claus, cabdells de filferro, culleres, claus rovellades. Vuit anys l’havia acompanyat l’ombra de Segidulin, com una maledicció, enviant-li missatges a les estacions d’enllaç en els quals l’anomenava amb el seu nom veritable: gossa. Però aleshores un dia, quan ja estava en llibertat (si és que es pot parlar de llibertat en el cas d’un home que viu sota la terrible càrrega de la humiliació), va rebre una carta d’algú que sabia el seu secret. La carta va ser enviada des de Moscou i va necessitar deu dies per arribar a Maklakov. En el sobre, que tenia matasegells de 23 de novembre de 1956, hi havia només un retall de diari (sense data) que contenia un text confós del qual Koršunidze va poder, tanmateix, destriar allò que necessitava: que el doctor Taube, un vell membre del partit, un exmembre del Komintern, conegut amb el nom de Kiril Bajc, havia estat rehabilitat i que després de la sortida del camp de treball havia aconseguit el lloc de gerent de l’hospital a T’umen. (La hipòtesi de Taraščenko en el sentit que el retall del diari també el devia haver enviat Segidulin em torna a semblar del tot creïble; «l’espanyaportes» esdevindrà un assassí o bé continuarà sent una gossa: això era una satisfacció prou gran per a algú que des de feia deu anys es rebolcava en el plaer de la venjança). Koršunidze va marxar el mateix dia. Com va arribar d’Archangel’sk a T’umen sense els documents necessaris i només en tres dies ara no té gaire importància. Des de l’estació de T’umen a l’hospital hi va anar a peu. Durant la investigació el conserge va recordar que aquell vespre un home preguntava pel doctor Taube. El conserge no podia recordar com era la seva cara perquè el desconegut portava la gorra clavada tan avall del front que gairebé li tapava els ulls. Taube, que havia arribat a T’umen tot just uns dies abans, després d’haver estat treballant com un ciutadà lliure a Noril’sk, dormia al recinte de l’hospital i aquella nit estava de guàrdia. En entrar Koršunidze, Taube estava dret inclinat damunt la taula del despatx del metge de guàrdia obrint una llauna de tonyina. A l’habitació se sentia la ràdio molt baixet i Taube no va sentir que s’obria la porta entapissada. Koršunidze es va treure de la màniga «el rossinyol», l’eina dels espanyaportes, i li va donar tres cops terribles al crani, però sense veure-li la cara. Després va passar, sense córrer, però confiat i alleugerit, davant del conserge, l’antic cosac, que, amarat de vodka i rondant qui sap on, dormia dempeus, com si es trobés damunt la sella.

L’últim comiat

Darrere del taüt del doctor Taube hi van anar només dues persones: la seva assistenta domèstica Frau Else, una alemanya de la regió del Volga (un dels rars exemplars sobrevivents d’aquesta flora humana), i una menjaciris de T’umen, una mica curta d’enteniment, que anava a tots els enterraments. Frau Else era l’assistenta domèstica del metge des d’aquells dies llunyans a Moscou, d’un temps, doncs, quan Taube tot just havia arribat a Rússia. Ara devia tenir uns setanta anys. Tot i que la seva llengua materna era l’alemany, igual que en el fons també per a Taube, havien parlat l’un amb l’altre sempre en rus. Segons tots els indicis hi havia una raó per fer-ho així: el desig de fer com més fàcil millor l’adaptació de la família Taube a un nou medi, com una mena de cortesia excessiva que no era altra cosa que una manera més fina de mostrar por.

Com que de la família del doctor ara ja no quedava ningú viu (la dona va morir en un camp de treball i el fill, al front), Frau Else va retornar un altre cop a la llengua materna: amb els llavis secs, blavosos, murmurava a mitja veu una oració en alemany. Durant aquest temps la beata resava en rus per al descans de l’esclau de Déu Karl Georgijevič, tal com estava escrit amb lletres daurades a la corona que havia encarregat el personal de l’hospital.

Això va passar la tarda terriblement freda del 7 de desembre de 1956, al cementiri de T’umen.

Llunyans són i misteriosos els camins que van unir l’assassí de Geòrgia amb el doctor Taube. Llunyans i misteriosos com els camins del Senyor.