UN GANIVET AMB EL MÀNEC DE FUSTA DE ROSER

Per a Mirko Kovač

El relat que segueix, nascut de la sospita i la incertesa, té l’única desgràcia (que alguns anomenen sort) de ser veritable: va ser escrit de la mà de gent honrada i es basa en testimonis fiables. Però per esdevenir veritable de la manera que anhela el seu autor hauria de ser narrat en romanès, hongarès, ucraïnès o jidisch; o millor, en una barreja de totes aquestes llengües. En la consciència del narrador s’hauria pogut despertar aleshores, seguint la lògica de l’atzar i dels esdeveniments tèrbols, profunds i inconscients, també alguna paraula russa, a vegades tendra com teljatina, a vegades dura com kindzal. És a dir, si el narrador hagués pogut entrar en el temps inabastable i terrible de la pertorbació babilònica, s’haurien sentit els precs humils i les súpliques horribles de Hana Krzyzevska, pronunciades alternant romanès, polonès, ucraïnès (com si la qüestió de la seva mort fos només la conseqüència d’una confusió gran i fatal), de manera que en el moment de la convulsió última i en el posterior apaivagament el seu balbuceig s’hauria convertit en una pregària per als morts pronunciada en hebreu, en la llengua de la creació i de la mort.

L’heroi positiu

Mikša (posem-li, per ara, aquest nom) era capaç de cosir un botó en menys de deu segons. Enceneu un llumí i aguanteu-lo entre els dits. Des del moment que l’heu encès fins al moment que us cremi els dits, Mikša ja haurà cosit el botó a l’uniforme d’oficial. El rebe Mendel, a casa del qual Mikša feia d’ajudant, no creu els seus ulls. S’ajusta les ulleres, agafa el llumí i diu, en jidisch: «Vinga, her Miksat, una altra vegada». Mikša torna a enfilar l’agulla, el rebe Mendel somriu tot observant l’ajudant, llavors llença ràpidament el llumí per la finestra i s’escup als dits. Mikša, que ja ha cosit el botó a l’uniforme de her Antoneskua, diu triomfalment: «Rebe Mendel, amb un sol llumí n’hi ha prou per cremar tots els jaciments de petroli a Ploešti». Mentre ell observa el futur llunyà il·luminat per un foc enorme, el rebe Mendel amb els dos dits encara humits estira ràpidament el botó de l’uniforme i el recargola com si retorcés el coll d’un pollastre. «Her Miksat», diu, «si vostè no tingués unes idees tan estúpides, podria esdevenir un gran artesà… Vostè sap que el jaciment de petroli de Ploešti es calcula en uns quants milions de galons de cru?». «Farà una flama preciosa, rebe Mendel», diu Mikša misteriosament.

Desafiament

Mikša no va esdevenir artesà. Es va estar durant dos anys més a cal rebe Mendel, cosint botons, escoltant la seva saviesa talmúdica, però després va haver de marxar, perseguit per una maledicció. Un dia, en aquella primavera del memorable any de 1925, el rebe Mendel es va queixar que li havia desaparegut una gallina de Cotxinxina. «Rebe Mendel», li va respondre Mikša, «busqui el lladre entre els jueus». El rebe Mendel va comprendre el pes de l’ofensa i durant un temps no va tornar a esmentar la seva gallina de Cotxinxina. Mikša també va guardar silenci tot esperant que el rebe Mendel vencés el seu orgull. El vell lluitava amb si mateix, i sacrificava cada dia una gallina a l’altar de la seva vanitat talmúdica. S’estava amb un pal a la mà dins el galliner fins a l’alba, espantant els turons amb uns lladrucs que imitaven un gosset. Però abans de l’alba s’adormia i del galliner tornava a desaparèixer una altra gallina. El novè dia, el rebe Mendel diu: «Que em castigui el gran Justicier que va dir que tots els éssers vius mereixen la seva atenció i compassió en igual mesura. Com és possible que una gallina de Cotxinxina, que val com a mínim cinc červonec, equivalgui a un turó que provoca la ruïna dels pobres i a més a més put d’una hora lluny?». «No és possible, rebe Mendel», diu Mikša, «no és possible equiparar una gallina que val cinc červonec amb un turó pudent». No diu res més. Espera que el turó destrueixi tot el que pugui destruir i demostri així al rebe Mendel que les seves ximpleries talmúdiques sobre la igualtat de totes les criatures divines no tenen cap sentit mentre la justícia no es faci present a la terra amb l’ajut de mitjans terrenals. L’onzè dia, el rebe Mendel, cansat de vigílies inefectives, tot inflat i amb els ulls vermells, amb els cabells plens de plomes, es planta davant de Mikša i comença a donar-se cops al pit: «Her Miksat, ajudeu-me!». «D’acord, rebe Mendel», diu Mikša. «Respatlli el caftà i tregui’s les plomes dels cabells. Deixi l’assumpte en les meves mans».

La trampa

La trampa que va construir Mikša era una còpia llunyana d’aquelles que el seu avi havia fet a Bucovina: un record tèrbol i nostàlgic. Deixant de banda aquest significat, es tractava d’una caixa corrent feta amb taulons de fusta dura de faig i amb una tapadora que es podia obrir des de fora, però des de dins no. Com a esquer hi va posar un ou, s’havia assegurat abans, però, irrebatiblement que per dins ja es descomponia, com dins un taüt, un pollet de Cotxinxina. De bon matí, només entrar al pati, Mikša ja va saber que l’animal havia quedat pres: la pudor arribava fins a la porta d’entrada. El rebe Mendel, però, no havia sortit encara de casa. Desfet per les llargues vigílies es va deixar endur per la son i el destí. Mikša acarona amb la seva mà pesant de pagès l’última gallina de Mendel, que es petrifica de por i la deixa sortir al pati. Aleshores aixeca la tapa dentada feta de claus encorbats i en el moment que surt pel forat el musell humit de l’animal, la deixa anar amb un fort cop de mà. Amb la mateixa agilitat passa un filferro rovellat pels forats del nas del turó, li lliga les potes davanteres i el penja al marc de la porta. La pudor és horrible. Primer li fa un tall al voltant del coll, com si fos un collaret de color de porpra, i després encara dos talls més, ben endins de les articulacions de les potes del davant. Després de fixar la pell darrere del clatell, fa encara dues incisions per als dits, com dos traus de botó.

Tot d’una, despertat pels esgarips horribles de l’animal o pel malson, s’hi presenta el rebe Mendel. Amb el nas tapat amb la vora del seu caftà arrugat, observa amb els ulls sanguinolents, aterrits, la bola viva i sagnant que es cargola, embolicada amb filferro, penjada al marc de la porta. Després de netejar el ganivet a la gespa, Mikša es posa dret i diu: «Rebe Mendel, l’he alliberat dels turons per sempre més». Quan finalment va aconseguir recobrar-se, la veu del rebe Mendel sonava gutural i terrible, com la veu d’un profeta: «Renti’s la sang de les mans i la cara. I sigui maleït, her Miksat».

Conseqüències

Mikša va comprovar en la pròpia pell què volia dir la maledicció del rebe Mendel: en tota la regió d’Antonovka els artesans només demanaven referències al rebe Mendel a l’hora d’agafar un aprenent. Però només sentir el nom de Mikša, el jueu començava a farfullar alternant el jidisch i l’hebreu, li donava cops al pit i s’arrencava els cabells com si fos Dibbuk en persona. Al taller no el va voler acceptar ni tan sols el rebe Jusef, el pitjor de tots els artesans, no només dels sastres. Al cap de dos dies, en saber la maledicció del rebe Mendel, el va acomiadar. Mikša va jurar solemnement que un dia es venjaria per l’ofensa que li havien fet els talmudistes.

Eimike

El mateix any Mikša coneix un tal Eimike, E. V. Eimike, que es presentava com un estudiant de dret. Aquest Eimike havia treballat fins feia poc a l’empresa Digitarjev com a guarda dels magatzems, però l’havien acomiadat, segons deia, a causa d’activitats il·legals. Mikša i Eimike, units per la mateixa classe d’odi, intenten guanyar-se la vida participant en les caceres que el compte Bagrjan organitza pels voltants; en aquestes batudes circulars que fan els nobles de Bucovina i del vessant oriental dels Càrpats el lumpenproletariat d’Anatovka és utilitzat en lloc de gossos. Asseguts en l’ombra pesant dels boscos d’oms, mentre ressonen en la llunyania els corns de caça i se senten els lladrucs nerviosos dels gossos, Eimike parla a Mikša sobre un futur sense gossos, sense nobles i sense corns de caça. Quan se sent finalment l’hallali, Mikša té feina per arribar fins al lloc on es vessa la sang del senglar i on els senyors, acompanyats pels lladrucs infernals dels gossos, brinden l’un amb l’altre amb copes fetes de corns revestits de plata, i les buiden d’una glopada.

Aquest mateix Eimike (que dos mesos més tard torna a treballar al magatzem de l’empresa Digitarjev) accepta, en una reunió secreta al celler d’una casa als afores d’Antonovka, Mikša a l’organització. Alhora li exigeix que torni a trobar feina per no arriscar-se (que té dins seu) l’agulló revolucionari perdi la punta esmolada.

L’atzar és propici a Mikša. Una tarda d’agost, mentre s’està estirat a la vora del camí de posta a la sortida d’Antonovka, passa per davant seu her Baltesku dalt d’una tartana. «Que és veritat», diu «que has arrencat la pell a un turó de viu en viu i l’has girat com un guant». «És veritat», respon Mikša, «encara que no és pas assumpte seu, her Baltesku». «A partir de demà pots començar a treballar per a mi», diu her Baltesku, una mica ofès per l’atreviment de Mikša. «Però que ho sàpigues», li crida de lluny, «els anyells són d’Astracan». «Qui pot escorxar un turó viu, també sap girar la pell d’astracan sense fer incisions per als dits», li diu Mikša, cridant darrere seu, tot vantant-se’n.

La missió

Al final de setembre, Mikša està tornant amb bicicleta de la propietat de her Baltesku, el comerciant de pell d’Antonovka. Damunt del bosc s’eleva un núvol vermell que anuncia els vents de tardor. En el trajecte l’atrapa amb la seva magnífica bicicleta Eimike i durant un temps condueix al seu costat, sense dir res. Després el cita per a l’endemà a la tarda i a la cruïlla gira ràpidament per un carrer lateral. Mikša es presenta puntualment a l’hora citada i dóna la contrasenya convinguda. Eimike li obre la porta, sense encendre el llum. «Seré breu», diu Eimike. «He citat cada un dels membres, els he citat a una hora diferent i en un lloc diferent. Els gendarmes han aparegut només en un d’aquests llocs». (Pausa). «Al molí dels Bagrjan», diu finalment. Mikša continua callat. Espera que es pronunciï el nom del traïdor. «No em preguntes», diu Eimike, «qui vaig citar al molí dels Bagrjan?». «Sigui qui sigui», diu Mikša lacònicament, «no m’agradaria ser a la seva pell».

Eimike aquest vespre no li va dir el nom del traïdor. No l’hi va dir mai. Com si no hagués volgut pronunciar aquest nom maculat. Va dir només que tenia fe en la seva (referint-se a Mikša) fidelitat i odi. I li va dir: «Veuràs el traïdor. Però vés amb compte que les aparences no t’enganyin: la cara d’un traïdor pot adoptar l’aspecte de la més gran honestedat».

Mikša passa la nit en blanc. Intenta posar sobre les cares dels seus companys de lluita la màscara mortal d’un traïdor, però els trets s’adapten a cadascun d’ells, encara que mai del tot. L’endemà, amb el davantal de goma posat, amb els braços plens de sang, passa tot el dia a la propietat de her Baltesku degollant els anyells i escorxant-los. Al vespre es renta a l’abeurador, es muda, es posa un clavell vermell al barret i se’n va amb la bicicleta fins al bosc. El camí fins al molí el fa a peu, va pel bosc de tardor, trepitjant l’espès fullam que esmorteeix la determinació aterridora dels seus passos.

El rostre del traïdor

Descansant sobre la barana rovellada de la resclosa, capficada observant els regolfs tèrbols, l’esperava Hana Krzyzevska. Aquí, al costat del molí gastat i podrit dels Bagrjan, mirant com l’aigua s’emporta les fulles caduques, potser reflexionava sobre la trista fugacitat de les estacions de l’any. Té el rostre pigat (ara, en la penombra d’un capvespre de tardor, les pigues eren gairebé invisibles), però això, aquestes taques produïdes pel sol, no havia de significar un senyal de traïdoria; potser un senyal de la raça i de la maledicció, però no el senyal de la traïdoria. Havia arribat a Antonovka feia un mes, fugint de Polònia, on la buscava la policia. Abans d’arribar a la frontera, va passar cinc hores dins l’aigua gelada del dipòsit d’una locomotora, i li donava ànims amb els versos de Broniewski. Els camarades li van fer papers falsos, després d’haver comprovat el seu passat: segons l’esquema ella era immaculada (a part d’una petita taca de ser d’origen burgès). A Munkačevo feia classes particulars d’alemany (al qual se li notava una forta influència del jidisch) i feia la funció de connector entre la cèl·lula de Munkačevo i la d’Antonovska, tot llegint Clara Zetkin i Lafargue.

L’acompliment de la missió

Seguint la manera com s’havia comportat Eimike, Mikša no va dir res. Tenia més dret de fer-ho fins i tot que Eimike en persona, ja que va ser ell qui va veure la cara del Traïdor. És que en aquell moment li va semblar que a la cara de Hana Krzyzevska, una cara empolsinada per taquetes de sol com si fos sorra, el rostre de traïdor se li adaptava com si fos una màscara pòstuma d’or? Els documents que fem servir parlen la terrible llengua dels fets i segons això la paraula ànima té el ressò d’una blasfèmia. Els fets que es poden concloure irrebatiblement són els següents: adoptant el rol d’executor de la justícia, Mikša va posar sense dir res els dits curts al voltant del coll de la noia i els va estrènyer fins que el cos de Hana Krzyzevska va sucumbir. Aquell qui havia acomplert la missió es va quedar immòbil durant un instant. Caldria, segons les regles terribles del crim, retirar el cadàver. Es va inclinar sobre la noia, va mirar al seu voltant (només hi havia les ombres amenaçadores dels arbres), després la va agafar per les cames i la va arrossegar fins al riu. El que va passar a partir d’aquest moment, a partir del moment en què va empènyer el cos a l’aigua, sembla tret d’una història antiga en la qual, per assegurar la victòria de la justícia, són vàlids tots els mitjans per evitar el sacrifici de nens i de verges: Mikša es va adonar que al centre dels cercles concèntrics hi havia el cos de l’ofegada i va sentir els seus crits esbojarrats. No es tractava de cap falsa aparença ni miratge que hagués sortit de la consciència impura de l’assassí. Es tractava del cos de Hana Krzyzevska, que va tallar l’aigua gèlida amb moviments dominats pel pànic però segurs, que es va alliberar de l’abric pesant d’anyell amb dos lliris vermells cosits a l’altura de la cintura. L’assassí (que encara no es mereix aquest nom) observa petrificat com la noia s’allunya cap a l’altra riba i com el dòlman de Bucovina, fet de pell, sura cap avall empès pel ràpid corrent del riu. La consternació dura només un instant. Mikša arrenca a córrer riu avall, travessa el pont del ferrocarril i arriba a l’altra riba just en l’instant en què darrere seu sent l’udol llarg de la locomotora, que anuncia la seva arribada des de lluny amb la vibració sonora dels rails. La noia jeu sobre la sorra riberenca, entre els troncs fibrosos dels desmais aquàtics. Respirant amb dificultat intenta posar-se dreta, però ja no fugir. Mentre empeny el seu ganivet curt de Bucovina, amb el mànec de fusta de roser, ell també tot suat i sense alè, Mikša gairebé que no pot destriar més que alguna paraula aïllada d’aquesta allau tremolosa, tèrbola, balbucejant de síl·labes que s’escola a través de fang, de sang i de gemecs. Fa cops ràpids, ara fins i tot amb un odi justificat que dóna ales a la seva mà. Enmig dels grinyols de les rodes del tren i el retruny sòrdid de la construcció de ferro que sosté el pont, la noia parla, panteixa, en romanès, en polonès, en jidisch, en ucraïnès, alternant les llengües com si la qüestió de la seva mort fos només una conseqüència d’un malentès gran i fatal que té les arrels llunyanes en la pertorbació babilònica.

Aquell qui ha vist renéixer el mort, no es deixa enganyar per les aparences. Mikša treu les tripes del cadàver, perquè el cos no torni a la superfície, i el tira a l’aigua.

Cadàver sense identificar

L’anunci que va publicar la policia txeca en el diari Hlasatel policejni i on es donava la descripció d’una dona ofegada, entre divuit i vint anys, de dents sanes i cabells panotxes, no va provocar cap reacció. El cos va ser trobat una setmana després, unes set milles riu avall del lloc on es va cometre el crim. La identitat de la víctima no va ser establerta, tot i que els cossos policíacs dels països veïns es van mostrar interessats per resoldre l’enigma. Com que es tractava d’un temps insegur ple de sospites mútues i espionatges, la preocupació és comprensible. A diferència dels diaris ordinaris, que també van publicar la notícia sobre la noia ofegada, l’esmentat Herald de la policia descrivia detalladament les ferides que van provocar la mort de la noia. Com que van ser indicades totes les lesions a la regió pectoral, al coll i a l’esquena, van poder comptar vint-i-set cops fets amb «un objecte esmolat, probablement un ganivet». Un dels articles parlava sobre la manera utilitzada per alliberar el cadàver dels òrgans abdominals, i apuntava la possibilitat que l’autor del crim disposés «d’un insospitat coneixement d’anatomia». El cas, tot i algunes sospites, apuntava a un crim passional, i com a tal, després de sis mesos d’una instrucció infructífera, va ser posat ad acta.

Lligams misteriosos

A finals de novembre de 1934 la policia d’Antonovka deté un tal Eimike, E. V. Eimike, sota la sospita d’haver provocat un incendi al magatzem de l’empresa Digitarjev. Aquest esdeveniment fa moure tota una xarxa de lligams misteriosos i secrets. Eimike es refugia durant l’incendi en una fonda de poble que hi havia a prop; el rastre acusador dibuixat per les roderes de la seva bicicleta hi porta la policia a través del fang espès de la tardor com el fil d’Ariadna. Els policies s’emporten Eimike espantat; després segueix una confessió increïble i inesperada: ell mateix era qui informava les autoritats sobre les reunions secretes que tenien lloc al celler de la casa del carrer de Jefimovska 5. A part d’una munió de raons confuses i contradictòries per explicar què l’havia induït a fer-ho, confessa la seva simpatia pels anarquistes. No el van creure. Va aguantar alguns dies més en una cel·la d’aïllament i després d’haver estat sotmès a un interrogatori encreuat, Eimike va esmentar el cas de la noia assassinada. Aquesta hauria d’haver estat la prova crucial a favor seu: els membres de la cèl·lula tenien raons indiscutibles per sospitar que algú els delatava i havia de sacrificar algun dels seus membres. Hana Krzyzevska, que havia entrat a l’organització feia poc, era la més apropiada per tota una sèrie de raons per ser assenyalada com un traïdor. Després va donar una descripció detallada de la noia, el lloc i la manera de la seva perdició, com també el nom de l’autor.^[1]

La confessió

Quan Txecoslovàquia va concloure l’acord d’ajuda mútua amb la Unió Soviètica, i amb això si més no durant un temps la qüestió sempre sensible de les fronteres va quedar relegada a un segon pla, els policies de tots dos països van trobar horitzons amples de col·laboració conjunta. La policia txeca va fer arribar els noms d’alguns alemanys dels Sudets que eren demostrablement espies del Reich, i els soviets els van tornar el favor amb les dades d’alguns antics ciutadans txecs que en general no representaven cap valor excepcional per als serveis d’informació soviètics, però que no podien justificar la seva fugida cap a la Unió Soviètica esgrimint raons ideològiques. Entre aquests hi havia també el nom d’un tal Miksata Hantescu, anomenat Mikša. Com que per al govern txec ell era un assassí, ja que no els va resultar difícil connectar el cas de la noia assassinada amb la desaparició de Hantescu i amb la declaració d’Eimike, van demanar-ne l’extradició. Tot just aleshores els òrgans soviètics es van fixar en el ciutadà M. L. Hanteši que treballava al sovkhos Krasnaja Svoboda. Era un treballador incansable a l’escorxador, que havia estat udarnik dues vegades. Va ser detingut el novembre del 1936. Després de nou mesos de cel·la d’aïllament i de terribles tortures durant les quals va perdre gairebé totes les dents i li va ser trencada la clavícula, Mikša va demanar que el portessin davant l’instructor. Li van donar una cadira, un full de paper de mala qualitat i un llapis. Li van dir: «Escriu i no intentis embellir res!». Mikša va confessar, negre sobre blanc, que havia matat, una mica més d’un any ençà, una traïdora i provocadora, de nom Hana Krzyzevska, seguint l’obligació imposada pel partit, però va negar decididament que l’hagués violat. Mentre escrivia la confessió amb una lletra seca, de pagès, l’observava des de la paret del modest despatx de l’instructor el retrat d’aquell en el qual s’havia de tenir fe. Mikša va fitar aquest retrat, aquesta cara bonhomiosa i somrient, la cara bona d’un vell savi, que s’assemblava tant al seu avi, el va mirar pidolant i amb respecte. Després de mesos de passar gana, rebre cops i ser torturat aquest era l’únic instant agradable en la vida de Mikša, aquest despatx càlid i còmode de l’instructor en el qual el foc espetegava dins una antiga estufa russa igual que temps enrere ho havia fet a cal Mikša a Bucovina, aquesta pau on els crits dels presoners i els cops sòrdids no hi poden arribar, aquest retrat que li somriu com si fos el seu pare des de la paret. Un inesperat fervor de fe li fa escriure la confessió: que era un agent de la Gestapo, que treballava per enderrocar el govern soviètic. En aquesta ocasió va citar també dotze noms que havien participat en el gran complot. Heus los aquí: I. V. Torbukov, enginyer; I. K. Goldman, responsable de producció de l’empresa química a Kamerov; A. K. Berlicki, especialitzat en geodèsia i secretari del partit del sovhoz; M. V. Korelin, jutge del tribunal regional; F. M. Oliševska, president del kolhoz Krasnojarsk; S. I. Solovjeva, historiadora; E. V. Kvapilova, professor; M. M. Nehavkim, mossèn; D. M. Dogatkin, físic; J. K. Marescu, tipògraf; E. M. Mendel, sastre artesà; M. L. Jusef, sastre.

A tots els van tocar vint anys. El que va ser assenyalat com a líder i organitzador del complot, A. K. Berlicki, va ser afusellat mentre se sentia la fressa dels motors engegats dels tractors, l’alba del divuit de maig de 1938, al pati de la presó de Butirka, juntament amb vint-i-nou membres d’un altre grup acusat de complot.

Mihail Hantescu va morir de pel·lagra al camp Izvestkovo, instants abans de l’Any Nou de 1941.