GOSSOS I LLIBRES

A Philippe David

L’any del Senyor de 1330, el dia 23, el mes XII, arribà a les orelles atentes del pare il·lustríssim en Crist, monsenyor Jacques, bisbe de Pamiers per la gràcia de Déu, que Baruch David Neumann, abans jueu, un pròfug d’Alemanya, havia abandonat la ceguesa i perfídia del judaisme i havia abraçat la fe de Crist; que havia rebut el sagrament del Sant Baptisme a la ciutat de Tolosa durant les persecucions que dugueren a terme els pastors devots a la fe; i que després, «com un gos que s’empassa un altre cop els seus vòmits», l’esmentat Baruch David Neumann aprofità l’avinentesa de viure a la ciutat de Pamiers amb els altres jueus de manera jueva per tornar a la secta que Déu menysprea i als costums jueus, així que l’esmentat monsenyor ordenà que el detinguessin i el posessin a la presó.

A cap d’uns dies ordenà que el portessin davant seu i l’home es presentà a la gran sala del bisbat, que per la part esquerra comunica amb la sala de tortures. Monsenyor Jacques ordenà que fessin entrar l’esmentat Baruch per aquesta sala, per fer-li memòria de tots els instruments que Déu, amb misericòrdia, ens posa a disposició per al servei de la seva fe sagrada i a fi de salvar l’ànima humana.

Monsenyor Jacques tingué com a ajudants rere la taula el germà Gaillard de Pamiers, representant de l’inquisidor de Carcassona, i també hi foren presents el lletrat Bernard Faissessier, oficial de Pamiers, i el lletrat David Trohas, un jueu cridat per fer d’intèrpret al monsenyor bisbe si Baruch s’atrevís a entrar en els dogmes i lleis, ja que fou conegut com un gran coneixedor del Vell Testament, de les lleis jueves i del llibre del Maligne.^[9]

Monsenyor Jacques l’interrogà sobre tot el que ja hem indicat, després que el jueu li hagués jurat sobre la llei de Moisès que diria la veritat principalment pel que fa a ell, però també als altres, vius o morts, que cités com a testimonis.

En acabar, ell digué i confessà tot el que segueix:

«Aquest any (dijous passat va fer exactament un mes des d’aleshores) els honorables pastors arribaren a Granada, armats amb llargs ganivets, llances i bastons, amb creus de feltre cosides a la roba, amb estendards dels rebels i amenaçant que matarien tots els jueus. Salomon Vidas, un jove jueu, trobà en aquella ocasió el magistrat de Granada en companyia del jueu Elizar, el seu escrivà, i li preguntà, tal com m’ho va explicar després, si ell estaria disposat a protegir-lo davant els honorables pastors. Ell li digué que sí. I com que aquells anaven arribant en un nombre cada cop més gran i començaren a escorcollar fins i tot les cases dels cristians i de gent de bona reputació, aquest digué a Salomon que ja no el podia protegir i li aconsellà que pugés en un vaixell de la Garona per anar a Verdun on hi havia un castell més gran i més segur que pertanyia a un amic seu. Salomon agafà, doncs, el vaixell i començà a baixar riu avall cap a Verdun. Quan els pastors el veieren des de la riba, ells també es procuraren un vaixell i rems, el tragueren de l’aigua i el portaren lligat a Granada tot dient-li: “O et bateges ara mateix o et matarem”. El magistrat, que tot això ho observava des de la riba, posant-se la mà al front se’ls acostà i que els digué també si mataven Salomon que també li tallessin el cap a ell. Ells li digueren que si és així, li complirien el desig. Sentint tot això, Salomon digué que no voldria que el jutge fos castigat per culpa seva i pregà als pastors que li diguessin què volien d’ell. Ells li ho repetiren, o bé es bateja ara o bé el mataran. L’esmentat Salomon afirmà que preferia batejar-se que ser mort. Acte seguit ells el batejaren a les aigües tèrboles de la Garona, junt amb l’escrivà Elizar, ja que amb ells anava també un jove sacerdot que sens dubte sabia com es fan aquestes coses. Després dues dones honrades els cosiren creus de feltre a la roba i els deixaren marxar.

»L’endemà l’esmentat Salomon i Elizar em buscaren a Tolosa, m’explicaren tot el que els havia passat i em digueren que s’havien convertit, però no per voluntat seva, i que els agradaria tornar a l’abric de la pròpia fe. I també em digueren: si Jehovà un dia els obrís els ulls amb la seva misericòrdia i els ordenés que les noves lleis són millors que les velles, que l’ànima comet menys pecats relacionats amb els homes i els animals en l’abric de la nova fe, aleshores es deixarien batejar voluntàriament i de manera sincera. Jo aleshores els vaig respondre que no sabia què aconsellar-los; potser podrien, els vaig dir, tornar sense càstig a l’abric del judaisme, si les lleis cristianes els alliberessin l’ànima, i que ho preguntaria al germà Raymond Lenac, ajudant del monsenyor inquisidor de Tolosa: ell sense dubte els podria donar consells i redempció. Així vaig visitar, en companyia de Bonnet, un jueu d’Agen, el germà Raymond i l’advocat Jacques Marques, el notari de monsenyor inquisidor de Tolosa, i els vaig exposar la malaurada incidència que va passar a Salomon i els vaig preguntar si un bateig sense desig i contra la voluntat d’aquell que havia estat batejat és vàlid i si és vàlida la fe acceptada a causa de tenir por de perdre la vida. Ells em digueren que un bateig així no és vàlid. Aleshores jo vaig tornar a cal Salomon i Elizar i els vaig portar la notícia que el germà Raymond i l’advocat Jacques els comuniquen que el seu bateig no té força de la fe veritable i que poden per conseqüència tornar a la fe de Moisès. Salomon lliurà la seva persona a les mans de monsenyor conseller de la ciutat de Tolosa perquè aquest li proporcionés l’opinió de la cúria romana pel que fa a la validesa del bateig, ja que l’esmentat Salomon temia que la seva reconversió al judaisme fos interpretada com a senyal de ser un caragirat.

»En resoldre’s tot això, Salomon i Elizar tornaren a la fe de Moisès, però seguint la doctrina del Talmud: es van tallar amb un ganivet esmolat les ungles de les mans i els peus, es van afaitar el cap i van banyar tot el cos en l’aigua d’una deu, de la mateixa manera com es purifica segons les Lleis el cos i l’ànima d’una estrangera que es casa amb un jueu.

»L’endemà, el senyor Alaudet, sotsveguer de la ciutat de Tolosa, portà vint-i-quatre carros de ciutadans i pastors que havia fet detenir a causa de les matances que havien començat a Castelsarrasin i els voltants i que costaren la vida a cent cinquanta-dos jueus de totes les edats. En arribar els carros amb la gent esmentada fins a la marca del comte de Narbona i en entrar ja una vintena de carros dins la tanca, s’hi presentà una gran multitud de tolosencs. Els ocupants dels últims carros començaren a demanar auxili, mentre deien que se’ls emportaven a les cel·les fosques sense que haguessin comès cap pecat, ja que només havien volgut venjar la sang de Crist perquè el clam de la venjança arribava ja fins al cel. Aleshores la multitud dels tolosencs, incitada per la sensació que s’estava cometent una injustícia, tallà amb ganivets les cordes amb les quals estaven lligats els rebels, els van treure dels carros i van començar a cridar amb totes les seves forces amb ells: “Mort als jueus!” i es precipitaren cap al call. Estava ocupat amb la lectura i l’escriptura quan entraren en la meva habitació una gran part d’aquesta gent, armada amb la ignorància tan esmussada com un bastó i amb l’odi esmolat com un ganivet. No foren pas els meus teixits de seda allò que els havia omplert els ulls de sang, tampoc els meus llibres ordenats als prestatges; la seda l’amagaren sota les capes, els llibres els tiraren a terra i començaren a trepitjar-los i estripar-los davant dels meus ulls. Però aquests llibres relligats en cuir i numerats foren escrits per homes savis i a dins trobarien, si els haguessin volgut llegir, milers de raons per matar-me allà mateix i a dins hi havia també, si els haguessin volgut llegir, el remei i el bàlsam per al seu odi. I jo els vaig dir que no els estripessin perquè molts llibres no són perillosos, de perillós només n’hi ha un; i els vaig dir que no els estripessin perquè la lectura de molts llibres porta cap a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi. Però ells em digueren que en la Nova Llei tot hi és escrit i que conté els llibres de tots els temps: allò que hi és escrit conté tots els altres llibres, per això aquests han de ser cremats, i si hi ha qualsevol cosa en aquests altres llibres que no hi ha en aquest que és l’Únic, aleshores aquests altres han de ser cremats encara més aviat, ja que són herètics.

»Veient la còlera sagrada d’aquesta xusma, i veient que davant dels meus ulls mataven jueus que refusaven de ser batejats (alguns per voler ser conseqüents, altres per l’orgull que a vegades porta a la perdició), vaig respondre que preferia que em bategessin que no pas ser mort, ja que, malgrat tot, el patiment temporal de l’existència és més valuós que el buit final del no-res. Aleshores m’agafaren i m’arrossegaren de casa, sense deixar-me canviar la meva bata casolana per un vestit més apropiat, i em portaren tal com anava a la catedral de Sant Esteve. En arribar davant de l’església, dos sacerdots em mostraren els cadàvers d’uns jueus que hi havia allà; els seus cossos estaven mutilats i els rostres, plens de sang. Llavors em mostraren una pedra situada davant de l’església i aleshores vaig veure una escena que encara ara em deixa petrificat: sobre la pedra hi havia un cor, semblant a una bola sagnant. “Mira-t’ho”, em digueren, “aquest és el cor d’un d’aquells que no es van deixar batejar”. Al voltant d’aquest cor s’havia reunit una gran multitud de gent i l’observava amb estupor i fàstic. En tancar els ulls per no veure-ho, un dels assistents em va donar un cop al cap, amb una pedra o amb el bastó, i va reafirmar la meva decisió i vaig dir que em batejaria, però que tinc un amic sacerdot, el germà Jean, anomenat el Teutó, i que voldria que ell fos el meu padrí. Vaig dir-ho en esperança d’arribar a les mans del germà Jacques, que era un gran amic meu i amb qui havia mantingut llargues converses sobre les qüestions de la fe, pensant que ell potser em podria salvar de la mort encara que no em deixés batejar.

»Aleshores aquells dos joves sacerdots acordaren de treure’m de l’església i acompanyar-me fins a la casa de Jean el Teutó, ja que aquest era el seu superior i tenien por d’incórrer en una falta. En sortir de l’església, vaig sentir l’olor de fum i vaig veure el foc que sortia del call. Llavors degollaren davant dels meus ulls el jueu Asher, un noi d’uns vint anys, i em digueren: “Aquest t’invocava a tu i les teves lliçons”. I em digueren també, ensenyant-me un altre jove del qual més tard vaig saber que era de Tarascon: “El retard de la teva decisió mata aquells que han cregut les teves lliçons i que segueixen el teu exemple”. Llavors aquells que el sostenien el deixaren i el jove va caure a terra amb la cara girada cap a mi, i abans que hagués dit res, ells ja li havien donat un cop mortal a l’esquena. Els ciutadans de Tolosa, que s’havien reunit davant de l’església i que van veure aquesta escena, van preguntar als dos sacerdots que m’acompanyaven si jo ja era batejat, i ells els van dir que no; abans jo els havia pregat, quan sortirem de l’església, que si algú els preguntava això durant el camí ells diguessin que sí, però no ho van acceptar. Llavors un d’aquesta pila em tornà a donar un cop de bastó al cap i em va semblar que aquest cop em faria saltar els ulls de les òrbites; en tocar el lloc amb la mà, no vaig notar sang, sinó només una cicatriu que es va tancar per si sola, sense ajut de cap medicina, de benes o de cap altre bàlsam. Veient que continuaven matant jueus, i sentint els seus precs, i com que els dos sacerdots em van dir que no em podien protegir de la ira del poble ni portar-me fins a la casa de l’esmentat confessor, ja que em matarien abans que arribéssim al carrer, jo els vaig demanar un consell. Ells em digueren: “Vés pel camí que tots seguim i et donarem la mà”; i també em digueren: “No busquis viaranys al marge del camí per on va tothom”. I també em digueren: “Seguint el teu exemple molts han mort”. Aleshores jo els vaig respondre: “Tornem a l’església”.

»Tornàrem, doncs, a l’església en la qual cremaven espelmes espurnejant, mentre el poble, encara amb les mans brutes de sang, estava agenollat i murmurava oracions. Aleshores vaig dir als meus dos guàrdies que s’esperessin una mica més per veure si arribaven els meus dos fills.^[10] Es van esperar una mica, i com que els meus fills no van venir, em digueren que ja no es podien esperar, sinó que finalment havia de prendre una decisió: o bé em deixaria batejar o bé sortiria davant de l’església on continuaven degollant els indecisos.

»Aleshores vaig dir que m’agradaria tenir com a padrí el vicari de Tolosa, pensant en el magistrat Pierre de Savardin, que era un dels meus bons amics i que m’hauria pogut alliberar de la mort i del bateig. Ells em digueren que el vicari no podia venir perquè precisament aquest dia havia conduït els pastors de Castelsarrasin i que estava descansant d’un camí tan llarg. Alguns d’aquells que estaven agenollats a l’església aleshores se’ns van acostar i em van agafar de tots els costats i em van empènyer fins a la pica baptismal de pedra; abans que em posessin el cap amb força sota l’aigua, vaig aconseguir de pronunciar la paraula “vicari”, però després ja no vaig poder dir res més perquè m’agafaven pel cap i em forçaven durant llarga estona de manera que vaig pensar que m’ofegarien com un gos en l’aigua beneïda de la pica baptismal. Després em van portar a l’escala de pedra i em van posar de genolls entremig d’aquells que ja s’hi estaven; no sé quants n’hi havia ni qui eren ja que no vaig mirar ningú als ulls, mantenia el cap cot. El sacerdot aleshores va fer tot, el que es fa, em sembla, en ocasió d’un bateig. Però quan el sacerdot va començar a llegir el que toca per aquesta cerimònia, un d’aquells dos frares se’m va acostar a l’orella i em va dir que digués que l’acceptava voluntàriament perquè si no em matarien. Llavors vaig afirmar, doncs, que tot el que feia ho feia de bona voluntat, encara que pensava tot el contrari. Em van posar el nom de Johann o Jean; els que estaven al meu costat van fer un sospir i es van allunyar.

»En haver acabat tot això, vaig demanar a aquells dos frares que m’acompanyessin fins a casa meva per veure què havia quedat dels meus béns; ells em van respondre que no podien anar amb mi perquè estaven cansats i suats, però em van portar amb ells i vam prendre vi del seu celler en honor al meu bateig; bevia vi sense dir res i no vaig voler parlar amb ells de les coses de la fe, encara que em provocaven. Després d’això m’acompanyaren tanmateix fins a casa meva per veure si hi havia quedat res i trobàrem els meus llibres estripats i mig cremats, els meus diners robats i tot just set bales de roba de les quals algunes eren prestades i altres eren de la meva propietat, i també un cobrellit de seda àrab. El frare que des de feia poc es considerava el meu padrí va posar els teixits en un sac. En el moment de sortir trobàrem davant de la casa un funcionari municipal de Tolosa que el meu padrí recent coneixia, que anava armat i estava encarregat de protegir els jueus que havien salvat la vida. El meu “padrí” va dir a aquest guardià o home: “Aquest està batejat i és un bon cristià”. El guardià em féu un senyal amb el cap i jo vaig trobar la manera per acostar-m’hi: “Vols ser un bon jueu?”, em preguntà murmurant. Jo li vaig respondre: “Sí”. Llavors ell em digué: “En tens prou, de diners?”. “No en tinc”, vaig dir, “però agafi tot això”, i li vaig donar el sac on havíem posat tot el que he dit abans. Ell allargà el sac a un dels seus homes i em digué: “Que bé, no tinguis por; si algú t’ho pregunta, digués que ets un bon cristià i així salvaràs el cap”.

»En sortir de casa, el meu “padrí” i jo trobàrem deu funcionaris municipals acompanyats per una munió d’armats. Un dels funcionaris em cridà que anés al seu costat i em preguntà a cau d’orella: “Que ets jueu?”, i jo li vaig respondre que sí, a cau d’orella perquè el frare no em sentís. Aleshores aquest funcionari municipal digué al frare que em deixés anar i aquest em lliurà a un gendarme amb galons de sergent, i li va dir que em protegís com es protegeix un mateix, en nom de l’administració i el govern municipal. El sergent m’agafà sota el braç. En arribar a prop de la plaça major, digué a aquells que ens ho preguntaren que jo era un jueu, però quan arribàrem als carrers estrets de mala fama i preguntaren al sergent si jo era un jueu que no s’havia deixat batejar, aquest els digué, seguint el meu consell, que era batejat i un bon cristià.

»I la matança i el pillatge dels jueus durà fins tard a la nit d’aquest dia; la ciutat estava il·luminada per les flames i arreu udolaven els gossos. A la nit, quan em va semblar que la gent ja havia desaparegut dels carrers, vaig dir al sergent, perquè no tenia la consciència neta, que anéssim a veure el vicari de Tolosa i que li preguntéssim si el bateig acceptat sota l’amenaça de mort és vàlid o no. En arribar a cal vicari, ell estava sopant i el sergent va dir en nom meu: “Us porto un jueu que voldria que el bategéssiu vós personalment”. Ell va respondre: “Ara estem sopant, seieu amb nosaltres a taula”. Com que no volia i no podia menjar, observava els convidats a la taula i entre ells vaig veure el meu amic Pierre de Savardin. Li vaig fer un senyal i ens vam apartar, i li vaig dir que no tenia intenció de deixar-me batejar i que digués al vicari que no m’ha de forçar amb això ja que un bateig així no seria vàlid; ell féu això per mi i digué a cau d’orella al vicari les meves paraules i després digué al sergent que se n’anés ja que em protegiria ell mateix i m’assignà un altre sergent, un home en el qual tenia confiança i amb el qual vaig anar fins al castell de Narbona per comprovar si algun dels meus fills es trobava entre els jueus morts els cossos dels quals foren apartats al pati del castell. En tornar, el senyor vicari em preguntà: “Vols ser batejat ara o vols esperar fins demà?”. Aleshores Pierre de Savardin li demanà de parlar amb ell confidencialment. No sé què li va dir exactament, però el senyor vicari després digué: “Evidentment no vull batejar ningú per força, sigui un jueu o no!”. D’aquí vaig treure la conclusió que el bateig al qual vaig ser sotmès es pot considerar nul.

»En decidir això, vaig demanar el consell de l’esmentat Pierre Savardin: m’havia de quedar al castell de Narbona o anar-me’n; i com que Pierre em va dir que tots els jueus que s’havien amagat al castell serien segurament o bé batejats o bé assassinats, vaig decidir que aniria a Tolosa. Pierre em donà tres xílings i m’acompanyà fins a la cruïlla de camins el principal dels quals porta cap a Mongiscard i em digué que anés com més ràpid millor i que durant el camí, si trobava algú, parlés només alemany.

»M’apressava, doncs, per arribar com abans millor a Mongiscard. Quan hi vaig arribar finalment i em vaig encaminar cap la plaça principal, des de darrere les tanques aparegué una munió de gent armada amb bastons i ganivets, m’agafaren i em preguntaren si era jueu o cristià. Jo els vaig preguntar què eren ells mateixos i ells em van dir: “Nosaltres som els pastors honrats al servei de la fe de Crist”, i em digueren també: “En nom del paradís celestial i el paradís terrenal exterminarem tots els que no van pel Seu camí, els jueus i els no jueus”. Jo els vaig dir aleshores que no era jueu i els vaig dir: “És que fins al paradís celestial i el paradís terrenal s’hi arriba a través de la sang i el foc?”, i ells em digueren: “N’hi ha prou amb una sola ànima descreguda per expulsar-nos a tots del paradís i de l’esperança, com n’hi ha prou amb una sola ovella ronyosa per infectar tot el corral”; i també em digueren: “No és millor degollar una ovella ronyosa que deixar que s’infecti tot el corral?”, i cridaren: “Deteniu-lo perquè les seves paraules fan olor de dubtes i de descregut”, i em lligaren les mans i se m’emportaren. Jo encara els vaig preguntar: “Que tenen poder sobre la gent per disposar de la seva llibertat?”, i ells em digueren: “Nosaltres som els soldats de Crist i tenim el permís de les autoritats per separar els infectats dels sans, aquells que dubten d’aquells que creuen”.

»Aleshores els vaig dir que la fe neix del dubte i els vaig dir que el dubte era la meva fe i que jo era jueu perquè vaig tenir esperança que no em matarien perquè tenia les mans lligades i la multitud ja s’havia dispersat, ja que al poble no l’importen les discussions de savis i les polèmiques i per això ja havien emprès el camí per uns carrers foscos on sembla que van descobrir una altra víctima. Em portaren cap a una casa gran i em deixaren anar dins un celler gran on ja hi havia una desena de jueus i el savi Bernardo Lupo i la seva filla, que a causa de la seva bondat li deien “la Bona”; aquí vam passar la nit i l’endemà, tot resant; vam decidir que no ens deixaríem batejar sinó que preservaríem la nostra fe. Les oracions les interrompien només les rates, que xisclaren la nit sencera als racons i corrien pel celler, totes fortes i grasses. L’endemà ens deixaren anar a tots i ens portaren sota vigilància fins a Mazères i d’allà un altre cop a Pamiers».^[11]

«Va tornar a acceptar la fe jueva a Pamiers o en algun altre lloc, seguint la forma i la manera dels costums de Moisès?».

«No. Perquè segons la doctrina del Talmud si algú es deixa batejar voluntàriament i d’acord amb les regles cristianes, i vol tornar a la seva antiga fe, aleshores s’ha de sotmetre a les maneres que vaig citar (tallar-se les ungles i els cabells i banyar tot el cos) perquè es considera impur. Però si no va ser batejat voluntàriament i segons totes les regles cristianes, sinó sota força, aleshores la manera esmentada no es fa servir perquè un tal bateig es considera inexistent».

«Va dir a una o més persones que van ser batejades sota l’amenaça de la mort que el seu bateig era inexistent i que podien tornar impunement al judaisme?».

«No, excepte el que acabo d’explicar pel que fa a Salomon i Elizar».

«És cert que va dir a un o més jueus que acceptava el baptisme només per escapar de la mort, però que després tornaria al judaisme?».

«No».

«Que ha presenciat mai el ritual del retorn a l’abric de la fe de Moisès d’un jueu batejat?».

«No».

«Considera que el seu bateig no és vàlid?».

«Sí».

«Per què s’exposa voluntàriament als perills del pensament herètic?».

«Perquè vull viure en pau amb mi mateix i no amb el món».

«Expliqui-ho».

«Com que no sé en què creuen els cristians i per què creuen; com que, en canvi, sé en què creuen els jueus i per què creuen, i com que considero que la seva fe està demostrada amb les Lleis i els Llibres dels profetes que he estudiat com a doctor durant els vint anys passats, dic, doncs, que fins que no se’m demostri amb les meves Lleis i els meus Profetes que es poden aplicar a la fe cristiana, no creuré en el cristianisme, tot i la seguretat que em donaria l’abric d’aquesta fe i m’estimo més morir que abandonar les meves creences».

Així començà la discussió entre Baruch David Neumann, que es basava en la força dels seus arguments, i l’il·lustríssim pare en Crist, monsenyor Jacques, bisbe de Pamiers per la gràcia de Déu, que mostrà una paciència infinita per portar l’esmentat Baruch a la veritat, sense tenir en compte ni la pèrdua de temps ni el cansament; l’esmentat jueu continuava, tossut i rebel, afirmant la seva fe, basant-se en el Vell Testament i refusant la llum de la fe cristiana que monsenyor Jacques li oferia generosament.

Finalment, el 16 d’agost Anno Domini 1330, l’esmentat Baruch sucumbí i reconegué i firmà que refusava la fe jueva.

En llegir-li l’acta de l’interrogatori, l’esmentat Baruch David Neumann fou preguntat si havia fet la seva confessió sota tortura o immediatament després d’haver-lo deixat de torturar i respongué que la confessió l’havia fet de seguida després de ser alliberat de les tortures, més o menys a les nou del matí, i que el mateix dia al vespre havia fet la mateixa confessió sense haver estat portat a la sala de tortures.

Aquest interrogatori es féu en presència de monsenyor Jacques, bisbe de Pamiers per la gràcia de Déu, el germà Gaillard de Pamiers, el lletrat Bernard Faissessier, el lletrat David Trohas, un jueu, i nosaltres, Guillaume Pierre Barthes i Robert de Robercourt, els notaris de l’inquisidor de Carcassona.

Se sap que Baruch David Neumann va comparèixer davant el mateix tribunal dues vegades més: la primera vegada a mitjan maig de l’any següent, quan va declarar, després d’haver-se tornat a llegir les Lleis i els Profetes, que dubtava de la seva fe. Va seguir una llarga discussió sobre els orígens hebreus; una argumentació llarga i pacient de monsenyor Jacques va portar Baruch a renegar una altra vegada de la seva fe. L’última condemna porta la data de 20 de novembre de 1337. L’acta de l’interrogatori, però, no es va guardar i Duvernoy insinua clarament que el pobre Baruch probablement va fer el darrer alè durant la tortura. Una altra font parla d’un altre Baruch que va ser condemnat pel mateix delicte de pensament i cremat a la foguera uns vint anys més tard. És difícil de dir si es tracta de la mateixa persona.

Nota de l’autor

La història de Baruch David Neumann és de fet la traducció del tercer capítol (Confessio Baruc olim iudei modo baptizati et postmodum reversi ad iudaismum) del registre de la Inquisició en el qual Jacques Fournier, el futur papa Benet XII, descrivia amb detall i a consciència les confessions i testimonis donats davant el seu tribunal. El manuscrit es guarda als fons llatins de la biblioteca del Vaticà sota el número de registre 4030. En el text vaig fer només alguns talls sense importància que es refereixen a la part on es parla de la sagrada Trinitat, del messianisme de Crist, de l’acompliment de la paraula de les Lleis, de la refutació d’algunes afirmacions del Vell Testament. La traducció es va realitzar a partir de la versió francesa de monsenyor Jean-Marie Vidal, l’exvicari de l’església de Sant Lluís de Roma, com també a partir de la versió de l’exegeta catòlic, l’honorable Ignaz von Döllinger, publicada el 1890 a Munic. Tots els textos amb comentaris savis i útils van ser des d’aleshores reimpresos diverses vegades, i la darrera vegada, que jo sàpiga, l’any 1965. L’original de l’esmentada acta («un manuscrit bonic sobre el pergamí amb la lletra de motlle en dues columnes») arriba fins al lector com una obra triple, eco d’una veu llunyana, de Baruch, si considerem que la seva veu també compta en les traduccions —com també el ressò del pensament de Jahvè.

Una descoberta casual i inesperada d’aquest text, una descoberta que coincideix en el temps amb el feliç final de la redacció de la narració titulada Una tomba per a Boris Davidovič, va tenir també per a mi un significat d’il·luminació i de miracle: les analogies amb la història esmentada són tan evidents que vaig considerar que la semblança del tema, de la data i del nom deuen ser una obra divina, la part de Dieu, o bé de diable, la part de Diable.

L’existència de conviccions morals, el vessament de sang innocent, la semblança de noms (Boris Davidovič Novski-Baruch David Neumann), la coincidència de dates de detenció de Novski i de Neumann (el mateix dia del decisiu mes de desembre en una distància de sis segles, 1330… 1930), tot això de sobte es va fer present en la meva consciència com una metàfora desenvolupada de la doctrina clàssica sobre el moviment cíclic del temps: «Qui va veure el present, ho va veure tot: allò que va passar en els temps més remots i allò que passarà en el futur» (Marc Aureli, Pensaments, llibre VI, 37). En una polèmica amb els estoics (i encara més amb Nietzsche), J. L. Borges formula així la seva lliçó: «L’univers es consumeix periòdicament pel foc que l’ha engendrat per renéixer de les cendres i reviure la mateixa història. De nou, les parts llavors disseminades s’uneixen i tornen a donar forma a les pedres, als arbres, a la gent —i fins i tot a les virtuts i als dies, ja que per als grecs no hi ha un substantiu sense substància. De nou cada espasa, cada heroi, de nou, cada minuciosa nit d’insomni».

En aquest context l’ordre de les variacions no té gaire importància; vaig optar per la disposició de les dates que es basa en el pensament i no en la història: el relat de David Neumann el vaig trobar, com ja he dit, després d’haver escrit la narració de Boris Davidovič.