BIOGRAFIA BREU D’A. A. DARMOLATOV (1892-1968)

En els nostres temps, que construeix moltes vides de poetes segons el monstruós model estandarditzat de l’època, la classe i el medi, on els decisius fets de la vida —la màgia irrepetible del primer poema, el viatge a l’exòtic T’bilisi pel jubileu de Rust’aveli o bé la trobada amb el poeta manc Narbut— es converteixen en un enfilall cronològic sense el gust de l’aventura i la sang, a la semblança d’A. A. Darmolatov no li hem llimat, tot i una certa sistematització, el nucli líric. De la munió de dades confuses en sorgeix la nuesa d’una vida humana: Sota la influència del seu pare, un biòleg amateur i alcohòlic crònic, Darmolatov se sent des de molt jove atret pels misteris de la natura. A la casa pairal (el dot de la mare) a Nikolajevskij vivien en una llibertat relativa gossos, ocells i gats. A l’edat de sis anys li compren a la ciutat propera de Saratov l’Atles de les papallones d’Europa i d’Àsia Central, de De Vriendt, un dels últims llibres valuosos amb treball artesanal dels gravats del segle XIX; a l’edat de set assisteix el pare que, amb la cara esquitxada de bocins sagnants, fa viviseccions de rosegadors i experiments amb les granotes; a l’edat de deu, llegint novel·les sobre la guerra hispanoamericana esdevé un defensor apassionat de la causa espanyola; a l’edat de dotze treu de l’església una hòstia amagada sota la llengua i la posa sobre el pupitre davant dels companys bocabadats. Abocat sobre els textos de Korch somnia els temps antics, i menysprea la vida moderna. No hi ha, doncs, res més clàssic que aquest medi provincià i aquests ciutadans educats amb paràmetres positivistes, res de més banal que aquesta estirp en la qual es barregen l’alcoholisme i la tuberculosi (per la línia del pare) amb la depressió melangiosa de la mare que llegeix novel·les franceses. Una tia, també per la banda de la mare, Jadviga Jarmolajevna, que va viure amb ells sota el mateix sostre i s’anava enfonsant en la demència, és l’única dada significativa en la biografia dels primers anys del poeta.

La vigília de la revolució, li mor la mare inesperadament, adormida sobre el llibre de Maeterlinck, La vida de les abelles que va quedar a la seva falda, obert, com un ocell mort. El mateix any, fertilitzats amb el semen de la mort, neixen els primers versos del jove Darmolatov impresos en el diari La vida i l’escola que edita el cercle de la joventut revolucionària de Saratov. L’any 1912 es matricula a la Universitat de Petersburg on, segons el desig del pare, estudia medicina. Entre els anys mil nou-cents dotze i quinze ja publica en els diaris de la metròpolis Educació, El món contemporani i el cèlebre i guardonat Apol·lo. En aquest temps cal situar també la coneixença de Gorodecki i del poeta suïcida Victor Hoffmann el qual, com diu Makovski, va viure com un home i va morir com un poeta: es va disparar un petit browning de dona, apuntant l’ull com una mena de cíclop líric. La primera i sens dubte la millor col·lecció de Darmolatov, Minerals i cristalls, va aparèixer el 1915, en l’ortografia antiga i amb la figura d’Atles a la coberta. «En aquesta col·lecció no gaire gran», diu el crític anònim del diari Paraula, «hi ha coses que recorden la gràcia d’un Innokentij Annenskij, la sinceritat d’emocions joves en l’esperit de Baratynskij, una aurèola com la del jove Bunin. Però no conté ni la vivacitat veritable, ni la gràcia, ni els sentiments sincers, i també hi ha fragments francament dolents».

No tinc intenció de fer ara una aproximació a les característiques poètiques de Darmolatov, ni vull entrar en el complicat mecanisme de la seva fama literària. Tampoc no tenen més importància per a aquesta història les aventures bèl·liques del poeta, encara que reconec que a algunes imatges fortes de Galítsia o Bucovina en el temps de l’ofensiva de Brusilov —quan el cadet Darmolatov va trobar, exercint de suboficial dels serveis sanitaris, el cos esquarterat del seu germà— no els falta atractiu; igual com no està pas mancada d’atractiu la seva excursió a Berlín o la seva aventura sentimental que, al rerefons de la Rússia de la guerra civil, afamada i tràgica, acaba amb la lluna de mel a l’infern de Kislovodsk. La seva poesia, no obstant el que diguin els crítics, ofereix moltes dades (poètiques) empíriques que com unes velles postals o fotografies d’un àlbum amb tapes gastades testimonien els viatges, les eufòries i les passions com també la moda literària: l’efecte balsàmic del vent sobre els plecs de marbre de les cariàtides; el Tiergarten amb les fileres de til·lers que ja han acabat de florir, els fanals de la porta de Brandenburg i la fantasmagòrica imatge dels cignes negres; el reflex groguenc del sol en les aigües tèrboles del Dnièper; la màgia de les nits blanques; els ulls misteriosos de les kirguisses; el punyal clavat fins al mànec entre les costelles d’un llop estepari; el batec en espiral de les hèlixs d’un avió; el crit de cornella al capvespre tot just caigut; la visió (des de la perspectiva d’un ocell) del terrible panorama de la regió del Volga devastada; el formigueig de tractors i locomòbils enmig de la praderia daurada de blat; finestres negres de les mines de carbó a Kursk; les cúpules del Kremlin banyades per l’oceà de l’aire; el vellut porpra a les llotges dels teatres; les figures fantasmagòriques de les estàtues de bronze il·luminades pels focus; el gest de les ballarines fetes d’escuma; el grandiós incendi d’un petrolier ancorat al port; l’anestèsia fastigosa de les rimes; la natura morta amb la tassa de te, la cullereta de plata i una vespa ofegada; els ulls de color violeta d’un cavall de tir; el vaivé optimista de les turbines; el cap del comandant Frounzé estès sobre la taula d’operacions amb l’olor embriagadora del cloroform; els troncs pelats al pati de la Lubljanka; els lladrucs aspres dels gossos en un poble; l’equilibri fascinant dels blocs de formigó; el caminar atent de la gata perseguint un passerell per la neu; camps de moresc sota el foc esglaonat de l’artilleria; l’adéu amorós a la vall del Kama; el cementiri militar a prop de Sevastopol…

Els poemes que daten entre 1918 i 1919 no ens donen cap possibilitat de desxifrar on es van escriure; tot passa encara en les regions cosmopolites de l’ànima que no té un mapa precís. El mil nou-cents vint-i-un el trobem a Petrograd, en el luxe decadent de la vil·la que havia pertangut als Jelisejev, en aquest Vaixell dels Boigs, com diu Olga Forš, on s’havia reunit la germandat dels poetes afamats sense futur ni una orientació clara. Segons el testimoni de Makovski, tot el que va quedar viu en aquests ocellets divins eren els ulls embogits, amb una brillantor mancada de seny. S’esforçaven per fer veure que eren vius, diu ell, encara que no era possible abandonar la sensació d’estar entre fantasmes, tot i el carmí llampant als llavis de les dones. Fora bufava un vent fort, mogut pels pols magnètics de revolució-contrarevolució; pagant el preu d’un heroisme insensat, Buhara va tornar a caure a les mans dels bolxevics; la rebel·lió dels mariners de Kronštadt va ser ofegada en un mar de sang; al costat de les poblacions buides s’arrosseguen les closques d’homes, dones afeblides amb els peus gangrenats i nens amb panxes inflades; després d’haver menjat cavalls vells, gossos, gats, rates, el canibalisme bàrbar és elevat a la categoria de dret habitual. «Amb qui som nosaltres, els germans de Serapion?», crida Lev Lunz. «Nosaltres som amb l’ermità Serapion!». Kručonih és, pel que fa a ell mateix, amb el zaum. «El zaum ens desperta i dóna ales a la fantasia creativa, però no ofèn ningú amb res concret». «Nosaltres fem possible per als nostres amics poetes la llibertat absoluta en la tria de mitjans creatius, però sota la condició…», afegeixen aquells del grup La Forja. (La declaració és acceptada per unanimitat, excepte una abstenció).

En la fotografia d’aquest temps Darmolatov encara té l’aspecte d’un faroner de Petersburg amb armilla blanca i corbatí. Les galtes enfonsades, «ulls que semblen les ruïnes de Roma», la barbeta punxeguda tallada amb un solc que sembla una cicatriu, llavis closos fermament, la seva cara no revela res i sembla una màscara de pedra. Existeixen testimonis fiables que el jove Darmolatov en aquest temps ja havia acceptat participar en el programa cosmopolita d’acmeisme, d’aquesta «tendència cap a la cultura europea», gràcies sobretot a la influència d’un altre poeta, Mandel’štam: tots dos apreciaven igualment la ciutat de Roma, Annenskij i Gumil’ov i amb la mateixa golafreria histèrica menjaven els dolços.

Un vespre xafogós d’agost d’aquest mateix any vint-i-un, a la vil·la dels Jelisejev hi va haver una orgia que la ja esmentada Olga Forš anomena, amb exageració típicament femenina, el festí en el temps de la pesta. L’aliment obligat d’aquests anys va ser el peix salat, acompanyat pel terrible vodka Samogon, preparat segons una recepta alquimista d’alcohol de cremar, escorça de bedoll i pebre. La «Cassandra» (Anna Andrejevna Akhmatova) tenia aquest vespre una de les seves premonicions profètiques, i va caure de la més gran eufòria a una depressió malaltissa que gairebé arribava a al·lucinacions. Qui va portar la notícia de l’execució del «mestre» (Gumil’ov) no se sap. Amb una certa seguretat podem dir que aquesta notícia es va expandir com una petita, separada tempesta magnètica entre tots els grups antagònics separats pels programes estètics i ideològics clarament definits. Darmolatov va abandonar, amb la copa a la mà i tentinejant per l’embriaguesa, la taula de Cassandra i es va deixar caure a la butaca gastada del difunt Jelisejev, que va quedar buida al costat de l’escriptor proletari Dorogojčenko.

El juny de mil nou-cents trenta és a la casa de colònies de Suhum, on treballa en les traduccions que li va encarregar, d’acord amb la recomanació de Boris Davidovič Novski, el diari Krasnaja Nov. Va conèixer l’esmentat Novski en una cita llunyana a Berlín en una fonda a prop del Tiergarten. En aquella ocasió el jove Darmolatov escoltava amb estupor, admiració i por les atrevides previsions de Tverdohljebov, el futur comissari del comitè revolucionari de la marina, diplomàtic, representant de la comissió nacional per a les connexions i comunicacions —B. D. Novski. (Novski va ser, diuen, en aquells temps relativament vegetarians la seva «relació»; aquesta paraula cobreix la relació complexa que existia entre els poetes i el govern i on, sobre la base de simpaties personals i deutes sentimentals de la joventut, quedava esmorteïda la crueltat d’una línia revolucionària; una connexió molt complicada i plena de perills; en cas que el poderós protector caigués en desgràcia, es precipitarien darrere seu rostoll avall tots els protegits, com si se’ls hagués emportat l’allau provocada pel crit del desgraciat).

Al final del desembre, dos dies després de la detenció de Novski, a casa de Darmolatov va sonar el telèfon. Eren exactament les tres de la matinada. L’auricular el va despenjar la dona de Darmolatov, endormiscada, una tàrtara embarassada, amb una panxa alta, punxeguda. A l’altra banda se sentia només un silenci fantasmal que feia gelar la sang a les venes. La dona va penjar i va esclafir a plorar. El telèfon del seu pis a partir d’aleshores va ser silenciat amb coixins de plomes en tots els colors adornats amb motius cridaners plens del xivarri i del ric colorit dels mercats tàrtars, i al costat de la taula d’escriptori, plena de manuscrits, diccionaris i llibres que estava traduint «per calmar-se», hi havia una maleta de cartró, preparada amb totes les coses previstes per a un viatge inesperat. Una vegada fins i tot, encoratjat pel vodka, va ensenyar aquesta maleta a un poeta delator: sobre un jersei calent de llana i calçotets de franel·la, hi havia l’exemplar lligat en pell d’Elegies d’Ovidi, en llatí. Deu ser que aquests dies els versos del famós exiliat li sonaven com el lema puskinià del seu propi destí poètic.

Al principi de la setmana següent viatja a Geòrgia; el mes de maig publica el cicle de poemes sota el títol T’bilisi a les mans, el setembre el posen a la llista dels escriptors necessitats de l’ajut estatal i rep, segons una ordre signada per Gor’kij, un parell de pantalons, un abric folrat i un barret de pell de castor. (Sembla que Darmolatov va refusar aquest barret perquè li donava «l’aspecte d’un hetman». Aleksej Mihailovič insistia: que se serveixi! Segons les diverses versions que circulen sobre aquest esdeveniment, és difícil de constatar què és el que va dir de fet Gor’kij, però sembla que va fer una al·lusió sobre el cap calent de Darmolatov i que va faltar poc perquè aquest no «acabés morint com el funcionari de Čekhov»).

El disset d’agost de mil nou-cents trenta-tres el trobem al vaixell J. V. Stalin entre uns cent vint escriptors que van visitar el canal de la mar Bàltica a la mar Blanca tot just inaugurat. Darmolatov està envellit prematurament i porta patilles a l’estil de Puškin. Amb un vestit blanc, amb la camisa descordada, s’està dret al costat de la barana de la coberta, mirant el buit. El vent als cabells de la Vera Inber. Bruno Jasiénski (el segon de l’esquerra) aixeca la mà per assenyalar una costa invisible, boirosa. Amb el palmell de la mà posat al costat de l’orella, Zgoščenko intenta destriar la melodia de l’orquestra del camp de treball. Els sons se’ls emporten el vent i el xipolleig d’aigua que vessa per damunt de les rescloses.

Tot i alguns senyals exteriors, existeixen proves irrefutables que Darmolatov en aquest temps ja estava malalt de la pesta psicològica: es rentava les mans en l’alcohol de cremar i en tots veia un delator; ells tanmateix arribaven, sense cita i sense trucar a la porta, disfressats d’amants de la poesia amb corbates de tots colors, o de traductors amb torres Eiffel en miniatura fetes de llauna groga, o de lampistes amb grans revòlvers a la butxaca de darrere en lloc d’una clau anglesa.

El novembre arriba a l’hospital on el sotmeten al tractament de la son: en el paisatge estèril de les dependències de l’hospital va dormir cinc setmanes senceres i a partir d’aquell moment el xivarri del món ja no li arribava. Fins i tot la terrible guitarra hawaiana del poeta Kiranov, que grinyolava des de l’altra banda del paravent, ara estava esmorteïda amb un cotó fluix untat amb una capa fina de greix posat a l’interior de les orelles. Gràcies a la mediació de l’associació d’escriptors va rebre el permís d’anar dues vegades cada setmana al picador municipal; trastocat, engreixat, amb els primers símptomes d’elefantiasi, va ser vist trotant a dalt d’un cavall manyac de l’estable. Abans d’anar-se’n a Smatiha, on l’esperaven la detenció i l’aniquilació, Mandel’štam amb la dona va venir a veure’l per dir-li adéu. Davant de les portes de l’ascensor els va parar Darmolatov amb uns pantalons ridículs d’equitació i amb un petit fuet infantil a les mans. El taxi acabava d’arribar i ell es va afanyar per anar al picador, sense acomiadar-se de l’amic de la seva joventut.

L’any mil nou-cents quaranta-set va arribar a Cetinje, pel jubileu de Garlanda de muntanya, de la qual sembla que estava traduint alguns fragments. Tot i que ja era gran, maldestre i lent, va passar com un jovencell per sobre de les cordes de seda vermella que separaven la gran cadira de Njegoš, semblant a la trona d’una Divinitat, dels poetes i els mortals. Jo (que narro aquesta història) estava en un costat i mirava com l’autoanomenat poeta no parava de bellugar-se en la gran, ascètica cadira de Njegoš i, aprofitant els aplaudiments, vaig esmunyir-me de la sala dels retrats per no veure l’escàndol que provocaria la intervenció del meu oncle, guardià dels tresors del museu. Però ho recordo perfectament: entre les cames obertes del poeta, per sota dels pantalons gastats, ja creixia una terrible inflamació.

Els últims anys de la vida, abans que la terrible malaltia l’hagués lligat al llit, els va passar tranquil·lament, mastegant la dolçor del llúpol de la joventut. Visitava, diuen, Anna Andrejevna i una vegada li va portar una flor.

Post scriptum

Quedarà inscrit a la literatura russa com un fenomen mèdic: l’exemple de Darmolatov va entrar en els nous manuals de la patologia. La fotografia dels seus testicles, de la mateixa grandària que la carbassa més gran del kolkhos es reprodueix també en la literatura especialitzada internacional sempre que es fa referència a elefantiasi (elephantiasis nostras) i com l’ensenyament moral a tot escriptor que per escriure no n’hi ha prou de tenir collons.