INFORME DE PROGRÉS 17

3 d’octubre—. Vaig degradant-me. Idees de suïcidi per acabar amb tot ara que encara controlo i sóc conscient del món que m’envolta. Però llavors penso en en Charlie, que espera a la finestra. La seva vida no em pertany per desfer-me’n. Només l’he demanat en préstec durant un temps, i ara em demanen que la torni.

Cal que recordi que sóc l’única persona a qui mai ha succeït això. Mentre pugui, haig de seguir apuntant els meus sentiments i pensaments. Aquests informes de progrés són l’aportació d’en Charlie Gordon a la humanitat.

M’he tornat nerviós i irritable. Em barallo amb gent de l’edifici perquè tinc en marxa l’equip d’alta fidelitat a altes hores de la nit. Ho faig molt, això, d’ençà que he deixat de tocar el piano. No està bé tenir-lo posat tothora, però ho faig per mantenir-me despert. Sé prou que hauria de dormir però sóc molt gelós de cada segon del meu temps de vetlla I no solament per culpa dels malsons; és perquè tinc por de deixar-me anar del tot.

Em dic a mi mateix que ja tindré temps a bastament per dormir més tard, quan sigui fosc.

El senyor Vernon, de l’apartament de baix, solia queixar-se, però ara no para de donar cops a les canonades o al sostre del seu apartament per tal que jo senti el sorollam de les batzacades sota els peus. Al principi em vaig fer el suec, però ahir a la nit es va presentar aquí dalt amb el barnús. Vam discutir, i li vaig tancar la porta als nassos. Una hora després tornava a ser a casa amb un policia que em va dir que no podia posar discs tan fort a les quatre de la matinada. El somriure que es dibuixava a la cara d’en Vernon em va enfurismar tant que em vaig reprimir de pegar-li per miracle. Quan van marxar vaig esmicolar tots els discs i l’aparell. De tota manera m’he estat enganyant. De fet, ja no m’agrada aquest tipus de música.

4 d’octubre—. La sessió de teràpia més estranya que he tingut en la meva vida. L’Strauss estava enfadat. Ha estat una cosa que tampoc no s’esperava.

El que ha passat —no goso anomenar-ho record— ha estat una experiència psíquica o una al·lucinació. No tractaré d’explicar-la ni d’interpretar-la, sinó que em limitaré a enregistrar el que ha passat.

Quan he entrat al seu despatx jo estava d’allò més susceptible, però ell ha fet veure que no se n’adonava. De seguida m’he ajagut al sofà, i ell, com de costum, s’ha assegut a un costat i una mica darrere meu —al lloc exacte on podia estar-se més a la vora meu sense que el veiés— i ha esperat que jo iniciés el ritual d’amollar tots els verins acumulats e a ment.

M’he esforçat per mirar-me’l per sobre del meu cap. Semblava cansat, dèbil i flàccid, i m’ha recordat un poc en Matt assegut a la seva cadira de barber tot esperant els clients. He explicat a l’Strauss l’associació i ell ha bellugat el cap amunt i avall i ha esperat.

—Vostè espera clients? —li he preguntat—. S’hauria d’haver fet fer aquest sofà com una cadira de barber. Aleshores, quan volgués associacions lliures, podria tirar enrere el seu pacient igual que fa un barber amb el client per ensabonar-lo d’escuma, i quan han passat els cinquanta minuts, podria decantar la cadira cap endavant un altre cop i oferir un mirall al pacient perquè pugui veure quin aspecte té després que vostè li ha afaitat l’ego.

No ha dit res, i encara que jo estava avergonyit per la manera denigrant de tractar-lo, no podia aturar-me.

—Aleshores el pacient podria arribar a cada sessió dient: «Tregui’m una mica les puntes de l’ansietat, si li plau», o bé «No em talli el superego massa arran, si no li fa res», o fins i tot podria venir a fer-se un rentat amb xampú a l’ou, vull dir, xampú a l’ego. Ah! Ha observat aquest lapsus, doctor? Fixi-s’hi. He dit que volia un xampú a l’ou en lloc d’un xampú a l’ego. Ou… ego… s’assemblen molt, oi? Significa això que vull que em netegin els meus pecats? Que vull renéixer? És un simbolisme del bateig? O potser tirem massa llarg? Pot un idiota tenir un id?

He esperat la seva reacció, però ell s’ha limitat a remoure’s a la seva cadira.

—Que està despert? —li he preguntat.

—T’escolto, Charlie.

—Escoltar? Només escoltar? No s’ha enfadat?

—Per què vols que m’enfadi amb tu?

He sospirat.

—L’impassible, l’incommovible Strauss. Li diré una cosa. Estic fins a la nou del coll de venir aquí. Quin sentit té ja la teràpia? Vostè sap tan bé com jo el que passarà.

—Però crec que no vols parar —ha dit—. Vols seguir amb ella, oi que sí?

—És absurda. Una pèrdua del meu temps i del seu. He romàs ajagut en la llum tènue, fitant les motllures quadrades del sostre… les rajoles poroses que es bevien els sons, amb milers de forats minúsculs que xuclaven cada paraula. El so enterrat viu als foradets del sostre.

M’ha sorprès notar que em marejava. Tenia la ment en blanc, i allò no era normal perquè a les sessions de teràpia sempre tenia un munt de material per exposar i comentar. Somnis… records… associacions… problemes… Però aleshores m’he sentit aïllat i buit.

Només l’Impassible Strauss respirant darrere meu.

—Em sento estrany —he dit.

—Vols parlar-ne?

Oh! Que brillant, que subtil era! I tanmateix, què diantre hi feia jo, allà, on les meves associacions eren xuclades per forats petits del sostre i per forats grans del meu terapeuta.

—No sé si vull parlar-ne —he contestat—. Avui em sento estranyament hostil amb vostè.

I aleshores li he explicat el que havia pensat.

Tot i que no el veia, podria assegurar que ha bellugat el cap amunt i avall, com dient-se que sí a ell mateix.

—No és pas fàcil d’explicar —he dit—. Una sensació que havia tingut una o dues vegades abans, un instant abans de perdre els sentits. Una mena de mareig… tot molt intens… però el cos està fred i entumit…

—Continua —se li ha notat a la veu un punt d’emoció—. Què més?

—Ja no em sento el cos. Estic entumit. Tinc la sensació que en Charlie es troba molt a prop. Tinc els ulls oberts —n’estic segur—, els hi tinc?

—Sí, completament oberts.

—I no obstant veig una claror difusa d’un color blau-blanquinós que surt de les parets i del sostre i es converteix en una pilota que brilla amb reflexos trèmuls. Ara està suspesa a mitja altura. La llum… que em penetra als ulls… i al cervell… Tot en aquesta habitació és il·luminat… Tinc la sensació que floto… o més aviat que m’expandeixo cap amunt i cap als costats… però no em cal mirar cap avall per saber que el meu cos encara és aquí, sobre el sofà… És això una al·lucinació?

—Charlie, que et trobes bé?

O potser és la mena de coses que descriuen els místics? Sento la seva veu però no tinc ganes de contestar-li. Em molesta que sigui aquí. Haig de fer com si ell no existís, comportar-me d’una manera passiva i deixar que això —sigui el que sigui— m’ompli amb aquesta llum i m’absorbeixi.

—Què veus, Charlie? Què passa?

* * *

Cap amunt, movent-se, com una fulla en un corrent d’aire calent que puja. Bellugant-se molt de pressa, els àtoms del meu cos es disgreguen. Cada cop sóc més lleuger, menys dens, i més gran… més i més gran… i exploto enmig del sol. Sóc un univers en expansió que neda cap a dalt en un mar silenciós. Petit al principi, envoltat pel meu cos, la cambra, l’edifici, la ciutat, el país, fins que sóc conscient que si miro cap avall veuré la meva ombra esborrant-se de la terra. Lleuger i insensible. Vagant i expandint-me pel temps i l’espai.

I llavors, quan m’adono que estic a punt de travessar la crosta de l’existència, com un peix volador quan salta fora del mar, sento l’estirada des de baix.

Em molesta. Vull deseixir-me’n. A frec de barrejar-me harmònicament amb l’univers sento els xiuxiueigs al voltant dels solcs de la consciència. I aquesta estirada suavíssima em manté al món finit i mortal de sota.

Lentament, com ones que s’enretiren, el meu esperit en expansió es torna a encongir fins que assoleix dimensions terrenals —no pas voluntàriament, perquè m’estimaria més perdre’m— però alguna cosa m’estira per sota, de tornada a mi mateix, dintre de mi mateix, de manera que per un breu moment em trobo de bell nou al sofà, amb els dits de la meva presa de consciència encabits als guants de la meva carn. I sé que puc moure aquest dit o picar aquest ull si vull fer-ho. Però no vull moure’m. No em mouré!

Espero, i m’obro, passiu, a allò que signifiqui aquesta experiència, sigui el que sigui. En Charlie no vol que jo travessi la cortina del capdamunt de la ment. En Charlie no vol saber què s’hi troba més enllà.

Té por de veure Déu?

O de no veure res?

Mentre sóc aquí ajagut i esperant, hi ha un moment durant el qual jo sóc jo mateix dintre de mi mateix, i un altre cop torno a perdre tot sentiment o tota sensació del cos. En Charlie m’arrossega cap a dintre de mi mateix. Jo miro fixament cap a dins des del centre del meu ull desproveït de visió la taca vermella que es transforma en una flor multipètala la flor resplendent, radiant, que gira vertiginosament fent remolins, i que rau a les pregoneses del meu inconscient.

M’encongeixo. I no és que els àtoms del meu cos esdevinguin més pròxims i més densos, sinó per mor d’una fusió, ja que els àtoms del meu ésser es fusionen en un microcosmos. Hi haurà una escalfor enorme i una llum insuportable —l’infern dintre de l’infern—, però no miro la llum, tan sols la flor, immultiplicable, indivisible per tornar altre cop de la multiplicitat cap a la unitat. I per un instant la flor resplendent esdevé el disc daurat que dóna voltes agafat a una corda, i després una bombolla d’arcs de Sant Martí que giren vertiginosament formant remolins, i finalment sóc de bell nou a la caverna on tot és fosc i silenciós i nedo pel laberint humit buscant algú que m’aculli… m’abraci… m’absorbeixi… dintre d’ell mateix.

Puc començar.

A les pregoneses veig una altra vegada la llum, una escletxa en la més fosca de les coves, ara diminuta i molt llunyana —a través de l’extrem d’un telescopi on es troba la lent— brillant, encegadora, resplendent, i de bell nou, la flor multipètala (el lotus que gira vertiginosament formant remolins, flotant a la vora de l’entrada de l’inconscient). Trobaré la resposta a l’entrada d’aquesta caverna, si tinc prou coratge per tornar i penetrar amb embranzida a la gruta de llum que es troba a l’interior.

No pas encara!

Tinc por. No pas de la vida, o la mort, o del no-res, sinó de desaprofitar això talment com si no hagués succeït mai. I mentre camejo de cap a l’escletxa, sento la pressió al meu voltant, que m’impulsa amb enèrgics moviments ondulants cap a la boca de la caverna.

És tan petita! No m’hi puc esmunyir!

I de cop i volta sóc llençat contra les parets, un cop i un altre cop, i obligat a passar per l’obertura on la llum amenaça de fer rebentar els meus ulls. Un altre cop m’adono que travessaré la crosta fins a assolir aquella llum sagrada. No ho puc resistir. Dolor d’una intensitat fins aquell moment desconeguda, i fredor, i basques, i el poderós brunziment sobre el cap que batega com mil ales. Obro els ulls, encegat per la llum intensa. I agito violentament tot el cos i m’estremeixo i xisclo.

* * *

M’he deixondit per la insistència d’una mà que em sacsejava amb força. El doctor Strauss.

—Gràcies a Déu —ha dit, quan l’he mirat als ulls—. Em tenies preocupat.

He mogut el cap de l’un costat a l’altre.

—Estic bé.

—Em sembla que més val que ho deixem per avui.

M’he posat dret, m’he balancejat un xic i he recuperat la meva perspectiva. La cambra m’ha semblat molt petita.

—No solament per avui —he fet—. Em penso que no em convé fer més sessions. No vull veure res més.

Ell estava empipat, però no ha intentat convèncer-me que canviés d’idea. He agafat el barret i l’abric i he marxat.

I ara les paraules de Plató em fan befa des de les ombres sobre el prestatge per darrere de les flames:

«… els homes de la caverna dirien que ell va pujar i va baixar sense els seus ulls…»

5 d’octubre—. Se’m fa difícil asseure’m per tal de mecanografiar aquests informes, i no puc pensar si tinc el radiocasset en marxa. Durant quasi tot el dia que ho vaig ajornant, però sóc conscient que és molt important, i cal que ho faci. M’he dit que no soparia fins que sigui capaç d’asseure’m i escriure alguna cosa —sigui el que sigui.

Aquest matí el professor Nemur m’ha fet venir a buscar un altre cop.

Volia que anés al laboratori per fer uns tests, la mena de tests que solien fer-me. Al principi no m’ha semblat malament, perquè encara em paguen i és important completar les dades, però quan he arribat a Beekman i he passat per tot aquell suplici amb en Burt, he vist que tot allò seria excessiu per a mi.

Primer ha estat el laberint del paper i llapis. He recordat com era abans, quan el vaig aprendre a fer ràpidament, i quan feia curses contra l’Algernon. Estic segur que ara he trigat moltíssim més temps a resoldre aquest laberint. En Burt ha allargat la mà per agafar el paper, però jo l’he esquinçat i n’he llençant els bocins a la paperera.

—Prou. S’ha acabat de recórrer el laberint. Ara estic en un atzucac, i amb això en tinc prou.

Tenia por que jo toqués el dos, i per això ha intentat tranquil·litzar-me.

—D’acord, Charlie. Però procura calmar-te.

—Què vol dir «procura calmar-te»? No tens ni idea del que és, això.

—No, però m’ho imagino. Tots ens sentim fatal per aquest assumpte.

—Estalvia’t la teva compassió. Limita’t a deixar-me en pau.

Se sentia incòmode, però de seguida he comprès que no era culpa seva, i que m’estava comportant com un antipàtic fastigós.

—Em sap greu haver sortit de fogó —he dit—. Com et van les coses? Ja has acabat la tesi?

Ha mogut el cap afirmativament.

—Estic passant-la a màquina un altre cop. Pel febrer tindré el doctorat.

—Això està bé —li he donat uns copets a l’espatlla per demostrar-li que no estava enfadat amb ell—. Segueix pencant fort. No hi ha res com la formació. Escolta, no facis cas del que he dit abans. Faré qualsevol altra cosa que em demaneu. Però prou de laberints; ja està.

—Bé, en Nemur vol una prova de Rorschach.

—Per veure el que passa al fons de tot? Què espera trobar?

Segurament dec haver fet cara d’estar alterat, perquè ell ha començat a cedir.

—No tenim perquè fer-la. Estàs aquí voluntàriament. Si no vols…

—D’acord. Som-hi. Reparteix les targes. Però no em diguis el que descobreixis.

No ho ha hagut de fer.

Coneixia prou bé el Rorschach per saber que el que comptava no era allò que veus a les targes, sinó la manera com reacciones. Com en un conjunt, o com parts d’un tot, figures en moviment o immòbils, amb moltes idees o solament amb unes quantes respostes estereotipades.

—No té cap sentit —he dit—. Sé el que busqueu. Sé la mena de respostes que se suposa que haig de tenir, per crear una imatge determinada de com és la meva ment. L’únic que haig de fer és…

Ha alçat els ulls i m’ha mirat, tot esperant.

—L’únic que haig de fer és…

Però aleshores m’ha colpit com un cop de puny a un costat del cap no poder recordar què era l’única cosa que havia de fer. Era com si ho hagués contemplat clarament a la pissarra de la meva ment, però que en girar-me per llegir-ho, una part se n’hagués esborrat i la resta no tingués sentit. Al principi, m’he negat a creure-ho. He anat passant les targes ple de basarda, amb tanta velocitat que m’escanyava quan deia alguna cosa. Tenia ganes d’estripar aquelles taques de tinta perquè revelessin el que amagaven. En algun lloc d’aquelles taques de tinta hi havia respostes que sabia des de feia només uns moments. En realitat no ben bé a les taques de tinta, sinó a la part de la ment que els donaria forma i significat i sobre la qual projectaria la meva empremta. I no ho podia fer. No he pogut recordar el que havia de dir. Tot s’havia esvanit.

—Això és una dona… —he dit—. …Està agenollada, netejant el terra. No, vull dir que és un home que branda un ganivet.

Tan bon punt ho he dit m’he adonat del que deia i he canviat de tarja, triant-ne una altra.

—Dues figures que estiren una cosa… com una nina… i totes dues li donen estrebades i fa l’efecte que l’esquinçaran per la meitat i —no!— Vull dir que són dues cares que es miren fixament a través de la finestra, i…

He llençat les targes de la taula i m’he aixecat.

—Prou tests. No vull fer cap més test.

—Entesos, Charlie. Ho deixarem per avui.

—No només per avui. No tornaré aquí mai més. Tot el que quedi dintre meu que pugueu necessitar, ho podeu trobar als informes de progrés. S’ha acabat de recórrer laberints. Ja no sóc un conillet d’índies. Ja n’hi ha prou. Ara vull que em deixin en pau.

—D’acord, Charlie. Ho comprenc.

—No, no ho comprens perquè no et passa pas a tu, i no ho pot entendre ningú llevat de mi mateix. No t’ho retrec. Tu has de fer la teva feina, i has d’aconseguir el teu doctorat, i —oh, sí, no cal que m’ho diguis, ja sé que fas això sobretot per amor a la humanitat, però sigui com sigui has de viure la teva vida i pel que sembla tu i jo no estem al mateix nivell. Vaig arribar més amunt del teu pis, i ara hi passo fent el camí de baixada, i em sembla que no tornaré a agafar aquest ascensor mai més. Per tant més val que ens diguem adéu ara mateix.

—No creus que hauries de parlar amb el doct…

—Acomiada’t de tothom de part meva, vols? No tinc ganes d’aguantar-los més.

Abans que pogués dir alguna cosa o que intentés dissuadir-me, ja era fora del laboratori, i per darrera vegada he pres l’ascensor per baixar i sortir de Beekman.

7 d’octubre—. Aquest matí l’Strauss ha intentat tornar-me a veure, però no he volgut obrir la porta. Ara vull que em deixin tot sol.

És estrany agafar un llibre que has llegit i gaudit tan sols fa uns quants mesos i adonar-te que no el recordes. Recordo que vaig pensar que Milton era prodigiós. Quan he agafat el Paradís perdut únicament he estat capaç de recordar que parlava d’Adam i Eva i de l’arbre de la ciència del bé i del mal, però ara no hi sabria trobar cap sentit.

M’he posat dret i he aclucat els ulls i he vist en Charlie —a mi mateix— quan tenia sis o set anys, assegut a la taula del menjador amb un llibre de l’escola, aprenent a llegir, repetint una vegada i una altra les paraules amb la mare asseguda al meu costat, al meu costat…

—Intenta-ho un altre cop.

—Mira en Jack. Mira com corre en Jack. Mira com mira en Jack.

—No! No és Mira com mira en Jack! És Corre, Jack, corre! —i assenyalava el llibre amb el seu dit aspre de tant fregar.

—Mira en Jack. Mira com corre en Jack. Corre, Jack, mira.

—No! No t’hi esforces. Torna-ho a fer! Torna-ho a fer… torna-ho a fer… torna-ho a fer…

—Deixa el nen en pau. L’has espantat.

—Cal que aprengui. És massa dropo i no es concentra. Corre, Jack, corre… corre, Jack, corre… corre, Jack, corre… corre, Jack, corre…

—És més lent que els altres nens. Dóna-li temps.

—És normal. No li passa res. Només que és un dropo. No pararé fins que n’aprengui. Corre, Jack, corre… corre, Jack, corre… corre, Jack, corre… corre, Jack, corre…

I aleshores alçant els ulls de la taula estant, em sembla veure’m a mi mateix, a través dels ulls d’en Charlie, sostenint el Paradís perdut, i m’he adonat que en trencava l’enquadernació estrenyent-la amb les mans i que tenia ganes de partir el llibre per la meitat. N’he trencat el llom, he arrabassat un grapat de pàgines i les he llançat amb el que quedava de llibre al racó de l’altra banda de la cambra on hi havia els discos esbocinats.

Cal que intenti retenir i aferrar-me a algunes de les coses que he après. Si us plau, Déu meu, no m’ho prengueu tot.

10 d’octubre—. A les nits acostumo a sortir a voltar, a rondar per la ciutat. No sé per què. Suposo que per veure cares. Anit no recordava on vivia. Un policia em va portar a casa. Tinc l’estranya sensació que tot això ja m’ha passat abans… fa molt de temps. No tinc ganes d’apuntar-ho, però no deixo de repetir-me que sóc l’única persona al món capaç de descriure el que passa quan les coses van pel mal camí.

En lloc de passejar flotava per l’espai, que no era gens clar ni definit, sinó cobert arreu per una capa grisa. Sóc ben conscient del que em passa, però no puc fer-hi res. Camino, o bé m’estic dret i immòbil a la voravia i miro passar la gent. Alguns em miren i d’altres no, però ningú no em diu res —llevat d’una nit que un home es va apropar a mi i em va preguntar si volia una noia. Em va dur a un lloc. Primer em va demanar deu dòlars i els hi vaig donar, però no va tornar.

I llavors vaig recordar que era molt estúpid.

11 d’octubre—. Aquest matí, en arribar a l’apartament hi he trobat l’Alice, adormida al sofà. Tot estava net i endreçat, i al principi em pensava que m’havia equivocat d’apartament, però llavors m’he adonat que ella no havia tocat els discs esbocinats ni els llibres estripats ni les partitures del racó. El terra ha cruixit i ella s’ha despertat i m’ha mirat.

—Hola —ha rigut—. Un noctàmbul.

—No, res de noctàmbul. Més aviat un que està a les últimes. Un idiota que està a les últimes. Com has entrat?

—Per l’escala d’incendis. Per la casa de la Fay. Li vaig trucar per saber coses de tu i em va dir que estava preocupada. Diu que fas coses rares i provoques problemes. Així, doncs, he decidit presentar-me per aquí. He endreçat una mica. He pensat que no t’importaria.

—Doncs m’importa… i molt. No vull que ningú em tingui llàstima.

Ha anat al mirall per pentinar-se.

—Si sóc aquí no és perquè et tingui llàstima. És perquè tinc llàstima de mi mateixa.

—I què significa, això?

—No significa res —ha arronsat els muscles—. És, senzillament, com un poema. Tenia ganes de veure’t.

—Quina mosca t’ha picat?

—Au, vinga, Charlie. No m’ho posis tan difícil. He esperat molt de temps que vinguessis a buscar-me. I he decidit venir jo a tu.

—Per què?

—Perquè encara hi ha temps. I vull passar-lo amb tu.

—És una cançó, això?

—No et riguis de mi, Charlie.

—No em ric de tu. Però no puc permetre’m el luxe de passar gens de temps amb ningú; només en tinc prou per a mi mateix.

—No puc creure que vulguis estar completament sol.

—Doncs ho vull.

—Abans que deixéssim de veure’ns vam estar un temps junts. Teníem coses de les quals parlar, i coses a fer plegats. No va durar gaire però va significar alguna cosa. Escolta, tots dos sabíem que podria passar això. No era cap secret. No vaig marxar, Charlie, només esperava. Ara tornes a estar més o menys al meu nivell, oi?

Jo anava fet una fúria amunt i avall per l’apartament.

—Però això és una bogeria. No podem esperar res. Jo no goso pensar en el futur, només en el que tinc enrere. D’aquí a uns mesos, o setmanes, o dies —qui diantre ho sap?— tornaré a Warren. I tu no hi pots venir amb mi.

—No —va reconèixer—. I probablement ni tan sols et visitaré, quan hi siguis. Tan bon punt siguis a Warren m’esforçaré tot el que pugui per oblidar-te. No puc pretendre altra cosa. Però fins que hi vagis, no veig cap raó perquè cap dels dos s’estigui tot sol.

Abans que pogués dir alguna cosa, m’ha besat. Jo esperava, mentre ella s’asseia al meu costat al sofà amb el cap contra el meu pit, però el pànic no ha vingut. L’Alice era una dona, però tal vegada ara en Charlie comprenia que no era la seva mare ni la seva germana.

Amb l’alleujament que em produïa saber que acabava de superar una crisi, he sospirat perquè res no em refrenava. No era moment per a pors o per a excuses, perquè allò no podria ser d’aquella manera amb cap altra persona. Totes les barreres s’havien esvanit. Havia descabdellat la corda que ella m’havia donat, i m’he orientat per sortir del laberint fins on ella m’esperava. L’he estimat amb tot el meu cos i més.

No pretenc entendre el misteri de l’amor, però aquest cop ha estat més que sexe, més que utilitzar el cos d’una dona. Era com elevar-se de la terra, més enllà de la por i el turment, esdevenir part de quelcom més gran que jo. M’he elevat per sobre de la cel·la fosca de la meva ment, per esdevenir part d’algú altri, tal com vaig experimentar aquell dia al sofà durant la teràpia. Ha estat el primer pas cap a l’univers —més enllà de l’univers— perquè dintre d’ell i amb ell ens hem fusionat per recrear i perpetuar l’esperit humà. Expansionar-se i rebentar, i encongir-se i comprimir-se, era el ritme de l’ésser —de l’alè, dels batecs del cor, del dia i la nit— i el ritme dels nostres cossos ha instal·lat un eco a la meva ment, igual que aquella visió estranya. La tenebra grisa s’ha esvaït de la meva ment, i a través d’ella la llum ha penetrat al meu cervell (que estrany resulta que la llum encegui!), i el meu cos ha estat absorbit de bell nou per un gran mar d’espai, banyat per un estrany bateig. El meu cos s’estremia en la donació, i el seu cos s’estremia en l’entrega.

És així com ens hem estimat, fins que la nit ha esdevingut un dia silenciós. I mentre jo jeia amb ella he percebut la gran importància de l’amor físic, i que era molt necessari per a nosaltres trobar-nos cadascú als braços de l’altre, donant i rebent. L’univers rebentava, cada partícula s’apartava de la partícula veïna, precipitant-nos a l’espai fosc i solitari, separant-nos eternament l’un de l’altre —l’infant, de la matriu; l’amic, de l’amic, allunyant-se, cadascú recorrent el seu camí cap a la casella-recompensa de la mort solitària.

Però això ha estat la contrapartida, l’acte d’unir i replegar. Així com els homes, per impedir que la tempesta se’ls endugui de la borda s’agafen fortament de les mans per evitar la disgregació, els nostres cossos soldaven una baula a la cadena humana que impedia que fóssim arrossegats al no-res.

I un instant abans d’adormir-me, he recordat com havia anat allò entre la Fay i jo, i he somrigut. No m’estranyava que hagués estat fàcil. Havia estat una cosa merament física. Amb l’Alice era un misteri.

M’he vinclat endavant i li he besat els ulls.

Ara l’Alice ho sap tot de mi, i accepta el fet que només podem estar junts por poc temps. Està d’acord d’anar-se’n quan li ho demani. És dolorós pensar-hi, però el que tenim, en tinc la sospita, és més del que la majoria de les persones troben en una llarga vida.

14 d’octubre—. Em desperto pel matí i no sé on sóc ni què faig aquí, i aleshores la veig al meu costat i recordo. Ella nota quan em passa alguna cosa, i llavors va amunt i avall per l’apartament sense fer soroll, fent l’esmorzar, endreçant, o se’n va i em deixa tot sol, sense fer preguntes.

Aquest capvespre hem anat a un concert, però jo m’avorria i n’hem sortit abans que acabés. Pel que sembla ja no puc parar gaire atenció. Hi he anat perquè sé que abans m’agradava l’Stravinsky, però pel que sigui ja no tinc paciència per escoltar-lo.

L’única pega de tenir l’Alice amb mi és que ara considero que hauria de lluitar contra aquesta situació. Tinc ganes d’aturar el temps, quedar-me immobilitzat en aquest nivell i no perdre-la mai.

17 d’octubre—. Per què no puc recordar? Cal que procuri oposar-me a la negligència. L’Alice diu que passo dies sencers estirat al llit i que sembla que no sé qui sóc ni on sóc. Després tot em retorna i la reconec i recordo el que passa. Amnèsia transitòria. Símptomes de vell xaruc. Com en diuen?, senilitat? No puc suportar veure com va progressant.

I tot resulta d’una lògica cruel, la conseqüència d’accelerar tots els processos de la ment. He après tantíssim i amb tanta rapidesa i ara la meva ment es deteriora a gran velocitat. I si no permeto que passi? I si lluito contra això? Penso en aquelles persones de Warren, els somriures buits, les cares inexpressives, i tothom fent-ne burla.

El petit Charlie Gordon fitant-me per la finestra, esperant. Un altre cop no, si us plau.

18 d’octubre—. Oblido coses que he après fa poc. Sembla que la regressió segueix el model clàssic segons el qual les darreres coses apreses són les primeres que s’obliden. És de debò aquest, el model? Més val que ho torni a consultar.

He rellegit el meu treball sobre l’Efecte Algernon-Gordon i per bé que sé que el vaig escriure jo, no puc evitar de tenir la sensació que el va escriure una altra persona. Ni tan sols n’entenc la major part.

Per què estic tan irritable, sobretot quan l’Alice és tan bona amb mi? Gràcies a ella la casa està neta i endreçada. Sempre està desant les meves coses al seu lloc i escurant els plats i fregant el trespol. No l’hauria d’haver escridassat com he fet aquest matí, perquè l’he fet plorar, i no vull que passi això. Però ella no hauria d’haver recollit els discs esbocinats, ni la música, ni el llibre per posar-ho tot ben ordenat en una capsa. Tot plegat m’ha enfurismat. No vull que ningú toqui aquestes coses. Tinc ganes de veure com es van amuntegant. Vull que em recordin el que vaig deixant al meu darrere. He donat puntades de peu a la capsa i he escampat tot el material per terra i he dit a l’Alice que ho deixi tot on era.

Una ximpleria. No tenia cap motiu per fer-ho. Suposo que estava emprenyat perquè sabia que ella pensava que era una rucada guardar aquelles coses, i ella no em deia que pensava que era una rucada. Es limitava a fer veure que era totalment normal. Em segueix la veta. I quan he vist aquella capsa he recordat el noi de Warren i la làmpada horrorosa que havia fet i la forma en què tots li vam seguir la veta, fent veure que havia fet una meravella quan no era veritat.

Allò era el que ella feia amb mi, i no ho podia suportar.

Quan ha anat al dormitori per plorar m’he sentit fatal i li he dit que tot havia estat per culpa meva. No em mereixo una persona tan bona com ella. Per què no em puc controlar prou per a seguir estimant-la? En la justa mesura per aconseguir-ho.

19 d’octubre—. Deteriorament de la motricitat. No paro d’ensopegar i contínuament em cauen coses a terra. Al principi creia que no era cosa meva. Vaig pensar que ella canviava les coses de lloc. Em trobava amb la paperera al mig del pas, i el mateix passava amb les cadires, i vaig pensar que ella les canviava de lloc.

Ara veig que tinc una mala coordinació. Em cal bellugar-me lentament per no donar-me cops contra les coses. I cada vegada em resulta més difícil teclejar. Per què m’entesto a culpar l’Alice? I per què ella no m’ho discuteix? Això encara m’enutja més perquè li noto compassió a la cara.

El meu únic plaer ara és la televisió. Passo la major part del dia mirant programes de concursos, pel·lícules antigues, telenovel·les, i fins i tot programes infantils i dibuixos animats. I a més a més no hi ha Déu que em faci tancar la tele. De nit, molt tard, fan pel·lícules antigues, pel·lícules de por, l’últim programa, i l’ultimíssim programa, i encara el sermonet abans que el canal mostri els signes de final d’emissió, i l’himne nacional dels Estats Units amb la bandera onejant al fons, i finalment la carta d’ajust del canal que em mira tan fixament com jo a ella a través de la finestreta quadrada amb el seu ull sempre obert…

Per què sempre miro la vida a través d’una finestra.

I quan tot s’ha acabat estic fastiguejat amb mi mateix perquè em resta tan poc temps per llegir, escriure i pensar, i perquè hauria de saber fer alguna cosa millor que intoxicar-me la ment amb aquestes bestieses indignes que van dirigides a l’infant que hi ha en mi. Especialment en mi, perquè l’infant que hi ha en mi reclama la meva ment.

Ho sé prou bé, tot això, però quan l’Alice em diu que no hauria de perdre el temps m’empipo i li dic que em deixi en pau.

Tinc la sensació que em dedico a mirar tant la tele perquè per a mi és important no pensar, no recordar el forn, ni el pare, ni la mare, ni la Norma. No vull recordar més coses del passat.

Avui he tingut un disgust terrible. He agafat una fotocòpia d’un article que vaig utilitzar en la meva investigació, Über Psychische Ganzheit, de Krueger, per veure si em podria ajudar a entendre el treball que jo havia escrit i què havia fet en aquest treball. Al principi em semblava que alguna cosa no rutllava als meus ulls. Després m’he adonat que ja no sabia llegir l’alemany. He fet la prova amb altres llengües. Les he oblidat totes.

21 d’octubre—. L’Alice ha marxat. A veure si me’n recordo. Tot va començar quan va dir que no podíem viure d’aquesta manera, amb llibres, papers i discs estripats escampats pel terra i la casa feta un desgavell.

—Deixa les coses tal com estan —vaig advertir-la.

—Per què vols viure així?

—Vull que cada cosa sigui al lloc on la poso. Vull veure-ho tot aquí fora. No saps què és que passi alguna cosa dintre teu, una cosa que no pots veure ni controlar, i saber que tot se t’escapa de les mans.

—Tens raó. Mai no he dit que pogués entendre les coses que et passaven. Ni quan et vas tornar molt més intel·ligent que jo ni ara. Però escolta’m una cosa. Abans de l’operació, no eres així. No et rebolcaves en la teva brutícia i autocompassió, no t’enverinaves el cervell asseient-te davant de la tele tot el sant dia i tota la nit, ni tampoc no rondinaves ni escridassaves a la gent. Tenies alguna cosa que feia que et respectéssim… sí, tot i ser com eres. Tenies alguna cosa que mai no havia vist en una persona retardada.

—No lamento l’experiment.

—Jo tampoc, però has perdut una cosa que abans tenies. Tenies un somriure…

—Un somriure buit i estúpid.

—No, un somriure càlid i autèntic, perquè volies agradar a la gent.

—I em van fer males passades, i es reien de mi.

—Sí, però encara que era així no entenies perquè reien, tenies la sensació que si podien riure’s de tu t’apreciarien. I tu volies que la gent et tingués afecte. Et comportaves com un infant i fins i tot et reies amb ells de tu mateix.

—En aquest moment no tinc cap ganes de riure’m de mi mateix, si no et fa res.

Ella s’esforçava per no plorar. Em sembla que jo tenia ganes de fer-la plorar.

—Potser per això era tan important per a mi aprendre coses. Creia que això faria que la gent em tingués afecte. Creia que tindria amics. Al capdavall, voler aprendre també és una cosa que es pot prendre a broma.

—Hi ha coses més importants que tenir un coeficient intel·lectual alt.

Em vaig enfurismar. Probablement perquè no vaig entendre realment on volia anar a parar. Últimament, cada cop més, no deia d’una manera clara el que pensava. Insinuava coses. Feia embuts i al·lusions indirectes i esperava que jo copsés el que pensava. I jo l’escoltava, fent veure que entenia però dintre meu tenia por que s’adonés que m’havia quedat in albis.

—Em sembla que ha arribat el moment que te’n vagis.

Es va enrojolar.

—Encara no, Charlie. Encara no és el moment. No em facis fora.

—Em fas la vida més difícil. T’entestes a simular que puc fer coses i entendre coses que ara estan molt més enllà de la meva capacitat. M’estàs pressionant. Igual que la meva mare…

—Això no és veritat!

—Tot el que fas indica que ho és. El fet que recullis i endrecis el que jo vaig deixant pel mig, el fet d’anar col·locant per diferents llocs llibres que creus que em tornaran a fer sentir interès per la lectura, la manera que em parles de les notícies per fer-me pensar. Dius que no importa, però tot el que fas indica que importa molt. Sempre fent de mestre. No vull anar a concerts, ni a museus, ni a pel·lícules estrangeres, ni fer res que m’obligui a pensar en la vida o en mi mateix.

—Charlie…

—Només vull que em deixis en pau. No sóc jo. M’estic disgregant, i no et vull per aquí.

Això la va fer plorar. Aquesta tarda ha fet les maletes i ha marxat. Ara l’apartament em sembla silenciós i buit.

25 d’octubre—. El deteriorament segueix avançant. He decidit no fer servir la màquina d’escriure. Tinc una coordinació fatal. A partir d’ara hauré d’escriure aquests informes a mà.

Vaig rumiar força el que em va dir l’Alice, i tot fent-ho em vaig adonar que si seguia llegint i aprenent coses noves, encara que m’oblidés de les velles, seria capaç de conservar part de la meva intel·ligència. Em trobava en una escala mecànica descendent. Si em quedava parat aniria directament fins a baix, però si començava a córrer cap amunt tal vegada podria, si més no, romandre al mateix lloc. Era fonamental moure’m en direcció ascendent, passés el que passés.

Per tant, vaig anar a la biblioteca i en vaig treure una pila de llibres per llegir. Ara llegeixo molt. La majoria dels llibres em resulten massa difícils, però tant me fa. Mentre segueixi llegint aprendré coses noves i no m’oblidaré de llegir. Això és el més important. Si segueixo llegint, tal vegada pugui defensar-me una mica.

El doctor Strauss va venir el dia després que va marxar l’Alice, per això suposo que ella li va parlar de mi. Va fer veure que només volia els informes de progrés però li vaig dir que els hi enviaria. No vull veure’l per aquí. Li vaig dir que no calia que es preocupés per mi perquè quan pensi que ja no puc valer-me per mi mateix pujaré a un tren i aniré a Warren.

Li vaig dir que m’estimaria més estar tot sol fins que arribi aquest moment.

Vaig tractar de parlar amb la Fay, però m’adono que em té por. Suposo que es deu imaginar que he perdut el cap. Anit va venir a casa acompanyada; ell semblava molt jove.

Aquest matí la mestressa, la senyora Mooney, ha pujat amb un bol de sopa de pollastre calenta i una mica de pollastre. M’ha dit que acabava de pensar a fer-me una visita per veure si tot m’anava bé. Li he dit que tenia un munt de menjar, però tanmateix m’ha deixat el que em portava i era bo. Fingia que feia allò per iniciativa pròpia però encara no sóc tan beneit. L’Alice o l’Strauss li devien haver dit que em visités per comprovar si estava bé. Bé, no passa res. És una vella simpàtica d’accent irlandès i li agrada contar les històries de la gent de l’edifici. Quan ha vist el desgavell del terra del meu apartament no n’ha fet cap comentari. Suposo que és una persona maca.

1 de novembre—. Fa una setmana que no gosava escriure. He perdut la noció del temps. Avui es diumenge ho sé perquè veig per la finestra que la gent entra a lesglésia de laltra banda del carrer. Crec que m’he estat ajagut al llit tota la setmana però recordo que la senyora Mooney m’ha portat menjar algunes vegades ha preguntat si estava malalt.

Què faré de la meva vida? No puc estar-me per aquí mandrejant tot sol i mirant per la finestra. Cal que porti les regnes de mi mateix. No paro de repetir-me que haig de fer alguna cosa però després me n’oblido o potser és que senzillament és més fàcil no fer el que dic que faré.

Encara tinc alguns llibres de la biblioteca però molts em resulten massa difícils. Llegeixo una pila de noveles policíaques i llibres on surten reis i reines d’èpoques antigues. Vaig llegir un llibre que tractava dun home que es creia que era un cavaller i sen va anar muntat en un vell cavall amb un amic. I fes el que fes sempre rebia i prenia mal. Com quan es va pensar que els molins de vent eren dracs. Al principi vaig pensar que era un llibre poca-solta perquè si no era un foll el home podria adonarse que els molins de vent no eren dracs i que no existeixen bruixes ni castells encantats però aleshores vaig recordar que hi havia una cosa que semblava explicarho tot… una cosa que la narració no deia sinó que tan sols insinuava. Com si hi hagués altres significats. Però no sé pas què era. Això em va empipar perquè crec que acostumava a copsar aquestes coses. Però de tota manera segueixo llegint i aprenc coses noves cada dia i sé que això majudarà.

Sé que hauria d’haver escrit alguns informes de progrés abans d’aquest perquè sàpiguen què mestà passant. Però se’m fa difícil escriure. Haig de buscar en el diccionari fins i tot les paraules més senzilles i això memprenya amb jo mateix.

2 de novembre—. A linforme de ahir em vaig oblidar descriure sobre la dona de ledifici de laltra banda del carreró, un pis per sota del meu. La setmana passada la vaig veure per la finestra de la meva cuina. No sé com es diu, ni tan solament quina cara fa però totes les nits a això de les onze es fica al lavabo i es banya. Mai no abaixa la persiana i per la meva finestra quan apago els llums la puc veure des del coll fins abaix quan surt de la banyera per assecarse.

Això mexcita, però quan la dama apaga el llum em sento decebut, desanimat i molt sol. Magradaria poder veure algun cop quin aspecte té, si és bonica o què. Sé que no està bé mirar una dona quan es troba en aquestes circumstàncies però no puc evitarho. Tanmateix què li pot importar a ella si no sap que lestic contemplant.

Son gairebé les onze. Lora del seu bany. Així que més val que vagi a veure…

5 de novembre—. La senyora Mooney està molt preocupada per mi. Diu que això de dropejar tot el sant dia i no fer res li recorda el seu fill abans que el fes fora de casa. Em va dir que no li agraden els ganduls. Si estic malalt és una cosa però si soc un gandul ja són figues dun altre paner i no vol saber res de mi. Li vaig dir que crec que estic malalt.

Procuro llegir una miqueta cada dia sobretot noveles però de vegades haig de llegir el mateix força cops perquè no sé què significa. I més difícil escriure. Sé que hauria de consultar totes les paraules al diccionari però estic tant cansat tota lestona.

Sem va ocórrer la idea que faria servir únicament les paraules fàcils enlloc de les llargues i difícils. Així estalviaré temps. Malgrat que ja comensa a fer fred encara poso flors a la tomba de lAlgernon. La senyora Mooney creu que sóc un ximple per posar flors a la tomba dun ratolí però li vaig dir que lAlgernon era un ratolí especial.

He anat a visitar la Fay a laltre costat del corredor. Però ella ma dit que men vagi i que no hi torni més. Ha posat un pany nou a la porta de casa seva.

9 de nov—. Torna a ser diumenge. Ara no tinc res en què ocuparme perquè la tele no funciona i sempre moblido de ferla reparar. Em sembla que e perdut el xec de la facultat corresponent a aquest mes. No o recordo.

Tinc uns maldecaps terribles i lasperina no em serveix de gran cosa. Ara la senyora Mooney creu que estic realment malalt i em té molta llastima. És una dona meravellosa quan algú està malal. Al carrer fa tant de fred que e de dur dos jerseis.

Darrerament la dona de laltra banda del carreró abaixa la persiana, així que ja no puc espiaria. La meva punyetera sort de sempre.

10 de nov—. La senora Mooney va avisa un metge estrani perque em visiti. Tenia por que em moris. Li e dit al metge que no estava pas tan malai i que lunic que em pasa es que a vegades ovlido coses. Ma preguntat si tenia amics o parents i jo e dit no no en tinc cap. Li e explicat que abans tenia un amic que es deia Algernon pero era un ratoli i acostumavem a fe curses tots dos. Ma esguardat anb una expresio rara com si penses que estava boig.

A somrigut quan li e contat que avans era un geni. Ma parlat com si fos una criatura i picava lullet a la senora Mooney. E sortit de pollegera perque es reia i es burlava de mi i le engegat de mala manera i e tancat la porta anb clau.

Crec que se perque tinc mala sort. Perque vaig perdre la pota de conill i la ferradura. Aig daconsegi aviat una altra pota de conill.

11 de nov—. Avui an vingut a casa el doctor Straus i lAlise pero no els e dexat entrar. Els e dit que no volia que ningu em vinges a veure. Vull que em dexin tot sol. Mes tard a pujat la senora Mooney amb una mica de menja i ma dit que an pagat el llogue i li an dexat diners perque em compri menja o cualsevol cosa que nesesiti. Li e dit que no vull utilisa mes els seus diners. Ella a dit els diners son els diners i algu a de paga o si no aure de ferlo fora. Despres a dit que per que no trobo una feina enlloc de mandreja.

No conec cap altre ofisi que la feina que feia al forn. No vull tornari perque tots em van conexe quan era llest i putser sen riuran de mi. Pero no se quina altra cosa podria fer per aconsegir diners. I vull pagarmo tot jo matex. Soc fort i puc treballar. Si no puc valerme per mi mateix anire a Warren. No acseptare caritat de ningu.

15 de nov—. E repasat alguns dels meus primers informes de progrés i es molt estrani pero no puc llegi el que vaig escriure. Soc capas dentendre algunes paraules pero en conjun no tenen sentit. Em senbla que les vaig escriure pero no o recordo masa be. De segida em canso quan intento llegi alguns dels llibres que vaig conpra a la botiga. Llevat dels que tenen les fotos de les noies boniques. Magrada miraries pero tinc somnis llejos on surten les noies. Axo no esta be. No en tornaré a conprar. Vaig veure en un daquests llibres que i a unes polvores màgiques que poden ferte fort i llest i fe moltes coses. Em senbla que potser demanare que me nenviin per correu.

16 de nov—. LAlise a tornat a venir a casa pero li e dit vesten no et vull veure. Ella a plorat desconsoladamen pero no le dexat pasar perque no volia que es riges de mi. Li e dit que ja no magradava i que ja no volia ser llest tampoc. Axo no es veritat pero. Encara lestimo i encara vull ser llest pero li havia de di allo perque marxes. La senora Mooney ma dit que lAlise ma portat alguns diners perque es cuidi de mi i pel lloger. No o vull axo. Cal que trobi una feina.

Si us plau… si us plau… que no moblidi de llegi i escriure…

18 de nov—. El senor Donner va ser mol amable quan vaig tornar per demanarli que em dones la feina que avia tingut al forn. Al prinsipi estava molt reselos pero li vaig explicar el que mavia pasat i alesores ell senblava mol trist i em va posar el bras a lespatlla i va di Charlie tu tens pebrots.

Tots em miraven quan e baxat i e comensat a treballar al vater escronvran i netejan com feia abans. Em vaig di Charlie si es burlen de tu no tenpreniis perque recorda que no son tan llestos com et vas pensa que eren. I a mes a mes abans eren els teus amics i si es reien de tu axo no te importansia perque tapresiaven.

Un dels nous que avia entrat a treballar despres que jo ages marxat es diu Meyer Klaus em va fe una cosa dolenta. Es va apropa a mi quan carregava els sacs de farina i va dir ola Charlie man dit que ets un paio molt llest un tipus collonut. Diges alguna cosa inteligen. Em va saber greu perque vaig notar en el to en que o deia que es burlava de mi. Axi que vaig segir anb la meva feina. Pero llavors ell va veni cap a mi i em va engrapar bruscamen el bras anb molta forsa i va comensa a cridarme. Mira nano quan jo et parlo mes val que mescoltis. Si no et podria trencar el bras. Em va retorser tan el bras que em feia mal i jo vaig teni po que mel trenques com avia dit. I ell reia i segia retorsanme el bras i jo no sabia que fer. Em vaig espantar tan que em va senbla que em posaria a plorar pero no o vaig fe i despres em van veni unes ganes terribles danar al lavabo. Les tripes sem recargolaven com si estiges a punt de reventar si no anava de segida… perque no podia aguantar mes.

Li vaig dir sisplau dexam perque aig danar al water pero ell no parava de riures de mi i jo no sabia que fer. De manera que em vaig posar a plorar. Dexam. Dexam. I alesores mo vaig fer a sobre. La cagarada va enplenar els pantalons i feia una pudor fatal i jo plorava. Llavors em va dexar anar i va fer cara de fastic i despres em va semblar que estava espantat. Va dir per lamor de Deu jo no volia ferte cap mal Charlie.

Pero alesores van venir en Joe Carp i va garfir en Klaus per la camisa i va dir dexal en pau fill de puta merdos o et trencare el coll. En Charlie es un bon tipus i ningu li fara la gitsa sense pagaro. Em sentia avergoniit i vaig ana corrents al water per netejarme i canbiarme la roba.

Quan vaig tornar en Frank tanbe i era i en Joe li explicava el que avia pasat i despres va venir en Ginpy i li van explicar i en Ginpy va dir que es treurien del mig en Klaus. Anirien a dir al senor Donner que li dones el pasaport. Jo els vaig dir que no auria de se despaxat i averse de buscar una altra feina perque tenia una dona i una criatura. I a mes a mes avia dit que li sabia greu el que mavia fet. I recordo que estava molt trist quan em van ave de fe fora del forn i men vaig anar. Vaig di que en Klaus auria de tenir una altra oportunitat perque ja no em faria res de dolen.

Despres en Gimpy sem va acosta bo i ranquejan anb el seu peu dolen i va di Charlie si algu et molesta o intena aprofitarse de tu cridam a mi o a en Joe o en Frank i nosaltres li farem fer la farina blana. Volem que sapigis que aqui i tens amics i que no o oblidis. Jo vaig dir grasies Gimpy. Axo em fa senti be.

Es agradable teni amics…

21 de nov—. Avui e fet una xinpleria e oblidat que ja no anava com abans a la clase de la senoreta Kinnian al sentre per adults. E entrat i me asegut al meu antic seien al rons de la sala i ella ma mirat tota estraniada i a dit don vens Charlie. Jo e dit ola senoreta Kinnian estic preparat per comensa la clase davui nomes que e perdut el llibre que feiem servir.

Ella a comensat a plora i a sortit corren de la sala i tots em miràvem i e vist que molts no eren les matexes persones que avia a la meva clase.

Alesores de cop i volta e recordat loperasio i que em vaig torna llest i e dit alsa manela ara si que ne fet una den Charlie Gordon. e marxat abans que ella tornes a la clase. Per axo anire per al meu be a la escola Warren. No vull torna a fe coses com aquesta. No vull que la senoreta Kinnian em tingi llastima. Madono que tots els del forn em tenen llastima i axo tanpoc o vull de manera que anire a un lloc on i a moltes persones com jo i a ningu linporta que en Charlie Gordon va se un geni i ara ni tan solamen pot llegi un llibre o escriure be.

Menportare uns cuants llibres i encara que no els pugi llegi practicaré forsa i putse fins i tot em tornaré una mica mes llest que no o era abans de loperasio sense cap operasio. Tinc una altra pota de conill i un sentim de la sort i fins i tot unes poquetes polbores màgiques que em quedaven i putse en donen bona sort.

Si algun dia llegex axo senoreta Kinnian no em tingi llastima. Estic conten dave tingut una segona oportunitat a la vida com voste va di de se llest perque vaig apendre un mun de coses que ni tan sols sospitava que esistien al mon i em sento agrait dave vist axo encara que fos per tan poc temps. I estic conten davero esvrinat tot de la meva familia i de mi. Era com si no ages tingut una familia fins que els vaig recorda i els vaig veure i ara se que vaig teni una familia i vaig ser una persona igual que cualsevol altra.

No se pas perque torno a ser un defisien ni en que em vaig equivoca. Tal vegada es perque no em vaig esforsa prou o perque algu em fa fe el mal dull. Pero si mesforso i practico molt potse em tornaré una mica mes llest sabre el que signifiquen totes les paraules. Recordo una miqueta quina sensasio mes agradavle vaig teni anb el llibre blau que vaig llegi anb la tapa estripada. I quan tanco els ulls penso en lome que va trenca el llibre i sasenbla a mi encara que senbla diferen i parla duna manera diferen pero crec que no soc jo perque es com si el veies per la finestra.

Tanmatex per axo segire procuran se llest par pude teni un altre cop aquella sansasio. Es fantastic sabe cosas i se llest i magradaria sabe totas las cosas del mon senser. Tan de bo poges torna a se llest ara matex. Si poges maseuria i em posaria a llegi tota lastona.

Estic segur que soc el prime defisien del mon que a dascuber alguna cosa inportan par la siensia. Vag fe alguna cosa pro no recordu que. Pro em penso que o vaig fe par tots els dafisiens com jo da Warren i da tot el mon.

Adeu senoreta Kinnian i doctor Straus i tots als altras…

PD. Sisplau digeuli al profesor Nemur que no sigi tan rondinarie cuan la gen sen riu dell i tindrà mes amics. Es fasil teni amics si dexes que la gen sen rigi de tu. Jo tindré un munt damics al lloc on vaig.

P.D. Sisplau si se us presenta locasio poseu flors a la tonba de lAlgernon que es al pati del darrera.