INFORME DE PROGRÉS 10

21 d’abril—. He ideat un nou sistema per utilitzar les màquines mescladores del forn de manera que s’activi la producció. El senyor Donner diu que s’estalviarà costs de mà d’obra i incrementarà els beneficis. M’ha ofert una paga extra de cinquanta dòlars i un augment de sou de deu dòlars setmanals.

Jo volia anar a dinar amb en Joe Carp i en Frank Reilly per celebrar-ho, però en Joe havia de comprar algunes coses per a la seva dona, i en Frank havia quedat per dinar amb el seu cosí. Suposo que els costarà un temps acostumar-se als meus canvis.

Em fa l’efecte que espanto a tothom. Quan vaig anar cap a en Gimpy i li vaig donar un copet a l’espatlla perquè volia preguntar-li una cosa, es va sobresaltar i se li va abocar a sobre la tassa de cafè. Em fita quan creu que no me n’adono. Ningú no em parla ja, en aquest lloc, ni els nens del barri, de la forma com feien abans. Això fa que la feina sigui més aviat solitària.

Pensar en aquestes coses em fa recordar aquella vegada que em vaig adormir dret i en Frank em clavà puntades de peu a les cames i em va fer perdre l’equilibri. L’olor dolça i càlida, les parets blanques, el zumzeig del forn quan en Frank n’obre la porta per girar les masses de pa…

De sobte caic… em convulsiono… Sota meu tot desapareix i el cap em topa amb força contra la paret.

Sóc jo, i no obstant és com si fos algú altre qui jeu allà… un altre Charlie. Està confós… es refrega la cara amb les mans… alça els ulls i fita en Frank, alt i prim, i després en Gimpy, que és molt a prop, cepat, pelut, la cara pàl·lida, en Gimpy, amb les celles espesses que quasi li tapen els ulls blaus.

—Deixa el noi en pau —fa en Gimpy—. Hòstia, Frank! Per què li has de fer sempre la punyeta?

—No li faig res —riu en Frank—. No li faig cap mal. No s’adona de res. O sí, Charlie?

En Charlie es refrega el cap amb les mans i comença a recular. No sap què ha fet per merèixer aquest càstig, però sempre hi ha la possibilitat que n’hi hagi més.

—Però tu sí, que te n’adones —diu en Gimpy, avançant amb lentitud i amb un soroll contundent de la seva bota ortopèdica—. Així, doncs, per què diantre li fas sempre la punyeta?

Els dos homes s’asseuen a la taula llarga, l’alt Frank i el feixuc Gimpy, bo i modelant la massa dels panets que cal coure de cara a les comandes del vespre.

Treballen una estona en silenci, i després en Frank ho deixa córrer i decanta la seva gorreta blanca cap enrere.

—Eh, Gimp, creus que en Charlie podria aprendre a coure panets?

En Gimp posa el colze damunt la taula de treball.

—Per què no el deixem en pau d’una vegada?

—No, de debò, Gimp… parlo seriosament. M’hi jugo que podria aprendre alguna cosa fàcil, com fer panets.

Sembla que la idea agrada a en Gimpy, que es gira i fita en Charlie.

—Potser hi tens alguna cosa, al terrat. Ep, Charlie, vine un moment.

En Charlie, com acostuma a fer quan la gent parla d’ell, ha estat tota l’estona amb el cap baix, mirant-se fixament els cordons de les sabates. Sap cordar-se’ls i fer-hi un llaç. Sabria fer panets. Podria aprendre a matxucar, aplanar, enroscar i modelar la pasta en aquelles boletes.

En Frank se’l mira vacil·lant.

—Potser no ho hauríem de fer, Gimp. Potser està mal fet. Si un subnormal no pot aprendre potser no hauríem de començar a fer res amb ell.

—Ja me n’encarrego jo —fa en Gimpy, que ara està del tot decidit a portar a terme la idea d’en Frank—. Crec que potser pot aprendre’n. Escolta, Charlie. Vols aprendre una cosa? Vols que t’ensenyi a fer panets com els que fem en Frank i jo?

En Charlie se’l mira fixament, i el somriure se li esvaneix de la cara. Entén el que vol en Gimpy, i se sent acorralat. Vol complaure en Gimpy, però hi ha alguna cosa a les paraules aprendre i ensenyar, quelcom que li fa recordar haver estat castigat amb duresa, però no recorda què és… solament una mà fina i blanca alçada que el copeja perquè aprengui una cosa que no ha pogut entendre.

En Charlie recula però en Gimpy li aferra un braç.

—Ep, noi, calma. No et farem cap mal. Mira com tremola, com si s’anés a acubar. Escolta, Charlie. Tinc un amulet nou, bonic i molt brillant perquè tu hi juguis.

Desclou la mà i mostra una cadena de llautó amb un disc de llautó resplendent on hi diu «Enllustradors del metall Brite». Sosté la cadena per un extrem i el lluent disc daurat gira a poc a poc, espurnejant amb la llum de les bombetes fluorescents. El penjoll és d’una brillantor que en Charlie recorda però no sap per què o què. No estira el braç per agafar-lo. Sap que un és castigat si tracta d’agafar les coses de les altres persones. Si algú te’l posa a la mà, no hi ha problema. Però si no, està mal fet. En veure que en Gimpy li ofereix l’objecte, assenteix amb el cap i torna a somriure.

—Vaja —fa en Frank rient—. Li van les coses brillants i resplendents —en Frank, que ha deixat que en Gimpy s’encarregui de portar a terme l’experiment, s’inclina cap endavant tot engrescat—. Potser si li agrada prou aquesta quincalla i li dius que la tindrà si aprèn a modelar la pasta en panets… potser la cosa funcionarà.

Mentre els forners ensenyen en Charlie, altres persones vénen de la botiga i s’apleguen al voltant. En Frank fa lloc a la taula, i en Gimpy arrenca un tros de pasta de mida mitjana perquè en Charlie la treballi. Es fan apostes sobre si en Charlie aprendrà o no a fer panets.

—Para atenció al que fem —diu en Gimpy, bo i posant el penjoll al seu costat a la taula en un lloc on en Charlie el pugui veure—. Mira i fes tot el que fem nosaltres. Si aprens a fer panets, aquest amulet brillant serà teu.

En Charlie, assegut a la banqueta, tira el cos cap endavant i encorba l’esquena per mirar atentament com en Gimpy agafa el ganivet i talla una llenca de pasta. Escruta cada un dels moviments quan en Gimpy aplana la pasta fins a fer-ne un panet llarg, la parteix i l’enrosca formant un cercle, deixant-la de tant en tant per tal de ruixar-la de farina.

—Ara mira’m a mi —diu en Frank, i repeteix l’actuació d’en Gimpy. En Charlie està confós. Hi ha diferències. En Gimpy separa els colzes, com les ales d’un ocell, mentre aplana la pasta, però en Frank manté els braços tocant als lloms. En Gimpy ho fa tota l’estona amb els polzes units a la resta dels dits mentre amassa la pasta, però en Frank la treballa amb el palmell de les mans, bo i mantenint els polzes alçats i separats dels altres dits.

La preocupació per aquestes coses fa que sigui impossible que en Charlie faci res quan en Gimpy diu:

—Vinga, prova-ho.

En Charlie mou el cap de l’una banda a l’altra.

—Escolta, Charlie, ho tornaré a fer a poc a poc. Tu mira tot el que faig, i fes cada part amb mi. D’acord? Però intenta recordar-ho tot, així després podràs fer-ho tot sol. Vinga… així.

En Charlie arrufa les celles mentre en Gimpy arrenca un tros de pasta i l’aplana fins a fer-ne una pilota. Dubta, però tot i això agafa el ganivet i talla un bocí de pasta i el posa al bell mig de la taula. Lentament, bo i separant els colzes exactament com en Gimpy, en fa una pilota.

Va mirant primer les seves mans i després les d’en Gimpy, i té molta cura de posar els dits exactament de la mateixa manera, amb els polzes units a la resta dels dits, lleugerament acopats. Cal que ho faci bé, cal que ho faci com en Gimpy vol. A dintre seu hi sent ecos que diuen «fes-ho bé i t’apreciaran». I vol que en Gimpy i en Frank l’apreciïn. Quan en Gimpy ha acabat de treballar la seva pasta fins a fer-ne una pilota, tira el cos cap enrere, i també ho fa en Charlie.

—Caram! Fantàstic! Mira, Frank, n’ha fet una pilota.

En Frank assenteix amb el cap i somriu. En Charlie sospira i tot el cos li tremola mentre la tensió es va acumulant. No està acostumat a aquest moment estrany d’èxit.

—Doncs molt bé —diu en Gimpy—. Ara fem un panet.

D’una manera maldestra, però posant-hi tot l’esment, en Charlie segueix cada moviment d’en Gimpy. De tant en tant, una contracció nerviosa de la mà esguerra el que va fent, però en poc temps és capaç d’enroscar un tros de pasta i modelar-la fins a fer-ne un panet. Treballant al costat d’en Gimpy fa sis panets, i tot escampant-hi farina al damunt els va posant amb cura a tocar dels d’en Gimpy en una mateixa línia, a la gran plata esquitxada de farina.

—Molt bé, Charlie —la cara d’en Gimpy té un aspecte seriós—, ara a veure com ho fas tot sol. Recorda totes les coses que has fet des del principi. Vinga, endavant.

En Charlie mira fixament l’enorme tallada de pasta i el ganivet que en Gimpy li ha posat a la mà. I un altre cop l’assalta el pànic. Què ha fet primer? Com tenia la mà? I els dits? Com ha aplanat la pilota?… Mil idees confoses se li amunteguen alhora a la ment i resta allà palplantat i somrient. Vol fer-ho, per fer contents a en Frank i en Gimpy i perquè l’apreciïn, i per aconseguir l’amulet brillant que en Gimpy li ha promès. Va donant voltes damunt la taula al tros d’e pasta massís i llis, però no té el coratge de començar. No pot començar a tallar perquè sap que ho farà malament i té por.

—Ja ho ha oblidat —va fer en Frank—. No li queda.

Vol que li surti. Arrufa les celles i intenta recordar: primer es comença a tallar un tros. Després s’aplana fins a formar una pilota. Però com es fa per aconseguir un panet com els de la plata? Hi manca alguna cosa. Si li donessin temps ho recordaria. Tan bon punt li passés aquell emboirament mental ho recordaria. Només dos segons més i hi caurà. Té ganes de retenir el que ha après… una estona. En té tantes ganes…

—D’acord, Charlie —sospira en Gimpy, bo i traient-li el cúter de la mà—. Està bé. No hi pensis més. Tampoc no és la teva feina.

Un minut més i ho recordarà. Si almenys no li donessin pressa. Per què tot s’ha de fer amb tanta pressa?

—Apa, Charlie. Seu i mira’t el teu còmic. Hem de tornar a la feina.

En Charlie assenteix amb el cap i somriu, i es treu el còmic de la butxaca del darrere. L’allisa i se’l posa damunt del cap com si fos un barret de fantasia. En Frank es posa a riure i en Gimpy acaba somrient.

—Vinga, sapastre —fa en Gimpy deixant anar un esbufec—. Vés i asseu-te allà fins que et cridi el senyor Donner.

En Charlie li somriu i torna cap als sacs de farina del racó vora les màquines mescladores. Li agrada recolzar-s’hi mentre s’asseu al terra amb les cames encreuades i es mira els dibuixos del còmic. Quan comença a girar les pàgines, té ganes de plorar, però no sap per què. De què pot sentir-se trist? El núvol de boira va i ve, i ara espera amb un plaer anticipat els dibuixos virolats d’aquell còmic les pàgines del qual ha passat trenta o quaranta vegades. Coneix tots els personatges del còmic… N’ha preguntat els noms una i mil vegades (a quasi tothom que troba)… i entén que les formes estranyes de les paraules i les lletres de les bafarades blanques que hi ha damunt dels personatges signifiquen que aquests diuen alguna cosa. Aprendrà algun cop a llegir el que hi ha a les bafarades? Si li donessin prou temps… Si no l’apressessin ni el pressionessin massa… ho aconseguiria. Però ningú no té temps.

En Charlie estira les cames i obre el còmic a la primera pàgina on Batman i Robin pengen una corda llarga al costat d’un edifici. Decideix que un dia aprendrà de llegir. Llavors podrà llegir la història. Sent una mà sobre l’espatlla i mira cap amunt. És en Gimpy, que sosté el disc i la cadena de llautó, bo i brandant-los de manera que espurnegen sota la llum, tot giravoltant.

—Té —diu amb veu profunda i aspra, posant-li el penjoll a la falda, i després se’n va coixejant…

Mai no ho havia pensat, però fer això fa ser una cosa molt amable per la seva part. Per què ho va fer? De tota manera, això és el meu record d’aquell moment, més clar i més complet que tot el que havia experimentat fins aleshores, com mirar per la finestra de la cuina de bon matí, quan la llum és encara grisa. Des de llavors he fet un llarg camí, i tot ho dec al doctor Strauss i al professor Nemur, i a les altres persones d’aquí a Beekman. Però què deuen pensar i sentir ara en Frank i en Gimpy, en veure com he canviat?

22 d’abril—. Els del forn estan canviant. No es limiten a ignorar-me. M’adono de la seva hostilitat. Donner està fent les diligències oportunes perquè jo ingressi al sindicat de forners, i he aconseguit un altre augment de sou. Per desgràcia tot el plaer se n’ha anat en orris perquè els altres em tenen ràbia. En certa manera, no els puc blasmar. No entenen pas el que m’ha passat, i no els ho puc explicar. No estan orgullosos de mi tal com esperava… no, de cap manera.

Tanmateix em cal tenir algú amb qui parlar. Demanaré a la senyoreta Kinnian d’anar a veure una pel·lícula demà a la nit per celebrar el meu augment de sou. Si és que tinc prou coratge.

24 d’abril—. Finalment, el professor Nemur ha reconegut, d’acord amb el doctor Strauss i jo, que serà impossible que jo ho vagi anotant tot sabent que allò és llegit immediatament per la gent del laboratori. He intentat de ser completament honest en totes les coses, parlés de qui parlés, però hi ha coses que no puc apuntar llevat que les pugui mantenir en secret… si més no durant un temps.

Ara em permeten de recuperar alguns dels informes més personals, però abans de l’informe final a la Fundació Welberg, el professor Nemur els llegirà tots de cap a punta per tal de decidir quina part hauria de publicar-se.

El que ha passat avui al laboratori ha estat molt empipador.

Aquest vespre m’he deixat caure pel despatx més d’hora per preguntar al doctor Strauss i al professor Nemur si creien que estaria bé que demanés a l’Alice Kinnian que surti amb mi a veure una pel·lícula, però abans de picar a la porta els he sentit discutir entre ells. No m’hauria d’haver quedat allà, però és difícil trencar el costum d’escoltar perquè la gent sempre ha parlat i ha actuat com si jo no hi fos, com si se’ls en donés un clau el que jo pogués sentir per casualitat.

He sentit que algú copejava la taula amb força, i després el professor Nemur ha cridat:

—Ja he informat al comitè de la convenció que presentarem l’estudi a Chicago.

Llavors he sentit la veu del doctor Strauss:

—Doncs vas errat, Harold. Sis setmanes a partir d’ara encara és massa aviat. Encara està canviant.

I un altre cop en Nemur:

—Fins ara hem fet una previsió correcta de les pautes d’actuació. Està justificat que fem un informe provisional. Creu-me, Jay, no hem de tenir por de res. Ha estat un èxit. No n’hi ha cap dubte. Res no pot sortir malament, ara. Strauss: Això és massa important per nosaltres per anunciar-ho públicament de manera prematura. T’atorgues una autoritat que…

Nemur: Oblides que sóc el membre principal del projecte.

Strauss: I tu oblides que a mi també m’hi va la reputació. Si ara fem una reivindicació massa forta, tota la nostra hipòtesi serà rebutjada.

Nemur: Ja no tinc cap por de la regressió. Ho he examinat i reexaminat tot. Un informe provisional no ens farà cap mal. Estic segur que res no pot sortir malament, ara.

La discussió ha continuat així amb l’Strauss dient que en Nemur s’havia ficat entre cella i cella la càtedra de psicologia de Halston, i en Nemur dient que l’Strauss s’aprofitava de la influència de la seva pròpia investigació psicològica. Després el doctor Strauss ha dit que el projecte tenia tant a veure amb les seves tècniques sobre psicocirurgia i models d’injecció per enzims com amb les teories de Nemur, i que algun dia milers de neurocirurgians de tot el món farien servir els seus mètodes, però en aquest moment en Nemur li ha recordat que aquestes tècniques noves mai no s’haurien desenvolupat si no hagués estat per la seva original teoria.

Es digueren l’un a l’altre una sèrie de noms —oportunista, cínic, pessimista— i jo em vaig espantar. De sobte em vaig adonar que ja no tenia dret a estar-me allà plantat fora del despatx escoltant-los sense que ells ho sabessin. Podria ser que quan era un dèbil mental tant se’ls en donés que sabés el que passava, però ara que era capaç d’entendre no devien voler que jo escoltés allò. Vaig marxar sense esperar a veure com acabava la cosa.

Era fosc i vaig caminar molt de temps tractant d’esbrinar per què estava tan espantat. Els veia clarament per primer cop —ni déus ni tan sols herois, sinó tan sols dos homes preocupats per aconseguir alguna cosa de la seva feina. Tanmateix, si en Nemur té raó i l’experiment és un èxit, què importa? Hi ha tantes coses a fer, tants plans per a portar a terme.

Esperaré fins demà per preguntar-los que els sembla que porti la senyoreta Kinnian a veure una pel·lícula per celebrar el meu augment de sou.

26 d’abril—. Sé prou bé que no hauria de voltar per la facultat quan acabo del laboratori, però veure els nois i les noies que van amunt i avall portant llibres i sentir-los parlar de totes les coses que aprenen a les classes m’engresca. M’agradaria asseure’m a parlar amb ells bo i prenent cafè a la cafeteria La Copa del Campus quan s’apleguen per discutir de llibres, de política i d’idees. És emocionant sentir-los parlar de poesia, ciència i filosofia… de Shakespeare i de Milton; de Newton, Einstein i Freud; de Plató, de Hegel i Kant, i de tots els altres noms que ressonen com grans campanes d’església a la meva ment.

A vegades escolto dissimuladament les converses de les taules del voltant, i faig veure que sóc un company de la facultat, tot i que sóc molt més gran que ells. Duc llibres, i he començat a fumar en pipa. Sembla una rucada, però des que sovintejo el laboratori em sento com si formés part de la universitat. Odio anar a casa a aquella cambra solitària.

27 d’abril—. He fet amistat amb alguns nois de La Copa del Campus. Discutien sobre si Shakespeare realment va escriure o no va escriure les seves obres. Un dels nois —el noi gras de la cara suada— ha dit que Marlowe va escriure totes les obres de Shakespeare. Però Lenny, el paio baix d’ulleres fosques, no s’ha cregut aquest rotllo sobre Marlowe, i ha dit que tothom sabia que Sir Francis Bacon va escriure les obres perquè Shakespeare mai no va anar a una universitat ni mai va rebre l’educació que mostra en aquestes obres. Llavors el de la gorra de primer curs ha dit que havia sentit un parell de tipus als lavabos que parlaven que les obres de Shakespeare en realitat van ser escrites per una dama.

I han parlat de política i d’art i de Déu. Mai abans no havia sentit dir a ningú que potser no hi havia un Déu. Això m’ha fet por, perquè per primera vegada he començat a pensar què significa Déu.

Ara comprenc que una de les raons importants per anar a la facultat i obtenir una educació és aprendre que les coses que un ha cregut tota la vida no són veritat, i que res no és el que sembla.

Tota l’estona que parlaven i discutien, jo sentia que l’entusiasme es desbordava dintre meu. Allò era el que jo volia fer —anar a la facultat i escoltar la gent parlar de coses importants.

Ara passo la major part del temps lliure a la biblioteca, llegint i absorbint tot el que puc dels llibres. No em concentro en res concret, ara únicament llegeixo la mar de literatura de ficció —Dostojevskij, Flaubert, Dickens, Hemingway, Faulkner— tot el que trobo… alimentant una fam que no pot ser satisfeta.

28 d’abril—. En un somni que vaig tenir anit sentia com la mama escridassava el papa i el mestre de l’escola primària (la meva primera escola abans que em traslladessin a una altra escola) …

«És normal! És normal! Quan sigui gran serà com les altres persones. Millor que els altres». Intentava esgarrapar el mestre, però el Papa la subjectava. «Algun dia anirà a la universitat. Serà algú!». No parava de cridar això, clavant les ungles al Papa perquè la deixés anar. «Algun dia anirà a la universitat i serà algú!».

Érem al despatx del director i hi havia molta gent que semblava incòmoda, però el secretari del director somreia i baixava el cap de manera que ningú no l’hi pogués veure.

El director del meu somni tenia una barba llarga, i anava de l’una banda a l’altra de la cambra i m’assenyalava. «Haurà d’anar a una escola especial. Portin-lo a l’Escola Llar Estatal Warren. Aquí no el podem admetre».

El papa treia la mama del despatx del director, i ella cridava i també plorava. No li veia la cara, però les seves grans llàgrimes vermelles no deixaven de caure’m a sobre, esquitxant-me…

Aquest matí he pogut recordar el somni, però ara hi ha més coses… Sóc capaç de recordar a través de la broma, fins els temps en què tenia sis anys, quan va passar tot. Justament abans que nasqués la Norma. Veig la mama, una dona prima de cabells foscos que parla massa ràpid i belluga moltíssim les mans. Com sempre la seva cara és borrosa. Duu el cabell recollit en una trossa, i amb la mà se’l toca, se l’allisa amb tocs suaus, com si li calgués assegurar-se que encara hi és. Recordo que sempre voletejava com un gran ocell blanc al voltant del meu pare, i ell pesava massa i estava massa cansat per a defugir el bequeteig d’ella.

Veig en Charlie, dret al bell mig de la cuina, que juga amb la seva joguina, grans i anelles de colors vius cosits a una corda. Sosté la corda amb una mà, fa girar les anelles de manera que s’entortolliguen i desentortolliguen produint resplendors que giravolten vertiginosament. Passa hores i hores mirant-se la corda. No sé pas qui li va fer, ni què se n’ha fet, però el veig allà palplantat tot fascinat mentre la corda es va desenroscant i comença a fer-la giravoltar vertiginosament…

Ella l’escridassa… no, escridassa el seu pare. «No me l’emportaré. No té res!».

—Rose, no servirà de res continuar fent veure que no passa res. Només cal que el miris, Rose. Té sis anys, i… No és cap beneit. És normal. Serà exactament igual que tots els altres.

Ell es mira amb tristesa el fill que juga amb la corda i en Charlie somriu i la sosté per mostrar-li que n’és, de bonica, quan dóna voltes i voltes.

—Deixa això! —xiscla la mama, i de sobte la fa caure amb un cop violent de la mà d’en Charlie, i s’estavella sorollosament contra el terra de la cuina i s’esmicola—. Vés a jugar amb els cubs de l’alfabet.

Resta immòbil, espantat per aquell escàndol inesperat. Comença a recular abaixant el cap, sense saber què farà ella. Li comença a tremolar tot el cos. Ells discuteixen, i les veus incessants provoquen una pressió angoixant dintre seu i un sentiment de pànic.

—Vés al lavabo, Charlie. No t’atreveixis a fer-t’ho a sobre.

Vol obeir-la, però les cames estan massa fluixes per a moure’s. Alça automàticament els braços per protegir-se dels cops.

—Déu meu, Rose. Deixa’l estar. Li has fet por. Sempre ho fas, i el pobre nen…

—Però per què no m’ajudes? Ho haig de fer tot jo tota sola. Cada dia provo d’ensenyar-li-ho… d’ajudar-lo a posar-se al nivell dels altres. Només és una mica lent, res més. Però pot aprendre igual que els altres.

—T’estàs enganyant a tu mateixa, Rose. Això no és just ni per a nosaltres ni per a ell. Fer veure que és normal. Portar-lo com si fos un animal que pogués aprendre a fer numerets estranys. Per què no el deixes estar?

—Perquè vull que sigui igual que els altres.

Mentre discuteixen, la sensació que li tenalla les entranyes es fa cada cop més intensa. Li sembla com si el ventre li hagués d’explotar i és conscient que hauria d’anar al lavabo com ella li ha dit tantes vegades. Però no pot caminar. Té ganes d’asseure’s allà mateix a la cuina, però això no està bé i ella li clavarà una bufetada.

Vol la corda de grans i anelles. Si té la seva corda i la mira com dóna voltes i voltes, serà capaç de controlar-se i no fer-s’ho a sobre. Però la joguina està trencada i algunes anelles són sota la taula, i algunes, sota la pica, i la corda és prop dels fogons.

És força estrany que encara que puc recordar clarament les veus, les seves cares continuen borroses, i només puc veure detalls generals. El papa imponent i assegut pesadament. La mama prima i amb moviments àgils. Quan els sento ara, tot discutint l’un amb l’altre anys enrere, m’assalta l’impuls de cridar-los: «Mireu! Allà, allà al fons! Mireu en Charlie. Ha d’anar al vàter!».

En Charlie es troba dret, quiet, aferrant i estirant-se la camisa vermella de quadres mentre discuteixen sobre ell. Les paraules entre ells dos són com espurnes irritades… una ràbia i una culpa que ell no pot identificar.

—Pel setembre tornarà a l’escola primària i repetirà el curs.

—Per què no tractes de veure la realitat? La mestra diu que no és capaç de fer la feina d’una classe normal.

—Aquesta bruixa de mestra? Ah, amb bruixa em quedo curta. Que em torni a buscar les pessigolles i faré molt més que escriure al consell educatiu. Li arrencaré aquells ulls porcs de meuca. Charlie, per què et recargoles d’aquesta manera? Vés al lavabo. Tu sol. Ja saps el camí.

—No veus que vol que l’hi portis tu? Té por.

—No em vinguis amb romanços. És perfectament capaç d’anar al lavabo tot sol. El llibre diu que això li dóna confiança i un sentiment d’èxit.

El terror que l’espera en aquella freda cambra enrajolada l’aclapara. Té por d’anar-hi tot sol. Estira el braç per agafar la mà d’ella i somica: «lava… lav…» i ella enretira la mà del nen d’una manotada.

—Prou —diu amb severitat—. Ara ja ets gran. Pots anar-hi tot sol. Entra ara mateix en aquest lavabo i abaixa’t els pantalons com et vaig ensenyar. T’aviso que si t’ho fas a sobre rebràs.

Gairebé ho puc sentir ara, les punxades i els nusos als seus intestins mentre tots dos l’escruten clavant-li els ulls esperant veure què farà. El seu somiqueig esdevé un plor suau quan de sobte no pot controlar més, i gemega i es tapa la cara amb les mans mentre s’embruta.

És calent i tou i sent la confusió de l’alleujament i la por. Allò és seu, però ella li ho traurà com fa sempre. Li ho traurà i s’ho quedarà per a ella. I li escalfarà el cul. Ella se li apropa, xisclant que és un nen dolent, i en Charlie arrenca a córrer cap al seu pare perquè l’ajudi.

De sobte, recordo que és diu Rose i que ell es diu Matt. És ben curiós haver oblidat el nom dels teus pares. I què passa amb la Norma? És estrany que durant molt de temps no hagi pensat en ells. Ara m’agradaria veure la cara d’en Matt, saber què pensava ell en aquell moment. Només recordo que quan ella va començar a escalfar-me el cul, en Matt Gordon es va girar i va sortir de l’apartament.

M’agradaria veure les seves cares més clarament.