INFORME DE PROGRÉS 9

1 d’abril—. Tots els del forn an vingut a veurem a avui on e comensat la meva nova feina treballant per la pastadora. A pasat aixi. LOliver que treballa a la pastadora va deixar la feina air. Abans solia donarli un cop de ma portant les boses de farina al seu costat per posaria a la pastadora. De totes maneres jo no sabia que sabia fer anar la pastadora. Es mol difisil i lOliver va anar a lescola de forners durant un an abans que pogues aprendre a ser ofisial forne.

Pro Joe Carp es el meu amic a dit Charlie perque no tencarreges de la feina de lOliver. Tots els que o an sentit san apropat i reen reien i Frank Reilly a dit si Charlie ja fa mol tems que ets aqui. Andavant. El Gimpy no i es i no sabra que o as intentat. Tenia por perque el Gimpy es el forner en cap i em va dir que mai mapropes a la pastadora perque prendria mal. Tots em deien feso llevat de la Fannie Birden que a dit prou perque no deixeo en pau el pobre ome.

Frank Reilly a dit tanca la boca Fann es el Dia dels Inosents i si Charlie treballa a la pastadora potser la deixa ben nova i aixi tindrem un dia de vacanses. Jo e dit que no podia deixar la maquina ben nova pro la sabia fer anar perque mavia fixat en lOliver des que vaig tornar.

E fet anar la pastadora i tots san estranat espesialment en Frank Reilly. Fann Birden se entusiasmat perque deia que lOliver avia trigat 2 ans en aprendre a barejar la pasta com cal i ell avia anat a lescola de forners. Bemie Bate que socupa del mantenimen de la macina a dit que jo o feia mes rapid que LOliver i millor. Ningu a rigut. Cuan a tornat en Gimpy i Fann li a contat se empipat anb mi per treballar anb la pastadora.

Però ella a dit fixat en ell i observa com o fa. Es divertien fentli una inosentada i a estat ell qui els a posat en ridicul. Gimpy se fixat en mi i e vist que estava empipat anb mi perque no li agrada que la gent no fasi el que els diu igual que el profeso Nemur. Pro a vist com feia anar la pastadora i se comensat a rascar el cap i a dit o veig i no mo crec. Despres a cridat el senor Donner i ma dit que la tornes a fer anar perque el senor Donner o veies.

Tenia por que ell senfades i mescridases aixi que en acabar e dit puc tornar a la meva feina ara. aig desconbrar la part del davant del forn rere el taulell. El senor Donner ma mirat mol estranat durant mol de temps. Despres a dit aixo deu ser una inosentada que em voleu fer nois. Quin es el truc.

Gimpy a dit aixo em pensava jo que era alguna enganifa. A donat la volta a la maquina coixejant i a dit al senor Donner jo tampoc o entenc pro en Charlie la sap fer funsionar i o aig de reconeixer o fa millor que lOliver.

Tots san aplegat i parlaven daixo i jo tenia por perque tots em miraven mol estranats i estaven engrescats. Frank a dit li vaig dir que darrerament i a alguna cosa mol curiosa en el Charlie. I el Joe Carp diu si ja se que vols dir. El senor Donner a manat a totom que tornes a la feina i ma portat amb ell a la part del davant a la botiga.

A dit Charlie no se pas com o as fet aixo pro fa lefecte que finalment as apres alguna cosa. Vull que treballis amb cura i que u fasis tan be com puguis. As aconseguit una nova feina amb un aument de 5 dolars. E dit no vui una nova feina perque magrada netejar i esconbrar i fer el repartiment i fer coses pels meus amics pro el senor Donner a dit no et preocupis pels teus amics et necesito per aquesta feina. No tinc gaire bona opinio dun ome que no vol ascendir.

E dit que vol dir ascendir. Ell sa rascat el cap i ma mirat per damunt de les ulleres. No et preocupis daixo Charlie. A partir dara tencarregues daquesta pastadora. Aixo es ascendir.

Aixi que ara enlloc de repartir paquets i netejar els lavabos i llensar les escombreries. Soc el nou pastador. Aixo es ascendir. Dema li dire a la senoreta Kinnian. Em sembla que es posara contenta pro no se perque en Frank i en Joe san emprenat amb mi. Li e preguntat a la Fann i ella a dit no facis cas daquests rucs. Avui es el dia dels Inosents i la broma els a fet llufa i els a posat en ridicul a ells i no a tu.

Li e preguntat al Joe que em digues quin era la broma que a fet llufa i ell a dit ves a parir panteres. Suposo que san emprenat amb mi perque e fet anar la maquina pro ells no an tingut el dia de vacanses com esperaven. Significa aixo que mestic tornant mes llest.

3 d’abril—. Robinson Crusoe acabat. Vui saber mes coses del que li pasa pro la senoreta Kinnian diu que aixo es tot el que i a. RENOI!

4 d’abril—. La senoreta Kinnian diu que aprenc rapidament. Va llegir alguns dels meus informes de progrés i ma mirat una mica sorpresa. Diu que soc una persona estupenda i que o demostraré a tots els altres. Li e preguntat perque. Ella a dit no et preocupis pro no em sentiria malament si descobris que totom no es simpàtic com jo crec. Ella a dit per ser una persona a qui Deu a donat tan poc as fet mes que molta gent amb inteligencia que mai lan fet servir. E dit que tots els meus amics son persones llestes i son bones. Maprecien i mai an fet res que no estigues be. Alesores a ella li a vingut no se que a un ull i a agut danar corrents al lavabo de les dones.

Mentre seia a la sala de proves esperantla pensava com la senoreta Kinnian era una dona simpatica com o era la meva mare. Crec recordar que la mare em va dir que fos bo i sempre fos amable amb la gent. Deia pero ves sempre amb compte perque algunes persones no comprenen i podrien pensar que intentes ficarte on no et demanen.

Aixo em fa recordar cuan la mama va aver de marxar i em van fer quedar a casa de la senora Leroys que vivia al pis del costat. La mama va anar a lospital. El papa deia que no estava malalta ni res sino que anava a lospital per portarme una germaneta o un germa. (Encara no se com fan aixo). Els vaig dir vull un germanet per jugar amb ell i no se perque em vam portar una germana pero era maca com una nina. Només que plorava tota lestona.

Mai li vaig fer mal ni res.

La van posar a un bresol a la abitacio dells i un cop vaig sentir el Papa dir no pateixis en Charlie no li fara cap mal.

Era com un farcell de color rosa i xisclava a vegades que no em podia adormir. I cuan jo anava al llit em despertava de nit. Una vegada que eren a la cuina i jo era al llit ella plorava. Em vaig llevar per agafarla i sostenirla perque es tranquilitzes com o fa la mama. Però llavors va venir la mama xisclant i me la va treure dels brasos. I em va donar una bufetada tan forta que vaig caure damunt el llit.

Alesores ella es va posar a plorar. No la tornis a tocar mai mes. Li as fet mal. Es un nado. No tens perque tocarla. Llavors no o sabia pero suposo que ara se que creia que li faria mal perque jo era massa beneit per saber el que feia. Ara aixo em sap greu perque mai faria cap mal al nado.

Cuan vagi al despatx del doctor Strauss li aig de parlar daixo.

6 d’abril—. Avui, e apres, la coma, es a dir, una, coma (,) un punt, amb, una cua, la senoreta Kinnian, diu que es, important, perque, fa que lescriptura, sigui, millor, a dit, algu, podria perdre, mols, de diners, si una coma, no es, al lloc, que cal, tinc, alguns diners, que e, estalviat de la, meva feina, i que, la fundació, em paga, pero no, molt i, no entenc com, una coma, pugi fer que no els perdis,

Però, diu ella, totom, utilitza comes, aixi que jo, les utilitzaré, tambe…

7 d’abril—. E utilitzat la coma malament. Es puntuació. La senoreta Kinnian ma dit que consulti paraules llargues al diccionari per aprendre a escriureles. E dit perque serveix si de totes maneres les pots llegir. Ella a dit forma part de la teva educacio aixi que dara endavant consultare totes les paraules que no se segur com sescriuen. Em porta molt de temps escriure daquesta manera pero crec que recordo cada cop mes.

De totes maneres aixi es com e posat be la paraula puntuació. Es aixi al diccionari. La senoreta Kinnian diu que un punt tambe es puntuació, i i a molts altres signes que cal aprendre. Li e dit que em creia que ella volia dir que tots els punts avien de tenir cues i ser anomenats comes. Però ella a dit que no.

Ha dit; Tu, has. de-barrejar? los!: M’ha ensenyat?” a barrejar! los; i ara! se. barrejar (tots? els tipus de puntuació—en, la meva, escritura! Hi” ha moltes, regles; per aprendre? pero. Em van entrant al cap:

Una cosa? que, m’agrada: de, Estimada senyoreta Kinnian: (es aixi, com es posa; en una carta, comercial (si es que! mai en dedico als negocis?) es que, ella: sempre; em’ dona una rao” cuan… pregunto. Es” un ge’ni! M’agradaria? ser ta’ llest-com-ella;

La puntuació, es? divertida!

8 d’abril—. Que ruc que soc! Ni tan solament vaig entendre de que parlava. Ahir a la nit vaig llegir el llibre de gramatica i ho explica tot. Llavors em vaig adonar que era el mateix que la senyoreta Kinnian intentava dir-me, pero no ho havia entes. Em vaig llevar en plena nit i tot allo es va anar posant al seu lloc ordenadament al meu cervell.

La senyoreta Kinnian ha dit que la tele en marxa, abans de dormir-me i durant la nit, ha fet un bon servei. Ha dit que he arribat a un altiplà. Que es com el cim pla d’un turo.

Un cop vaig poder entendre com funcionava la puntuació vaig tornar a llegir tots els meus informes de progrés de cap a punta. Renoi, quina puntuació i ortografia mes boges havia fet servir! Li he dit a la senyoreta Kinnian que hauria de repassar be aquelles pagines i esmenar tots els errors, pero ella ha dit, «No, Charlie, el professor Nemur les vol tal com estan. Per aixo et deixa que les guardis despres de fer fotocopies… perque vegis els teus propis progresos. Estas millorant rapidament, Charlie».

Aixo m’ha fet content. Despres de la classe he baixat a jugar amb l’Algernon. Ja no fem curses.

10 d’abril—. No em trobo bé. No pas com per anar al metge, però dintre del meu pit sento com un buit, com si tingués coragre i al mateix temps em clavessin cops de puny.

No pensava escriure sobre això, però suposo que ho haig de fer, perque és important. Avui ha estat el primer dia que m’he quedat a casa a posta enlloc d’anar a la feina.

La nit passada en Joe Carp i en Frank Reilly em van convidar a una festa. Hi havia la mar de noies i en Gimpy hi era i també l’Ernie. Jo recordava que la darrera vegada que havia begut massa m’havia trobat força malament, i per això vaig dir al Joe que no volia beure res. Ell em va donar una coca-cola sense res més. Tenia un gust estrany, però vaig pensar que era només mal sabor a la meva boca.

Ens ho vam passar molt bé durant una estona.

—Balla amb l’Ellen —va dir en Joe—. T’ensenyarà els passos. Llavors li va fer l’ullet com si tingués alguna cosa a l’ull.

—Per què no el deixes en pau? —va dir ella.

Ell em va donar cops a l’esquena amb el palmell de la mà.

—És en Charlie Gordon, el meu amic, el meu company. No és un paio qualsevol… l’han ascendit per a treballar a la màquina pastadora. Només t’he demanat que ballis amb ell i li facis passar una bona estona. Què té de dolent, això?

D’una empenta em va deixar encastat a ella. Així, doncs, va ballar amb mi. Vaig caure tres cops i no entenia per què, perquè ningú més no ballava al costat de l’Ellen i meu. I no parava d’entrebancar-me perquè el peu d’algú sempre sobresortia.

Tots eren al voltant formant un cercle mirant i rient de la manera que fèiem els passos. Cada vegada que queia reien més fort, i jo també reia perquè era tan divertit. Però l’últim cop que va passar no vaig riure. Em vaig posar dret i en Joe em va tornar al terra d’una empenta.

Aleshores vaig veure la mirada del Joe i això em va fer una sensació estranya a l’estómac.

—És per a trencar-s’hi —va dir una de les noies. Tothom reia.

—Vaja, tenies raó, Frank —va fer l’Ellen ennuegant-se—. És una atracció de fira ell sol.

Després va dir:

—Ei, Charlie, menja’t una fruita —em va donar una poma, però quan la vaig mossegar, era de mentida.

Llavors en Frank es va posar a riure i va dir:

—Ja t’havia dit que se la menjaria. Et pots imaginar algú tan beneit per menjar-se una fruita de cera?

Joe va dir:

—No havia rigut tant des que el vam enviar a la cantonada per veure si plovia aquella nit que el vam deixar tot solet al Halloran.

Llavors vaig recordar una escena dels temps en què jo era un nen i els nens de l’edifici em van deixar jugar amb ells, a fet a amagar i jo PARAVA. Després de comptar fins a deu moltes vegades amb els dits vaig anar a buscar els altres. Vaig buscar fins que es va fer tard i feia fred i vaig haver d’anar a casa.

Però no els vaig trobar mai i no vaig saber perquè.

El que va dir en Frank m’ho va recordar. Va ser el mateix que va passar al Halloran. I això era el que feien en Joe i tots els altres: Riure’s de mi. I els nens que jugaven a l’acuit em feien males passades i també es reien de mi.

La gent de la festa era un grapat de cares borroses que em miraven i es reien de mi.

—Mireu-lo. Té la cara vermella.

S’ha posat vermell. En Charlie s’ha posat vermell!

—Eh, Ellen, què li has fet, al Charlie? Mai no l’havia vist actuar d’aquesta manera.

—Caram, segur que l’Ellen l’ha posat calent.

No sabia què fer ni cap a on girar-me. El fet que ella s’hagués refregat contra mi m’havia fet sentir estrany. Tothom es reia de mi i de sobte vaig tenir la sensació d’estar nu. Volia amagar-me perquè no em veiessin. Vaig sortir corrents de l’apartament. Era un gran edifici de pisos amb un munt de passadissos i no vaig poder trobar el camí de l’escala. Ni se’m va acudir pensar en l’ascensor. Llavors, després, vaig trobar les escales i vaig arrencar a córrer fins al carrer i vaig caminar molta estona abans d’arribar a la meva cambra. No m’havia adonat fins llavors que a en Joe i a en Frank i als altres només els agradava tenir-me a prop per burlar-se de mi.

Ara sé el que volen dir quan diuen «fer-ne una d’en Charlie Gordon».

Estic avergonyit.

I una altra cosa. Vaig somniar aquella noia, l’Ellen, que ballava i es refregava contra mi i quan em vaig despertar els llençols eren molls i desordenats.

13 d’abril—. Encara no he tornat a treballar al forn. He dit a la senyora Flynn, la meva dispesera, que truqui per dir al senyor Donner que estic malalt. Darrerament, la senyora Flynn em mira com si em tingués por.

Crec que és bo descobrir com tothom es riu de mi. Hi he pensat molt. És perquè sóc tan beneit i ni tan sols sé quan faig alguna beneiteria. A la gent els sembla que és divertit quan una persona beneita no pot fer les coses de la mateixa manera que ells.

De tota manera, ara sé que m’estic tornant una mica més llest cada dia. Conec la puntuació, i escric bé. M’agrada consultar totes les paraules difícils al diccionari i les recordo. I intento escriure amb molta cura aquests informes de progrés, però això és difícil de fer. Ara llegeixo molt, i la senyoreta Kinnian diu que llegeixo molt ràpid. Fins i tot entenc moltes de les coses que llegeixo i se’m queden a la ment. Hi ha cops en què puc tancar els ulls i pensar en una pàgina i tota la pàgina em torna com una pel·lícula.

Però també em vénen altres coses al cap. A vegades tanco els ulls i veig clarament una pel·lícula, com aquest matí quan m’he despertat, mentre jeia al llit amb els ulls oberts. Era com un gran forat a les parets de la meva ment i jo puc travessar-lo. Crec que és molt lluny… fa molt de temps, quan vaig començar a treballar al forn del senyor Donner. Veig el carrer on es troba el forn. Primer desdibuixat i després es torna desigual amb algunes coses tan reals que són aquí mateix al meu davant, altres coses continuen borroses, i no sé segur si…

Un vellet amb un cotxet per a infants convertit en un carretó amb un fogó de carbó, i l’olor de castanyes torrant-se, i la neu al terra. Un tipus jove, magre, amb els ulls molt oberts i una expressió d’esglai a la cara mirava cap amunt al cartell de la botiga. Què hi posa? Lletres borroses d’una manera que no tenen cap sentit. Ara sí que sé que el cartell diu FORN DONNER, però tornant enrere en la memòria al cartell no puc llegir les lletres a través dels seus ulls. Cap dels signes no té sentit. Crec que aquest tipus de la mirada espantada sóc jo.

Llums de neó lluents. Arbres de Nadal i venedors ambulants a les voravies. Gent embolicada en abrics de colls alçats i bufandes al voltant dels colls. Però ell no porta guants. Té les mans fredes i deixa a terra un feix pesat de sacs de paper marró. Es queda quiet per mirar les petites joguines mecàniques a les quals el venedor ambulant dóna corda —l’ós ballador, el gos saltador, la foca que fa girar una pilota amb el nas. Ballant, saltant, girant. Si tingués aquestes joguines per a ell sol seria la persona més feliç del món.

Té ganes de demanar al venedor de cara vermella, amb dits que li surten dels guants marrons de cotó, si pot agafar una estona l’ós ballador, però està espantat. Recull el feix de sacs de paper i se’l posa a l’espatlla. És magristó, però tants anys de treball feixuc l’han fet fort.

—Charlie! Charlie! …ase arri!

Uns nens donen voltes entorn seu bo i rient i fent-ne burla, com si fossin gossets bellugadissos que saltironen i lladren als seus peus. Charlie els somriu. Li agradaria deixar el feix i posar-se a jugar amb els nens, però quan hi pensa sent un calfred a l’esquena i la sensació que els nois més grans li llencen coses.

En tornar al forn veu alguns nois a la porta d’un portal fosc.

—Ep! Mireu el Charlie!

—Hola, Charlie. Què hi fas, allà? Vols jugar als daus?

—Vine! No et farem res.

Però alguna cosa que hi ha al portal fosc i les rialles li produeixen un calfred una vegada més. Intenta d’esbrinar què és, però solament pot recordar la seva brutícia i els pixums que li xopen la roba, i l’oncle Herman quan va arribar a casa ple de quisca, i com l’oncle Herman va sortir de casa disparat, amb un martell, a buscar els nois que li havien fet allò. Charlie va reculant, apartant-se dels nois que riuen al portal, i deixa caure el feix. El torna a recollir i arrenca a córrer, sense aturar-se fins que arriba al forn.

—Com és que arribes tan tard, Charlie? —crida en Gimpy des de l’entrada cap al fons del forn.

Charlie empeny la porta batent i va al fons del forn i deixa el feix damunt un suport de fusta. S’estintola a la paret, entaforant-se enèrgicament les mans a les butxaques. Voldria tenir la seva corda amb grans i anelles.

Li agrada ser de bell nou allà, al forn, on el terra és tot blanc de farina, més blanc que les parets i el sostre sutjosos. Fins i tot les soles gruixudes de les seves botes es troben encrostissades de blanc i té blancs les costures i els forats dels cordons, i també a sota les ungles i la pell de les seves mans clivellades i plenes d’esquerdes.

Aquí es relaxa, posant-se a la gatzoneta i amb l’esquena repenjada a la paret, de manera que la seva gorra de beisbol li queda decantada amb la D damunt els ulls. Li agrada l’olor de farina, de la massa dolça, del pa i dels pastissos que es couen. El forn espetarrega i això li dóna somnolència.

Dolç… càlid… son…

De sobte cau, es convulsiona, es dóna un cop al cap contra la paret. Algú li ha donat una puntada de peu a les cames i li ha fet perdre l’equilibri.

No puc recordar res més. Ho veig molt clarament, però no sé com va passar. És com quan anava al cinema. La primera vegada no vaig entendre res perquè anaven massa ràpid, però un cop vaig haver vist la pel·lícula tres o quatre cops normalment vaig entendre el que deien. Haig de preguntar-ho al doctor Strauss, això.

14 d’abril—. El doctor Strauss diu que el més important és continuar evocant records com el d’ahir i anar-los escrivint. Així, quan vagi al seu despatx podrem parlar-ne.

El doctor Strauss és psiquiatra i neurocirurgià. No ho sabia. Em pensava que només era un metge normal i corrent; però aquest matí, quan he arribat al seu despatx, m’ha explicat que és força important per a mi aprendre coses sobre mi mateix per poder entendre els meus problemes. Jo li he dit que no en tenia pas cap, de problema.

Ell s’ha posat a riure i llavors s’ha alçat de la cadira i ha anat cap a la finestra.

—A mesura que et facis més intel·ligent més problemes tindràs, Charlie. El teu desenvolupament intel·lectual serà superior al teu desenvolupament emocional. I em sembla que a mesura que vagis fent progressos t’adonaràs que hi ha moltes coses de les quals voldràs parlar amb mi. Solament vull que recordis que si et cal ajuda convé que vinguis aquí.

Encara no sé de què va, tot això, però va dir que fins i tot si no entenc els somnis o els records, o per què els tinc, arribarà un moment en què es barrejaran, i jo aprendré més coses sobre mi mateix. Va dir que el més important és descobrir què diuen les persones que surten en els meus records. Això és tot el que resta dels temps en què jo era petit, i cal que recordi el que va passar.

Fins ara no n’havia sentit a parlar mai, d’aquestes coses. Em fa l’efecte que si aconsegueixo de ser prou intel·ligent entendré totes les paraules de la meva ment, i sabré què passa amb aquells nois de davant del portal, i amb el meu oncle Herman i els meus pares. Però el que ell vol dir és que jo em sentiré malament pel que fa a tot plegat i podria afectar-me al cap.

Així, doncs, ara haig d’anar al seu despatx dos cops per setmana i parlar de les coses que em preocupen. Estem allà, asseguts, i jo parlo i el doctor Strauss escolta. D’això en diuen teràpia, i això significa que parlar de les coses em farà sentir millor. Li he dit que una de les coses que em preocupen són les dones, i que ballar amb aquella noia que es diu Ellen em va excitar moltíssim. Així, doncs, en vam parlar, d’això, i mentre li’n parlava, xop de suor i de fred, vaig tenir un sentiment ben estrany, i com un brunziment dintre el cap i creia que vomitaria. Potser perquè sempre he cregut que parlar d’això era dolent i brut. Però el doctor Strauss va dir que el que em va passar després d’aquella festa era un somni eròtic, i això és una cosa natural que passa als nois.

De manera que, tot i que em faig més intel·ligent i aprenc moltes coses noves, ell pensa que encara sóc un noi pel que fa a les dones. És desconcertant, però ho esbrinaré tot sobre la meva vida.

15 d’abril—. Els darrers dies llegeixo molt i gairebé ho retinc tot. A més a més d’història, geografia i aritmètica, la senyoreta Kinnian diu que hauria de començar a aprendre llengües estrangeres. El professor Nemur m’ha donat unes quantes cintes més perquè les escolti mentre dormo. Encara no sé com funciona la ment conscient ni la inconscient, però el doctor Strauss diu que de moment no em preocupi d’això. M’ha fet prometre que quan comenci a aprendre assignatures que estudien a la facultat, d’aquí a un parell de setmanes, no llegiré cap llibre de psicologia, vull dir fins que ell me’n doni permís. Diu que això em confondrà i farà que pensi en teories psicològiques en lloc de pensar en les meves pròpies idees i sentiments. Però li sembla perfecte que llegeixi novel·les. Aquesta setmana llegeixo The Great Gatsby, An American Tragedy i Look Homeward, Angel. No sabia que els homes i les dones feien aquestes coses.

16 d’abril—. Avui em sento molt millor, però encara estic empipat que tota l’estona la gent es rigués i es burlés de mi. Quan em torni intel·ligent com diu el professor Nemur, amb molt més del doble del meu CI de 70, aleshores potser agradaré a aquestes persones i seran amigues meves.

De tota manera no sé gaire què és el CI. El professor Nemur va dir que era una cosa que mesurava la intel·ligència d’algú, igual que en una botiga una balança pesa lliures. Però el doctor va tenir una forta discussió amb ell i va dir que un CI de cap manera no pesava la intel·ligència. Va dir que un CI indicava quina intel·ligència es pot aconseguir, igual que els números que hi ha fora d’una proveta. Però cal emplenar la proveta amb alguna cosa.

Quan ho vaig preguntar a en Burt Seldon, que és qui em fa els tests d’intel·ligència i treballa amb lAlgernon, em va dir que alguns científics dirien que tots dos estan equivocats i que segons el que ell ha llegit, el CI mesura un munt de coses, entre les quals coses que un ja ha après, i que realment no és de cap manera una bona mesura de la intel·ligència.

Així, doncs, encara no sé què és el CI, i cadascú em diu que és una cosa diferent. Ara el meu és més o menys de cent, i aviat serà de més de cent cinquanta, però encara tindran que emplenar-me’l amb alguna cosa. No sé pas què pensar, però no entenc, si ells no saben què redimonis és, o on és, com poden saber quant se’n té.

El professor Nemur diu que demà passat haig de fer un test de Rorschach. Em demano què serà.

17 d’abril—. Aquesta nit he tingut un malson, i aquest matí, en despertar-me, m’he posat a fer associacions lliures, com em va dir que fes el doctor Strauss quan recordo els somnis. Pensar en el somni i deixar que la ment vagi de l’una banda a l’altra a la deriva fins que altres pensaments em vinguin al cap. Faig això fins que em quedo en blanc. El doctor Strauss diu que això vol dir que he arribat a un punt en què el meu subconscient intenta evitar que el meu conscient recordi. És una paret entre el present i el passat. A vegades aquesta paret s’alça i a vegades es desploma i puc recordar el que hi ha darrere.

Com aquest matí.

En el somni hi sortia la senyoreta Kinnian llegint els meus informes de progrés. En el somni m’assec a escriure però ja no puc escriure ni llegir. Me n’he oblidat. M’espanto, i per això demano al Gimpy que escrigui en lloc meu. Però quan la senyoreta Kinnian llegeix l’informe s’empipa i esquinça les pàgines perquè hi ha paraules grolleres.

Quan arribo a casa el professor Nemur i el doctor Strauss m’estan esperant i em claven una pallissa per escriure porcades a l’informe de progrés. Quan marxen recullo les pàgines esquinçades però aquestes es tornen postals de Sant Valentí adornades amb blondes i cobertes de sang.

Ha estat un somni terrible, però m’he llevat i m’he posat a explicar-lo tot per escrit i llavors he començat a fer associacions lliures. Forn… coure… algú que em dóna puntades de peu… caure… tot cobert de sang… escriure… llapis gran en una postal de Sant Valentí vermella… un petit cor daurat… un medalló… una cadena… tot ple de sang… i ell es riu de mi…

La cadena és d’un medalló… que giravolta vertiginosament… i fa resplendir la llum del sol en els meus ulls. I a mi m’agrada mirar com giravolta… mirar la cadena… tot plegat s’entortolliga i gira vertiginosament… i una nena em mira.

Es diu senyoreta Kinn… vull dir Harriet.

—Harriet… Harriet… tots estimem la Harriet.

I de sobte, res. Un altre cop en blanc.

La senyoreta Kinnian llegeix els meus informes de progrés per sobre de la meva espatlla. Llavors som al Centre per a Adults, i ella llegeix per sobre la meva espatlla mentre jo escric les meves radacasions redaccions.

Canvio d’escola i jo tinc onze anys i la senyoreta Kinnian també té onze anys, però ara no és la senyoreta Kinnian. És una nena amb clotets i rínxols llargs i es diu Harriet. Tots estimem la Harriet. És el dia de Sant Valentí.

Recordo…

Recordo el que va passar i perquè van haver de canviarme d’escola i enviar-me a una altra escola. Va ser per la Harriet.

Veig en Charlie, a onze anys. Porta un petit medalló daurat que va trobar un dia al carrer. No hi ha la cadena, però el porta en una corda, i li agrada fer girar la corda perquè s’entortolligui de manera que el medalló quedi sobre la corda, i aleshores li agrada mirar com es desentortolliga, giravoltant vertiginosament i amb el sol que li copeja lleugerament els ulls.

A vegades quan els nois juguen a pilota el deixen jugar al mig i ell tracta d’agafar la pilota abans que no l’agafi un dels altres nois. Li agrada estar-se al mig —encara que mai no agafa la pilota— i una vegada, quan a en Hymie Roth li va caure la pilota per error i ell la va recollir, els altres no li van deixar que la llancés, sinó que va haver d’anar al mig un altre cop.

Quan la Harriet passa, els nois deixen de jugar i la miren. Tots els nois estimen la Harriet. Quan branda el cap els rínxols li van amunt i avall, i té clotets. En Charlie no sap perquè els nois fan tanta bullanga per una noia ni perquè sempre volen parlar amb ella (ell s’estimaria més jugar a pilota, o a donar puntades de peu a una llauna, o amagar-se i atrapar-se entre dues colles) però tots els nois estan enamorats de la Harriet i per tant ell també n’està enamorat.

Ella mai no es burla d’ell ni el molesta com fan els altres nois, i ell fa el graciós perquè ella s’hi fixi. Camina per les taules quan el professor no hi és. Llança esborradors per la finestra, empastifa les parets i la pissarra amb tot de gargots. I la Harriet sempre xiscla i fa rialletes ximples:

—Oh, mireu el Charlie. Oi que és divertit? Oh, oi que és boig?

És el dia de Sant Valentí, i els nois parlen de les postals de Sant Valentí que donaran a la Harriet, de manera que en Charlie diu:

—Jo també donaré una postal de Sant Valentí a la Harriet.

Els nois riuen i en Barry diu:

—I a on trobaràs una postal de Sant Valentí?

—En trobaré una de bonica per a ella. Ja ho veureu.

Però no té diners per a una postal de Sant Valentí, i per això decideix donar a la Harriet el medalló en forma de cor com les postals de Sant Valentí dels aparadors de les botigues. A la nit agafa paper de Manila de la calaixera de la mare, i passa molta estona embolicant-lo i lligant-lo amb un tros de cinta vermella. Llavors el porta l’endemà a en Hymie Roth a l’hora de dinar a l’escola i li demana que li escrigui una cosa al paper. Diu a en Hymie que escrigui: «Estimada Harriet, per a mi ets la noia més bonica de tot el món. M’agrades molt i t’estimo. Vull que siguis la meva xicota. El teu amic, Charlie Gordon».

Hymie ho cal·ligrafia amb tota cura i amb lletres grosses al paper, rient tot el temps, i diu a en Charlie:

—Noi, això la deixarà bocabadada. Ja veuràs quan ho vegi.

En Charlie està espantat, però vol donar a la Harriet aquest medalló, de manera que la segueix fins a casa seva en sortir de l’escola i s’espera fins que hi entra. Aleshores s’esmuny al vestíbul i penja el paquet al pom de la porta, per la part de dins. Toca el timbre dues vegades i travessa el carrer corrents per amagar-se darrere l’arbre. Quan la Harriet baixa mira al voltant per veure qui ha trucat. Llavors veu el paquet. L’agafa i puja les escales. En Charlie surt de l’escola i se’n va cap a casa seva i quan hi arriba rep una pallissa perquè va agafar el paper de Manila i la cinta de la calaixera de la seva mare sense dir-li res. Però tant li fa. Demà la Harriet portarà el medalló i dirà a tots els nois qui l’hi va donar ell. Llavors ho sabran.

L’endemà se’n va corrents a l’escola, però hi arriba massa aviat. La Harriet encara no hi és, i ell està molt nerviós. Però quan la Harriet arriba ni tan sols no el mira. No duu el medalló. I fa l’efecte que està enfurismada.

Ell fa tota mena de coses quan la senyora Janson no mira: Fa carasses; riu amb estridència; es posa dret al seient i remena el cul; fins i tot llença un tros de guix al Harold. Però la Harriet no el mira ni una sola vegada. Potser se n’ha oblidat. Potser el portarà demà. Al corredor passa pel seu costat, però quan ell se li apropa per fer-li preguntes ella li dóna una empenta i segueix caminant sense dir ni piu.

A baix, al pati de l’escola, els dos germans grans d’ella l’esperen.

En Gus li dóna una empenta.

—Has escrit aquesta nota porca a la meva germana, fill de puta?

En Charlie replica que ell no ha escrit cap nota porca.

—Només li vaig donar una postal de Sant Valentí.

L’Oscar, que jugava a l’equip de futbol abans d’acabar els estudis a l’institut, engrapa la camisa d’en Charlie i en fa saltar dos botons.

—No t’acostis a la meva germana petita, degenerat. De tota manera, tu no ets d’aquesta escola.

D’una empenta espitja en Charlie contra en Gus, el qual l’agafa pel coll. En Charlie està molt espantat i comença a plorar.

Aleshores ells comencen a clavar-li cops. L’Oscar li venta un pinyac al nas, i en Gus el fa caure a terra i li dóna una puntada de peu al costat i després tots dos comencen a donar-li guitzes, ara l’un ara l’altre, i alguns dels altres nois del pati —els amics d’en Charlie— s’acosten corrents, picant de mans i cridant:

—Baralla! Baralla! Peguen a en Charlie!

Té la roba esquinçada, el nas sagnant i una dent trencada, i quan en Gus i l’Óscar se’n van s’asseu a la vorera i plora. La sang té un sabor amarg. Els altres nois es limiten a riure i a cridar:

—A en Charlie li han fotut una pallissa! A en Charlie li han fotut una pallissa!

I llavors apareix el senyor Wagner, un dels porters de l’escola, i els fa marxar. Porta el Charlie als lavabos dels nois i li diu que es renti la sang i la brutícia de la cara i de les mans abans de tornar a casa…

Jo era d’allò més beneit perquè em creia el que la gent em deia. No m’hauria d’haver refiat del Hymie ni de ningú. Mai no m’havia recordat de res d’això fins avui, però m’ha tornat després de pensar en el somni. Té alguna cosa a veure amb el sentiment que vaig tenir vers la senyoreta Kinnian quan ella llegia els meus informes de progrés. De tota manera, ara estic content i no em cal demanar a ningú que m’escrigui coses. Ara ho puc fer tot sol.

Però m’acabo d’adonar d’una cosa: Que la Harriet no em va tornar el medalló.

18 d’abril—. He descobert què és un Rorschach. És el test de les taques de tinta, el que em van fer abans de l’operació. Tan bon punt he vist de què es tractava m’he esverat. Sabia que en Burt em demanaria que busqués els dibuixos, i sabia que no seria capaç de fer-ho. Jo rumiava; tant de bo hi hagués alguna manera de saber quina classe de dibuixos hi havia amagats allà. Potser al capdavall no hi havia dibuixos. Potser allò era sols una trampa per veure si jo era prou babau per a cercar alguna cosa que no hi havia. Em sentia enfadat amb ell només de pensar-hi.

—Molt bé, Charlie —va dir—. Ja has vist aquestes targes, te’n recordes?

—És clar que me’n recordo.

Per la forma en què ho vaig dir ell va saber que jo estava empipat, i em va mirar tot sorprès.

—Et passa alguna cosa, Charlie?

—No, no em passa res. Aquestes taques de tinta m’han posat nerviós.

Ell va somriure i va sacsejar el cap.

—No hi ha cap motiu per a posar-se nerviós. És un test de personalitat típic, res més. Ara vull que et miris aquesta tarja. Què podria ser, això? Què hi veus, en aquesta tarja? La gent veu tota mena de coses a les taques de tinta. Digues què podria ser això per a tu… què et suggereix.

Jo estava impressionat i desconcertat. Vaig mirar fixament la carta i després a ell.

Mai per mai no hauria sospitat el que em va dir.

—Potser creus que no hi ha dibuixos amagats sota les taques de tinta?

En Burt va arrufar el nas i es va treure les ulleres.

—Què?

—Dibuixos! Amagats sota les taques de tinta! L’última vegada em vas dir que tothom els veia i que volies que jo també els trobés.

—No, Charlie. Jo no puc haver dit això.

—Què vols dir? —vaig cridar. El fet de tenir tanta por de les taques de tinta m’havia fet enfadar amb mi mateix i també amb en Burt—. Doncs m’ho vas dir. Que siguis prou llest per anar a la universitat no vol dir que t’hagis de burlar de mi. Estic tip de la gent que es riu de mi.

No recordo haver estat mai tan enfadat com llavors. Em sembla que no era concretament amb en Burt, però de sobte tot va explotar. Vaig llançar les targes Rorschach sobre la taula i vaig sortir de pressa. El professor Nemur caminava pel passadís, i quan vaig passar vora ell apressat i sense saludar-lo va veure que passava alguna cosa. Ell i en Burt em van atrapar quan estava a punt d’agafar l’ascensor per anar cap avall.

—Charlie —va fer en Nemur, engrapant-me el braç—. Espera un moment. Què passa?

Em vaig desfer d’una estrebada i vaig assenyalar en Burt amb el cap.

—Que estic tip de la gent que es burla de mi. Això, passa. Potser abans no me n’adonava, però ara sí, i no m’agrada.

—Aquí ningú no es burla de tu, Charlie —va dir en Nemur.

—I què passa amb les taques de tinta? L’última vegada, en Burt em va dir que hi havia dibuixos a la tinta… que tothom els veia, i jo…

—Escolta, Charlie, t’agradaria sentir les paraules exactes que et va dir en Burt, i també les teves respostes? Tenim una cinta magnetofònica d’aquella sessió de test. Podem posar-la perquè escoltis exactament el que es va dir.

Vaig tornar amb ells a les dependències de psicologia amb una barreja de sentiments oposats. Estava segur que s’havien rigut de mi i que m’havien enganyat quan jo era massa ignorant per adonar-me’n. La ràbia era un sentiment que m’excitava i no vaig donar el braç a tòrcer fàcilment. Estava disposat a lluitar.

Quan en Nemur anava cap als fitxers per agafar la cinta, en Burt explicava:

—L’últim cop, vaig fer servir quasi exactament les mateixes paraules que he fet servir avui. Aquests tests exigeixen que el procediment a seguir sigui igual cada vegada que se n’administra un.

—M’ho creuré quan ho escolti.

Ells es van fer una mirada. Vaig sentir que els colors em tornaven a pujar precipitadament a la cara. Es reien de mi. Però llavors em vaig adonar del que acabava de dir, i en sentir-me a mi mateix vaig entendre el motiu d’aquella mirada. No se’n reien. Sabien el que em passava. Havia assolit un nivell nou, i la sospita i la ràbia eren les meves primeres reaccions enfront del món que m’envoltava.

La veu d’en Burt va retrunyir a la cinta magnetofònica:

«Ara vull que et miris aquesta tarja, Charlie. Què podria ser això? Què veus en aquesta tarja? La gent veu tot tipus de coses a les taques de tinta. Digues què et suggereix…».

Les mateixes paraules, gairebé el mateix to de veu que havia utilitzat al laboratori feia uns minuts. I després vaig escoltar les meves respostes… coses puerils, impossibles. I em vaig deixar caure sense força a la cadira que hi havia al costat de la taula del professor Nemur: aquell era jo?

Vaig tornar al laboratori amb en Burt i vam continuar amb el Rorschach. Vam examinar les targes lentament. Aquest cop les meves respostes van ser diferents. Vaig «veure» coses a les taques de tinta. Un parell de ratpenats empenyent-se l’un a l’altre. Dos homes amb espases, fent esgrima. Vaig imaginar tota mena de coses. Però fins i tot així, vaig adonar-me que no em refiava completament d’en Burt. Girava les targes a l’inrevés, tot inspeccionant la part del darrere per veure si hi havia alguna cosa que se suposava que jo havia de percebre.

Vaig espiar-lo dissimuladament mentre ell prenia notes. Però tot estava en un codi que deia així:

WF + A DdF-Ad orig. WF—A SF + obj

El test continua sense tenir cap sentit. Em sembla que qualsevol es podria inventar mentides de coses que realment no veu. Com podien saber que jo no els aixecava la camisa dient-los coses que de fet no imaginava?

Potser ho entendré quan el doctor Strauss em deixi repassar coses de psicologia. Se’m fa cada cop més difícil anar escrivint tots els meus pensaments i sentiments perquè sé que la gent els llegeix. Potser valdria més que durant un temps pogués mantenir en secret alguns d’aquests informes. Ho demanaré al doctor Strauss. Per què hauria de començar a preocupar-me, això, tot de sobte?