INFORME DE PROGRÉS 12

5 de juny—. En Nemur està empipat perquè no he lliurat cap informe de progrés en quasi dues setmanes (i té raons per estar-ho perquè la Fundació Welberg ha començat a pagar-me un salari que forma part de la subvenció, per tal que no hagi de buscar-me una feina). Només falta una setmana per a la Convenció Psicològica Internacional de Chicago. Vol que el seu informe preliminar sigui el més complet possible, ja que l’Algernon i jo som les peces principals de la seva intervenció.

La nostra relació es fa cada cop més tensa. Em fan ràbia les constants al·lusions d’en Nemur en les quals em tracta com si fos un espècimen de laboratori. Em fa sentir que abans de l’experiment de fet jo no era un ésser humà.

He dit a l’Strauss que estava massa embrancat a pensar, llegir, i escodrinyar dins meu, bo i tractant d’entendre qui i què soc, i que escriure era un procés tan lent que m’impacientava a l’hora d’assimilar les meves idees. He seguit el seu suggeriment que aprengués a escriure a màquina, i ara puc teclejar gairebé setanta-cinc paraules per minut, és més fàcil posar-ho tot al paper.

L’Strauss ha tornat a treure el tema de la meva necessitat de parlar i escriure de manera senzilla i directa perquè la gent m’entengui. No deixa de recordar-me que la llengua és de vegades una barrera en lloc d’un camí. Em resulta irònic trobar-me a l’altra banda de la tanca intel·lectual.

Veig l’Alice de tant en tant, però no parlem del que va succeir. La nostra relació segueix essent platònica. Però durant tres nits després que vaig deixar el forn vaig tenir malsons. Sembla mentida que faci dues setmanes.

Unes figures fantasmals m’encalcen de nit pels carrers solitaris. Encara que sempre corro cap al forn, la porta és tancada, i la gent de dintre mai no es gira per mirar-me. A traves de la finestra, la núvia i el nuvi del pastís de noces m’assenyalen i riuen —l’aire s’impregna de rialles fins que no ho puc suportar més— i els dos cupidos branden les seves sagetes flamejants. Xisclo. Copejo la porta moltes vegades, però no es produeix cap so. Veig en Charlie que em fita de dins estant, igual que jo el fito a ell. És solament un reflex? Unes coses s’arrapen a les meves cames i m’arrosseguen lluny del forn fins a les ombres del carreró, i justament quan comencen a estendre’s sobre meu em desperto.

Altres vegades la finestra del forn s’obre al passat i mirant per ella veig altres coses i altres persones.

És esbalaïdor com es desenvolupa la meva capacitat d’evocació. Encara no la puc dominar del tot, però a vegades quan estic embrancat en la lectura o treballant en un problema, tinc una sensació intensament clara.

Sé que es tracta d’una mena d’advertiment subconscient, i ara en lloc d’esperar que el record em vingui, tanco els ulls i tracto d’abastar-lo. Amb el temps, seré capaç de controlar del tot aquestes evocacions, per tal d’explorar no solament el conjunt de les meves experiències passades, sinó també totes les facultats no explorades de la ment.

Fins i tot ara, quan hi penso, sento aquella quietud aclaparadora. Veig la finestra del forn… allargo el braç i la toco… freda i vibrant, i aleshores el vidre s’escalfa… esdevé més i més calent… els dits cremen. La finestra que reflecteix la meva imatge es torna brillant, i com que el vidre es va convertint en un mirall, veig el petit Charlie Gordon —té catorze o quinze anys—, que em mira per la finestra de casa seva, i és doblement estrany adonar-se de com n’era, de diferent…

Ha esperat que la seva germana torni de l’escola, i en veure que ella gira la cantonada i enfila el carrer Marks, la saluda agitant els braços i la crida pel nom i arrenca a córrer cap al porxo per tal de trobar-se amb ella.

La Norma branda un paper.

—He tret una A a l’examen d’història. Em sabia totes les respostes. La senyoreta Baffin ha dit que era el millor examen de tota la classe.

És una noia bonica de cabells castanys curosament trenats i recollits en un manyoc rodó en forma de corona al voltant del cap, i quan mira el germà gran el somriure es transforma en un arronsament de celles i se n’allunya saltironant, bo i deixant-lo enrere en pujar rabent els graons, fins que es fica dins la casa.

Ell la segueix, tot somrient.

La mare i el pare són a la cuina, i en Charlie, que no hi cap d’entusiasme per la bona notícia de la Norma, l’amolla bruscament sense deixar cap opció a la germana.

—Ha tret una A! Ha tret una A!

—No! —xiscla amb ràbia la Norma—. Tu no. No ho diguis. És la meva nota, i ho haig de dir jo.

—Un moment, senyoreta —en Matt abaixa el diari i s’adreça severament a la noia—. No parlis així al teu germà.

—No tenia cap dret a dir-ho!

—No importa —en Matt la mira amb cara de tres jutges per sobre del dit amenaçador—. No tenia mala intenció, i no l’has d’escridassar d’aquesta manera.

Ella es gira cap a la mare buscant suport.

—He tret una A, la millor nota de la classe. Em deixaràs tenir un gos? Ho vas prometre. Vas dir que si treia una bona nota a l’examen. I he tret una A. Un gos marró amb taques blanques. Li posaré Napoleó perquè va ser la pregunta que vaig contestar millor de la prova. Napoleó va perdre la batalla de Waterloo.

La Rose belluga el cap afirmativament.

—Surt al porxo i juga amb en Charlie. Ha estat més d’una hora esperant que vinguessis de l’escola.

—No vull jugar amb ell.

—Surt al porxo —mana en Matt.

La Norma mira el pare i després en Charlie.

—No en tinc cap obligació. La mare va dir que no haig de jugar amb ell si no vull.

—Senyoreta —en Matt s’alça de la cadira i s’apropa a la noia—, demana perdó al teu germà.

—No en tinc cap obligació —fa la Norma amb un espinguet, i corre fins a posar-se darrere la cadira de la mare—. És com una criatura. No sap jugar al Monopoli, ni a les dames, ni a res… Es fa un embolic amb tot. No tornaré a jugar amb ell.

—Doncs vés-te’n a la teva habitació!

—Em deixaràs tenir un gos, mama?

En Matt copeja violentament la taula amb el puny.

—No hi haurà cap gos en aquesta casa mentre tinguis aquesta actitud, senyoreta.

—Li vaig prometre un gos si aprofitava a l’escola…

—Un de marró amb taques blanques! —afegeix la Norma.

En Matt assenyala en Charlie, que es troba palplantat vora la paret.

—Que potser has oblidat que vas dir al teu fill que no en podia tenir cap perquè no teníem prou espai, ni ningú per a cuidar-lo? Recordes quan va demanar un gos? Que potser ara et faràs enrere del que li vas dir?

—Però jo puc cuidar-me’n, del meu gos —insisteix la Norma—. Jo li donaré el menjar, el rentaré, el passejaré.

En Charlie, que era prop de la taula bo i jugant amb el seu gran botó vermell a l’extrem de la corda, de sobte diu una cosa:

—Jo l’ajudaré a cuidar del gos! L’ajudaré a donar-li el menjar i a raspallar-lo i no deixaré que els altres gossos el mosseguin!

Però abans que en Matt i la Rose puguin replicar, la Norma xiscla:

—No! Serà el meu gos. Només el meu gos!

—Ho veus? —diu en Matt, fent anar el cap amunt i avall.

La Rose s’asseu al costat de la noia i li acarona les trenes per tranquil·litzar-la.

—Però cal compartir les coses, bufona. En Charlie et pot ajudar a cuidar-lo.

—No! Serà només meu! Jo sóc l’única que he tret una A d’història, i no ell! Ell mai no té bones notes com jo. Per què m’ha d’ajudar amb el gos? I al final el gos se l’estimarà més a ell que a mi, i serà el seu gos en lloc del meu gos. No! Si no el puc tenir per a mi sola no el vull.

—Doncs tot arreglat —diu en Matt, agafant el diari i prenent seient còmodament de bell nou a la cadira—. Fora gos.

De cop i volta, la Norma fa un bot del sofà i engrapa l’examen d’història que només fa uns minuts que ha portat a casa amb tanta frisança. L’esquinça i en llança els bocins a la cara perplexa d’en Charlie.

—T’odio! T’odio!

—Norma, para ara mateix! —la Rose l’aferra pel braç però ella es deseixeix.

—I odio l’escola! L’odio! Deixaré d’estudiar, i seré una beneita com ell. Oblidaré tot el que he après i llavors seré igual que ell —surt corrents de la cambra, cridant enfurismada—. Ja m’està passant. M’oblido de tot… Me n’oblido… Ja no em recordo de res del que he après!

La Rose, terriblement espantada, arrenca a córrer per tal d’encalçar-la. En Matt segueix assegut amb la mirada fixa al diari que té a la falda. En Charlie, tot espantat per la histèria i els crits, recula fins a una cadira ploriquejant d’una manera somorta. Què ha fet de dolent? I adonant-se de la humitat als pantalons i el regalim cama avall, resta assegut, esperant la bufetada que sap que arribarà quan torni la seva mare.

L’escena s’esvaneix, però a partir d’aquell moment la Norma passava totes les hores de lleure amb els seus amics, o bé jugant tota sola a la seva cambra. Tenia sempre tancada la porta de la seva habitació, i jo tenia prohibit d’entrar-hi sense el seu permís.

Recordo un cop que vaig sentir per casualitat la Norma i una de les seves amigues que jugaven a la seva cambra, i la Norma va cridar:

—No és el meu germà de debò! Només és un nen que vam recollir perquè ens va fer pena. La mama m’ho va explicar, i em va dir que ara puc dir a tothom que en realitat no és el meu germà per res.

M’agradaria que aquest record fos una foto, així el podria esquinçar i llençar-li els bocins a la cara. Desitjo que tornin enrere els anys per dir-li que mai vaig tenir cap intenció d’impedir que ella tingués un gos. L’hauria pogut tenir per a ella sola i jo no li hauria donat el menjar, ni l’hauria raspallat, ni hauria jugat amb ell… i que no hauria fet que m’estimés a mi més que a ella. Només volia que ella jugués amb mi com solíem fer. Mai no vaig tenir intenció de fer res que la pogués molestar d’alguna manera.

6 de juny—. Avui la primera baralla de veritat amb l’Alice. Culpa meva. Tenia ganes de veure-la. Sovint, després d’un somni o record que em pertorben, parlar amb ella —només estar amb ella— em fa sentir millor. Però ha estat un error baixar al Centre per trobar-me amb ella.

No havia tornat al Centre per a Adults Retardats des de l’operació, i la idea de veure aquest lloc m’emocionava. Es troba al carrer Vint-i-tres, a l’est de la Cinquena Avinguda, en una antiga escola que la Clínica Universitària Beekman fa cinc anys que utilitza com a centre d’educació experimental —classes especialitzades per a persones amb minusvalideses. El rètol de la part exterior de la porta, flanquejada per una reixa antiga i punxeguda, és una simple placa de llautó resplendent que diu CAR Divisió Beekman.

La seva classe acabava a les vuit, però jo volia veure la sala on no fa gaire temps que jo m’havia escarrassat per aprendre a llegir i escriure coses d’allò més fàcils i havia après a comptar el canvi d’un dòlar.

Vaig entrar a l’edifici, vaig pujar fins a la porta sense que ningú advertís la meva presència, i, sense ser vist, vaig mirar per la finestra. L’Alice era a la seva taula, i a una cadira del seu costat hi havia una dona de cara prima que no vaig reconèixer. Arrufava les celles amb aquella mirada seriosa i gens dissimulada de franca perplexitat, i jo em vaig preguntar què devia tractar d’explicar.

Prop de la pissarra hi havia en Frank Dorni a la seva cadira de rodes, i al primer seient de la primera fila hi havia, com de costum, en Lester Braun, el qual, segons l’Alice, era el més intel·ligent del grup. En Lester havia après amb facilitat el que jo havia après escarrassant-me, però venia quan en tenia ganes, o bé deixava d’assistir per guanyar diners encerant paviments. Suposo que si s’ho hagués pres amb una mica d’interès si hagués estat tan important per a ell com era per a mi l’haurien utilitzat per a aquest experiment. També hi havia cares noves, gent que no coneixia.

A l’últim, vaig tenir prou coratge per a entrar.

—És en Charlie! —va exclamar en Mike, bo i fent girar la seva cadira de rodes.

El vaig saludar amb un gest de la mà.

La Bernice, la rossa bonica dels ulls buits, em mirà i va somriure avorrida.

—D’on véns, Charlie? Portes un vestit molt maco.

Els altres que em recordaven em saludaren amb la mà i jo els vaig tornar la salutació. De cop i volta, vaig veure en l’expressió de l’Alice que estava enfadada.

—Són quasi les vuit —va anunciar—. Hora de plegar.

Cada persona tenia assignada una tasca: desar el guix, els esborradors, els treballs, els llibres, paper per a escriure cartes, llapis, pintures i material didàctic. Cadascú coneixia la seva feina i se sentia orgullós de fer-la bé. Tots van començar a ocupar-se de les seves tasques llevat de la Bernice. Em mirava fixament.

—Per què en Charlie no ha vingut a l’escola? —va preguntar la Bernice—. Què passa, Charlie? Tornes a venir?

Els altres van mirar-me. Jo mirava l’Alice, bo i esperant que respongués per mi, i hi va haver un llarg silenci. Què podia dir-los sense ofendre’ls?

—Només és una visita —vaig dir.

Una noia es va posar a riure nerviosament, com una ximpleta. Era la Francine, per qui l’Alice sempre estava preocupada. Quan tenia divuit anys ja havia donat a llum tres fills, abans que els seus pares es decidissin per una histerectomia. No era bonica —ni de lluny tan atractiva com la Bernice— però havia estat una víctima fàcil per a un gavadal d’homes que li havien comprat alguna cosa bonica o l’havien convidat al cinema. Vivia en una dispesa recomanada per la Llar Estatal Warren per a aprenents d’oficis independents, i li donaven permís per a assistir al Centre els vespres. Dos cops no s’hi havia presentat —de camí cap a l’escola se l’havien lligat uns homes— i ara només li era permès de sortir acomboiada.

—Parla com si fos un peix gros, ara —va dir amb una rialleta estúpida.

—Molt bé —va intervenir l’Alice d’una manera brusca i tallant—. S’ha acabat la classe. Ens veurem demà a les sis de la tarda.

Quan se’n van haver anat, vaig adonar-me per la forma que desava apressadament i a la babalà les seves coses al seu armari que estava enfurismada.

—Ho sento —vaig dir—. Volia esperar-te a baix, però aleshores he tingut curiositat per la meva antiga classe. La meva alma mater. Només volia mirar per la finestra. I abans d’adonar-me del que feia ja era a dins. Què et preocupa?

—Res… no em preocupa res.

—Apa. La teva ràbia és totalment desmesurada amb relació al que ha passat. Alguna cosa et passa.

Va llançar a terra un llibre que tenia a les mans, amb força.

—Molt bé. Ho vols saber? Ets diferent. Has canviat. I no parlo del teu coeficient intel·lectual. És la teva actitud amb la gent… no ets el mateix tipus d’ésser humà…

—Au, vinga! Ara no…

—No m’interrompis! —la profunda ràbia a la seva veu em va aturar—. Parlo seriosament. Abans hi havia alguna cosa en tu. No sé… una calidesa, una actitud oberta, una amabilitat que feia que agradessis a tothom i que tinguessin ganes de tenir-te a prop. Ara, amb tanta intel·ligència i coneixements, hi ha diferències que…

No ho vaig poder suportar més.

—I què esperaves? Potser pensaves que continuaria essent un gosset dòcil, remenant la cua i llepant el peu que em clava una puntada? És clar que sí, tot això m’ha canviat i també la noció que tinc de mi mateix. Ja no tinc perquè agafar la merda que la gent m’ha anat donant tota la vida.

—La gent no ha estat dolenta amb tu.

—I tu què saps? Escolta, els que ho han fet millor han estat paternalistes i arrogants… m’han utilitzat per a sentir-se superiors i segurs davant les seves pròpies limitacions. Qualsevol pot sentir-se intel·ligent davant d’un subnormal.

Un cop dit això, vaig veure que s’ho prendria malament.

—Suposo que a mi també em poses en aquesta categoria.

—No siguis ridícula. Saps perfectament que…

—És clar, en cert sentit, suposo que tens raó. Al teu costat sóc més aviat curta d’enteniment. Actualment sempre que ens veiem, quan et deixo me’n vaig a casa amb la sensació trista i desagradable que sóc aturada i espessa per a tot. Passo revista a coses que he dit, i em vénen al cap tot un munt de coses enginyoses i brillants que hauria d’haver dit, i tinc ganes de donar-me puntades de peu per no haver-les mencionat quan érem junts.

—És una experiència normal.

—Em sorprenc a mi mateixa desitjant impressionar-te d’una manera que mai no se m’havia acudit abans, però estar amb tu m’ha fet disminuir la confiança en mi mateixa. Ara em qüestiono els motius de tot el que faig.

Vaig intentar parlar d’un altre tema, però ella s’entestava a tornar-hi.

—Mira, no he vingut aquí a discutir amb tu —vaig dir finalment—. Em permetràs que et porti a casa? Necessito parlar amb algú.

—Jo també. Però aquests dies no puc parlar amb tu. Tot el que puc fer és escoltar-te i assentir amb el cap i fer veure que ho entenc tot sobre les varietats culturals, i les matemàtiques neobouleanes, i la lògica postsimbòlica, i cada vegada em sento més i més idiota, i quan marxes de l’apartament, haig de mirar-me al mirall i cridar-me: «No, no t’estàs tornant estúpida a cada dia que passa! No perds la teva intel·ligència! No et tornes senil ni curta de gambals. És que en Charlie progressa tan ràpidament que fa l’efecte com si tu empitjoressis». Em dic aquestes coses a mi mateixa, Charlie, però sempre que ens trobem i em dius alguna cosa i em mires amb aquella impaciència, sé que te’n rius. I quan m’expliques coses, i no les recordo, et creus que és perquè no m’interessen i que no vull fer cap esforç. Però no saps com pateixo quan has marxat. No t’imagines els llibres que m’he escarrassat per llegir, les xerrades que he escoltat a Beekman, i tot i això, sempre que parlo d’algun tema, et veig força impacient, com si tot fos pueril. Jo volia que fossis intel·ligent. Volia ajudar-te i compartir amb tu… i ara no em deixes entrar a la teva vida.

Tot escoltant-la, l’enormitat del que em deia se’m feia evident de cop i volta. Havia estat tan concentrat en mi mateix i en allò que em passava que no se m’havia acudit de pensar en el que li passava a ella.

Mentre marxàvem de l’escola, ella plorava sense dir res, i jo no sabia què dir-li. Durant tot el viatge en autobús vaig pensar dintre meu que la situació s’havia tornat extraordinàriament enrevessada. Ella em tenia una por cerval. El gel s’obria entre nosaltres i la distància s’eixamplava a mesura que el corrent de la meva ment se m’enduia ràpidament a mar oberta.

Feia bé de negar-se a turmentar-se estant amb mi. Ja no teníem res en comú. La mera conversa s’havia tornat tensa. I tot el que restava entre nosaltres era un silenci incòmode i la recança insatisfeta en una habitació trista.

—Estàs molt seriós i enutjat —va fer ella, bo i sobreposant-se al seu estat anímic i alçant els ulls per mirar-me.

—Per nosaltres.

—No hauria de fer-te posar tan seriós i enutjat. No vull que t’enfadis. Estàs passant una prova fortíssima.

Va intentar de somriure.

—Doncs m’hi has fet posar. Però no sé què fer amb aquest problema.

Durant el trajecte de la parada de l’autobús al seu apartament, va dir:

—No aniré a la convenció amb tu. Aquest matí he trucat al professor Nemur i li ho he dit. Allà tindràs moltes coses a fer. Gent interessant… l’emoció de ser per uns moments el centre d’atenció pública. No vull ficar-me al mig…

—Alice…

—… i tant me fa el que ara em diguis, sé que sentiré això; així, doncs, si no et fa res, m’arraparé al meu ego esmicolat… gràcies.

—Però en fas un gra massa, de tot això. Estic segur que si tu només…

—Tu creus? N’estàs segur? —es va girar i em va clavar els ulls, que treien guspires de ràbia, des dels graons del davant de l’edifici del seu apartament—. T’has tornat tan insuportable! Com pots tu saber el que sento? Et prens llibertats amb les ments de l’altra gent. No pots saber com sento, ni què sento ni per què sento.

Va començar a caminar cap a dins de l’edifici i aleshores es va girar i em va dir, amb veu tremolosa:

—Em trobaràs aquí. Estic alterada, res més, i vull que tots dos tinguem l’oportunitat de reflexionar de tot això mentre estiguem lluny l’un de l’altre.

Per primer cop en moltes setmanes no em va invitar a entrar. Em vaig quedar palplantat, fitant la porta tancada, amb una ràbia que m’anava creixent dintre meu. Tenia ganes de fer una escena, de fotre cops a la porta, de tirar-la a terra. Tenia tanta ràbia que volia destruir aquell edifici.

Però en allunyar-me’n vaig notar una espècie de lenta davallada de l’excitació, després un refredament, i al final un alleujament. Caminava amb tanta rapidesa que anava a la deriva pels carrers, com flotant, i la sensació que em copejava les galtes era la d’un fresc oratjol en una nit d’estiu. De sobte lliure.

Ara m’adono que el sentiment envers l’Alice havia anat reculant contra el corrent del meu aprenentatge, de l’adoració a l’amor, l’afecte, fins a esdevenir un sentiment de gratitud i responsabilitat. El sentiment confós vers ella m’havia fet prendre una actitud de contenció, i m’havia aferrat a ella a causa de la por de veure’m abandonat a la bona de Déu i d’haver d’anar al garet.

Però amb la llibertat va arribar la tristesa. Volia enamorar-me d’ella. Volia superar les meves pors sexuals i emocionals, casar-me, tenir fills, formar una família.

Ara és impossible. Estic tan allunyat de l’Alice amb un coeficient intel·lectual de 185 com quan tenia un coeficient intel·lectual de 70. I aquest cop tots dos en som conscients.

8 de juny—. Què és el que m’obliga a sortir de l’apartament i anar a rondar per la ciutat? Passejo pel carrer tot sol, sense anar enlloc, i no és pas un passeig relaxant d’una nit d’estiu, sinó el desfici tens d’anar… on? Pels carrerons, mirant-me els portals de les cases, escrutant les finestres rere els porticons no tancats del tot, desitjant algú amb qui parlar i no obstant amb por de trobar alguna persona. Pujant per un carrer, baixant per un altre, a través d’un laberint interminable, estavellant-me contra la gàbia de neó de la ciutat. Buscant… què?

Vaig trobar una dona a Central Park. Seia en un banc, prop del llac, i duia un abric força ajustat al cos malgrat la calor. Em va somriure i em féu un senyal amb la mà perquè segués al seu costat. Vam observar el resplendent horitzó de la zona sud de Central Park, el rusc de cel·les il·luminades contra la negror, i m’hauria agradat absorbir-les totes. Sí, li vaig dir, que era de Nova York. No, mai no havia estat a Newport News, Virginia. Ella era d’allà i allà s’havia casat amb el mariner que ara era al mar, i feia dos anys i mig que no el veia.

Torçava un mocador i hi feia nusos, i adesiara el feia servir per a eixugar-se la suor que li perlejava el front. Fins i tot en la llum difusa que reflectia el llac vaig poder veure que duia un quilo de maquillatge, però em semblà atractiva, amb els cabells foscos i llisos que li queien a lloure sobre les espatlles… només que tenia la cara força embotornada, com si s’acabés de despertar. Tenia ganes de parlar d’ella mateixa, i jo tenia ganes d’escoltar-la.

El seu pare li havia donat una casa bona, educació, tot el que un constructor naval podia donar a la seva filla única però no pas el perdó. Mai no oblidaria que hagués fugit amb el mariner.

Mentre em parlava em va agafar la mà i va recolzar el cap a la meva espatlla.

—La nit que ens vam casar en Gary i jo —va xiuxiuejar—, jo era una verge plena de por. I ell es va enfurismar. Primer, em va haver de bufetejar i de pegar a raig fet. I després em va posseir sense estimar-me. Va ser la darrera vegada que vam estar junts. Mai més no vaig deixar que em toqués.

Probablement s’adonava, pel tremolor de la meva mà, que jo estava esglaiat. Allò era massa violent i íntim per a mi. Bo i sentint que la meva mà s’estremia, l’aferrà amb més força, talment com si hagués d’acabar la seva història abans de deixar-me marxar. Jo era important per a ella, i m’estava assegut, quiet i en silenci, com aquell que es troba davant d’un ocell que s’alimenta de la seva mà.

—No és que no m’agradin els homes —em va assegurar amb els ulls esbatanats—. He estat amb altres homes. No amb ell, però sí amb molts altres. La majoria són amables i tendres amb una dona. Fan l’amor lentament, primer amb petons i carícies. —Em va adreçar una mirada significativa, i va fer lliscar repetidament la mà oberta, tot fregant-la contra la meva.

Era el que havia sentit, llegit, somniat. No sabia el seu nom, i ella no em va preguntar el meu. Només volia que la portés a algun lloc on poguéssim estar tot sols. Em vaig preguntar què en pensaria l’Alice.

La vaig acaronar matusserament i indecisa i la vaig besar encara amb més vacil·lacions, de manera que em va mirar.

—Què et passa? —va xiuxiuejar—. En què penses?

—En tu.

—Tens algun lloc on puguem anar?

Calia pensar bé cada pas. En quin moment cediria el terra sumint-me en l’ansietat?

Alguna cosa va fer que no em mogués per provar la fermesa del terra sota els meus peus.

—Si no tens cap lloc, l’hotel Mansion del carrer Cinquanta-tres està bé de preu. I no t’empipen amb l’equipatge si pagues a la bestreta.

—Tinc una habitació…

Em va mirar amb un respecte sobtat.

—Bé, fantàstic.

Encara res. I això per si sol ja era estrany. Fins a on arribaria sense que em vencessin els símptomes del pànic? Quan fóssim sols a la cambra? En despullar-se ella? Quan veiés el seu cos? Quan ens fiquéssim al llit?

De sobte era important de saber si podia ser com els altres homes, si era capaç de demanar a una dona que compartís la vida amb mi. No n’hi havia prou de tenir intel·ligència i coneixements. També volia allò. En aquell moment, la sensació d’alliberament i de deixar-me anar era forta juntament amb el sentiment que era possible. L’entusiasme que m’assaltà quan la vaig besar de bell nou em va amarar del tot, i vaig tenir la seguretat que podria ser normal amb ella. Era diferent de l’Alice. Era la mena de dona que sabia més que set bisbes.

Llavors la seva veu va canviar, dubtosa.

—Abans que hi anem… Només una cosa…

Es va posar dreta i va fer una pas endavant sota el ruixim del fanal, obrint-se l’abric, i vaig veure la forma del seu cos com no m’havia pogut imaginar tota l’estona que havíem estat asseguts de costat entre les ombres.

—Només estic de cinc mesos —va fer—. No passa res. No t’importa, oi que no?

Allà dempeus, amb l’abric obert, se m’apareixia sobreposada talment com una peça calcada de la imatge d’aquella dona de mitjana edat que acabava de sortir del bany i obria el barnús perquè en Charlie la veiés. I vaig esperar, igual que un blasfem espera els llampecs. Vaig desviar la mirada. Allò era l’últim que havia esperat, però aquell abric que embolcallava la dona d’una manera tan ajustada al cos en una nit tan calorosa m’hauria d’haver fet sospitar que alguna cosa no rutllava.

—No és del meu marit —va anunciar amb fermesa—. No et mentia amb el que et deia abans. Fa anys que no el veig. Va ser un viatjant que vaig conèixer fa uns vuit mesos. Vivia amb ell. No el tornaré a veure mai més, però vull tenir l’infant. Hem de procurar anar amb compte… no ser rudes ni res de semblant. Però no cal que et preocupis de res més.

La seva veu es féu més fluixa quan s’adonà de la meva ràbia.

—Quina porqueria! —vaig cridar—. Hauria de fer-li vergonya.

Ella va allunyar-se, tot embolcallant-se de pressa amb l’abric per tal de protegir el que hi havia a dintre.

Mentre feia aquell gest protector, vaig veure la segona imatge calcada: la meva mare, prenyada de la meva germana, en els temps en què m’agafava menys entre els seus braços, m’escalfava menys amb la veu i el tacte, em protegia menys contra qui gosava dir que jo era un subnormal.

Crec que li vaig aferrar l’espatlla, no ho sé del cert, però aleshores ella va gemegar amb estridència, i jo vaig ser retornat a la realitat per una punyent sensació de perill. Volia dir-li que no havia tingut cap intenció d’ofendre-la… que mai no li faria mal, ni a ella ni a ningú.

—Si et plau, no ploris!

Però ella seguia plorant amb gemecs aguts, i vaig sentir passes que corrien per la sendera tenebrosa. Allò era una situació que ningú no entendria. Vaig endinsar-me corrents en la foscor, tractant de trobar una sortida del parc, zigzaguejant ara per una sendera ara per una altra. No coneixia el parc, i de sobte em vaig estavellar contra una cosa que em va projectar cap endarrere. Una tanca de filferros entrellaçats… un atzucac. Llavors vaig veure els gronxadors i els tobogans i em vaig adonar que era una àrea infantil que havia estat tancada perquè era de nit. Vaig resseguir la tanca i vaig continuar avançant, corrent moderadament, ensopegant amb arrels retorçades. Al llac que s’estenia en una línia corba vora l’àrea infantil, vaig girar en rodó, vaig enfilar una altra sendera, vaig travessar el pontet i a l’extrem d’aquest vaig girar i vaig passar per sota. Cap sortida.

—Què ha estat? Què ha passat, senyora?

—Un pertorbat?

—Per on ha anat?

Bo i donant voltes havia tornat al lloc d’on havia partit.

Em vaig esmunyir rere l’arrel d’una roca enorme i d’una cortina d’esbarzers i em vaig deixar caure boca per avall.

—Avisin un poli. No n’hi ha mai cap quan el necessites.

—Què ha passat?

—Un degenerat ha intentat violar-la.

—Eh, algú el persegueix. És allà!

—Vinga! Agafeu aquest fill de puta abans que surti del parc!

—Compte. Porta una navalla i una pistola…

Era ben clar que la cridòria havia fet sortir els rèptils de la nit dels seus amagatalls, ja que el crit «és allà!» va ser emès darrere meu, i sotjant darrere la roca vaig veure per la sendera il·luminada pels fanals un tipus que corria i que algú el perseguia fins que es perderen en la foscor. Uns segons després, un altre tipus va passar davant la roca i va desaparèixer entre les ombres. Em vaig imaginar que aquella trepa àvida m’agafaven i m’estomacaven i em feien xixines. M’ho mereixia. Quasi ho desitjava.

Em vaig posar dret, vaig espolsar-me les fulles i la brutícia de la roba i vaig caminar lentament sendera avall per on havia vingut. A cada instant esperava que algú m’aferrés per darrere i em llancés al terra enmig de la brutor i la fosca, però aviat vaig veure els llums resplendents del carrer Cinquanta-nou i de la Cinquena Avinguda i vaig sortir del parc.

Quan hi penso, ara, en la seguretat de la meva cambra, em neguiteja la manca d’experiència que em sobrevingué. Recordar l’aspecte de la meva mare abans de donar a llum la meva germana és esgarrifós. Però encara és més esgarrifós el sentiment que jo volia que aquells tipus m’agafessin i m’estomaquessin. Per què volia ser castigat? Ombres sorgides del passat se m’arrapen a les cames i em deprimeixen. Obro la boca per cridar, però em manca la veu. Em tremolen les mans, tinc fred, i a les meves orelles hi ha un brunziment llunyà.