Per no més de quinze minuts

Anna Maria Andevert Llurba

M’han dit que vingui ràpidament. No m’agrada córrer, ni a tu. És més, no t’he vist mai córrer, et vaig conèixer ja massa gran.

Des que el procés va començar, t’he vist com una espelma, primer irradiaves una llum encegadora, a poc a poc has minvat i si algú, un algú que alguns en diuen Déu, bufa molt suaument, t’apagaràs.

No és per sembrar sentimentalismes, però porto una de les bufandes que les teves mans van teixir i ja sé que no la reconeixes.

Estàs envoltada de gent que és tan propera a mi que fins i tot hi comparteixo sang, però ara mateix em semblen tots perfectes desconeguts.

Només et reconec a tu. Els aparto saltant-me qualsevol línia de protocol o educació. I et veig. Et miro i remiro. Tanmateix, no et sento aquí. Et vull observar i admirar fins que l’últim alè del sol toqui els camps de vinya que anys enrere tu vas sembrar. Te n’aniràs amb ell? Serà l’última posta de sol, que sentiré caure damunt meu com una llosa? L’última amb tu. Et miro més, molt, ben endins.

Una esgarrinxada, una variu, una taca, un cop…

Els turmells més voluptuosos del normal sembla que no puguin aguantar més el pes dels anys i el pas dels desenganys.

Sota un vestit que et va a mida i una faixa que t’ajuda a mantenir-te recta, com sempre has estat, et veig tota tu. Tota bella.

Sense observar-te et veig bonica, mirant-te, encara més. T’imagino jove, però no dolça. Et sento forta i combatent.

Et comprenc des de la cruesa, però no ben bé, ja que, gràcies a tu, jo no l’he viscuda.

A vegades t’escolto i m’entristeixo, és quelcom estrany. En els teus sospirs sento un compte enrere i, sense voler, m’imagino una vida sense les teves paraules i em torno a entristir.

Tinc por de l’oblit, però no pas del meu… Cap persona que t’ha estimat tindrà la valentia d’esborrar les teves paraules tantes vegades repetides, escoltades, viscudes.

M’aterrava, tanmateix, que un dissabte arribés i em preguntessis qui era. Sí, ja sé que em vols espantar i ja m’ho has fet, però no t’he fet pas cap cas, perquè, com vols oblidar-te del meu nom?

Com pretens oblidar les tardes de fer mitja i jugar al dominó? Com vols oblidar els Nadals i els passejos en què donàvem molles de pa a les oques de l’estany?

Ja sé que no vols, però, inexplicablement, pots. Amargament, sóc conscient que aquestes lletres presidiran la teva habitació però que no les llegiràs.

O potser sí. Tant de bo ens enganyis a tots. Tant de bo em preguntis sempre el mateix però et burlis de mi per sota el nas perquè ja tens la resposta.

Tant de bo em preguntis el meu nom perquè t’agrada sentir la meva veu.

I em sap greu el que et diré, però, contra tot el que tu m’has ensenyat, si he de creure en un Déu per tal que no m’oblidis, perdona’m, però ho faré, hi creuré.

Perdona’m, ensenya’m, estima’m, sigues aquí, no m’oblidis.

Em parlen una vegada i una altra, però no sento res.

Em porten un cafè de màquina, d’aquests que no tenen gust de res, que et fan agafar mal de panxa, d’aquests que prens per tenir les mans ocupades i perquè el teu interior senti alguna cosa calenta, alguna cosa que et fa recordar que ets viu enmig d’un ambient que fa dubtar-ne a qualsevol.

Comencen les converses típiques que vénen donades en situacions com aquesta. Totes les situacions tenen unes converses pautades que han acabat essent com els nostres instints naturals; hi participem de manera automàtica, sabem què hem de dir, què ens diran, com acabarà la conversa…

«Com està? I la família? Aquest temps està ben boig. La vida és molt cara, i més en aquests temps que corren. Dóna-li records de part meva».

Sembla que per ser educats hàgim de ser autòmats.

Em sembla que tots els presents em coneixen suficientment bé per saber que no participaré en aquesta taula rodona de convencionalismes, d’aquesta manera, tampoc se’m recriminarà res; cap paraula adient, cap compliment.

L’antropologia sempre m’ha semblat fascinant i escoltar les hipòtesis de futur d’una família que esperava aquest dia des que un diagnòstic va vaticinar el mot Alzheimer donaria per a cinc estudis antropològics i psicològics, com a mínim.

Comencen els elogis, els cants a les grans gestes passades, les adulacions a una vida de lluita, la compassió, les anècdotes, les bones paraules que s’han de pronunciar per sentir-nos realitzats i en pau amb qui marxa. Com el cristianisme ensenya, tant creients, com escèptics, com els més rabiosos ateus perdonen. Potser perquè tenen por. A mi sempre m’han dit que tenir por és bo en algunes ocasions, no sé si en aquesta ho és.

La por. Crec que a mi ja m’ha passat i només queda la resignació. Però, i a tu?

Em reconforta pensar que, en aquesta ocasió, haver-te oblidat de tot, fins i tot de la por, et farà sentir alleugerida. Però que les teves connexions neuronals, com diuen els experts que escoltava cada vegada que m’interessava pel teu historial mèdic, s’hagin oblidat de la por comporta que també hagin perdut de vista altres emocions. Què me’n dius de la diversió, els nervis, l’amor?

Sé que al principi la por et va aniquilar qualsevol d’aquests sentiments, ploraves, cridaves, t’enfadaves amb nosaltres… I no, no ho entenia. Tu sofries, nosaltres també.

Al final, la por no va ser suficientment forta per sobreviure al pas i el pes de l’oblit i no va quedar res. Tabula rasa.

Torno a sentir un convencionalisme de lluny: «Ara toca mirar endavant».

Endavant. Si la vida és com una carretera que recorrem a pesar de les tempestes de problemes, els clots de buidor i les pedres de molèstia, crec que la meva es va aturar el primer dia que no recordaves qui era; potser dir que es va aturar és exagerat, però sí que va canviar de marxa, les revolucions van baixar per posar una marxa més curta, ja que em negava a seguir recorrent camí sense sentir el teu motor a prop.

No m’agrada pensar que hem de recórrer aquest camí sols, per això vaig parar i ho tornaria a fer. No vaig trobar cap inconvenient a reorganitzar els meus horaris per venir-te a veure i recordar-te qui eren aquells que tu deies «estranys» dels àlbums fotogràfics. No he pensat mai que et feia visites de cortesia o de compromís. No tenia preu sentir-te dir el nom del figurant de la fotografia, ja fos la teva germana, el teu nét o una estrella de cinema.

Mira que parlàrem i parlàrem moltes tardes fins a l’hora de sopar, però mai d’això. Intento pensar què diries tu en aquesta situació, però m’és totalment impossible, i just en aquest moment sóc conscient que s’ha acabat.

No hi ha treva ni volta enrere.

Guardaré al meu armari totes les bufandes i jerseis que m’has fet amb llana de colors, les fotografies que t’ensenyava per fer memòria, guardaré dins meu tot allò que vaig fer amb tu i tot allò que m’has ensenyat. Potser algun dia jo també aniré a la farmàcia i oblidaré el moneder, o què anava a comprar, i aquest serà el principi d’un llarg final; un final en què també m’oblidaré de qui ets quan et vegi en una fotografia del dia de Reis amb tota la família, on visc, on he deixat les claus, on he d’anar a sopar, on pertanyo. Llavors, jo tornaré a tu, a ser tu.

Segurament no seré conscient que el final ha començat, la decadència haurà arribat i ni ho sabré, o potser em faré la despistada per no agreujar el problema. Potser tu també ho has fet i ens has enganyat a tots. Potser has estat conscient de tot aquest procediment cap al no-res en algun moment, però has callat per gaudir-nos més, perquè preferies parlar de fotografies en blanc i negre que de diagnòstics, medecines i futurs. Així, m’has donat una última lliçó sense voler-ho; planejar per a l’ara, per a l’avui, per a no més de quinze minuts.

Per no més de quinze minuts. Prometo fer-ho.