La visita

Joan Santanach i Suñol

Les portes són obertes de bat a bat, i la gent, la majoria turistes, entra i surt caminant despreocupadament. Alguns nens, poc interessats en l’arquitectura, i encara menys en el passat sòrdid de l’edifici, juguen a futbol a l’esplanada on s’arrengleren els autocars. Observa la façana fortificada, el fossat ara enjardinat, els merlets, les garites buides als laterals de l’entrada. Amb prou feines en conservava una imatge fugissera, de quan s’hi acostava el camió que l’hi va dur. De la vintena de presoners que hi va arribar aquell dia, només ell és encara viu. Havien fet tot el trajecte plovent, una pluja constant i espessa que, al llarg de les hores que va durar el viatge, havia anat regalimant per l’interior de la vela del camió, estripada per diversos llocs, i els havia deixat l’esquena i els pantalons xops. La humitat i el fred no eren nous per a ell: els tenia ficats al cos des del seu pas per les trinxeres. Tampoc no devia haver estat un viatge gaire confortable per als soldats que els vigilaven, asseguts al banc de la caixa, malgrat els gruixuts capots que vestien. Eren dos dels centenars de senegalesos que, després d’haver-se encarregat dels camps de concentració, havien estat destinats a reforçar la seguretat dels centres penitenciaris.

Quan va sentir que els dos guardes comentaven que ja arribaven, va mirar a través d’un dels forats de la tela i va poder fer un cop d’ull a la que havia de ser la seva darrera residència. La massa grisa de l’edifici, una antiga fortificació setcentista reconvertida en presó, amb prou feines es retallava sobre el fons de núvols. La façana era coronada per una bandera francesa de moviments feixucs a causa del pes de l’aigua. Hi arribava amb una condemna a mort per l’assassinat de dos alemanys. Joseph Baum i Helmut Lahenmann, li havien dit que es deien. N’hi havien mostrat fotografies amb l’uniforme de la Wehrmacht. Dos rostres anodins que no li van despertar la més mínima emoció. Va repetir, cada vegada que li ho van preguntar, que no els havia vist mai. Però el govern de Vichy necessitava resultats, i per als jutges ell no era més que un republicà espanyol a qui havien detingut amb quatre cartutxos de dinamita a sobre. Tenien, a més, testimonis disposats a declarar que era ell qui havia disparat contra els alemanys.

Amb els anys, només l’arquitectura recordarà el passat militar del conjunt. Aliè a la cridòria dels que juguen a futbol, que acaben de marcar, i sense fer cap cas de les ofertes que li dediquen des de les parades de souvenirs, s’atura per contemplar la gran bandera blava, blanca i roja que el saluda, inflada i brillant sota el sol d’aquest lluminós dia de maig, des de dalt de la façana. Liberté, égalité et fraternité. Cada matí, tot just llevat, guaitava per la finestra de la cella i el primer que veia era el vell i gastat drapeau damunt dels batents barrats i protegits per filats. Perduda la seva guerra, s’havien sumat a la lluita per França, i ella, com una madrastra gelosa, els ho pagava ben mesquinament.

Teresa, la seva dona, l’espera per creuar el pont que travessa el fossat del castell. Sap que els anys li pesen, i més avui, que es retroba amb un bocí dolorós del seu passat. Se li penja suaument al braç, li fa un petó a la galta i, tots dos junts, passen per sota de l’arcada que dóna al pati d’armes. Avancen sense pressa, darrere del grup de jubilats que l’entusiasta guia intenta fer trescar. «Marchez, ne restez pas derrière! Il faut monter sur la tour, la vue est magnifique!». Se li fan estranyes les torres sense els nius de metralladores apuntant cap al pati. Tota aquella gent colrada i amb la pell tibant, vestida amb robes noves, netes i planxades. Una parella amb aire desmenjat compartint un cucurutxo. Encara li sembla veure les corrues de presos bruts i afamats que esperaven el seu torn perquè els servissin la sopa. Aquell líquid translúcid i poc salubre que només la fam feia ingerible. Mentre caminen, la dona se’l mira de reüll, preocupada per la manera com l’afectarà aquella visita, després d’anys d’indecisió i d’endarreriments. Sense intercanviar cap mot, ella pendent del marit i ell ben lluny d’allà, pugen l’escala que porta a la galeria del primer pis.

Els turistes entren i surten de les cel·les obertes amb la mateixa indiferència de qui passeja per les sales d’un museu i no hi troba res que li cridi l’atenció. El vell republicà ni s’hi fixa, i continua amb passa dubtosa fins que arriba a la porta oberta d’una de les cambres. La cel·la que ell va ocupar. És una habitació minúscula, molt més del que la seva memòria li evocava. I això que ja no hi ha les dues lliteres, per a tres presos cadascuna, arrenglerades a banda i banda de les parets. Del seu record, només en queda la finestra de barrots al fons, massa ampla per les reduïdes dimensions del pas que hi havia entre els llits.

Es mira la cambra buida, i es fa creus que hi cabessin sis persones. Fa olor d’humitat, com de pintura recent. Res a veure amb la sentor dels jaços bruts de suor ni amb la pudor de la galleda que, cada matí, abocaven per torns a les latrines de baix. Amb la mà dreta ressegueix la paret immaculada en què han convertit el mur escrostonat d’altre temps.

La seva dona no hi entra, es queda al llindar de la porta i deixa que s’acosti tot sol a la finestra. Li ha parlat sovint de les hores passades mirant el pati, recolzat al breu espai de l’ampit que les lliteres permetien, immune al vent gelat que penetrava a la cel·la. Obre un dels batents i recupera l’alenada d’aire fred, la sensació de deixar que el temps es vagi escolant.

Ara, quatre dècades després, el record de la seva estada allà és encara molt present. La lentitud amb què avançaven les hores al castell, tement que arribés una ordre d’execució que es demorava, degué contribuir a gravar-li a la memòria els dies que hi va estar presoner. I li va fer apreciar més els detalls de tot el que l’envoltava. Quan va aconseguir fugir-ne i es va reincorporar a la resistència, la vida va tornar a accelerar-se. Van ser ben pocs, a partir d’aleshores, els instants de reflexió de què va disposar. Sempre hi havia coses a fer, persones que calia ajudar, seguiments, vigilàncies, sabotatges. La lluita va ser llarga, però va aconseguir sobreviure. I va assistir a la desfeta dels nazis i a la caiguda del règim col·laboracionista de Vichy. Amb la victòria, havia arribat l’hora d’entrar a l’Espanya franquista, i així ho va fer. El retorn a la clandestinitat va ser molt dur, i més encara la repressió. N’hi va haver molts que no ho van aguantar. I molts que van caure. Però la història és inexorable i els facciosos es van veure forçats a convocar eleccions lliures. El rebuig del poble i la pressió internacional van fer que no els quedés altra sortida. I el Front Popular va tornar al poder. I les coses van tornar a ser com havien de ser. Va ser llavors que va decidir retirar-se de l’activitat política i dedicar-se plenament al seu taller d’ebenista. Els anys de lluita l’havien convertit en un home d’acció, no pas en un polític, i s’estimava més seguir les trifulgues parlamentàries des de fora. Uns mesos més tard, quan ja havia començat a recuperar l’antiga clientela, un amic comú li va presentar la Teresa.

Més serè, es gira per adreçar-se-li. No és a la porta, ha sortit a fora per deixar espai als seus pensaments. Els fantasmes que ha arrossegat tota la vida l’acompanyaran fins al final, però ja és hora d’arraconar-los i de gaudir del temps que li resti amb ella, amb els fills, amb els néts. A tocar de la porta, s’adona que algú ha ajustat la reixa. Prova d’empènyer els barrots i se sorprèn de constatar que està tancada amb clau. Ho prova amb més força, sense èxit. «Eh, il y a quelqu’un? La porte est fermée!». Ningú no li torna resposta, i crida més fort. El castell és ple de gent, algú l’ha de sentir. Potser la guia s’ha endut el grup cap a una altra dependència i compten que ell els atrapi.

Espera amb resignació, recolzat als barrots, fins que la manca de resposta comença a inquietar-lo. «Eh, il faut ouvrir la porte, on l’a fermée, ma femme m’attend!». A causa dels crits, s’acosta un africà voluminós i uniformat que, amb males maneres, li demana què passa. «La porte!». Acompanya l’afirmació mostrant-li l’entrada barrada amb les dues mans, els palmells cap amunt. «La porte quoi?». L’experiència li ha mostrat que amb l’autoritat s’ha de ser pacient, i més quan vesteix uniforme. «La porte est fermée, je dois sortir, ma femme m’attend». «Arrêtez de crier, ou j’entrerais», l’amenaça l’altre. Se’l mira desconcertat, sense entendre què passa. «Moi, je veux sortir maintenant, ouvrez la porte!». Colpeja nerviosament els barrots amb una mà, mentre amb l’altra engrapa una de les barres. La seva indignació creix davant la manca de resposta, i torna a escridassar-lo. «Ouvrez la porte!», li exigeix al mateix temps que prova de veure si, darrere de la immensa còrpora del vigilant, hi ha algú més al passadís.

La primera trompada, contra els dits que aferren el ferro, l’agafa desprevingut. Sense deixar-li temps de reaccionar, el guarda li colpeja l’estómac amb la punta de la porra, a través de la reixa, i el fa caure enrere. Es queda cargolat a terra, incapaç d’omplir-se els pulmons. Encara no s’ha incorporat que ja té el senegalès damunt, clavant-li cops per tot el cos, als braços, a l’esquena. Només s’atura quan la veu de l’oficial li crida: «Arrêt, ça suffit!». El negre s’aparta, esbufegant per l’esforç. Llavors se li acosten Pierre i Stéphane, l’ajuden a incorporar-se i l’estiren al seu matalàs, en una de les dues lliteres. Stéphane prova de contenir amb un drap la sang que li raja front avall. Sent que l’oficial s’adreça als companys: «L’aumônier viendra plus tard, avant que nous venons le chercher. Pour s’il veut se confesser».