Pou sense fons
Neus Cáceres i Casademunt
La Mar tiba la goma de cabells que du al canell; no sap si preguntar-ho. Com cada nit, la mare despara taula amb desgana i el pare segueix amb celles contretes els anuncis de la tele. La Mar no els ha explicat que la mestra l’ha felicitat per escriure el dictat de català sense cap falta d’ortografia; va renunciar a lluir-se quan tan sols rebia monosíl·labs apagats com a resposta. S’omple de valor; tiba la goma i comenta que ha trobat un gatet abandonat al descampat proper a l’escola, que se’l podria quedar, i ràpidament afegeix que ella es cuidaria de tot. El pare sentencia un no rotund. La mare, tot rentant els plats, no bada boca. La Mar, decebuda, s’alça, es renta les dents, fa pipí, treu el cap per la cuina i en recitar «bona nit» no recorda el gatet.
Davant la porta de l’habitació torna a tibar la goma del canell, tanca la porta darrere seu, es posa el pijama de dibuixos d’ossets i amb la goma es fa la cua de cavall lentament, com si volgués posposar quelcom. Repassa a contrallum els ninots de peluix que romanen sobre la manta vellutada de l’escriptori: el gos Tristón estirat de bocaterrosa, el Bob Esponja que recolza l’esquena sobre el coixí, la Hello Kitty jacent de panxa enlaire. S’apropa a la calaixera i obre el calaix inferior, entreobert els dos dits de rigor: el Ken i la Barbie resten estirats sobre la tovallola que els estova el contacte dur de la fusta. Ajusta el calaix sense tancar-lo del tot perquè puguin respirar. S’allita i repeteix en veu alta: «Gràcies a mi, dormiran bé». El despertador de la tauleta marca un quart d’onze. Serra els ulls forçant les celles, no pot dormir: no recorda haver comprovat que el Tristón mantingui la llarga orella ben estesa sobre la manta; si està torçada, s’incomodarà. Salta del llit; l’orella està ben desplegada. Se sent alleujada i aprofita que s’ha aixecat per confirmar que el Bob Esponja té l’esquena ben recolzada; tira el coixí enrere una mica, gairebé gens, dormirà més còmode. La Hello Kitty fita el sostre, la Mar opina que no descansaria bé amb el cap girat, es notaria el coll adolorit. Després s’arrauleix sota el cobrellit, clou les parpelles i ressegueix les imatges recents de les mascotes; se sent feliç que no estiguin oblidades dins qualsevol armari amb postures incòmodes. La sensació agradable és interrompuda pel dubte d’haver deixat prou obert el calaix del Ken i la Barbie. Es lleva d’una revolada i, encabint dos dits en l’escletxa, confirma que sí. Obre el calaix per assegurar-se que la melena de la Barbie no li cobreix la cara; la Mar no pot adormir-se si els cabells se li passegen per les galtes, el pessigolleig la destorba. Tanca el calaix a poc a poc per evitar encaixar-lo massa amb la pressa. Examina l’escriptori i es reconforta; els tres ninots resten ben col·locats. Dins el llit repeteix en veu alta «Gràcies a mi, dormiran bé» mentre observa l’agulla dels segons rodant al rellotge. Vint minuts més tard, serra els ulls forçant les celles; la imatge recent de l’orella estesa del Tristón es manifesta i es pregunta si no se l’ha inventada. Prem el coixí contra la cara amb les ungles clavades als extrems; no vol estar desperta un altre cop tanta estona, però els ninots de peluix només la tenen a ella. Aquest pensament l’empeny a fer un bot del llit. Gràcies a ella, tots estan bé: l’orella allisada del Tristón, el cap dret de la Hello Kitty, el Bob Esponja ben repenjat al coixí, el calaix prou obert. Arrossega els peus fins al llit i s’hi asseu; les onze menys cinc. Els minuts passen i ella repeteix el ritual una vegada i una altra. Les agulles martellegen els segons. A dos quarts de dotze es deixa caure al matalàs, s’arrauleix balancejant-se, es mossega els punys salats per les llàgrimes. Brolla la ràbia cada cop més viva pels ninots que no la deixen tranquil·la. Fuig de l’habitació i s’atura davant del menjador; entreveu la llum que reflecteix la tele i els peus del pare sobre el puf i avança amb passes curtes, temorosa que s’enfadi per trobar-la llevada tan tard. Entre sanglots, la Mar explica que no pot dormir perquè s’ha d’aixecar cada dos per tres per assegurar-se que els ninots de peluix estan prou còmodes. El pare llisca la mà pels cabells de la Mar, li mana que no es preocupi i, subjectant una bossa de la brossa, li demana quins ninots no la deixen dormir. Un cop a l’habitació, ella li assenyala l’escriptori i el calaix, el pare llença tots els ninots dins la bossa i surt mentre la Mar s’imagina amb neguit els cossos recargolats. Des de la finestra, veu el pare arriar la bossa al contenidor; l’aflicció desapareix i dóna pas al benestar, que la sorprèn. Quan el pare torna, subratlla que no es preocupi, que s’ha acabat. La Mar sospira reconfortada sota el cobrellit i s’adorm de seguida. L’endemà, en despertar-se, llambrega l’escriptori buit i el calaix tancat, recorda els ninots i s’estranya de no angoixar-se per la dissort dels seus amics.
En sortir de l’escola, s’esmuny al cau del descampat on va trobar el gatet. Li ofereix el pernil dolç que s’ha guardat de l’entrepà, enretira del jaç d’herba seca branques d’esbarzer farcides de punxes, treu de la motxilla la manta que s’ha endut de l’escriptori, l’estén sobre l’herba seca i el gatet s’hi rebolca content. Reprèn el camí tibant la goma del canell i repetint en veu alta: «Gràcies a mi, el gatet dormirà bé». Tot seguit, gira cua per comprovar que no ha deixat sota la manta cap branca d’esbarzer que el pugui destorbar.