Faig tard

Esther Blanco Ribot

El terra està gelat. Mai no encerto l’estora quan em llevo. I si en comprés una de més grossa? El cas és que només hi penso en aquest moment, quan la fredor m’enrampa les plantes dels peus. Em poso el pijama —dormo ben conilla, jo— per no congelar-me quan vaig a fer el riu. A la nit apago la calefacció, per si de cas. Sempre temo una catàstrofe domèstica. Diuen que als països del primer món provoquen la major part de les morts inesperades. Moltes més que el trànsit.

Faig les meves ablucions mentre espero que pugi el cafè. Em costa renunciar a l’Oroley. És un clàssic de la cuina, tot i que sé que de vegades esclaten. Però tinc condícia i quan és al foc procuro mantenir-me’n ben lluny. Ja me la van regalar, la Nespresso, ja, però la vaig tornar perquè em va semblar un mamotreto. Igual que el microones. Abomino dels trastos superflus. Em penso que tinc els mateixos ansats que la meva àvia. Ni un més. Cap electrodomèstic que no sigui realment imprescindible. Assecadora, sí. Adoro l’assecadora. La roba en surt gairebé planxada. Calentona i esponjosa. I amb aquella olor capitosa de sabó de Marsella. Hauríem de fer-li un monument, no trobeu?

Sóc una persona asocial, esquerpa i egòlatra. Escoltant les notícies a la ràdio constato que responc —fil per randa— al perfil de l’últim assassí en sèrie que esbudellen totes les emissores. Com una gran majoria de la gent, però. Qui no és estrany o no té mai actituds anòmales? El cafè ja està. Aviam si m’esborra la bocassa del gruyère de la sopa de ceba d’ahir al vespre. Mira que n’era, de bona! Escalfo un xic de llet —ara sí, sense lactosa— aprofitant que el fogó de la vitro on hi havia la cafetera encara és calent. Cada cop sóc més estalviadora. I no pas per la moda ecològica, no. Per la factura de la llum. És sempre tremenda. Inquietant, si més no.

Deso el bric de llet a la nevera i, de sobte, el meu pensament brilla. Les de la matinada són les millors hores per a la reflexió. Deu ser pel silenci —cada dia sóc més llesta— només destorbat per la veu esgariposa d’una locutora a qui no m’explico com li han donat la feina. Segur que es folla algú. Apago la ràdio perquè m’enerva. I, encantada amb unes esquitxades de sofregit que vés a saber des de quan són a la rajoleta, m’adono que faig tard. I no pas a treballar, no. Molt pitjor. Potser hi són des de dijous, que vaig fer pollastre amb xamfaina…

Tant m’és. Amb desgrat, certifico que mai no he dirigit la meva vida. Que he anat fent sense concretar on volia anar a parar. Que no he construït mai una estructura que encaminés les meves passes cap a un objectiu. Que ni tan sols m’he plantejat que em calgués un ordre mental per aconseguir els meus propòsits. Bàsicament, perquè mai no n’he tingut cap. O no n’he sigut pas conscient. O, com la majoria, m’he limitat a donar la raó als que diuen que, qui dia passa, any empeny.

Buido el rentaplats —un altre aparell idolatrat a casa meva— mirant de no fer gaire escàndol. El nen encara dorm. Pobret. Així doncs, ja no tinc dret a rèplica, ni opció a recular. Com que no tinc res a veure amb Penèlope, resulta que la trama i l’ordit on he anat dibuixant els meus dies estan tan ressecs que és impossible desfer les puntades, brodades de qualsevol manera durant massa anys, sense esparracar-me. Endevino que només puc anar endavant, que mai no podré tenir tots aquells fills que volia tenir, ni podré ser feliç amb aquell home a qui venerava —ni segurament amb cap altre— i de qui he aconseguit desempallegar-me no fa gaire i quasi perdent bous i esquelles. De fet, això del meu ex ja fa temps que ho sé. No és pas ara que ho veig, però hi queda bé, aquí, tan ben escrit…

Em sento tan desgraciada com el dia atziac de la primera adolescència que vaig descobrir que no tindria mai els ulls violats de la tia Isabel —eren com els de la Liz Taylor, de debò!—, ni seria mai campiona olímpica de vela, ni patinadora d’elit, ni astronauta… Sí. Jo també volia ser astronauta. Tòpica. O insensata. Trieu.

Però ara la frustració és infinitament més gran perquè, mentre que en els anys de la joventut em quedava el consol dels molts dies que havien de venir (llavors encara podia aspirar a una carrera d’èxits en alguna cosa tan sofisticada com ara fer un bon casori), en l’edat de la maduresa, la crueltat de la realitat em mostra que estic abocada a una baixada cada cop més rosta i que no he sigut capaç de forjar-me a temps uns frens adequats per aturar l’increment de la velocitat que em durà en caiguda lliure, inexorablement, cap a la decrepitud. Reconec en mi una àcrata. Fins i tot tinc una arruga tremenda que em travessa el front d’un costat a l’altre tot i aplicar-me una crema caríssima de dubtosos efectes. He de demanar pel tractament amb àcid hialurònic. Diuen que va tan bé. Una meva amiga en proclama totes les bondats. Deixeu-me apuntar-ho a l’agenda.

I quan entenc que se m’ha pastat l’arròs —avui, vet aquí—, comprenc el significat últim de l’existència: només som uns primats ensuperbits que perseguim una única meta comuna, la d’eternitzar-nos en el planeta per una raó tan prosaica com que la informació entortolligada a la nostra cadena d’ADN ens empeny a fer-ho. L’he ben avorrerta, la ciència. Tan insensible. Tan corretjuda. Tan inclement. Els desitjos, les il·lusions o les aspiracions de cadascun de nosaltres només són fum. El fum que indica que la vida s’obre camí pertot arreu amb les formes més absurdes i despietades, encenent-ho tot al seu pas. Nosaltres som tan sols un instrument —de qui, exactament?— per assolir una fita universal que m’era del tot ignorada fins aquest matí: perpetuar la humanitat com a espècie. La nostra identitat individual és absolutament contingent. Que n’és, de trist…

Saber-me un accident és un cop terrible per al meu orgull… Però em prenc la llet i cafè i encenc una cigarreta —mal que em pesi, no aconsegueixo estalviar-me-la—, aviam si amb l’embotornament de la nicotina em passa ràpid aquest instant d’humilitat còsmica, possiblement l’únic moment clarivident de què mai he gaudit, no fos cas que per culpa de tanta intel·ligència avui no insistís a lluitar per semblar estupenda, pel reconeixement dels que m’envolten i per tot allò que em fa ser qui sóc. O allò que jo em penso que sóc…

Quan per fi descobreixo qui sóc fent veure que no hi sóc, que no estic pas disgustada —ara compta!— amb un destí en el qual no he intervingut perquè mai no he caigut que ho podia fer, que aquella idea de la contingència vital no és meva o que ja està oblidada, que tot plegat només ha sigut un desafortunat moment matinal que m’ha fet aixecar amb el peu esquerre (provocat segurament per un malson inspirat pel nou suavitzant d’espígol de marca blanca amb què vaig rentar les coixineres), començo a preparar l’entrepà per a l’adolescent que tinc a casa pensant que, si alguna cosa de tot el que se m’acaba d’acudir, malauradament, fos certa, potser podria veure realitzats els meus somnis en aquest fill que encara no s’ha adonat que no serà mai un campió d’escacs, ni un gran músic, ni tampoc un futbolista de renom. Ell no ha volgut pas ser mai astronauta. Com hi ha món…

La meva individualitat es dilueix en aquest miasma intel·lectualoide igual que la mel —és la segona vegada que n’hi poso— mentre la remeno dins el bol. A poc a poc i amb reticències. Insisteix a quedar-se enganxada a la cullereta. La mel, vull dir. Però aviat m’allibero del dolor per no atrevir-me a desitjar una vida feliç, indiscutiblement immerescuda perquè no he sigut prou bona o prou trempada o prou lluitadora: amb l’excusa que he fet tard a la meva pròpia vida encolomo la responsabilitat d’una existència plena a un altre, a aquest fill que probablement d’aquí a trenta anys gaudirà —per no dir una altra cosa— del mateix instant d’il·luminació que jo acabo de viure i projectarà en el seu, de fill, les mateixes decepcions i anhels d’originalitat que jo li he traspassat estoicament mentre xucava el pa amb tomata.

Diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí. És el cicle vital. Sigui com sigui, no sembla pas que cap de nosaltres puguem fotre-hi cullerada. A ella tant li fa la perseverança en l’egoisme que ens defineix. No la perjudica en absolut. És justament aquest tarannà depredador el que permet la supervivència de la raça humana. I tard o d’hora descobrim que el sentit de la vida és que la vida no en té, de sentit. Em ve al cap una sentència de la meva àvia: «Això és un mar de llàgrimes, fill!». Per què em deia fill, si jo era una noia? Hi ha coses que no entendré mai. I doncs?

Quina pudor de peus! Valga’m Déu! Com li pot agradar el rocafort, a aquesta criatura?

Cal que tregui unes botifarres per al sopar. No recordo on he amagat la clau del cadenat. Com sempre. I, per acabar-ho d’adobar, m’estic estovant… Cada cop em fa més ànsia obrir el congelador del rebost: em fa l’efecte que els ulls de vidre del meu exmarit em demanen pietat. Sempre arribava a misses dites.

Vinga, Pep! Que són més de tres quarts! Afanya’t, que faig tard!