L’antiga estació

Carles Castell Puig

Aquell matí ens havíem allunyat del nostre territori habitual. No recordo el perquè. Els descampats dels voltants dels nostres blocs de pisos eren un món prou gran per a uns nens que no necessitaven gaire. Al llarg de les voreres mal enrajolades, enmig de les obres, entre els cotxes mal aparcats, trobàvem tot allò que ens feia feliços: xapes, bastons, paquets de tabac buits, gomes elàstiques i, de vegades, fins i tot alguna moneda entre la sorra i la pols.

Els encontres amb els botiguers malcarats, que ens feien fora dels aparadors quan hi ficàvem el nas; amb les veïnes tafaneres, que els faltava temps per anar a explicar a les nostres mares que érem uns trinxeraires i que acabaríem malament; amb les colles rivals, que no acostumaven a anar més enllà de les mirades desafiadores i els gestos amenaçadors; amb els gossos vagabunds, que ens feien córrer amb el morro humit i calent a tocar de les nostres cames i el cor escapant per la boca. Tot això eren emocions més que suficients per passar les tardes.

Si teníem prou temps per anar a fer un partit de futbol, el solar del final del carrer tenia sempre a punt les pedres que marcaven les porteries. A qualsevol hora hi havia algú disposat a fer una patxanga, un taquigol, que acabava sovint a cops de pedra. Per això, era preferible triar per al teu equip els més destres a cops de roc i no tant els millors amb la pilota.

I, quan disposàvem de mig dia lliure, els camps de garrofers del costat de les vies de tren, que ningú ja no menava, eren el nostre destí. No faltaven arbres per enfilar-s’hi, pedres per aixecar i empaitar escorpins i centpeus, ni ocells per posar a prova la nostra habilitat amb les gomes i els ganxets. Els més agosarats podíem atrevir-nos a travessar el pas a nivell i entrar en aquells blocs de pisos de color verd brut que mai no es van arribar a acabar, sense que ningú en sabés el motiu del cert. Algú deia que els fonaments no eren prou sòlids; altres, que els constructors —capitanejats per un tal Sabates Blanques— havien fugit al Brasil amb els diners. Fos el que fos, el forat obert a través de la porta tapiada ens endinsava a tot un món, casolà i fantàstic alhora, que tant ens permetia jugar innocentment a les famílies en una cuina amb tot el seu parament com pujar als terrats per fer quatre calades maldestres a les arrugades cigarretes que havíem agafat dels paquets dels pares.

Per això no puc recordar la raó que aquell matí ens va portar fins als terrenys de l’antiga estació de tren, abandonats feia anys. Gairebé no quedava cap rastre del que havien estat els edificis i les vies. Només els sòcols de ciment i alguna pila de runa donaven testimoni que allí hi havia hagut alguna construcció. A diferència dels records detallats i embolcallants de molts episodis infantils, no sabria dir si era estiu o hivern, si feia fred o calor. Ni rememorar les olors que probablement desprenia aquell descampat, ni els sons que ens acompanyaven aquell matí.

Tampoc podria assegurar qui va ser el primer dels tres amics inseparables que va descobrir el gatet: el Ramon, l’Òscar o jo. Van ser tants anys tots tres junts pertot arreu que s’ha conformat un record coral, del qual em resulta impossible individualitzar sovint el paper de cadascun. El que tinc gravat amb tot detall és la imatge del petit gat, de color blanc i beix, corrent vacil·lant cap a nosaltres entre suaus miols. Amb els anys he arribat a adonar-me de com n’arribava a ser, de petit. I a preguntar-me per què no era amb la seva mare i els seus germans. Però llavors això no em va passar pel cap. En aquell temps un nen de ciutat industrial no tenia massa experiència amb els animals i no se’ns va acudir mirar de trobar la seva família pels voltants. En lloc d’això, la nostra idea, després d’acaronar-lo una bona estona, va ser jugar a les casetes. De ben segur que aquell gatet necessitava casa i menjar. Així que vam arre-plegar uns quants trossos de maons trencats d’un munt de runa i vam fer una circumferència que amb prou feines tenia un pam i mig d’alt, però que era suficient perquè la mascota que acabàvem d’adoptar no pogués fugir. Ens pensàvem que així la protegíem.

El següent pas era l’alimentació. Com que ja s’havia fet tard, vam decidir anar a casa a dinar i tornar a la tarda amb menjar. Podria afirmar que hi vam anar corrents, que vam dinar amb quatre mossegades i que vam atabalar les mares perquè ens donessin alguna cosa que agradés a un gatet. Però no ho recordo. La següent escena que em ve al cap és el trio de nanos amb els platets curulls de molla de pa, de llet, de peix esmicolat. Jo també duia un tros de llana de color rosa per fer-li un collar. El símbol que no era un gat abandonat. Que era el nostre gat.

L’animal ens va rebre feliç i esverat. Estic convençut que així ens ho va semblar. Vam distribuir els platets a dins el cercle com si fos una casa de nines. Li vam nuar el tros de llana al coll i amb la resta del cabdell el vam fer jugar com només saben jugar els gats. L’animal no parava quiet. Llepava el menjar, ens venia perquè l’acaronéssim i corria com un boig darrere la llana dins el seu petit món. Ens hi vam estar tota la tarda fins que es va fer fosc i vam tornar a casa, orgullosos a parts iguals de la sort de tenir un animal propi i de la nostra maduresa per saber-lo cuidar i protegir. Tampoc no recordo que li haguéssim arribat a posar nom. Millor. Els noms propis fan que hi aboquis massa afecte.

L’endemà al matí es va repetir el ritual dels platets amb la llet i el menjar. Per tant, si tornava a ser festa, segurament devien ser les vacances d’estiu. O de Setmana Santa. O de Nadal. Tant li fa. Sí que recordo que quan ens acostàvem a la circumferència de pedres de seguida vaig intuir que alguna cosa no anava bé. El gatet sense nom es devia haver escapat, perquè no se’l veia córrer. Però alguna cosa em deia que no era això.

Potser no vaig ser el primer a veure el cos inert, però a mi m’ho va semblar. I encara m’ho sembla. Cap dels tres no va dir res. Ens vam plantar a tocar de les pedres, sense entrar al cercle, i vam contemplar muts el petit cos amb el cap esclafat amb una de les pedres que havia delimitat la seva llar. La llana rosa estava ben bruta de sang i terra. Els platets amb la llet i el menjar havien desaparegut.

No sé el temps que vam restar així, amb els recipients de menjar a les mans, sense saber què n’havíem de fer. Ni sabria dir quan havia arribat aquell nen morè de cabells negres que va aparèixer de cop al nostre costat i que també contemplava l’escena. Tenia un somriure maliciós als llavis. Si més no, jo l’hi vaig veure. Després d’uns segons sense dir res, ens va adreçar una ganyota de menyspreu i es va allunyar corrent per ajuntar-se amb la colla que havia aixecat un campament a l’altra punta de l’esplanada.

Vaig girar cua sense acostar-me al cos del gatet. No vaig pensar que l’haguéssim d’enterrar, ni res semblant. Suposo que els meus dos companys tampoc. Només volia fugir d’allà com abans millor. Durant tot el camí de tornada —encara amb un platet a cada mà—, ningú va obrir boca. Érem prou grans per passar-ho malament, però prou petits per no saber compartir el dol. En arribar a la cantonada, l’Òscar va pronunciar aquelles maleïdes paraules:

—L’hem matat nosaltres.

I va marxar corrent cap a casa seva. Amb aquells mots ressonant dins el meu cap, vaig entrar al pis i vaig portar els plats plens a la cuina. Els vaig deixar sobre el marbre de la cuina, l’un al costat de l’altre, i els vaig moure i remoure, amb molta cura de no vessar res, fins que van quedar perfectament arrenglerats amb les ratlles de les rajoles de la paret. Algú, potser mon pare, em va preguntar com havia anat.

—Res —vaig mentir—, el gatet s’havia escapat.

—Millor —va respondre mon pare, o ma mare, mirant de consolar-me—. Deu haver tornat amb la seva família.

No sé si vaig dinar o no. Si se’m notava res o bé vaig ser capaç de dissimular-ho tot. Tant de bo pogués recordar si aquell nus a l’estómac, que tants cops experimentaria al llarg de la meva vida, responia a un sentiment de culpa, de tristesa o de ràbia.

Avui l’antiga estació torna a ser un solar. Entremig ha vist passar una malreeixida estació d’autobusos, un pavelló firal sense cap encís i un parc urbà desendreçat. Diuen que hi faran un centre comercial, però les obres estan aturades des de fa temps. Torna a haver-hi runa, ferros, terra i males herbes pertot arreu.