Propera parada: Dresden

Jesús Pacheco Julià

Em veig mirant com passen les coses, les terres, les cases, assegut plàcidament en aquesta butaca del tren. Em giro i em veig mirant aquesta cara tan coneguda i que tant m’agrada. De cop, et sento riure perquè m’apujo els mitjons cada dos per tres. Sé que penses que estic una mica sonat. Faig una ganyota i tu, descaradament, tornes a riure. El teu àngel assegut davant teu també riu, però no el veus. El meu s’ha endormiscat amb l’ondulant moviment del tren i també perquè ja és hora fosca.

Em sento quan et dic que dijous anirem a sopar a casa de la meva germana gran, casada de fa poc. Tu, com sempre, no em fas cas i em dius que estàs cansada, molt cansada, i que tens ganes d’arribar a casa. Em torno a sentir quan, sorneguer, et dic que és força estrany que tu em diguis que estàs cansada. De cop, sento de nou un epítet molt conegut amb el qual em relaciones amb un d’aquests éssers vivents no humà, mamífer, de quatre potes, llargues orelles i reconeguda tossuderia. M’imagino l’animal i, la veritat sia dita, no hi trobo gaires diferències.

Mentre deies això, el teu àngel gesticulava igual que tu, però no l’has vist. Encara no sé com no els pots veure, els àngels; estan asseguts davant nostre i van vestits igual que nosaltres. Al darrere, evidentment, porten les dues ales que surten de dos forats fets a la roba. Ells no parlen: es comuniquen mentalment i fan el mateix que nosaltres, o gairebé.

Penso que penso que com és que jo t’agrado. Em dius que calli, que ja tens ganes d’arribar a l’estació i que tens son, que vols anar a dormir. Jo m’escolto quan et faig la pregunta ritual: sola? I tu, una altra vegada descaradament i oblidant-te de la meva persona i del meu àngel, em dius que sí.

Em faig pesat una bona estona i sento la teva pell, sempre amb alguna cosa de més: avui amb la crema hidratant i amb pintallavis, demà amb no sé quin cosmètic de no sé quina marca. En el fons, em diverteixo. I quan m’acostava a tu he vist com el meu àngel es desvetllava i s’acostava al teu, que intentava llegir una revista del cor, com fas tu.

Et toco la moral i et trec refinadament (és a dir, mossego suaument el teu nas encantador) un «t’estimo» amb poca convicció. Després, faig veure que estic dolorit de mal d’amor. Ho tornes a dir amb més convicció i més acció. Però he sentit de cop un ídem molt fort en una de les parts més delicades de la meva persona. Ara sí que em puc queixar de dolor de debò. Em sento quan et dic que com ets i que ja està bé. El teu àngel, però, no ha fet res al meu. És ben curiós, ara s’estan ben quiets mirant-nos.

Et trec la revista i faig que ens relaxem una mica més mentre el tren continua el seu viatge per la nit, travessant les tenebres. Poso una de les meves mans a la teva cintura i, després, em sento quan et dic amb la veu que m’ha estat concedida un «t’estimo» enèrgic, vital, viril. I et faig un petó als llavis.

De sobte, et vénen presses i em dius ensenyant-me allò que Nosferatu ensenya a les pel·lícules que ja està bé, Rainer, ja n’hi ha prou, que em deixis llegir. Mentrestant, els nostres àngels han fet el mateix que nosaltres, excepte el petó. Mira que n’és, de curiosa, la seva conducta!

Segons com estic, penso que penso si fer-te cas o no, i segons les ordres que dóna el meu cervell et faré un bes (que romàntic, no?) que pot ser molt amorós, un de lateral o bé un al teu encantador coll, que està envoltat d’una fina brusa que no deixa veure res.

En aquest moment, arriba el revisor amb el seu àngel corresponent al darrere. Nosaltres ens recomponem i tu li ensenyes els bitllets. Ell els marca i ens diu bona nit mentre va a un altre vagó. Cosa curiosa: l’àngel del revisor també ha demanat el bitllet als nostres àngels.

Mirem per la finestra i veiem el negre firmament una estona. Però, com que ja saps que sóc un pesat, et torno a abraçar i et sento que em dius «Deixa’m estar, Rainer, deixa’m estar». Jo, feliç, et torno a besar (que cursi, no?) al clatell i tu em fas un petó amb tanta traça que perdo una mica de líquid vital de color roig a causa de la sobtada pèrdua d’un trosset de carn dels meus encisadors llavis.

He fet veure que m’enfadava per la mossegada i he mirat els àngels. Estan amb cares llargues, amb un posat molt seriós. No entenc la raó. I ara penso que penso que algun dia t’hauré d’explicar això dels àngels. No, no és malfiança, ni de bon tros, però no vull que pensis que estic més sonat del que realment estic perquè veig els àngels. A més, encara fa poc que anem junts. I no vull que tinguis una pitjor impressió de la que ara ja tens de mi.

T’he tornat a agafar i tu fas veure, ho sé, que em rebutges. Després faig veure que m’enfado de debò i et pregunto que si és que ja no m’estimes. I quan estàs a punt de fer-me una altra mostra d’afecte em separo de tu amb l’íntima por que, si cedeixo als teus encants —planys de sirena—, potser demà no em podré llevar o bé m’hauran de fer una transfusió de sang urgent.

Aquesta actitud poc valenta coincideix amb la parada del tren a una estació que no és la nostra, però que em fa tornar a la crua realitat. Tot està ple d’esvàstiques. Hitler quasi kaputt. Avui és 13 de febrer de 1945, dimarts de Carnaval. Miro l’hora: tres quarts de deu. Tinc gairebé setze anys i sóc alemany, però no sóc nazi. Segons ells, no sóc un ari pur: sóc ros però vaig coix per culpa de la poliomielitis. El meu àngel també.

Penso que penso que només falten 6 minuts per arribar a casa. Dresden: propera parada. El tren serà rigorosament puntual, com sempre. Mentre et recordo que dijous tenim el sopar amb la meva germana, et miro i penso que crec que sento que t’estimo com mai no he estimat ningú, que deia el desesperat Catul. I que m’agradaria passar amb tu la resta de la meva vida, Ilse estimada.

Els nostres àngels estan molt neguitosos. El meu s’està movent molt i està molt nerviós. El teu àngel de la guarda m’assenyala el cel, posseït. No entenc res. Faig cara de sorprès. Em torna a assenyalar el cel i em mira com si jo fos imbècil. Tots dos no paren d’assenyalar-me el cel.

Decideixo no fer-los cas. M’acomodo a la butaca i t’abraço. Torno a mirar el vagó buit. Només nosaltres quatre. Mentre el tren travessa sense parar les tenebres, com un talp, miro per la finestra i penso que penso en com passen las coses, les terres, les cases i en com de ràpid passarà el temps per a nosaltres dos.