Coreografia urbana

Joan Rioné Tortajada

Encara dorm quan ella obre la porta i marxa sense dir res. Es desperta poc després, possiblement a causa del llarg silenci. En aquella hora, pensa, els carrers deuen ser plens, segurament s’ha barrejat entre la gent i algú la deu haver vist plorar; o això espera.

És curiós l’ordre que té la ciutat, sembla un lliure caos d’objectes on tot té amo. Les revistes dels quioscs, els senyals de trànsit, els cotxes, els taulers d’anuncis, les bicicletes lligades als fanals. L’única cosa que pots endur-te amb legítima certesa són les fulles que cauen dels arbres. Però, posats a mirar, algú dirà que, legalment, són propietat de l’Ajuntament.

Surt de casa i camina. De cada cent persones amb qui s’encreua, no en coneix cap. S’atura obligat, fa una foto a uns turistes al davant de la catedral, per uns instants pensa a arrencar a córrer amb la màquina a la mà; només ho pensa, sap que és incapaç. Torna la màquina i un fals somriure. Segueix. En un semàfor, nota el colze fregant amb algú; es gira agitat, es disculpen alhora. Descobreix el seu rostre reflectit al vidre d’una sabateria, es queda una estona plantat davant l’home més covard del món; aquella mirada de cagacalces.

La millor postal d’una ciutat és aquella que dibuixa la trama de carrers irregulars que giren, s’enfilen, s’estrenyen i no van a parar enlloc. Els camins tenen sentit quan els mires amb distància, una passa enrere o assegut, com és el cas, a la cadira de la terrassa d’un bar. Veu la gent passar, de cada cent persones, no en coneix cap. No sap d’on vénen, ni les seves presses, ni els seus badalls i, encara menys, a quina de les tres-centes cinquanta mil portes posaran la clau i entraran.

Entre la gent li sembla reconèixer una silueta, una manera de caminar. Sent com el cor li batega, es tensa i agafa el got tremolant. El cos s’apropa fins a convertir-se en estrany i passar de llarg, indiferent a la seva decepció, a la sorpresa de confondre’l amb unes formes que li són tan familiars, que coneix centímetre a centímetre, gram a gram. S’aixeca, dubta i marxa sense pagar, no pels diners, només per provar-se. Fa unes passes curtes. Apressa el pas. Camina ràpid amb la mirada clavada al davant. Li assalta la sensació que el persegueix un tumult de gent per linxar-lo i corre atemorit fins a aturar-se amb els ulls mirant a cada costat. El cor bombeja exageradament; per a tan poca cosa no calen tants litres de sang. A la paret del davant hi ha un cartell d’un gran circ italià. Somriu.

Els petons són gratis, com les fulles dels arbres que cauen a sobre el cap. Dues boques trobades, com per casualitat, en un racó de la ciutat que topen i exploten. Un xoc fortuït, imprevist, estadísticament difícil, però de vegades passa. Com li passa a un vaixell perdut al paral·lel nord en xocar contra un iceberg. I potser passa que durant un temps aquella combinació casual sura fins que els llavis s’assequen, o les bodegues es neguen, o ambdues coses alhora. De vegades passa que una conversa s’allarga setmanes, mesos i anys. De vegades passa que, en el lloc menys pensat, sents una veu que et diu pel nom, et rebenta la línia de flotació i amb la qual passaràs els propers mil cinc-cents noranta-dos dies. Mil cinc-cents noranta-dos dies, el temps passa volant.

Hi ha dues maneres d’entendre una ciutat: a peu de carrer, entre el cant dels cotxes, o rere el gèlid silenci d’una finestra. A peu de carrer cada ciutat repeteix, persistent, la seva cançó inimitable. Rere una finestra, fins i tot l’Havana i Brussel·les s’assemblen.

Reprèn el camí i avança en sentit oposat, les passes l’arrosseguen bulevard avall. Com aigua de canonada, s’escola pels carrerons fins a desembocar al mar. Planta l’última passa al final del moll, just a la línia que separa un món de l’altre. El vent bufa suau, amb delicadesa, com una mare refredant la cullera de sopa calenta. El color de l’aigua és estrany, no sap si per massa bruta o per massa neta. Torna a pensar en allò dels vaixells, els icebergs, la línia de flotació i l’equilibri; la lleugeresa. En per què un vaixell de deu mil tones sura i una petxina s’enfonsa. En per què una formiga s’ofega i una balena neda.

Recula pensant en l’aigua que deixa enrere. Busca el camí més llarg. Evita dreceres i carrers rectes. A poc a poc, la ciutat agafa el color d’una fotografia antiga. Passa pel davant d’una bugaderia, pel davant d’un bar, creua la vorera i s’atura al restaurant on, no fa gaire, van sopar plegats. No recorda de què parlaven, però recorda que van riure. Mira a través del vidre, les parets són de paper pintat, hi ha la mateixa cambrera amb el mateix posat, la taula on van seure és buida. Entra, saluda, agafa una targeta i la guarda com si fos el més gran dels tresors robats. Sense una actitud decidida, sense esperar res d’especial, vol arribar al final del camí començat, està inquiet per tornar a casa.

Arriba al portal i hi entra vençut. Puja per les escales mentre intenta entendre quines són les coses absurdes i quines coses són importants. Oblida ràpidament aquests pensaments. Respira. Obre la porta i encén els llums. El silenci del pis el turmenta. Mira l’habitació amb gest incrèdul. S’asseu i fulleja un llibre sense aturar-se en cap paraula concreta. Passa els fulls com un nen passa les pàgines d’un calendari. Camina amunt i avall del pis recordant les paraules del dia abans, aferrant-se a elles com un notari s’aferra al paper signat, com un profeta s’aferra a la Veritat. Mira el rellotge, és tard. No té gana per menjar sol. No té son per gitar-se sol. S’asseu al sofà i fa veure que descansa.

I, contra tot pronòstic, s’adorm encara nerviós, despentinat, amb les mans a les butxaques, amb la jaqueta posada, amb les sabates cordades i amb el televisor engegat. L’agulla del rellotge giravolta al seu pas i els minuts roden, el temps roda, el món roda. I passa que a fora les coses segueixen igual de casuals i capritxoses. I els carrers segueixen posats, i les façanes dretes, i els cotxes mal aparcats, i les rajoles de les voreres s’embruten i la pluja les neteja i es tornen a embrutar. Algú crida, uns nois riuen, un cotxe frena, una sirena, música que s’escampa des del celobert. I els semàfors passen del verd al vermell deu mil vegades al dia. A fora, la ciutat segueix cantant indiferent a les misèries, a les grandeses, o a la por de perdre.

I, com es va tancar, s’obre de nou la porta. I, sense dir res, ella s’apropa i a cada passa tanca un llum, ara un altre, apaga la veu d’una presentadora. I la casa queda muda, fosca, expectant. Es desperta poc després, possiblement a causa del llarg silenci i, sorprès, sent com una mà l’acarona, un cos se li acosta i uns llavis, freds com el gel, es troben i xoquen i exploten imprevisiblement.