Epíleg

Aquesta crònica periodística coral ha vist la llum la tardor de l’any 2019, dos anys després del referèndum de l’1-O, l’acte de desobediència col·lectiva més gran fet mai a l’Europa Occidental i que va superar nombrosos entrebancs tant en els preparatius com en el moment de la votació. Això li va donar una èpica que ha quedat gravada en el disc dur emocional d’una part de la ciutadania i també un justificat ressò internacional. Unes circumstàncies que també el van convertir en una peripècia sense les garanties ni el reconeixement que, en el seu ideal, havien projectat els organitzadors. En la jornada de votació, la violència policial va introduir un element nou al Procés que va marcar de manera definitiva els fets posteriors.

L’1-O no va ser, com s’havia anunciat, vinculant, però sí que va marcar un punt d’inflexió, un abans i un després en l’intent del sobiranisme en sentit ampli de resoldre votant la relació entre Catalunya i Espanya. El plet alimenta el debat polític del país des de fa més d’un segle i s’ha convertit en un nus que, sense èxit, s’ha provat de desfer per diferents vies.

Abans de l’1-O, Sísif va fer possible la comunió independentista, va superar les pors individuals i col·lectives davant d’un estat que es negava a dialogar sobre la possibilitat de trencar la seva unitat (o enfortir-la si vencia el no) i va pujar la pedra pràcticament fins al cim, com narra el mite grec. Mai no s’havia arribat tan lluny. I, a Sísif, la pedra li va rodolar costa avall a partir d’un referèndum d’alt voltatge emocional, però amb menys votants dels que calien per recórrer un trajecte unilateral que es convertís en irreversible.

Passat aquell dia, es va fer evident que la tàctica de forçar la màquina per obrir una negociació no funcionava. I que fer el pas d’obeir el mandat —una expressió de més fortuna retòrica que efectiva— i convertir-se en una república sense acord amb l’Estat ni tutela internacional tenia uns costos de transició que ni s’havien explicat ni s’havien tingut prou en compte abans. La retòrica s’allunyava dels fets. Uns costos —es va donar per fet un escenari de molta violència posteriorment al 27-O— que, quan es contemplaven en l’àmbit privat, en cap cas no es van voler assumir donant ordres d’implementar la república per la força o prenent decisions definitives. De fet, es van descartar de manera explícita, cosa que ha servit per qüestionar la consistència de l’acusació fiscal de rebel·lió violenta al Suprem. Políticament, però, l’independentisme encara no ha aconseguit sortir de l’atzucac on es va situar després del fracàs polític del 27 d’octubre de 2017.

La legislatura havia començat el gener del 2016 al Saló Sant Jordi amb un dels protagonistes de l’Estat Major, que va tenir un paper clau en la fase resolutiva del Procés, preguntant pràcticament un per un als consellers del Govern Puigdemont si estaven disposats a tot —també a anar a la presó— per fer realitat el full de ruta que el 27-S de 2015 havia obtingut majoria absoluta d’escons, però no de vots. Cap d’ells no li va dir que no. Els protagonistes es dividien entre els qui tenien la fe en què, tard o d’hora, s’obririen finestres de negociació i els que esperaven que l’Estat es quedaria de braços plegats davant l’escenari d’unilateralitat, el de la llei de la llei que va fer fortuna l’estiu del 2017.

De la feina feta per preparar el llibre i de la seva redacció, se’n desprenen algunes idees i constatacions més, com ara que és impossible organitzar un referèndum «legal» amb l’Estat en contra i que l’1-O es va fer realitat només gràcies a una estructura paral·lela i clandestina que, sota la direcció política d’un nucli reduït de comandaments del Govern, els partits i les entitats, va fer la feina sense posar en risc els funcionaris. «La gent» va ser vital per fer-lo, sí, i també perquè la votació no s’aturés el primer d’octubre al migdia, però sense organització i la Generalitat posant-hi institucionalitat, no hauria tingut la força que va tenir.

És, segurament, la gran diferència amb el 27-O. Aquell dia la gent també hi era, però sense un horitzó polític evident ni lideratges. Així, en poques hores, va quedar clar que la República proclamada al Parlament era un cos inert i es va entrar de ple en la fase repressiva, ja anunciada aquells dies per l’Estat, amb la presó, l’exili i el 155, que suprimia les institucions catalanes.

Però, com es va arribar al col·lapse? L’esgotament del marc autonòmic sorgit de la Constitució espanyola del 1978, que es va plasmar en la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional el 2010, sumat a la crisi econòmica i dels vells actors polítics —que pugen a l’onada, com ara CiU, o queden arraconats, en el cas del PSC—, i el rebuig al Govern de Mariano Rajoy, activen l’independentisme. La República apareix com una solució no tan sols viable, sinó també ràpida als ulls de cada cop més catalans. L’estat propi és una solució i, per a alguns, un tret per elevació per tapar altres debats i problemes o obrir el meló d’una reforma a fons de l’Estat, que, sense èxit, s’havia provat deu anys abans amb l’Estatut quan es va constatar que el pas dels anys ja havia esborrat les diferències entre nacionalitats i regions.

En tot aquest temps, ni al PP ni al PSOE no hi ha hagut esquerdes —més enllà de les que van tenir els socialistes catalans en els anys de Pere Navarro— a l’hora de tenir una posició taxativa en contra del dret a decidir i s’ha buscat donar-hi resposta als tribunals. Ciutadans i Vox han estat els darrers contraforts d’una estructura que gaudeix d’àmplia capacitat de veto al Congrés. Malgrat un marc legal que no dona marge a interpretacions benèvoles, votar en referèndum com a sortida democràtica es va posar a l’agenda. Escòcia va posar-hi el gra de sorra fent de mirall. El bloqueig de l’Estat ja havia complicat molt el camí del 9-N, que va acabar en un procés participatiu i que va erosionar extraordinàriament la confiança entre CDC (després J×Cat) i ERC.

En un context de recel i forta competència, la llista conjunta del 2015 va ajornar el pols entre independentistes i obrí una treva política. Però les dificultats objectives per avançar, la manca de química personal, els càlculs partidistes de futur i la por als efectes que comportaria exercir amb totes les conseqüències la unilateralitat amb el 47% del suport a les eleccions i el mandat d’un referèndum, en el qual van votar 2,28 milions de votants dels 5,31 amb dret a fer-ho, van dur noves turbulències. Fins al punt que el full de ruta en forma de lleis de desconnexió es quedà al calaix.

L’aplicació formal dels compromisos electorals i els preparatius de la «desconnexió» van conviure abans i després de l’1-O amb un previsible crescendo en el desafiament a l’Estat per part dels actors independentistes. A fora sempre s’explicava que el que es buscava realment era una negociació i això és també el que es demanava a tots els interlocutors, sense èxit, des del convenciment que aquesta possibilitat tenia més suport (i era més factible) que la via unilateral.

Això va obligar a forçar la màquina —l’exconsellera Clara Ponsatí ho va titllar de «catxa», però en aquell moment semblava que era possible la mediació— i és el que es va fer amb declaracions del Parlament, documents de compromís signats solemnement, canvis al Govern, els plens del 6 i 7 de setembre, la determinació a seguir després de les detencions del 20-S, l’1-O, el 3-O i la suspensió del 10-O. Des d’aquell dia, al qual s’arribà amb un fort cansament i estrès polític i emocional, es va perdre, però, el control de la situació.

Amb la CUP desapareguda i l’Estat Major en segon pla, es tractava, i en això coincidien amplis sectors de la coalició governamental i els seus líders, de cridar a les urnes i de fer-ho en la situació menys perjudicial per als interessos electorals, que són els que manen ja, de J×Cat i d’ERC, els actors en joc. Tot plegat per donar un nou plus de legitimitat als seus plans, que era el mateix que es pretenia amb l’1-O. Aquell octubre, però, fer casar l’èpica d’un procés que havia fet entrar, amb la il·lusió com a motor, les classes mitjanes catalanistes en el projecte independentista i decisions que, sens dubte, eren poc estètiques va ser impossible i els implicats van lliscar, amb més o menys habilitat i entusiasme i amb alts i baixos polítics i emocionals, cap al 27-O.

Va ser innocència, deixadesa, mala fe o covardia? En el càlcul dels anys i mesos previs al 27-O hi havia factors que, com que no sumaven i eren poc agradosos d’explicar i considerar, s’havien arraconat. Entre veure l’ampolla mig plena o mig buida, sempre es va optar per la primera opció. Res d’extraordinari en política. Es buscava el confort a l’hora d’inventariar suports, però també de tenir en compte la reacció de l’Estat i els seus aparells, de com respondria als carrers l’unionisme —ha passat de la passivitat a manifestar-se i organitzar brigades de neteja de llaços grocs— i de què dirien el poder econòmic i la comunitat internacional, singularment els grans estats europeus. Els líders del Procés no van incorporar en la seva estratègia aquests factors ni tampoc el cost en forma de repressió, que, per a ells, tindria el fracàs polític de la República. Alguns consideraven un cost patrimonial i poca cosa més.

I quina va ser la resposta? La repressió i l’aplicació del 155 van provocar un tancament de files dels partits i del moviment independentista que, per evitar el xoc, excloïa el diagnòstic col·lectiu de què va passar. Cada família ho ha fet quan i com ha volgut i en alguns moments s’ha caigut també en una lògica autolesiva de confrontació entre presó i exili. Llistes separades el 21-D, una cita que s’entomava amb el reclam de fer efectiva la República i amb l’objectiu de recuperar les institucions i tenir una caixa de ressonància de l’empresonament i l’exili, i una nova victòria que els va donar aire, malgrat que no s’acabaria restituint res. No hi ha, en aquest temps, una renúncia als objectius, però en dos anys el moviment no ha estat capaç de concretar un full de ruta unitari i aquest tarannà només apareix en la lògica antirepressiva, que concedeix un fort protagonisme als exiliats i els presos i a les seves famílies i advocats.

La posició de l’Estat, en què l’independentisme s’ha convertit en l’actor polític més tòxic fins al punt de ser argument per bloquejar la governabilitat, s’ha mantingut inalterable. Quan s’ha tractat de preservar la unitat d’Espanya, el règim de garanties de tot sistema democràtic s’ha anat relaxant amb episodis com la guerra bruta o la manca d’observança per la separació de poders, que ha fet aflorar una certa contestació interna i ha encès algunes alarmes a l’exterior.

La poca habilitat política de l’Estat —han ofegat la tercera via— és, de fet, una de les fortaleses del moviment independentista, que té, sens dubte, una part de militants tan resignats com incansables. Pensar l’any 2019 que un conflicte com el català, un plet de sobirania en tota regla, pot tenir una solució repressiva o que exclogui una part tan significativa de la societat catalana és una quimera. Una quimera segurament equiparable a creure que tot és només qüestió de voluntat o de la intensitat amb la qual reclama convertir-se en estat mentre l’altra part s’ho mira passiva.

Sísif tornarà a pujar la pedra. L’inconformisme independentista, el «No marxem a casa» i el «Ho tornarem a fer» acompanyat d’uns guarismes que per ara no amenacen de recular, conviu amb el hàndicap d’haver despertat la pulsió autoritària d’una part de la societat i els poders de l’Estat. L’actual generació de polítics va viure, en primera o segona línia, el temps de l’Estatut i també aquest procés. És menys innocent, tenen més mapes, malgrat que, en el cas dels independentistes, el preu a pagar per saber com reaccionarà l’Estat ha estat alt. Ningú no pot dir que no sap el que hi ha.