Capítol VI

Quatre dies de república simbòlica

El 27 d’octubre comença amb una gran confusió i incertesa sobre les conseqüències del salt al buit que farà el Parlament. La majoria dels diputats que votaran a favor de la declaració no saben què ha de passar després. Aquell divendres, les dues institucions enfrontades estan a punt de prémer el botó nuclear amb què s’han amenaçat des de fa mesos, el tan profetitzat xoc de trens. D’una banda, la majoria independentista de J×Sí i la CUP aprovarà la proclamació de la independència de Catalunya al Parlament i instarà el Govern de Puigdemont a aplicar-la. De l’altra, i amb poques hores de diferència, la majoria absoluta del PP al Senat, amb l’acompanyament del PSOE i de C’s, donarà llum verda perquè el Govern de Rajoy destitueixi el de la Generalitat i n’intervingui l’administració, cosa que deixarà en suspens l’autonomia en virtut de l’article 155 de la Constitució espanyola.

Tanmateix, un dels dos detonadors que s’acciona aquell dia no té cap càrrega connectada.

Aquell matí encara hi ha els últims intents per convèncer Carles Puigdemont perquè dissolgui el Parlament i convoqui eleccions. Iñigo Urkullu envia un correu electrònic a Puigdemont i a Rajoy demanant que els independentistes renunciïn a declarar la República i es convoquin eleccions a canvi que el 155 no s’apliqui a Catalunya. El grup d’empresaris que han intentat sense èxit la mediació es reactiva. Marian Puig i Emili Cuatrecasas, després de parlar amb Joaquim Coello —que és a París per feina—, decideixen que es plantaran al despatx del president i no el deixaran sortir fins que l’hagin convençut perquè signi la convocatòria electoral. Amb aquest propòsit se’n van a la plaça de Sant Jaume i truquen al cap de gabinet de Puigdemont per demanar audiència. Josep Rius els contesta que el president no els pot rebre en aquell moment. Però no es donen per vençuts i li responen que s’estaran esperant en un bar al costat del Palau de la Generalitat fins que s’hi puguin reunir. Rius els truca més tard i els diu que Puigdemont ja els pot atendre abans de fer cap al Parlament. Els empresaris li imploren que protegeixi la institució per sobre de tot, i li asseguren que encara pot convocar eleccions per frenar el 155. El president els dona allargues: els diu que només s’ho plantejarà si també convencen el vicepresident. Cuatrecasas i Puig esgoten l’última opció: des de Palau mateix telefonen a Oriol Junqueras, però no se’n surten. El líder d’Esquerra, que els respon la trucada des del Parlament, refusa de ple la proposta i els retreu que ara es preocupin pel futur del país quan no han fet costat al Govern en altres moments complicats, com ara en la reivindicació d’un nou finançament que resolgui el dèficit fiscal i quan l’Estat va collar la Generalitat per reduir el dèficit pressupostari a marxes forçades.

Qui vol dimitir?

Amb la incertesa de no tenir clar si darrere de la proclamació d’independència hi ha un intent d’implementar la República o —si més no— de resistir la resposta de l’Estat, la majoria dels diputats independentistes i també alts càrrecs del Govern s’enduen al Parlament una bossa amb una muda extra, per si aquella nit no dormen a casa. Temorosos de l’ambient i de les multituds que es puguin concentrar a les portes de la Ciutadella, els socialistes catalans arriben tots junts amb un autobús que havia llogat el partit, com havien fet en altres dates assenyalades del Procés.

A tres quarts de dotze es produeix, amb total discreció, l’última reunió formal del Consell Executiu presidit per Puigdemont, a la sala 6 (una de les que hi ha a l’àtic del Parlament). No deixa cap marge de dubte. L’executiu sospesa una maniobra defensiva per anticipar-se al 155: la dimissió en bloc del Govern, amb el president al capdavant. Hi ha qui s’ho planteja com «un acte de dignitat», per plegar abans que sigui Mariano Rajoy qui els defenestri via decret. El president fa estudiar si la seva dimissió pot precipitar la convocatòria imminent d’eleccions i evitar, així, que la intervenció de les institucions catalanes s’eternitzi. D’altres ho entenen també com una manera de fer palès el caràcter simbòlic de la DUI i blindar-se davant de les responsabilitats judicials que se’n puguin derivar; és a dir, volen deixar clar que no hi ha voluntat d’aplicar la independència. Però, finalment, després de donar-hi voltes, ho deixen córrer. Arriben a la conclusió que l’opinió pública no ho comprendria. Opten pel camí del mig: continuaran en el càrrec, però no entomaran el mandat que el Parlament aprovarà per implementar la República. De fet, són tan aliens al text que s’aprovarà que ni tan sols l’arriben a veure en aquella trobada poc abans que es voti.

Amb l’impacte encara de la dimissió de Santi Vila, el Govern es planteja llavors un altre moviment a la desesperada: el cessament dels alts càrrecs que vulguin saltar del vaixell abans de la proclamació i la intervenció. Aquesta proposta es fa arribar al següent escalafó de comandament, als secretaris generals dels departaments. La posen en comú entre ells. Alguns estan reunits en un altre racó del Parlament, a la sala 4, just al costat de l’hemicicle, i ho discuteixen en persona. També ho comenten al grup de WhatsApp del Consell Tècnic, del qual formen part tots els secretaris generals, a més de Víctor Cullell i Elsa Artadi. Reben amb sorpresa la idea. En un primer moment valoren l’opció de plegar tots de cop, els tres-cents càrrecs del Govern. Però de seguida abandonen la idea, perquè s’adonen que això facilitaria l’entrada en tromba dels quadres de l’Estat a la Generalitat. Poc abans que els seus consellers quedin destituïts a la tarda amb el 155, es decanten per no deixar les conselleries a mercè dels interventors. «Ens hem de quedar a aguantar», es diuen. El que sí que fan tots és sondejar la resta dels càrrecs designats per preguntar si n’hi ha cap que vulgui dimitir.

Comptat i debatut, es produeixen cinc baixes a la Generalitat, ja sigui perquè ho acorden amb el seu conseller (els secretaris generals de Justícia i Salut, Adrià Comella i Albert Serra, respectivament) o per circumstàncies personals (Maria Badia ja fa temps que vol deixar la secretaria d’Afers Exteriors i de la UE per raons de salut, i la directora general d’Agricultura i Ramaderia, Teresa Masjuan, ho fa perquè està embarassada). També plega el director general de Formació Professional Inicial, Melcior Arcarons, que se les havia tingudes amb la consellera Clara Ponsatí arran de l’organització de l’1-O. Els cessaments surten publicats aquell mateix divendres al DOGC en un segon annex (el primer recollia la dimissió de Santi Vila i l’encàrrec de despatx del Departament d’Empresa i Coneixement a Josep Rull).

Un emissari a Bèlgica

Tement les represàlies de l’Estat, Puigdemont ja fa dies que té al cap la via de sortida, seguint l’escenari que gent del seu entorn li van proposar fa poc en la reunió secreta que van fer a Montserrat a mitjan octubre. Un grup d’afins al president i de l’entorn de Jordi Turull (entre els quals hi havia els càrrecs del Govern Elsa Artadi, Jaume Clotet i Miquel Àngel Escobar, el president de l’AMI, Miquel Buch, i els diputats Jordi Cuminal i Albert Batalla) havien analitzat en una xocolatada en dependències del monestir els possibles escenaris de futur davant d’una eventual iniciativa judicial contra el cap del Govern. El mateix conseller de la Presidència hi havia passat una estona. Donant-hi voltes, havien sintetitzat les alternatives que veien per a Puigdemont en dues figures internacionals. La primera, la del mandatari sud-africà Nelson Mandela, com a referent d’un dirigent polític condemnat per conspiració contra l’Estat la llegenda del qual s’engrandeix políticament els anys que passa a la presó. La segona, la de Julian Assange, com a exemple d’una personalitat perseguida judicialment que aconsegueix projecció internacional asilat —llavors, encara— dins de l’ambaixada de l’Equador a Londres. No hi ha una conclusió clara en aquella tancada, que passa (gairebé) desapercebuda, però sembla que els concentrats s’inclinen a pensar que l’escenari que més convé al president és el d’intentar eludir la repressió judicial com ha fet durant anys Assange, tot i que, en aquest cas, buscant refugi a l’estranger.

Abans que comenci el ple, al seu despatx del Parlament, Puigdemont activa en secret el primer moviment per preparar el camí de l’exili. El president fa una darrera consulta a un expert en relacions internacionals que ha anat de públic al ple: li demana si considera que Bèlgica és un bon lloc per exiliar-se. Sorprès per la pregunta, aquest col·laborador del Govern li respon que no coneix al detall la legislació del país, però sí que és coneguda la seva tradició com a terra d’asil, i això l’avala com una destinació segura. Aquestes paraules acaben de decidir Puigdemont, que en aquell mateix moment envia un emissari que surt del Parlament amb la missió d’anar-se a reunir amb el Govern federal belga per explorar aquella possibilitat.

També abans que soni el timbre d’inici del ple, es reuneix el grup parlamentari de J×Sí. Els diputats independentistes s’embranquen en una discussió sobre com s’ha de votar la declaració d’independència. L’exconsellera Irene Rigau, condemnada pel TSJC per la consulta del 9-N i empaitada encara en aquell moment pel Tribunal de Comptes perquè en respongui amb el seu patrimoni, proposa que la votació sigui secreta per evitar que la justícia espanyola pugui identificar amb certesa els qui votin a favor de la DUI. S’hi sumen altres veus del PDeCAT, com ara les de Montserrat Candini i Marta Pascal, que avisa que el corró repressiu de l’Estat serà implacable. També és contundent la posició de Toni Comín, que esgrimeix l’argument que no cal socialitzar sense motiu la repressió que vindrà. En canvi, diputats d’ERC, com ara Alba Vergés, i també Antoni Castellà, s’hi oposen i reclamen que la votació sigui electrònica —és a dir, prement el botó—, o fins i tot per crida, com es vota solemnement la investidura del president de la Generalitat, en què els diputats s’alcen, l’un rere l’altre, per anunciar el vot quan els criden pel nom. En les últimes hores s’ha especulat amb possibles dissidències i alguns mitjans digitals fins i tot han fet circular una llista amb noms de diputats del PDeCAT que, disconformes amb el pas que s’està a punt de fer, estarien disposats a abstenir-se o a votar en contra de la proclamació si l’anonimat els ho permet. Els republicans recelen que això pugui tombar la resolució.

Irene Rigau intenta convèncer ERC proposant que, si cal, els diputats s’ensenyin entre ells les paperetes abans d’introduir-les a l’urna. Ella mateixa assegura que no té cap inconvenient a mostrar el vot al seu company d’escó, el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, abans d’atansar-se a la mesa per votar. Finalment, Marta Rovira hi accedeix. J×Sí acorda que la votació es faci a l’urna, i ho explica a la CUP, que no hi posa pegues. Els cupaires ho entenen com un acte de protecció davant de la repressió que pot venir.

On és l’urna?

El bloc independentista s’ha d’espavilar, perquè no pot comptar amb l’assistència habitual del personal de la institució. Aquell mateix matí els caps dels departaments de la cambra (els centres gestors) reben un correu electrònic del secretari general del Parlament, Xavier Muro, per advertir-los de les conseqüències que tindria col·laborar en un acte il·legal. Algun dels receptors de l’avís, tot murri, fa veure que no l’ha vist; deixa el missatge sense obrir a la safata d’entrada i continua fent la seva feina com qui sent ploure. Les advertències dels lletrats han estat una constant els darrers mesos, i Carme Forcadell sempre ha respost que preservarà escrupolosament els treballadors de la cambra de l’embat polític. Per complir-ho aquell dia, els membres sobiranistes de la mesa del Parlament se les han d’enginyar per dur a terme la votació sense el suport dels funcionaris. Així ho han transmès també al secretari general.

De mica en mica van arribant a l’edifici de la Ciutadella una munió d’alcaldes sobiranistes, convocats a acudir-hi amb la vara per a un acte de celebració que s’ha de fer un cop proclamada la República. Es concentren a l’auditori per seguir el ple i llancen crits d’independència mentre esperen que comenci. La cridòria es cola a la Junta de Portaveus, reunida a la planta de sobre per valorar les reconsideracions que ha demanat l’oposició perquè no s’admetin a tràmit les dues propostes de resolució de J×Sí i la CUP, i provoquen les queixes del portaveu de C’s. La presidenta les accepta i encarrega a la primera secretària de la mesa, Anna Simó, que calmi el rebombori.

El ple comença a quarts de dues i se celebra amb un cert desordre. Com en les últimes sessions, la presidenta és permissiva amb els grups perquè puguin intervenir, però això no destensa l’ambient. Un cop ja han parlat tots els portaveus, Inés Arrimadas retreu a Carles Puigdemont que no hagi obert la boca en tot el debat, i demana un nou torn de paraula per als presidents dels grups. Forcadell decideix donar-li tres minuts per al·lusions, i la cap de l’oposició els aprofita per parlar des del faristol. Miquel Iceta reclama el mateix, però no accepta l’escletxa dels tres minuts.

Es comencen a votar les resolucions, i els diputats de C’s i del PSC abandonen l’escó quan la presidenta llegeix l’advertiment legal del secretari general i el lletrat major del Parlament just abans de posar la DUI a votació. Els del PP marxen poc després, i deixen senyeres i banderes espanyoles esteses davant dels seus escons. La decisió de sortir del ple no ha estat improvisada: els grups de l’oposició l’havien comentada feia dies en el grup de WhatsApp anomenat Pluralisme, del qual és administradora la portaveu parlamentària dels socialistes, Eva Granados, i que agrupa els seus homòlegs de C’s, el PP i Catalunya Sí que es Pot. El grup té com a icona una imatge de l’hemicicle amb la distribució d’escons de la legislatura actual, i es va crear precisament per coordinar-se quan J×Sí va anunciar, a l’inici del mandat, que pretenia alinear tots els diputats independentistes als escons de les fileres del davant, i relegar així la resta al darrere, al galliner, en posicions poc visibles. Tot plegat va quedar en un intent, i al final els diputats es van repartir en les dues ales de l’hemicicle en funció dels dos blocs: a l’esquerra, els partidaris de la independència i a la dreta, els contraris.

No tan sols es retiren diputats del saló de plens, també s’esfumen els lletrats que assisteixen la mesa durant les sessions. Tal com havien quedat, el portaveu adjunt de J×Sí, Roger Torrent, sol·licita que es voti a l’urna i la portaveu de la CUP, Anna Gabriel, s’hi afegeix. El portaveu de CSQEP, Joan Coscubiela, vol dir-hi la seva i es col·loca directament darrere del faristol, per exigir el mateix tracte que Inés Arrimadas per tal d’intervenir tres minuts. Carme Forcadell li ho permet. Mentre tot això passa, a falta de lletrats i uixers, qui surt a buscar l’urna per votar és el diputat de J×Sí, Jordi Orobitg, d’ERC. Hi ha un moment de pànic entre els qui han preparat la votació, perquè no la troba enlloc. Els diputats de J×Sí es passen les paperetes. Després d’uns quants missatges de WhatsApp, l’urna apareix: l’havien deixada a punt en un quarto just al costat del saló de plens, a l’altra banda del passadís. Amb tot, Orobitg es perd la votació sobre si la DUI es votarà de manera secreta. Mentre no arriba, Torrent demana a la presidenta que llegeixi la part declarativa de la resolució, en què es declara constituïda la República catalana (la que no serà sotmesa a votació, com dos anys després recalquen els processats en els judicis del Procés). Es votarà la part resolutiva, que insta el Govern a desenvolupar la Llei de transitorietat jurídica.

Primer s’aprova amb votació electrònica la resolució per donar inici al procés constituent, també de J×Sí i la CUP, i finalment es vota en secret el text sobre la independència, amb els diputats cridats un per un a introduir un sí o un no a l’urna. Es torna a evidenciar la divisió en el si de CSQEP, que ja va aflorar el 6 i 7 de setembre. Mentre Joan Coscubiela i el president del grup, Lluís Rabell, exhibeixen la papereta amb el no als fotògrafs abans de dipositar-la, Albano Dante Fachín, Joan Giner, Àngels Martínez i Joan Josep Nuet mantenen el vot en secret, cosa que provoca els aplaudiments dels independentistes.

El recompte posa de manifest que no tan sols a CSQEP s’ha trencat la disciplina de grup: la presidenta anuncia setanta vots a favor del text, deu en contra i dues abstencions. Per tant, hi ha hagut diputats de J×Sí que no han aprovat la resolució. Dins del grup molts ho atribueixen a iniciatives personals, ja que els dos responsables, Corominas i Rovira, no ho han autoritzat. Però, en realitat, hi ha qui havia calculat la jugada feia dies: Marta Pascal havia consultat alguns juristes de renom i havia arribat a la conclusió que aquest mecanisme permetria protegir els diputats de la persecució judicial, que veia inevitable. Aquell divendres ho ha comentat a un membre d’ERC i han instruït alguns diputats que s’havien ofert per dipositar paperetes en blanc perquè així no es pugui arribar a deduir qui ha votat què.

A això s’hi afegeix un altre misteri de l’escrutini: hi ha vuitanta-tres diputats al saló de plens, i només es recompten vuitanta-dos vots. O bé la mesa s’ha equivocat (cosa que sembla improbable, perquè Simó i Forcadell fan dos recomptes paral·lels), o bé algú no ha votat. La realització del senyal institucional del Parlament no permet aclarir-ho amb certesa, per bé que circulen sospites sobre alguns noms. A les 15.26, la presidenta anuncia el resultat. S’acaba de declarar la independència, però les cares dels qui l’han promoguda no reflecteixen goig ni satisfacció, cosa que sobta els diputats de l’oposició, que han seguit el final de la sessió des dels despatxos dels grups.

Aquell migdia, a quarts de dues, tal com explicarà després en el judici contra el Procés, Josep Lluís Trapero truca al fiscal superior i al president del TSJC i posa el cos dels Mossos a la seva disposició per si cal actuar. Davant del Tribunal Suprem, revelarà que la cúpula policial havia elaborat un pla per si calia detenir el president i els consellers de la Generalitat. Però, el dia dels fets, els Mossos no reben cap instrucció judicial.

Mentrestant, al Senat estan pendents del Parlament per aprovar l’autorització del 155. José Montilla està connectat amb els seus companys de Barcelona per saber de primera mà com es desenvolupa el debat. Un cop constatat que s’ha proclamat la independència, els socialistes retiren l’esmena que hauria deixat en suspens la intervenció si Puigdemont hagués convocat eleccions (sempre que el PP hi hagués votat a favor). Ja no calen més dilacions i arriba el moment de la votació, les 16.09. Tal com havia anunciat el dia abans a Pedro Sánchez i a Miquel Iceta, l’expresident de la Generalitat abandona l’hemicicle i no hi participa. En el mateix moment en què els senadors estan prement el botó per tirar endavant el 155, reben a la seva bústia electrònica un correu de Montilla que els justifica les raons de la seva abstenció. Després ho explica als mitjans en una declaració que havia escrit al matí. A pilota passada, alguns companys d’escó del PSOE i fins i tot del PP es mostren comprensius amb el gest.

Dos camins cap al Palau

Al Parlament, acabat el ple, s’ha de posar en escena l’acte per celebrar la proclamació que havia ideat Lluís Llach amb l’ajut de la cupaire Mireia Boya. El guió ha canviat substancialment respecte al disseny inicial: Carme Forcadell havia de sortir del Despatx d’Audiències de la presidenta amb la declaració d’independència a la mà, anar pel Saló Gris i trobar-se amb el Govern al creuer central del Parlament, la rotonda octogonal on hi ha el quadre 7 de novembre, d’Antoni Tàpies. D’allà, tots plegats havien d’haver avançat pel Saló dels Canelobres en direcció a la balustrada de l’escala noble. Allí havien de fer els discursos, i no hauria acabat aquí la cosa: el Govern, els diputats i els alcaldes independentistes havien d’haver marxat del Parlament a peu fins al Palau de la Generalitat.

Havien arribat a estudiar dos recorreguts per a la marxa: en el primer, feien parada a la plaça Comercial, davant del Born, pel simbolisme d’aquest espai que evoca el 1714, i, des d’allà, es dirigien cap a la plaça de Sant Jaume pel carrer de la Princesa. Però l’havien descartat per raons de seguretat, perquè implicava avançar per carrers estrets, on no s’hauria pogut garantir el pas segur de les autoritats. En el segon recorregut, havien de sortir de la Ciutadella per l’avinguda del Marquès de l’Argentera i havien de pujar per Via Laietana fins al carrer de Jaume I, que desemboca a la plaça de Sant Jaume. S’ho havien imaginat com el preludi de l’operació Castell de resistència passiva.

Tanmateix, l’escenari del dia 27 és un altre i els ànims no estan per a gaires celebracions ni resistències. Conscients d’això, Llach i Boya limiten el guió a la concentració dels alcaldes a l’escala noble del Parlament i a les paraules de Forcadell, Puigdemont, Junqueras i un representant del món municipal. Però fins i tot aquest format reduït perilla aquell matí: la presidenta i els dos líders del Govern no estan per a romanços i es neguen a intervenir, com tampoc no ho han volgut fer en el debat dins de l’hemicicle. Finalment, però, aconsegueixen convèncer el president i el vicepresident perquè hi participin.

Per representar el món local, els organitzadors havien pensat que la millor veu era la de l’alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater, que hi accedeix. La veuen com una mostra de la transversalitat de la República que s’acaba de proclamar (tot i que personalment se la vincula a la CUP, lidera llavors una confluència de diverses forces badalonines, agermanada amb Barcelona en Comú). Ella tanca el discurs amb un joiós «Visca la República catalana!». Junqueras i Puigdemont prenen breument la paraula, però sense expressar cap alegria, amb cares llargues, com les que fan els consellers i els membres de la mesa. Aquella serà l’última imatge del Govern de Puigdemont sencer (sense Santi Vila, dimitit el dia anterior, que no ha aparegut al Parlament). Incrèdul amb el que ha passat, Artur Mas ha marxat del Parlament just després del ple i no s’ha quedat a la celebració.

L’últim dinar a Palau

Cada conseller va a dinar pel seu compte. Lluís Puig improvisa un àpat amb pernil i cava amb el seu equip de Cultura a la seu del departament. Meritxell Serret i Dolors Bassa dinen juntes a prop del Parlament i, malgrat ser conscients de la fragilitat del moment, dediquen un tímid brindis a la República, perquè no sigui dit. Després, Serret va a la seva conselleria a fer un discurs amb to de comiat als treballadors, tant als de la seu d’Agricultura de Barcelona com als de la de Lleida, connectats per videoconferència. També Josep Rull ha dedicat un missatge al personal del Departament de Territori de bon matí, abans d’anar cap al Parlament, en una trobada improvisada al vestíbul de davant del despatx del conseller. En unes paraules que acabaran circulant després en vídeo per Twitter, els diu el següent: «Dilluns, la meva voluntat és venir aquí i ja no ser un conseller de la Generalitat de Catalunya, sinó poder ser un ministre de la nova República catalana».

Carles Puigdemont dina a la Casa dels Canonges, acompanyat de Josep Rull, Jordi Turull, el seu equip del Palau —Josep Rius, Elsa Artadi i Jaume Clotet— i Víctor Cullell. S’hi afegeix també Raül Romeva, que era al seu departament, al mateix edifici. Mengen tapes de truita de patates i hamburgueses xiques, pa amb tomàquet i pernil. Al president l’aborden amb preguntes per saber què s’ha de fer ara, i ell respon que deixin les tribulacions per a la reunió de la tarda. «Potser és l’últim dinar que farem tots junts», els diu amb un aire de transcendència. Conscients de la situació, es fan fotos. Per si de cas.

Al Parlament encara hi queden diputats. Un grup d’Esquerra està aplegat a la sala de reunions de Junts pel Sí esperant esdeveniments. En aquell moment, per a la majoria de diputats, encara és incert com entomarà el Govern les dues resolucions aprovades, que l’insten a posar en marxa la República aplicant la Llei de transitorietat jurídica i engegant el procés constituent. Els ho aclareix Toni Comín. El conseller treu el cap a la sala i els adverteix que l’executiu no té cap pla per implementar el nou estat. Llavors els diputats alerten Anna Simó, l’únic membre de la mesa que continua allà, que marxi, perquè no està segura quedant-se al Parlament. Comença a aparèixer la inquietud que neguitejarà els dirigents independentistes les hores següents: la por que la policia els detingui de manera imminent. Simó se’n va, i la resta decideixen fer cap a la plaça de Sant Jaume per si els necessiten. Amb Roger Torrent al capdavant, passen la tarda al soterrani d’una cerveseria artesana al carrer del Paradís, a tocar de la seu del Govern, esperant indicacions. No arriben, i al vespre van marxant tots.

Aquella tarda, al Parlament també s’hi fa una reunió extraordinària de l’executiva del PDeCAT, ampliada amb els diputats del partit. Debaten sobre el malestar que van provocar els tuits crítics amb la decisió de Puigdemont de convocar eleccions que havien piulat Jordi Cuminal i Albert Batalla, que havien anunciat també que renunciaven a l’escó i estripaven el carnet del partit. La direcció de Marta Pascal els acusa de deslleials i temeraris i els exigeix que se’n retractin, i Cuminal respon que no se’n penedeixen, perquè han actuat amb lleialtat al programa electoral amb què es van presentar a les eleccions i que ha estat finalment la via que ha assumit Puigdemont. També es declaren alliberats d’aquelles renúncies que van anunciar, perquè finalment s’ha variat el rumb. Lluís Corominas, bregat en la resolució de batusses internes dins del partit pels anys que va ser secretari d’organització de CDC, recomana girar full i mirar endavant. La coordinadora general l’escolta i conclou que el moment és massa greu per expedientar els diputats. En aquella reunió també s’acorda que el partit comenci a recaptar diners per anar omplint una caixa de resistència per parar el cop del procés judicial que ha de venir. El dilluns següent, l’executiva del PDeCAT concretarà aquesta aportació en tres mil euros, que hauran de pagar tots els càrrecs electes, des dels diputats al Parlament i les Corts espanyoles fins als de les diputacions.

Nit fora de casa

Els consellers han rebut la instrucció de trobar-se al Palau de la Generalitat mentre dinaven i se n’hi van de mica en mica. Només hi falten Carles Mundó i Oriol Junqueras. L’absència del vicepresident desconcerta el president i els consellers del PDeCAT, que ho comenten entre murmuris. L’explicació que donen des d’ERC és que Junqueras està indisposat i que Marta Rovira el substituirà «a tots els efectes». La secretària general d’ERC l’ha acompanyat a casa, a Sant Vicenç dels Horts. Rovira també envia a la trobada els diputats d’ERC, Sergi Sabrià i Chakir El Homrani, i la presidenta Carme Forcadell. Hi assisteixen també els líders accidentals de l’ANC i Òmnium, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri, el president de l’ACM, Miquel Buch, i els notaris de l’Estat Major, Oriol Soler i Xavier Vendrell. També hi apareix Elsa Artadi.

A fora, les entitats han preparat un escenari amb actuacions musicals per donar la benvinguda a la independència, i la plaça de Sant Jaume és plena de gom a gom. L’ambient és festiu. A dins del Palau, però, sembla més aviat que s’estigui fent un funeral. A dalt, un helicòpter de les forces de seguretat de l’Estat sobrevola l’edifici, com ho ha fet les darreres setmanes. La millor metàfora per descriure les pressions que han condicionat el Govern de la Generalitat els últims mesos: la remor d’una multitud concentrada al carrer i la fressa de l’helicòpter que vigila. Sense gaire discussió, els dirigents independentistes descarten definitivament l’operació Castell, que havia estat meditada, però desmuntada, els dies anteriors. Les entitats havien estudiat com organitzar una resistència pacífica per mantenir-se concentrats durant setmanes al Barri Gòtic protegint un govern fortificat al Palau. El president mateix s’hi nega, perquè considera que no es donen les condicions per poder-la executar amb èxit. Puigdemont tem una resposta violenta de l’Estat. Com ja es veia venir a la reunió del matí, també es rebutja adoptar qualsevol ordre executiva, com ara aprovar la quarantena de decrets redactats per a l’ocasió per desplegar la República.

Ni tan sols es fa el gest simbòlic que barrinen alguns càrrecs fora de la reunió: es plantegen retirar la bandera espanyola que oneja al Palau, al costat de la senyera, i amb tota solemnitat i respecte plegar-la per enviar-la després a la Delegació del Govern espanyol a Catalunya. Estan decidits a fer-ho, però és el president mateix qui surt del despatx i els para els peus, amb l’argument que això s’interpretarà com «una ofensa gratuïta» contra els catalans que se senten espanyols.

Aquell vespre, a les 20.20, Mariano Rajoy compareix per anunciar l’aplicació del 155, ja amb l’aval del Senat, i la convocatòria d’eleccions imminents al Parlament el 21 de desembre. El Govern quedarà destituït aquella nit, tan bon punt els reials decrets surtin al Butlletí Oficial de l’Estat (excepcionalment, aquell 28 d’octubre, una primera edició del butlletí ja està publicada a les 3.40, tal com informa el compte de Twitter del BOE, tot i que de costum no surt fins a quarts de vuit del matí). Això deixa sense aforament el president i els consellers. La gran preocupació del Govern és que aquell mateix vespre la policia espanyola els detingui. Per això la discussió a Palau acaba derivant cap a qüestions personals quan un dels assistents explica que no pensa anar a dormir a casa seva. Clara Ponsatí anuncia que ella se n’anirà a París, on viu una exparella. És la primera a marxar de la trobada, indignada pel desenllaç final de la legislatura.

Es desferma una certa psicosi entre els consellers. Alcoberro i Mauri també marxen quan veuen que la conversa ha anat a parar a com esquivar les represàlies de l’Estat. Bona part dels qui es queden decideixen llavors fer nit fora de casa, per evitar una detenció. Amb el suport logístic de l’Estat Major, queden entesos que l’endemà es trobaran en un lloc segur, a la Catalunya del Nord. També decideixen que el president farà una declaració institucional. «Hem d’explicar alguna cosa», recomana Oriol Soler. Tot i que alguns del seu entorn li aconsellen que es quedi a dormir a la Casa dels Canonges, aquella nit Carles Puigdemont torna a Sant Julià de Ramis. De mica en mica tots van abandonant el Palau de la Generalitat, que alguns, ara per ara, no han tornat a trepitjar i encara no saben quan ho podran fer.

La trucada d’en Pere

A la nit es posa en marxa un primer dispositiu de transport per als membres independentistes de la mesa i dirigents del Parlament. Anna Simó ha anat a casa dels seus pares, a l’Hospitalet de Llobregat, des d’on rep una trucada misteriosa d’un company del partit que la convida a anar a celebrar la proclamació de la República. Entén que es tracta d’una consigna. Prepara una bossa amb roba i se’n va al punt de trobada acompanyada del seu pare, per si de cas. S’hi troba un cotxe que se l’endú a passar la nit en una casa que l’acollirà més enllà de la frontera francesa, al Rosselló. De camí, aquell mateix cotxe passa per Vic i recull Marta Rovira. La secretària quarta, Ramona Barrufet, es troba amb el mateix quan és a casa seva, a Arbeca, i li truca un desconegut que es fa dir Pere per anar-la a recollir. En aquest cas, Barrufet s’emporta la família en el viatge amb el cotxe.

També rep la trucada d’un tal Pere el vicepresident de la cambra, Lluís Guinó, que és a casa seva, a Besalú. L’han d’anar a buscar passada la una de la matinada. Guinó, en un primer moment, queda d’acord perquè el recullin, però dubta i ho consulta a Lluís Corominas. Al president de Junts pel Sí li ha trucat també el tal Pere, però ell li ha dit que no pensava refugiar-se al nord. Corominas convenç Guinó perquè no se’n vagi. Li diu que no han fet res que justifiqui que els detinguin de manera fulminant, a banda que ells dos no han perdut l’aforament, perquè encara són membres de la Diputació Permanent del Parlament. Finalment, el vicepresident de la cambra decideix no marxar, i així ho diu al conductor quan arriba un cotxe per recollir-lo.

L’endemà al matí, mentre la intervenció de l’Estat a la Generalitat comença a fer efecte amb el relleu de Josep Lluís Trapero en el comandament dels Mossos per Ferran López a través d’una ordre ministerial, Puigdemont decideix adreçar el missatge institucional des de la Delegació de la Generalitat a Girona mateix, desafiant la destitució del 155. Ho comunica a ben poques persones. El delegat territorial, Eudald Casadesús, el rep a les dependències. Una de les assessores de comunicació del president, Laura Morgades, prepara l’escenari, amb un faristol de fusta davant de les escales del pati interior, mentre Puigdemont escriu en un despatx les paraules que pronunciarà. De Sant Joan Despí, puja un directiu dels serveis informatius de TV3 amb un càmera per emetre el missatge. El periodista pregunta a Puigdemont amb quin càrrec creu que l’han de presentar després d’haver proclamat la República i que el 155 sigui vigent, i ell respon «com a president», sense concretar si d’un estat o d’una autonomia. La televisió l’acabarà identificant com a «president de la Generalitat», com si no hagués passat res. En un discurs ambigu, Puigdemont no parla de la independència ni de la República, però tampoc no es dona per cessat, i fa una crida a mantenir una oposició democràtica al 155 amb una conducta pacífica.

No és l’única imatge que apareix del president a la televisió aquell migdia. Càmeres de La Sexta l’enxampen en un bar a la plaça del Vi. Després passeja pel centre de Girona, entre aplaudiments i crits d’ànim de ciutadans, amb la seva dona, Marcela Topor, i amb el seu amic Josep Maria, Jami, Matamala. Mentre travessa el pont de Sant Agustí en direcció a la plaça de la Independència, Puigdemont s’atura i s’està uns segons amb la mirada fixa contemplant la postal gironina de la catedral i les cases de la riba del riu Onyar, i es pregunta quant de temps trigarà a tornar-la a veure. Ja té coll avall el llarg camí que emprendrà.

Al llarg del matí, els consellers i dirigents emplaçats a concentrar-se a la Catalunya del Nord es van aplegant en un punt convingut, a l’aparcament de l’estació de tren de Perpinyà, que Salvador Dalí va batejar com «el centre del món» el 1965. Els han dit que allà els recollirà una persona amb un mocador verd. Porten maletes plenes de roba. Alguns pensen que hi passaran el cap de setmana i d’altres, més temps. Hi pugen amb familiars i persones de confiança, que els guarden els mòbils. Els responsables de l’acollida se’ls emporten, primer, a deixar l’equipatge a l’Hotel Hostalrich, a Prada, i després a una casa rural a la mateixa comarca del Conflent. Allà s’hi reuneixen tots els consellers tret d’Oriol Junqueras i Carles Mundó (que ja no havien estat al Palau la tarda anterior) i Toni Comín, que arribarà a la nit.

També hi ha Marta Rovira i les dues membres de la mesa del Parlament que hi van arribar divendres, Anna Simó i Ramona Barrufet. Hi acaba acudint de rebot Clara Ponsatí, que casualment està dinant a l’estació de Perpinyà i té un bitllet de tren comprat per marxar a París, quan rep la trucada d’un responsable de la logística que li explica que el punt de trobada és a pocs metres d’ella. La consellera destituïda decideix canviar el bitllet i unir-se als seus companys. Quan es troben tots, s’amoïnen perquè no hi ha ni el president ni el vicepresident. La confusió augmenta quan arriba un avís perquè la secretària general d’Esquerra marxi cap al sud a trobar-se amb el president, en una reunió a la tarda a l’Empordà.

El dissabte el passen concentrats a la casa rural mentre esperen notícies de l’altra banda del Pirineu. Els deixen uns telèfons mòbils de prepagament perquè puguin trucar a la família i els donen accés a comptes de correu protegits, perquè es puguin comunicar entre ells de manera encriptada. Aquell cap de setmana el viuen amb els nervis a flor de pell. Alguns recordaran situacions de tibantor quan es parla del futur, amb molt de neguit i alguna discussió, com ara la que enfronta Toni Comín i Clara Ponsatí, enfurismada perquè considera que haver fet la DUI en aquelles condicions ha estat una frivolitat i una immaduresa. D’altres, en canvi, preferiran recordar d’aquella estada un ambient més aviat fraternal, en què passegen enmig de la natura, gaudeixen d’un paisatge privilegiat, s’expliquen la vida i fins i tot veuen indubtable que es formi una llista unitària de l’independentisme a les eleccions que acaba de convocar Rajoy per al 21 de desembre. Els amos de la casa els arriben a fer una fotografia de germanor per immortalitzar el moment.

La instrucció de Vilaür

Aquell mateix dissabte 28 d’octubre, a Vilaür, a l’Alt Empordà, el president, responsables del PDeCAT, ERC, l’ANC i Òmnium van arribant a la casa d’un particular vinculat a les entitats per intentar coordinar els passos següents. S’ha decidit convocar la reunió aquell mateix matí en una trobada entre Marcel Mauri i Elsa Artadi a casa de l’Oriol Soler. Puigdemont és dels primers a arribar-hi. A banda de Mauri i Soler, també hi ha Agustí Alcoberro, Jordi Bosch (d’Òmnium), David Bonvehí, Sergi Sabrià i Marta Rovira, que arriba més tard. Mentre conversen, Mauri ha procurat un bon estoc de patates rosses Corominas, badalonines com ell. El president els exposa com veu la situació. Després del seu bany de masses a Girona, es mostra convençut que de cara a dilluns no toca amagar-se, sinó actuar amb naturalitat. Ell mateix avança que l’endemà anirà a veure el partit de futbol del Girona contra el Reial Madrid de la Lliga a Montilivi. Aquesta és la instrucció que s’acorda transmetre als consellers, i queden entesos que Rovira s’encarregarà de comunicar-ho personalment als membres del Govern concentrats a la Catalunya del Nord.

El president deixa anar per primer cop l’opció de l’exili a Bèlgica a ERC, tot i que amb poques concrecions. Un cop acabada la trobada, s’aparta amb la secretària general dels republicans i li comenta, a peu dret, que digui a Raül Romeva que «hi ha possibilitats», si decideixen establir-se en territori belga, i per això caldria viatjar-hi per fer una reunió. Rovira marxa intrigada i quan es retrobarà amb el conseller d’Exteriors no li resoldrà el dubte. En aquell moment, Puigdemont ha rebut informació fresca de l’emissari que havia enviat a Brussel·les. Aquell dissabte ha tornat a Catalunya per transmetre-li que té portes obertes per exiliar-s’hi, i se n’ha tornat cap a la capital belga per continuar explorant aquesta via. Però, a Vilaür, Puigdemont no en dona tants detalls; de fet, no explica res d’aquesta missió.

A la reunió, partits i entitats també comencen a parlar de la convocatòria electoral per al 21-D que havia anunciat Rajoy. Ningú no planteja cap dubte sobre la conveniència de presentar-s’hi, malgrat que això impliqui assumir el 155. Puigdemont apunta que la millor fórmula és repetir una coalició independentista com la de Junts pel Sí, però Esquerra no hi vol entrar i es descarta aquesta opció. Acabada la trobada, el president se’n torna cap a casa i Bonvehí se’n va a sopar amb Marta Pascal i Lluís Corominas a l’Empordà mateix, a la casa que el president de J×Sí té a Pals. La resta es queden a sopar pa amb tomàquet i embotits a Vilaür i planifiquen el nou escenari a partir del que s’ha decidit. Marta Rovira tornarà a la nit cap al Conflent, i els altres es quedaran a dormir a la casa per continuar pensant en els diversos escenaris.

Al nord, els consellers tornen a l’Hotel Hostalrich, on passen la nit. Allà els espera Toni Comín. El conseller de Salut ha arribat tard, acompanyat de la seva família i del regidor de Barcelona en Comú, Jaume Asens, advocat i amic seu, a qui ha demanat suport. Comín és dels qui té clar que no tornarà; porta una maleta grossa amb roba per a força dies. S’ha acomiadat dels de casa, conscient que emprèn un camí cap a l’exili per evitar la presó. Quan aquest matí ha consultat el dilema a la seva mare, la vídua de l’històric dirigent antifranquista del PSUC, Alfonso Comín, ella no ha dubtat. «Jo, la presó, ja l’he viscuda una vegada», li ha respost recordant l’experiència del seu marit.

Encara més tard arriba Rovira, que els transmet la instrucció que dilluns actuïn amb normalitat i reprenguin l’agenda institucional. Alguns consellers, que s’han mentalitzat ja del camí de l’exili, no veuen clar això de tornar a travessar la frontera. En canvi, la secretària general d’Esquerra creu que no té sentit quedar-se allà dalt i se’n torna, amb Anna Simó. També marxa Josep Rull, a qui se li ha ficat entre cella i cella que dilluns acudirà al departament, com havia anunciat divendres als treballadors. Seguint la consigna de Vilaür, l’endemà decideix exercir de conseller legítim en l’acte del centenari de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat a Sant Cugat del Vallès. És l’únic acte d’aquell cap de setmana d’un membre del Govern destituït.

A Josep Rull, aquells dies l’acompanya a tot arreu Damià Calvet, llavors director de l’Institut Català del Sòl, l’Incasòl, i persona de la seva màxima confiança. El matí d’aquell diumenge, Calvet el recull a casa i el porta a esmorzar a Sant Cugat amb l’alcaldessa, Mercè Conesa (una altra rullista), poc abans de l’acte dels cent anys dels Ferrocarrils. L’entorn del conseller destituït ja s’havia mogut per preparar-ne l’aparició. No les tenen totes: temen que la policia o ciutadans contraris a la independència rebentin l’acte i impedeixin que Rull el presideixi. Per això, mobilitzen els seus per assegurar que l’entorn sigui segur. Finalment, el que havia de ser una cerimònia protocol·lària amb l’alcaldessa i el president de la companyia ferroviària, Enric Ticó, s’acaba convertint en una concentració que reivindica el Govern legítim, i Rull surt aclamat pel públic.

Mentrestant, a Barcelona, l’unionisme fa una nova demostració de força i congrega centenars de milers de persones al passeig de Gràcia en una manifestació convocada per Societat Civil Catalana, amb el lema «Tots som Catalunya», que rep el suport dels partits promotors del 155: C’s, el PSC i el PP. Com sempre, les xifres de participants ballen ostentosament segons qui fa el recompte. L’organització assegura que són 1,3 milions de persones; la Delegació del Govern espanyol, curiosament, s’hi acosta i xifra l’assistència en un milió; mentre que la Guàrdia Urbana la rebaixa a tres-centes mil. Els manifestants combinen crits de «Votarem!», en referència al 21 de desembre, amb «Puigdemont a prisión». Una de les imatges que en quedarà serà la selfie que es fan els populars Enric Millo, Dolors Montserrat i Xavier García Albiol amb el socialista Miquel Iceta darrere de la pancarta de la capçalera.

Sobretaula a Sant Julià de Ramis

A la Catalunya del Nord, els nou consellers van de nou a la casa rural del Conflent aquell diumenge. Es tornen a reunir i ja aborden obertament les opcions de l’exili; s’especula fins i tot amb la possibilitat de demanar l’asil polític. Interrogat pels seus companys, el conseller d’Exteriors apunta quatre països on creu que els podrien acollir: Suïssa, Noruega, Bèlgica i l’Uruguai. Però Romeva també puntualitza que el seu departament no ha treballat aquest escenari. Ponsatí rebat que, al seu parer, no és el moment de demanar l’asil, sinó de defensar-se judicialment davant d’una possible petició d’extradició. Es plantegen cridar l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas per estudiar la situació, però finalment no ho fan. Malgrat tot, no tothom té clara l’opció d’expatriar-se. Assumeixen que la decisió final sobre què farà cadascú serà individual i no col·legiada.

Turull i Romeva decideixen anar a veure Puigdemont per acordar els passos que han de fer. Marxen amb Ramona Barrufet, l’únic membre de la mesa que queda allà dalt, que també vol marxar. Els dos consellers deixen, però, les seves maletes amb els companys, amb la previsió de retrobar-se. Havent dinat, Ponsatí se’n va a l’estació de Perpinyà per agafar el tren ajornat amb destinació a París. Al Conflent queden concentrats sis consellers (Forn, Serret, Borràs, Comín, Puig i Bassa) en espera de rebre indicacions.

A Sant Julià de Ramis, la casa de Puigdemont és un entrar i sortir de gent, aquell diumenge. A mig matí hi arriba l’advocat Cuevillas, que se sorprèn amb la familiaritat del president quan el surt a rebre a la porta. També hi va a parar el cap de gabinet, Josep Rius, que ja hi havia estat el dia abans. Al dinar s’hi afegeixen Jami Matamala i la seva dona. I a la sobretaula arriben Turull i Romeva, que havien deixat Barrufet esperant en un restaurant. Puigdemont els ofereix embotit i uns capricis d’Amer, de la pastisseria familiar, i els explica la història del carquinyoli, que defineix com la barreta energètica dels pastors de l’antigor.

Aquella tarda fan plans per als propers dies i prenen dues decisions. La primera és que l’endemà tots tres intentaran transmetre una imatge de normalitat anant al Palau de la Generalitat (on tenen el despatx el president i el conseller de la Presidència, mentre que el d’Exteriors és al costat, a la Casa dels Canonges). Parlen també de fer una compareixença des del Parlament. La segona és que el mateix dilluns marxaran tots els membres del Govern cap a Brussel·les, on dimarts es reunirà el Consell Executiu i faran una roda de premsa.

Anticipant-se al 155

Seguint les pautes que s’havien marcat a Vilaür, diumenge a la tarda es produeixen tres trobades a Barcelona per preparar el retorn del Govern l’endemà. La primera aplega càrrecs institucionals dels dos partits a la seu d’una fundació a la dreta de l’Eixample a quarts de cinc. Hi participen Elsa Artadi, Jaume Clotet i Jordi Finestres, pel PDeCAT; i Miquel Martín Gamisans, Lluís Juncà i Sergi Sol, per ERC. També hi va Oriol Soler. Intenten establir un sistema perquè, malgrat la destitució del 155, el Govern cessat continuï connectat a l’administració a través d’unes persones que han d’actuar d’enllaç. Però no arribarà a posar-se mai en pràctica.

La segona reunió l’organitzen Oriol Soler i Sergi Sol amb mitjans de comunicació catalans al mateix lloc. Preveient que dilluns els membres del Govern aniran als seus despatxos, aquella tarda citen líders d’opinió i responsables de mitjans —Pilar Rahola, José Antich, Toni Soler, Mònica Terribas, David Bassa, Ferran Casas i Vicent Partal— per anticipar-los la jugada. Els recomanen que, l’endemà, a les nou del matí, estiguin a l’aguait a les portes del Palau de la Generalitat, perquè s’espera que el president hi faci acte de presència, desafiant el 155. També els reconeixen que la proclamació de la República de divendres era simbòlica i que els partits independentistes tenen coll avall que es presentaran a les eleccions del 21-D convocades per Mariano Rajoy, cosa que indigna algun dels periodistes. La cita es comunica amb la màxima discreció, però els assistents, misteriosament, es troben a la porta un periodista del digital El Confidencial que n’està al corrent i que fins i tot espera algun convidat més que ha estat convocat però que finalment no hi ha pogut acudir. Al cap d’uns dies, publica una informació en què especula sobre el contingut de la trobada.

La tercera trobada reuneix informalment el Consell Tècnic de la Generalitat, el conjunt de secretaris generals dels departaments, que amb la destitució dels consellers passaran a ser els màxims representants de l’administració catalana. Es troben al Departament d’Empresa, al passeig de Gràcia, amb l’objectiu de preparar-se per entomar el 155. Es conjuren per adoptar una actitud d’«obedézcase pero no se cumpla» davant de les noves autoritats que els dirigiran per evitar un desballestament de la institució. El secretari d’un dels departaments que més estarà en el punt de mira, el d’Exteriors, Aleix Villatoro, ho il·lustra amb la necessitat de portar l’administració a un «coma induït» per impedir-ne la liquidació. Es comprometen a actuar com a parallamps mentre duri la intervenció, assumint tota la interlocució amb els ministeris i preservant-ne el funcionariat i els càrrecs subalterns. S’hauran d’escarrassar per posar-ho en pràctica l’endemà mateix, perquè a les oficines de la Generalitat no pararan de sonar els telèfons amb trucades des de números que comencen amb el prefix de Madrid.

Víctor Cullell no hi és, en aquesta reunió. El secretari del Govern és l’únic membre del Consell Executiu no destituït i, per tant, el càrrec de més rang que quedarà a l’administració catalana durant la intervenció. És a casa quan li telefonen de part de qui es convertirà en el coordinador del 155: el secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Roberto Bermúdez de Castro. La trucada la fa el seu número dos, Enrique Laso, i convoca Cullell a una reunió l’endemà al matí, juntament amb el secretari general del Departament de la Presidència, Joaquim Nin. És el primer pas del control efectiu de tota l’administració catalana per part del Govern espanyol, que començarà, amb aquest primer contacte entre tots quatre, l’endemà a Barcelona. Aquell vespre queden entesos que es trobaran al Palau de la Generalitat, però finalment ho fan en un edifici del Departament d’Exteriors a Via Laietana. El secretari del Govern vetllarà perquè durant tot el 155 cap càrrec del Govern espanyol no posi els peus al Palau. Per això, desplaçarà les reunions setmanals del Consell Tècnic, que sempre s’han fet al Palau, a l’edifici del costat, a l’altra banda del carrer de Sant Honorat. En aquestes trobades hi participarà el mallorquí Juan Antonio Puigserver, secretari general tècnic del Ministeri de l’Interior, que s’encarregarà del departament dels Mossos durant la intervenció.

La sortida precipitada

El guió pautat en les trobades de Vilaür i Sant Julià de Ramis fa un tomb aquella tarda de diumenge, quan Carles Puigdemont decideix accelerar els plans. Un expert en seguretat del seu entorn l’alerta que el nou comandament dels Mossos d’Esquadra, ja sotmès al Ministeri de l’Interior, està movent fils per tenir-lo controlat i poder-li vigilar tots els moviments. Amb el 155, la protecció del president ha quedat reduïda dels vuit escortes que l’acompanyaven habitualment (i que han arribat a superar la desena aquell mes, amb el reforç dels GEI, els Grups Especials d’Intervenció dels Mossos) a quatre, que són els que corresponen a un expresident. El seu entorn s’ensuma que un dels caps de la policia, el comissari Juan Carlos Molinero, s’està posant en contacte directe amb els escortes per vigilar-lo de prop. Per això, l’entès li recomana fervorosament: «President, si voleu marxar, ho heu de fer avui». Tem una detenció imminent si s’espera a l’endemà.

Atabalat per l’advertència, Puigdemont decideix no anar al partit de futbol del Girona i precipitar la sortida. El veu des de casa, mentre encomana al seu escorta de confiança, Lluís Escolà, que se l’emporti cap a França. Conscient de la dificultat de l’encàrrec, Escolà prepara un dispositiu de sortida. Aquella tarda, se’n va a Llinars del Vallès, on un amic seu de la Brigada Mòbil està fent una festa. Temps després declararà als seus superiors que primer de tot ha passat per casa a deixar l’arma reglamentària. A la festa, aparta el seu company i li demana un favor: que li deixi el cotxe particular. No li explica per què. A la conversa també s’hi afegeix un altre col·lega del grup d’escortes. L’amic hi accedeix i tots tres pugen cap a Sant Julià de Ramis. Escolà deixa els dos agents al Mazda CX5 de l’amic en un punt allunyat i els demana que l’esperin. Ell se’n va a casa de Puigdemont amb el cotxe presidencial, i informa els escortes que el custodien que aparca a dins del garatge perquè li porta unes caixes amb llibres que tenia al despatx i que li ha demanat. El president destituït s’acomiada de la dona i les filles i puja al cotxe, amb els vidres del darrere tintats. Són quarts de nou del vespre, i ja és fosc. Els escortes declararan més endavant als seus superiors que no l’han vist sortir. El vehicle marxa algun quilòmetre enllà, just per fer la volta al camp de golf de Sant Julià i trobar-se amb els dos agents que esperen Escolà. Es queden de pasta de moniato quan Puigdemont baixa del vehicle i els saluda. El president i el seu escorta canvien de cotxe i marxen cap a la Jonquera, mentre que els dos amics tornen amb el cotxe oficial, que deixen al complex policial d’Egara.

Travessada la frontera, Jami Matamala els espera a la primera àrea de servei, Le Village Catalan. Allà, Escolà s’adona que el Mazda no porta la documentació. El seu amic s’havia pres al peu de la lletra la instrucció que li deixés el cotxe «net». Li truca per demanar-li que li pugi els papers. Resolt l’incident, arrenquen de nou i tiren milles cap al nord sense parar. Fan el trajecte directe per autopista cap a Brussel·les, passant per Montpeller, Lió i Luxemburg. Només s’aturen un parell de cops per canviar de conductor, s’alternen Escolà i Matamala, mentre Puigdemont, silenciós, seu al darrere i no surt en cap moment del cotxe fins que no arriben a Bèlgica.

L’única persona que sap que ja ha marxat és Josep Rius, que rep una trucada críptica del president abans de sortir: «Tot s’ha precipitat. Avisa els altres». Però en aquell context de psicosi i incomunicació, el seu fidel escuder decideix esperar-se a l’endemà abans d’escampar la notícia. No ho farà fins saber que Puigdemont és en territori belga, cosa que sorprendrà i enutjarà alguns dels dirigents que l’esperaven a Barcelona.

La informació també arriba aquell vespre a la Catalunya del Nord. Els sis consellers instal·lats a Prada reben una trucada per informar-los que el president està viatjant cap a Bèlgica, i decideixen que tampoc no seguiran la instrucció de Vilaür i no tornaran a Barcelona dilluns. Comín, que havia passat la tarda amb familiars a la zona, quan en torna explica als companys que li han fet arribar un consell jurídic que l’adverteix del risc de detenció si retornen a territori espanyol. Poc després de Puigdemont, doncs, surten també amb rumb a Brussel·les amb les maletes de Turull i Romeva, esperant retrobar-s’hi. El viatge el fan en tres cotxes i dura tota la nit. Conduïts per voluntaris de l’operatiu de l’Estat Major, Serret i Bassa van en un, Puig i Comín en un altre, i Forn i Borràs en el tercer. El viatge se’ls fa llarg. Intenten dormir, però cada poques hores s’aturen en àrees de servei perquè els conductors puguin descansar. En una de les parades, Serret compra un coixí inflable per poder dormir al cotxe, però li fa poc servei, perquè resulta que està foradat. En una altra aturada, ja travessada la frontera belga de bon matí, es descuiden una bossa de mà en una cafeteria a l’autopista, que no troben a faltar fins que són a Brussel·les, i després hi tornen per recuperar-la.

L’eurodiputat d’ERC Jordi Solé és el següent que rep aquella nit la notícia de l’expatriació del president. L’equip de suport dels consellers de Prada li truca cap a les deu i li demana que l’endemà surti volant en direcció a Brussel·les per preparar-hi l’aterratge del Govern. I li exigeixen màxima discreció. Solé pensa que la direcció de Junqueras ja deu estar al cas de l’estratègia i —tal com li han dit— no ho comenta a ningú. No tenia previst el viatge, perquè és setmana verda a Brussel·les i no hi ha activitat al Parlament Europeu, però l’endemà al matí agafarà un vol cap allà. Solé és secretari general de l’Aliança Lliure Europea (ALE), la família política d’Esquerra que agermana partits de nacions minoritàries del continent. Abans d’embarcar, telefonarà a la seu de l’entitat per demanar-los que atenguin la visita que rebran. Ell no aterrarà a la capital europea fins al migdia.

Sense saber res encara de tots aquests moviments, aquella nit truquen a la porta de la casa de Marta Rovira a Vic. La secretària general d’Esquerra ja anava en pijama, però rep un missatger de Puigdemont. Li comunica els plans que s’han acordat a la tarda a casa del president de marxar tot el Govern l’endemà a Brussel·les després de passar pels despatxos de la Generalitat, i li demana que avisi Junqueras i Mundó urgentment perquè estiguin a punt. Rovira queda descol·locada. Mentre busca dos voluntaris per portar el missatge als seus companys, fa una trucada per consultar la implicació judicial d’aquesta estratègia a Andreu Van den Eynde, l’advocat penalista que ha fitxat el partit. El lletrat queda sorprès quan s’assabenta que la majoria de membres del Govern han passat el cap de setmana fora de la jurisdicció espanyola. Rovira també aconsegueix contactar amb Romeva, que li confirma el que han parlat en la trobada de la tarda a Sant Julià. El missatge, finalment, arriba als dos interessats.

La foto del cel ennuvolat

Des de ben d’hora al matí del dilluns 30, a la plaça de Sant Jaume hi ha càmeres i periodistes a l’expectativa per si Carles Puigdemont hi acudeix, amb el 155 vigent. També dins del Palau hi ha la incertesa pel moment. Entre els treballadors més sensibles amb la causa sobiranista ha corregut la consigna de rebre el president amb aplaudiments al Pati dels Tarongers. Però no hi apareix. Puigdemont penja al seu compte d’Instagram una imatge enigmàtica que provoca uns instants de dubte. S’hi veu el cel blau amb alguns núvols en una fotografia presa justament des del Pati dels Tarongers, que capta les finestres, les gàrgoles i els pinacles del capdamunt de la façana interior del Palau, acompanyada d’un text lacònic que hi diu «Bon dia» i una emoticona riallera. Però, de seguida, tothom s’adona que la foto no és d’avui, perquè el cel del dia és serè, sense cap núvol.

Qui l’ha penjada no ha vist el cel de Barcelona aquell matí, perquè és a milers de quilòmetres. És Aleix Clarió, el responsable de gestionar les xarxes socials de Puigdemont des de la campanya de les eleccions municipals del 2011, quan va conquerir l’alcaldia de Girona. El polític periodista sempre s’ha ocupat directament del seu compte de Twitter, però el seu community manager s’encarrega de dinamitzar-li els perfils a Facebook i Instagram. Clarió s’ha casat fa pocs dies i aquell octubre està de viatge de noces al Japó. Malgrat la distància, no ha deixat la seva dedicació al marge i cada dia publica un apunt en nom del president a les xarxes. Aquell dilluns, des de Tòquio, fa més de vint-i-quatre hores que ha perdut el contacte amb l’entorn de Puigdemont, que no li ha donat cap instrucció, i intueix que alguna cosa està passant perquè el president no ha mirat el WhatsApp des de fa dos dies. La situació li recorda l’escapada que Puigdemont va fer a l’abril als Estats Units, quan es va anar a reunir d’incògnit amb l’expresident Jimmy Carter a Atlanta, esquivant la diplomàcia espanyola. Amb la incertesa que hi ha a Catalunya sobre on para el president, Clarió decideix penjar aquella foto que havia fet el mes passat al Palau pensant que pot despistar.

Passades les vuit del matí, Josep Rius acaba de deixar la moto a l’aparcament del carrer de la Princesa de Barcelona, com cada dia, quan rep una trucada. «Hola, Josep. Soc en Carles. Estic entrant a Bèlgica», li confirma Puigdemont. El cap de gabinet comença llavors a compartir el parador del president. Telefona a Jordi Turull, que està fent temps prenent un cafè a la Taverna del Bisbe, a l’avinguda de la Catedral, a quatre passes del Palau, i a Raül Romeva, que és al cotxe anant cap al seu departament, i els comunica que no cal que l’esperin perquè el president ja és a Brussel·les i no anirà al seu despatx. La notícia els agafa a contrapeu, poc abans de l’hora que havien quedat per fer l’entrada.

Romeva canvia de plans i no va al Palau de la Generalitat. En canvi, Turull es queda al mateix bar, on aquell matí es troba amb col·laboradors seus i amb Jaume Alonso-Cuevillas. El conseller destituït vol entrar a l’edifici, però des de dins li recomanen que no ho faci. Cap a les nou, els Mossos d’Esquadra, ja comandats pel Ministeri d’Interior, en bloquegen l’entrada principal amb tanques. L’última persona que hi ha entrat per la porta noble és Elsa Artadi, que durant tot el 155 serà un dels principals càrrecs a la Generalitat, juntament amb Víctor Cullell, Pere Aragonès i els secretaris generals dels departaments. Més tard, també accedeix al Palau (per la porta del darrere, la del carrer de Sant Sever) el cap de comunicació del president, Pere Martí, que, a diferència d’altres col·laboradors de Puigdemont, se’n desvincula del tot un cop cessat. Entra, recull les seves coses i marxa.

L’únic conseller que sí que va al seu despatx aquell matí és Josep Rull. S’ha pres el retorn com un compromís personal amb els treballadors del departament, tal com els havia dit en el discurs de divendres al vestíbul. Aquell matí accedeix a la seu de Territori per l’aparcament i puja a la planta de dalt, on té el despatx. Des d’allà penja una foto a Twitter per exhibir normalitat i es reuneix amb els alts càrrecs del departament. Evita, això sí, donar cap instrucció o interactuar amb els funcionaris per no comprometre’ls. Acabada la reunió, surt per la porta principal i se’n va cap a la seu del Partit Demòcrata.

El gest de Rull, com altres episodis, no s’escaparà d’interpretacions divergents en el futur. Mentre que alguns dels coneixedors dels fets (més afins a ERC) assenyalen que el conseller de Territori es va sentir sol sent l’únic membre del Govern destituït que va anar al departament, amb Puigdemont a milers de quilòmetres, i que aquells dies va expressar la seva contrarietat amb algun exabrupte, altres (més pròxims al PDeCAT) asseguren que aquest moviment va agafar a contrapeu els republicans, i esmenten una trucada de Marta Rovira a Rull aquell migdia en què la secretària general d’Esquerra li va retreure que ells es veiessin obligats a correspondre’l amb un gest similar del vicepresident a la tarda. Es tracta, però, de visions parcials que l’altra part no reconeix.

Arribat a Bèlgica, Carles Puigdemont també truca a Xavier Vendrell i a Oriol Soler per informar-los del viatge. Estava a punt un altre operatiu perquè aquell dilluns el president pogués sortir del país amb la resta del Govern, però no caldrà activar-lo. Soler, que havia estat preparant el terreny perquè el Govern recuperés la iniciativa política aquell matí amb la tornada als despatxos, s’enfurisma per la marxa inesperada de Puigdemont, que trastoca el relat que havien construït des de dissabte i que havien explicat als periodistes.

Una de les primeres mostres de l’acatament del 155 es produeix al Parlament. Després de passar el cap de setmana amb la família, Carme Forcadell hi reapareix dilluns. La presidenta desconvoca la reunió ordinària de la mesa prevista per a l’endemà i, assumint la dissolució de la cambra que Rajoy va anunciar divendres, activa la Diputació Permanent, l’únic òrgan parlamentari vigent en període electoral. A Forcadell se la veu trasbalsada. Ho transmeten les càmeres que en capten la imatge aquell matí. Jaume Asens, que hi té relació, se n’adona quan la veu pel 3/24 i intueix que la presidenta no està al cas del que està passant. S’hi posa en contacte per fer un cafè ràpid aquell mateix matí i queden prop d’Urquinaona. El tinent d’alcalde de Barcelona li descobreix en aquell moment la situació de la majoria dels membres del Govern.

Junqueras torna de Castellbell

Les direccions dels partits encara no tenen ni idea de la latitud en què es troba Puigdemont i la majoria dels seus consellers. Al carrer de Provença de Barcelona, a la seu del Partit Demòcrata, hi van arribant Marta Pascal, Artur Mas i la resta de dirigents del Comitè Nacional. L’únic conseller que hi assisteix és Josep Rull, que no es queda fins al final. Cap d’ells no està al corrent d’on és Puigdemont. El dia abans, la coordinadora general havia parlat amb Josep Rius per saber si el president de la Generalitat destituït hi aniria, i el seu cap de gabinet li ho havia confirmat. Aquell mateix dilluns, Pascal rep un missatge de Rius per avisar-la que Puigdemont arribarà tard i que vagin fent sense ell. Pascal l’excusa i inicia la reunió. Al cap d’una estona, el cap de gabinet s’hi torna a posar en contacte per dir-li que el president finalment no hi acudirà, i no li dona més detalls. És en el transcurs de la reunió que reben l’alerta d’El Periódico que esbomba que Puigdemont és a Brussel·les. La revelació causa sorpresa.

La notícia ha arribat una estona abans a la seu d’Esquerra a través d’una via més directa. Jordi Turull ha trucat a Marta Rovira per explicar-li-ho i la informació deixa en estat de xoc els republicans. Tot i això, al carrer de Calàbria, aquell matí respiren alleujats des que han vist entrar per la porta Oriol Junqueras, desaparegut des de divendres. Fins diumenge ha estat a casa de son pare, Artur, a Castellbell i el Vilar, al Bages. El líder d’Esquerra hi havia arribat dissabte amb la muller i els fills, disposat a passar el cap de setmana en família, com feien habitualment, ajudant el pare a cuidar els dos-cents ametllers i la trentena d’oliveres que hi té i a tallar pins, i fent una volta pel tros amb el Land Rover cinquantenari. Dijous, el seu fill gran, en Lluc, farà cinc anys, i Junqueras havia volgut avançar la celebració de l’aniversari, conscient que possiblement no acabaria la setmana en llibertat. De fet, la setmana anterior ja havia augurat en reunions al partit que l’empresonarien.

Durant el cap de setmana, un dels col·laboradors més estrets de Junqueras, en Muto, s’havia quedat el seu mòbil i li havia fet d’enllaç. Altres persones del seu nucli asseguren que hi han estat en contacte a través d’un compte de correu electrònic compartit en què s’escrivien missatges (una bústia morta, on s’intercanviaven esborranys). El líder d’Esquerra té molt interioritzat que el tancaran a la presó i que no la intentarà defugir. Ho deixa clar als seus citant l’exemple de Sòcrates, el filòsof grec que, tot i tenir l’oportunitat d’escapar-se a l’exili, va decidir afrontar un judici per defensar la seva integritat.

Davant de la situació, Sergi Sol li proposa de concedir una entrevista al Telenotícies perquè algú del Govern doni explicacions a la ciutadania del desconcert d’aquell dilluns. La primera intenció és anar a TV3 al migdia d’aquell mateix dilluns, però finalment, per falta de temps, s’acorda la intervenció per al Telenotícies vespre. Al migdia, el vicepresident destituït participa en una reunió del grup de J×Sí al Parlament, en què posen en comú la situació; i a la tarda, Junqueras fa com Rull i passa pel seu despatx, al Departament d’Economia. Seran els dos únics membres del Govern defenestrat que s’hauran deixat veure a les conselleries amb el 155 vigent.

«Efecto Dómino»

Mentrestant, a Brussel·les, Puigdemont es retroba aquell matí amb els sis consellers que el seguien a l’exili a l’edifici de l’ALE. Hi han arribat abans que ell, i han esmorzat a l’Hotel Chambord. El president els explica que la resta del Govern pujarà a Bèlgica aquell mateix dia i que la seva intenció és instal·lar-s’hi, perquè creu que hi ha partit per intentar una batalla judicial internacional, però afegeix que només ho farà si l’hi acompanya el seu Govern o, si més no, una part significativa. Aleshores, Toni Comín imprimeix i comparteix unes notes jurídiques que Jaume Asens li havia fet arribar el dia abans al vespre a través de la seva germana, Betona (el consell que havia explicat de memòria als seus companys abans del viatge). L’advocat penalista s’havia adonat, a partir de les converses amb el conseller de Salut destituït, que el Govern estava desorientat. Per assessorar-los, diumenge s’havia posat en contacte amb el seu amic i col·lega Gonzalo Boye, un bon coneixedor de les altes instàncies judicials espanyoles i amb prestigi internacional.

Asens havia demanat a Boye ajut per escriure un document senzill d’entendre, «per a polítics», li va dir. Sense saber que mig Govern ja era fora de l’Estat, Boye havia redactat aquell diumenge l’informe «Efecto Dómino» (que després es dirà «Dómino 1»), en què planteja la idea d’exiliar-se i aconseguir pronunciaments judicials en altres jurisdiccions europees que acabin minant la causa instruïda per la justícia espanyola. Aquell primer document, d’un parell de fulls, vaticina que els primers passos que emprendrà la Fiscalia espanyola aniran encaminats o bé a ordenar la detenció immediata del Govern cessat, o bé a citar-los de manera urgent a declarar davant d’un jutge. En qualsevol dels dos casos, acabaran tancats en presó preventiva. L’alternativa que assenyala és expatriar-se. En aquest sentit, l’informe exposa un mapa de cinc països que no han signat tractats d’extradició amb Espanya i que podrien acollir-los: Bèlgica, el Regne Unit, Irlanda, Alemanya i Holanda. Aquell primer document premonitori, que després tindrà continuació, reforça la posició del president.

Aquell matí, Puigdemont telefona a un col·laborador de la Generalitat perquè informi el Govern flamenc de la seva presència al país. Aquesta persona, amb contactes internacionals, té via directa amb el primer ministre de Flandes, Geert Bourgeois, del partit independentista N-VA, i li explica que el president destituït de Catalunya es troba allà i li vol trucar. El mandatari flamenc hi accedeix.

Els mitjans de comunicació han rebut una alerta i comencen a concentrar-se davant de l’ALE buscant imatges del president. Els consellers sospiten que els del Chambord han xerrat més del compte. Veient el desplegament de càmeres, decideixen que els consellers expatriats no es moguin de l’edifici. No en sortiran fins gairebé a mitjanit. Mentrestant, el president, acompanyat de Joaquim Forn, va a reunir-se amb un representant polític belga. En acabat, van a visitar l’advocat expert en drets humans i extradicions Paul Bekaert, que coneix Jaume Alonso-Cuevillas des que el català presidia la Federació Europea de Col·legis d’Advocats i el flamenc era degà del Col·legi d’Advocats de Bruges. Puigdemont surt esperançat de la consulta jurídica, convençut que si la justícia espanyola cursa una petició de detenció i extradició tindran dos mesos de coll abans no es resolgui. Forn, en canvi, veu l’ampolla mig buida, perquè hi ha possibilitats d’extradició.

Aquell migdia, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, presenta dues querelles per rebel·lió, sedició i malversació contra el Govern i els membres sobiranistes de la mesa del Parlament, a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem, i reclama exigir-los una fiança de 6,2 milions d’euros. La citació oficial als querellats per anar a declarar dijous mateix encara trigarà un parell de dies a arribar-los, un cop els jutges l’hagin acceptada, però aquell matí ja s’envien els documents a la premsa en un arxiu que té un títol intern, si més no, intrigant: «Más dura será la caída»…

Una trobada crucial al Vallès

També aquell migdia es produeix una trobada del tot desconeguda, però crucial, per al futur dels consellers que continuen a Catalunya. A l’aparcament del Decathlon de Mollet del Vallès, al costat de l’AP-7, s’hi concentren Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó i Josep Rull, disposats a seguir les passes dels seus companys. Els hi porten persones de la seva confiança, i queden en mans d’un operatiu que ha muntat el que queda de l’Estat Major. Hi falta Oriol Junqueras, que arribarà més tard. Complint la instrucció del president, van preparats per marxar cap a Bèlgica. Rull du una maleta grossa i Mundó també en porta una, mentre que els altres dos consellers ja tenen l’equipatge a Brussel·les. Si fins llavors poden pensar que travessar la frontera era una escapada curta, en aquell moment són conscients que es tracta d’un viatge sense bitllet de tornada. I no ho acaben de veure clar.

Arrenquen la marxa, però, amb tots els dubtes que envaeixen els consellers, l’operatiu decideix guanyar temps abans de travessar la Jonquera i els porta al pis d’un militant d’Esquerra prop d’on són, al Vallès, i esperen que arribi el vicepresident. Un cop tots cinc estiguin junts, si es compleix el pla de Puigdemont parlat diumenge a casa seva, l’anomenat Govern legítim sencer es retrobarà a Brussel·les. Durant l’espera, encarreguen dinar a un restaurant xinès.

A mesura que passen les hores, els consellers reflexionen conjuntament sobre el camí que estan a punt d’emprendre i afronten el dilema entre si és preferible anar a la presó o a l’exili. Fan l’enèsim càlcul d’escenaris, i valoren què els espera si es queden i quines oportunitats tenen si es refugien a l’estranger. Tenen coll avall que continuar a Catalunya implica anar a la presó, si han de fer cas de l’experiència dels Jordis. Però, si marxen, hi ha qui creu que l’extradició està assegurada. En el millor dels casos, vint anys d’exili no els els estalviarà ningú, fins que els delictes que els atribuiran no prescriguin.

L’un per l’altre, es van desdient d’emprendre el viatge. El primer a expressar dubtes és Jordi Turull, que explica que els seus pares ja són grans i no pot suportar la idea de tenir-los lluny en el tram final de la seva vida. Carles Mundó està desfet. Els explica que s’ha acabat de casar fa poques hores i s’ha acomiadat de la família. Si fos per ell, no marxaria, però tampoc no vol ser l’únic que es queda si la resta del Govern s’expatria. Mentre ho van comentant, els altres també es van fent enrere i es mentalitzen que això implicarà passar una llarga estada encarcerats.

Un correu electrònic que porta Raül Romeva del seu amic Pepe Beúnza els ajuda a prendre la decisió. Va ser el primer objector de consciència de l’Estat que es va negar a fer el servei militar obligatori per raons polítiques. La insubmissió li va costar dos anys de presó el 1971. En el text, que el conseller publicarà al cap de dos anys al seu llibre Esperança i llibertat, Beúnza li dona consells per afrontar l’estada entre reixes. Li diu que una persona normal «pot resistir-la i sortir-ne més forta» i que «la presó dura temps, però la dignitat i l’orgull són per sempre».

Quan, entrada la tarda, el vicepresident arriba a la casa del Vallès, ja s’han desdit de la intenció de marxar i estan disposats a afrontar un procés judicial que els condemnarà a anys de presó abans que passar dues dècades a l’exili esperant que prescriguin els delictes. Junqueras tampoc no té la intenció de marxar. D’allà se n’ha d’anar a TV3. En l’entrevista al Telenotícies vespre, assegura que, posar-los a la presó, no farà que deixin d’actuar en consciència ni dissuadirà els independentistes del seu objectiu. Hi esmenta les reunions que ha tingut durant el dia amb l’executiva d’Esquerra, el grup parlamentari i amb la resta de consellers, però no explica què fa mig Govern a Bèlgica ni anticipa cap moviment. El vicepresident defensa, això sí, que les eleccions del 21-D són «una oportunitat». Els consellers expatriats, que veuen l’entrevista per internet des de la seu de l’ALE a Brussel·les, es pensen que està gravada, perquè es fan pagues que el vicepresident i la resta del Govern que al matí eren a Catalunya ja són de camí a Brussel·les.

Puigdemont sopa aquell dilluns a l’apartament de l’assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa, Aleix Sarri, amb Jordi Solé i alguns assistents d’Esquerra al Parlament Europeu, com ara Elisabet Nebreda, Raquel Correa i Oriol Casas. Aquell matí, Elsa Artadi i Josep Rius havien cridat Sarri per encarregar-li que estigués pendent de Puigdemont en la seva estada a Bèlgica. «Cuida el president», li havien encomanat. I d’allà se n’havia anat directament cap a l’aeroport a buscar el primer vol cap a Brussel·les. En aquell sopar, Puigdemont li encarrega que faci una piulada a Twitter per anunciar que demà faran una roda de premsa. El president se’n va a dormir. Passa la primera nit a l’Hotel Chambord. Els consellers que eren a l’ALE arriben passada la mitjanit a casa de l’assistent de Tremosa. Llavors s’adonen que la resta del Govern no els seguirà a l’exili, cosa que els cau com una galleda d’aigua freda. Se’n van a dormir també. Aquella primera nit els acullen a casa dels assessors dels partits instal·lats a Bèlgica.