Capítol III

El compte enrere

Superada la crisi de govern, el nou executiu de Puigdemont ja és una realitat. Els consellers que han de liderar l’últim tram fins al referèndum ja són a lloc, disposats a completar la travessia més arriscada de la seva carrera política. Els nous arriben havent assumit conscientment tots els riscos. En principi, també ho han fet aquells que han decidit seguir. Però, malgrat els canvis, al Govern encara hi queden integrants recelosos amb l’esdevenir del Procés i sobretot amb el paper de l’Estat Major. Només arribar, Joaquim Forn confessa a alguns dels seus companys que no veu clar el rol del sanedrí. Tanmateix, el rellotge colla. Falten només setanta-vuit dies per a l’1-O i això, amb l’agost pel mig, obliga a accelerar. El compte enrere cap al referèndum acaba de començar.

En la roda de premsa en què explica els canvis al Govern, Puigdemont aprofita per anunciar la creació d’un nou organisme de coordinació del referèndum que es reunirà periòdicament i que estarà integrat per ell mateix i Víctor Cullell, d’una banda, i per Oriol Junqueras i Josep Maria Jové, de l’altra. L’anunci agafa per sorpresa fins i tot alguns dels integrants d’aquest nou fòrum de decisió i és interpretat com un gest per demostrar que el Govern pren el timó un altre cop sobre el referèndum i tranquil·litzar aquells que qüestionaven el pes, cada cop més gran, de l’Estat Major. La realitat, però, és que l’organisme de coordinació del referèndum no s’arriba a reunir mai. El sanedrí segueix funcionant com a principal centre de decisió de l’1-O.

La conclusió arrelada en Puigdemont que només des d’aquesta estructura paral·lela al Govern es podrà organitzar un referèndum la refermen les mesures que va prenent el Govern espanyol per intensificar el control sobre la Generalitat i la pressió judicial constant. A més dels advertiments al Govern i el Parlament per part del Tribunal Constitucional, el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona va fent forat en el segon nivell de l’administració. La causa, oberta arran de la informació publicada a El País sobre les declaracions en xerrades organitzades per l’ANC de l’exjutge i senador d’ERC Santi Vidal, en què assegura que el Govern disposa de manera il·legal de les dades fiscals dels catalans, acaba convertida en el calaix de sastre a través del qual s’investiguen tots els preparatius del referèndum. Una causa general que esclata a partir del 26 de juliol amb els interrogatoris a diversos alts càrrecs de Presidència i Exteriors, alguns dels quals, com Joaquim Nin o Jaume Clotet, entren a la caserna de la Guàrdia Civil de travessera de Gràcia per declarar com a testimonis i en surten com a imputats. Com a resposta davant el que consideren uns interrogatoris plens d’irregularitats, el Govern presenta una denúncia al jutjat de guàrdia de Barcelona, en què carrega contra l’opacitat de la causa que instrueix Juan Antonio Ramírez Sunyer i acusa l’institut armat d’haver comès fins a cinc delictes. La denúncia acabarà arxivada, i la instrucció del jutjat número 13 encara provocarà alguns dels dies clau que arribaran abans de l’1-O.

La pinça tribunals-Moncloa fa inviable organitzar el referèndum només des de les institucions, i la via de l’Estat Major és l’única sortida. Una estructura paral·lela i clandestina que, liderada per un nucli reduït de dirigents del Govern, dels partits, de les entitats i per algunes persones externes a la dinàmica institucional, pot tirar endavant els preparatius de l’1-O escapant de la lupa de l’Estat. Així es demostra a finals de juliol, quan mentre al Parlament s’aprova la reforma del reglament que vol facilitar la tramitació d’urgència de les lleis de ruptura i s’entra a registre en l’últim minut del curs la Llei del referèndum, el sanedrí funciona a ple rendiment. Fins al punt que, el mes de juny, Oriol Soler ja treballa molts dies des d’un petit despatx a la part superior del Palau de la Generalitat.

L’editor és, junt amb Xavier Vendrell i Marta Rovira, una de les peces clau de l’estructura. Ell coordina l’operativa digital i de comunicació. Sota la seva tutela s’organitza un equip que funciona pràcticament com si fos la redacció d’un mitjà de comunicació. En una seu fora de la Generalitat, hi ha des de periodistes fins a dissenyadors i informàtics. Un equip proper a les vint-i-cinc persones que inicialment és batejat com a Ràdio Democràcia i que és el responsable d’algunes de les campanyes imprescindibles per fer possible l’1-O. Impulsen des del web del referèndum fins a la pàgina per la qual els electors podran saber on votar. També la campanya «Impressors per la democràcia», un web que posa en contacte repartidors i impressors per reimprimir les paperetes que a finals de setembre la Guàrdia Civil aconsegueix requisar. Per garantir-ne la seguretat, tot s’emmagatzema en servidors fora de la Unió Europea.

El vessant informàtic és clau, i l’operatiu compta amb un aliat de renom: el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. El seu entorn i ell mateix, des de l’asil que llavors li donava l’ambaixada de l’Equador a Londres, s’impliquen a fons en l’1-O. Els tuits des del seu compte personal sobre el Procés i en un perfecte català són constants durant els dies anteriors al referèndum. Considera que el que està passant a Catalunya és un esdeveniment de primer ordre. «Igual que als anys noranta havies de viure a Berlín si t’interessava la política, ara has de viure a Barcelona», diu als seus col·laboradors.

Per afinar l’estratègia comunicativa, l’equip de Soler rep trackings diaris. Petites enquestes per calibrar la situació que s’analitzen a la reunió que cada matí es fa a la redacció. Els resultats apunten a una conclusió doble: de portes enfora, és important treballar perquè arreli a escala internacional la idea que el que passa a Catalunya va de democràcia; de portes endins, hi ha dubtes entre els catalans sobre si finalment el referèndum s’arribarà a fer. La conclusió al Palau de la Generalitat és clara: cal fer creïble l’1-O. El primer i més important objectiu, les urnes, està a punt d’arribar al Principat.

El miracle de les urnes

Tot i les tensions al Govern i que el concurs públic hagi quedat desert, Puigdemont va deixant anar pistes sobre el fet que finalment les urnes hi seran. El dilluns 24 de juliol, el president sopa a la Casa dels Canonges amb el delegat de la Generalitat a Madrid, Ferran Mascarell; el secretari general del DIPLOCAT, Albert Royo; el politòleg Ramón Cotarelo; l’escriptor Suso de Toro, i el catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo. Durant el sopar, a base de pernil, torrades de verdures al forn, peix i llagostins, Puigdemont respon les preguntes que li van fent els comensals, es mostra disposat a arribar fins al final i, com va fer a través de Vidal de Ciurana en la reunió de Pedralbes del 23 de juny, deixa caure que el Govern ja té les urnes. Aquest cop, però, la conversa es filtra i el diari Ara publicarà tres dies després la notícia: Puigdemont ja admet en privat que té les urnes de l’1-O.

Com han arribat aquestes urnes és un misteri que fins i tot la immensa majoria de membres del Govern no sabran resoldre i que s’encarregaran de desvetllar en bona part els periodistes Laia Vicens i Xavi Tedó en el llibre Operació Urnes, que explica el viatge d’aquestes caixes de plàstic des del port de Guangzhou, a la Xina, fins a les taules dels col·legis electorals de l’1-O. L’operació va començar a gestar-se al març. Davant el bloqueig dins l’executiu, Jordi Sànchez planteja a Puigdemont la possibilitat d’externalitzar la compra de les urnes. Li diu que hi ha algú disposat a fer front al pagament dels prop de cent mil euros que valen. Amb el vistiplau del president, en Lluís —el pseudònim que farà servir el comprador— rep l’encàrrec en un bar del passeig de Sant Joan de Barcelona. Triga cinc minuts a dir que sí, i posa una condició: estar fora de qualsevol circuit oficial i que pràcticament ningú no sàpiga qui és. El mateix Puigdemont coincidirà amb ell durant l’estiu sense saber que al davant té l’home que ha comprat les urnes.

La compra de les urnes, però, només és la punta de l’iceberg. Perquè tingui sentit, cal dissenyar un dispositiu que permeti fer-les arribar des de la Catalunya del Nord fins al Principat. Des del primer magatzem del Riberal, a la Catalunya del Nord, a les taules dels col·legis de l’1-O. Un cop més, el paper de l’Estat Major és cabdal. Amb absoluta discreció, es teixeix una xarxa clandestina sense precedents. Una obra d’orfebreria en què, lluny del mite de la societat autoorganitzada, hi té un paper preponderant el lideratge polític del sanedrí. Un reduït nucli de persones dissenya l’estructura piramidal que serà clau per burlar els intents de l’Estat d’impedir el referèndum i que estarà integrada principalment per militants i càrrecs d’ERC i del PDeCAT. El primer equip que rebrà les urnes i les portarà primer a la Catalunya del Nord i després als vuit magatzems centrals del Principat, el dissenya el mateix Lluís. Pel que fa als encarregats de rebre i distribuir material un cop hagi creuat la frontera, tots ells, del primer a l’últim, són escollits des de l’equip que, dins l’Estat Major, s’encarrega del material. Tot es calcula al mil·límetre. Fins al punt que es dissenya una taula d’Excel on s’apunten el nom de totes les persones que rebran paperetes i urnes i on se certifica que la cadena va rebent el material per poder detectar a temps si en alguna zona del país hi pot haver problemes d’abastiment.

Els integrants de la xarxa, però, no coneixen la resta de baules de la cadena. Tot està compartimentat per tal que si s’intercepta algú no es posi en risc la resta de l’organització. Simplement, un dia, reben una trucada d’algun conegut que els demana de veure’s. En aquesta primera cita, se’ls explica que un dia els telefonaran perquè vagin a un lloc concret en una hora determinada. La confiança cega explica la resta. Pràcticament ningú no dubta. Ningú no fa preguntes. Tothom hi accedeix. Quan arriba el dia, algú els espera amb les urnes per demanar-los que les guardin. Del Riberal passaran primer als vuit magatzems centrals que hi ha al Principat; d’allà a altres magatzems comarcals més petits i, finalment, a cases particulars fins a arribar als col·legis el dia del referèndum.

En paral·lel al dispositiu clandestí del material, hi ha una altra estructura en marxa. És la que ha de garantir que a tot arreu hi hagi locals disponibles per votar l’1-O. A la primavera, el Govern ja designa vuit responsables territorials perquè coordinin l’operatiu, amb els quals es comunica en tot moment a través d’un sistema encriptat. Ells són els responsables de sondejar els ajuntaments per conèixer la seva disponibilitat a cedir espais de cara a l’1-O i de buscar alternatives allà on la resposta és negativa. Ells s’encarregaran també de la interlocució amb els coordinadors locals del referèndum i amb el responsable que es designarà per a cada col·legi electoral.

Al final de juliol, les deu mil urnes arribades de la Xina ja són a Marsella després d’un viatge de vint-i-cinc dies en vaixell. D’allà sortiran el 7 d’agost amb destí a un magatzem del Riberal, des d’on s’aniran repartint posteriorment al Principat. Abans del 15 d’agost, la gran majoria de les urnes necessàries ja han creuat la frontera. La resta s’acabaran de baixar al començament de setembre. Tres mil cinc-centes es quedaran a la Catalunya del Nord per si mai fan falta. Amb la màxima discreció, tot s’haurà enregistrat amb qualitat cinematogràfica per tal de fer-ne algun dia una pel·lícula.

17-A, el temps s’atura a la Rambla

El 17 d’agost, a les 16.50, el temps s’atura a la Rambla de Barcelona. L’horror de l’atemptat terrorista redimensiona l’escenari i porta el Govern a tornar de manera precipitada. Puigdemont viatja des de Cadaqués i, com ell, altres membres de l’executiu s’apressen a desfer el camí des de Menorca, els Pirineus o Cambrils, on a la nit hi haurà un segon episodi de l’atemptat. De seguida es constitueix el centre de coordinació (CECOR) a Interior, on no paren d’arribar consellers, molts d’ells abillats amb bermudes, sandàlies o vestits d’estiu, sense temps de passar per casa a canviar-se. Tothom està centrat en l’atemptat. Només un càrrec de segona línia s’atreveix a dir aquell dia en veu alta el que a alguns els passa també pel cap mentre viatgen cap a Barcelona: «S’ha acabat el referèndum».

És el punt final de l’estiu. L’atropellament mortal a la Rambla comporta jornades maratonianes sense pràcticament dormir i força, de retruc, la trobada entre els dos presidents que fa tant temps que es nega. Mariano Rajoy i Carles Puigdemont es troben l’endemà dels atemptats en la reunió que mantenen la Generalitat i el Govern espanyol. Per superar l’estira-i-arronsa entre els equips de protocol, que discuteixen sobre si la reunió s’ha de fer al Palau de la Generalitat o a la Delegació del Govern espanyol, la trobada es fa finalment al Departament d’Interior. Després d’una breu introducció en què Puigdemont ofereix a Rajoy presidir la reunió i el cap de l’executiu espanyol ho declina cortesament, el primer a prendre la paraula és Joaquim Forn, que intervé succintament abans de deixar pas al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que fa un relat extens i detallat de la situació, de tota la informació de què disposa la policia i dels passos que s’estan fent per poder donar per tancada la crisi com més aviat millor. Darrere d’ell parlen el director general de Protecció Civil, Joan Delort, i el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Ángel Gozalo, que es limita a apuntar les gestions que s’estan fent amb les ambaixades per repatriar les víctimes mortals. Rajoy, que s’ha passat la reunió prenent notes, clou la trobada assegurant que és millor que els polítics facin un pas al costat: «Jo, en aquests casos, evito prendre decisions i signo tot el que manin els professionals, que són els que en saben».

En acabar la trobada, Rajoy i Puigdemont compareixen plegats en una roda de premsa en què fan una crida a la unitat per combatre el terror. Abans, el president espanyol s’acosta al cap de l’executiu català per intercanviar els telèfons personals. «Truca’m quan et faci falta», diu. En els mesos que han de venir, Puigdemont només farà servir aquest canal un cop. Serà quatre dies després, just abans de comparèixer en roda de premsa per anunciar que Younes Abouyaaqoub, l’últim integrant de la cèl·lula terrorista, ha estat abatut.

Dues trobades entre Puigdemont i Sánchez

Amb qui sí que parla Puigdemont aquells dies és amb Pedro Sánchez. La primera ocasió en què es troben és precisament el 22 d’agost, amb motiu del tradicional suquet que el director de cinema Pere Portabella organitza a Mas Ventós, a l’Empordà. Portabella, que sempre ha gaudit propiciant trobades de punts de vista distants en els seus sopars —fins al punt que força que a les taules ningú no segui amb el seu acompanyant—, aquest cop ha convidat el líder del PSOE. El sopar comença dues hores tard, ja que esperen Puigdemont, que s’endarrereix perquè està compareixent a Barcelona al costat del major dels Mossos per anunciar que s’ha abatut l’últim terrorista de la Rambla. A la mateixa hora en què el president compareix, la resta de convidats prenen una copa de cava i uns canapès. El protagonista de tots els cercles és Sánchez, que en converses informals explica que estant a l’oposició no té prou controlat el PSOE per fer propostes per a Catalunya: «Quan sigui president, tindré més marge», afirma.

Ben entrada la nit, amb Puigdemont ja a lloc i el sopar avançat, Portabella s’endú el president de la Generalitat i el líder del PSOE a la biblioteca que té dins del mas i els deixa allà perquè puguin parlar amb tranquil·litat. La conversa dura prop de mitja hora, però tots dos acorden tornar-se a veure aviat, aquest cop a la Generalitat. La trobada arriba dies després, aprofitant que Sánchez és a Barcelona per assistir a la manifestació de condemna pels atemptats. Tots dos dinen a la Casa dels Canonges, i, en aquesta ocasió, Puigdemont i Sánchez sí que entren en matèria. El president de la Generalitat insta el líder del PSOE a impulsar una moció de censura contra Rajoy i li garanteix que disposaria dels vots dels independentistes. Sánchez, però, ho descarta, perquè creu que encara no ha arribat el moment, i parla a Puigdemont de la seva aposta per l’Estat plurinacional i de la possibilitat d’impulsar una comissió al Congrés sobre Catalunya.

El líder del PSOE troba més receptivitat en la coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal, amb qui també es veu aquells dies. D’aquella trobada en sorgeix una sintonia que serà clau deu mesos després per fer prosperar la moció de censura contra Mariano Rajoy. Pascal també forja aleshores una relació fluida amb Pablo Iglesias, amb qui manté contactes sovint, sobretot als voltants de l’assemblea de càrrecs locals que fa Podem a Saragossa el 24 de setembre, en què s’aprova un manifest —que ERC no subscriu— que aposta per un referèndum pactat a Catalunya. És una reunió en què la principal notícia, però, són els aldarulls a la porta, on manifestants d’ultradreta impedeixen la sortida dels assistents sense que la policia, sota mínims perquè llavors ja té la majoria dels seus efectius a Catalunya buscant urnes i paperetes, pugui garantir-ne la seguretat en un primer moment.

De les moltes trobades discretes que es fan per aquelles dates, n’hi ha una, però, que transcendeix. És la que, a petició de Jaume Roures, mantenen Oriol Junqueras i Pablo Iglesias a casa de l’empresari, que està molt interessat que Podem doni suport a l’1-O. A la cita hi assisteixen també Marta Rovira, Xavier Domènech i Oriol Soler, qui havia coordinat la convocatòria. A la porta els espera per sorpresa un periodista d’El Confidencial, i poques hores després la reunió, que es volia secreta, s’ha fet pública. Durant el sopar, Junqueras es manté, d’entrada, en un segon pla i deixa que sigui Rovira qui exposi com veu Esquerra el camí fins al referèndum. Després pren la paraula Iglesias, que dibuixa un escenari optimista en què Podem governa a l’Estat al cap de dos anys i mig. Vaticina, també, que l’1-O no s’arribarà a fer: «Ser català implica no portar a les venes prou pulsió insurreccional».

També el PP aprofita per fer reunions amb el referèndum com a teló de fons. El 21 d’agost se’n fa una de destacada a la seu del partit al carrer d’Urgell de Barcelona. Allà, un grup de dirigents del PP català —entre els quals hi ha Xavier García Albiol, Enric Millo, Santi Rodríguez i Josep Llobet— fan arribar a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría la seva inquietud perquè, com va passar el 9-N, l’1 d’octubre hi hagi urnes a Catalunya. La resposta de Santamaría és una vegada i una altra la mateixa: «No us preocupeu, no hi haurà urnes». Veient que no aconsegueix vèncer els recels dels seus companys de partit a Catalunya, acaba pronunciant una frase amb un punt de condescendència que queda marcada en el record dels presents: «A veure si ens entenem. “Els nois” ho tenen tot controlat. Les urnes no apareixeran. No apareixeran». Amb això d’«els nois», Santamaría es refereix al CNI.

Durant la reunió, la vicepresidenta afegeix un argument més per defensar que l’1-O no hi haurà referèndum, i és que li sembla impossible que amb els atemptats tan recents el Govern es plantegi continuar endavant amb la votació. Aquells dies s’obre pas entre alguns dirigents independentistes una hipòtesi que amb el temps arribarà a arrelar amb diferent intensitat també en càrrecs del Govern i el mateix president Puigdemont. Una teoria de la conspiració, segons la qual l’Estat tindria alguna cosa a amagar respecte als atemptats i que té com a base una escena viscuda el 31 de juliol al Parlament. Segons diverses fonts, just després que J×Sí i la CUP entressin al registre de la cambra la Llei del referèndum, un diputat de C’s va traslladar el mateix missatge per separat a Lluís Llach i a Mireia Boya: «Aquest referèndum no el podreu fer perquè passaran coses molt grosses».

Durant pràcticament dues setmanes des de l’atropellament mortal a la Rambla, el referèndum ha desaparegut de l’agenda política. La resolució dels atemptats i la gestió dels actes institucionals centren el dia a dia. L’últim capítol és el 26 d’agost amb la manifestació de rebuig al terrorisme, a la qual assisteixen les principals autoritats de l’Estat. També el rei Felip VI, que protagonitza l’acte per la sonora xiulada que rep i les protestes. En totes les televisions del món, el monarca apareix encerclat d’estelades i cartells amb el lema «Qui vol la pau no trafica amb armes». Darrere la protesta i les pancartes que es reparteixen a la manifestació hi ha, un cop més, l’aparell de comunicació gestat des de l’Estat Major. En el parèntesi pels atemptats, l’estructura externa al Govern que treballa per fer possible el referèndum no ha deixat de funcionar.

L’hora del Parlament

El dilluns 28 d’agost queden només trenta-tres dies per al referèndum. Les últimes dues setmanes la votació ha quedat en un segon pla, però ara torna a primera pàgina de la mà del Parlament. El mantra de l’independentisme d’anar «de la llei a la llei» obliga la cambra a dotar d’arquitectura legal l’1-O. Mentre la Llei del referèndum hiberna encara al registre del Parlament, Lluís Corominas, Jordi Orobitg, Gabriela Serra i Benet Salellas compareixen a la cambra catalana per presentar per primer cop públicament la Llei de transitorietat jurídica. Finalment s’opta perquè les dues lleis es facin per separat. És una decisió que allunya de tot aquest procés final l’exmagistrat del Tribunal Constitucional i president de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver i Pi-Sunyer, partidari que la cobertura legal del referèndum estigui inclosa en la mateixa Llei de transitorietat, que només s’activaria en la seva totalitat en cas de victòria del sí.

Carme Forcadell percep que en aquest tram la pressió recau sobre la seva esquena. El Tribunal Constitucional ha suspès la reforma del reglament que havia de facilitar la tramitació per la via d’urgència de les dues lleis, però J×Sí i la CUP ordeixen un pla alternatiu: la via de l’article 81.3 del reglament que permet, interpretat generosament, comprimir al màxim els tràmits necessaris per a la tramitació d’una llei. És un camí que necessita un paper determinant per part de la majoria independentista a la mesa del Parlament. Inquieta pel que ha de passar i molesta perquè fins ara se l’ha exclosa de les reunions de l’Estat Major, Forcadell demana reunir-se amb Carles Puigdemont. Tots dos es veuen el 4 de setembre al Palau de la Generalitat. La presidenta del Parlament mostra al cap de l’executiu català la seva incomoditat i li exposa que durant els debats dels dies 6 i 7 ella haurà de ser garantista amb l’oposició. «No limitaré cap dret», remarca.

El tantes vegades pregonat xoc de trens entre les institucions catalanes i el Govern espanyol està a punt d’arribar. En previsió d’un ple que tothom vaticina que serà explosiu, fa dies que membres de Junts pel Sí i l’equip més proper a Forcadell assagen amb la presidenta del Parlament alguns dels moments més tensos que haurà de gestionar. S’espera que, com ja ha passat en els últims plens abans de l’estiu, els grups de l’oposició li busquin les pessigolles. Forcadell sap que tots els focus estaran sobre ella, i no vol donar munició als que l’acusaran de trepitjar-los els drets. «Tu tranquil·la, Carme», li repetiran els seus els dies previs a la batalla.

El que no s’imaginen als despatxos de J×Sí i la CUP és que gairebé al mateix moment que ells preparen les seves estratègies per al ple, el PSC, PP i C’s també estan esprement el reglament al detall. En aquest cas, buscant conjuntament la via per dinamitar el ple. Un pla ordit des de la Moncloa. En concret, des de la taula de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. És la seva mà dreta, el català José Luis Ayllón, qui viatja els dies previs al ple a Catalunya i es reuneix en secret a la Delegació del Govern espanyol amb els representants del PSC i C’s a la mesa, David Pérez i José María Espejo Saavedra, i el portaveu del PP a la cambra, Santi Rodríguez. Allà es gesta l’estratègia de dilatar al màxim el ple forçant tantes reunions de la mesa com sigui possible i gesticulant tant com es pugui perquè als ulls del món la imatge que quedi sigui la d’una majoria atropellant els drets de la minoria. Ayllón tutelarà tots els passos que faci l’unionisme a l’hemicicle.

El dimecres dia 6 és un calvari per a J×Sí i la CUP. Enmig d’una expectació mediàtica sense precedents al Parlament, el ple es converteix pràcticament en una batalla campal. En el moment en què Marta Rovira i Anna Gabriel demanen la paraula per incloure a l’ordre del dia la Llei del referèndum, la tensió es dispara. Les interrupcions per part de l’oposició són constants, i forcen Forcadell a haver d’aturar el ple sovint per respondre peticions de reconsideració. Convoca la mesa i la Junta de Portaveus en cinc ocasions aquell dia. Reunions que s’allarguen i en les quals la temperatura ambiental puja per moments, amb Carlos Carrizosa i Fernando de Páramo especialment agressius amb Forcadell. Amb els nervis a flor de pell, a la tarda, la presidenta del Parlament arribarà a negar la paraula al lletrat major del Parlament, Antoni Bayona.

Són les deu de la nit tocades quan, amb la llei aprovada i extenuats per un ple interminable, els membres del Govern es reuneixen en una sala de la cambra per signar el decret de convocatòria. Encara han d’esperar una estona perquè costa trobar Oriol Junqueras. L’ambient és entre solemne i greu, amb els consellers convençuts que s’ha fet un pas definitiu per creuar el Rubicó i que ja no hi ha marxa enrere. L’absència de Junqueras neguiteja Josep Rull, que ha de tornar al ple —que segueix en marxa, perquè després s’ha d’aprovar la creació de la Sindicatura Electoral— a defensar una moció sobre el taxi i les llicències VTC. Mentre esperen el vicepresident, el conseller de Territori demana als seus que allarguin el debat abans no hagi d’intervenir ell. Junqueras torna, i arriba el moment de signar. Toni Comín ho fa mentre subjecta el telèfon mòbil mostrant una fotografia de la seva filla. És una manera de dir que ho fa per ella, però també de ser conscient que el que acaba de passar pot tenir conseqüències per a ell i la seva família. Els últims a estampar-hi la firma són Junqueras i Puigdemont.

El referèndum de l’1-O ja està oficialment convocat.

La unitat trontolla

Poques hores després d’haver-se convocat, però, el referèndum ja trontolla. Tot i la satisfacció d’haver complert amb l’objectiu, els membres del Govern i bona part dels diputats de Junts pel Sí tornen a casa de matinada digerint encara les imatges d’un ple que a estones els ha avergonyit. La gran majoria es conjuren per impedir que l’endemà l’escena sigui la mateixa i es qüestiona si cal aprovar la Llei de transitorietat. Aquest és un vell debat que ressuscita amb força el matí del 7 de setembre. Puigdemont també es troba entre els qui creuen que aprovar ja la Llei de transitorietat —abans de saber el resultat del referèndum— suposa «posar-se la soga al coll» i un desgast innecessari. El seu despatx a la cambra catalana és un anar i venir de veus que s’expressen en aquesta línia. Una de les més vehements és la de Carles Mundó, que, com altres consellers, reclama posposar el debat de la llei.

Quan la CUP s’assabenta d’aquest qüestionament, se’ls encén el senyal d’alarma. A l’agost, Benet Salellas ja havia amenaçat en una entrevista a Europa Press que el seu grup registraria pel seu compte la llei si J×Sí no ho feia només tornar de les vacances. Ara, els diputats anticapitalistes fan saber a J×Sí que estan disposats a sortir en roda de premsa immediatament a explicar que J×Sí no vol aprovar la Llei de transitorietat i fer saltar pels aires la unitat al voltant del referèndum poques hores després d’haver-se convocat. En el rerefons, hi ha el temor de la CUP que després del referèndum la llei no s’arribi a portar mai al Parlament. «De cap manera no acceptarem un altre 9-N», fan saber els diputats cupaires als seus interlocutors. Un cop més, Marta Rovira i Lluís Llach s’encarreguen de fer de pont entre la CUP i J×Sí. «Si no aprovem la llei, la CUP es despenja i no hi ha referèndum», avisa la secretària general d’ERC. L’avís fa efecte, i Puigdemont acaba cedint, tot i que manté els recels: «Estem regalant la imatge que vol l’Estat. Crec que ens equivocarem». Un cop més, es fa un pas només per la necessitat de vèncer les desconfiances entre els partits.

La Moncloa segueix al minut tot el que està passant al parc de la Ciutadella. La seguretat amb què s’afirmava només dues setmanes enrere que no hi hauria referèndum va minvant. Tot i que es manté la convicció que les urnes finalment no apareixeran, estudien mesures per augmentar la pressió sobre la Generalitat. L’entorn de María Dolores de Cospedal, sempre enfrontada amb Soraya Sáenz de Santamaría, és el més contundent: cal actuar ja. Mariano Rajoy no veu clara encara l’aplicació de l’article 155, perquè no el vol posar en marxa sense el suport dels socialistes, que encara no té. Busca, però, alternatives que li permetin intervenir puntualment l’autonomia de la Generalitat. S’estudia afegir al control financer, de què ja disposa, la tutela sobre els Mossos d’Esquadra a través de la Llei de seguretat nacional. Es descarta aquest extrem, i s’opta per iniciar l’operació Copèrnic, que durà a Catalunya fins a deu mil agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per aturar el referèndum. Mentrestant, se segueix madurant un 155 per al qual fins i tot es comencen a buscar noms que puguin assumir el lideratge de les conselleries per un temps indefinit.

La negociació per Barcelona

La signatura del decret de convocatòria del referèndum activa, la mateixa nit del 6 de setembre, alguns ressorts relacionats amb la votació. El principal té a veure amb la implicació dels alcaldes. Els presidents de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Miquel Buch i Neus Lloveras, respectivament, fan arribar una carta als 948 ajuntaments catalans perquè confirmin si l’1-O es podrà votar als mateixos col·legis que en les últimes eleccions. De seguida reben la resposta positiva dels alcaldes del PDeCAT, ERC i la CUP. Les dificultats arriben principalment de l’àrea metropolitana, amb molts consistoris governats pel PSC, i, sobretot, a Barcelona. Que no es pogués votar amb normalitat a la capital seria un cop letal per al referèndum.

En el cas de l’àrea metropolitana, qui s’hi implica a fons per assegurar que hi haurà col·legis és Jordi Turull. A Barcelona, en canvi, la negociació es deixa en mans d’ERC. Al començament de juliol, hi ha una primera presa de contacte entre Alfred Bosch i Ada Colau, en una reunió en què també hi són el president de la federació dels republicans a la capital, Robert Fabregat, i el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello. La trobada no va bé. La falta de sintonia entre Colau i Bosch és evident. Tanmateix, el 7 de juliol, Bosch fa arribar per carta a l’alcaldessa la mateixa oferta que li ha fet abans a la reunió: ERC està disposada a entrar al govern de la ciutat i assumir els riscos que pugui suposar dur a terme l’1-O. Fins i tot, si cal, a assumir l’alcaldia durant el dia del referèndum.

La sensació entre els negociadors republicans és que els comuns no volen de cap manera fer cap pas que pugui posar en risc Colau. Hi ha por a una hipotètica inhabilitació de l’alcaldessa, i això centra totes les converses quan al setembre es reprenen les negociacions, que els republicans delegaran en Marta Rovira i Robert Fabregat. Per part dels comuns, les converses les lideren Jaume Asens, Eloi Badia i, en moments puntuals, Adrià Alemany. Junqueras també dona poders a Toni Comín, que té molt bona relació amb els comuns, perquè provi per la seva banda de desencallar l’acord. A mesura que avança el setembre, s’acumulen les reunions discretes, algunes en els llocs més insospitats. És el cas de la que se celebra al club de fumadors que hi ha al soterrani d’un estanc proper a la plaça de Sant Jaume i a la qual, tot i que el club és només per a homes, assisteix Marta Rovira.

A poc a poc l’acord es va forjant, no sense dificultats. En alguns moments, el pacte sembla tan lluny que s’avisa els comuns que, si cal, s’ocuparan les escoles per la força. Finalment no és necessari arribar a aquest extrem. El dimecres 13 de setembre, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publica el cessament del president del Consorci d’Educació de Barcelona, Lluís Baulenas. Assumeix la seva responsabilitat la consellera Clara Ponsatí. Un relleu que és, literalment, la clau que obre tots els panys, ja que aquest organisme gestiona tots els centres educatius de la ciutat. Perquè el Consorci decideixi obrir els col·legis l’1-O, n’hi ha prou que el govern d’Ada Colau es posi de perfil i no s’hi oposi. Que l’Ajuntament miri cap a un altre costat és també la solució pel que fa als centres cívics. Serà feina dels organitzadors del referèndum que els gestors dels centres cívics els deixin les claus, però el consistori no prendrà mesures contra aquells que obrin les portes. El 14 de setembre, Colau, que té sobre la taula un informe del seu secretari municipal en què avisa que cedir locals contravé la suspensió de la Llei del referèndum per part del Tribunal Constitucional, anuncia a través del seu Twitter que «a Barcelona, l’1-O es podrà participar sense posar en risc la institució ni els servidors públics».

Tancar la llista dels locals disponibles l’1-O és indispensable per fer arribar als catalans les targetes censals. Aquest és un dels punts calents de la votació i dels que genera més dubtes. Al començament de setembre hi ha una reunió crítica a les golfes del Parlament. La tensió per aquest capítol concret del referèndum és màxima. Dins del Govern hi ha qui veu en la possibilitat d’obtenir les dades dels catalans de manera irregular una línia vermella difícil de superar per les conseqüències legals que podria comportar. Carles Mundó ho exposa amb vehemència. No és l’únic. Durant la reunió, a la qual es va sumant gent que s’escapa de l’hemicicle puntualment, hi ha retrets i alguna llàgrima. La decisió està presa: «Sense cens, no hi ha referèndum».

De la mà de l’Estat Major, s’exploren moltes opcions i, com amb tot, se segueixen diverses vies per si una falla o és interceptada. Des de signar un paper en nom del Govern que assumeixi tota la responsabilitat per sobre de l’Idescat si se’n necessita la implicació fins a solucions més imaginatives. Al començament de setembre, davant del bloqueig que genera aquest debat i la multitud de veus que diuen que no es poden aconseguir les dades dels catalans, un dels principals integrants del sanedrí arriba a una reunió amb el cens a la mà. «Aquí teniu les dades. No era tan difícil», exclama. Les ha tret d’alguna de les moltes institucions que participen en els processos electorals i que encara no ha eliminat el cens dels últims comicis del 27 de setembre de 2015. Cal, però, actualitzar-les.

Resolt l’escull de les dades, i amb els col·legis de cada zona ja designats pels vuit responsables territorials que ha elegit el Govern, es poden començar a repartir les notificacions a aquells que els toqui ser membres de mesa electoral. Ho impedeix la Guàrdia Civil el 19 de setembre, quan intercepta quaranta-cinc mil sobres amb l’emblema de la Generalitat a la seu d’Unipost de Terrassa. És el primer gran cop que la benemèrita aconsegueix assestar al referèndum. Fins ara, el balanç havia estat més aviat pírric. Centenars de cartells i material publicitari. I això que des del 6 i 7 de setembre s’ha posat en marxa l’operació Copèrnic.

A Catalunya arriben policies nacionals i guàrdies civils des de tots els racons d’Espanya. Per terra, en nombroses comitives de vehicles acomiadades al cant d’«A por ellos»; per mar, en vaixells hotel decorats amb un dibuix gegant del Piolín, i, per aire, en forma d’helicòpter que farà de banda sonora dels últims dies de setembre a Barcelona. El desplegament és inaudit i els resultats, inicialment, escassos. Els primers intents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional de requisar material del referèndum són fallits. Els agents comencen a tastar, a més, la capacitat de mobilització de l’independentisme. Allà on actuen, al cap de vint minuts hi ha un centenar de persones protestant, i l’assistència va creixent. Càntics com ara «On són les paperetes» o el «Passi-ho bé» són el pa de cada dia dels agents.

El gran cop de l’Estat al referèndum

El gran cop de l’Estat al referèndum, però, arriba l’endemà de l’escorcoll a Unipost. El dimecres 20 de setembre, a primera hora del matí, la Guàrdia Civil entra als departaments d’Economia, Governació, Treball i Exteriors, a més de l’Institut d’Estudis d’Autogovern, diversos domicilis particulars i una nau a Bigues i Riells d’on s’emporten deu milions de paperetes. Proven d’entrar també a la seu dels cupaires a requisar cartells de l’1-O, però els anticapitalistes s’hi tanquen i avisen els agents que sense ordre judicial no entraran. L’ordre no arriba, cada cop hi ha més gent davant la seu i els cossos de seguretat, al final, marxen. Amb les primeres notícies dels escorcolls, algú contacta amb en Lluís. Per si de cas ell és un dels afectats per l’operatiu, l’home que ha comprat les urnes marxa a l’estranger. Durant el dia hi ha catorze detinguts, entre ells dues peces clau del referèndum: el secretari general de Vicepresidència, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó.

Al Palau de la Generalitat, la inquietud augmenta. La impossibilitat de comunicar-se amb els detinguts genera incertesa. No hi ha manera de saber l’abast que l’operatiu pot tenir sobre l’1-O. S’ha convocat d’urgència una reunió de l’Estat Major. Els presents estan entre abatuts i enrabiats. La paraula més repetida és provocació. Consideren que, aquest cop, l’Estat s’ha extralimitat. Un dels més contundents és Artur Mas, que diu que cal respondre a l’operatiu policial amb una demostració de potència al carrer. Evidenciar que si l’Estat disposa de la força del poder judicial, l’independentisme té la de la gent. Es decideix animar la mobilització davant la seu d’Economia, on des de primera hora del matí ja s’hi ha anat aplegant gent. Al vespre, en el punt àlgid de la protesta, hi ha més de quaranta mil persones. La comitiva judicial es nega a sortir pel cordó de seguretat que han fet les entitats sobiranistes i no és fins passada la mitjanit que abandona la seu del departament. La secretària judicial ho ha de fer per l’edifici del darrere, després de saltar un mur d’un metre d’altura. Dos dies després, la Fiscalia es querella per sedició contra els líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Però, més enllà de la resposta immediata, l’Estat Major ha de valorar què fer amb l’1-O. S’analitzen tots els escenaris i ja hi ha qui parla de convertir la jornada en una gran manifestació reivindicativa en què els ciutadans surtin al carrer amb la papereta a la mà. Puigdemont admet que ha caigut «el nucli dur» del referèndum i en parla amb Marta Rovira. La secretària general dels republicans creu que només hi ha dues opcions: mantenir la votació per al primer diumenge d’octubre o, si l’operatiu policial ha afectat greument el dispositiu, posposar-la un mes i fer-la al novembre. El president li demana que sigui ella qui faci un pas endavant per avaluar els danys i gestionar l’últim esprint fins al referèndum. Rovira accepta, però exigeix que algú del PDeCAT també s’arromangui. L’escollit és Jordi Turull, que ja havia guanyat protagonisme les últimes setmanes. Tots dos han teixit una bona relació al llarg de moltes negociacions al Parlament. Primer un a ERC i l’altre a CiU, després tots dos a J×Sí.

Tot i que dins de l’executiu ja admeten que el referèndum ha quedat «molt tocat» i que Rovira encara ha de fer el balanç de danys, Puigdemont considera que cal donar un missatge contundent i esvair els dubtes al voltant de la viabilitat de l’1-O que pugui tenir la ciutadania després del macrooperatiu policial. Des de la Galeria Gòtica del Palau i amb el Govern en ple darrere seu, el president carrega contra la «deriva autoritària» de l’Estat i afirma que no aconseguirà frenar l’independentisme. «El dia 1 sortirem de casa, portarem una papereta i la farem servir», assegura. No pronuncia ni un sol cop, però, la paraula referèndum.

És l’hora de Marta Rovira, que de seguida s’ha de posar mans a l’obra. La secretària general dels republicans s’instal·larà els deu dies següents al Palau de la Generalitat, al despatx del secretari de Comunicació del Govern, Miquel Martín Gamisans. Allà viu l’endemà mateix un dels tràngols més durs per a ella i l’executiu català. El Tribunal Constitucional notifica que tant el secretari general de Vicepresidència, Josep Maria Jové —que encara és als calabossos i no surt en llibertat fins divendres—, com els membres de la Sindicatura Electoral seran multats amb dotze mil euros diaris si no renuncien al seu càrrec en vint-i-quatre hores. El Govern decideix cessar-los. Sense sindicatura i amb alts càrrecs clau detinguts, menys de deu dies abans de l’1-O, el referèndum sembla abocat al fracàs.

Un acte de fe

Els últims deu dies són frenètics.

A l’Estat Major hi ha un lema que uns i altres es repeteixen com una lletania: «Si votem, hem guanyat. Si no votem, guanyen ells». L’escorcoll policial del 20-S trastoca els plans i inunda de dubtes tots els protagonistes del referèndum que no formen part del nucli de decisió. I no són pocs. Les preguntes s’acumulen. Qui més qui menys intenta contactar amb algú que creu que pot tenir informació per esbrinar què passa. Es podrà fer el referèndum? Hi haurà cens? Apareixeran les urnes? La resposta sempre és la mateixa. Confiança sense pràcticament concrecions. L’1-O acaba convertint-se per a molts en un acte de fe.

Rovira aconsegueix refer en un temps rècord els equips que queden escapçats amb les detencions i constata que el balanç de danys és assumible. Bàsicament se circumscriu a les targetes censals, que estan impreses en un magatzem a la Catalunya del Nord i que, per precaució, s’hauran de quedar allà. Davant la impossibilitat de fer arribar a les bústies de cada ciutadà la targeta, el Govern fa un cop d’efecte. Un dia després que el referèndum hagi rebut el cop policial més fort, l’executiu català activa la pàgina web amb els més de dos mil col·legis on es pot anar a votar.

Aquells dies, el joc del gat i la rata entre els efectius policials i l’independentisme organitzat continua. A cada operació dels uniformats, una resposta independentista. Primer, en forma de concentracions allà on actua la policia. Segon, fent estèril al minut cada progrés dels cossos de seguretat de l’Estat. Si s’aconsegueix tancar un web, se n’obren diverses rèpliques. Si es requisen paperetes, se n’imprimeixen de noves. Cap cop sembla suficient per fer caure l’1-O. L’estira-i-arronsa viu un moment emblemàtic la matinada del 28 de setembre a Molins de Rei. Cotxes de la Guàrdia Civil patrullen prop de l’antic institut. Dins l’edifici hi ha sobres i paperetes. La resposta independentista és implacable. De seguida, unes dues-centes persones s’hi presenten. Entre elles, l’alcalde Joan Ramon Casals. S’organitzen ràpid. Mentre per davant particulars s’emporten sis-cents cinquanta mil sobres blancs en caixes de mil, per la porta del darrere un grup de persones carrega les quaranta-cinc caixes amb les quatre-centes cinquanta mil paperetes que hi ha al magatzem. Se les enduran, en plena nit, muntanya amunt. S’esquiva in extremis un nou cop policial quan falten menys de tres dies per al referèndum.

Els Mossos, en el punt de mira

L’última setmana, el pols entre cossos policials apuja el to. Des del 12 de setembre, els Mossos, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tenen sobre la taula una ordre del fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, per impedir qualsevol acte de preparació de l’1-O. Sota aquest paraigua es fan la majoria d’operacions per requisar urnes i paperetes, liderades pels cossos de seguretat espanyols i en què els Mossos sovint només hi participen per garantir l’ordre públic a les concentracions de protesta que genera cada intervenció. Els recels amb què s’observa l’actuació dels Mossos des de l’Estat van augmentant, i cristal·litzen el dissabte 23 de setembre en una decisió sense precedents: a través novament de Romero de Tejada, l’Estat comunica als responsables dels Mossos, la Guàrdia Urbana, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional que a partir d’ara serà el coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos —germà del president del Tribunal Constitucional—, l’encarregat de la coordinació de tots els cossos policials amb presència a Catalunya pel que fa a l’1-O.

Incòmode amb la decisió, Josep Lluís Trapero mostra en la reunió a la seu de la Fiscalia de Catalunya la seva disconformitat a acceptar el comandament d’un alt càrrec del Ministeri de l’Interior. Trapero i De los Cobos són dos caràcters forts, i de seguida topen. El coronel de la Guàrdia Civil no li perdonarà mai la negativa a sotmetre’s a la seva autoritat, que Trapero fa encara més evident dos dies després, quan es nega a assistir a la primera reunió de coordinació a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona. En el seu lloc hi envia el número dos dels Mossos, Ferran López.

Quan queden sis dies per al referèndum, la Fiscalia s’erigeix en el dic de contenció de l’independentisme. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, dilluns parla obertament en una entrevista a Onda Cero de la possibilitat de detenir Carles Puigdemont, i, dimarts, el cap del Ministeri públic a Catalunya dicta una nova ordre que obliga tots els cossos policials a precintar els col·legis electorals per evitar que obrin l’1-O. La directriu només dura un dia, perquè dimecres entra en escena la jutgessa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Mercedes Armas. Tot i mantenir De los Cobos com el coordinador de l’operatiu, amb la seva interlocutòria Armas canvia el terreny de joc: d’una banda, frena la Fiscalia demanant-li que «cessi en les seves diligències, actuacions i instruccions» al voltant de l’1-O; de l’altra, ordena als cossos de seguretat tancar els col·legis electorals el mateix diumenge i no abans, i subratlla que totes les mesures s’han de fer sense «afectar la normal convivència de la ciutadania». Un matís. Una petita escletxa per on Trapero creu que pot transitar el dia del referèndum.

En plena disputa sobre el dispositiu policial, Carles Puigdemont decideix convocar unilateralment una Junta de Seguretat Estat-Generalitat per parlar del referèndum. El dijous 28 al matí, al Palau de Pedralbes, Puigdemont, Forn, Trapero, el secretari general d’Interior, César Puig, i el director general dels Mossos, Pere Soler, es veuen les cares amb el delegat del Govern espanyol, Enric Millo; el secretari general tècnic d’Interior, Juan Antonio Puigserver; el secretari d’Estat de Seguretat, José Antonio Nieto, i el mateix De los Cobos. A l’últim minut anuncien la seva absència els caps de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a Catalunya, Sebastián Trapote i Ángel Gozalo. L’ambient no pot ser més tens. Millo i Nieto qüestionen les formes amb què s’ha convocat la Junta, i exigeixen a Puigdemont que desconvoqui el referèndum. Aferrant-se a l’escrit de la jutgessa Armas, Forn defensa la necessitat de preservar la convivència durant l’1-O i no prendre mesures que puguin alterar l’ordre públic. Els nervis estan a flor de pell, i, en un moment en què De los Cobos interromp el president de manera bel·ligerant, Pere Soler salta: «Vostè ha de callar mentre parla el president». La reunió, com era d’esperar, acaba sense acord.

De los Cobos i Nieto surten de Pedralbes encara més convençuts que Trapero està conxorxat amb el Govern per fer possible el referèndum. No saben que, aquella mateixa tarda, el major dels Mossos ha demanat audiència a Puigdemont per reclamar-li que aturi l’1-O i no posi la policia catalana en una situació insostenible. En la reunió, a la qual també assisteixen Oriol Junqueras i Joaquim Forn, el major dels Mossos és taxatiu, i exposa que el cos de policia no comparteix el projecte independentista i que complirà amb les resolucions judicials. Avisa, a més, que si hi ha dos milions de persones al carrer i la policia ha d’intervenir, hi haurà «conflictes greus d’ordre públic i seguretat ciutadana». A la sortida de la reunió, el número dos dels Mossos, Ferran López, insisteix en l’avís que si la policia carrega hi pot haver incidents. Puigdemont, ja a peu dret, li respon: «Si això passa, faig la declaració d’independència».

Quaranta-vuit hores decisives

De res serveix la petició de Trapero. El divendres 29, quan queden quaranta-vuit hores per al referèndum, la maquinària segueix en marxa. La campanya pel sí que, no sense entrebancs, ha començat fa dues setmanes a Tarragona arriba al final amb un acte massiu a les fonts de Montjuïc, al qual també se sumen els comuns i Podem. Al matí, des del Centre Internacional de Premsa que Jaume Roures ha cedit a la Generalitat, Oriol Junqueras, Raül Romeva i Jordi Turull han acabat de fer creïble el referèndum ensenyant el que mig Catalunya i deu mil agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional fa setmanes que busquen: les urnes de l’1-O.

Amb el compte enrere esgotant-se, dissabte, les reunions al Palau de la Generalitat són constants. Mentre a la plaça de Sant Jaume una manifestació contra el referèndum aplega prop de cinc mil persones, Jordi Turull, Marta Rovira i Xavier Vendrell es reuneixen amb els vuit responsables territorials que ha designat la Generalitat. És l’hora d’esvair dubtes i tranquil·litzar aquells que qüestionen si a la seva zona arribarà el material. Amb la taula d’Excel que es va fer per gestionar la xarxa encarregada del material a la mà, comproven que tot està correcte. A tot arreu hi haurà paperetes i urnes. Se’ls comunica també que, finalment, es posarà en marxa un cens universal perquè tothom pugui votar des de qualsevol col·legi.

Des del Palau de la Generalitat, els vuit responsables territorials marxaran cap a les seves àrees, on també han convocat reunions amb tots els coordinadors locals de la seva zona. En aquestes reunions —convocades d’urgència—, no hi falla ningú. En el cas de Barcelona, prop de dues-centes persones s’apleguen a la tarda a l’edifici de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) a Montjuïc. Allà reben l’explicació sobre el cens universal i se’ls donen les primeres claus d’accés a la xarxa.

És el dissabte 30. Falten poques hores per al referèndum. Els col·legis estan ocupats, plens de gent fent activitats perquè la policia no els pugui tancar abans de la votació. Milers d’urnes dormen en cases particulars esperant el seu moment. Ningú no sap com anirà l’endemà. Ningú no s’imagina les imatges de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil carregant contra votants. Només Jordi Sànchez, que acaba de tenir una conversa per WhatsApp amb Enric Millo sobre la possibilitat d’enfrontaments entre la policia i els manifestants —li proposa sense èxit veure’s en secret en una casa particular—, se’n va a dormir inquiet pel que, sospita, pot arribar a passar l’endemà.