Capítol VII

Nou presos i set exiliats

La sala és massa petita. Hi ha desenes de periodistes preparats, potser centenars. Fotògrafs i càmeres sobre les cadires, amb els braços alçats i gairebé tocant el sostre per enregistrar Carles Puigdemont acostant-se a la taula on ha de donar explicacions per primera vegada des de la capital belga. Camina fins al final de la sala envoltat de redactors amb els mòbils gravant i de peticions sincopades d’atenció dels qui han d’agafar les millors imatges possibles. El conseller Lluís Puig també s’obre pas entre la munió de gent. Acaba d’anunciar a Puigdemont que, en aquesta roda de premsa, no té res a dir: «President, si no et sap greu, no estic en condicions de seure». Puig es queda dret a un costat mentre Joaquim Forn i Clara Ponsatí, que acaba d’arribar en tren de París, s’esmunyen dins del núvol de periodistes que segueixen cada moviment de Puigdemont. El president agafa lloc al centre de la taula de la sala de conferències del Press Club de Brussel·les. La resta de consellers hi arriben com poden. A la dreta presidencial, s’hi asseuen Clara Ponsatí, Joaquim Forn i Meritxell Serret. A l’esquerra, Meritxell Borràs, Toni Comín i Dolors Bassa. Puig passa desapercebut. Puigdemont somriu a les càmeres, que no acaben d’apartar-se.

Els consellers comparteixen un posat greu. Aleix Sarri agafa el micròfon. Demana una mica de calma. El president parlarà uns deu minuts i, després, es podran fer cinc preguntes. Puigdemont espera silenci. Beu aigua, endreça el plec de fulls del discurs i els pica contra la taula: «Good morning, bonjour, buenos días, bon dia».

Aquell últim dia del convuls octubre, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carles Mundó, Jordi Turull i Josep Rull escolten Puigdemont des de la sala gran de Junts pel Sí al Parlament. Els hi acompanyen Marta Rovira i Anna Simó, els advocats i alguns assessors. Durant el matí, alguns consellers que són a Brussel·les han parlat per telèfon amb els qui són a Catalunya. Els de Brussel·les encara usen els mòbils que els van donar a la Catalunya del Nord. «Per què s’hi han quedat?», pregunten uns. «Per què haurien de marxar?», responen uns altres. No han estat els únics contactes en unes hores confuses, de decisions preses a correcuita i amb molts dubtes. N’hi ha que han fet una videoconferència amb el president per preparar la roda de premsa i han ajustat algunes paraules d’un discurs que s’ha encarregat de preparar, entre d’altres, Oriol Soler.

La divisió del Govern entre Catalunya i Brussel·les i l’enorme incertesa pel que passarà complica la presa de decisions polítiques i l’elaboració del relat públic. Entomen l’aplicació del 155 amb un missatge de continuïtat institucional en els dos fronts, però els esdeveniments superen qualsevol previsió a mesura que passen les hores. A Brussel·les, no ha estat fàcil trobar un espai per atendre els mitjans amb tan poca antelació. La vigilància policial i la persecució mediàtica que viuen el president, Josep Maria Matamala, els consellers i els assistents dels eurodiputats que els acompanyen dificulten els moviments.

Divendres a la nit, explica Puigdemont, el Govern tenia dades de fonts contrastades que indicaven que el Govern espanyol faria «una ofensiva altament agressiva i sense precedents» contra els ciutadans, els funcionaris que obeïssin la República declarada i el Govern legítim. Legítim. Aquest és l’adjectiu amb què defineix la condició del seu executiu, cessat pel 155, i de la presidència que ha traslladat al cor de les institucions europees. «El Govern hauria pogut forçar els funcionaris fidels a iniciar una disputa per l’hegemonia, però ha preferit garantir que no hi haurà enfrontaments, que no hi haurà violència». Puigdemont diu que divendres van decidir per unanimitat prioritzar la prudència, la seguretat i la moderació. Si el preu d’evitar la confrontació és alentir el desplegament de la República, creu que és un preu raonable en l’Europa del segle XXI. Acaba la seva intervenció.

Una periodista de TV3 formula una de les preguntes. «Com han arribat fins aquí? Amb qui s’han reunit?». Alguns consellers es remouen a les cadires, no volen donar tants detalls. «Quina importància té això?», comenta Ponsatí en veu baixa. Puigdemont continua: «Som ciutadans europeus que tenim la lliure circulació. Som aquí en perfecta legalitat i sense incomplir res. No ens hem hagut d’amagar de res. Senzillament, hem fet el que molts ciutadans fan: desplaçar-se, cadascú amb els mitjans que té a l’abast, per arribar de la manera més normal i tranquil·la fins aquí». La televisió belga tanca la roda de premsa, amb una pregunta sobre la política local. Puigdemont respon que no ha vingut a interferir-hi. «Moltes gràcies».

El TC, mentrestant, ha suspès la declaració d’independència. Ha estat un matí llarg. A dos quarts de deu, Santi Vila ha revolucionat les ones hertzianes. L’exconseller s’ha volgut postular com a candidat del PDeCAT a les eleccions del 21-D en una entrevista a RAC1. Però el to de Vila, i les dures crítiques a la ingenuïtat i a la falta de preparació del Govern per aconseguir la independència en un moment de màxima sensibilitat i incertesa, el descavalquen de la cursa electoral. Fins i tot els qui han avalat el gir moderat del partit, amb Artur Mas i Marta Pascal al capdavant, veuen en el moviment de Vila una ensopegada definitiva. Cau així el referent que havia d’acostar el PDeCAT a un electorat centrista i reforçar-ne la ideologia, tot i que tampoc no comptava amb el suport unànime de tots els sectors del partit.

«Ni els uns ni els altres no hem abandonat el Govern»

És dimarts, el dia en què s’acostuma a reunir el Consell Executiu a la Sala Tarradellas, presidida pel conegut mural d’Antoni Tàpies. Però ni el president ni els consellers no tornaran al Palau de la Generalitat ni als departaments que ara es controlen remotament des de Madrid. «Ni els uns ni els altres no hem abandonat el Govern», ha dit Puigdemont. Un llarg passadís separa la sala i els despatxos de Junts pel Sí dels espais on feinegen els periodistes al Parlament. En surten Turull, Romeva, Mundó i Rull. També ho fa Junqueras, acompanyat per en Muto. El vicepresident i els consellers es reuneixen tot seguit a la sala 9, a tocar de l’hemicicle, durant mitja hora. Una taula rodona i, de fons, la senyera i la bandera europea. L’escena queda recollida en una fotografia que és alhora un missatge, i, com a tal, la comparteixen a Twitter, Rull, Romeva i Turull: «Seguim».

A la capital belga, Puigdemont, els consellers que l’acompanyen i els eurodiputats Jordi Solé, Josep Maria Terricabras i Ramon Tremosa dinen en un hotel proper a l’Edifici Berlaymont, seu de la Comissió Europea. Mentrestant, Oriol Junqueras i la resta de consellers dinen al Parlament. Aquell migdia ha saltat un altre titular: el Tribunal Suprem ha admès a tràmit la querella contra Carme Forcadell i els membres de la mesa. Els cita a declarar dijous i divendres en qualitat d’investigats pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Entren i surten col·laboradors del reservat del restaurant. A fora, al bar, es troben periodistes i algun diputat. En aquelles hores els arriba una altra petició des de Brussel·les: Comín demana que tots els membres del Govern facin una videoconferència. Queden a la tarda. Abans, els qui són a Barcelona tenen una altra cita.

Entitats i partits es reuneixen a la cèntrica seu d’una entitat, al Born. Hi arriben, esglaonadament, els membres del Govern, Marta Rovira, Sergi Sol, Marcel Mauri, Agustí Alcoberro, Oriol Soler, Xavier Vendrell, Carles Riera, Natàlia Sànchez, Albert Botran i David Bonvehí. L’aleshores número dos del PDeCAT acaba assistint a la reunió, tot i que no són pocs els que volien vetar-lo perquè li atribuïen la filtració de la reunió de Vilaür que el dia abans havia publicat La Vanguardia; una deslleialtat que creuen imperdonable en un moment polític i personal tan complicat com aquell. Tots actuen amb una sensació d’alerta permanent. Els vigilen. Han vist agents de paisà al carrer, els han seguit fins aquí, els continuaran seguint quan marxin. Fa dies que han après a distingir-los i els altres no s’amaguen, per intimidar-los. La convicció que aviat empresonaran Junqueras i la resta de consellers ho amara tot. El trasbals de l’exili obliga a repensar-s’hi. El perill que l’extrema dreta actuï sense cap control és una altra amenaça que no s’esvaeix. Sol i Vendrell diuen a Rull i Turull que poden comptar amb ERC, que els ajudaran en tot el que necessitin. Els membres de la CUP, que no comparteixen la renúncia a defensar la República proclamada, no qüestionen les decisions preses. Davant de la repressió, la solidaritat s’estén. Persisteix l’estat de xoc. El PDeCAT i ERC es presentaran a les eleccions del 21-D, la CUP encara ho ha de decidir, però no parlen de la hipòtesi d’una llista unitària. La decisió més rellevant que en surt és intentar mantenir la normalitat institucional i la iniciativa pública, dins del que és possible. Acorden que Turull i Romeva assisteixin l’endemà a la diada castellera de Tots Sants de Vilafranca del Penedès. És un lloc segur; hi haurà mitjans de comunicació i moltíssima gent, així que ho organitzen amb quadres d’ERC. Junqueras, Romeva, Mundó, Rull i Turull participen poc en la reunió perquè tenen una altra conversa pendent. En una habitació senzilla, connecten amb Brussel·les.

Un Govern unit per videoconferència

A la pantalla d’un ordinador, hi apareixen Puigdemont i la resta de consellers, que tornen a ser a la seu de l’ALE. Pregunten als qui s’han quedat a Catalunya per què no han anat a Bèlgica. Ells relaten que, la vigília, quan es van trobar al Vallès, van decidir quedar-se, cadascú pels seus condicionants personals i familiars i per conviccions polítiques. Turull i Rull són els qui més s’expliquen, però Comín vol escoltar tots els que són a Barcelona i demana que contestin un per un, i un per un es refermen en la seva decisió. Junqueras està en silenci. Alguns dels qui són a Bèlgica avancen que potser tornaran. També han pensat que l’exili és incert, que es pot convertir en un desterrament de vint anys, amb tot el que implica d’allunyament dels pares, que són grans i pateixen per si els passa res. I si les condemnes de presó són més baixes que la prescripció dels delictes de què els acusen? Comín demana als de Barcelona què farien si tinguessin la seguretat absoluta que no hi haurà extradició i que els tancaran a la presó. «Quedar-nos», contesten. I és així, per primera vegada i tots junts des de la declaració d’independència, que el Govern de Puigdemont i Junqueras accepta respectar les decisions personals de cadascú i que reconeix la legitimitat política de les dues vies empreses, l’exili i la presó.

Malgrat això, la marxa precipitada de Puigdemont, afegida al desgast compartit de la gestió del mes d’octubre, deixa profundes ferides obertes. Hi posa més sal la rivalitat electoral entre J×Cat i ERC desbocada per les eleccions. En aquesta situació d’ambient enrarit, a la diada castellera de Tots Sants, hi seran Mauri i Alcoberro, s’hi aixecaran pilars contra l’empresonament de Cuixart i Sànchez i els Castellers de Vilafranca nomenaran Òmnium i l’ANC socis d’honor. Però, finalment, Romeva i Turull no hi aniran. Una notícia inesperada els capgira l’agenda quan ja han marxat de la reunió. L’Audiència Nacional cita a declarar dijous al matí tots els membres del Govern com a investigats pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. Igual que el Suprem, l’Audiència Nacional ha tramitat la querella de José Manuel Maza a una velocitat sideral. La jutgessa que instrueix la causa és Carmen Lamela, la mateixa que va enviar Sànchez i Cuixart a la presó. A Bèlgica, els consellers que han avançat que marxaran reben la notícia a l’aeroport, a punt d’embarcar cap a Barcelona, però Forn, Bassa i Puig ho tenen decidit i pugen a l’avió. Alguns mitjans especulen que Puigdemont viatja en el mateix vol. Després de la videoconferència, Ponsatí s’ha fet fonedissa i ha agafat un tren cap a París. Serret decideix quedar-se a Bèlgica. Comín també.

A l’aeroport del Prat, l’expectació és màxima. Forn centra l’atenció dels manifestants espanyolistes, que esperen qui sigui que hagi d’arribar. «Fora, fora, fora!», li criden. Porten banderes espanyoles i es barregen amb els periodistes que fotografien i enregistren el conseller, rodejat de micròfons i buscant una sortida, amb les càmeres alçades escurant els únics angles disponibles. «¡A prisión!». Forn té dificultats per avançar, demana pas. «A Soto del Real!», li canten alguns, entre rialles. «On ha aterrat: a Espanya o a la República de Catalunya?», li pregunta un jove mentre el grava amb el mòbil. Uns quants mossos, desbordats, demanen que el deixin avançar i al final pot entrar al cotxe.

Puigdemont no baixa de l’avió… perquè mai no hi va pujar. Un dels indicis enganyosos que ha alimentat les especulacions és el fet que ha anul·lat la reserva d’aquesta nit a l’Hotel Chambord. Però l’equip del president no ho ha fet perquè torna a Catalunya, sinó per seguretat. Algun treballador del Chambord en filtrava els moviments a la premsa. Puigdemont canvia d’hotel i la resta de consellers continuen acollits en cases dels assistents dels eurodiputats a Brussel·les. Aquest grup de joves tenen l’encàrrec d’acompanyar els membres del Govern fins que s’estabilitzi la situació.

És la castanyada i Turull ajorna l’arribada a un sopar familiar per poder ser més temps a casa i facilitar la recepció de la citació judicial, que no acaba d’arribar. Els Mossos d’Esquadra les entreguen fins ben entrada la nit i durant el matí de l’endemà, afegint més incertesa als preparatius per anar a Madrid i neguitejant el comiat precipitat de les famílies. La majoria dels consellers són requerits amb menys de vint-i-quatre hores d’antelació, i els citen dijous, dia 2 de novembre, a les nou del matí a l’Audiència Nacional. Alguns ni tan sols seran notificats. Un d’aquests és Puig, que passa poques hores a Catalunya. Hi ha arribat amb el propòsit de parlar amb la família, ampliar l’equipatge i tornar a marxar per fidelitat a Puigdemont i perquè ha triat l’exili. La matinada de Tots Sants, el conseller de Cultura refà en tren el camí cap a Brussel·les. Hi va sol, compartint anonimat amb la resta de passatgers. Què deuen haver fet Forn i Bassa? I Borràs i Serret? Sense alta velocitat, el tram de Perpinyà a París es fa etern.

Sense temps per preparar la defensa

A Barcelona, la majoria de membres del Govern han quedat a les dotze del migdia del dimecres 1 de novembre al despatx de l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas per coordinar les declaracions. També hi ha Andreu Van den Eynde. No estan en disposició de preparar una defensa per la falta de temps, i ho deixaran clar al tribunal. Acorden que només respondran als seus advocats. Se centraran a defensar l’actuació pacífica i democràtica i a desmarcar-se de la violència, que és l’element nuclear del Procés. Presentaran documents per justificar l’arrelament. També duran un informe de la intervenció de la Generalitat que certifica que no s’han gastat ni un euro en el referèndum.

Cuevillas i els consellers estan preocupats per la logística del viatge a Madrid. La rebuda de Forn al Prat ha evidenciat que s’han d’extremar les precaucions i temen per la seva integritat. Finalment, surten a la tarda en diversos cotxes. Turull i Forn viatgen amb les seves dones i amb Cuevillas. Rull hi va amb el seu gabinet i amb alts càrrecs del departament. Mundó i Romeva van junts en un altre cotxe, amb la dona del conseller d’Afers Exteriors. Santi Vila agafa l’AVE sense contactar amb la resta de consellers. Els membres de la mesa també s’organitzen. Forcadell busca una via alternativa al tren i l’ANC desconvoca la concentració de suport que havia muntat a Sants. Anna Simó i Joan Josep Nuet sí que s’arriben a l’estació i, un cop a Atocha, són rebuts amb insults, crits i xiulets. Els ha de protegir la policia. «¡Viva España! ¡Golpistas!». Grups espanyolistes han convocat la rebuda a l’estació de tren i una cassolada davant de l’Hotel NH Madrid Alonso Martínez, on s’allotgen Carme Forcadell, els membres de la mesa i Santi Vila. Ramona Barrufet també hi arriba, escortada per la policia.

Per por de ser increpades, Bassa i Rovira tampoc no agafen el tren i comparteixen un cotxe, que arriba a Madrid de matinada. No podran dormir. Tindran el temps just de pujar a l’habitació i dutxar-se. Junqueras surt a les set de la tarda, si fa no fa. Havia citat a casa l’amic Maxi Calero i veïns de Sant Vicenç dels Horts, i esprem el temps per estar amb els seus. Durant el trajecte en cotxe, dona instruccions a en Muto sobre la gestió del partit. «Apunta», li prega. No saben si els empresonaran, però, de tots els consellers, el vicepresident sembla tenir més possibilitats que ningú d’acabar a la presó. Junqueras ho té molt present. En Muto treu una llibreta i el líder d’ERC li dicta la composició de les llistes electorals amb què s’han de presentar el 21-D. Rovira, li diu, ha d’encapçalar la candidatura. Però, si fer-ho la posa en risc, cal que ho faci Pere Aragonès. També vol que Aragonès sigui l’adjunt a la presidència del partit, en substitució d’Anna Simó, que feia temps que li havia comunicat que volia deixar la política. Aquesta llista serà la base de la candidatura. En Muto rep l’encàrrec d’entregar-la l’endemà a la secretària general d’ERC.

La tarda en què la majoria de consellers i els membres de la mesa es traslladen a Madrid, Puigdemont, Comín, Serret i Matamala visiten el cementiri d’Ypres, on descansen combatents de la Primera Guerra Mundial. Passegen entre una estesa infinita de làpides blanques sobre l’herba verda. Meritxell Borràs no hi ha anat perquè el seu company ha arribat a Brussel·les. En tornar al pàrquing, Puigdemont rep una trucada de la consellera de Governació. Borràs li diu que ha decidit anar a declarar. Ja no la veuran més, perquè viatja directament a la capital espanyola. Dins del cotxe, Comín rep un altre informe que ha acabat d’escriure Gonzalo Boye i que avança més escenaris: el «Dómino 2». Boye hi manté que els consellers que vagin a declarar seran empresonats i que es cursarà una ordre europea de detenció per a la resta. L’advocat, expert en extradicions, trama una estratègia a llarg termini perquè el futur dels exiliats beneficiï els presos a l’interior. L’objectiu final és acreditar internacionalment des d’un punt de vista jurídic, amb força vinculant per a Espanya, que hi ha un conflicte polític que no es pot resoldre als tribunals. «Primer es criticarà, i després es comprendrà el que s’està fent i els seus efectes. Els expatriats no han fugit, sinó que han traslladat el camp de batalla a un de més favorable davant d’una correlació de forces negativa per als seus interessos», argumenta l’informe. Boye acaba redactant molts altres documents «Dómino», tots numerats. Seran la base per resistir judicialment a l’exili, per obrir una escletxa que, aquests primers dies a Bèlgica i amb els consellers viatjant cap a Madrid, sembla del tot impossible.

Puigdemont i els consellers del Partit Demòcrata ja han activat la seva defensa amb Cuevillas i Paul Bekaert. Comín també comença a contactar amb advocats belgues. Ho fa assessorat per Boye i a través de Jaume Asens, que és qui li recomana que confiï en l’advocat xilè. Boye ja havia avisat per telèfon el lletrat Christophe Marchand, un advocat de referència en casos de defensa de drets humans a Bèlgica que justament estava de vacances a les Canàries. «Hi ha una gran oportunitat», li havia deixat anar Boye. Marchand havia rigut i li havia respost: «Quin és el problema?». Boye li ho havia explicat i de seguida havia entès la magnitud del cas que li proposaven. Però mentre no torna a Bèlgica, Marchand emplaça Comín a gestionar la urgència amb una altra prestigiosa advocada amb qui col·labora, Michèle Hirsch. A les vuit del vespre d’aquest primer dia de novembre, que també és festiu a Bèlgica, Hirsch rep Comín al seu despatx, a la sofisticada Avenue Louise. Està disposada a agafar el cas, amb el benentès que ella i Marchand han d’actuar coordinadament amb Bekaert.

Els exiliats fan una defensa conjunta. Abans de res, han de gestionar la resposta a la citació de l’endemà a l’Audiència Nacional. Truquen a Andreu Van den Eynde per acordar-ne els detalls: no s’hi presentaran, ja tenen advocats belgues. Boye representarà Comín i Serret davant del tribunal espanyol, i demanarà que declarin per videoconferència. L’endemà a primera hora es coordinaran amb Cuevillas, que sol·licitarà el mateix per a Puigdemont, Ponsatí i Puig. D’entrada, l’entorn de Puigdemont desconfia de Boye (creuen que treballa per al CNI), però a poc a poc es va guanyant la seva confiança i acaba sent el coordinador de la defensa de tots els exiliats. Sortint del despatx de Hirsch, Comín rep una altra trucada. «On sou?», vol saber el conseller de Cultura. «Lluís, que vagi molt bé la declaració. Molta sort», respon Comín, sense sentir-lo bé. «Que soc de nou a Brussel·les!», s’exclama Puig.

Travessar una porta per no sortir-ne

Amb les llistes electorals esbossades i sabent que potser perdrà la llibertat per molt de temps, Oriol Junqueras és el primer a arribar l’Audiència Nacional. Ha dormit en un hotel diferent dels altres consellers que han viatjat a Madrid. En Muto li guarda la maleta que ha fet preveient que l’empresonaran. Porta el llaç groc, el pin de vicepresident i una carpeta blanca gruixuda. Camina decididament, a pas ràpid, mirant a banda i banda l’estesa de periodistes congregats a l’exterior. L’acompanya un treballador de l’Audiència i el trajecte dura cinquanta segons. De seguida desapareix per una porta de vidre tintat. Durant un any i tres mesos, fins que el veiem assegut a la sala de plens del Tribunal Suprem durant el judici, aquestes són les últimes imatges en moviment del vicepresident català. Aviat arriben les darreres de Forn, que traspassa la primera tanca de seguretat acompanyat de Mundó, Bassa, Borràs, Romeva, Rull i Turull. Els tres últims també porten el pin de conseller a la solapa de l’americana. Cuevillas els segueix. La comitiva de dirigents polítics i de diputats congregats per donar-los suport els aplaudeix. Romeva branda el braç, com si, alhora, digués adeu. Turull aixeca la mà. Rull se la posa al cor. Mundó saluda amb el palmell i el cap, i Forn, amb la carpeta. Bassa llança un petó. «No esteu sols, no esteu sols!», els criden. Borràs es gira i somriu, mentre Forn obre la porta negra. Hi entren l’un rere l’altre. Després, Vila arriba amb el seu advocat, Pau Molins. L’han increpat manifestants espanyolistes i rep una rebuda freda de la delegació catalana.

L’Audiència és com un búnquer, un edifici que creix cap a baix. Als passadissos, s’hi troben tots. Boye hi coincideix a la porta de la sala de declaracions. Vol personar-se en representació de Serret i Comín, però no li ho permeten perquè estan «en rebel·lia». Malgrat les queixes, les declaracions comencen sense Van den Eynde, que arriba tard perquè és al Tribunal Suprem acompanyant Carme Forcadell i Anna Simó, amb la resta de membres de la mesa encausats: Ramona Barrufet, Lluís Corominas, Lluís Guinó i Joan Josep Nuet. Allà, Pablo Llarena ajorna les declaracions una setmana perquè les defenses tinguin més temps per preparar-se.

A l’Audiència, en canvi, ni tan sols esperen l’advocat d’ERC. La sala és molt petita. La jutgessa, Carmen Lamela, no va togada i passa llargues estones pendent del mòbil mentre declaren un per un, fins al punt que, durant la intervenció de Rull, Cuevillas li crida indirectament l’atenció… per la poca atenció. Junqueras i els consellers fan declaracions curtes. A diferència de la resta, i com havien pactat, Mundó respon una pregunta addicional de Van den Eynde per intentar evitar l’embargament de 6,2 milions d’euros que els demanen per l’1-O. Precisa que la partida dels pressupostos del 2017 que es va relacionar amb el referèndum va ser impugnada i anul·lada pel TC i no es va fer servir. Vila sí que respon als fiscals i el seu interrogatori és el més llarg. Això incrementa la desconfiança que li tenen els altres membres del Govern.

Després, entren tots junts a escoltar les peticions de mesures cautelars dels fiscals. Demanen presó provisional incondicional per a tots, amb una excepció: Vila. A ell, li reclamen presó provisional eludible amb una fiança de cinquanta mil euros. És el que sembla, però no queda clar, perquè, aleshores, un fiscal contradiu l’altre i Lamela no entén si demanen que ingressi a la presó o que el deixin anar, amb llibertat sota fiança. La majoria de consellers interpreten l’embolic com un indici d’empatia dels fiscals amb Vila. L’incident acaba de nodrir la malfiança que li tenen Rull i Turull, amb qui l’exconseller d’Empresa compartia una permanent rivalitat per les diferències estratègiques mantingudes en els moments clau del Procés i per les aspiracions polítiques de tots tres per assumir algun dia el lideratge del PDeCAT. La tensió d’una situació com aquella acaba d’aguditzar les percepcions de tots els qui ja en desconfiaven. Vila, tan proper a Puigdemont durant tant de temps, havia baixat del vaixell del Govern a l’últim minut per desmarcar-se de la declaració d’independència i aquesta és ara la seva millor carta per a la defensa, també durant el judici al Tribunal Suprem, al costat del seu caràcter pactista. A l’exconseller d’Empresa li dol que alguns sectors de l’independentisme el titllin de traïdor i que corri la brama d’un suposat pacte amb la Fiscalia, cosa que desmenteix.

Quan s’acaba la vista, no els permeten sortir a dinar. S’han d’esperar al passadís, asseguts als bancs. No han menjat res des de les set del matí. Van den Eynde i Cuevillas van a una altra planta i buiden una màquina expenedora amb les monedes que han pogut arreplegar. En treuen algun entrepà prefabricat, bosses de patates fregides i alguna coca-cola. Els consellers estan nerviosos, especulen sobre què passarà i esperen el pitjor. Borràs escriu una nota a la família. Junqueras fa dues trucades amb el mòbil de Bassa, que és de les poques que té telèfon amb cobertura. Parla amb en Muto, li dona indicacions personals i li recorda que entregui a Rovira les notes amb les llistes. Després, truca a la secretària general d’ERC. Li prega que siguin forts i que tinguin cura de la família. Quan han passat tres hores, els criden per comunicar-los la decisió de la jutgessa. Junqueras és el primer. Entra a la sala amb Van den Eynde. Quan l’advocat torna a sortir per avisar Romeva, el líder d’ERC ja no hi és. «Què?», li pregunta Mundó. «Hi entreu tots», afirma l’advocat.

Els companys que travessen la porta ja no en surten. L’un rere l’altre entomen la decisió judicial a la sala, i des d’allà baixen les escales, emmanillats per darrere, fins al calabós. Els escorcollen, els treuen les ulleres, els anells, les polseres, el cinturó i els cordons de les sabates, i els tanquen en cel·les consecutives amb portes metàl·liques. Un llum fluorescent, un banc de formigó, un lavabo i una manta fastigosa. Sense rellotge, el temps s’eternitza. Una hora, dues hores.

La notícia deixa abatuts els congregats davant de l’Audiència. Lamela ha confirmat les mesures cautelars que han sol·licitat els fiscals. Sosté que hi ha risc de fuga per les altes penes dels delictes que se’ls imputen i que podrien marxar a l’estranger, com ja ho han fet altres membres del Govern. De les paraules de la jutgessa, alguns dedueixen que l’exili perjudica els de la presó. Aquest discurs continua guanyant força, també atiat pels partits constitucionalistes, i aflora en cruïlles polítiques decisives. Lamela també creu que podrien destruir proves, tenint en compte els càrrecs institucionals que han exercit, i hi veu un risc alt de reiteració delictiva. Valora que Vila plegués del Govern la vigília de la declaració d’independència i que ell mateix hagi desistit de continuar vinculat al Procés.

Rovira, acompanyada de la direcció d’ERC, interpel·la des del carrer tots els demòcrates. «Estic convençuda que no ens rendirem. Nosaltres no ho farem. Nosaltres lluitarem fins al final, fins al final…». Se li trenca la veu. «Perquè tenim tot el dret del món a viure en un país més just, més digne i més lliure». Puigdemont, que se sent permanentment perseguit pels mitjans de comunicació que competeixen per explicar en tot moment on és i què fa, grava un missatge institucional amb un quadre abstracte i un llum de fons que no permet situar-lo enlloc, i que és la sala d’un hotel de l’aeroport belga de Zaventem. Reclama a Europa que reaccioni. «Entre barrots, el Govern legítim de Catalunya és infinitament més digne que els seus il·lusos empresonadors», acaba. L’ANC i Òmnium convoquen concentracions davant dels ajuntaments i del Parlament, on hi ha crits per reclamar una vaga general.

S’enduen els polítics del calabós. A Bassa i Borràs, ara les emmanillen per davant, però a la resta els tornen a lligar les mans al darrere. «On anem?», pregunta Bassa. «A Alcalá Meco». La Guàrdia Civil els trasllada en furgonetes. A Junqueras i Forn els porten a la presó d’Estremera. Sense cinturó de seguretat ni llocs on agafar-se, amb les mans a l’esquena ocupant bona part de l’espai del banc metàl·lic on se suposa que han de seure, Vila i Mundó xoquen contra les parets de la furgoneta. A l’entrada del centre penitenciari de Madrid VI, a Aranjuez, abans de baixar del vehicle, els guàrdies civils fan sonar tres vegades l’himne d’Espanya. Mundó queda desfet quan els diuen que els altres consellers no hi són.

Sense ningú més, Rull viatja en una gàbia amb rodes de dos per dos metres que s’obre pas a cop de sirena i sense aturar-se a cap semàfor. El fan baixar en una presó antiga i alguns funcionaris intenten humiliar-lo. «S’ha acabat la tonteria, catalans. Us podrireu aquí a la presó tota la vida». Rull pregunta si és a Soto del Real i vol saber on són la resta de companys. «No, no. Ets a Madrid IV, a Navalcarnero, i estàs sol». No és l’únic que es confon. Turull i Romeva també pensen que els traslladen a la presó on són Sànchez i Cuixart, però baixen a Madrid III, a Valdemoro, ressentits pels cops d’una conducció amb accelerades violentes i frenades. Allà els omplen la fitxa, els agafen les empremtes dactilars i els despullen, diuen, per complir amb el protocol. De sobte, un canvi de plans. Finalment no els aplicaran la política de dispersió pensada per als terroristes. Tots els homes aniran a Estremera.

Quan es retroben al centre penitenciari Madrid VII, s’abracen. Els atén el psicòleg, el metge. Mundó té un hematoma al canell per culpa de les manilles i el director de la presó el fa visitar. La primera nit, al mòdul d’ingrés, Rull dorm amb Romeva, Forn amb Junqueras i Turull amb Mundó. A Vila, el posen amb un altre pres, que acull els que acaben d’entrar i que li assegura que està de sort perquè estrenarà llençols i matalàs. «Ha fet la mili, vostè?». Vila respon que va ser objector de consciència. «Ja es nota. Bé, ja l’ajudo a fer-se el llit». L’exconseller d’Empresa no rep l’auxili de les entitats sobiranistes per pagar la fiança, però la seva família recull aviat els diners i l’endemà, a les dues del migdia, surt de la presó.

Amb l’exili, la resposta de l’Estat contra l’independentisme es trasllada al front ignot de la justícia europea. Lamela també ultima una euroordre de detenció per a Puigdemont, Ponsatí, Puig, Serret i Comín. Els de Bèlgica s’acaben de traslladar a Lovaina i de seguida truquen a Ponsatí perquè torni de París i també s’hi instal·li. En acabat, es posen immediatament a disposició de la justícia belga. A Flandes, no és sempre obligatori registrar-se en els allotjaments amb el DNI, i això fa més difícil que qualsevol interessat filtri a la premsa on dormen i es formi una comitiva de periodistes seguint-los a tot arreu. La pressió mediàtica i policial que perceben els limita els moviments. Els consellers viuen durant tot el novembre en un cèntric edifici d’apartaments a Sint-Maartenstraat, un carrer tranquil, sense cotxes, amb moltes botigues a prop. Per arribar-hi, s’ha de traspassar un porxo flanquejat per dos arcs de pedra i els aparadors d’una botiga de roba i d’un restaurant de fondues. La casualitat fa que, a cada planta, hi visqui un conseller. Ponsatí, a la zero. Comín, a la u. Serret, a la dos. Puig, a la tres. Puigdemont i Matamala es traslladen a uns altres apartaments situats fora de l’anell de Lovaina, a Hervelee, molt a prop del castell d’Arenberg.

Poc abans que Lamela oficialitzi l’euroordre, l’endemà dels empresonaments, Puigdemont s’ha declarat disposat a encapçalar una candidatura a les eleccions del 21-D en una entrevista a la radiotelevisió pública belga (RTBF). Fins aleshores, es donava per fet que no repetiria: ell mateix havia insistit que havia acceptat la presidència només per dur el país a la independència, sense més projecció de futur. Però a l’exili es troba amb la necessitat de lluitar, i té clar que ni vol ni pot presentar-se amb el PDeCAT. A l’entrevista, assegura que podrà fer campanya des de l’estranger. No vivim en un món globalitzat?

Sobreviure amb dignitat a la presó

És una ràdio vella i ells en són l’antena: si la deixen sobre la taula, no funciona. De primer, no han gosat escoltar-la. L’han aconseguida en un inesperat intercanvi clandestí amb un amable reclús de Valladolid, baixant a la zona comuna. Dins la cel·la, Rull i Turull tenen por que els funcionaris els sancionin. L’últim que desitjarien ara seria que els separessin per no haver comprat la ràdio a l’economat, que és on tocava fer-ho. Encara no tenen televisor i aquesta és l’única andròmina que els connecta amb el món. A Estremera, només se sintonitzen la religiosa Radio María i Radio Tarancón Cadena Ser, així que escolten Pepa Bueno. L’enfocament informatiu del programa Hoy por Hoy i l’autocrítica que comença a fer l’independentisme els deixa amb una amarga sensació d’abandonament. Ho tornen a intentar a la nit, amb l’espai d’Àngels Barceló. No aguanten gaires minuts, de tan desmoralitzats que es queden. Des del segon dia, al mòdul 4, un dels que anomenen de respecte o de convivència, Turull i Rull conviuen setze hores al dia en una cel·la. Els dos consellers del Partit Demòcrata, líders de sectors del partit sovint enfrontats, vells rivals en els congressos, comencen a forjar una forta amistat que aviat es reproduirà en aliances polítiques a l’exterior.

Una llitera, dos escriptoris d’obra amb les cadires, una prestatgeria compartimentada, una pica metàl·lica, el vàter, una dutxa. La vida reduïda a onze metres quadrats amb una finestra amb barrots. Els recomptes, el peculio per comprar a l’economat, la sala de televisió, el pati, la zona dels tallers. El desgast de les famílies que han de fer mil tres-cents quilòmetres de trajecte per veure’ls quaranta minuts darrere d’un vidre. L’enyorança i el patiment pels fills, per la parella, pels pares. Deu trucades de cinc minuts, com a màxim, a la setmana. Dinar, esmorzar, sopar. La televisió i la convicció que continuen informativament aïllats, que no podran prendre el pols de l’opinió pública a Catalunya fins que els enviïn diaris catalans. I, de seguida, cartes. Desenes, centenars, milers de cartes solidàries que els enriqueixen les hores i que fan anar els funcionaris de corcoll perquè les han de revisar una a una per seguretat. Raül Romeva, un lletraferit, en rep d’escriptors com Jaume Cabré, Jenn Díaz, Toni Sala o Sebastià Alzamora. Aviat la despesa setmanal més gran és en sobres, paper i segells de cinquanta cèntims. Llegeixen missives que són com obres d’art i en responen, com a màxim, deu al dia. El conseller d’Interior escriu un diari personal. Al mòdul 3, on destinen persones que ingressen per primer cop a la presó, Romeva i Forn s’acostumen a una quotidianitat programada des d’una altra cel·la compartida i amb l’ajuda d’altres presos comuns.

Junqueras i Mundó són al mòdul 7, també de respecte. A la llitera, el vicepresident dorm a baix, i Mundó, a dalt. Els moments compartits, amb alguns atacs de riure fins a plorar, els lliguen per sempre més. A missa, Rull i Turull acostumen a trobar-se amb Forn. A Junqueras no li deixen assistir-hi adduint raons de seguretat, i Mundó i Romeva no hi van. Només coincideixen tots al locutori quan els visita algun advocat com Ester Capella o Pere Soler. Quan es va fer la maleta, el dia de Tots Sants, el conseller de Justícia va agafar alguns llibres, preveient que els tancarien. Un era El somriure de Mandela, de John Carlin. L’hi havia regalat Rull el dia que van clausurar definitivament el centre penitenciari de la Model. El conseller de Territori havia llegit molt sobre Nelson Mandela. «Soc l’amo del meu destí: / soc el capità de la meva ànima». Mandela repetia el poema Invictus, de William Ernest Henley, durant el seu captiveri, i ara aquests versos ressonen mentalment entre els barrots d’Estremera com una inspiració.

A Alcalá Meco, Borràs es conjura amb Bassa per sobreviure amb dignitat: «Serem espartanes». Acorden que seran molt exigents amb elles mateixes, amb els horaris i les rutines, i que no cauran en el desànim. Les altres preses del mòdul de convivència estan a l’expectativa. Una de les últimes personalitats que hi van conèixer va ser una famosa farandulera que, segons diuen, no es va integrar gaire a la presó. Les conselleres volen ser dues preses més. Comparteixen experiències amb altres dones i s’expliquen com han arribat fins aquí. Fins llavors no havien congeniat gaire, però dins de la cel·la, més petita i vella que les d’Estremera, Bassa i Borràs es faran grans amigues. S’inscriuen a tallers, però no els en deixen fer gairebé cap. Borràs corre pel pati. Bassa camina. Tant l’una com l’altra escriuen un diari, i llegeixen i responen cartes. Els membres del Govern exercien el càrrec amb angoixa des de feia mesos i, a la presó, a les dues conselleres els canvien el tipus de tranquil·litzants i sospiten que les sobremediquen. Quan encara no hi han passat ni quinze dies, Borràs cau per les escales i es trenca els lligaments d’un peu.

Mentre una part del Govern passa els primers dies a la presó, comença la batalla judicial a l’exili i el diumenge 5 de novembre, a un quart de deu del matí, Puigdemont, Comín, Puig, Serret i Ponsatí es presenten voluntàriament a una comissaria de la policia federal de la capital belga. Lamela ha dictat l’euroordre i comença un procés conegut per als seus advocats, però tan desconegut per a la majoria que fa disparar totes les alarmes. La premsa n’està molt pendent. Acabaran també a la presó, ells? Els advocats els han dit que el més probable és que els deixin en llibertat provisional. Hi ha tres instàncies —la d’instrucció, la cort d’apel·lacions i la Cort Suprema—, i el procediment es pot allargar uns noranta dies. A comissaria, els prenen declaració i, amb una actitud molt respectuosa, els fan la fitxa policial, amb l’empremta i fotografies de cara i perfil. Després, la policia els trasllada a la seu de la Fiscalia, on s’expliquen davant del jutge un per un, amb traducció al neerlandès. Ben entrada la nit, els comuniquen que queden en llibertat amb mesures preventives.

Durant els dies i les setmanes següents, l’exili intenta estructurar-se. Sergi Sol, Oriol Soler, Jordi Finestres i dues persones més vinculades al PDeCAT pugen a Brussel·les a reunir-se amb els membres del Govern, que fins aleshores havien estat només acompanyats pels assistents dels eurodiputats. El més urgent és organitzar-ne la intendència, però des del primer moment intenten trobar un sentit polític de fons a l’exili, mentre la Generalitat està en mans del 155. Es troben a l’Hotel Warwick de l’Avenue Louise. Els porten telèfons mòbils, decideixen com s’organitzarà la comunicació, amb Sol al capdavant, i la logística. Aviat es lloga una oficina de coworking a la rue Breydel de Brussel·les, a tocar de la parada de metro de Schuman, la de la seu de la Comissió Europea i el Consell Europeu. En aquest pis es fan algunes de les primeres reunions del Govern a l’exili, tot i que el lloc és tan cèntric que no ofereix garanties de seguretat per a Puigdemont, que continua vigilat pels mitjans i per agents secrets. El grup de treball inicial és poc operatiu i aviat es desfà. No sobreviu a la campanya electoral, en què Puigdemont agafa un fort protagonisme i Sol treballa per a Junqueras. Després de les eleccions, l’estructura inicial es trenca definitivament. Només s’instal·len a Bèlgica les dues persones pròximes al PDeCAT, com a integrants de l’equip de Puigdemont, i es constitueix una associació per sustentar-ne l’estructura i l’operativitat.

Configurar llistes electorals a correcuita

El calendari electoral és endimoniat per la rapidesa amb què Mariano Rajoy dissol el Parlament: falten pocs dies per registrar les coalicions i les llistes. Alguns dels dirigents del nucli de confiança de Carles Puigdemont, com Elsa Artadi, Jaume Clotet o Josep Rius, recullen més de tres-centes mil adhesions a internet per a una candidatura unitària que planteja posar fi al 155, reclamar la llibertat dels presos i defensar la República. La iniciativa conflueix de seguida amb un altre projecte de llista conjunta que gesten persones vinculades a l’ANC com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral, home de confiança de Jordi Sànchez. Els entorns de Puigdemont i Sànchez impulsen plegats una agrupació d’electors que no prosperarà, però forçarà el PDeCAT a obrir-se.

ERC no es planteja reeditar J×Sí i es desmarca de qualsevol candidatura que s’anomeni unitària mentre no s’hi afegeixi la CUP. En canvi, el PDeCAT espera els moviments de Puigdemont mentre inicia l’elecció territorial dels membres de les llistes. Tots dos partits registren coalicions pròpies dins del termini formal, que s’acaba el dimarts 7 de novembre, i això els allunya encara més de la hipòtesi d’una llista conjunta.

L’ANC, però, està disposada a pressionar fins al darrer minut. En un comunicat, reclama que Puigdemont encapçali una candidatura amb tots els presos, incloent-hi Sànchez i Cuixart. I en una consulta interna, un 86% dels socis de l’Assemblea Nacional aproven que l’entitat promogui la candidatura. És per això que el seu vicepresident, Agustí Alcoberro, participa en diverses reunions amb ERC, el PDeCAT i la CUP per intentar pactar fórmules d’acció conjunta. Entre altres iniciatives, s’hi exploren punts programàtics comuns, o la possibilitat que un grup d’independents, on hi ha el periodista Oriol de Balanzó i l’activista Ruben Wagensberg, s’integri transversalment a les candidatures, després d’un intent fracassat de bastir un front d’esquerres.

Però aquesta no és una convocatòria electoral emmarcada en la normalitat. El 8 de novembre, els CDR col·lapsen el país. No és una vaga general tan multitudinària com la del 3-O, però es tallen més carreteres que mai. La diputada Ramona Barrufet ha de demanar als manifestants que la deixin passar en cotxe, perquè l’endemà al matí està citada al Tribunal Suprem i li queden molts quilòmetres fins a arribar a Madrid. Per preparar la declaració, els membres de la mesa han coordinat les estratègies i els arguments. Van den Eynde és del parer que no han de respondre a les preguntes de l’acusació, com a criteri tècnic. Però la línia de la defensa de Corominas, Guinó i Barrufet, abanderada per l’advocat Xavier Melero, és la contrària: s’ha de respondre a totes les parts. L’empresonament de quasi tot el Govern els pesa molt. S’havia estès el rumor que el fet que Santi Vila respongués als fiscals va afavorir que quedés en llibertat i que, en canvi, a la resta els va perjudicar no fer-ho. Forcadell i Simó convenen que respondran a tothom, tot i el parer del seu advocat. Creuen que han d’anar tots a l’una.

Aquestes declaracions en seu judicial i les que vindran marquen col·lateralment la construcció del relat del desballestament del Procés en les hores més baixes de l’independentisme. Les informacions que en transcendeixen impacten en la percepció ciutadana sobre els fets de l’octubre sense que els principals actors s’hagin explicat directament. Amb la majoria dels líders a la presó i a l’exili, i amb una vertiginosa cursa electoral que no permet als partits fer una anàlisi freda i compartida dels fets, i en canvi els empeny a competir i exhibir múscul davant de l’electorat, les necessitats de defensa dels uns i els altres deixen a poc a poc al descobert l’esvoranc entre el que la ciutadania creia, les raons del Govern i els partits per renunciar a desplegar la declaració d’independència i la percepció que el propòsit polític final dels organitzadors de l’1-O era en realitat forçar una negociació amb l’Estat que mai no va arribar.

El jutge Pablo Llarena els dona la benvinguda amb una apel·lació a la tranquil·litat dirigida als advocats: «Això no és l’Audiència Nacional». Declaren, l’un darrere l’altre, Forcadell, Corominas, Guinó i Simó. A la tarda, continuen Barrufet i Nuet. De la primera a l’últim, repeteixen els mateixos arguments. Asseguren que la declaració d’independència va ser política i simbòlica. Recorden que era una proposta de resolució parlamentària i que la declaració en si no es va votar, perquè no era a la part resolutiva del text, sinó a l’expositiva, i que no va tenir efectes jurídics ni es va executar. Defensen que la feina de la mesa és tramitar iniciatives, vigilar-ne la forma i no censurar-ne el contingut. També rebutgen la violència i admeten que han acatat l’article 155 i la Constitució espanyola. Com a prova, els fets: fa onze dies que el Parlament s’ha dissolt, la mesa no s’ha tornat a reunir i ha entrat en funcionament la Diputació Permanent. Barrufet és la més explícita a desmarcar-se de la via unilateral perquè Melero li ho ha recomanat. Abans de declarar, l’advocat li adverteix sobtadament que, si no ho fa, és possible que els tanquin a tots. Textual. Barrufet no espera que li ho preguntin: directament refusa la unilateralitat. Després, efectivament, la Fiscalia demana presó incondicional per a tothom excepte per a Barrufet, per a qui reclama presó eludible amb una fiança de cinquanta mil euros, i per a Nuet, a qui vol en llibertat amb mesures cautelars. La diferència entre la petició per a Barrufet i la resta de membres de la mesa és tan flagrant, que Melero pregunta què ha dit la secretària quarta que hagi estat tan distint del que han declarat la resta. Sembla que el matís és la contundència amb què Barrufet s’ha distanciat de la via unilateral, i que la fiscalia volia un desmarcatge tan explícit com el seu. Després intervindran tots els advocats i els investigats i, seguint el camí de Barrufet, posen més èmfasi encara en el compliment de la legalitat espanyola.

Cap a les deu de la nit, els arriba la resolució: presó sota fiança de cent cinquanta mil euros per a la presidenta del Parlament i una fiança de vint-i-cinc mil euros per a Corominas, Simó, Guinó i Barrufet, que poden pagar en una setmana. Nuet queda en llibertat sense fiança. El tribunal no dona marge perquè puguin abonar immediatament la de Forcadell. «No estàs sola!», li criden uns quants manifestants congregats al Suprem quan veuen sortir el vehicle que la transporta. Forcadell dorm a Alcalá Meco, on coincideix fugaçment amb Borràs. En surt l’endemà, després que l’ANC hagi dipositat els diners de la fiança. Alguns membres de la mesa deduiran que el desmarcatge de Barrufet amb la unilateralitat els ha salvat d’acabar en un centre penitenciari.

A partir d’aquestes declaracions, es construeix una teoria. Aviat es parla de l’anomenada «via Barrufet», que serà rebatejada (equivocadament o intencionadament) com a «via Forcadell». Si es respon a les preguntes de les acusacions, si es renuncia a la via unilateral, si s’acata la Constitució davant del jutge, si es rebaixa la càrrega efectiva dels fets succeïts a l’octubre, es pot sortir de la presó. Definir una estratègia de defensa adaptada a aquestes premisses implica assumir uns costos polítics molt alts. Les declaracions en seu judicial dels líders que han capitanejat el Procés, en què reconeixen els fets amb cruesa i certifiquen indirectament el fracàs de la declaració d’independència, es filtren als mitjans enmig d’un llarg període de desorientació i de pèrdua de lideratges independentistes a Catalunya, i no es divisa un horitzó alternatiu a la recuperació de les institucions autonòmiques amb l’aixecament del 155. La prioritat, amb tot, és l’alliberament dels presos. I el fet que el Suprem agrupi tota la causa obre una escletxa d’esperança entre els advocats i els dirigents polítics, que estan convençuts que aquest tribunal ofereix més garanties que l’Audiència Nacional.

Els advocats guanyen aviat un protagonisme inèdit. Exerceixen de portaveus dels que són a la presó i fora del país, i condicionen les actuacions i els discursos polítics durant uns mesos de dispersió estratègica. La influència dels advocats genera tensions que afloren, per exemple, en algunes reunions de la permanent d’ERC. L’estol de lletrats, a més, es reconfigura amb el temps, i la multiplicació de veus en complica encara més l’harmonització. El mateix dia que el Govern va ser empresonat, Cuevillas va dir al PDeCAT que necessitaven advocats penalistes i que ell es concentraria en Puigdemont i els consellers a l’exili. L’endemà, Marta Pascal va convocar una reunió amb alguns dels familiars dels presos i van buscar advocats per a tothom, recorrent als noms que tradicionalment havien defensat membres del partit, com els extresorers de CDC en el cas del 3% o els imputats pel 9-N. Xavier Melero va assumir també la defensa de Borràs. Jordi Pina, la de Rull i Turull. Daniel Pérez-Esqué, del despatx de Cristóbal Martell, la de Forn, tot i que més endavant va deixar el cas i Melero també va agafar la defensa del conseller d’Interior. Finalment Francesc Homs, exconseller de la Presidència i condemnat a un any i un mes d’inhabilitació pel 9-N pel mateix Suprem, esdevé el coordinador de les defenses del partit.

Van den Eynde, de la seva banda, coordina els encausats d’Esquerra, i buscaran advocats diferents perquè tinguin defenses individualitzades. Ell manté Oriol Junqueras, Raül Romeva i Josep Maria Jové, aquest darrer investigat pel jutjat número 13. A Carme Forcadell i Anna Simó, les defensa Olga Arderiu. A Carles Mundó, Josep Riba. A Dolors Bassa, Mariano Bergés. Marta Rovira confia en Joan Castelló, tot i que a la pràctica no s’entenen amb Andreu Van den Eynde. Però els advocats no són els únics actors nous que juguen en el tauler polític. Esposes, marits, germans, pares i fills dels líders del Procés adopten presència mediàtica i s’agrupen en l’Associació Catalana pels Drets Civils. El patiment i el sacrifici de les famílies traspassa la intimitat de les cases i es comparteix. El dol és col·lectiu, de tot el moviment.

En aquest context de dolor ciutadà de l’independentisme, el Consell Nacional d’Esquerra ha aprovat les llistes del 21-D. Han buscat la transversalitat que demanava Junqueras i han ofert un lloc a tots els seus presos i encausats. El president d’Esquerra va al capdavant de la candidatura, que integren Romeva, Mundó, Comín, Bassa, Serret, Jové i Salvadó, però també noms nous que apel·len a un electorat més ampli, com Ruben Wagensberg o l’escriptora Jenn Díaz. Rovira ha trenat la candidatura des de dalt, amb la facilitat pràctica que li dona el fet de ser advocada per visitar els presos. Forcadell s’ho pensa i finalment accepta anar a la llista. L’única que no repeteix és Simó. Per una aclaparadora majoria, l’assemblea nacional dels cupaires decideix que es presentarà amb la seva pròpia llista a les eleccions, encara que les consideri il·legítimes.

La candidatura de Junts per Catalunya es gesta a Bèlgica el dissabte 11 de novembre, en una reunió entre Puigdemont, Pascal, Bonvehí, Mas i Ferran Bel. La direcció del Partit Demòcrata proposa usar aquesta marca, que tenen registrada, i que formalment serà la coalició entre el Partit Demòcrata i Convergència Democràtica de Catalunya, amb els consegüents drets electorals. Descarten l’agrupació d’electors, i el president a l’exili fixa les condicions per ser el candidat de Junts per Catalunya. Sànchez ha de ser el número dos, ni Pascal ni Bonvehí aniran a la llista; Puigdemont decidirà la composició de la majoria de la candidatura, on vol els presos i els exiliats, independents i cares noves, i només alguns alcaldes del Partit Demòcrata. També es vol encarregar del programa electoral. Es garanteix la supervivència econòmica del partit, tot i que el règim econòmic genera tensions durant mesos. Pacte fet. No era la primera vegada que Pascal i Bonvehí es trobaven amb Puigdemont a Bèlgica. Uns quants dies abans s’havien reunit a l’apartament de Ponsatí, que també va acollir Anna Gabriel i Benet Salellas la primera vegada que van pujar a veure Puigdemont. És el més espaiós de tots i la seu habitual de reunions.

La direcció del Partit Demòcrata i altres dirigents se citen diumenge al vespre a la seu barcelonina del carrer de Provença per compartir els continguts de l’acord amb Puigdemont. Tot i que és l’opció que els garanteix obtenir els millors resultats electorals, les condicions fixades pel president a l’exili no deixen de ser un cop dur per als quadres del PDeCAT i agreugen la falta d’entesa crònica entre el president a l’exili i la direcció del partit. Durant els dies següents, Pascal i Bonvehí comuniquen amargament als qui havien estat diputats, a la majoria d’alcaldes i als candidats que ja han estat escollits en el procés d’elecció territorial del Partit Demòcrata que no aniran a les llistes. Un dels assistents a la reunió és l’alcalde de Valls, Albert Batet, un dels pocs diputats amb qui Puigdemont feia pinya al Parlament abans de ser president. L’endemà, Batet viatja a Brussel·les per retrobar-lo.

No és l’únic. Rius, Clotet i Artadi han agafat el vol de la mort. L’anomenen així perquè surt de l’aeroport del Prat a quarts de set del matí i arriba a la capital belga amb tot el dia per davant. No saben que es trobaran amb Batet ni que Puigdemont els demanarà que allarguin l’estada perquè els necessita per fer la seva llista. A l’habitació de Matamala, a l’apartament de Lovaina, Puigdemont obre el portàtil. Girona, Barcelona, Lleida, Tarragona. Si les trucades són massa privades, es tanquen al lavabo o surten al passadís. Quan el candidat ho requereix, passen la trucada a Puigdemont perquè hi parli directament. Surten noms que alguns no han sentit mai, d’altres són més coneguts: Gemma Geis, Eusebi Campdepadrós, Eduard Pujol, Josep Costa. També són recurrents alguns dels promotors de l’agrupació d’electors, com Aurora Madaula o Francesc de Dalmases. Sondegen, per persones interposades, el major Josep Lluís Trapero, que transmet que no hi vol anar. Lluís Llach, que també rep una proposta d’ERC, fa arribar que només acceptaria una llista unitària. Jaume Clotet truca a l’editor Quim Torra, que raona que el lloc que li proposen és massa avall per a un expresident d’Òmnium, i la seva presència a la candidatura no està gens clara. Aquells dies, Torra refusa una altra oferta d’ERC.

Els partits creuen que és positiu que els encausats siguin candidats per tenir aforament, i fins i tot especulen amb la hipòtesi que els permetin assistir als plens del Parlament. Per aquesta mateixa raó, un membre de la junta d’Òmnium planteja a Cuixart que potser hauria d’anar en alguna llista. Ell no ho dubta ni un segon: ha entrat a la presó com a president d’Òmnium i en vol sortir com a president d’Òmnium. També a Soto del Real, però en un altre locutori, Bonvehí parla dimarts amb Sànchez i li exposa la proposta de J×Cat. El líder de l’ANC vol persones de la seva confiança a la llista, com Toni Morral i Núria Guillaumes, i demana que fins a l’últim moment es persegueixi un acord amb ERC i la CUP. Sànchez fa així el salt a la política institucional i dimiteix com a president de l’Assemblea Nacional. Pascal es trasllada a Alcalá Meco, però no la hi deixen entrar. A Borràs li arriba l’oferta pel seu advocat. La coordinadora general del PDeCAT també s’endú d’Estremera els documents signats de Forn, Turull i Rull per integrar la candidatura.

Companys de cel·la, rivals a les urnes

Amb les trucades en marxa a Lovaina, Puigdemont es dirigeix a La Canne en Ville, un restaurant acollidor amb rajoles de mosaic al terra i les parets, on dina amb Marta Rovira i Sergi Sol. Durant aquest àpat discret, exploren les últimes possibilitats per a la unitat, tot i que les dues forces tenen coll avall que es presentaran separades. Rovira i Sol fa estona que són a Brussel·les. Al matí, la secretària general d’ERC ja s’ha vist amb Comín i Serret. A la tarda, tots plegats es reuneixen a la taula rectangular de la seu de l’ALE. Fan una videoconferència amb representants de l’ANC, Òmnium i la CUP, que es connecten des de la seu en obres d’una entitat. En la reunió es parla de la candidatura unitària. De la conversa, alguns n’extreuen la conclusió que serà molt difícil perquè la CUP no s’hi afegirà. D’altres respiren optimisme i conclouen que dependrà només de raons tècniques, com ara els drets electorals. En realitat, ERC ja ha tancat la seva llista, i Puigdemont treballa en la seva i no prospera cap acostament.

Fins divendres, hores abans que s’esgoti el termini legal per registrar les candidatures, al PDeCAT ballen noms amunt i avall. Pascal té dificultats per encaixar els dirigents del partit que voldria en la proposta que ha arribat de Brussel·les. Forn fa arribar dijous que no anirà a la llista. Borràs tampoc, decidida com estava des de feia temps a exercir la professió de farmacèutica. Corominas havia meditat que deixaria la política, igual que Barrufet. Torra, en canvi, ha acceptat, convençut que entrar en política és l’opció correcta tenint en compte la situació del país. Finalment anirà al número onze, i en aquell moment no pot imaginar-se el paper que li reserva el futur al capdavant de la Generalitat. Però, de sobte, tot trontolla. El mateix divendres a última hora, el conseller d’Interior canvia d’opinió. Que sí. Com quadraran ara la llista? Les de Lleida i Tarragona ja estan presentades. Potser l’única manera que Forn hi torni a entrar és que Torra perdi posicions, però això pot fer que l’editor refusi anar-hi. El futur que vindrà hauria pogut canviar radicalment, sense Torra a J×Cat, si no fos perquè Pascal planteja una alternativa d’urgència: que Puig vagi de dos per Girona, cosa que mou de lloc Guinó. Al vespre, abans que s’esgoti el termini, la coordinadora general del PDeCAT registra les dues llistes que faltaven.

En aquella habitació d’aparthotel flamenca, amb mobles d’inspiració funcionalista, Artadi, Clotet i Rius consoliden una relació de confiança amb Batet. Comparteixen un grup de WhatsApp que serà bàsic per a la presa de decisions de present i futur a Junts per Catalunya: ABCR, les sigles dels seus cognoms. Aviat s’hi afegeix una altra inicial, la C de Damià Calvet, home de confiança de Rull, que s’incorpora al comitè de campanya i a l’elaboració del programa electoral. Amb el temps, hi haurà la B de Miquel Buch. A l’equip de Junts per Catalunya hi aterren dirigents del sector Moment Zero, com Jordi Cuminal, connectats amb Jordi Turull, i la rivalitat interna que mantenien amb Marta Pascal enrareix encara més les relacions amb la direcció del Partit Demòcrata. Elsa Artadi ja n’havia estripat el carnet i Albert Batet havia sortit de la direcció executiva mesos abans per incompatibilitats amb el càrrec d’alcalde. L’equip de campanya treballa des d’un local provisional propi al carrer de Jesús del barceloní barri de Gràcia.

El compte enrere electoral comença amb un gir de guió inesperat. La causa contra el Govern, Cuixart i Sànchez ja ha passat al Tribunal Suprem. Tots hi declaren el divendres 1 de desembre i constaten que han acatat el 155. Sortiran de la presó? L’independentisme, en xoc emocional, viu un altre cap de setmana de nervis. Llarena anuncia dilluns que permet la sortida de Mundó, Romeva, Rull, Turull, Bassa i Borràs, però no de la resta. Abans que els ho comuniquin, els presos s’assabenten de la resolució judicial per televisió. Aquella mateixa nit, en el míting d’obertura de campanya d’Esquerra a Vic, Mundó descriu el moment més colpidor que ha viscut amb Junqueras. Ell és el primer que trepitja un lluminós escenari de campanya: «Aquesta tarda, devien ser les quatre, he fet l’última abraçada a l’Oriol, a la cel·la que hem compartit durant trenta-tres dies i trenta-tres nits. Li he promès que no descansaré fins a aconseguir que tothom que és a la presó, que és lluny de casa, pugui tornar amb la seva família. I ell m’ha demanat una cosa, que si us plau no descanseu ni un segon per guanyar la llibertat i guanyar les eleccions del 21-D».

Puigdemont i els quatre consellers coneixen la decisió de Llarena quan surten del Palau de Justícia de Brussel·les, després de declarar per l’extradició. S’han preparat bé. Tenen un equip de defensa de primera línia internacional i han redactat un document de cent vuitanta-sis pàgines, que anomenen màster, per contrarestar els pilars argumentals de la Fiscalia. L’han treballat tots els advocats, i Comín ha escrit el relat dels fets amb l’ajut dels altres consellers. Al·leguen que no hi ha base per a la doble incriminació que es requereix quan no hi ha delictes d’extradició automàtica, que els fets que se’ls imputen no són delictius d’acord amb el Codi Penal belga. Raonen que els òrgans polítics no són penalment responsables, que les democràcies sòlides no barregen l’ordre penal amb el constitucional, i que a l’Estat espanyol no tenen garanties d’un judici just. La vista els va bé. Ara han d’esperar la resolució, que en qualsevol cas encara es podria recórrer. Però no arribarà mai. Llarena retira l’euroordre l’endemà, potser perquè els contactes entre la Fiscalia belga i l’espanyola li fan témer el pitjor. En canvi, manté les ordres de detenció en territori espanyol.

Unes quantes hores després que Mundó aterri a la campanya electoral, ho fan Turull i Rull en un míting a Reus. No hi ha treva possible: han de guanyar el 21-D. Tots tres agafen un protagonisme molt destacat en les respectives candidatures. Bassa és ovacionada per primer cop en un acte a Torroella de Montgrí, i Romeva, a Valls. Puigdemont protagonitza els mítings de Junts per Catalunya a través de pantalles gegants, igual que la resta de candidats a l’exili. Al mòdul 7 d’Estremera, Junqueras i Forn són companys de cel·la i rivals a les urnes.

Els programes electorals marquen unes expectatives de continuïtat del Procés que es queden lluny dels fets quan J×Cat i ERC aconsegueixen formar un nou govern i s’aixeca el 155, malgrat que centren el focus en la restitució de les institucions catalanes i eviten la via unilateral. ERC parla de «fer república», es compromet a treballar perquè sigui efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit l’1-O i defensa una negociació per aconseguir la independència. J×Cat diu que continuarà la construcció de la República per complir el mandat del referèndum. La CUP, per contra, propugna un gran acord polític perquè el futur govern desplegui un projecte republicà amb la unilateralitat, l’única manera que veu viable per avançar. Hi inclou un avís: no donaran suport a cap govern que pretengui un retorn a l’autonomisme. L’únic acte conjunt de campanya és una manifestació de milers de persones a la capital belga, convocada per l’ANC i Òmnium, que recullen el guant d’una iniciativa que parteix d’un grup de Telegram anomenat Omplim Brussel·les.

La resta de la campanya passa a càmera ràpida, entre bateries de titulars. ERC reconeix que Puigdemont és el president legítim, però insisteix que cal un govern executiu. J×Cat repeteix una idea: perquè torni el president, s’ha de votar el president. L’equip de campanya planteja a Puigdemont que es comprometi públicament a tornar. Ell en concreta la condició. Tornarà si és investit president. ERC els exigeix realisme: si trepitja Catalunya, serà detingut i empresonat. Cal un govern fort, diuen, i Junqueras pot encapçalar-lo perquè la victòria el pot ajudar a sortir de la presó. Les dues candidatures es disputen l’hegemonia frec a frec.

Tot i que les enquestes havien apuntat una victòria d’ERC, a mesura que avança la campanya es fa menys clara, fins que salta la sorpresa. C’s guanya les eleccions, però l’independentisme suma el 47,5% dels vots, conserva una majoria absoluta amb setanta escons i podrà governar perquè no hi ha cap aliança alternativa políticament viable. J×Cat supera ERC i veu garantida la presidència de Puigdemont. ERC entoma l’escrutini amb gust agredolç i la CUP ha quedat lluny de les expectatives.

La cursa d’obstacles per investir Puigdemont

L’electorat independentista ha revalidat la confiança en els partits en les pitjors condicions imaginables, però no hi ha un retorn plàcid a la gestió de la Generalitat arrabassada pel 155. J×Cat i ERC constaten progressivament que les hipoteques personals i polítiques que arrosseguen entorpeixen la formació d’un nou govern que, a més, volen republicà, però que no deixa de ser autonòmic. Hi ha una trobada discreta a principis del 2018 que ho il·lustra molt bé. És dimarts 9 de gener. Per sopar, copes de vi i entrecots. Puigdemont, Rovira, Matamala, Batet i Vendrell comparteixen taula. Després d’alguna videoconferència i de contactes previs dels equips negociadors (hi ha una reunió a Brussel·les els primers dies de l’any), la secretària general d’ERC es planta a l’Hotel Husa President Park de la capital belga per intentar desencallar la constitució del Parlament. El dia abans, Puigdemont, Jami Matamala, Batet i Torra s’han reunit amb Alcoberro i Mauri, i han constatat que el retorn a les institucions autonòmiques no és fàcil, i que l’amenaça d’unes noves eleccions no desapareix. Els de J×Cat estan disposats a furgar en les contradiccions del sistema: bloquejar, si no poden exercir la majoria amb què han guanyat les eleccions, la constitució del Parlament per falta de quòrum, no presentant-se a l’hemicicle el 17 de gener, el dia que Rajoy ha fixat perquè elegeixin el president de la cambra. A més, vinculen la votació de la mesa del Parlament amb la investidura de Puigdemont a distància, ja sigui per videoconferència o amb la lectura del discurs per part d’un altre diputat.

En el sopar, les dues parts descarten el bloqueig. La presidència del Parlament serà per a Esquerra i la de la Generalitat, per a Puigdemont, tot i que no tanquen les vies per investir-lo, i Rovira diu que les estudiaran. Acorden que la majoria de la mesa serà independentista, cosa que exclou els comuns, i els diputats a l’exili hauran de renunciar als escons perquè la majoria absoluta és tan justa que és l’única manera que prosperi la investidura, atès que des de Bèlgica no poden exercir el vot delegat. Això últim no ho faran públic, però els respectius responsables de comunicació sí que filtraran la resta del pacte. Puigdemont el redacta allà mateix. Sembla que se n’han sortit. Vendrell està content i vol brindar amb cava, però no arriben a demanar l’ampolla. L’alegria dura poques hores. Tot salta pels aires al matí, quan RAC1 i Catalunya Ràdio avancen la notícia.

A ERC, es disparen totes les alarmes. Els titulars posen més èmfasi en la investidura de Puigdemont que no pas en el desbloqueig de la cambra, després que J×Cat hagi guanyat les eleccions amb una promesa de restitució que els republicans estan segurs que no es podrà complir. A més, esperen amb preocupació que el Tribunal Suprem citi Rovira a declarar, i el fet que se sàpiga que és a Brussel·les la pot perjudicar. ERC encara està paint l’empresonament del seu líder i protegir la secretària general és una prioritat. Pablo Llarena havia ampliat feia dies les investigacions a Marta Rovira, Anna Gabriel, Marta Pascal, Artur Mas, Mireia Boya i Neus Lloveras. La secretària general d’Esquerra expressa el seu malestar en una reunió que manté amb Comín i Serret. Creu que s’ha incomplert el pacte sobre la filtració, i sent que li han parat una trampa. Però aquest no és l’únic conflicte que sorgeix. Quan Rovira comunica a Serret i Comín que han de retornar l’acta, el conseller de Salut s’hi nega: argumenta que no els poden fer renunciar com a diputats si no és realment imprescindible, tenint en compte el sacrifici personal que comporta l’exili, si, per començar, l’elecció de la mesa pot prosperar amb un pacte amb els comuns. Encara hi ha dies per veure si hi haurà majoria per a la investidura.

Puigdemont publica a Instagram una fotografia que ell i Rovira es van fer plegats en la reunió del 14 de novembre. «Acord», hi diu, amb l’emoticona d’una encaixada de mans. La secretària general d’ERC s’enfada encara més i decideix que torna a Barcelona. Marxa cap a l’aeroport i deixa plantat Vendrell. Des de llavors, i durant mesos, el que va ser secretari d’organització d’ERC s’aparta de les negociacions, perquè creu que són els seus els que han fallat. J×Cat interpreta l’embolic com una desautorització del partit a l’acord tancat per Rovira.

El malentès tindrà conseqüències polítiques importants. La secretària general dels republicans no pujarà més a Brussel·les i, excepte en comptades ocasions, delegarà la primera línia de les converses amb J×Cat a l’equip negociador d’ERC, amb dirigents com Miquel Martín Gamisans, Jordi Bacardit, Pere Aragonès o Josep Maria Jové. La fotografia d’Instagram és esborrada massa tard per a Rovira. Com que hi ha periodistes esperant-la a l’aeroport del Prat perquè detalli l’acord, agafa un vol fins a Saragossa i arriba a Barcelona en cotxe. Les renúncies dels consellers s’executen immediatament, tot i que no les presentaran al Parlament fins que sigui imprescindible. Aquella tarda, Batet va al notari amb Puig i Ponsatí. L’endemà ho fa Serret.

La carrera política de Roger Torrent està a punt de fer un tomb. Quan falten dos dies per a la constitució de la cambra catalana, Torrent i Josep Maria Jové surten plegats d’una reunió en un pis de l’avinguda del Portal de l’Àngel, seu dels Comunistes de Catalunya. J×Cat i ERC han negociat amb Catalunya en Comú Podem la formació d’una mesa amb majoria independentista. Els comuns no han volgut pactar amb C’s, i les seves abstencions permetran que els independentistes tinguin majoria a la mesa. A canvi, els comuns ocuparan l’antiga posició d’ICV a l’hemicicle. Tot està encaminat, i el Suprem ha permès la delegació del vot de Junqueras, Sànchez i Forn. De camí de tornada al Parlament, els dos dirigents d’ERC s’asseuen a prendre una cervesa vespertina en un bar del Born. Torrent rep una trucada. És Marta Rovira.

Forcadell no volia repetir com a presidenta del Parlament i feia dies que Mundó, a qui ERC havia proposat rellevar-la, havia anunciat que deixava la política per motius personals. Mundó va anar a les llistes perquè creia que era positiu que els presos fossin candidats, però els dirigents del partit sabien que potser no recolliria l’acta de diputat. Aquells dies, els republicans pensaven en Ernest Maragall o en Raül Romeva per al càrrec. Inesperadament, però, Rovira pregunta a Torrent si vol ser ell el president del Parlament, tot i que estava destinat a fer de portaveu del grup parlamentari. Demana unes hores per pensar-s’ho i l’endemà es reuneix amb Rovira i li diu que sí.

J×Cat no vol que ERC obtingui la presidència del Parlament sense que es desencalli la investidura. Per això, el vespre abans fan públic un acord pel qual els dos grups es comprometen a votar Torrent i a «donar suport a la proposta de candidat a la presidència de J×Cat, el molt honorable president Carles Puigdemont». J×Cat i ERC no se senten igual de lligats per aquest pacte. El grup de Puigdemont l’esgrimeix com la garantia que el president a l’exili ha de ser investit després, sigui com sigui. ERC al·lega que l’acord de base a què havien arribat els obliga a avalar la candidatura, però no es consideren vinculats per investir-lo costi el que costi. El ple que permet rescatar el Parlament del 155 transcorre amb llaços grocs als escons dels qui no hi són i amb el banc del Govern buit. Torrent inaugura la legislatura amb un discurs conciliador, en què diu que vol recosir la societat, i no fa referències a la República. Serà molt més difícil investir el president de la Generalitat.

Quan Torrent compareix per proposar Puigdemont com a candidat, el líder de J×Cat és a Dinamarca. Durant el viatge, passen dues coses importants. La primera: la Fiscalia General de l’Estat demana una nova euroordre, però Llarena no l’emet amb un argument paradoxal: Puigdemont voldria que el detinguessin per poder ser investit. La segona: prenent un cafè en uns grans magatzems de Copenhaguen, Puigdemont és increpat per un home que l’obliga a besar la bandera espanyola. Les imatges no tan sols evidencien els problemes de seguretat que té, ara que no disposa d’escorta oficial, sinó que per primer cop apareix al seu costat Josep Lluís Alay, amb Josep Maria Matamala i el mosso voluntari Lluís Escolà. Alay va pujar a Bèlgica quan l’estructura de l’exili era precària: podia ajudar Puigdemont, en tenia l’obligació ètica i política. És historiador, expert en relacions internacionals i una de les moltes llengües que parla és el flamenc, perquè va viure cinc anys a Lovaina, mentre hi feia un doctorat en ciències. És comissionat de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona, però acaba deixant el càrrec i, al cap d’uns mesos, el vincle estret amb Puigdemont el porta a dirigir l’oficina de l’expresident a Catalunya.

A aquestes alçades, la intriga i el secretisme que envolten la gosadia i les intencions del president a l’exili ja s’han consolidat com una eina d’actuació política per fatigar l’Estat. Puigdemont juga contínuament amb la imprevisibilitat i, de sobte, retira la petició de delegació de vot que havia fet al Parlament. Tornarà per a la investidura? La policia espanyola custodia el parc de la Ciutadella i n’ha inspeccionat, fins i tot, les clavegueres. El ministre de l’Interior comanda un dispositiu policial per impedir que travessi la frontera per les vies convencionals o de les maneres més inhòspites: per camins rurals, amagat al maleter d’un cotxe, dins d’un helicòpter, un ultralleuger o un vaixell. El president a l’exili pregunta a Cuevillas i Boye quins són els riscos d’aparèixer al Parlament. Els advocats no dubten: serà detingut i s’acabarà el projecte d’internacionalització del conflicte. Així que Puigdemont condiciona el retorn a l’acceptació dels resultats del 21-D per part de Rajoy, que li hauria de facilitar almenys la participació en el debat d’investidura. Si el detinguessin després, com a president de la Generalitat i no com a president destituït, seria qualitativament molt diferent. Quan Puigdemont torna a ser a Brussel·les, la Guàrdia Civil registra les seus de l’ANC i Òmnium buscant correus electrònics de Sànchez i Cuixart.

La tensió entre J×Cat i ERC fa saltar espurnes en cada nou pas. Torrent es reuneix amb Puigdemont a la seu de l’ALE i no a l’oficina de la Generalitat, perquè l’Estat ho impedeix. El president del Parlament ha pagat el viatge de la seva butxaca per evitar acusacions de malversació de fons públics. En declaracions als mitjans, Torrent diu que a Catalunya li convé que hi hagi un govern efectiu tan aviat com sigui possible, i Puigdemont avisa que no acceptarà el «xantatge del 155». Les esgarrapades públiques sovintegen. ERC té pressa per recuperar l’executiu. Puigdemont no tanta, malgrat les pressions que rep de la presó; també de Forn, i de Turull i Rull quan hi tornin. Està decidit a fer aflorar les anomalies democràtiques de l’Estat espanyol. Boye li ho ha recomanat igualment com a estratègia judicial: s’han de generar totes les contradiccions possibles al Suprem. A més, la relació entre Puigdemont i Junqueras és més crítica que mai. L’exili i la presó han acabat de tallar la ja feble comunicació. El líder de J×Cat li ha enviat una primera carta a Estremera (a ell i als altres presos a través d’intermediaris), però no en té retorn. Les seves famílies tampoc no es comuniquen. La confessió que farà el cunyat de Junqueras al programa FAQS de TV3, admetent que Puigdemont no havia trucat a la dona del president d’ERC, eixamplarà encara més l’abisme personal entre els dos líders.

Les cartes escrites i no respostes esdevenen un argument més de disputa. Fins ara, el president a l’exili assegura haver-li enviat sis cartes al líder dels republicans i Junqueras li n’ha respost dues, però només una ha arribat a Puigdemont, entregada a mà per Sergi Sol quan feia més d’un any del seu empresonament. L’altra, anterior, li havia de lliurar un membre de l’Estat Major que persisteix en l’intent de recompondre l’entesa dels dos dirigents, però ell mateix va decidir no fer-ho. Aquell hivern, la relació passa per un moment especialment delicat.

Les jornades prèvies al ple del dia 30, les arestes punxen. J×Cat culpa Torrent d’haver oficialitzat la candidatura de Puigdemont i d’haver convocat el ple amb prou dies de marge perquè Rajoy aprovi, en el Consell de Ministres del divendres anterior, i contra el criteri del Consell d’Estat, un recurs preventiu al TC per a una investidura que no s’ha produït d’un candidat que no està inhabilitat. El dissabte 27, alguns dirigents de J×Cat són a Waterloo, on Puigdemont es va instal·lar després dels dies a Lovaina i abans d’habitar la Casa de la República. El TC, reunit de manera extraordinària i després d’hores de discussió, decreta unes mesures cautelars inèdites. No es pronuncia sobre l’admissió a tràmit del recurs, però prohibeix la investidura de Puigdemont si no és presencial i autoritzada pel jutge, nega que els diputats a l’exili puguin delegar el vot i avisa els membres de la mesa que incorreran en responsabilitats penals si desobeeixen. I ara, què?

Diumenge a la tarda, fan diverses videoconferències. En una banda de la pantalla, hi ha Puigdemont, Artadi, Batet, Calvet i Torra, en contacte amb altres diputats de J×Cat que no poden anar a Bèlgica, com Rull o Turull per prohibició judicial, o Josep Costa, vicepresident primer de la mesa del Parlament. En l’altra, reunits a la seu d’ERC a Granollers, hi ha Rovira, Aragonès, Martín Gamisans, Muto, Sol, Torrent, Jové i Sabrià, entre d’altres. J×Cat admet que la investidura per videoconferència xoca amb les mesures cautelars del TC: és inviable la via telemàtica i per substitució. Però defensa que hi ha marge per fer una investidura delegada. És el que anomenen «via Vintró». Consisteix a registrar un escrit al Parlament subscrit per Puigdemont, en què justifica la impossibilitat de comparèixer a la cambra pel risc d’empresonament i sol·licita sotmetre’s a la confiança del ple, adjuntant-hi el text del programa de govern. És a dir, el discurs d’investidura en si, que també l’escriu, entre d’altres, Torra, i que preveuen que llegeixi el secretari primer de la mesa, Eusebi Campdepadrós.

La idea partia d’una conversa informal que Costa havia tingut dies abans amb el catedràtic de Dret Constitucional per la Universitat de Barcelona. En aquesta conversa, Joan Vintró donava per inviable la investidura telemàtica i desaconsellava la delegada, perquè retorçava el marc legal, implicava que Torrent entomés a l’hemicicle l’oposició dels partits constitucionalistes, potser amb peticions d’empara urgents al TC i de resolucions motivades, i després Madrid impugnaria la votació. El camí és políticament transitable, però, en qualsevol cas, suposa tornar a la unilateralitat del setembre i octubre del 2017. Esquerra no el veu clar i Rovira truca a Vintró per saber de viva veu què en pensa. El catedràtic respon que no avala la regularitat d’aquesta via, i que el seu nom no pot legitimar-la. A més, amb l’afegit de les mesures cautelars, Vintró vaticina que a Torrent li caurà una querella criminal.

La investidura no és l’únic tema que J×Cat i ERC discuteixen. Malgrat les divergències per l’enfocament de la legislatura, continuen negociant el repartiment del futur Govern a parts iguals. Els de Puigdemont plantegen una remodelació de departaments que inclou, entre altres mesures, una reforma de Governació, posant l’èmfasi en les polítiques digitals, la separació dels departaments d’Afers Socials i Treball o la supressió del Departament d’Exteriors per fusionar-lo amb Presidència. Els republicans han de guanyar una conselleria respecte a l’anterior mandat. Calvet, que porta la veu cantant per J×Cat, proposa a ERC que es quedi Interior. El vespre s’enrareix perquè Puig fa públic a Twitter que renuncia a l’escó i que també ho faran Ponsatí i Serret per facilitar la investidura, sense haver avisat abans a Esquerra.

«Els nostres ens han sacrificat»

El dilluns 29, l’executiva d’Esquerra es referma i manté que investirà Puigdemont. Però el cert és que el nucli dur continua sense veure clara la via que planteja J×Cat i, a mesura que passen les hores i es prepara l’execució del pla i el paper que hi tindrà la mesa, els dubtes van decantant la balança. A J×Cat donen per fet que l’acord de base de la investidura es complirà i que ERC comparteix que la confrontació és el camí per defensar els drets de Puigdemont. Amb aquest convenciment, posen en marxa l’artilleria jurídica que revestirà l’operació. Comença amb una petició d’empara del president a l’exili a Torrent perquè se li garanteixin els drets i la immunitat com a diputat, i pugui assistir a la investidura sense ser detingut.

Segons J×Cat, aquest escrit formava part de la fonamentació de la investidura per delegació i estava pactat amb ERC. L’argument era el següent: com que la resposta seria que el Parlament no podia garantir-li la seguretat, quedava justificat que la cambra admetés l’endemà la petició escrita perquè l’investissin sense assistir al ple i el discurs amb el programa de govern que havia de ser llegit a l’hemicicle. ERC, tanmateix, explica que aquella carta va ser una deslleialtat a Torrent, que es veu emplaçat a evitar una detenció que no depèn d’ell. El president del Parlament es troba entre l’espasa i la paret, perquè també rep una notificació del TC que insisteix que el ple només es pot fer si el candidat hi és i té l’autorització del jutge. Puigdemont ja ha decidit que no s’arriscarà a ser detingut, però continua jugant amb el misteri del retorn i penja a Instagram una enigmàtica fotografia del passeig de Picasso, a tocar del Parlament.

A la tarda, passa desapercebuda una altra trobada important. El cap del gabinet de Torrent, Oriol Sagrera, convoca Joan Vintró a una reunió amb els membres independentistes de la mesa. Torrent, Costa, Campdepadrós i Alba Vergés, secretària quarta, es troben en una sala de reunions de les dependències parlamentàries de la presidència. L’acord per votar Puigdemont es manté, però Torrent constata les dificultats per tirar endavant la investidura. Vintró les concreta i proposa una alternativa: insisteix en el perill de querella i suggereix que, tenint en compte que el TC no ha admès a tràmit el recurs de Rajoy, Torrent podria ajornar el ple i guanyar temps. Si el cap de gabinet del president del Parlament ha fet venir Vintró és perquè la mesa sigui conscient dels impediments que ha d’afrontar. Malgrat tot, J×Cat surt de la reunió pensant que preval l’acord polític amb ERC perquè la investidura tiri endavant.

Aquest és el missatge que transmeten Costa i Campdepadrós a la cúpula de J×Cat, reunida al Parlament i en permanent contacte amb Puigdemont i que, entre aquella tarda i el vespre, acaba de fer consultes amb els advocats per assegurar que la votació no posi Rull i Turull en risc de tornar a ser empresonats. Sostenen que, si no es vulneren drets i llibertats, els diputats tenen la prerrogativa de la inviolabilitat. També mouen fitxa davant del Suprem, acreditant que Puigdemont és diputat i no necessita autorització judicial per ser investit, i demanen al TC que anul·li les mesures cautelars. Josep Rius torna de parlar-ne amb Sànchez a Soto del Real. Ha agafat un taxi i ha arribat al Parlament directament des de l’aeroport, colpit per un pronòstic misteriós. L’expresident de l’ANC li ha dit que ERC no votarà la investidura. Rius està impactat per la convicció amb què li ho ha pronosticat, però quan ho explica a la resta no se’l creuen. De fet, fins a la matinada hi ha contactes entre els negociadors de J×Cat, ERC i la CUP. Fa uns quants dies que els tres partits treballen en un document programàtic pel qual els anticapitalistes votaran a favor de Puigdemont. Queden alguns serrells per tancar, com el procés constituent, que ERC vol desconnectar de la institució, o les taxes universitàries, però confien enllestir-los en una reunió a les dotze del migdia, abans que comenci el ple, previst per a les tres de la tarda. L’últim correu que s’intercanvien la CUP i J×Cat amb el redactat de la proposta és de la 1.29 de la matinada. Puigdemont i el seu grup se’n van a dormir convençuts que tot està lligat. Un dels que està més tranquil per la feina feta és Torra, que ha integrat l’equip negociador amb la CUP al costat de Laura Borràs i Francesc de Dalmases. Però ERC està a punt de fer un cop de volant.

La cúpula dels republicans es reuneix al carrer de Calàbria fins ben entrada la nit. Els dirigents del partit constaten que la investidura de Puigdemont serà simbòlica perquè el rei no la signarà, no hi haurà presa de possessió, ni el nomenament de cap govern que aixequi el 155, i no han definit amb J×Cat com han de procedir després. A més, l’embat pot implicar l’assumpció de més riscos penals, qui sap si més empresonaments, i Torrent està en el punt de mira. També sospesen els costos en l’opinió pública de no investir Puigdemont. En un context on s’evita assumir que Catalunya no és una república, ho entendrà l’electorat? Hi ha una reflexió de fons que acaba imposant-se: si han arribat a la conclusió que cal reorientar l’estratègia política, potser ha arribat el moment d’assumir els costos de fer-ho. La majoria dels dirigents marxen a casa convençuts que no hi haurà investidura, tot i que algun creu que s’acabarà de decidir l’endemà. El partit dona autonomia a Torrent, que des de primera hora del matí prepara la comunicació pública de la decisió amb el seu entorn i altres membres del partit, que es reuneixen al seu despatx al Parlament. No tenen marge per parlar-ho abans amb Junqueras.

Des del mateix despatx, Torrent truca diverses vegades a Puigdemont. Ho fa des del seu mòbil, un número que el president a l’exili assegura que no té registrat, i que després dirà que és per això que no respon, tot i que Torrent sosté que s’havien intercanviat missatges prèviament i que l’havia de conèixer. Aviat arriba una alerta a les redaccions dels mitjans de comunicació: Torrent compareix a les deu. Quan li arriba la notícia, Puigdemont es queda parat i contacta amb els seus. Què passa? Ho entén quan Torrent ajorna el ple. «Se celebrarà un cop assegurem un debat d’investidura efectiu i amb garanties», diu. Esquerra ha fet un pas definitiu per reorientar l’estratègia política. Des d’aleshores, redirigeix la seva acció a teixir nous ponts amb el sobiranisme, amb l’objectiu final d’ampliar la majoria independentista: eixamplar la base.

Aquest pas marca un abans i un després en la convivència parlamentària d’ERC i J×Cat. A la llarga no tan sols fa inviable la promesa de restitució amb què Puigdemont guanya les eleccions (una promesa que els republicans consideren que era impossible de complir des del principi), sinó que el deixa a Bèlgica sense cap vinculació institucional reparada amb la Generalitat. A partir d’aquí, els camins d’Esquerra i Junts per Catalunya es bifurquen. Els de Puigdemont no volen apartar-se de la tàctica de la confrontació per mantenir viu el conflicte polític, i continuen buscant les contradiccions democràtiques de l’Estat en cada pas que fan amb ERC per recuperar les institucions autonòmiques. Els republicans refusen recuperar la unilateralitat sense un acord compartit que fixi com continuar després, i creuen que mentrestant no té sentit posar en risc els membres de la mesa del Parlament. Torrent acapara totes les mirades. ERC divisa en la persistència de J×Cat un intent ocult perquè Torrent, un dels seus dirigents emergents, sigui inhabilitat, mentre que els de Puigdemont culpen el president del Parlament de ser el principal executor de les frenades brusques no pactades per enterrar el Procés i entrar en una nova normalitat autonòmica que assumeix indirectament la derrota de l’octubre, més enllà de la retòrica republicana.

Només els quatre diputats de la CUP ocupen els llocs a l’hemicicle a l’hora del ple. Es deixen fotografiar alçant els punys. Uns quants diputats de J×Cat també hi volen anar. S’ha discutit l’opció de fer-se la fotografia en una reunió del grup parlamentari, però no s’ha arribat a cap acord, i els qui volen fer-se presents a l’hemicicle tant sí com no (Torra entre ells) hi arriben tard i fan marxa enrere. J×Cat no oblidarà mai la inesperada decisió de Torrent, ni la gestió interna, que no ho haguessin comunicat abans a Puigdemont. Alguns diuen que no tot el grup estava disposat a desobeir el TC, malgrat que la direcció de J×Cat i la del PDeCAT ho neguen. La trencadissa no impedeix que la mateixa tarda continuïn les negociacions de govern en un hotel barceloní.

Uns quants dies després, els dos partits esbossaran a Brussel·les un itinerari parlamentari que es compartirà amb la CUP i que serà l’espina dorsal del futur acord amb què recuperaran l’executiu, un cop tancat també el repartiment dels departaments. Preveu la reforma de la Llei de la presidència per incloure-hi la investidura a distància, una resolució que reconegui la legitimitat de Puigdemont i el Consell de la República, que J×Cat vol que empari el «govern legítim» i se centri en la internacionalització de la causa de la independència, en coordinació amb la plaça de Sant Jaume, però que finalment no tindrà cap vincle formal amb la Generalitat. El 30 de gener, el disgust de Puigdemont és majúscul, com confessa en una sèrie de missatges que envia el mateix dia a Comín, i que Telecinco publicarà després de gravar la pantalla del mòbil del conseller a l’exili mentre participa en un acte a Lovaina. «El pla de la Moncloa triomfa. Només espero que sigui veritat que gràcies a això puguin sortir de la presó tots perquè, si no, el ridícul és històric. Suposo que tens clar que això s’ha acabat. Els nostres ens han sacrificat, almenys a mi».

L’esperança suïssa i més presó

Mentre es gesta i fracassa la investidura de Puigdemont, algunes coses estan a punt de canviar davant dels tribunals. El temps demostra que les renúncies d’alguns presos a continuar fent política tampoc no afavoreix que els excarcerin. L’11 de gener tornen a declarar Cuixart, Sànchez i Forn al Suprem, i s’espera un nou pronunciament sobre la presó preventiva. Cuixart defineix l’1-O com un acte simbòlic per forçar la negociació amb l’Estat. Diu que la declaració d’independència perseguia el mateix, i que a partir d’ara actuarà d’acord amb la Constitució i les lleis.

Després de declarar, tancat al calabós de l’Audiència Nacional on espera que el tornin a traslladar a Soto del Real, Cuixart queda abatut. Es diu a si mateix que no cedirà més políticament per intentar que el deixin sortir i que, com a president d’Òmnium, el seu destí pertany al curs de la història. Es posa aviat en contacte amb el veterà expert en drets humans August Gil Matamala, bregat en judicis polítics, i comença a teixir una estratègia de defensa molt diferent de la que havia mantingut fins aleshores. El procés culminarà a l’estiu amb les incorporacions al seu equip de lletrats de l’exdiputat de la CUP, Benet Salellas, i de l’advocat Olivier Peter, al costat de l’advocada que l’acompanya des del principi, Marina Roig. Durant el judici, un any després d’aquell dia en què el seu empresonament va fer un gir, Cuixart expressa amb contundència que no es reconeix en les declaracions que va fer davant del jutge instructor, perquè estaven vinculades a una voluntat de ser alliberat al preu que fos. «Soc un pres polític; després de cinc-cents dies, la meva prioritat no és sortir de la presó; la meva prioritat és poder denunciar l’atac i la vulneració de drets i llibertats a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol».

A mitjan febrer, és Mireia Boya qui declara al Suprem. L’exdiputada de la CUP assegura que la declaració d’independència sí que buscava efectes jurídics. Això contradiu els raonaments que han fet tots els líders del Procés, tant en les declaracions com en els textos presentats pels advocats. Boya ha decidit que entomarà políticament el que vingui, tot i que finalment serà acusada per desobediència, un delicte sense penes de presó. En una altra compareixença al mes de maig, Llarena li deixarà anar: «Si vol, la processo per rebel·lió». Els anticapitalistes han debatut internament com afrontar les imputacions de Boya i Gabriel en un reduït grup antirepressiu. Des de l’octubre, la CUP tenia preparat un dispositiu logístic perquè, en un cas extrem, els diputats i els membres del secretariat nacional disposessin de telèfons, contactes assignats i instruccions que els permetessin sortir de manera segura del país i retrobar-se per prendre decisions. No era una via per a l’exili, sinó per garantir l’operativitat organitzativa. Fins després de la marxa a Bèlgica de Puigdemont i la resta de membres del Govern, no van abordar seriosament l’opció de buscar refugi internacional si la justícia espanyola apuntava contra dirigents de la CUP. A partir d’aleshores es van fer viatges de preparació a Suïssa i Irlanda. Bèlgica es va descartar: s’obririen fronts en altres estats, en entorns alternatius al de Puigdemont.

Quan va arribar l’hora, es va imposar un rigorós silenci. Gabriel va marxar a Ginebra abans que el tribunal fixés la data per a la seva declaració, amb un dispositiu de màxima seguretat. Molt poques persones ho sabien, i tenien prohibit comentar-ho amb ningú, per companys o amics que fossin. Volien evitar la persecució mediàtica i policial que van patir Puigdemont i els consellers en la primera etapa a la capital belga. El dia que Boya es presenta davant del Suprem, Gabriel fa dies que ha arribat a Suïssa.

Les negociacions per a la formació del Govern de la Generalitat avancen, amb pics periòdics de tensió, i se segueix l’itinerari pactat per J×Cat i ERC. El Parlament aprova l’1 de març de 2018 una resolució que reconeix Puigdemont com el legítim candidat a la presidència. Després, en un vídeo gravat a la Casa de la República, Puigdemont cedeix el pas a Sànchez. El líder de J×Cat treballa per institucionalitzar l’exili i s’estableix en una residència permanent.

Durant tot aquest temps, els membres del Govern s’han trobat cada setmana i han aixecat acta de les reunions. Per a Puigdemont és essencial la continuïtat de la Generalitat durant els mesos d’intervenció de l’autonomia i té molta cura de l’arxiu que l’acredita. Els membres del Govern es continuaran reunint periòdicament fins que s’aixequi el 155. També ho faran després que Ponsatí, al començament de març, marxi a Escòcia per tornar a fer classes a la Universitat de Saint Andrews, i amb Puigdemont a Alemanya. La casa de Waterloo, al 34 de l’avenue de l’Avocat, s’ha seleccionat amb un escrupolós protocol de seguretat, definit per Escolà. És un edifici net i buit, que mai no estarà sol per evitar qualsevol ingerència o vigilància externa secreta, i que Matamala i el mosso d’esquadra forneixen amb mobles d’Ikea perquè sigui operatiu i acollidor.

No hi ha una aposta personal ni successòria de Puigdemont en cap dels noms de J×Cat que es plantegen per a la investidura, sinó debats compartits. El president a l’exili sospesa la candidatura de Sànchez amb dirigents del seu entorn més pròxim de J×Cat, com Artadi, Batet, Clotet i Rius, a més de Calvet, i en algunes ocasions intervenen en el debat d’altres com Costa, Torra o Morral, que ha entrat al Parlament amb la renúncia de Forn a l’escó. El PDeCAT queda al marge de les converses sobre el candidat i, pel que fa a les negociacions per a la composició del Govern, Rull i Turull n’informen la direcció, que rep amb agror la decisió de Puigdemont de cedir el Departament d’Ensenyament a ERC a canvi del de Cultura. El traspàs d’aquesta conselleria es tanca en una reunió amb els dos consellers i Artadi, per part de J×Cat, i amb Aragonès i Martín Gamisans en representació d’ERC. Hi haurà nombroses trobades per configurar l’executiu i finalment els republicans dirigiran les conselleries de més càrrega social.

Per a J×Cat, és determinant el fet que Sànchez sigui a la presó per intentar-ne la investidura. Quan l’expresident de l’ANC rep la proposta a Soto del Real, posa la condició que es busqui un nom alternatiu perquè, si no és possible investir-lo a ell, es pugui constituir un govern. Turull és l’escollit. La CUP ha decidit que, després de l’intent fallit per investir Puigdemont, és molt difícil arribar a cap acord programàtic amb ERC i J×Cat, perquè creuen que formaran un govern autonòmic. Així que preveu abstenir-se per donar una darrera oportunitat a qui ha guanyat les eleccions, i els emplaça a comptar els vots de Puigdemont i Comín. Torrent també suspèn el ple d’investidura de Sànchez. El Suprem ha rebutjat alliberar-lo per assistir al debat parlamentari i el Govern continua bloquejat.

Uns quants dies després, Rull volta pel Parlament amb un diari sota el braç, La Razón. El titular de portada no és cap premonició. Rull explica a alguns periodistes que és una informació que els consta que pot ser certa: «El TS processarà per rebel·lió el Govern, els Jordis i Forcadell». Malgrat la tempesta que s’acosta, Puigdemont viatja a Suïssa i es troba amb Gabriel. Després, vola fins a Finlàndia. A mig matí del dimecres 21 de març, Torrent anuncia que l’endemà farà la tercera ronda de contactes per explorar una nova candidatura. Als passadissos de la cambra ningú no dubta que serà la de Turull, però, quan li ho demanen, ell contesta que només pensa en com s’esbargiran dissabte al casament de Meritxell Borràs. Al migdia, la Marta Rovira i en Muto estan de camí a Soto del Real i Estremera. Quan revisen el mòbil, asseguts a les butaques i amb l’avió enlairant-se cap a Madrid, els impressiona una notícia d’última hora: Llarena cita divendres Turull, Rovira, Romeva, Rull, Bassa i Forcadell per comunicar-los el processament, i és possible que els imposin presó preventiva.

Se’ls talla la cobertura.

Els titulars també espatllen el dinar d’una de les taules de la Bodega Sepúlveda, no gaire lluny del mercat barceloní de Sant Antoni, on el pinyol de J×Cat va de tant en tant. Turull, Artadi, Batet, Clotet i Rius es convencen que s’ha d’investir Turull immediatament. Truquen a Puigdemont: hi està d’acord. Ho proposaran a ERC i prepararan el ple. Quan baixen de l’avió, la Marta Rovira i en Muto es dirigeixen a Estremera. No podran anar a Soto del Real. Separats pel vidre del locutori, Junqueras i Rovira es veuen per últim cop per molt de temps. Ella està convençuda que tot és un escarment polític, que no ha donat cap motiu perquè l’empresonin. S’ha de prendre una decisió. Què pot fer? Rovira ja va assumir el risc de la presó quan va anar a declarar al Suprem el 19 de febrer i Llarena va decretar la llibertat sota fiança, però la secretària general d’ERC es planteja ara l’opció de l’exili. Junqueras li fa senyals. «Aquí, no. Tots, aquí, no». Assenyala Rovira, fa un caminet amb dos dits de la mà. Que marxi. «Tots, eh?». I un comiat. Rovira no deixa sol Junqueras. Surt d’Estremera amb l’encàrrec d’ocupar-se de l’exili i de convèncer Romeva, Forcadell i Bassa perquè també se’n vagin.

Al Parlament se succeeixen les reunions. J×Cat s’agrupa en una videoconferència amb Puigdemont. Al despatx de Torrent, J×Cat i ERC parlen de la investidura de Turull. Hi entra i en surt gent. Turull, al final, ha de marxar a casa: la família, revoltada, li demana que no assumeixi més riscos i deixi la política. Els de Puigdemont insisteixen que s’ha de fer el ple, tot i que està en mans de la CUP que Turull pugui ser investit a la primera volta. El nucli decisori d’ERC té dubtes. I si la votació fa que més gent sigui empresonada i Turull no suma majoria absoluta? Opinen Sol, Jové, Martín Gamisans i Torrent. També hi és l’advocat Oriol Sagrera, home de confiança del president del Parlament, i Van den Eynde. Sol i Martín Gamisans defensen amb contundència la investidura com una oportunitat estratègica: Turull podria ingressar a la presó com a president de la Generalitat. Després, la reunió s’amplia amb Forcadell, Bassa i Romeva, i debaten si haurien de renunciar als escons abans o després de la votació. La decisió és personal. Forcadell i Bassa dubten. Romeva, que és dels últims a marxar del Parlament, té clar que ell el manté: si ha d’anar a la presó, serà sense renúncies i assumint amb totes les conseqüències el posicionament d’ERC.

A quarts de deu de la nit, Torrent truca als líders dels grups i tot seguit fixa l’hora del ple: l’endemà a les cinc de la tarda. Abans ha convingut amb la CUP que no voldria convocar-lo si els seus vots no estan garantits. Els anticapitalistes han demanat que s’eviti un escenari de fracàs com el del 30 de gener, però els seus processos de decisió són lents, i hi ha qui dona equivocadament per fet que facilitaran la investidura. El secretariat nacional dels anticapitalistes s’allarga i han deixat els mòbils a fora. Quan acaben, s’informen de la convocatòria per televisió. Carles Riera té trucades perdudes de Roger Torrent. El Consell Polític de la CUP decidirà si manté o canvia les quatre abstencions poc abans del ple.

Rovira se sent vigilada des de fa tres dies. No li serà fàcil sortir del país i l’operació requereix una discreció absoluta. Falten poques hores i ha de persuadir els seus companys de partit perquè també se’n vagin. A les dotze del migdia, Rovira ha convocat Romeva, Forcadell i Bassa a la seu nacional d’ERC, al carrer de Calàbria. També hi són Van den Eynde i Sagrera. La secretària general d’ERC ha escrutat rutes tota la nit. Al matí s’ha acomiadat de la filla i els pares i ha anat a recollir la citació judicial. Quan s’acabi el ple, tota la logística estarà preparada per si Romeva, Forcadell i Bassa, i també Turull i Rull, volen sortir del país. El dispositiu és idèntic al que els va dur a la Catalunya del Nord en cotxe, amb entrepans per a tots. Els contactes internacionals de Romeva podrien ser molt útils a l’exterior, però ell continua determinat a militar per la causa des de la presó. Rovira també preveia entomar la presó si li arribava el moment. Però una setmana abans del moment definitiu, a casa van decidir que havia de poder fer de mare de l’Agnès i treballar per la independència i pel partit des de l’estranger. Els motius personals també empenyen Bassa i Forcadell, però, en el seu cas, a quedar-se. Guardaran el secret.

Al Parlament hi torna a haver un tràfec enrarit de diputats i periodistes, amb un mal presagi que és gairebé una certesa del que acabarà passant. El Consell Polític de la CUP manté les quatre abstencions: troba insuficient el programa de govern i es nega a supeditar l’acció política a l’acció de l’Estat. Quim Torra i Laura Borràs busquen Jordi Turull, que prepara el discurs al despatx. El text aprofita els continguts dels programes de govern que ni Puigdemont ni Sànchez no van poder defensar. Li demanen que el rebaixi perquè la investidura no prosperarà. Turull no el canvia, però la República no hi apareix. Tampoc no hi ha referències a l’1-O ni al 3-O, i sí una mà estesa al diàleg amb el Govern espanyol. Els advocats no en revisen la versió final, però li faran saber que, en general, va agradar a Madrid. «Prefereixo el risc de ser víctima d’injustícies que desentendre’m d’un moment com l’actual», sentencia Turull des del faristol, amarat del sentit del deure i d’una commoció que s’estén per tot l’hemicicle. Aquest episodi és recordat com un dels més amargs del Procés. J×Cat i ERC creuen que es va perdre una oportunitat estratègica singular de situar la justícia espanyola en la tessitura d’empresonar el president de la Generalitat. També va colpir a nivell humà els que ho van viure: era un home que acceptava fer un acte de servei a un ideal polític que naufragava sabent que perdria la llibertat. No hi haurà una segona volta, però la primera votació posa en marxa el compte enrere per a la convocatòria d’eleccions si no s’investeix un president.

Amb la incertesa del que els passarà, i per no perjudicar la majoria parlamentària independentista, Rovira, Bassa i Forcadell renuncien als escons. Al Parlament mateix, la secretària general d’Esquerra s’acomiada de la direcció d’Esquerra. Amb l’alè de la presó al clatell, sense dir-los que marxarà, els demana compromís a tots. Fa setmanes que ha consensuat amb Junqueras quines han de ser les persones clau que han d’apuntalar ERC i hi ha tingut converses prèvies per preparar els canvis: Torrent ja és a la presidència del Parlament, Aragonès guanyarà pes al Govern i com a adjunt a la presidència del partit, Marta Vilalta com a portaveu, i Sabrià com a home fort de grup parlamentari. Però la seva inesperada marxa precipita l’execució dels relleus pendents. Rovira també redacta una carta a la militància que es publicarà al matí: «No puc amagar la profunda tristor que sento d’allunyar-me de tanta gent que m’estimo». Ningú no aconsegueix fer canviar de parer Rull i Turull: aniran a declarar. Romeva, Rull, Turull, Bassa i Forcadell pugen als cotxes amb les famílies per arribar de matinada a Madrid. Els acompanya una comitiva de companys de partit, alguns dels quals agafen l’avió a primera hora. «Cada dia, cada hora, sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna», deixa escrit Rovira. En un dels vehicles, enfila cap a la capital espanyola el company de Rovira, amb el seu mòbil, i al costat l’acompanya una diputada republicana de les Terres de l’Ebre amb els mateixos rínxols que la secretària general d’Esquerra. Ella ja està de camí cap a Ginebra, carretera enllà. «L’exili serà un camí dur, però és l’única manera que tinc de recuperar la meva veu política». Quan ja ha travessat la frontera, en una cafeteria a prop del Suprem, el seu advocat, Joan Castelló, és informat que Rovira no s’hi presentarà. Llarena ordena l’empresonament de tots els altres i els processa per rebel·lió.

Tocar fons, tornar-ho a intentar

Neu i més neu durant quilòmetres i de nit. Amb el processament, Llarena ha dictat una ordre de detenció internacional contra Rovira i ha reactivat les euroordres contra Puigdemont, Comín, Serret, Ponsatí i Puig. Puigdemont s’assabenta de la notícia a Finlàndia, en un sopar. Es posa en contacte amb Paul Bekaert i acorden que el millor és anar cap a Bèlgica per estar a disposició de les autoritats d’allà on resideix. Bekaert n’informa la Fiscalia belga. Hi ha diverses maneres d’arribar-hi, però no agafaran cap avió ni vaixell. La carretera cap al sud els portaria a travessar les repúbliques bàltiques, Polònia, Alemanya i Bèlgica. L’única alternativa és la carretera cap al nord. Puigdemont, Matamala i Alay pugen en un cotxe que els porta quilòmetres i quilòmetres per un confús paisatge emblanquinat. Puigdemont parla amb Boye durant tota la nit. L’advocat ha refusat saber la ruta i, amb previsió, ha contactat amb advocats de tots els països de la teranyina de carreteres per on podrien passar.

Sempre que Puigdemont ha fet un viatge, Cuevillas i Boye han avisat un advocat autòcton. Hauria de viatjar menys? No és massa arriscat? Ja han convingut que afrontaran l’extradició allà on sigui, però hi ha una zona prohibida: la faixa de tres-cents quilòmetres de la frontera amb França. Des de Bèlgica surt per recollir-los un altre cotxe amb dos mossos voluntaris, Carlos de Pedro López i Xavier Goicoechea. Puigdemont, Matamala i Alay fan el canvi de vehicle al sud de Suècia. Tots cinc continuen per Dinamarca i, només creuar la frontera amb Alemanya, els segueix un cotxe de la policia. Un altre els indica que agafin la pròxima sortida i els fa aturar en un voral de terra. Els demanen la documentació i identifiquen Puigdemont. Se l’enduen a la petita comissaria de Schuby, de l’estat federat de Schleswig-Holstein, i acaba a la presó de Neumünster.

L’independentisme sembla haver tocat fons. Alguns mitjans donen per fet que Puigdemont serà extradit i que la intel·ligència espanyola el vigilava des que va sortir de Finlàndia per detenir-lo. De fet, la justícia belga obre una investigació paral·lela per la col·locació d’una balisa il·legal al cotxe de Puigdemont prèviament denunciada. Però els indicis apunten que van identificar un dels cotxes, que van veure la matrícula del vehicle belga de pujada i en van esperar la baixada pels tres controls fronterers alemanys. Segons l’atestat, la detenció és a les onze i dinou minuts del matí del diumenge 25 de març. Dos minuts més tard, Boye rep una trucada de Puigdemont. Què passa? «Soc aquí amb uns senyors policies alemanys». En aquell moment, Boye comunica als agents que el prestigiós advocat Wolfgang Schomburg defensa el president. Tornen a passar el telèfon a Puigdemont, que en repeteix el cognom: Schomburg. «Recordes “Dómino 1”?», li demana l’advocat. «Perfectament», li contesta. «Doncs ara s’enduran una sorpresa, perquè aquest és un dels països bons».

Ponsatí és al tren, va a passar el cap de setmana a Cambridge, quan rep la notícia de l’euroordre. A través de Tricia Marwick, expresidenta del Parlament escocès, ja havia fet les primeres gestions per aconseguir un bon advocat. Marwick ho va tenir clar: Aamer Anwar. Ponsatí truca urgentment a Marwick, per si ja hi ha contactat. Al cap de mitja hora, Anwar telefona a Ponsatí: sobretot, que no tingui cap problema amb la justícia anglesa perquè la vol a Escòcia. Al començament de setmana pacten la detenció. Passa pel jutjat i de seguida torna cap a casa, amb un escalf entusiasta de la societat escocesa. Uns quants dies més tard, a Bèlgica, la justícia deixa en llibertat sense fiança Comín, Serret i Puig després de prendre’ls declaració. Suïssa es referma sobre Rovira: no extradirà ningú per motius polítics.

Puigdemont rep i contesta moltes cartes a Neumünster. Escriu un petit dietari. Es desfoga amb l’escriptura i estripa papers. Com que li fa mal la mà, demana una màquina d’escriure, però no seran a temps de lliurar-la-hi mai. Els últims dies, rep una carta especial d’un noi que també està empresonat allà. Explica que la seva família, de l’est d’Europa, viu en la penúria i ell és una persona decent i honesta, no com d’altres que han agafat imatges de Puigdemont sense haver demanat permís al president. Si el deixés gravar-lo en vídeo, afirma que un diari alemany li pagaria seixanta mil euros… Puigdemont no té temps de respondre. L’alliberen el 5 d’abril, la justícia alemanya veu inadmissible el delicte de rebel·lió. Es trasllada a Berlín, i no es podrà moure d’Alemanya fins que s’acabi de resoldre el procés.

J×Cat ha activat una segona operació per investir Sànchez, en un intent d’aprofitar la finestra que van obrir unes mesures cautelars decretades pel Comitè de Drets Humans de l’ONU, que insta l’Estat espanyol a garantir-ne els drets polítics. I és que un equip d’advocats encapçalat per Ben Emmerson intenta obrir vies a l’ONU per la vulneració de drets fonamentals de Sànchez, Junqueras, Cuixart i Puigdemont. Però com que l’emplaçament sobre Sànchez no és jurídicament vinculant, el Suprem no es mou.

Uns quants dies abans, Cuixart i Gil Matamala han tancat una proposta de reorientació de la defensa jurídica a Soto del Real. Han convingut que la divisió d’estratègies els ha portat a repartir responsabilitats d’uns encausats contra els altres, i que les hipotètiques renúncies polítiques assumides per una part dels presos no han afavorit que el jutge els excarceri. S’han conjurat perquè el procés judicial s’enfoqui políticament, mantenint que els fets no són cap delicte, reclamant el dret a lluitar lliurement pel dret a l’autodeterminació i assumint que intentar reduir la pena és assumir el relat del jutge. Plantegen constituir una comissió unitària de portaveus dels presos, i definir una política comunicativa conjunta per a quan comenci la vista oral. Parteixen de la premissa que la repressió busca la divisió i preveuen que el judici serà un dels moments clau per desmentir el relat de la violència.

Òmnium i la CUP proposen a advocats i partits que es constitueixi aquesta comissió de portaveus. La iniciativa s’aborda en un grup de coordinació política que s’ha constituït amb representants de les tres formacions independentistes i d’Òmnium, complementari als contactes que mantenen els advocats. ERC hi defensa que s’impulsi una campanya d’autoinculpacions que no prosperarà. La comissió de portaveus, tampoc. Les estratègies individualitzades, el caràcter i la força d’alguns advocats, i els accents polítics divergents impossibiliten els acords. Durant aquest temps, els esforços de Forn per desvincular-se de la política no han aconseguit estovar la duresa del Suprem amb la presó preventiva. Forn ha garantit al tribunal que no tornarà a ser conseller de l’Interior i, abans del 30 de gener, va renunciar a l’escó. Però no el deixen sortir ni tan sols quan la Fiscalia en demana llibertat sota fiança per ordre directa de la Fiscalia General de l’Estat, en un canvi de criteri sorprenent que porta a pensar que Forn pot ser alliberat. Roman desconegut un moviment que precedeix la intervenció de Julián Sánchez Melgar. Hi ha qui hi veu una relació de causa-efecte en tres trucades prèvies que Santi Vila va fer a Madrid per intentar ajudar Forn. Una d’aquestes trucades, segons fonts coneixedores de la gestió, la rep el ministre de Justícia, Rafael Catalá. Vila l’intenta convèncer de la moderació de Forn i insisteix que el conseller va defensar en tot moment que els Mossos d’Esquadra no violentarien la legalitat espanyola ni posarien en perill la convivència. Però el jutge no cedeix. A partir de llavors, quan s’ha escapat l’última esperança d’una llibertat a tocar, Forn fa una profunda evolució personal i pren consciència del seu paper polític com a pres.

La idea del judici polític es generalitza progressivament. En les declaracions indagatòries de l’abril, Sànchez arriba a acusar Llarena de no ser imparcial, perquè va usar la primera persona del plural en la resolució amb què li va impedir assistir al seu segon ple d’investidura. Turull li retreu que l’hagi convertit en un pres polític. Rull es mostra convençut que són a la presó perquè l’independentisme va guanyar les eleccions. El clímax d’aquest canvi es produeix en el judici, amb els matisos de cada estratègia de defensa. Els presos i els partits entomen la vista oral com una oportunitat d’acció política transformadora. Al mateix temps, confien que la indignació ciutadana que provocarà la sentència, i la necessitat d’una resposta institucional a l’alçada, els obligui a resoldre les divergències cròniques i a aparcar els interessos electorals dos anys després d’aquell octubre en què el somni, de la nit al dia, es va transformar en un malson.

Torra accepta el repte

La investidura, ara sí, està a punt de desencallar-se. No hi haurà cap nou intent de restituir Puigdemont. Amb molta discreció, Quim Torra és convocat al despatx de Damià Calvet a l’Institut Català del Sòl. Fa molt poc que ha confessat al seu nucli de confiança que, segons quin camí agafi la legislatura, deixarà el grup. Han passat unes setmanes negres, amb balls de noms i lluites de poder a l’espai de J×Cat. Però la citació és sospitosa. Encara més quan, diumenge al vespre, després d’una reunió del dia abans del grup parlamentari a Berlín, Batet ja el va fer seure al costat de Puigdemont mentre miraven el partit del Barça-Madrid. Al despatx de Calvet, Torra es troba Artadi, preparada per a la videoconferència amb Puigdemont. «Espera, no truquis». Torra dubta, li diu que és ella qui ha de ser la presidenta. En realitat, Puigdemont no li ha fet mai una proposta formal, a Artadi, tots dos van convenir que no era el seu moment, i, en canvi, està a punt de preguntar-li-ho a ell. Què passa si diu que no? Torra ha de respondre ara. Puigdemont apareix a la pantalla. A ell, Artur Mas li va donar deu minuts per decidir si volia intentar governar el país i dur-lo cap a la independència.

Durant el cap de setmana a Berlín, Artadi, Rius, Calvet, Clotet, Batet i el president a l’exili han tancat el nom de Torra. Consideren que és qui millor preservarà la continuïtat de la presidència legítima que atribueixen a Puigdemont, a qui no volen renunciar a investir quan sigui possible. Torra vol continuar el Procés i ha viscut amb contradiccions els dies que a l’independentisme li costava recuperar la paraula república al Parlament. L’editor també té clavada una espina del destí: no pot oblidar que Cuixart és a la presó, en part, perquè ell va deixar la presidència d’Òmnium. La discussió fa dies que dura a J×Cat, i mentrestant s’han filtrat interessadament a la premsa diversos noms, alguns sense possibilitats reals de prosperar. D’entre tots els que s’han sospesat de debò, només un ha quedat a tocar del càrrec i l’han intentat protegir curosament de les especulacions: Miquel Buch. L’expresident de l’ACM, després conseller d’Interior i home de confiança de Turull, només podia ser investit si alguns diputats renunciaven a l’acta. Hauria pogut ser president si Torra hagués declinat l’oferiment.

Un dels llocs on han deliberat és el pis on Puigdemont i Torra es faran, el dijous 10 de maig, la primera fotografia. És la imatge del relleu. Puigdemont en una butaca, Torra al sofà, al costat d’Artadi, i una marededeu de Montserrat. És un pis que una família catalanoalemanya presta al president per a activitats polítiques mentre és a Berlín. La Moreneta va anar a parar a la taula de centre per una carambola. Un dia que Marcel Mauri va pujar a veure Puigdemont i s’havien de retratar, van trobar que l’espai era massa eixut i improvisadament van repescar la figura d’alguna prestatgeria. Un altre cop, l’atzar i l’omnipresent factor humà.

La resposta de Torra a Puigdemont és un sí. Serà el cent trenta-unè president de la Generalitat, amb un programa de govern que definirà d’acció política republicana. Les últimes euroordres, i el fet que Puigdemont i Comín depenguin de les resolucions de la justícia alemanya i belga, permetran que tots dos puguin votar en el ple d’investidura, i que l’editor i expresident d’Òmnium sigui elegit president en segona volta, amb l’abstenció de la CUP. Sí, Torra ho intentarà.