Pròleg
Tot va començar amb Manu Chao
Enric Juliana
Potser tot va començar amb un concert de Manu Chao a les festes de la Mercè de l’any 2001. Noranta mil persones a la plaça de Catalunya. Un exitàs. Onze dies després dels grans atemptats terroristes a Nova York i Washington. Encara no feia dues setmanes de l’enfonsament de les Torres Bessones. Manu Chao, fill de Ramón Chao, periodista gallec resident a París, rapsode del moviment antiglobalització, va començar el concert amb una pregunta: «¿Qué pasa en la calle?». La gent va respondre amb un clam.
Barcelona i el carrer. Aquest és el tema.
Els brutals atemptats dels Estats Units no van modificar el programa de la Mercè, malgrat la coneguda filiació novaiorquesa de Pasqual Maragall i de la plana major del municipalisme barceloní. Uns quants anys enrere, l’alcalde olímpic hauria transformat la festa de Barcelona en un gran homenatge a la ciutat ferida. Tanmateix, Maragall ja no era alcalde. El pragmàtic Joan Clos no va moure ni una coma del guió que situava el discurs i l’estètica del moviment no global al centre de la Mercè del 2001. Clos, l’home que va sentenciar la seva carrera política ballant la samba pels carrers de Barcelona amb Carlinhos Brown, interpretava disciplinadament els guions d’un Partit Socialista angoixat per la fractura generacional.
Rebregats a les eleccions generals de l’any 2000 (majoria absoluta d’Aznar), els socialistes buscaven una recomposició de forces. Els seus nets i els seus fills simpatitzaven amb els nous moviments de contestació anticapitalista. L’economia espanyola encara anava com un coet, però la precarietat s’estenia entre els fills de les classes mitjanes amb bona instrucció. En aquell moment li era més fàcil trobar feina estable a un jove mecànic de Santa Coloma amb el títol d’FP acabat d’estrenar que a un llicenciat d’una carrera humanística. Mileurisme i hipoteques barates. Bombolla.
Tres mesos enrere s’havien produït els fets de Gènova. El 20 de juliol de 2001, un jove italià anomenat Carlo Giuliani havia mort per un tret de pistola d’un carrabiner en uns aldarulls al centre de la ciutat portuària on se celebrava una cimera del G-8. En aquell moment, totes les reunions públiques del poder mundial eren replicades amb manifestacions dures. Gènova estava blindada, els manifestants tenien ganes de combat i vint mil agents de la policia havien rebut ordres del Govern de Silvio Berlusconi d’actuar amb molta fermesa. Desenes de joves vinguts de diferents indrets d’Espanya participaven en la protesta genovesa, entre els quals hi havia un madrileny de vint-i-tres anys anomenat Pablo Iglesias Turrión.
Poc abans del drama de Gènova, Barcelona ja havia estat escenari d’una manifestació «antiglobal» d’una certa envergadura amb motiu d’una reunió del Banc Mundial a la capital catalana. Unes trenta mil persones van desfilar des dels Jardinets de Gràcia fins a la plaça de Catalunya, on hi va haver alguns aldarulls i vint-i-dues detencions. Aquell dia, molts pares van acompanyar els seus fills. Votants del Partit Socialista, antics militants del PSUC i d’altres partits d’esquerra durant la Transició, gent madura que començava a interessar-se per Esquerra Republicana, algun convergent emprenyat amb l’aliança de Pujol amb Aznar… Les cultures polítiques es transmeten així: de pares a fills. Jordi Pujol estava incòmode. Artur Mas, nerviós. Pasqual Maragall, expectant i encuriosit. José María Aznar s’enfilava per les parets: Barcelona li era declaradament hostil. Barcelona li girava l’esquena. Ja ho havia pogut comprovar uns quants mesos enrere, després de l’assassinat d’Ernest Lluch. Novembre de l’any 2000: els carrers de Barcelona s’omplien de gent demanant algun tipus de negociació amb ETA per posar fi d’una vegada al terrorisme. Juny del 2001: el passeig de Gràcia s’omplia de gent contra el Banc Mundial. Aznar estava indignat. «Catalunya és una societat malalta», va arribar a dir. Tres anys després, el Partit Popular va perdre el poder com a conseqüència de l’esverament polític a la ciutat de Barcelona.
Barcelona i el carrer. Aquest és el tema.
Tornem a l’11 de setembre de 2001. Van enfonsar les Torres Bessones de Nova York. Van estavellar un avió contra el Pentàgon. Volien dirigir un altre avió contra el Capitoli i l’heroica revolta dels passatgers va fer que caigués en un camp a Pennsilvània. Van morir tots. Va ser terrible i ningú no va enlairar la bandera dels Estats Units durant les festes de la Mercè de Barcelona. «¿Qué pasa en la calle?», va preguntar Manu Chao des de l’escenari a la plaça de Catalunya la nit del 22 de setembre. «¿Qué pasará con las relaciones internacionales?», es va preguntar Aznar. I en aquell moment va començar tot.
Els atemptats de l’11-S van canviar moltes coses al món. Una fenomenal onada reactiva va travessar l’Atlàntic en direcció a Euràsia. La guerra de l’Afganistan. Els plans d’invasió de l’Iraq. La tensió del bel·licisme nord-americà amb la «vella Europa». La sofisticació de la lluita antiterrorista, arreu. L’11 de setembre de 2001 va començar a morir ETA. Es van començar a rendir les FARC a Colòmbia. Vladímir Putin també ho va saber aprofitar a Rússia: recordem com van morir cent setanta persones al Teatre Dubrovka de Moscou, afectades pel gas nerviós que les forces especials van injectar a la refrigeració d’aire del local per neutralitzar els terroristes txetxens que s’havien apoderat del recinte i havien segrestat els espectadors, l’octubre del 2002. Una onada d’ordre. Les expressions més dures del moviment antiglobalització van començar a minvar. Tota protesta forta era susceptible de ser acusada de complicitat amb el terrorisme.
Aznar va voler ser ambiciós. Va imaginar un nou paper per a Espanya en les relacions internacionals. Aliat preferent dels Estats Units. Allunyament de l’eix francoalemany sense fomentar un antieuropeisme explícit. Allunyament de París. Allunyament de Berlín. Nova relació de forces amb el Marroc (incident a l’illot de Perejil el juliol del 2002). Fenomenal implantació de les grans empreses de serveis espanyoles a Llatinoamèrica (Santander, BBVA, Telefónica, Repsol, Endesa…), sense cap mena d’obstrucció nord-americana. Consolidació internacional d’una nova elit empresarial espanyola, articulada al voltant del Partit Popular després de la definitiva privatització dels antics monopolis públics. Reforçament de la ciutat de Madrid com la més poderosa metròpoli espanyola amb l’ajut d’una xarxa de transports obsessivament radial, perfectament expressada pel mapa de l’AVE. Obra pública a dojo. Comissions a dojo, com hem sabut anys després. Procés de renacionalització espanyol, des de la redistribució de l’aigua dels rius (Pla Hidrològic Nacional) fins al relat històric (Real Academia de la Historia). Sacralització de la Constitució com si fos un text evangèlic. Estratègia de la tensió amb les perifèries nacionals, trencant el tradicional camp d’aliances del Partit Socialista amb els nacionalistes bascos i, en menor grau, amb els nacionalistes catalans.
Tensió frontal amb el Partit Nacionalista Basc, al qual s’acusa de ser còmplice d’ETA. El PNB, sòlida màquina de combat polític, el darrer partit analògic que queda a la península Ibèrica, aconsegueix resistir a les eleccions autonòmiques del 2001, que Aznar ja veia guanyades amb la complicitat de Nicolás Redondo Terreros i de l’ala més espanyolista del PSOE basc. D’aquest enfrontament en naixerà el pla Ibarretxe i el posterior fracàs de l’excursió sobiranista dels nacionalistes bascos.
Estratègia divisiva a Catalunya: ofertes de col·laboració als moderats de Convergència i excitació d’Esquerra Republicana, cada cop més anomenada en els discursos del PP. Al mig de l’entrepà, el PSC. Aznar arriba a oferir a Convergència d’entrar al seu Govern sense deixar de ser «nacionalista», el gener del 2002. Pujol s’indigna, i el dia de la presentació d’Artur Mas com a futur successor el patriarca explota i deixa l’hereu en segon pla: «Qui s’han cregut que som? Potser es pensen que farem com les gallines? Tites… tites… tites…». Pujol s’indigna, però no trenca amb Aznar. El Partit Popular no necessita CiU a Madrid, però als convergents els cal el suport dels populars a Barcelona si no volen pactar amb Esquerra. Pujol no vol donar peixet a ERC, tot i que joves intel·lectuals nacionalistes li ho demanen. Francesc-Marc Álvaro, Albert Sáez, Marçal Sintes, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo i Ferran Sáez signen conjuntament una sèrie d’articles al diari Avui sobre política catalana. En un demanen explícitament que Convergència faci un front nacionalista amb Esquerra per interceptar el corrent de malestar que comença a detectar-se a tot Catalunya. Aquest malestar s’expressarà amb molta contundència durant la convocatòria de vaga general del 20 de juny de 2002 contra el decret de reforma del subsidi de desocupació. Una vaga general que tanca els petits comerços del carrer de Petrixol de Barcelona i les fàbriques de la Zona Franca. Malgrat tot, Pujol no vol trencar amb el PP. Ara sabem per què. Tenia respecte a la majoria absoluta d’Aznar. No volia tenir l’aparell de l’Estat com a enemic. Hi havia roba estesa.
Davant de l’estratègia d’Aznar d’aïllar els socialistes radicalitzant la perifèria, el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero respon amb una política ambivalent. Amb una mà signa el pacte antiterrorista amb el Partit Popular i amb l’altra fa costat a l’apropament del PSC a Esquerra Republicana per col·locar CiU davant d’una contradicció insalvable. (Recordem que Rodríguez Zapatero ha estat elegit l’any 2000 secretari general del PSOE amb un suport decisiu del PSC). El novembre del 2002, el PSC, ERC i ICV pacten les bases d’una reforma de l’Estatut, que Jordi Pujol segueix refutant. No la veu clara. No vol trencar amb Aznar, és cert. Però no la veu clara: sap que la reforma de l’Estatut pot provocar una contrareforma de l’autonomia catalana. Ho sap. CiU no s’afegirà a la iniciativa fins al 2003, quan les enquestes avisen Artur Mas que les coses poden anar malament en unes eleccions catalanes ja imminents.
Els carrers de Barcelona s’omplen de manifestacions. L’una darrere l’altra. Un balcó qualsevol de l’Eixample veu passar la història. Aquella història que s’havia acabat després de la caiguda del Mur de Berlín, segons va escriure l’assagista nord-americà Francis Fukuyama. Un balcó qualsevol de l’Eixample de Barcelona veu passar durant vint anys totes les gammes del malestar de les classes mitjanes europees davant els nous desordres del món. El moment és terriblement contradictori. Els restaurants bons del centre de la ciutat són a vessar i alguns vespres als balcons de l’Eixample ressonen les cassoles.
Manifestacions contra el Pla Hidrològic Nacional: «Lo sud diu prou». «Lo riu és vida». Manifestacions gegantines contra la invasió de l’Iraq. Les més massives i tossudes que es fan arreu. «Les manifestacions de Barcelona no faran canviar la nostra política», diu George Bush pare el març del 2003, en un acte de la indústria petroliera de Texas. Manifestació irada després dels atemptats de Madrid, el març del 2004, quan ja tothom sospita que no ha estat ETA. El ministre d’Economia, Rodrigo Rato, es veu obligat a refugiar-se en un pàrquing. La manifestació de Barcelona i la mobilització electoral dels catalans fan perdre al PP les eleccions generals del 14 de març. Rodríguez Zapatero guanya per sorpresa i la història fa aleshores un altre tomb. Cal complir la promesa: s’ha de reformar l’Estatut.
Sis anys de brega espessa i el 2010 tornen les grans manifestacions. Un balcó qualsevol de l’Eixample veu néixer el moviment independentista. La massiva manifestació de juliol del 2010 al passeig de Gràcia, setmanes després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut. Els socialistes han fracassat. El tribunal se’ls ha escapat de les mans. Esquerra està avergonyida. La manifestació esdevé el funeral del president Montilla i l’anunci d’un proper retorn de CiU al poder, quan la crisi econòmica ja és ben evident. CiU guanya, però la crisi és més dura del que s’esperava. La Generalitat fa aigües. Artur Mas assumeix la política d’austeritat amb entusiasme jansenista. En un moment determinat no hi ha ningú més «merkelià» a tota la península Ibèrica que el president de la Generalitat catalana. Els afectats surten al carrer i el 15 de juny de 2011 els joves manifestants del moviment 15-M bloquegen el parc de la Ciutadella impedint que el Govern entri al Parlament. Els manifestants no porten banderes catalanes, ni estelades, ni vermelles, ni negres. Porten indignació. Decepció i ràbia. Expectatives trencades. Antipolítica. Alguns diputats són sacsejats i escridassats. El Consell Executiu arriba al Parlament en helicòpter. És el primer cop que es veu una escena semblant a l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. Aquell dia la situació fa un altre tomb. Poques setmanes abans s’ha fundat l’embrió de l’Assemblea Nacional Catalana.
El que ve després també és prou conegut. Moments clau. Sens dubte, aquell 15 de juny de 2011: la dialèctica entre el 15-M i l’independentisme és fonamental per entendre bé els anys del Procés. Tot i perseguir objectius teòricament diferents —la independència de Catalunya, els uns, i una renovació radical del sistema democràtic, amb molta accentuació socialdemòcrata, els altres—, tots dos moviments de protesta i ruptura s’han alimentat mútuament. L’independentisme no va trigar gaire a absorbir el lèxic del 15-M. I el difús moviment polític derivat del 15-M mai no ha xocat frontalment amb l’independentisme, tot i que l’ha frenat, molt especialment, a la ciutat de Barcelona. «¿Qué pasa en la calle?», preguntava Manu Chao. De vegades es difícil endevinar-ho.
Un altre moment clau. El moment Mas. Les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012, en què CiU no aconsegueix el preuat objectiu de la majoria absoluta amb la divisa de la consulta, reforçada per l’exemple escocès. CiU perd el timó i queda en mans d’Esquerra Republicana.
Més moments clau: les eleccions «plebiscitàries» del 27 de setembre de 2015, en les quals CDC (CiU ja no existeix en aquell moment, ja ha petat) aconsegueix introduir ERC a l’interior d’una capsula unitària, la coalició Junts pel Sí. Malgrat una campanya alegre que presenta la independència —és a dir, la ruptura d’un estat membre de la Unió Europea— com una mena de festa major, l’artefacte unitari no aconsegueix superar el «plebiscit», tot i guanyar les eleccions. Artur Mas, al qual no li ha agradat mai perdre, es resisteix a acceptar que el plebiscit no ha estat superat. L’independentisme no arriba al cinquanta per cent, malgrat la seva hegemonia abassegadora entre la població catalanoparlant. CDC i ERC queden en mans de la CUP.
Gener del 2016. Mas ha de fer un pas enrere, davant la negativa de la CUP a investir-lo. Arriba Carles Puigdemont, absolutament decidit a portar a terme el referèndum d’autodeterminació. Moment clau: el dia 2 d’octubre de 2017. No l’1. El 2. Un dia després de la consulta prohibida, amb la imatge internacional d’Espanya molt tocada en el circuit internacional, amb les imatges de la policia repartint garrotades a tots els noticiaris del món, la convocatòria d’eleccions al Parlament hauria donat una enorme legitimació internacional al moviment sobiranista català, probablement amb més del cinquanta per cent dels vots. Amb una posició de força semblant hauria estat impossible aplicar l’article 155 a Catalunya. S’hauria obert un nou escenari. Aquell pas només es podia fer amb una gran unitat estratègica dels partits independentistes —unitat que no ha existit mai— i amb una gran serenitat i sentit de la responsabilitat. Calia dir la veritat a la gent: calia explicar ben clarament que l’1 d’octubre no donava peu a un nou estat. Calia desencisar al poble il·lusionat i alimentat amb algunes mentides notòries (com, per exemple, la falsa predisposició de la Unió Europea a afavorir una mediació internacional). Un pas que cap líder independentista no estava en condicions de fer. Ans el contrari, uns i altres esperaven a veure qui frenava primer per trinxar-lo. El dia 2 d’octubre era absolutament clau. El rei ho va saber veure i va parlar el dia 3. Els dirigents independentistes estaven atrapats pel seu fatídic joc partidista.
Així es va arribar al 26 i 27 d’octubre. Les 155 monedes de plata i la fantasmagòrica declaració d’independència al Parlament, el primer aniversari de la qual ningú no s’ha atrevit a celebrar. Al carrer no va passar res, ja que ningú no volia que passés res. Després va venir l’aplicació del 155. Un precinte constitucional que no s’hauria d’haver deixat trencar mai. La fugida a Bèlgica, les detencions, els empresonaments i el judici. I el retorn del PSOE al poder.
«¿Qué pasa en la calle?», va preguntar Manu Chao.
Aquests darrers vint anys, els carrers s’han omplert de telèfons mòbils i amb ells ha arribat una nova manera de transmetre i mobilitzar les informacions, les passions, les obsessions i els sectarismes.