Capítol V

Dels carrers sempre nostres al col·lapse

A cada gran acte del Procés hi havia empentes per fer-se un espai, per sortir a la foto. Els darrers mesos de la legislatura, Lluís Llach havia assumit la responsabilitat de «cuidar» els diputats de la CUP i, en alguna ocasió, com quan es va signar la declaració republicana del 10 d’octubre després de la suspensió de la proclamació, els va haver de fer lloc a la primera fila de l’auditori del Parlament. «No ens havien ni tingut en compte», lamentava una de les diputades dels anticapitalistes, visiblement molesta, entrant a la sala després de l’enèsim dia de tensió.

El dia 27 d’octubre tot és diferent. Només han passat vint-i-set dies. Fa menys d’un mes de l’1-O, i als líders del Procés se’ls ha fet etern, mentre el carrer vivia en alerta permanent. Els diputats de la CUP, que no són aliens a la ingenuïtat de la gran majoria de ciutadans, no en són conscients fins a primera hora de la tarda que tot acabarà en un fracàs. Fins que compareixen a les escales del Parlament amb la resta de diputats independentistes, un cop llegida i votada la moció de proclamació de la República. Només ells i els alcaldes, que tampoc no tenen prou informació del que s’havia estat coent les darreres hores i del que haurien de viure, volen creure que el que està passant va de debò. Afirmen que estan disposats a obrar en conseqüència i es posen «a disposició». Però Puigdemont ni tan sols vol prendre la paraula. Ho acaba fent, com també Junqueras i l’alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater. «Quan vam veure que no hi havia empentes, que estàvem pràcticament sols darrere Puigdemont i Junqueras i les poques ganes de celebrar-ho, ja vam preveure el pitjor», confessen els anticapitalistes.

Durant l’últim mes, l’independentisme havia perdut el control de la situació i arribava a aquella tarda del dia 27 a punt del col·lapse, ja que l’Estat que no s’havia mogut ni un mil·límetre de la seva posició inicial. Una suma de factors havia fet que el Govern no fos capaç de prendre decisions que tenien un encaix estètic difícil en aquell moment, com ara convocar i forçar un escenari de negociació, que era l’ideal. En les hores posteriors a l’1-O va quedar descartat desplegar la independència, en contra d’un estat que ja havia demostrat que podia i sabia usar la força per reprimir la ciutadania. Ningú no volia assumir el cost de més violència. Així, el mes va acabar amb un trencament intern, amb una DUI simbòlica, els líders d’Òmnium i l’ANC en presó preventiva i entomant unes eleccions sota l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Unes eleccions que l’independentisme va guanyar, però que van implicar entregar-se a la repressió i els seus efectes.

L’octubre del 2017 és, sobretot, un mes per constatar els límits.

Buscant una anàlisi freda

L’1 d’octubre ha estat un èxit d’organització malgrat les circumstàncies adverses de tota mena. Però l’endemà tot comença a fer aigües. Hi ha amplis sectors de l’independentisme que creuen que no tenen prou força per convertir en vinculant el mandat del referèndum, davant un estat que, com repeteix una vegada i una altra Jordi Cuixart, «ha pegat a les nostres àvies». Els vuit-cents quaranta-quatre ferits, segons el primer recompte, arriben als mil seixanta-sis segons les dades definitives del Departament de Salut, que inclou també les persones ateses. Aquestes xifres tenen un efecte paralitzant. I la paràlisi, mesos després, tindrà en part justificació quan, al judici al Tribunal Suprem, responsables policials i del Ministeri de l’Interior asseguren que la violència usada no tan sols va ser proporcional, sinó que va ser «mínima» i que, arribat el cas, se’n podia administrar una dosi més elevada.

En paral·lel a aquest impacte, i a mesura que avança el mes d’octubre, es va constatant que no hi ha cap marge de negociació o mediació. El tacticisme dels uns i els altres i la negativa de Mariano Rajoy a acceptar una convocatòria electoral a Catalunya a canvi de desar el 155 al calaix provoquen que, arrossegant els peus, l’independentisme acabi aprovant al Parlament una DUI que, d’entrada, no té efecte jurídic perquè ni es publica ni s’aplica, i a la qual el temps ha anat desproveint d’efecte polític.

La nit de l’1 al 2 d’octubre, els responsables del Govern i l’Estat Major estan extasiats. Extasiats per la tensió, però també contrariats i moralment superats. El referèndum ha estat un exercici de dignitat col·lectiva mai vist a Catalunya i segurament l’exercici de desobediència civil més gran de les darreres dècades a Europa. Queden per al record unes imatges de les quals l’independentisme i els defensors del dret a decidir no se separaran més. L’impacte de la votació i de la repressió —els mesos anteriors s’havien escrit centenars de columnes d’opinió i s’havien fet innumerables declaracions afirmant que l’Estat «no es pot permetre» la imatge de la policia retirant urnes i pegant a gent a la porta dels col·legis— és molt fort. Potser tan fort, i sobretot tan nou, que impedeix que durant les hores posteriors es faci una anàlisi freda de la situació.

El referèndum s’ha celebrat i poca gent que volia votar no se n’ha sortit, però no hi ha hagut sindicatura electoral ni hi ha un reconeixement de la validesa de la votació. I el resultat numèric és escàs. Malgrat que el recompte i el seu control estan només en mans del Govern, no es tenen en compte les veus —que hi són— per inflar la xifra final i només es comptabilitzen els vots estrictament controlats. No es fa trampa. Al Govern de Junts pel Sí mai no van voler fer volar coloms públicament ni en cercles reduïts. Carles Puigdemont havia arribat a dir —en privat— que si votaven afirmativament 1,3 milions de persones el resultat era vàlid perquè eren els vots del sí que calien per guanyar si anava a votar més de la meitat del cens. Oriol Junqueras no volia posar mai xifres, i Jordi Sànchez va parlar d’un milió com un gran èxit. En l’off the record, la valoració que en fan és ben diferent del cofoisme que mostren de portes enfora, i es comença a assumir que la xifra final de votants, els 2.286.217 de persones, no permet tirar ni endavant ni endarrere.

El dia 2, els partits, el Govern i les entitats criden a la prudència en les lectures i aposten per guanyar temps malgrat que la Llei de transitorietat jurídica els dona poc marge. Ja hi ha qui, també a l’Estat Major i a fora dels partits, com ara Oriol Soler, apunta que cal convocar eleccions si no s’està disposat a arribar fins al final i a les darreres conseqüències, perquè és evident que l’Estat reaccionarà amb més repressió fins que acabi frenant l’independentisme.

El debat es defuig i es posa tota la força i l’atenció en l’aturada de país per al dia 3 que impulsen Òmnium, l’ANC, la Intersindical-CSC, la CGT i altres col·lectius i organitzacions en el marc de la Taula per la Democràcia —on sí que hi ha CCOO i UGT—, i que s’ha pactat el mateix dia 1 al vespre a la vista de la brutalitat policial matinal. Han acordat un manifest que posa el PP —i no l’Estat— en el punt de mira per evitar tensions internes als grans sindicats. Per tirar la pilota endavant, Javier Pacheco diu que si el Govern va a la presó convocarà una vaga general. El 8 de novembre és, però, la Intersindical-CSC en solitari qui la convoca per donar resposta a la repressió. El sindicat independentista acabarà afrontant una denúncia de Foment del Treball que acabarà al TSJC, primer, i al Tribunal Suprem després per organitzar una «vaga política». Pacheco no volia sumar-se formalment a la vaga general del dia 3 perquè l’havien convocada els sindicats minoritaris. I la UGT estava en una posició similar malgrat les pressions dels dirigents d’ERC vinculats al sindicat. L’endemà al migdia, en una reunió ampliada a la seu dels ugetistes, es fa explícit el seu no, però es tira endavant igualment. La gran aturada de país del dia 3 havia estat formalment convocada com a vaga general just l’endemà dels escorcolls i les detencions del 20 de setembre a la Conselleria d’Economia. Els signants de la convocatòria eren el sindicalisme alternatiu pràcticament en bloc: Intersindical-CSC, CGT, IAC i COS.

Ara toca posar contra les cordes l’Estat i aprofitar el moment de cara a la comunitat internacional, no discutir si s’ha votat bé o malament, i, sobretot, no entrar en si s’ha votat prou.

Durant els dies previs a l’1-O, un alt càrrec del Govern fa aquesta lectura de sobretaula: per sota dels dos milions de vots, és a dir, clarament per sota del procés participatiu del 9-N, és evident que el Procés «ha punxat», i que la gent «no segueix l’estratègia del Govern»; per damunt dels tres milions, el Procés d’independència «és imparable». La xifra, els 2,28 milions de votants i els poc més de dos milions de partidaris del sí, no permet fer lectures contundents en un sentit o en l’altre. I aquest és l’aliment del dilema irresolt d’octubre. «Estem clavats en els dos milions», afirma a altes hores de la matinada del dia 2 d’octubre un conseller de Puigdemont. Clavats als dos milions i sense marge de maniobra per la por a la reacció dura de l’Estat, que ha recordat que és ell qui té el monopoli de la força i està disposat a usar-la, i per la manca de reacció exterior que, a mesura que els dies del calendari van caient, es va constatant.

La gent hi és… i se l’envia a casa

La gent, però, sempre hi és. No perquè l’afirmació sigui tòpica deixa de ser certa. Els partidaris del sí estan mobilitzats com no ho han estat mai. Sense el suport actiu de CCOO i UGT, però amb el motor de la indignació, centenars de milers de persones, també no independentistes, surten als carrers el dimarts 3 d’octubre contra una brutalitat policial que manté en alerta les ambaixades a Madrid i obliga el Govern de Rajoy a donar més explicacions de les que preveia davant uns països amics que estan «atònits» pel que els expliquen les seves delegacions. El Govern del PP actua de manera coherent, perquè, pensa Rajoy, surten més a compte uns dies de mala imatge que l’Espanya trencada que el president espanyol ha dit una vegada i una altra que ell no es permetrà. El país s’atura, l’índex de seguiment és alt a les poblacions mitjanes, l’administració, l’ensenyament i els serveis paren. Els carrers són del sí.

Posteriorment, se sabrà que el poder de convocatòria de «l’aturada de país» és quatre cops superior a les darreres vagues generals, les del 2012, convocades per CCOO i UGT contra la reforma laboral aprovada pel Govern de Rajoy. El 3-O el segueixen entre el 67% i el 81% dels catalans.

Aquell mateix dia, la Generalitat, que ja sap que va camí d’una querella per rebel·lió, és prudent a l’hora de donar dades —hi ha discussió al Govern sobre quin perfil ha de tenir en la jornada la consellera de Treball, Dolors Bassa—, però els agents socials, tant els sindicats com les patronals, confirmen que el seguiment a la crida de la Taula per la Democràcia ha estat massiu.

Els líders polítics pensen que mentre duri la indignació i arribin pronunciaments internacionals es guanyarà temps per decidir quins són els propers passos a fer. A l’estranger, la vaga s’ha llegit com un clam contra l’actuació policial. Guanyar temps per ressituar-se i fixar una estratègia és la prioritat del Govern en les hores posteriors al referèndum.

Hi ha, però, qui ho veu diferent. Sectors de la CUP —constantment dividits sobre l’estratègia a seguir durant la tardor republicana— i especialment el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, consideren que aquell és el dia per quedar-se al carrer. Per fer el que no es va fer el 20-S per no violentar la comitiva judicial del Departament d’Economia. I que només d’aquesta manera es podrà fer efectiva la República —la Llei de transitorietat jurídica, la més discutida de les aprovades el 6 i el 7 de setembre, afirma que cal fer-ho quaranta-vuit hores després de la proclamació dels resultats, que el dia 3 encara no s’han fet oficials— o forçar un escenari de negociació amb l’Estat.

Quedar-se al carrer? Com? El dia 20 de setembre hi havia hagut una temptativa de convocar una acampada, però es va deixar córrer. El mateix acaba passant, malgrat l’opinió de Cuixart i de part de l’Estat Major, el dia 3 d’octubre, quan per alguns moments és possible una «acampada per la llibertat». Les tendes de campanya estaven preparades per ocupar la via pública.

A primera hora del matí, i veient l’ampli seguiment que està tenint l’aturada, Jordi Cuixart es tanca a la seu d’Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, i es posa en contacte amb el Palau de la Generalitat i amb ERC. Planteja als entorns de Puigdemont i Junqueras que cal quedar-se al carrer i pressionar. La proposta té bona acollida i l’entitat, juntament amb Estudiants per la República, una plataforma de nova creació per mobilitzar els universitaris que ha aconseguit respostes massives, comença a organitzar la intendència. La idea és que les tendes de campanya es plantin a la Gran Via de les Corts Catalanes, des de la plaça de la Universitat fins a la confluència amb el passeig de Gràcia, i després ocupar-lo fins a la Diagonal. A les set de la tarda tot està a punt. Fins i tot s’ha parlat amb els mitjans i els matinals radiofònics que dirigeixen Jordi Basté a RAC1 i Mònica Terribas a Catalunya Ràdio per assegurar-se un bon ressò de la iniciativa, i s’han pactat entrevistes als portaveus.

Un dels factors que aconsellen no moure’s del carrer és que el dimarts 3 l’independentisme ha exhibit organització i capacitat de «control del territori», una de les grans preocupacions en la fase resolutiva del procés, i que, per tant, la por a una Catalunya ingovernable sense una intervenció molt radical de l’Estat pot obligar Rajoy a seure en una taula de negociació. Però si Jordi Cuixart aconsella quedar-se i aguantar, el seu homòleg de l’ANC, Jordi Sànchez, és dels que demana amb més vehemència no fer-ho per evitar que la tensió es descontroli. En reunions internes avisa fins i tot del risc d’atacs per part de grups neonazis organitzats. Més tard assumirà la seva posició com un error. Entre les diferents famílies de l’independentisme ha acabat arrelant la sensació que aquella va ser una ocasió perduda, d’un cert abandó del carrer en un moment que, s’admet ara, només Cuixart va saber llegir com calia.

Amb l’Estat contra les cordes, les bases de l’independentisme més motivades i amb més sensació de victòria i transcendència que mai i el món mirant Catalunya era el moment de forçar la negociació. Entre el 3 i el 10 d’octubre hi ha moviments que afegeixen encara més tensió i fan evidents les dificultats objectives: la Casa del Rei mou fitxa, reunions de l’Estat Major i el Govern sobre quina resposta donar, canvis de seus socials de grans bancs i empreses, i una gran manifestació unionista amb missatges gruixuts que vol demostrar que els catalans que no són independentistes, i que fins ara han tingut un paper més aviat discret, no pararan quiets.

«El que li sentireu dir no us agradarà»

El primer dels moviments el fa la Zarzuela. Felip VI vol jugar-se-la i decideix que ha de parlar. Pensa que així aferma el paper de la Corona i es consolida com a monarca. I hi ha, al seu entorn, qui fins i tot planteja que surti a la televisió a les nou del vespre vestit de militar en la seva condició de capità general dels exèrcits. L’objectiu, gens dissimulat, és emular el seu pare durant la famosa nit del 23-F, el 1981. Joan Carles I estava al cas dels moviments dels militars colpistes —encara hi ha ombres sobre aquest assumpte—, però la seva aparició quan el cop ja era difícil que prosperés li va donar força i el va presentar com un bastió de la democràcia als ulls de molts espanyols, també republicans de cor i que deixen de ser-ho de cop. El moviment del vell rei ha permès a la institució viure políticament de renda més de trenta anys.

Rajoy, en canvi, no veu clar que Felip VI surti i creu que una intervenció televisada després del que ha passat l’1 i el 3 a Catalunya —amb una resposta formalment serena del seu Govern pel que fa a les declaracions— empitjorarà més les coses. La Zarzuela no recula i Felip VI prepara el dia 3 al matí un discurs de només sis minuts, dur i sense concessions. Aval a la violència, garanties per als policies i els catalans que volen seguir formant part d’Espanya i censura a l’independentisme. Cap escletxa. El discurs, que Soraya Sáenz de Santamaría primer i Mariano Rajoy després validen, el prepara amb l’advocat de l’Estat Jaime Alfonsín, cap de la Casa del Rei, el seu ajudant i tinent general de la Guàrdia Civil Domingo Martínez Palomo i el periodista català Jordi Gutiérrez, que havia estat a TV3 i que fa anys que és el seu cap de comunicació.

Al Palau de la Generalitat reben amb sorpresa l’anunci del missatge televisat, després de setmanes d’un inquietant silenci del monarca. De fet, en la fase inicial del Procés, una part de l’antiga CiU —que inclou Artur Mas— havia fantasiejat amb una solució monàrquica, amb una Catalunya que pogués convertir-se en un estat sense república i mantingués el vincle monàrquic amb Espanya, tal com passa amb moltes antigues colònies de l’antic Imperi Britànic. Hauria estat una forma d’allunyar també el rebuig que, en part del seu electorat, sobretot en zones rurals i el de més avançada edat, genera la idea d’una república. La Zarzuela, però, mai no n’ha volgut sentir a parlar i les urgències amb l’abdicació de Joan Carles I en favor del seu fill —no prevista legalment i que necessita la implicació activa del PSOE i el PP—, l’escàndol de corrupció d’Iñaki Urdangarin i el tarannà espanyolista i conservador de Felip desfan el somni.

El discurs, doncs, arriba per sorpresa en un moment en què encara pesa més l’eufòria que la desorientació. Puigdemont espera que el rei els «agafi per les orelles», a ell i al Govern espanyol, i faci una crida al diàleg, dins la llei. És una possibilitat d’obrir el meló de la negociació a canvi de posar fre a tots els plans.

El president ordena al seu cap de gabinet, Josep Rius, que faci una prospecció per saber a què atenir-se. Rius truca a Alfonsín i s’endú una autèntica sorpresa: «El que li sentireu dir no us agradarà», avisa el cap de la Casa del Rei en una tensa conversa telefònica. L’entorn polític del president i el Govern no havien estat capaços de detectar aquest escenari. Rius li demana que, abans de pronunciar el discurs, el monarca pari atenció al que estan explicant els mitjans internacionals del que passa a Catalunya, i que no es quedi només amb la visió de la premsa de Madrid. Puigdemont veu el discurs al vespre a Sant Jaume —durant tot el mes, la majoria dels dies dorm a la Casa dels Canonges— acompanyat de bona part de l’Estat Major, i és llavors que entén algunes de les coses que Jaime Alfonsín ha dit a Josep Rius, que van més enllà de les consideracions personals del rei. Es tractava, segons la Zarzuela, d’injectar moral als espanyols que el dia 1-O es van sentir derrotats i burlats i que es debatien entre la ràbia i la melancolia. El discurs agrada al PP i a C’s i divideix el PSOE. Pedro Sánchez és prudent. Ràpidament, però, dirigents del PSC com Núria Marín o els socialistes bascos el critiquen, mentre que Susana Díaz i altres barons meridionals l’aplaudeixen.

Sánchez secunda el cap de l’Estat i es decanta pels segons. Aquell mateix dia 3, hores abans del discurs, la portaveu socialista al Congrés, Margarita Robles, presenta una petició de reprovació de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría perquè la considera responsable de la situació a Catalunya i de la violència policial de l’1-O. Dies després, els socialistes la retiren, i, a mesura que van caient els fulls del calendari, els cops de porra que mereixien la censura d’una vicepresidenta a la Cambra Baixa s’acaben convertint en fake news de l’independentisme per desprestigiar Espanya. En assumir el càrrec de ministre d’Exteriors en el futur Govern socialista, Josep Borrell es dedicarà a censurar l’1-O en tots els fòrums internacionals en què en té oportunitat.

A banda de l’impacte a Madrid i la brega entre els partits, el discurs del rei evidencia que obrir una via de diàleg és una quimera, i que els aparells de l’Estat tanquen files amb la idea de la unitat d’Espanya que defensa Rajoy. L’executiu català deixa de considerar el monarca un interlocutor vàlid amb capacitat de mediació. Alguns empresaris, no obstant això, no ho veuen igual. El rei tria deixar de representar els independentistes i Puigdemont compareix amb posat greu el dia 4 per dir «així no». Un «així no» que és una resposta a l’«així no» del discurs de Felip VI contra la «deslleialtat inadmissible» i la «fractura» interna a Catalunya.

El pas enrere de l’Estat Major

L’independentisme no s’esperava la repressió del 20 de setembre, i encara menys la del dia del referèndum. Tampoc no havia preparat les seves bases per gestionar-la. I el temor que augmenti, que hi hagi més detencions i que s’apliqui l’article 155 creix entre els seus dirigents mentre es debat què s’ha de fer. Hi ha, entre el 3 i el 10 d’octubre, un canvi significatiu en l’organització del Procés: l’Estat Major cedeix protagonisme i n’abandona la direcció executiva, el comandament. Ja durant les vigílies del referèndum i en els episodis més durs del canvi de govern de juliol, el malestar de molts consellers ha pujat de grau. Alguns no l’han amagat ni en les reunions de l’executiu ni en les trobades amb Puigdemont i Junqueras. Qui ho ha fet més evident ha estat Santi Vila, blindat per l’amistat amb el president i perquè la direcció del PDeCAT veu en ell el valor més segur per a una convocatòria electoral sense Puigdemont com a candidat. Els tuits que li dediquen Marta Pascal i David Bonvehí quan deixa el Govern hores abans de la DUI són ben eloqüents. «Sempre he pensat que en política has de lluitar per allò que defenses fins al final. I n’ets un gran exemple. Gràcies», piula la coordinadora general. «Gràcies per la teva dedicació i per ser tan i tan crac!!!», respon el seu segon a la piulada de Vila, el candidat de perfil autonomista que havia tingut al cap en aquell dinar de Manresa de feia mesos.

Durant la primera setmana d’octubre, els consellers pensen que, un cop passada l’etapa organitzativa del referèndum, ara s’ha d’entrar en la «fase de la política». Arriben a la conclusió que si són ells els que han d’assumir penalment i políticament el cost de tot el que passi, són també ells els que han de poder prendre les decisions, o com a mínim formar part de la deliberació. I això vol dir que és el Consell Executiu qui ha de debatre i recuperar el protagonisme per decidir. En aquells primers dies d’octubre, concretament l’11, el TSJC admet la querella del partit ultra Vox contra Puigdemont i el seu Govern per sedició i rebel·lió. La querella es va presentar després dels plens de desconnexió del 6 i 7 de setembre, però no s’admet fins a aquells dies i s’acumula a les altres causes, d’una gravetat menor, pel Procés. De querelles, després, en vindran més i de molt més definitives, com la que presentarà la Fiscalia General de l’Estat, amb el vistiplau del PP, el PSOE i C’s, després de la DUI.

L’admissió a tràmit de la querella fa que el Govern acabi de prendre consciència de quina és la seva situació i del seu grau de responsabilitat, i es reafirmi en la voluntat de controlar el Procés i els seus temps. A la reunió següent, els penalistes Jaume Alonso-Cuevillas, proper al PDeCAT, i Andreu Van den Eynde, contractat per ERC, van al Palau i, al final del Consell Executiu, informen de primera mà sobre què impliquen els delictes que se’ls imputen i quin és el risc real que corren.

L’Estat Major no desapareix, però ha de compartir protagonisme, i en la fase de desenllaç d’octubre els seus membres assisteixen a reunions decisives en què la presència del Govern és cada cop més gran. A alguns els agrada més que a d’altres, però el Govern d’octubre del 2017 no és el que hi havia quan, a mitjan 2017, s’institueix l’Estat Major. Hi ha consellers com Jordi Turull que s’han guanyat el respecte de les entitats i dels notaris que feien el seguiment dels acords.

Tres grups i caselles de colors

La reordenació i el pes superior dels consellers provoca que la lectura que, en calent, no es fa la nit de l’1-O es concreti ja a partir de la declaració del rei. En converses bilaterals a tot nivell, es comencen a dibuixar tres grans grups —que no coincideixen amb el mapa dels partits— amb sortides més o menys clares. Aquesta lògica es mantindrà fins al 27 d’octubre amb variacions menors.

D’una banda, hi ha els que, d’acord amb el mandat que es volia vinculant de l’1-O, pretenen aplicar la Declaració d’Independència de manera immediata, mantenir el pols amb l’Estat durant uns dies cridant a la desobediència i entomar el que pugui venir. Marta Rovira, Jordi Turull, Clara Ponsatí i Jordi Cuixart defensen aquesta posició.

Hi ha un segon grup, que és el minoritari, que és partidari d’assumir que el mandat de l’1-O no és prou potent, que falten vots i que cal un nou embat democràtic, aquest cop en forma de noves eleccions. Estan segurs que, amb la revolada del referèndum i el 3-O, aquest cop es podrà anar més enllà del 50% dels vots i forçar una negociació o legitimar la unilateralitat. En aquest grup hi ha Artur Mas, Marta Pascal i Carles Mundó.

I finalment un tercer grup opta per la posició més conservadora —la que implica menys desgast polític immediat—, la majoritària, que és la que acaba imposant les seves tesis. Són els partidaris de la declaració simbòlica i de convocar eleccions de seguida amb el reclam de ratificar-la (Puigdemont ho defensa davant de diversos interlocutors) o els d’aturar-se durant un temps per buscar una negociació. Una aturada que va des dels quinze dies que proposa l’entorn de Puigdemont el 10 d’octubre fins als sis mesos que demana Raül Romeva en algunes reunions amb l’objectiu de poder-se refer i treballar a fons una mediació internacional en vista de la resposta de l’Estat a l’1-O. En aquest grup és on s’enquadren, amb els matisos que donen unes postures que aquells dies eren molt canviants, Puigdemont, Junqueras i Sànchez, que mai no descarten les eleccions com la possibilitat de fer un nou «embat».

Mentre els uns i els altres prenen posicions i el Govern comença a guanyar protagonisme, es fa un encàrrec a Elsa Artadi, aleshores directora general de Coordinació Interdepartamental i del Partit Demòcrata, i a la republicana Meritxell Serret, consellera d’Agricultura, perquè mesurin el grau de desplegament de les estructures d’estat i quina és la situació davant la possibilitat d’una desconnexió abrupta. Els informes no són positius, malgrat que sí que hi ha un full de ruta clar gràcies també a la feina que va fer el Consell Assessor per a la Transició Nacional i als informes de Carles Viver i Pi-Sunyer i Josep Maria Reniu. El cos legislatiu de la nova república està a punt i també està definit què cal fer. El problema és fer-ho, saltar al buit. L’Estat Major també ha fet feina i hi ha prevista una «logística de resistència», però no hi ha ningú que doni les certeses que alguns, com Artur Mas, demanen insistentment, a cada reunió.

S’ha previst l’anomenada operació Castell, que proposa la resistència pacífica de milers de persones que haurien d’inundar els carrerons del Barri Gòtic de la capital per impedir l’entrada de forces policials un cop proclamada la República, per protegir el Govern, que s’hauria fortificat dins del Palau. No s’activa mai. També existeix un document que hereten Artadi i Serret sobre què s’ha fet i què no i sobre quins són els escenaris de resistència en cada cas. És un quadre amb caselles, per temes i amb una gradació. En verd es marca el que es pot fer amb alta probabilitat d’èxit, en taronja el que és dubtós i en vermell el que és difícil o està pendent. Acaba l’octubre i el document ha quedat només en un treball teòric.

La conformació d’aquests grans grups, la presència superior del Govern i els escenaris que es comencen a valorar (bàsicament, quan es poden convocar eleccions o quin cost tindria fer efectiva la DUI) conviuen amb altres propostes que tenen vida efímera i es descarten. És el cas de la que fa Toni Comín el dia 2 i que el dia 3 s’avalua tant dins d’Esquerra com fora, però que es desestima un cop sentida la reivindicació que Felip VI fa de la violència policial de l’1-O. El conseller de Salut proposa que el 15 d’octubre es voti de nou a la norantena de col·legis atacats per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Hauria estat, segons ell, una forma de posar l’Estat en el dilema de tornar a intervenir davant una allau de gent als punts de votació.

La CUP s’aparta discretament

La CUP va tenir un paper clau en la legislatura. Els anticapitalistes van fer valer el seu compromís electoral i van apartar Mas de la presidència del Govern i, juntament amb Demòcrates primer i ERC en la fase final, van empènyer el PDeCAT cap a l’1-O. Destacats cupaires ja van dir la nit electoral del 27-S que el plebiscit s’havia perdut i era, per tant, coherent buscar un format que facilités obtenir un mandat democràtic clar. El referèndum ho era i els anticapitalistes s’hi van implicar i, per assegurar que es fes, fins i tot van permetre, el gener del 2017, l’aprovació d’uns pressupostos i després de les lleis de desconnexió.

Però el pressing que van haver de suportar en el tram inicial de la legislatura per investir Mas va fracturar-los i va aguditzar la dinàmica de blocs, fins aleshores tímida, dins de l’organització. El cap de llista electoral de la CUP, Antonio Baños, era un independent proper a Poble Lliure —partidaris de col·laborar amb la resta de forces republicanes— i el seu substitut com a cara visible a la cambra va ser algú amb molta més experiència política i amb unes conviccions molt més rígides, Anna Gabriel, militant d’Endavant. Ella, que és qui dirigeix el grup amb el suport de Benet Salellas, Mireia Vehí i Eulàlia Reguant, no confia mai que el Govern de J×Sí estigui disposat a arribar fins al final i, en públic i en privat, es posa les mans al cap quan sent dirigents de l’executiu afirmar que tot plegat serà un trànsit harmònic «de la llei a la llei» sense costos.

Anna Gabriel, Mireia Boya i Eulàlia Reguant són les polítiques que, en diferents nivells, tenen la interlocució amb l’Estat Major i amb el Govern fins a l’1-O. A l’octubre, el protagonisme el prenen Carles Riera (Endavant) i Albert Botran (Poble Lliure), però els contactes són encara menors perquè, segons la part governamental, la CUP no genera un clima de confiança. Els exdiputats Quim Arrufat i David Fernàndez segueixen conservant molta incidència i agenda. Els anticapitalistes s’impliquen a fons en el suport popular al referèndum, per exemple amb l’impuls a escala local dels CDR (Comitès de Defensa primer del Referèndum i més tard de la República), però mai no consideren el Govern capaç d’implementar-ne el resultat i assumir-ne les conseqüències.

La malfiança s’ha instal·lat en el nucli dirigent, especialment entre els afins a Endavant. Ja abans de l’1-O. De fet, el 30 de setembre, en les hores anteriors a la votació, els anticapitalistes reuneixen el seu Consell Polític i Anna Gabriel hi fa entrar com a convidat, deixant estupefactes alguns dels assistents, el filòsof Jordi Graupera, criat políticament a l’ala liberal de Convergència. Pren la paraula i fa un discurs molt crític amb el Govern, usant paraules com farsa i provocant la reacció irada d’alguns membres de Poble Lliure, que tenen posicions molt més contemporitzadores amb les entitats i la resta de partits. Graupera és crític i després, quan es llançarà, amb el suport de l’ANC, a la cursa per l’alcaldia de Barcelona en competència amb els neoconvergents, ERC i la CUP, encara ho serà més. En el trànsit, però, col·labora amb la direcció del Procés per redactar la declaració d’independència, i abans de presentar la seva alternativa per a la capital catalana busca a l’exili de Waterloo el suport de Puigdemont al seu projecte. Però no el tindrà.

A l’octubre, la CUP renuncia a fer el que millor sap fer: mobilitzar el carrer. Aquest pas el fan per la divisió interna, segons expliquen els seus dirigents. «No llegim bé el moment», argumenten. Passen per alt el 3 d’octubre i també el 10 d’octubre. Són dies clau en què la CUP, com a efecte de visions contraposades al grup parlamentari i a la formació i de la pressió d’altres agents, evita incrementar la temperatura ambiental. Anna Gabriel no hi és. Desapareix com una altra vegada que no ho va veure clar: el gener del 2017 no es va presentar a Vilafranca del Penedès al Consell Polític que va acordar donar suport als pressupostos. No les tenia totes i el seu vot no hauria canviat res. Després de l’1-O, la cap de files de la CUP fa un «recolliment» que provoca que ningú no se senti legitimitat per fer cap pas en ferm. No reapareixerà fins al dia 10, per implicar-se a reconduir una situació que ja va de camí cap al col·lapse.

Ni una gota de sang

Un debat que, amb intermitència, apareix a les reunions de l’Estat Major, a les executives dels partits i en diversos ambients polítics és si és possible fer efectiva la República per vies estrictament pacífiques. Els independentistes no estan, en cap cas, disposats a actuar de manera violenta ni a imposar per la força el mandat de l’1-O, però el dubte és fins a quin punt es pot resistir la resposta violenta de l’Estat per frenar-lo. El Procés ha anat fent de manera pacífica des del 2012, però el 20 de setembre ha estat un punt d’inflexió i cal gestionar el nou escenari de repressió i intervenció policial, que es confirma l’1 d’octubre.

La pregunta, raonable, que es fan diversos consellers, líders polítics i membres del Govern és si l’executiu espanyol hauria enviat de nou la policia a reprimir violentament els qui haguessin volgut implementar la República o, com temia Jordi Sànchez en impedir l’acampada del 3-O, hauria enviat els més contraris a l’independentisme per tal de provocar una lluita civil que, als ulls de la comunitat internacional, hauria justificat una intervenció policial o militar per ofegar «l’enfrontament entre catalans». El pas del temps ha fet que molts es convencessin que aquesta opció era més que possible.

Es convoquen diverses reunions en les quals s’aborda l’assumpte i s’intenta donar una resposta a les preguntes essencials: estem disposats a arribar fins al final peti qui peti? Estaríem disposats a assumir costos en forma de vides humanes? Els Mossos, donarien suport a un desafiament en tota regla? La resposta dels principals dirigents del Procés sempre és la mateixa: negativa. I aquesta fermesa per no assumir la violència ni provocar-la, malgrat que hi ha agents dels Mossos disposats a fer «el que calgui» per protegir el Govern, és la que fa col·lapsar el Procés. De fet, la violència va ser, molts mesos després, el principal assumpte en el judici al Tribunal Suprem, en què queda clar, segons les declaracions de tots els comandaments dels Mossos com a testimonis, que la policia catalana no tenia càrrecs disposats a assumir riscos més enllà de tenir un paper discret l’1-O.

Diversos interlocutors afirmen que els dies posteriors al referèndum guanya pes la tesi que cal diàleg i negociació, perquè s’imposa una lectura crua del resultat tenint en compte que els 2,3 milions de votants no arriben a la meitat del cens. La del diàleg és una bona idea, però l’octubre català evidenciarà que té una limitació: és llegida per l’Estat com un símptoma de feblesa.

En el debat sobre què cal fer i quin és el preu que s’està disposat a pagar, un cop es constata que l’Estat no es retirarà pacíficament de Catalunya per permetre que l’independentisme faci la seva, diverses fonts assenyalen com a important un dinar el dia 4 a la Casa dels Canonges, molt condicionat per la contundent i massiva reacció ciutadana del dia 3 i per la duresa del discurs de Felip VI avalant l’ús de la força de la policia. Els rumors sobre la detenció del Govern en ple, una intervenció militar o l’aplicació de l’estat d’excepció, amb la suspensió de drets bàsics, són constants i contaminen debats que són nous per a tots i cadascun dels assistents.

En la reunió a la Casa dels Canonges hi ha Puigdemont, Junqueras, Sànchez, Rovira, Llach i altres persones integrades de manera més o menys regular a l’Estat Major. Allà, malgrat que hi ha dubtes, es descarta usar els Mossos (en cap cas no s’enfrontaran a altres policies) i posar en risc la ciutadania. El «control del territori» també és una de les preocupacions. I, de fet, la qüestió sortirà també en reunions de la direcció d’Esquerra, però Junqueras evita entrar en el fons del debat.

La decisió de no posar en risc la població confirma el caràcter pacífic del Procés i impedeix trencar més plats, vist que l’Estat ha optat per no replegar-se, però també fa evident que la independència unilateral s’allunya i que convertir en vinculant el mandat de l’1-O serà molt més difícil del que es pensaven els protagonistes. Els uns confiaven en les agendes i les gestions dels altres per forçar l’escenari de diàleg. Que el mandat de l’1-O sigui vinculant es presenta més difícil del que la direcció política del Procés es pensava i, sobretot, molt més del que creuen la gran majoria dels votants del sí. I no és agradable de justificar, això. De nou, com s’explica tot el que no és estèticament atractiu?

La Llei de transitorietat jurídica, patata calenta

No hi haurà violència (si més no, promoguda pel Govern de Junts pel Sí) i es posen tots els esforços per forçar el diàleg. Però cal no desviar-se del full de ruta que s’ha previst i que ha permès votar l’1-O. Toca, per tant, proclamar els resultats i que el Parlament faci el que preveu la Llei de transitorietat jurídica. El dia 6 a la tarda el Govern fa públics els resultats definitius del referèndum. Han votat 2,28 milions de catalans. El 90%, pel sí. Les comarques del Priorat i la Vall d’Aran són les que, respectivament, han tingut més i menys participació.

A les reunions de l’Estat Major es respecten les coordenades que s’han marcat. Discretament, es comencen a treballar vies de mediació. El dia abans de la proclamació dels resultats, el Banc Sabadell anuncia el canvi de seu social, que trasllada a Alacant. El 6 d’octubre hi ha Consell de Ministres a Madrid i el 7 el Butlletí Oficial de l’Estat publica un decret, que el Govern del PP ha pactat amb el PSOE i Ciutadans, que facilita el canvi de seus de les empreses. Ja no caldrà l’acord de la junta general d’accionistes, n’hi haurà prou amb la proposta del consell d’administració. És una petició que han fet CaixaBank i altres grans companyies davant les pressions per moure les seus. Aquells dies, el Cercle d’Economia, amb el seu president Juan José Brugera (Inmobiliaria Colonial) al capdavant, és un dels que més pressionarà Puigdemont perquè eviti prendre decisions «irreversibles». La DUI serà «una bomba», l’avisa el líder empresarial en una reunió a la Delegació del Govern a Girona.

Per afegir pressió psicològica, Societat Civil Catalana convoca una gran manifestació unionista el 8 d’octubre, i l’assistència desborda les previsions. Els autobusos arriben a Barcelona de fora, sí, però la immensa majoria dels manifestants són catalans que, una setmana després de l’1-O, alcen la veu per dir que els carrers també poden ser seus. Els organitzadors proven de tapar la presència de grups ultres, però els crits de «Puigdemont a prisión» se sumen a discursos molt bel·licistes, com els que pronuncien els dos oradors estrella, l’escriptor Mario Vargas Llosa i el futur ministre Josep Borrell.

Els independentistes afirmen, encara ara, que aquella manifestació té poc impacte en la presa de decisions del dia 10 i que el canvi de seus (al Sabadell s’hi afegeixen CaixaBank i totes les seves participades en bloc, així com altres companyies importants del país) es percep, d’entrada, com un efecte més propagandístic que real, ja que els centres de producció, unitats de negoci i els equips directius es mantenen intactes a Catalunya.

Els missatges que transmeten en privat dirigents de l’executiu espanyol i el seu delegat Enric Millo en converses amb consellers i líders polítics sobiranistes és que si el dia 10, data en què es fixa el ple del Parlament després que el TC hagi tombat la convocatòria del 9 perquè contenia un ordre del dia explícit, no hi ha una proclamació unilateral de la independència, s’interpretarà com «un gest» que tindrà una bona acollida i facilitarà el diàleg, i després «es mouran coses». En aquell moment, quan les opcions d’ajornar la declaració d’independència o d’anar a eleccions ja són damunt la taula —Puigdemont ho defensa en diversos moments com la manera de fer un «embat» a l’Estat—, aquests missatges pesen molt. Tenen força i l’entorn del president els vincula a unes possibilitats de mediació que mai no acaben de tenir opcions de prosperar, perquè Espanya no està mai a prop d’acceptar-la. És, per exemple, el que trasllada Puigdemont a l’interlocutor que li genera més confiança a la CUP, Quim Arrufat. El president es reuneix el cap de setmana del 8 d’octubre amb l’exdiputat i li explica la possibilitat de suspendre la declaració. Arrufat guarda la reserva i ho comunica de manera molt discreta a altres dirigents anticapitalistes.

L’ajornament pren cos a poc a poc, però el ple s’ha de celebrar igual. Al Parlament s’hi han acreditat centenars de periodistes de tot el món. Les mirades estan sobre Catalunya i la discussió és ben viva. D’una banda, hi ha els qui consideren un error no proclamar la independència (i negociar després si cal), i, de l’altra, qui creu que és una bona ocasió per exhibir a la comunitat internacional voluntat de diàleg malgrat el resultat, sobre el paper vinculant, de l’1-O. Mas defensa, per exemple, una proclamació simbòlica i anar de seguida a eleccions per enfortir-se. Puigdemont és fermament partidari d’ajornar-la, malgrat que després, des del seu exili a Waterloo, acaba assumint com un error fatal la gestió del moment.

El dia 10 al matí es reuneix el Govern, debat i vota què ha de fer. El president i els consellers són partidaris de l’ajornament. Només hi ha dos membres del Consell Executiu que trenquen la tònica: Clara Ponsatí, que és partidària de declarar la República i fer-la efectiva, i Oriol Junqueras, que no vota i es mostra extremament cautelós i reservat. Serà la seva tònica —fet que li costa dures crítiques— durant tot el mes. Delega la veu d’ERC en Marta Rovira, que du el pes de les converses amb la CUP i el PDeCAT. Ella comparteix la necessitat de «preservar» la figura de Junqueras, malgrat que després la Fiscalia del Suprem el convertirà, pel seu ascendent, en «el motor de la rebel·lió». Durant aquests dies, el líder d’Esquerra pensa que és Puigdemont qui, en tant que president, ha de marcar fins on s’ha d’arribar en el Procés. Ell tria Rovira, i no a cap altre dirigent del seu partit, per representar-lo. Rovira té una posició inequívoca i ha estat clau en l’organització de l’1-O. Junqueras mostra així les seves cartes: vol que s’hi arribi tan lluny com es pugui.

El debat entre les conseqüències d’una declaració d’independència o la convocatòria d’eleccions monopolitza aquelles setmanes bona part de les converses. Els dies posteriors, de fet, Presidència juga al gat i la rata amb el Govern de Rajoy, també per carta, amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. La suspensió genera l’expectativa d’algun moviment, dins o fora de l’Estat, perquè també es fa circular que diverses cancelleries han fet arribar un missatge similar al del Govern espanyol.

Primera galleda d’aigua freda

En el dilema entre proclamar la República i fer-la efectiva, deixar-ho tot per a més endavant i negociar amb l’avís que en cas de fracassar es proclamarà la independència o proclamar-la i convocar eleccions autonòmiques, guanya el camí del mig. Puigdemont no explicita els seus plans fins a la reunió del Govern del dia 10. I agafa per sorpresa tothom, perquè en les reunions del dia abans al Palau ha estat molt hermètic. El diàleg només ha estat sincer a l’hora de dinar, amb Artur Mas i Marta Pascal, que li expressen reserves. I no són poques. El to és diferent amb altres actors com Joan Ramon Casals, Miquel Buch i Jordi Cuminal, molt allunyats de l’equip dirigent del partit i que l’insten a no frenar.

La decisió de l’endemà descol·loca també la CUP —que ha deixat les prospeccions en mans d’Arrufat—, Òmnium i l’ANC. Al migdia del mateix dia 10 es desferma el malestar. Marta Rovira, que no està gens satisfeta amb la situació que s’ensuma, i Jordi Cuixart es converteixen en figures centrals i intenten saber què farà exactament Puigdemont. Sospiren perquè els anticapitalistes no es despengin. El ple ha de començar a les cinc i al Parlament, darrere l’escenari, només hi ha corredisses i improvisació, «un caos impressionant». Carme Forcadell s’assabenta pels cupaires que es vol suspendre la declaració i l’ambient a la reunió del grup de Junts pel Sí es pot tallar amb un ganivet. Puigdemont s’escuda en el fet que ha rebut trucades, d’empresaris i de dirigents internacionals, que justifiquen l’ajornament i que tem un enfrontament civil. Al Poblenou, desenes de furgonetes del Cos Nacional de Policia, que han sortit dels vaixells del port, esperen per si han d’intervenir aparcades als carrers de Tànger i Pamplona, i durant el debat es passegen amb una actitud intimidatòria per l’Eixample i les immediacions del passeig de Lluís Companys, on milers de ciutadans segueixen el ple.

Poc abans que comenci el ple, Puigdemont comparteix el discurs que farà a la cambra. «No és el que havíem quedat», li diu Rovira, que ja té la informació del que ha passat hores abans al Govern. Sap que Puigdemont no fixarà terminis. L’emprenyada de la CUP és «monumental» i no està garantit, gens, que al ple no es despengin. Els assistents a la trobada la recorden com un moment de molta tensió; fins i tot un dels qui hi ha bloqueja la porta per evitar que els cupaires abandonin la sala i la unitat salti pels aires. Es posa damunt la taula la possibilitat de suspendre el ple, però es descarta. S’obre pas la via de Puigdemont, la de la suspensió de la declaració, malgrat que als carrers que circumden el Parc de la Ciutadella milers de persones esperen celebrar-la. S’acorda que la declaració d’independència se signarà, fora de l’hemicicle i sense votar-la, al final. Es farà a l’auditori del Parlament en un acte que discorre en un ambient enrarit i en el qual es manté, fins a darrera hora, el secretisme.

Les negociacions a tres bandes endarrereixen l’inici de la sessió i des del Palau, i amb el vistiplau de l’entorn de Junqueras, es fa córrer una excusa que recullen les agències i tota la premsa en aquell moment. Que hi ha una trucada, una mediació internacional. És fals, no hi ha res. Hi ha, això sí, missatges públics com el del president del Consell Europeu, el conservador polonès Donald Tusk, que dues hores abans que comenci el ple demana a Puigdemont, en un discurs davant del Comitè de les Regions, que no prengui cap decisió —en referència a la DUI— que faci el diàleg «impossible». És un missatge que s’alinea amb el que han anat explicant interlocutors del Govern espanyol per frenar la declaració.

Puigdemont no parla mai amb Tusk, malgrat el que vol donar a entendre el seu entorn. Però fer-ho córrer, alimenta el relat d’una possible negociació. La comunicació, interna i externa, no és bona i la decisió personal de Puigdemont el desgasta. El president ha de consumir bona part del crèdit guanyat l’1-O. El malestar en entitats com l’Assemblea, que el dia 12, sense la presència de Jordi Sànchez, viu un secretariat tempestuós («Ens sentim estafats», diuen), és notable a partir d’aquell dia, i les peticions per descongelar i fer efectiva la declaració són constants. Diverses fonts, de tots els sectors implicats, assenyalen el dia 10 com el de la pèrdua de control del Procés.

Al Parlament, la tarda del 10, s’hi gestiona un autèntic caos, i el creuament de trucades fins que comença el ple és constant. S’està acabant de polir el text de la declaració que, al final de la jornada, se signarà. Hi treballen Marta Rovira, Elsa Artadi, els cupaires Mireia Boya i Benet Salellas, Lluís Juncà i Miquel Martín Gamisans —homes de la màxima confiança de Junqueras—, i Jaume Clotet, que s’ha anat guanyant la confiança de Puigdemont com abans s’havia guanyat la de Francesc Homs i després es guanyarà la d’Artadi. L’acord sobre la declaració, que uns minuts abans del ple es farà arribar a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que esperen en un bar del Born acompanyats de Marcel Mauri, és també un intent de reconciliació després que la confiança mútua hagi trontollat molt.

La redacció del text de la declaració que s’acaba de polir la tarda del 10, i que s’incorpora a la resolució que es votarà el 27 d’octubre després que la llegeixi Carme Forcadell, l’ha supervisada Elsa Artadi. Té poques concessions literàries i moltes apel·lacions a obrir un procés constituent i al diàleg amb l’Estat i la comunitat internacional. Hi han participat una quinzena d’experts, des de Carles Viver i Pi-Sunyer fins a Carles Boix i Jordi Graupera, que n’han presentat esborranys, o Jaume Clotet i Jordi Finestres. Ha anat sumant aportacions, també seguint la pauta d’altres textos similars i intentant «fusionar el pensament» de Francesc Macià, Enric Prat de la Riba… Així, hi ha una crida als ciutadans del país a «fer-se dignes de la llibertat que ens hem donat i a construir un estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives».

El text dels «legítims representants del poble de Catalunya», que el dia 10 no adquireix cap valor jurídic perquè només es llegeix després del ple, insta la Generalitat a «adoptar les mesures necessàries» per fer possible la «plena efectivitat» de la declaració. Això ja no passarà.

Amb la declaració en suspens, però, cal activar tots els engranatges per obrir la «finestra de diàleg». És el que fa, per exemple, Carles Campuzano, cap de files del Partit Demòcrata al Congrés, que envia de seguida missatges a Soraya Sáenz de Santamaría i a Pedro Sánchez per instar-los a no deixar escapar l’oportunitat. Èxit nul. Tampoc no tindrà més sort el líder del PSC, Miquel Iceta, que des dels plens del 6 i 7 de setembre fa feina a banda i banda: intenta convèncer Puigdemont que eviti un 155 convocant eleccions autonòmiques i també estovar la posició del Govern central perquè no l’activi. Això últim, fins i tot ho fa fent arribar a la vicepresidenta espanyola tuits de dirigents i militants de la CUP queixosos del resultat del ple del dia 10.

El discurs que Quim Torra hauria volgut llegir

«Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, en conseqüència, acollint-nos al dret universal dels pobles i a la carta dels drets humans, en defensa i protecció dels ciutadans de Catalunya, i d’acord amb el que disposa la Llei del referèndum, proclamo formalment la independència de Catalunya». Quaranta-quatre paraules per trencar. Aquest era el clímax del discurs d’independència que, el 10 d’octubre de 2017, havia de llegir al ple del Parlament el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Un discurs que no va pronunciar en espera d’un diàleg que no va arribar mai. La intervenció, inèdita fins ara, no la va redactar ell. Tampoc el seu equip.

Una declaració d’independència demana solemnitat, i s’hi va treballar els dies previs a aquell ple del 10 d’octubre. I també vol una intervenció per conservar-la al disc dur de les emocions de tota nació. Però, ja des del dia 4, quan els dubtes sobre què s’havia de fer es fan evidents, es posa damunt la taula la possibilitat de l’ajornament. Un ajornament que cal explicar amb paraules molt mesurades per aconseguir el que es busca: que el diàleg no sigui sinònim de renúncia i que funcioni. Segons acaba explicant en plena cursa electoral a l’Ajuntament de Barcelona Jordi Graupera, Elsa Artadi intenta aleshores que ell i d’altres redactin la suspensió de la DUI. S’hi neguen.

Aquells dies, les trucades i les reunions se superposen i Puigdemont, molt pressionat, està a punt de col·lapsar-se. Un dels que a la tardor del 2017 es va convertir en un dels seus consellers més estrets, l’empresari Oriol Soler, sospita que Puigdemont no activarà la via unilateral el dia 10 i per això li insisteix que tingui a punt dos discursos: el de la República proclamada, però congelada, i el que havia de fer història, el d’independència. Soler encarrega el segon a l’editor Quim Torra, que mesos després es convertirà en diputat i president de la Generalitat. Torra, que havia estat president accidental d’Òmnium, és aleshores un alt càrrec del Govern a proposta d’Esquerra, i en cercles independentistes és coneguda la seva traça escrivint, que exhibeix en col·laboracions a la premsa des de fa anys i en els seus llibres. És, a més, una persona implicada en el Procés (ha ajudat en la logística de l’1-O), ben vista per tothom, i comparteix la línia del Govern. Soler i els col·laboradors que ha tingut Torra a Òmnium, que el coneixen bé, saben que hi posarà èpica. És la persona ideal i rep un encàrrec que redacta i lliura el 6 d’octubre, una efemèride complexa de l’independentisme per la proclamació de l’Estat Català i la posterior desfeta del 1934. Torra coneix bé aquest context.

El discurs que lliuren a Puigdemont té, però, poc a veure amb el fracàs de Companys i Dencàs. És el d’una proclamació feliç, que Torra ha somiat moltes vegades. Ell també arriba a la presidència de la Generalitat, la primavera del 2018, amb l’ambició de fer-ne una de semblant, després de mesos de bloqueig i de 155.

Torra posa al discurs un títol que fa de fil conductor: «Una onada de vida, de llibertat i d’esperança». I, com no podia ser d’una altra manera, la intervenció, que comença apel·lant a l’hora greu, cita Francesc Macià i Lluís Companys, però també Muriel Casals, i fa una triple crida. En primer lloc, als catalans que s’han «guanyat el dret a ser» per transmetre’ls esperança i tranquil·litat i animar-los a arraconar les pors. També als europeus, perquè Europa «és una vibració» que ha d’entendre que «si Catalunya perd, el món haurà perdut, perquè perdrà la causa de la llibertat». I, finalment, i amb un fragment en castellà, als ciutadans d’Espanya reclamant entesa a «Iberia», bon veïnatge i col·laboració sincera. «Nuestra ola de vida y esperanza también es vuestra. Utilizadla», deixa escrit.

És un discurs pensat per a un moment d’incertesa i fins i tot de por —que mira d’expulsar explícitament amb el «no tenim por»— i que prova d’incrementar l’autoestima col·lectiva i destacar els punts forts de la societat catalana, els seus grans valors, especialment la unitat civil. És significativa la referència a «la impressionant» epopeia europea dels immigrants que van arribar als anys seixanta, i als quals cal agrair, «a tots ells, als seus fills i nets», el compromís «amb el país que els va acollir». La intervenció que havia de fer Puigdemont, plena de referències a un estat més just, igualitari, europeista i amb capacitat d’acollida, admet que la República no té padrins, que neix «per la força de la gent que l’ha empès», i afirma que el país s’ha estat preparant per al dia d’avui «amb tot el rigor, prudència i serenitat necessaris». Els dies posteriors no ajudaren a fer versemblants aquestes afirmacions.

El discurs explica que el referèndum, «que el Govern de la Generalitat va organitzar», és vinculant, però que això no exclou que Catalunya estarà «sempre esperant per asseure’s a negociar». Ara bé, també hi apunta un avís: «Resignar-se a la tirania no forma part del catàleg de valors dels catalans».

En el tram final, quan proclama arribada «l’hora del deslliurament», afirma que «mai cap poble no ha tingut una victòria més bella» que l’1-O. Confirma així el fort lligam emocional amb aquella jornada, que no va facilitar-ne una lectura freda. Just després de la proclamació formal sosté que «ho estem fent bé, molt bé, i ho farem bé, molt bé. Amb fermesa. Amb seguretat. Amb determinació. Amb confiança», i anima al combat per fer efectiva la República proclamada: «No us rendiu mai. I somrieu. Somrieu i abraceu-vos, perquè hem guanyat». El discurs, que com el de Macià el 1931, acabarà demanant als catalans que es facin «dignes del moment», es refereix a «la revolució dels somriures» de Muriel Casals (un referent per a Torra), i afirma que «si Catalunya perd, el món haurà perdut, perquè perdrà la causa de la llibertat». És, sens dubte, un discurs que busca transcendir, impressionar i transmetre confiança.

El reproduïm aquí, per primer cop:

El discurs que llegeix finament Puigdemont la tarda del 10, però, no és el que va redactar Torra. I acaba sent, també, sensiblement diferent del que Soler va encarregar a un periodista per al cas que, com va passar, la Declaració d’Independència quedés aturada uns dies. La proposta de discurs de la congelació que el periodista fa arribar al Palau arrenca amb un reconeixement als catalans unionistes que s’havien manifestat el dia 8, no arriba a proclamar la República —cosa que sí que va fer Puigdemont per deixar-la al cap d’exactament vuit segons en suspens— i es limita a argumentar el motiu de la suspensió, a comunicar-ne els perquès de manera esquemàtica i endreçada. Reclama a l’Estat una treva en la repressió i fixa un període de dues setmanes per obrir una negociació o fer efectiu el mandat. Puigdemont prefereix no posar terminis, contràriament al que, per exemple, va traslladar als seus interlocutors de la CUP dies abans quan encara valorava la suspensió. El discurs que llegeix aquella tarda el president posa l’accent en la mediació, en les vies que hi ha obertes i en les que es poden explorar.

El discurs que ha preparat Torra es queda, com la República, al calaix. I el que s’ha pronunciat finalment des del faristol per deixar-la en suspens i cridar al diàleg servirà de ben poca cosa, tal com es constatarà en les setmanes següents. Però d’aquell discurs inèdit escrit per qui seria president i no pronunciat el dia 10, què se’n va fer? Es recicla parcialment mesos després. El títol del discurs que havia redactat Torra és utilitzat per encapçalar el manifest final de Junts per Catalunya, que es presenta a la plaça del Rei de Barcelona el 19 de desembre. I s’hi incorporen frases senceres del text pensat per celebrar una república, com ara la referència a Muriel Casals o als valors dels catalans i al diàleg. Aquell acte dels candidats de Junts per Catalunya acaba davant del Palau de la Generalitat, aleshores segrestat pel 155, al crit de «Tornarem!». Això tampoc no va passar perquè ni Puigdemont ni cap dels seus consellers no van ser finalment restituïts malgrat el triomf electoral de l’independentisme en les eleccions del 21-D.

La llosa de la presó

Intercanvi de cartes, pressions de la societat civil i empresarials amb canvis de seu social, dubtes sobre com procedir que crispen la rereguarda… És el context posterior a la suspensió de la declaració d’independència del dia 10. Uns quants dies després, el 16, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, el major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana estan citats a l’Audiència Nacional de Madrid per la jutgessa Carmen Lamela. Ja hi havien anat el 6 d’octubre, però Lamela els vol tornar a interrogar perquè, segons afirma, té nous indicis sobre què va passar el 20 de setembre al Departament d’Economia. El dia 6 estaven segurs que no els passaria res. L’actitud el 16 és diferent, fins al punt que Sànchez es fa acompanyar del nou vicepresident de l’ANC, l’historiador Agustí Alcoberro, nomenat a correcuita en el càrrec dos dies abans precisament per anticipar-se a una eventual detenció del president. Ell i el seu homòleg d’Òmnium, Jordi Cuixart, graven missatges per si se’ls queden presos. I és el que passa. Presó sense fiança i cap a Soto del Real.

L’empresonament dels dos líders té un fort impacte emocional i polític. La repressió té costos personals, i el moviment comença a prendre consciència que no seran ni els primers ni els últims. Durant aquells dies, en una xocolatada de quadres del PDeCAT a Montserrat, ja es planteja la possibilitat de l’exili del president i el Govern. De fet, el cap de l’executiu n’ha parlat en privat amb el vicepresident Junqueras i fins i tot s’encarrega un informe dels països que ofereixen més seguretat jurídica a Romeva. Puigdemont no vol ni sentir a parlar d’anar a la presó. No arriben a cap acord, perquè el líder d’ERC té molts recels a deixar el país. Fa setmanes que el vicepresident ha assumit de manera clara davant del seu equip la possibilitat d’entrar a la presó, i que sigui una estada llarga per a la qual cal preparar-se. També durant els primers dies d’octubre, advocats penalistes han començat a assessorar membres de l’executiu sobre el que podria implicar que els jutgessin per rebel·lió.

Sànchez i Cuixart entren a la presó, de fet, perquè se’ls investiga per un possible delicte de sedició, un tipus penal inferior al de rebel·lió, pel qual se’ls jutjarà mesos després al Tribunal Suprem.

La seva privació de llibertat afecta també l’àmbit operatiu. Cuixart és un element central, perquè és qui, amb Marta Rovira, manté una relació més fluida amb la CUP, i el paper logístic d’Òmnium ha estat fonamental els darrers mesos. I la figura de Jordi Sànchez no és menys important. El president de l’ANC té un paper clau en la tàctica i l’estratègia, i una important entrada al món convergent gràcies a les bones relacions que ha conreat durant anys amb personalitats com David Madí. L’exdirigent de CDC és qui, amb el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, el visita a Soto del Real el primer cap de setmana de reclusió. Abans de fer el pas a l’ANC, Sànchez era l’adjunt a Ribó.

L’empresonament dels dos líders obliga les dues entitats a renovar cares i precipita el declivi de l’Estat Major com a òrgan deliberatiu. Diversos interlocutors del Govern i les entitats admeten que, després que el dilluns 16 la jutgessa Lamela hagués decretat l’ingrés a la presó dels Jordis (una denominació que no es comença a usar fins a aquells dies), el bloc republicà perd «el control de l’agenda política», i que l’anunci de l’aplicació de l’article 155, que arriba uns quants dies després, provoca que el moviment vagi a remolc de la intensitat repressiva de l’Estat, mentre els sectors més moderats del país pressionen amb totes les eines que tenen al seu abast per a la convocatòria immediata d’eleccions.

El que no perd l’independentisme és el carrer. L’endemà de l’empresonament es convoquen concentracions, i la del tram de l’avinguda de la Diagonal de Barcelona des de la plaça de Francesc Macià fins a la cruïlla amb el passeig de Gràcia és multitudinària. La gent hi acudeix amb espelmes i la cera que cau a terra obliga a tallar el trànsit l’endemà, en aquesta via, per garantir que vianants i motoristes no hi rellisquin. És encara més massiva la manifestació de dissabte al passeig de Gràcia, on assisteixen els líders independentistes i també l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dels comuns. Aquell mateix dissabte 21, al matí, el Consell de Ministres s’ha reunit de manera extraordinària a la Moncloa. Aprova activar l’article 155, que cessarà el Govern, deixarà en suspens l’autonomia i reduïdes a la mínima expressió les funcions del Parlament. Puigdemont i els consellers segueixen la roda de premsa al Palau, i, abans d’anar a la manifestació, han dinat enmig d’un debat intens (un més) sobre què s’ha de fer, com donar resposta al que els està a punt de caure a sobre, si declarar la independència i resistir o convocar eleccions amb proclamació o sense i abans que Rajoy sigui qui assumeixi la potestat un cop es voti al Senat l’aplicació del 155. Ponsatí en una banda i Vila a l’altra exhibeixen de nou les posicions més allunyades, mentre la resta es posicionen, però transmeten confiança a Puigdemont i a Junqueras.

A la tarda, a la manifestació, es produeix una escena que, potser, acaba de decantar decisions. Els presos tenen dret a cinc trucades a la setmana a una llista de deu números de telèfon que han de facilitar prèviament. Des de Soto del Real, Sànchez truca a la seva esposa, Susanna Barreda. El president de l’ANC vol saludar-la a ella, però també alguns companys, com el mateix Alcoberro, que en aquell moment és a l’escenari a punt d’intervenir. El telèfon acaba en mans de Puigdemont. I el missatge de Sànchez és ben clar: li explica que davant del que ve cal mantenir «vius» els lideratges i no posar-ho fàcil a l’Estat deixant que el moviment sigui escapçat. El president de l’ANC li explica que des de la presó no es pot exercir un lideratge efectiu.

El seu consell queda entès.

Si el món ens mira, per què no ens ajuda?

El Govern de Carles Puigdemont té una agenda pobra a Madrid. Santi Vila conrea bones relacions amb alguns ministres i amb la presidenta del Congrés, Ana Pastor, mentre que Carles Mundó mira de tenir-les fluides amb el ministre de Justícia, Rafael Catalá. Però ni Puigdemont no aconsegueix en cap moment construir una relació profitosa amb Rajoy, ni ho fa Junqueras amb Sáenz de Santamaría, tal com confirmarà ella mateixa després en el judici al Tribunal Suprem. La manca de relació franca amb les estructures de poder de la capital espanyola dona, en moments clau del Procés, protagonisme a l’arquebisbe Joan Josep Omella, al Síndic de Greuges, Rafael Ribó, i a l’expresident José Montilla, que intenten maniobres d’acostament. Les limitacions pròpies, sumades a l’agressivitat que mostren els mitjans i el poder polític i l’enorme atenció mediàtica que el Procés genera a l’estranger, fan que es posi l’accent en l’acció exterior. El Govern du a terme, a través del consorci publicoprivat DIPLOCAT, però també per mitjà de lobbies i consultores com Independent Diplomat —a la qual ja va contractar el Govern d’Artur Mas—, una tasca per explicar les raons de l’independentisme.

A mesura que passaven els mesos i s’acostava l’octubre del 2017, quedava clar que moltes opinions públiques serien favorables —més a la idea de votar en un referèndum que no pas a la presa de decisions unilaterals— i que els governs escoltarien, però que si s’havien de mullar ho farien a favor d’Espanya, si més no els països de la UE. A més, el Ministeri d’Exteriors, amb José Manuel García-Margallo al capdavant primer, i amb Alfonso Dastis després, feia una tasca intensa per contraargumentar el discurs. El Govern català no esperava cap reconeixement de la nova república (i finalment no el va demanar tampoc, de manera que va evitar crear un problema a aliats potencials, com ara els joves estats de l’Est), però durant el mes d’octubre sí que va trucar a totes les portes possibles per activar una mediació. I va mirar a l’estranger, al lehendakari Urkullu i a l’Església, a més de sectors empresarials del país. Ni el president ni els seus consellers no amagaven que buscaven la mediació internacional. Així s’explicita ja al discurs del 4 d’octubre, el de la rèplica al del rei Felip VI, un cop s’ha pres consciència que implementar unilateralment o per la força la República vol dir incrementar la confrontació més enllà del que és acceptable. No hi ha un «de la llei [espanyola] a la llei [catalana]».

La majoria de les portes que reben els trucs, i segurament amb més intensitat, són a fora. I moltes personalitats i actors s’ofereixen per fer de mitjancers. Un conflicte al cor d’Europa, d’arrel política, sense violència, ha de ser a priori senzill de resoldre. Però la primera norma per a qualsevol mediació és que sigui acceptada per les dues parts. I apareix un mur infranquejable: Espanya, que considera que tot plegat és una qüestió interna i que té mecanismes legals per resoldre el conflicte, no accepta cap mediació i no vol cap «ingerència». El que s’hagi de parlar ho farà a la seva manera. I amb les seves lleis.

Puigdemont, Junqueras i Romeva són conscients d’aquesta situació, però pressionen tant com poden per obrir el meló. Tenen tot el mes d’octubre i esperen que el gest del dia 10 incrementi la pressió internacional sobre Espanya per poder capgirar la situació. Hi ha ambaixadors que fan promeses més o menys concretes i també es dialoga amb l’entorn de la presidència d’Alemanya i del Consell d’Europa. Suïssa, obertament, s’ofereix per fer de mitjancera. El no espanyol a la proposta concreta que fa la confederació helvètica és rotund, i fins i tot els interlocutors han de suportar la bronca del ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis.

És el mateix punt on arriben els oferiments no tan directes que fan l’Uruguai —el DIPLOCAT hi té una bona relació—, Bèlgica —els nacionalistes flamencs són al Govern—, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia —segurament el país de la UE més sensible a la causa independentista— i Suècia.

Com hem dit, Puigdemont no parla en cap moment amb Donald Tusk, però sí que ho fa amb l’exsecretari general de Nacions Unides fins fa uns mesos, Ban Ki-moon. Forma part de The Elders, un grup d’antics líders mundials impulsat pel sud-africà Nelson Mandela el 2007, que treballa per la pau i els drets humans arreu del món. Amb ells sí que hi ha una relació fluida. Kofi Annan està al capdavant del grup i emet un comunicat públic el 8 d’octubre en què insta al diàleg i advoca contra la violència policial de l’1-O. Tampoc no són escoltats.

Els passa el mateix a l’expresident austríac Heinz Fischer, al mediador anglès Jonathan Powell i a centres de mediació com l’Henri Dunant (vinculat a la Creu Roja) o el Centre Carter (que Puigdemont havia visitat en un viatge als Estats Units).

Mereix una menció a banda el moviment dels italians Romano Prodi, Piero Fassino i Vittorio Craxi, dirigent socialista i fill de l’expresident italià dels vuitanta. A finals de setembre, diverses personalitats italianes havien fet públic, dinamitzades per Craxi, un manifest en què apel·laven al diàleg entre les parts. Preocupat per la situació i després de veure les imatges de l’1-O i de parlar-ne amb Prodi —que té relació amb Mas—, Craxi viatja a Barcelona. El Govern ha picat a la seva porta a través de l’empresari italià establert a Catalunya Nicola Padovan, que ha fet també algunes gestions amb l’Església. El 4 d’octubre, al Palau, sopen Craxi, Padovan, Romeva i Puigdemont. Craxi es mou tant com pot i recomana a Romeva que viatgi a Brussel·les i es reuneixi amb Antonio Tajani, president del Parlament Europeu. Però el conservador Tajani es nega a rebre’l. Espanya pressiona molt per impedir esquerdes.

Els contactes amb els cònsols acreditats a Barcelona —és una de les ciutats d’Europa que en té més— són constants i fins i tot alguns països importants s’ofereixen si Espanya accepta parlar. La clau, però, és Alemanya. I no mou ni un dit, malgrat algunes declaracions públiques conciliadores i el suposat interès d’Angela Merkel, que difonen dirigents com Rafael Ribó, perquè l’1-O no hi hagués més violència del compte i d’alguns contactes informals. El 20 d’octubre visita Barcelona Sigmar Gabriel. És ministre d’Exteriors del Govern de Merkel i president de l’SPD, soci de la gran coalició. Es reuneix amb Albert Peters, president del Cercle d’Empresaris Alemanys, i amb altres compatriotes al Círculo Ecuestre. Els trasllada que no hi haurà mediació de la UE ni del seu país i que el que cal és diàleg entre el Govern català i l’espanyol. Dies abans, Gabriel —que a l’estiu havia despatxat amb Romeva arran de l’atemptat de Barcelona i de la incompareixença del Govern espanyol— havia afirmat, des d’Alemanya, que hi havia «marge de maniobra» per a una solució. El marge s’esgota ràpid.

El que tampoc no arriba en cap moment és una mà estesa de països determinants fora d’Europa, com ara els Estats Units o Israel. S’havien fet volar molts coloms, especialment en relació amb els jueus dels dos països, en els quals s’havien emmirallat molts dirigents de l’antiga Convergència. Per exemple, a partir de les bones relacions que, sobre el paper, mantenia l’exconseller Andreu Mas-Colell amb el lobby sionista americà.

En aquells dies, el Govern disposa del suport de Mark Freeman, un conegut mediador que els assessorava sobre quines portes es podien obrir. Contactat per Romeva, fa anys que aquest canadenc està instal·lat a Barcelona. És expert en drets humans i resolució de conflictes, i va fundar i dirigeix l’Institut per a les Transicions Integrades, un think tank independent amb seu a la capital catalana que assessora governs en transició. La seva és una de les moltes iniciatives que s’intenten activar en l’àmbit internacional, treballat també a partir dels contactes del DIPLOCAT que dirigeix Albert Royo, però que no fructifiquen. A l’altre costat de la taula no hi vol seure mai ningú. El problema intern s’ha de guardar al calaix o resoldre’l als tribunals. Madrid no es mou d’aquí. En paral·lel a la via internacional, se n’activen d’altres. Bàsicament dues: l’Església i l’empresariat.

Les sotanes també juguen

El 20 de setembre, a primera hora del matí, la Guàrdia Civil entra a diverses dependències de la Generalitat. Els agents hi irrompen amb ordres de desactivar els preparatius del referèndum de l’1-O. El departament més afectat és el de la Vicepresidència, encarregat de l’organització del referèndum. Es deté el seu secretari general, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó, entre d’altres. Tothom està trasbalsat. L’agenda del vicepresident, Oriol Junqueras, salta pels aires. Després de dinar es presenta a la seu del departament, a la confluència de la Gran Via de les Corts Catalanes i la rambla de Catalunya. Fa un bany de masses, entra a parlar amb la comitiva judicial i a interessar-se pels detinguts, i quan surt fa una arenga: «Només el poble salva el poble». És la seva frase lapidària.

Junqueras arriba aparentment tranquil. Ve de l’únic acte que aquell dia no ha caigut de la seva agenda. Al migdia, el número dos del Govern ha dinat al Palau Episcopal, a tocar del Palau de la Generalitat, amb l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. Nascut al Matarranya, Omella és un home astut, i ja fa un any i mig que és a Barcelona. En aquest temps s’ha guanyat el respecte del papa Francesc gràcies al seu tarannà de mossèn de parròquia, i això li ha atorgat una certa influència a Roma. La seva actitud amb el Procés ha estat prudent, però la relació amb Junqueras, catòlic practicant, és cordial. El vicepresident li demana ajuda. És evident que caldrà mediació, que faran falta homes bons, i al Vaticà, de diplomàcia, en saben un niu.

Omella expressa preocupació a Junqueras. També entren en els contactes l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i Puigdemont. L’arquebisbe es reuneix en vigílies del referèndum amb diferents personalitats, com ara Rafael Ribó, i amb d’altres dels poders econòmics i mediàtics, com ara Josep Caminal, aleshores important directiu del Grup Godó, per abordar possibles fórmules per greixar el diàleg.

Els fets de l’1 d’octubre encenen noves alarmes i Omella, que també s’ha reunit amb el vicepresident el mateix dia del referèndum, es mou. Fins al punt que es troba en persona a la Moncloa amb Mariano Rajoy i l’arquebisbe de Madrid, Carlos Osoro, que té una relació privilegiada amb Roma. La trobada té lloc el dia 3 i poca cosa en transcendeix. El secretisme de les parts ha estat total, però l’endemà, el dia 4, Junqueras torna a veure Omella per intercanviar informació. L’arquebisbe li transmet les dificultats d’una mediació per la negativa total de Rajoy al diàleg mentre la DUI sigui damunt la taula. Només la seva retirada, li diu Omella i li transmeten també dirigents del Govern espanyol, pot obrir «una finestra de negociació». És una expectativa que, amb més o menys intensitat o fe (mai millor dit), es manté fins a finals d’octubre.

La mediació no arribarà, però Junqueras segueix movent-se i estirant fils a l’Església catalana i entre els contactes que va fer quan va ser a Roma per investigar als arxius del Vaticà com a historiador, malgrat que mai no s’aconsegueix interlocució directa amb la poderosa Secretaria d’Estat de la Santa Seu. Una de les tecles que toca és la de la comunitat de Sant Egidi, que també és present a Catalunya i que és coneguda per la seva mediació en conflictes i per la promoció del diàleg interreligiós. Junqueras s’hi reuneix a Barcelona i també fa arribar missatges a un dels caps visibles de la congregació, el bisbe de Bolonya, Matteo Zuppi, que ha fet tasques de mediació al País Basc i a Moçambic.

El Vaticà escolta per via interposada i es mou. Activa els sectors més dialogants de l’Església espanyola, però Rajoy tampoc no és permeable a les seves pressions. La Conferència Episcopal Espanyola té una bona relació amb el Govern del PP i es troba en una situació incòmoda, atrapada entre la pressió dels bisbes catalans i el Vaticà i els seus prelats més conservadors. El seu president és el bisbe de Valladolid, Ricardo Blázquez, un castellà que ha estat prelat de Bilbao i que, en els complicats equilibris de l’Església basca durant els anys del terrorisme d’ETA, es va oferir com a mediador. A principis d’octubre afirma, dibuixant una certa pista d’aterratge, que fer complir la Constitució no ha de ser incompatible amb un diàleg sincer i amb la recerca de punts de trobada. Ho diu a la COPE, l’emissora de l’episcopat, el dia 4, l’endemà de la reunió d’Omella i Osoro amb Rajoy. L’intent de l’Església és tímid. En el món econòmic, els moviments seran molt més intensos.

Els diners no s’estan quiets

Una de les grans preocupacions de l’independentisme els darrers anys ha estat com encaixaria el poder econòmic una eventual separació d’Espanya. Els agents més representatius de l’establishment, des de sindicats fins a patronals, cambres de comerç i lobbies com ara el Cercle d’Economia havien apostat des del 2012 per la tercera via, que en la pràctica consistia a abordar un blindatge competencial, un pacte fiscal o la cessió de les grans infraestructures. La pressió, però, l’adreçaven al Govern de la Generalitat, com si l’altra part, la del Govern espanyol, hi tingués poc a dir en aquestes qüestions. Al llarg dels darrers anys s’ha constatat el fracàs d’aquesta estratègia perquè, a banda de la manca de voluntat política per tirar-la endavant, els poders econòmics de la capital espanyola tampoc no han tingut interès en un canvi de model que pogués fer minvar la seva influència.

A partir d’aquí, la tardor del 2017, el neguit és saber com reaccionarà el món econòmic. Els mesos previs a l’1 d’octubre es parteix de la base que els bancs i gairebé totes les empreses catalanes de l’Ibex-35 (CaixaBank, Banc Sabadell, Colonial, Abertis, Gas Natural Fenosa, Cellnex i Grifols) no acompanyen el Procés, però mantenen una actitud de no-intervenció, si més no en l’esfera del debat públic. I que els bancs, que poden ser els que quedin en una posició més compromesa si Catalunya es converteix en una república i s’aparta, d’entrada, de la UE, optaran per una doble seu per evitar tallar el cordó umbilical amb el Banc Central Europeu. Una altra cosa, que es prefereix no afrontar de cara, és, si un cop es constitueixi la nova república, les grans entitats, que tenen bona part del seu negoci a Espanya, es prestaran, per exemple, a dipositar els impostos a la nova finestreta. La posició dels bancs ja queda clara el 2015 quan, en plena campanya electoral del 27-S, l’Associació Espanyola de la Banca i la Confederació de Caixes emeten un comunicat molt dur, induït pel Govern dels populars i beneït per Isidre Fainé i Josep Oliu, contra el Procés.

La Moncloa vol que el poder econòmic torni a jugar fort en un mes que és clau per a la desconnexió. El primer que fa l’Estat és, l’endemà de l’1 d’octubre, retirar milions d’euros en dipòsits de les seves grans empreses públiques del Banc Sabadell i de CaixaBank. És una maniobra ràpida, que el Govern no arriba a conèixer i que va en la línia de pressionar els directius. Si l’1-O va de debò i és vinculant tindrà conseqüències per a tots: és el missatge que transmeten. El diari Ara explicarà mesos després que, entre Renfe, Adif, Puertos del Estado, RTVE i altres empreses públiques, el 2 d’octubre es retiren dos mil milions d’euros del Sabadell. Els bancs no volen quantificar ni aleshores ni després la fuga de capitals, però les estimacions situen les del Banc Sabadell en dotze mil milions i les de CaixaBank en trenta-cinc mil. L’estimació del Banc d’Espanya és que el 2018 van «tornar» a les oficines bancàries catalanes uns deu mil milions en dipòsits, mentre que el consum i la confiança dels inversors també es van anar recuperant lentament.

Són quantitats que, malgrat tot, no els fan trontollar, si més no aparentment, però que justifiquen prendre decisions que ja saben que seran impopulars. El canvi de seus indigna molts clients independentistes, i dies després s’executen accions de protesta animades per Òmnium i l’ANC, com ara retirades simultànies dels caixers dels grans bancs catalans i espanyols. Demanen que, en el cas de les entitats catalanes, es faci constar la protesta. Hi ha algunes cues als caixers, però no és un caos. Entitats menors i arrelades al país, com ara Caixa d’Enginyers, acullen els descontents: incrementen un 18% el nombre de socis i arriben als 187.000. És una dimensió molt menor encara que la de La Caixa i el Sabadell.

El primer que canvia de seu és el Banc Sabadell. Posteriorment, i gràcies al decret de De Guindos, ho farà CaixaBank, que arrossegarà tota la seva galàxia d’entitats participades. Al llarg del mes d’octubre, la «fugida d’empreses» és constant. Té un efecte molt limitat, perquè el canvi de seu social no implica que deixin de pagar impostos al país ni es mouen centres de producció o treballadors, però té un efecte psicològic: els costos de la transició cap a la independència es fan evidents. A l’octubre pesen. Mesos després, se’n veu la dimensió real: alguns dels canvis de seu anunciats no es fan, Aigües de Barcelona torna a Catalunya i el 2018 només cent setanta-tres treballadors abandonen Catalunya com a conseqüència de trasllats de seu a una altra comunitat autònoma. El Col·legi d’Economistes presenta, el novembre del 2018, un informe que considera «mínim» l’impacte de la fuga d’empreses. Té una repercussió real quasi inexistent, però, en canvi, sí que té un impacte psicològic total en una societat on l’esperança i la indignació dels dos extrems del Procés conviuen amb la por de la majoria dels que dubten.

La pressió és molt elevada i s’estén a tot el teixit empresarial, fins al punt que Felip VI s’apunta a la guerra econòmica pressionant personalment diverses empreses. Les gestions del monarca, directes o a través d’intermediaris, arriben a Isidre Fainé i a Josep Oliu, però també a directius de Seat durant la recepció de la Hispanitat, el 12 d’octubre, a Madrid. Uns quants dies després ho va explicar el president del seu comitè d’empresa, Matías Carnero. El rei fa pinya amb la Moncloa per alimentar el pànic entre l’empresariat català i assegurar l’èxit de la «fugida d’empreses». Mesos després eviten donar-ne explicacions i es fa la lectura que l’economia catalana ha estat víctima del «xantatge» dels aparells de l’Estat.

El món econòmic pressiona i juga a favor dels poders de l’Estat, però també es mou per trobar una solució que assossegui els ànims, vista la capacitat mobilitzadora de l’independentisme i que la perspectiva no és de derrota electoral. Des de l’1 d’octubre, la pressió a Puigdemont perquè convoqui eleccions és intensa, a través de contactes d’empresaris amb els partits i els membres del Govern, de l’Estat Major i d’expolítics més ben connectats amb l’establishment que no pas els seus successors. Diaris com La Vanguardia i l’Ara, a més d’El Periódico, també són partidaris de convocar noves eleccions, tenint en compte la situació de bloqueig, la desorientació creixent per la falta de perspectives de diàleg i l’amenaça d’un 155 que, es calcula, podria empitjorar la situació.

Ni el Col·legi d’Advocats ni el tàndem Roca-Solana

En aquest estat de coses, hi ha, almenys, tres moviments importants del món empresarial. El primer i més visible (La Vanguardia s’hi aboca amb entrevistes, editorials i àmplies informacions) és la creació d’una comissió negociadora liderada per la degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona, Maria Eugènia Gay, de tarannà conservador i que al cap d’uns mesos protagonitza un incident amb el futur president del Parlament, Roger Torrent, quan aquest fa referència als presos i a la repressió en un acte de l’ICAB, en què indigna els representants de l’executiu dels populars. Gay, que fa poques setmanes que ocupa el càrrec després d’unes disputades eleccions, el 4 d’octubre posa en marxa una comissió independent per a la mediació, el diàleg i la conciliació. Busca suports en la societat civil i aconsegueix que s’hi sumin els sospitosos habituals: els líders de CCOO i UGT, els representants del Consell de l’Advocacia, els rectors de la UB i la UAB, i els presidents de PIMEC i la Cambra de Comerç de Barcelona, entre d’altres.

La degana demana una reunió amb Puigdemont i amb Rajoy. La seva proposta és clara i de mínims: que marxin els destacaments policials que van arribar a Catalunya al setembre i que van reprimir els votants de l’1-O, i que el Govern renunciï a fer efectiva la DUI. Una petició desigual que el president de la Generalitat escolta, donant-li llargues, acompanyat dels consellers Turull i Mundó. A la Moncloa tindrà una sort diferent. Com aquell qui diu, no passa de la porta. Ni Mariano Rajoy ni Soraya Sáenz de Santamaría la reben. Ho fa el cap de gabinet del president, el català Jorge Moragas, que és un dels dirigents més contraris al diàleg amb els independentistes.

El fracàs de la mediació institucional liderada per l’ICAB és total i la seva presència es desfà com un terròs de sucre a mesura que els dies d’octubre van passant. Una altra via, que en aquest cas no arriba ni a presentar-se públicament, és la que impulsen alguns empresaris de Madrid i Barcelona vinculats a companyies de l’Ibex-35. A Catalunya, Isidre Fainé i Josep Oliu aconsellen la maniobra. S’intenta que dos pesos pesants de la vella política obrin una mediació, que consisteix bàsicament a fer desistir Puigdemont de la DUI i a instar-lo a convocar eleccions.

Es demana fer la feina, d’una banda, a Javier Solana, exministre socialista i exsecretari general de l’OTAN, que havia estat el màxim responsable de la política exterior de la UE. És un home de dilatada trajectòria institucional i, lògicament, influent al PSOE i als centres de decisió de l’Estat. El poder econòmic sap que Rajoy no farà cap pas sense els socialistes, perquè no vol assumir en solitari el cost del 155 i el càstig penal als líders independentistes. I, per fer tàndem amb Solana, es busca un català. En aquest cas, un ex de CiU, Miquel Roca, que havia estat portaveu del grup català a Madrid als vuitanta i al començament dels noranta i secretari general de CDC. Roca es dedica a l’advocacia (té un dels despatxos més importants de Barcelona, malgrat que durant la crisi econòmica també va haver de passar la tisora) i té molt bona entrada a l’establishment espanyol i als nuclis de poder de Barcelona. Roca, ponent constitucional i defensor de la infanta Cristina arran del cas Nóos, que afecta el seu marit, és, a més, secretari del consell d’administració del Banc Sabadell.

Sembla un tàndem invencible, i fins i tot s’especula en cercles empresarials amb la possibilitat de poder «monitoritzar» amb reunions periòdiques quinzenals, amb els representants del Govern, la «reconducció». Roca i Solana topen, però, amb la nova política. Més concretament amb un caràcter «explosiu», en paraules de l’exconseller Jordi Baiget. Quan demanen veure Puigdemont, aquest contesta que no, que no els vol veure. I engalta una frase contundent a un dels interlocutors: «Els artífexs dels pactes del 1978 no poden arreglar els problemes de l’any 2018». Taponades les vies de l’ICAB i dels homes bons de l’Íbex-35 caldrà apostar-ho tot a la tercera, doncs.

Urkullu, la via factible

La duresa del discurs del rei el 3 d’octubre indigna el Govern i bona part de la societat catalana, però també agafa a contrapeu els monàrquics catalans, que esperaven de Felip VI altura històrica per mirar d’acostar posicions i asserenar el debat. Malgrat la decepció, n’hi ha alguns que prenen la iniciativa. És el tercer moviment.

Barcelona Global és un lobby d’empreses i directius que fa anys que treballa, amb una influència creixent, per fer una ciutat més atractiva per al talent i la inversió. Entre els seus associats hi ha algunes de les figures més influents de l’empresa catalana. A diferència de FemCat, no han amagat l’escepticisme i la crítica cap al Procés sobiranista. Ni ho fa el seu president, Gonzalo Rodés, ni ho farà el seu successor en el càrrec, Pau Guardans Cambó. Alguns dels integrants de Barcelona Global tenen bona relació amb la Zarzuela. Rodés, germà del propietari i president de l’Ara, Ferran Rodés, és un dels catalans que té més bona entrada amb Felip VI. Gonzalo és molt crític amb el Procés i és més aviat proper al PSC. De fet, dona suport públic a Jaume Collboni com a candidat a l’alcaldia de Barcelona en les municipals del 2019. El seu germà, en canvi, bascula cap als sectors més moderats de l’antiga Convergència i està ben connectat amb Santi Vila. L’adeu de Mas l’ha descol·locat, però durant la fase final del Procés intenta moderar la línia editorial del diari cap a posicions de pacte amb l’Estat que es plasmen en un article seu publicat el 15 d’octubre contra la «trampa colossal» de la DUI i a través de diversos editorials. A l’octubre, Ferran Rodés fins i tot encarrega enquestes que presenta als polítics en l’intent de convèncer-los amb la força de la demoscòpia que frenin la declaració.

Aquells dies, Gonzalo Rodés i altres personalitats vinculades al lobby, com Marian Puig (de laboratoris Puig, que havia estat president de Barcelona Global), Lluís Seguí (de la inversora Miura) i Luis Conde (de la caçatalents Seeliger y Conde), fan gestions davant del cap de l’Estat. A diferència del que els passa a Roca i Solana, ells sí que tenen el vistiplau de Puigdemont per obrir una via de diàleg sense gaires condicions, perquè el president busca aquells dies un escenari que permeti plantejar l’embat amb garanties si no hi ha negociació.

Però els quatre empresaris no obtenen la resposta esperada. El no de la Casa del Rei al diàleg és robust. A Felip VI tant li fa que li diguin que s’hi juga la corona. Va marcar el terreny de joc el dia 3 donant suport a la violència policial i mostrant l’acord que no es faci res que sigui interpretat com una concessió, i ara no té ni el marge ni les ganes de moure’s. El «Ni quiero, ni puedo» de Rajoy en versió monàrquica.

Marxen decebuts, però des de la mateixa Casa del Rei, conscients de la gravetat de la situació, els donen un nom que no és gens sorprenent ni els agafa de nou —ha estat en boca de molts interlocutors—, però que sí que pot ajudar a estovar la situació i treballar un punt d’acord: el del lehendakari Iñigo Urkullu. De fet, ja des de l’estiu, el dirigent del Partit Nacionalista Basc ha estat fent gestions, tal com explica mesos després com a testimoni al Tribunal Suprem, quan va donar la seva versió perquè es poguessin entendre les mitges veritats que Mariano Rajoy havia dit a la mateixa sala, i també els seus equívocs, quan se li havia preguntat per l’assumpte.

Urkullu explica que Puigdemont i altres dirigents nacionalistes li demanen la seva implicació al mes de juny, i que el 19 de juliol parla durant dues hores a la Moncloa amb Rajoy. És una conversa que es repetirà el 21 de setembre, l’endemà dels escorcolls i les detencions. El lehendakari arribarà a proposar en aquests mesos fins a cinc taules de diàleg entre governs. Sempre troba disposició en Puigdemont; en el Govern espanyol, no.

Urkullu afirma davant del jutge Manuel Marchena que Puigdemont volia convocar eleccions, però que Rajoy no hi va ajudar. La seva mediació és, però, molt intensa a partir de la segona quinzena d’octubre. S’incorpora una figura clau en el tram final: el directiu Joaquim Coello. Havia estat al capdavant de la multinacional basca Gamesa, i això li donava una relació privilegiada amb dirigents del PNB i, de fet, té amistat amb el lehendakari. S’ofereix al president del partit, Andoni Ortuzar, per entrar en joc. Ell i el notari Juan José López Burniol, un dels redactors de l’editorial conjunt subscrit per la premsa catalana el 2009 que avisava de les conseqüències de retallar l’Estatut, són protagonistes d’una situació desesperada.

Puigdemont no se’n refia gaire, d’Urkullu, però aconsellat per Vila i els entorns empresarials l’accepta com a mediador. No és la mediació volguda. Puigdemont i el nucli dur del Govern el veuen «de part» (en aquell moment, el PNB és l’aliat preferent del PP i estan negociant els pressupostos de l’Estat) i més interessat a procurar que la marea catalana no el desbordi a Euskadi que no pas a una altra cosa. I el lehendakari tampoc no comparteix la informació dels passos que fa amb totes les sensibilitats de l’independentisme. Les seves gestions i les dels empresaris animats per Coello seran percebudes a l’Estat Major sobretot com unes pressions per abandonar la via unilateral.

El debat al Govern i el discurs als teatres

Els dies previs a la declaració del 27 d’octubre són d’infart. Amb les vies internacionals i de l’Església barrades, sense diàleg amb el Govern espanyol i amb una tensió creixent, el focus se centra en dos escenaris: d’una banda, el món de les entitats sobiranistes i de J×Sí (a la CUP se la incorpora només puntualment a l’Estat Major després de l’empresonament dels Jordis el dia 16) en espera de la DUI; i, de l’altra, el de les pressions polítiques que Urkullu i diversos empresaris fan tant a Puigdemont com a Rajoy per evitar la declaració i el 155, amb la pretensió que tot allò desemboqui en unes eleccions convocades pel president de la Generalitat.

La setmana arrenca amb algunes certeses. El Consell de Ministres presidit per Mariano Rajoy ha acordat i anunciat per al dissabte 21 l’activació de l’article 155 de la Constitució, després que no s’ha donat per satisfet amb l’intercanvi epistolar amb Puigdemont i l’ha traslladat al Senat perquè l’autoritzi. El president està citat a comparèixer divendres a la cambra alta, abans de la votació, però no hi acudeix. En el darrer instant s’intenta que el delegat del Govern a Madrid, Ferran Mascarell, sigui qui hi comparegui, però la mesa no ho accepta. Al Parlament hi ha convocat el ple, per al final de setmana, i en forma de proposta de resolució s’ha plantejat que es voti la declaració d’independència, l’inici de la qual es va signar el dia 10 a l’auditori de la cambra.

Les espases estan alçades, ben amunt. El primer acte important és la reunió del Govern del dia 24. Allà, obertament, s’exposa quina és la situació després de complir amb el tràmit de substituir dos dels alts càrrecs d’ERC detinguts el 20 de setembre (Josep Maria Jové i Lluís Salvadó) i recórrer al TC les mesures anunciades pel Govern espanyol i fer peticions d’empara. Puigdemont exposa clarament quina és la seva posició. És partidari de convocar eleccions. La majoria dels membres del Govern, independentment del color polític, li donen suport amb més o menys matisos durant la deliberació. Romeva, Turull i Rull expressen que no es pot anar a una convocatòria autonòmica «sense més». Santi Vila en discrepa. Diversos membres de l’executiu presents expliquen mesos després que es fa un «relat honest i no es banalitza gens», i que allà hi havia «marge polític» per al debat i per rectificar «el rumb de col·lisió», que en aquell moment ja era més que evident. Puigdemont presenta la decisió com a personal i Junqueras calla i assenteix. La posició d’ERC, sobretot la de Marta Rovira, és sabuda per la majoria: no volen responsabilitzar-se d’una convocatòria electoral que impliqui incomplir el full de ruta. La secretària general és partidària de fer la declaració d’independència, tot i que alguns consellers tenen alguna cosa més que dubtes. Aquell dia, les intervencions al Consell Executiu són molt matisades. Hi ha la sensació que els republicans es desmarcaran de la decisió de Puigdemont, malgrat que diversos consellers i fins i tot Junqueras han beneït la convocatòria. Evitaran, això sí, el xoc frontal. No compartiran la decisió, però l’acataran.

El 24 al migdia tot penja d’un fil. Calen moltes trucades i molts contactes perquè el que ha passat amb el Govern té poc o res a veure amb el que passa a fora. Per començar, al grup parlamentari de Junts pel Sí, en què ben pocs diputats són conscients de quina és la situació real. La pressió ha fet que, el cap de setmana, el grup que comanden Lluís Corominas i Marta Rovira hagi acordat amb l’ANC i Òmnium la convocatòria d’un centenar d’actes al territori per explicar què passarà. Els diputats es despleguen aquell dimarts i dimecres. Els han repartit unes targetes amb l’argumentari sobre com fer front al 155, en què s’explicita el compromís de proclamar la República. Junts pel Sí subratlla que «cal insistir en el fet que prioritzem el diàleg» i, malgrat tot, igualment s’ha de «proclamar la independència per fer efectiva la voluntat dels catalans expressada a les urnes». L’aixecament de la suspensió del dia 10 es concep també com una manera d’evitar l’aplicació de l’article 155. «Cal proclamar la independència com a via defensiva perquè l’Estat no ens esclafi. Fer-ho en legítima defensa», afirmen. Entre la primera part i la segona, òbviament, els assistents a les xerrades, que en alguns casos s’han de repetir en dues sessions per l’èxit d’assistència, es queden amb la primera.

Entre les bases independentistes hi ha fam de república. «Per evitar el 155 i també per fer efectiva la independència, caldrà resistir i no ho podrem fer sols. Ens cal la gent al costat», diu l’argumentari del grup parlamentari. El contrast entre el discurs i el que acaba passant tres dies després és gegantí. I això complica encara més qualsevol reculada.

Filtracions que maten debats

El 24 a la tarda, malgrat els actes pel territori, el Govern té coll avall que convocarà eleccions. Hi ha una angoixa generalitzada per encertar com explicar-ho a la gent, per com es reaccionarà, per no perdre el suport popular. Al vespre, però, una filtració de la reunió del Govern a La Vanguardia, amb les posicions diferenciades entre consellers, que ells mateixos no arriben a confirmar mai, ho estronca tot. Els membres de l’executiu afirmen que allò acaba de trencar el fil de confiança que es mantenia i que hauria possibilitat el gir. I tots assenyalen Santi Vila com a culpable d’una situació «que desespera i que complica el debat». «Ell és qui fa implosionar el Govern i complica una síntesi que en aquell moment encara era possible, però que s’havia de fer de manera conjunta i que necessitava una mica més de debat serè», afirma un dels consellers del seu partit.

El titular del Departament d’Empresa ha estat el més actiu al Govern per animar el diàleg amb Madrid i amb Urkullu, però també té una agenda personal. Sap que el PDeCAT ho té malament a les eleccions i treballa amb la hipòtesi que Oriol Junqueras acabi sent el nou president. L’intenta convèncer que faciliti la convocatòria i li promet que després serà fàcil entendre’s. «Si no fem el burro, d’aquí a tres mesos seràs president», li diu com a cap de llista nacionalista in pectore. Igual que amb la resta d’interlocutors, el líder d’ERC és ambigu amb ell. L’estratègia del partit la marca Rovira, a l’octubre. Junqueras es preserva i espera que Puigdemont, com a president, aclareixi fins on vol arribar i com. El vicepresident sap que alguns dels seus consellers no ho veuen igual, que Mundó, Bassa i també Comín (a partir de l’evidència que no hi ha un cicle de mobilització sostingut a punt) són més partidaris d’eleccions, i que la direcció del partit, amb Rovira al capdavant, i els diputats volen anar més enllà. Com a mínim, aguantar.

Segons els seus companys al Govern, Vila veu vencedora la seva posició i intenta treure’n rèdit. Però, siguin seves o no les filtracions (consellers del Partit Demòcrata li recorden que les deliberacions del Consell Executiu són secretes), el cert és que sumades al clima que creen els actes al territori compliquen la convocatòria d’eleccions.

El grup parlamentari té una posició totalment diferent. Els diputats volen proclamar la República i que es defensi al carrer, i la pèrdua de cohesió i la sensació de braços abaixats del Govern els reforcen. Aquella tarda, la CUP fa una roda de premsa i avisa que l’amenaça de la violència no pot ser una excusa i que només forma part de la provocació de l’Estat. Rovira i Corominas són contraris a anar a eleccions, com a mínim sense una proclamació prèvia de la República. La portada de La Vanguardia del 25 («Divisió al Govern entre convocar eleccions i la DUI») és eloqüent, per bé que el clima de la reunió del 24 havia estat més cordial. Però, com que l’equilibri és tan dèbil, tot es complica aquell dia.

Les rebaixes del lehendakari

Joaquim Coello observa l’escena amb extrema preocupació. Fa uns quants dies que ha parlat amb Urkullu per organitzar una trobada. El lehendakari els cita aquell dimecres a Ajuria Enea, el palauet que fa de seu de la presidència del Govern basc a Vitòria. Ell, Emili Cuatrecasas, Marian Puig i Juan José López Burniol agafen un avió privat i s’hi planten. Passen per la porta a la una del migdia i en surten a les sis de la tarda. Entrants, peix i carn els esperen. Parlen per telèfon amb Puigdemont, que no estava al cas que serien a la capital basca aquell dia. «Què cal perquè convoquis eleccions, president?», li demanen. Ell posa quatre grans condicions: que els Jordis surtin de la presó, que no hi hagi més querelles i deixar sense càrrecs Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N; que els piolins marxin de seguida; obrir un procés de diàleg si l’independentisme té de nou majoria al Parlament; i aturar l’article 155. Són propostes que els empresaris i Urkullu saben que la Moncloa, amb qui el lehendakari fa mesos que parla, no acceptarà. Formalment hi ha separació de poders i no es pot grapejar públicament el poder judicial. El lehendakari pressiona Puigdemont durant aquelles hores perquè rebaixi posicions. En altres moments havia estat disposat a fer-ho i no entén per què ara no hi accedeix.

Puigdemont acaba acceptant la proposta que li fa Urkullu, malgrat que ja el veu més com un «portaveu» dels interessos empresarials i de l’Estat que no pas com un mediador. La relació quedarà tocada fins al punt que, un any i mig després, el Partit Nacionalista Basc trenca una aliança històrica a Europa quan Puigdemont assumeix el repte de ser candidat a l’Eurocambra. El president està d’acord a anar a eleccions la tarda del dia 25, a canvi de no aplicar el 155 i protegir l’autogovern. Hi pesa el sentit institucional, que en aquell moment desaconsella una Declaració d’Independència que el Govern no està en disposició d’implementar. El president està d’acord a anar a eleccions i no fer la Declaració d’Independència la tarda del dia 25…

Urkullu intenta aleshores contactar amb Rajoy. No agafa el telèfon i parla amb Jorge Moragas, que s’escuda en el fet que la suspensió de l’autonomia ja està en marxa. El PP no farà res, però, sense el suport del PSOE. Qui pot influir en Pedro Sánchez? Pensen en Narcís Serra, però no hi té entrada. Opten per José Montilla, i també participarà en l’equació Miquel Iceta, que ha enviat alcaldes com la de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, o el de Terrassa, Jordi Ballart, a pressionar al Palau amb l’argument que la DUI pot provocar un enfrontament civil. Iceta, que pel seu compte està en contacte amb el lehendakari fa temps i no perd la interlocució amb Puigdemont en l’intent de persuadir-lo perquè convoqui eleccions, també ha animat Montilla a personar-se a Palau i pressionar. Veu el president cansat i molt superat. Puigdemont preveu contestació interna davant el que vindrà i, en l’intent de desactivar-la, acabarà demanant garanties per escrit de Madrid sobre el que ha pactat a través d’Urkullu. Els socialistes intentaran ajudar-lo a aconseguir-les.

Aquell dimecres, els empresaris mobilitzen els pesos pesants de l’economia catalana i espanyola perquè pressionin Rajoy, que no està disposat a moure’s, per tal que accepti la capitulació honrosa de Puigdemont. També altres líders catalans pressionaran fins al final.

El Govern es despulla davant l’Estat Major

La sobretaula s’ha allargat a Vitòria. Puigdemont ha decidit convocar eleccions. És també el que li demanen fa dies Pascal i Mas, entre molts d’altres. La desfilada d’alts càrrecs, diputats i empresaris de diferent orientació política és constant i l’agenda de Puigdemont està formalment buida aquells dies. El dinar de Vitòria acaba en espera de quina serà la resposta de la Moncloa. Totes les parts donen per fet que, també gràcies a la intercessió dels socialistes espanyols, la convocatòria electoral aturarà el 155 i permetrà anar a unes noves eleccions i guanyar temps. Puigdemont manté que no s’hi presentarà.

El president convoca, a les set de la tarda d’aquell 25 d’octubre, el Govern en ple i l’Estat Major del Procés, per primer cop cara a cara. La reunió és a la Sala Tàpies, on es reunia el Consell Executiu en l’època de Jordi Pujol. La taula la presideixen Puigdemont, Junqueras, Turull, Mas i el secretari del Govern, Víctor Cullell. A un costat de la taula, allargada, hi ha el Govern i Xavier Vendrell, que arriba tard a la reunió. A l’altra, Agustí Alcoberro (ANC), Marcel Mauri (Òmnium), Oriol Soler, Elsa Artadi, Lluís Corominas, Lluís Llach, Miquel Buch (ACM), Marta Pascal i David Bonvehí. A la part contrària de la capçalera presidencial, Marta Rovira, i, més tard, s’hi incorporarà, provinent de Soto del Real, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. La reunió acaba passades les dues de la matinada i s’interromp diverses vegades. Es fan petites reunions paral·leles, amb estones de pausa, en què alguns dels dirigents surten a fumar al Pati dels Tarongers.

Puigdemont és el primer a prendre la paraula i explica que està determinat a dissoldre el Parlament i a cridar a les urnes per evitar la suspensió de l’autonomia. Ho planteja com una decisió personal, fent ús d’aquesta prerrogativa intransferible del president, i ho justifica per la por a una violència desfermada de l’Estat, al costat de la qual la repressió de l’1 d’octubre semblaria —afirma textualment— «un joc de nens», i per salvar les institucions davant del 155. Vol que el Govern s’expliqui, amb l’esperança de sentir públicament els consellers que en privat li havien demanat no arribar a la declaració d’independència. Junqueras diu que no parlarà, sinó que deixarà que Rovira expressi la posició d’Esquerra.

L’un rere l’altre, els consellers donen la seva opinió en un torn inicial de paraula. Alguns, com Santi Vila, ho fan per reforçar els arguments del president a favor de les eleccions. D’altres, com Toni Comín, veuen legítimes totes les opcions, però es decanten per la proclamació de la independència, com també les conselleres d’ERC, Meritxell Serret i Dolors Bassa, amb un discurs menys nítid. Consellers del PDeCAT com ara Josep Rull i Jordi Turull fan pinya amb el president a contracor. Rull és partidari de proclamar i convocar perquè en qualsevol cas quedaria com a precedent històric, però Puigdemont repeteix una vegada i una altra, i també ho fa l’endemà, que no vol ser un president virtual de la República. Altres membres del Govern són més ambigus o directament callen. La impressió general és que la gran majoria de l’executiu assumeix la decisió.

Puigdemont troba la principal veu discrepant a l’altre cap de la taula, amb la secretària general d’Esquerra erigint-se en defensora aferrissada d’aplicar el mandat de l’1 d’octubre. Corominas, Alcoberro, Mauri, Vendrell, Buch i Llach també comparteixen la seva posició. Rovira i Corominas transmeten el missatge inequívoc del grup parlamentari de Junts pel Sí, que s’havia reunit a la tarda i havia ratificat la voluntat d’arribar fins al final. El cantautor adverteix el president, amb to solemne, que estarà hipotecant unes quantes generacions d’independentistes si no es proclama la República, de la mateixa manera que ell considera que Felipe González va deixar l’esquerra sense arguments durant dècades amb l’entrada d’Espanya a l’OTAN.

Un dels notaris de l’Estat Major diu a Puigdemont: «No permetrem, president, que t’estiguis vint anys a la presó». I ell li contesta: «I com ho impediràs?». No hi ha resposta. En un altre moment, el secretari del Govern, Víctor Cullell, perd els estreps davant del silenci de Junqueras i li exigeix que es pronunciï sobre què pensa i no se n’inhibeixi, com havia fet a la reunió del Govern del dia 10, en què el vicepresident va ser l’únic que no va decantar-se entre suspendre la independència o no. Miquel Buch també fa una intervenció dura retraient «la vergonya» d’alguns consellers, que en privat han recomanat al president que premi el fre, però en públic no s’atreveixen a dir-ho. No posa noms, però s’entén que s’adreça a alguns republicans que no volen desmarcar-se de la línia del partit. El clima és d’extrema tensió.

Mentre dura la reunió, diputats de J×Sí encara fan actes al territori advertint que caldrà defensar la República al carrer. A la Sala Tàpies, cal validar la decisió de Puigdemont i el Govern, pactar com s’expressen els desacords d’ERC i les entitats i decidir si s’ha d’anar a una convocatòria electoral sense més, purament autonòmica, o el Parlament ha de proclamar abans la independència. Urkullu i la resta d’interlocutors han advertit que aquesta segona opció no és viable, que només valdrà dissoldre la cambra i fer efectiva la convocatòria. I, si això passa, asseguren, no s’aplicarà el 155. No hi ha cap garantia per escrit ni de paraula de Rajoy a Puigdemont. Les vies de comunicació estan trencades. Convocar sense més és una opció que la majoria d’assistents a la Sala Tàpies sent per primer cop. Fins aleshores només l’havien escoltada de boca d’unionistes o l’havien llegida en editorials de diaris com La Vanguardia.

Surten propostes més estrafolàries, com ara que Puigdemont plegui i que Junqueras lideri el Govern fins a culminar el Procés. El mateix president arriba a dir que si tothom veu clar que és el camí, ell s’aparta. Es descarta, entre altres coses, perquè Junqueras i ERC afirmen que si ha de fer de president ho ha de ser amb tots els ets i uts. És a dir, votat pel Parlament amb la DUI com a únic punt del programa de govern. El PDeCAT no pot garantir que tots els seus diputats secundin aquesta maniobra i tampoc no hi ha la certesa que la CUP —que no participava de la trobada i, òbviament, no en sabia res— la compri. També es calcula que és impossible fer un relleu de president en quaranta-vuit hores, abans de l’aprovació del 155 al Senat. La idea decau.

A la reunió se senten retrets i hi ha consellers, com ara Meritxell Borràs, que afirmen que és el primer cop que poden participar en un procés de presa de decisions. Hi ha crítiques també de Rovira, Bassa i Comín a Vila per les filtracions —que s’acaben evidenciant com a determinants— de les deliberacions del Consell Executiu del dia abans. La secretària general d’Esquerra obre la porta perquè, arribat el cas, s’assumeixi la decisió de manera conjunta i exigeix tenir tota la informació dels contactes amb Urkullu —fins aleshores no sabia res del seu paper, i, en una reunió posterior al febrer del 2018, ella i Marta Pascal li ho retreuen— i altres interlocutors per avalar la sortida. «No compartirem però respectarem. Expliquem-ho plegats», afirma en una posició que els seus socis del Govern creuen que és avantatgista. Unes eleccions en aquest context poden reduir l’espai neoconvergent a la mínima expressió.

La lectura que es fa a Esquerra és que el president dubta si ha de fer la declaració perquè té un problema amb els seus, que fa més evident la divisió interna, malgrat que dirigents com Joan Ramon Casals han garantit un cop i un altre que no hi haurà fissures a l’hora de votar. Rovira té tot el protagonisme gràcies als silencis de consellers com Mundó i de Junqueras, que no intervé fins al final per fer la «síntesi» del que han anat dient els uns i els altres.

De la presó a la presidència

A mitja nit apareix Rafael Ribó al Palau. Acaba de mantenir diversos contactes a Madrid. Venia a veure Puigdemont i es troba enmig d’una de les reunions més rellevants del Procés. Ha rebut informació sobre les intencions del Govern espanyol, que preveu diversos escenaris possibles en funció del que faci la Generalitat, i afirma que en tots els casos la resposta seria la mateixa, i podria anar molt més enllà de la repressió policial de l’1-O. La seva aportació s’afegeix a les dades que havia obtingut la Generalitat, que s’exposen a la reunió i segons les quals la policia espanyola ha transportat tanquetes a Catalunya i hi ha un comandament de cent cinquanta o dos-cents efectius de la Guàrdia Civil preparats per assaltar el Palau de la Generalitat. Tot plegat incrementa el neguit al Govern.

Rafael Ribó també porta de Madrid un missatge de Jordi Sànchez, i dona a entendre que el comparteix Jordi Cuixart. L’oferta és: de la presó a la presidència. L’encara president de l’ANC està, segons entenen la majoria d’assistents, disposat a encapçalar una llista unitària —aquest cop amb més pes d’ERC que del PDeCAT— per facilitar la convocatòria d’eleccions i traslladar a les urnes el pols amb l’Estat. I l’amenaça és: si es proclama la DUI i es defensa, hi haurà violència. No hi ha, però, més concrecions. Artur Mas pren la paraula just després per donar tot el seu suport a la proposta de Sànchez, i demana que se l’escolti bé, perquè ve d’una persona que és a la presó i no pensa en clau de partit. Lluís Llach considera que les garanties que Puigdemont espera de Madrid no arribaran i, per tant, és partidari de no frenar. Ara bé, si es decideix anar a eleccions i es vol fer amb una llista conjunta —que ell no veu clara— és partidari que siguin els presos qui l’encapçalin. Pascal i Bonvehí s’apunten ràpid a aquesta sortida.

Però Marcel Mauri, que després de parlar amb Jordi Cuixart ha estat advertit per l’advocada del president d’Òmnium, Marina Roig, de què els proposarà Rafael Ribó, en desmarca ràpidament la seva entitat i intueix una maniobra per donar una escapatòria política al Partit Demòcrata. A l’Estat Major fins i tot hi ha qui parla de muntatge. Rovira, Llach i Alcoberro es tanquen en banda a aquesta Operació Companys. El 16 de febrer de 1936, Lluís Companys va ser candidat del Front Popular i va obtenir una esclatant victòria a Catalunya que va facilitar que sortís de seguida de la presó on estava reclòs pels Fets d’Octubre del 1934.

Sànchez està disposat a assumir la responsabilitat perquè creu que és la manera de garantir una llista unitària, però la seva oferta no troba suports. Convocar eleccions és la proposta del president, malgrat que no té les garanties que voldria i és l’opció a la qual es resignen les parts.

Després d’hores d’estira-i-arronsa, i un cop constatat que la posició del president és definitiva, Puigdemont vol signar el decret de dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions per al 20 de desembre aquella mateixa nit. Junqueras vol acabar-ho. «Si ho has de fer, fes-ho ja», li diu, enutjat. En canvi, Santi Vila avisa el president que no és «estètic» fer-ho de matinada, i finalment ho deixarà per a l’endemà al matí. Passat el temps, el conseller ha lamentat haver promogut aquest retard del decret, que el president no arribà a signar mai. Camí de la Casa dels Canonges, Xavier Vendrell, figura clau de l’Estat Major, li diu que no és ni molt menys l’escenari ideal, però que si val per evitar el 155, el trencament entre sobiranistes i la seva retirada, li farà costat. No tothom està tranquil. «Mala peça al teler», escriu Agustí Alcoberro al grup de WhatsApp del secretariat de l’ANC. Passades les dues de la matinada, el president envia missatges a diversos interlocutors, entre ells el mateix Ribó, per comunicar-los la seva decisió.

Game over, independència.

El pitjor despertar

El final de la reunió al Palau ha estat tempestuós. Hi ha hagut crits i retrets, i cal explicar la decisió. Eleccions. A primera hora del matí, la notícia ja corre com la pólvora. Només Vila i els més contraris a la independència semblen satisfets, malgrat que els qui hi són favorables tampoc no disposen d’un pla per fer-la efectiva més enllà de la proclamació. Puigdemont té previst signar el decret i comparèixer davant la premsa per explicar la seva posició. Abans, però, Corominas i Rovira envien aquell mateix matí un whatsapp als diputats de Junts pel Sí per convocar-los al Palau de la Generalitat, on se’ls comunicarà la decisió.

Durant el matí, el president intenta obtenir garanties de la Moncloa a través d’Urkullu, d’Iceta i dels empresaris, que li van trucant per pressionar-lo. A molts els demana que facin força davant de Rajoy perquè es comprometi públicament a no aplicar el 155 i davant de Junqueras per suavitzar la posició d’Esquerra. El vicepresident, que al llarg del seu mandat al Departament d’Economia ha vist que molts grans empresaris li feien el buit i el tractaven com un nouvingut, no amaga el seu enuig amb els qui el pressionen, gairebé fins a l’hora de la votació, com és el cas d’Emili Cuatrecasas o Marian Puig. Malgrat que el primer retorn al matí és bo, les garanties no arriben i l’ambient es va enrarint abans de la compareixença presidencial.

Els diputats van arribant al Palau de la Generalitat i temen trobar-se el pitjor escenari, després d’haver voltat mig país anticipant que proclamarien la independència. La reunió és més tensa que la de la nit anterior. Els diputats i el Govern es troben a l’auditori del Palau. Les cares són llargues perquè tothom està al cas del que ha passat. Puigdemont s’asseu a la taula presidencial amb Junqueras al costat. En la reunió que havia fet prèviament el Govern, el vicepresident s’havia compromès a «acompanyar-lo» i respectar l’amarga decisió a l’hora d’explicar-la al grup. I la reacció dels diputats, en algun cas en forma de plors i tot, no amaga la decepció. Durant la trobada se senten retrets. D’Antoni Castellà perquè no ha participat en les reunions de l’Estat Major —ni tan sols en la del dia abans pel veto contra ell dels dirigents de l’antiga CDC—, i no està d’acord amb la resolució; d’Irene Rigau a Junqueras per no donar suport al president i fer-li cares de desaprovació durant l’anunci; de Carme Forcadell, que fa notar que el possible acord no salva els encausats per la Justícia, i del mateix Puigdemont. El president afirma que no vol presidir «Freedònia», que no vol assumir un escenari de «violència extrema», «banys de sang» o «morts al carrer». Constata, a més, poques hores abans de la DUI, que cap país no hi donarà suport —tampoc no es demanarà— i que no tenen a punt estructures d’estat… La frase «No seré el president que porti morts al carrer» apareix com a argument definitiu per justificar la seva posició.

Al Parlament, la CUP carrega sense contemplacions contra la decisió i el grup parlamentari debat sobre quina és la millor manera de pressionar, si als despatxos o sortint al carrer, com és el cas de Carles Riera, que demana convocar una seguda a la plaça de Sant Jaume. Alguns diputats estan molt decebuts i d’altres, en canvi, veuen que s’acompleixen els seus mals auguris. La discussió pren, segons alguns dels presents, un aire surrealista, amb referències a la influència de la troica en tot plegat.

A fora, al carrer, el clima no és millor. La manifestació d’Universitats per la República desvia, per pressions de la CUP, entre d’altres, el seu recorregut i acaba davant del Palau amb crits contra Puigdemont i el seu partit, que s’escolen dins de la seu del Govern. Gabriel Rufián publica el seu cèlebre tuit de les «155 monedes de plata», que s’interpreta com una acusació a Puigdemont de traïdor (en una referència bíblica a les monedes de plata amb què Roma va pagar a Judes la traïció a Jesucrist) i que el diputat d’ERC sempre ha negat, tot i que amb poc èxit. En aquest context, i amb els representants del PP a Madrid dient públicament que el 155 no es retira i el PSOE i el PSC impotents, Puigdemont comença a dubtar.

Dins del seu partit, diversos dirigents i diputats han fet públic el seu desacord amb la decisió a través de piulades a Twitter. Alguns, com Jordi Cuminal i Albert Batalla, anuncien que es donen de baixa com a diputats de Junts pel Sí; d’altres, com Joan Ramon Casals, qualifiquen d’«error» la convocatòria electoral, i Marc Castells es queixa que va en contra de la voluntat de la gent. Hi pesa molt la discrepància, però també la seva posició contrària a Marta Pascal, que ha estat molt activa en contra de la declaració d’independència. A més, en reunions internes, algun d’ells ha demanat —i obtingut— garanties que allò que s’ha dit a les assemblees de «defensar la República al carrer» anava de veres. No ho han oblidat.

ERC viu una situació d’un cert desconcert. Marta Rovira encapçala, amb l’aval d’Òmnium i l’ANC, la crítica a Puigdemont, i Junqueras evita en tot moment desautoritzar-la malgrat les pressions. Tot i la posició del president i la secretària general del partit, alguns dirigents pensen en els rèdits que obtindran si tot plegat acaba en unes eleccions com a conseqüència de la negativa de Puigdemont de tirar endavant. Si aquest és l’escenari, Esquerra en serà la gran beneficiada. I, potser per això i amb ànim de deixar clara la seva posició pensant en una llarga campanya electoral, els republicans sobreactuen en el moment clau. Al migdia filtren a la premsa que, si el president convoca eleccions, sortiran del Govern.

Puigdemont i el seu entorn entenen que això és la gota que fa vessar el got, que no és el que s’havia acordat en les hores anteriors i al Consell Executiu de dimarts. Acusen ERC de buscar només el rèdit polític per no haver avalat anar a eleccions i els atribueixen «la deslleialtat més extrema». La desconfiança entre socis és total. El gir ha començat mentre a la plaça segueixen concentrades centenars de persones, i ni Iceta ni cap dirigent del PSOE (tampoc Urkullu o Vila) no obtenen garanties d’aixecament del 155 per part del Govern espanyol si es convoquen eleccions. La pressió creix en tots dos sentits. També en el cercle d’amistats del president. El periodista Carles Porta, l’empresari gironí Miquel Casals i l’activista Víctor Terradellas —que va tenir un paper clau en el «pas al costat» de Mas i la tria de Puigdemont— han tingut diversos contactes amb ell aquests dies, i el 26 són a la plaça de Sant Jaume i traslladen a Puigdemont, de nou, la necessitat de fer la declaració.

Josep Rull i Jordi Turull també pressionen Carles Puigdemont. Estan obertament enfrontats amb Santi Vila, i l’escenari d’una convocatòria electoral provocada per la reculada de Puigdemont i amb el conseller d’Empresa de cap de llista —dilluns Marta Pascal i Artur Mas ho havien acordat amb el president— els espanta, perquè donen per fet que l’espai neoconvergent quedarà molt per darrere d’Esquerra. «No ens pots fer això», diuen a Puigdemont al Palau, acompanyats de Joan Maria Piqué, un dels seus assessors.

El context fa que Puigdemont vagi virant a mesura que va rebent pressions i constata que no té garanties. La convocatòria de premsa del president per anunciar les eleccions, prevista per a dos quarts de dues, es va ajornant, mentre al Palau esperen lligar l’operació amb Madrid. L’entorn de Puigdemont intenta arrencar un mínim compromís de la Moncloa que no s’intervindrà la Generalitat. No en tenen prou amb l’esmena que el PSOE ha presentat al Senat per paralitzar el 155 si es convoquen eleccions, perquè el PP no s’ha compromès públicament a aprovar-la. Sembren més intranquil·litat les declaracions de diversos senadors del PP, com ara Javier Arenas o el líder dels populars a Catalunya, Xavier García Albiol, que asseguren que no s’aturarà el 155 per unes eleccions anticipades. En l’última trucada que fa aquell dia el cap de gabinet de Puigdemont al seu homòleg de Rajoy, Jorge Moragas, li explica que la Generalitat té a punt el decret de convocatòria i la compareixença per anunciar-lo. Ja ni tan sols reclama un pronunciament públic, sinó que li apunta que «una simple trucada entre els dos presidents serà més que suficient» com a garantia de quines són les intencions del Govern del PP. Però la trucada de Rajoy no arribarà mai i a la plaça segueixen els crits de «traïdor!». Puigdemont no veu les condicions mínimes per signar el decret, sucumbeix i es desdiu d’aturar la DUI.

El cop de volant del president agafa la cúpula d’ERC reunida a la seu del partit, sense cobertura i amb els mòbils fora de la sala. L’equip de comunicació ja està preparant l’escenari des d’on compareixeran els líders i els consellers en bloc per anunciar que abandonen el Govern, per escenificar la discrepància per la decisió presidencial. A mitja reunió, els alerten del canvi de plans. Puigdemont crida Junqueras i Rovira a la Casa dels Canonges, on ha dinat amb Rull, Turull, Mas i gent del seu equip per concretar el gir d’última hora. Els dos líders d’ERC hi acudeixen estupefactes. «Què ha passat amb les gestions de Santi Vila?», pregunta Junqueras al president en arribar. «Marta [Rovira], truca a la CUP, que aprovarem la declaració», encarrega Puigdemont a la secretària general dels republicans.

La compareixença del president al migdia es reconverteix en una breu declaració institucional a les cinc de la tarda, en què dona per descartades les eleccions i deixa via lliure als diputats independentistes per aprovar la declaració. Ni el president ni el Govern, però, no intervindran en el debat que arrencarà a la tarda, cosa que alguns defensen com una manera de deixar clar que és el Parlament, on resideix la sobirania dels catalans, qui pren la decisió transcendental, tot i que d’altres ho interpreten com una mostra de la discrepància del Govern amb aquell pas. Això es fa evident quan la presidenta de la cambra pregunta al Govern si intervindrà en el debat i, davant de la resposta negativa que li fa Puigdemont amb el cap, Forcadell fa una ganyota, amb cara d’estranyesa.

Qui més s’ha significat en contra de la DUI, Santi Vila, aquell vespre presenta la dimissió a Puigdemont al seu despatx del Parlament, i es plany que no hagin conduït a un altre desenllaç els contactes intensos que ha fet els últims dies, amb converses amb dirigents del PP com ara el ministre de Justícia, Rafael Catalá, i la presidenta del Congrés, Ana Pastor, parlant amb altres ministres com ara Íñigo Méndez de Vigo i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría a través dels populars Santiago Fisas i Esteban González Pons, i fent arribar missatges a les direccions del PP, el PSOE i C’s a través del periodista Manuel Campo Vidal, que reenviava whatsapps de part de Vila a María Dolores de Cospedal, Pedro Sánchez i Albert Rivera.

Abans d’acabar aquella jornada, plena de girs argumentals, el president també sentirà les lamentacions de Miquel Iceta en la intimitat, al seu despatx. El líder dels socialistes catalans tampoc no se n’ha sortit d’aconseguir garanties per aturar el 155 i contrarestar la pressió interna. La conversa, l’última cara a cara, és intensa i li demana que no porti més enllà el desafiament.